Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
          1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30

Etiquetes



El Blog de la BC

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Aquest any la Jornada de Portes Obertes s’esqueia en diumenge. Ens feia una mica de por, perquè l’altre diumenge que vam obrir, el 2006, va venir tanta gent que gairebé vam morir d’èxit, i no vam poder fer les visites guiades que hi havia programades.

Tal com estava previst, el dia es va llevar perfecte, tot augurava una bona jornada. El personal voluntari va anar arribant ben aviat per organitzar-ho tot: muntar les mostres de documents que feia dies preparàvem, marcar el circuit, controlar que tot estigués a lloc per poder obrir a les 10 en punt.

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

A les 10 tot estava preparat. Al peu de l’escala de la Biblioteca ja s’havia format una petita cua, amb els més matiners, que volien gaudir de la visita sense aglomeracions. Els visitants podien escollir entre fer una visita guiada, de 50 minuts, o fer el recorregut per lliure, amb l’ajuda d’un fulletó informatiu. 

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Enguany, en ser diumenge, no van venir els grups escolars que acostumen a omplir les sales des de bon matí. En canvi, ben aviat van començar a arribar famílies amb nens que ja portaven els seus llibres de Sant Jordi, parelles, grups d’amics; un públic diferent del que veiem els dies de cada dia. 

A la sala d’exposicions, al peu de l’escala, es podia visitar l’exposició “Humorístiques: revistes il·lustrades, satíriques, polítiques, eclèctiques, càustiques, xafarderes, festives, de bon geni i millor humor, gastant ínfules de literàries des de 1841 fins al 1939.

Un cop a dalt els visitants podien veure l’exposició de petit format “Manuel Blancafort: família, amistat i paisatge”, que les seccions de Música i de la Unitat Gràfica de la Biblioteca havien preparat per commemorar el 30 aniversari de la mort d’aquest compositor.

Com és habitual, al llarg del recorregut es trobaven diferents mostres de fons que han entrat darrerament, com els gravats de Carme Glòria Canals. La secció de música, que enguany celebra els 100 anys, va preparar una selecció de documents de compositors que també celebren una efemèride aquest any. També es podia veure una selecció d’obres de la biblioteca personal d’Enric Prat de la Riba, per commemorar el centenari de la seva mort i la mostra d’obres de bibliòfil i facsímils, que cada any incorpora alguna novetat.

A la Sala de Lectura General els infants i no tant infants podien gaudir dels llibres il·lustrats, alguns per il·lustradores de les que la Biblioteca conserva el fons. També s’exposaven les darreres novetats en publicacions periòdiques.

La Unitat de Sonors i Audiovisuals també va participar a la Jornada, amb una selecció de documents que volia mostrar diverses maneres de “veure” el so gràficament, com poden ser els rotlles de pianola, els espectogrames o els sonogrames.

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

A la Sala Cervantina s’havia preparat, a banda de diferents obres cervantines, una selecció d’edicions i traduccions de Los trabajos de Persiles i Segismunda, per commemorar els 400 anys de la primera edició.

Al final de recorregut arribava el moment de descansar escoltant petits concerts de pianola. 

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

També es podia comprar publicacions o productes de la biblioteca i signar en el llibre de visites. Aquests són alguns dels comentaris que ens van deixar, que ens produeixen una gran satisfacció:

“Segon any gaudint d’aquest lloc emblemàtic de la ciutat. Per molts més Sant Jordis!!! Gràcies per obrir les vostres portes!"

“Un plaer, una meravella, un tresor, un món. Gràcies”

 “Cada any és un plaer. Feliç Diada!”

“La millor forma de celebrar la Diada de Sant Jordi. Desde Guadalajara, amb carinyo”

“Un Sant Jordi especial, gaudint d’unes visites fantàstiques. Un plaer de visita”

“Bella manifestazione di identità culturale”

“Impresionante escenario de conocimiento y cultura. Un día fantástico. Gràcies per compartir-lo”

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Aquest any teníem una novetat, que ja s’està convertint en habitual als esdeveniments públics: un photocall, molt ben acompanyat per una rosa i un drac, elaborats per les artistes de la biblioteca.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Abans de marxar, molta gent –especialment les famílies amb nens—passaven per la caseta-estudi de la il·lustradora Roser Capdevila, que la va donar a la biblioteca, decorant-la tal com la tenia a casa seva. 

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Al llarg del matí, van passar per la biblioteca 1.978 persones. Més de 400 persones van escollir fer la visita guiada i la resta van fer el recorregut seguint la guia informativa. Aquest any, com que era diumenge, la jornada es va acabar a les 3 del migdia. A diferència del 2006 es van poder fer totes les visites programades, tot i la gran afluència de públic.

Com a colofó, us convidem a fer una ullada a l'Storify que recull el que s'ha dit a les xarxes socials sobre la Jornada de Portes Obertes. 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Marga Losantos
 Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

 

 

Fa unes setmanes us vam oferir una mostra de llibres plurilingües a l’Espai 0 de la Biblioteca de Catalunya amb el propòsit de fer evident la diversitat lingüística existent a les nostres col·leccions.

Expo_Espai_0

Expo_Espai0_2

Segur que molts de vosaltres ja sospitàveu que al fons de la BC s’hi podien trobar llibres en alemany, anglès, castellà, francès, italià, portuguès, és a dir, en les grans llengües europees. Però que la BC també tingués documents en armeni, bambara o tagal potser va ser tota una sorpresa.

És cert que, si consultem el catàleg en línia, l’opció de “cerca avançada” només et permet fer cerques per vint-i-set llengües. En canvi, des del mòdul de catalogació —la consulta es pot derivar al Servei d’Informació Bibliogràfica— l’etiqueta de llengua recull cent vuitanta-dues llengües diferents: nacionals, majoritàries, minoritzades, mortes, construïdes, en perill d’extinció, amb diferents alfabets...

Catàleg2

Però, per què aquests documents són a la Biblioteca Nacional de Catalunya?

Una part important perquè formen part de la bibliografia catalana. Cal recordar que fins fa més o menys cinc anys l’impressor era el responsable de constituir el dipòsit legal. Moltes editorials de fora de Catalunya imprimien els seus documents aquí i això explicaria l’entrada de documents en afrikaans, bretó, finès, ioruba o neerlandès. Des que al segle XVI es van instal·lar a la nostra ciutat els primers impressors alemanys, la impremta a Catalunya va adquirir una gran rellevància.

Ara que la responsabilitat la té l’editor ingressen així mateix llibres en llengües com el mapudungu, el maia o el romaní. Són edicions fetes per la Casa Amèrica de Catalunya, per la Secretaria d’Acció Ciutadana de la Generalitat de Catalunya o en col·laboració amb Linguapax i Unescocat, per posar algun exemple. En aquest grup també hauríem d’incloure la guia en neerlandès del Monestir de Montserrat, publicat per l’Abadia.

Igualment la BC, amb la missió de recollir la producció bibliogràfica catalana i la relacionada amb l'àmbit lingüístic català, ha intentat reunir obres d’autors catalans publicades arreu del món. I gràcies a això podem consultar la traducció a l’albanès de Jo confesso de Jaume Cabré o la versió letona de La pell freda.

Una altra arribada important d’aquest tipus de documents són els donatius, com el que ens acaben de fer avui: la traducció a l’hongarès de dues obres de Jesús Moncada i Mercè Rodoreda que ens ha lliurat el seu traductor.

Portada_hongares

De la mateixa manera, n’hi ha que provenen de personalitats —seria el cas de la Biblioteca del President Pujol o el Fons de l’Agència Literària Carme Balcells— que, en el desenvolupament de les seves tasques professionals, han adquirit i donat a la biblioteca obres en asturià, xinès, eslovac o gal·lès. O els dels músics Josep Font Palmarola i Joaquim Pena, amb partitures en coreà i polonès.

Algunes col·leccions especials de la BC —com la Bergnes de las Casas o la Cervantina— moltes vegades són també responsables d’enriquir el fons multilingüe amb Quixots en japonès o en txec o cal·ligrafies àrabs i hebrees.

Don Quijote de la Mancha. V Praze: Nákladem, 1866-1868

Don Quijote de la Mancha. V Praze: Nákladem, 1866-1868

Quixot_jap

Don Kihote. Tokyo: Iwanami Shounen Bunko, 2004

Segons la UNESCO, de les prop de sis mil llengües que es parlen al món, més de la meitat estan en perill d'extinció. Ara que ha fet vint anys que a Barcelona es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, val la pena recordar que la BC vetlla per la conservació i la difusió del patrimoni, en aquest cas, lingüístic.

 

Marta Riera
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

Des del naixement de l’escriptura, la combinació de lletres i de paraules ha donat molt de joc. A banda de la funció principal de transmetre missatges de manera clara i precisa, lletres i mots han adoptat altres usos, alguns amb un clar sentit lúdic o visual, com ara els anagrames i els monogrames. De vegades s’han confòs aquests dos termes. Mentre els anagrames consisteixen en la nova combinació de les lletres d’un terme per crear-ne un altre —Salvador Dalí, Avida Dollars—, els monogrames són dibuixos formats per la disposició peculiar de dos o més lletres d’un nom.

 

Monograma Carlemany

Figura 1. Monograma de l'emperador Carlemany

El monograma té una llarga història. Se’n coneixen exemples ja a l’antiguitat. D’aquest temps, en l’àmbit cristià, és el crismó, signe format per la juxtaposició de les dues primeres lletres del nom de Crist en grec (XPIΣTOΣ). De tota manera, l’ús dels monogrames es difon més durant l’edat mitjana. Un monograma medieval significatiu és l’emprat per Carlemany. Presenta el nom del sobirà en llatí, Karolus, amb les quatre consonants —K, R, L, S— disposades en forma de creu. Al centre hi ha un rombe que inclou un rombe més petit a la part superior,  amb els quals es dibuixen les vocals del nom de l’emperador: la lletra A (formada pel petit rombe i pel dos costats del rombe gran), O (pel rombre gran sencer) i U (pels dos costats inferiors del rombe gran). Seguint el seu exemple, altres reis i papes van utilitzar representacions singulars del seus noms respectius en documents oficials a manera de signatura, recurs ben útil per ser reconeguts en una Europa majoritàriament analfabeta.

Amb la invenció de la impremta, els tipògrafs apliquen la tradició medieval del monograma per identificar els llibres que produeixen. Així doncs, impressors de països diferents els utilitzen com a marques distintives. Com a mostra, Simone da Lovere (actiu 1489-1520), Wygand Koeln (actiu 1520-1548), Benoît Rigaud (m. 1597) i Joaquín Ibarra (actiu 1754-1785), que treballen a Venècia, Ginebra, Lió i Madrid, respectivament. Aquesta pràctica  es difon també a Catalunya, com ho certifiquen les marques tipogràfiques de Joan Rosembach (m. 1530), Pere Montpezat (actiu 1532-1560?), Josep Moyà (actiu 1670-1693?)... 

Monogrames de S. da Lovere, W. Koeln i B. Rigaud

Figura 2. Marques amb monogrames de S. da Lovere, W. Koeln i B. Rigaud

Monograma de J. Ibarra

Figura 3. Marca amb monograma de J. Ibarra (Top.: TusRes 149-8º)

Monogrames de J. Rosembach  P. Montpezat i J. Moyà

Figura 4. Marques amb monogrames de J. Rosembach (Top.: 10-VI-7), P. Montpezat (Top.: Mar 42-12º) i J. Moyà (Top.: 15-I-104/14)

Un dels monogrames  que reclama una certa explicació és el distintiu de Rosembach. Com molts altres dels segles XV i XVI, el monograma consta de lletres unides a una creu. En aquest cas la creu es combina amb una H que té en la part inferior una R. En realitat, el dibuix comprèn una altra lletra, la I, oculta en el pal vertical de la creu, i que correspondria al nom propi de l’impressor en llatí, Iohannes[1]. Lògicament, la R es relaciona amb el seu cognom... I què hi fa la H? Alguns monogrames coetanis inclouen la inicial del lloc de procedència del tipògraf. Tal com ell esmenta en diversos colofons dels seus llibres, era nascut a Heidelberg.

D’igual manera que els impressors, uns altres professionals relacionats amb el món del llibre imprès, com els gravadors signen amb monogrames les seves creacions. Un dels monogrames més famosos és el de l’artista Albrecht Dürer, que consta d’una A que inclou en la part inferior una D.

Aquest recurs gràfic apareix en els impresos amb altres finalitats. Durant els últims segles medievals l’antic crismó fou substituït per les lletres IHS. Aquest monograma referit a Jesucrist prové de l’abreviació del nom de Jesús en grec (ΙΗΣΟΥΣ), fent servir les tres primeres lletres[2]. Posteriorment se substituiria la sigma grega per la essa, la lletra llatina equivalent. En canvi, l’eta grega (H) no es reemplaça mai per la E perquè el seu traç coincideix amb el de la hac, encara que el so sigui ben diferent. El monograma IHS apareix en relativa freqüència en llibres religiosos impresos dels segles XVI al XVIII, tant per designar la divinitat com, en altres casos, assenyalar que l’autor era jesuïta, ja que els seus membres havien adoptat aquest monograma com a emblema del seu orde religiós. D’altra banda, la devoció de la Mare de Déu, amb una iconografia molt rica, també es concreta amb un monograma constituït per dues lletres del nom de Maria entrellaçades.

Monogrames de Jesucrist i de la Mare de Déu

Figura 5. Monogrames de Jesucrist (Top.: Tor 56-4º) i de la Mare de Déu (Top.: 15-I-41)

La vigència dels monogrames arriba fins als  temps actuals i el seu camp no es limita al món del llibre. Només cal veure el  Dictionnaire encyclopédique des marques & monogrammes, de Ris-Paquot[3]. És un recull de monogrames i altres elements distintius de professionals, d’arquitectes i ceramistes fins a orfebres i pintors, fet el segle XIX, que aplega més de dotze mil entrades. Entre els col·lectius relacionats amb el llibre antic s’ha de fer esment també dels bibliòfils. Un cas present a la Biblioteca de Catalunya és el monograma d’Àngel Aguiló, que senyala els llibres de la seva col·lecció amb les dues inicials del seu nom, una inserida dins l’altra. 

Monograma d’Àngel Aguiló

Figura 6. Segell amb monograma d’Àngel Aguiló (Top.: 10-II-18)

 

Eduard Botanch

Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya

 

[1] VINDEL, Francisco. Escudos y marcas tipográficas de los impresores en España durante el siglo XV: 1485-1500. Madrid: Francisco Vindel, 1935, p. 32

[2] URECH, Édouard. Dizionario dei simboli cristiani. Roma: Arkeios, 1995, p. 110-111

[3] RIS-PAQUOT, Oscar Edmond. Dictionnaire encyclopédique des marques & monogrammes, chiffres, lettres initiales, signes figuratifs, etc., etc. Paris: Librairie Renouard, Henri Laurens, 1893. Versió en línia: https://archive.org/details/dictionnaireency02risp. [Consulta: 14-3-2017]

El passat mes de febrer es va presentar a L’Arxiu Històric de la Ciutat, a Barcelona, el llibre Mapes i control del territori a Barcelona. Vuit estudis amb motiu de les Terceres Jornades d’Història de la Cartografia de Barcelona, celebrades l’octubre de 2015.

És important la realització anual d’aquestes jornades i la publicació dels diferents estudis i presentacions; així com seguir donant llum i continuar estudiant i divulgant l’evolució de la representació del territori i de l’urbanisme de la ciutat de Barcelona.

Aquesta publicació abraça un arc cronològic ampli, des de l’Alta Edat Mitjana fins l’actualitat, és un conjunt d’aportacions que ajuden a avançar en el coneixement de les diferents representacions que s’han fet del territori de Barcelona.

A la cartoteca de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya es conserven dos dels plànols que ajuden a conèixer l’evolució del territori barceloní i concretament de l’antic municipi de Sarrià. Es tracta del Plano general descriptivo de San Vicente de Sarriá (Top. XV A 257) i el Plano General de San Vicente de Sarriá (Top. XV M 187), de Francesc Mariné, de 1886 i que en aquest llibre Jesús Burgueño els dedica un ampli estudi.

A finals del segle XIX en els mapes de Barcelona hi veiem la ciutat vella i l’Eixample i tota una sèrie de pobles disseminats pel pla. Aquests petits municipis eren els de Sants, les Corts, Sarrià, Sant Gervasi, Gràcia, Horta, Sant Andreu i Sant Martí i que entre 1897 i 1921 queden agregats a la ciutat de Barcelona que finalment quedarà conformada amb 10 municipis.

Concretament Sarrià fou l’última annexió municipal a Barcelona, el 1921, amb Josep Puig i Cadafalch com a president de la Mancomunitat. I així es culminarà el vell projecte (iniciat el 1859) d’urbanitzar tot el pla de Barcelona seguint uns criteris urbanístics unificats.

Francesc Mariné i Martorell (1845-1902) a més de ser arquitecte municipal de Sarrià també ho va ser de Cornellà i de l’Hospitalet de Llobregat. A Sarrià s’ocupà del pla d’alineacions i projectà l’edifici del nou ajuntament (1896). Algunes notes biogràfiques afirmen que també va ser arquitecte municipal de Granollers i Puigcerdà. Com a arquitecte, el seu estil auster i solemne, allunyat del romanticisme modernista, arriba a la màxima expressió en l’edifici dels Escolapis de Sarrià (1891-93).

Malgrat la pèrdua del plànol general original de Mariné, existeixen altres còpies o mapes que se’n deriven:

Sarrià. Plano general. Escala 1:2.000; dimensions 188 x 107 cm., conservat a l’Arxiu de Districte de Sarrià-Sant Gervasi.

Els que tenim a la Biblioteca de Catalunya són versions d’aquest. Plano general descriptivo de San Vicente de Sarriá amb una mena de subtítol dins un segell: “Plano general de nuevas alineaciones trazado por el arquitecto D. Francisco Mariné”. Impremta F. Altés, de Sarrià, dimensions 68 x 50,5 cm. El mapa topogràfic és una reducció fotogràfica monocroma (sèpia) de l’original, sense escala gràfica, i amb els noms de carrers i rieres superposats en vermell.

XV A 257

Plano general descriptivo de San Vicente de Sarriá (Top.: XV A 257)

 

L’altre exemplar conservat a la biblioteca, Plano General de San Vicente de Sarriá, es podria tractar d’una prova d’impremta del mapa anterior, però en tinta vermella i sense la superposició de toponímia. Dimensions 41 x 39 cm. Escala aproximada 1:5.400.

XV M 187

Plano General de San Vicente de Sarriá (Top.: XV M 187)

Mariné no tan sols va ser l’autor del plànol en les seves diferents versions sinó l’encarregat de la seva aplicació en qualitat d’arquitecte municipal, encara que molts dels carrers i places projectats van ser descartats per motius diversos.

 

Concepció Isern

Unitat Gràfica

 

Els contes d’avui en dia difereixen notablement dels que vam tenir en la nostra infantesa. Destaquen per la seva originalitat, tant en l’enfocament temàtic, com en la seva presentació i disseny.

La Biblioteca de Catalunya, com a dipositària del que s’edita al nostre país, a nivell tant analògic com en altres suports, conserva en els seus fons un ventall molt ampli de totes les tipologies documentals modernes destinades al públic infantil.

En aquest apunt del blog farem un esbós a nivell també il·lustratiu del que avui es publica i que la Biblioteca de Catalunya incorpora a través del Dipòsit Legal.

S’acostuma a considerar literatura infantil dels 0 al 13 anys, aproximadament. Entre aquestes edats les biblioteques solen dividir els continguts i la tipologia d’obres en franges d’edat que solen anar dels 0 als 3 anys destinades al públic pre-lector, dels 4 als 6 anys per al públic que comença a llegir, seguint dels 7 als 10 anys i dels 11 als 13 anys.

Llibres infantils

 

Per als bebès, per exemple, trobem llibres sonors, llibres de roba o els llibres de bany. Segueixen les primeres edats fins als 6 anys amb llibres de poc (o gens) text on les il·lustracions cobren molta importància, de continguts senzills, de coneixements i narrativa especialitzada, clàssics i adaptacions i creacions pròpies, amb lletra de pal i lletra lligada, llibres-joc i llibres-joguina, abecedaris, vocabularis, o, per exemple d’altres que ensenyen a comptar. Als 7 anys, llibres destinats a infants que ja saben llegir, en què el text comença a tenir importància, històries més llargues i complexes de narrativa tant clàssica com especialitzada, i llibres de coneixements que es van adaptant segons avança l’edat. Fins als 11-14 anys, que és quan cobren importància les petites novel·les que expliquen històries de temes diversos (por, aventura, misteri, etc.).

                                                          

Llibres juvenils

 

Aquest món és tan variat que permet reunir la producció en diferents tipologies, tant de contingut com físiques.

Així, en l’apartat del contingut podem veure que d’una banda es continuen editant els «clàssics»: La caputxeta vermella, La bella dorment… i que, per altra banda, també s’editen versions i adaptacions infantils de títols existents de la literatura per a adults, així com creacions pròpies de narrativa infantil.

Cal destacar també l’existència de la narrativa especialitzada. Són obres que s’utilitzen per formar o educar en temes concrets. Com en totes les èpoques, aquí val la pena assenyalar l’adequació d’una part d’aquesta temàtica a les necessitats emergents de la societat per cobrir matèries com: les desigualtats, la diversitat, la pau, la igualtat de gènere, l’homosexualitat, l’ecologia, les malalties i un llarg etcètera. En totes les llengües, però principalment en català i castellà.

Dins la tipologia del contingut, un altre gran bloc l’ocupen els llibres deconeixements destinats directament a finalitats didàctiques, a l’ensenyament de coneixements amb una gran varietat de metodologies didàctiques que exploten a la vegada, igual que ho fa la narrativa, una infinitat de maneres i de tipus de presentacions físiques que detallem més endavant. Destaquen continguts com: els colors, els nombres, les lletres amb abecedaris, la lectura, les tradicions, la cuina, els animals, vocabularis per aprendre a llegir, endevinalles, la natura, l’art i els artistes, la història, etc. Altres temes amb ressò són: els valors, les emocions, la família, els hàbits, la religió, la higiene i la temàtica social anteriorment esmentada en la narrativa especialitzada.

                                                          

Llibres forma

 

Dins la tipologia física, caldria diferenciar els diferents gèneres i tipus de presentacions.

Com a gèneres trobem: els llibres-joc, els llibres sonors, els llibres-joguina, els llibres tridimensionals, els llibres de bany, els llibres amb trencaclosques, els llibres amb peces de fusta, els llibres interactius… i moltes altres tipologies el tractament de les quals s’està adaptant i classificant. N’hi ha que tenen les següents presentacions: amb il·lustracions mòbils, amb ninots de peluix, en capsa, en bossa de plàstic, en fulls de cartó, encunyats (el llibre té forma de l’animal o l’objecte del text), amb llapis per acolorir, impresos en tinta fluorescent (per poder visualitzar a les fosques), acompanyats d’enganxines, per jugar a titelles, amb elements magnètics per enganxar, llibres de roba, llibres d’estirar la llengüeta i aixecar la solapa, llibres amb pestanya, amb activitats, llibres de buscar i trobar, amb lletra lligada, amb lletra de pal.

Val a dir que les tipologies de contingut es barregen amb les físiques, de manera que podem trobar un llibre de narrativa sobre un tema, amb propostes d’activitats, amb lletra lligada i encunyat alhora i amb fulls de cartó.

 

Fotografies: Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles

 

Mariàngels Granados

Secció de Col·leccions Generals

Molt probablement, si es preguntés “qui és Felip Pedrell?”, es faria el silenci -i no precisament el musical- en més casos dels que correspondria.

Felip Pedrell i Sabaté, nascut a Tortosa el 1841 i mort a Barcelona el 1922, ha esdevingut una figura fonamental en la musicologia històrica. Aquest musicòleg, compositor, pedagog i crític musical impulsà estudis i treballs científics d’alt nivell en l’àmbit de la musicologia ibèrica, aportant-hi gran ressò internacional. Tingué com a objectiu recuperar els compositors clàssics, tant catalans com espanyols, així com la música folklòrica i tradicional del territori per tal de mantenir la identitat musical.

Fou mestre de mestres. Alguns dels seus deixebles més rellevants foren compositors com Isaac Albéniz, Enric Granados, Manuel de Falla, Joaquín Turina, Cristòfor Taltabull, Robert Gerhard... o musicòlegs com Higini Anglès.

Però, a més, Pedrell tenia un pla, un projecte que explicà al músic Vicent Ripollés Pérez (1867-1943) en una carta amb data del 23 de novembre de 1917[1]:

 “Al fin he tomado sobre mí la tarea de ilustrarlos[2] sobre lo que ahí apunto. Crear en el Instituto Catalán una Biblioteca musical seria de la cual sería yo el institutor: 1º, la  Biblioteca Carreras por mi catalogada a expensas de la Diputación (dos sendos tomos editados con gran lujo), 2º, mi legado, obras musicales, literarias, libros, cartulario,  3º  consignación de una subvención anual para compra de obras que robustezcan el fondo, [4º] e invitación a autores y editores para que dipositen obras de su fondo y 5º  publicación de las obras de todos los autores que ya he descubierto. Se empezaría por los madrigales de Brudieu y seguirían las ensaladas de Flecha: se indagaría si hay  otras  obras, pero religiosas, como las de Flecha que se buscarían en Praga, y Viena: esto para satisfacer el catalanismo: pero se buscarían otras restauraciones póstumas  como el Códice de la Colombina que gracias a V. poseemos y entrarían en turno. Este es el plan. Yo no me movería de mi casa. Tendría un suplente que estaría al frente  de la Bib.  para servir lo que podría pedirse por gentes no músicas, porque los músicos no asisten a bibliotecas. El plan lo hemos combinado el actual bibliotecario del  Instituto, que baila  de satisfacción y contento pensando ya en la Biblioteca tanto que ha tomado medidas para colocar en una gran sala de la Generalidad mi legado de  obras y libros.”

Fragment carta V. Ripollés

Fragment de la carta de Felip Pedrell a Vicent Ripollés Pérez, Barcelona, 23 de novembre de 1917. Top. M 964/49

 

Ho tenia molt clar, i ho diu amb la franquesa que acostuma acompanyar tots els seus escrits, ja siguin de caràcter públic ja siguin més personals. En qualsevol cas, les seves paraules s’han de llegir i interpretar sense perdre el context històric i social.

Després de rebre l’encàrrec de catalogar la col·lecció musical de Joan Carreras Dagas i comprovar el seu gran valor patrimonial, veié la necessitat d’oferir el seu fons personal i la seva biblioteca. D’aquesta manera, ambdós fons -el de Carreras Dagas i el de Pedrell- passarien a conformar el nucli bibliogràfic que serviria de fonament de la futura Secció de Música.

El llegat Pedrell ingressà a la Biblioteca de Catalunya en dos lliuraments: el primer va ser a començaments de l’any 1918, en vida del musicòleg, després de proposar la seva voluntat d’oferir-lo en donació a l’Institut d’Estudis Catalans el 1917. El segon, va ser el 1922, després del seu decés. El seu deixeble, i aleshores bibliotecari de la Secció de Música, Higini Anglès, fou el receptor d’ambdues trameses.

Anglès catalogà i publicà[3] el primer lliurament del fons Felip Pedrell amb motiu del vuitantè aniversari del seu natalici, mantenint l’organització dels manuscrits segons la classificació d’origen[4]. El fet de descriure el material d’aquesta manera ha comportat una sèrie de problemes que s’han hagut d’arranjar posteriorment.   

En els darrers anys, la Secció de Música ha intensificat el treball sobre l’obra de Pedrell per tal de restituir-la i donar-li més visibilitat. S’han completat descripcions, especialment en el cas de la correspondència, i dotat d’eines catalogràfiques més completes que les anteriors; s’han normalitzat els accessos al fons mitjançant la recatalogació al catàleg general de la Biblioteca; i s’han digitalitzat les seves composicions musicals. Aquestes tasques han permès localitzar més documents i agrupar-ne d’altres que es trobaven dispersos.

El 2015, amb els ulls posats sobre Pedrell, primer amb motiu del 175è aniversari del seu naixement (2016) i després arran del centenari de la creació de la Secció de Música de la qual Pedrell en fou l’impulsor (2017), vam començar una sèrie d’actuacions al voltant del seu fons personal:

-l’inici de l’ampliació de la descripció i catalogació de la documentació del fons personal
-l’inici de la catalogació en línia dels manuscrits descrits al catàleg editat per Anglès
-la sol·licitud d’una subvenció al Ministerio de Educación, Cultura y Deporte (Ayudas al patrimonio bibliográfico para la creación y transformación de recursos digitales y su difusión y preservación mediante repositorios) per a la digitalització dels manuscrits musicals de Pedrell
-l’inici d’una col·lecció de publicacions electròniques, “Els nostres músics”, arran d’una proposta del músic Joan Casas, amb un primer volum dedicat a Pedrell. Cada volum estarà dedicat a un dels grans mestres catalans de la música [5]

Marcha procesión

Fragment de la partitura de Marcha de la procesión: n. 2 de Felip Pedrell. Top. M 820/4

 

Durant el 2016, les actuacions van continuar el seu procés:

-l’adjudicació definitiva de la subvenció del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, i l’inici de la digitalització[6]

-la presentació de la comunicació “La Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya: de seu d’estudis musicològics a centre de referència musical” [7] per Pol Cruells i M. Rosa Montalt a les 14es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació que tingueren lloc els dies 3-4 de març de 2016 a l’Ateneu Barcelonès    

-la finalització de la catalogació de les obres musicals de Pedrell[8]

-la finalització de la descripció i catalogació de la documentació[9]  

-la recuperació de documents que provenien del fons personal però que restaven pendents d’identificar, ja fos perquè es trobaven descrits sumàriament o es localitzaven entre altre material pendent de processar 

-la recuperació de matrius d’El Comte Arnau i de la Gramàtica musical

-la reorganització de les particel·les d’Els Pirineus, entre altres

-el condicionament de part del fons, amb la substitució de carpetes amb betes per contenidors homologats, així com la preservació dels manuscrits en camises de paper neutre

-l’adquisició a la Casa Gonnelli de Florència, en la subhasta del 8 d’abril de 2016, d’un conjunt documents -entre cartes i targetes postals, a més d’una fotografia- de Pedrell i Giovanni Tebaldini[10]

Enguany estem descrivint i catalogant documents i fons relacionats amb Pedrell -el Fons Joan Gisbert, que fou el seu marmessor- i amb la Secció de Música -el Fons Higini Anglès, eternament en procés i que s’intentarà acabar en el termini d’un any.

Aquest 2017, tancarem els actes de celebració del centenari de la Secció de Música amb una exposició: Música i estudi: 100 anys de la Secció de Música de la BC, en què es repassarà la feina feta durant aquests anys i es dedicarà una atenció especial a les aportacions de Felip Pedrell, Higini Anglès i Robert Gerhard.

Retrat F.Pedrell

Dibuix de Felip Pedrell. Txesco, 2016

Pedrell ens ha sorprès amb alguna darrera troballa arran de la revisió dels seus papers, però el que no ha canviat és el nostre respecte pel seu treball ingent i la seva dedicació plena a la música. La fidelitat demostrada a idees tan aparentment senzilles com “... aspiremos las esencias de aquella forma ideal puramente humana, que no pertenece exclusivamente á nacionalidad alguna, pero aspirémoslas sentados á la vera de nuestros jardines meridionales...[11], i la seva voluntat de divulgació i mestratge, amb quantitat d’obres, publicacions periòdiques, articles i conferències, ens empenyen a recuperar-lo, tot i que Pedrell sempre està, i hi estarà, present.

 

M. Rosa Montalt

Secció de Música 

 

[1] Signatura: BC, M 964/49

[2] Anteriorment, en la mateixa carta, parla de diputats i senadors

[3] Higini Anglès. Catàleg dels manuscrits musicals de la col·lecció Pedrell. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1920 [1921 segons el colofó]

[4] Segons el pròleg del catàleg: “Per fer el següent catàleg havem tingut bona cura de conservar les coses tal com es trobaven en mans del mestre. Havem donat un número a cada manuscrit, quan el manuscrit se’ns presentava així en l’ordenació del donador, prescindint si ell contenia una o diverses composicions de diferents autors”.

[5] En premsa

[6]< http://boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2015-13834

[7]<http://www.cobdc.net/14JCID/wp-content/uploads/comunicacions/seccio-musica-bib-catalunya.pdf>

[8]<http://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Pedrell-Felip> <http://cataleg.bnc.cat/search~S9*cat/?searchtype=a&searcharg=fons+felip+pedrell&searchscope=9&sortdropdown=-&SORT=A&extended=0&SUBMIT=Cerca&searchlimits=&searchorigarg=apedrell%2C+felip>

[9] <http://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Pedrell-Felip>

[10] <http://cataleg.bnc.cat/record=b2634599~S13*cat>

[11] Felip Pedrell. Discursos leidos ante la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando en la recepción pública del Sr. D. Felipe Pedrell el dia 17 de febrero de 1895 [i.e. 10 de marzo de 1895]. Barcelona: Tipografía Víctor Berdós Feliu, 1895. Pàg. 39

La missió de la Biblioteca, i un dels compromisos del Contracte Programa 2013-2016, és proporcionar serveis de qualitat ajustats a les necessitats dels usuaris actuals i potencials.

Biblioteca_Catalunya

La Biblioteca de Catalunya, com a institució pública, ha de treballar segons els criteris de qualitat, eficàcia i eficiència, i retre comptes al ciutadà de la seva actuació i de la gestió dels recursos públics que utilitza en benefici del conjunt de ciutadans, tal com estableixen el Reial Decret 951/2005, de 29 de juliol, pel qual s'estableix el marc general per a la millora de la qualitat en l'Administració General de l'Estat i l’article 30 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006).

El Decret del 2005 establia un seguit de programes per millorar la qualitat dels serveis: anàlisi de la demanda i avaluació de la satisfacció dels usuaris dels serveis, cartes de serveis, queixes i suggeriments, avaluació de la qualitat de les organitzacions.

El Servei d’Accés i Obtenció de Documents, com a responsable dels serveis als usuaris presencials i virtuals, fa més de deu anys que segueix aquests programes, i cada any duu a terme l’avaluació de les necessitats i grau de satisfacció dels usuaris i l’anàlisi de l’acompliment dels compromisos de la carta de serveis. 

Anàlisi de la demanda i avaluació de la satisfacció dels usuaris dels serveis

Cada any es passa una enquesta a un conjunt d’usuaris presencials, triats aleatòriament, per detectar les seves necessitats i expectatives en relació als aspectes essencials del servei, i mesurar la seva percepció sobre l’organització i els serveis que aquesta presta. Tot i que la mostra és petita, ens permet tenir una visió general.

En primer lloc se’ls pregunten algunes dades bàsiques, que ens proporcionen la següent informació:

- hi ha gairebé la mateixa proporció de dones i d’homes

- la mitjana d’edat són quaranta-tres anys

- la major part dels usuaris vénen de Barcelona ciutat

- la matèria de recerca principal és la història, seguida per la llengua i literatura. Les ciències socials estan gairebé al mateix nivell, mentre que les arts i les ciències queden molt per sota.

Entre els diferents usos que poden fer de la biblioteca, un 92% dels enquestats utilitzen algun dels tres primers, almenys. El 8% restant utilitzen només el servei de préstec o l’espai de treball.

 

Informació bibliogràfica

Consulta documents BC

Préstec

Reproduccions

Xarxa wifi

Cables de seguretat

Espai de treball

Sala d'estudiI

Ordinadors d'Internet

 

Pel que fa a la valoració dels serveis de la biblioteca, el resultat és:

 

Instal·lacions i equipaments

8,10

Tracte

9,25

Serveis

8,75

Col·lecció

8,25

 

Un altre aspecte sobre el que es pregunta és quines són les seccions de la web de la BC que més es consulten. Els catàlegs són de lluny l’apartat més consultat, seguit en segon lloc pels Fons i Col·leccions i, molt més enllà, els Serveis i Fons digitalitzats.

Pel que fa a la subscripció i consulta de les xarxes socials, el resultat entre els usuaris presencials és molt baix. Pràcticament ningú hi està subscrit, tot i que pensen que potser en algun moment ho podrien fer.

Per últim, se’ls demana que facin una valoració global dels serveis, col·lecció i atenció a la BC i el resultat és un 9 sobre 10, el mateix que l’any anterior.

Les enquestes permeten fer observacions i suggeriments. Un 29% dels comentaris estan relacionats amb les instal·lacions i equipaments (temperatura, il·luminació, entorn, etc.), mentre que un 16,4% fa referència als serveis, especialment al préstec i les reproduccions.

Compliment dels compromisos de la carta de serveis

La carta de serveis és el document mitjançant el qual la Biblioteca informa els ciutadans i els usuaris dels seus serveis, els seus drets i deures envers la institució i els seus compromisos de qualitat en la prestació dels dits serveis.

Gestió de la petició i lliurament dels documents dels dipòsits

Gestió de la petició i lliurament dels documents dels dipòsits

   

Reproducció de documents amb escàner zenital

Reproducció de documents amb escàner zenital

 

Es pot trobar impresa, a les sales de lectura de la Biblioteca, i també és accessible a la web.

http://www.bnc.cat/Serveis/Carta-de-serveis

Anualment es realitza un control del grau de compliment dels compromisos declarats a la carta de serveis, mitjançant els indicadors establerts i l’anàlisi del seu incompliment.

Els resultats d'aquest control del grau de compliment es publiquen a l’apartat de Qualitat i Estratègia de la web de la BC.

http://www.bnc.cat/Coneix-nos/Qualitat-i-estrategia/Avaluacio-Carta-de-Serveis

El seguiment d’aquesta avaluació els darrers cinc anys ens mostra una millora lenta, però constant.

 

2012

2013

2014

2015

2016

Mitjana de grau d’execució

95%

95,3%

96,3%

95,6%

96.4%

 

Es treballa sobre nou indicadors, relacionats amb els terminis dels serveis que s’ofereixen (informació bibliogràfica, petició i lliurament de documents, reproducció de documents, préstec) i el temps de resposta a les queixes i suggeriments.

Dels nou indicadors analitzats, enguany sis s’han complert al 100%, mentre que els altres tres estan entre el 81 i 95%. 

Aquest és només un resum dels resultats del 2016. L’avaluació total es podrà consultar en breu en l’apartat de qualitat i estratègia de la web de la biblioteca.

Des del Servei d’Accés i Obtenció de Documents seguirem treballant per millorar el grau de satisfacció dels nostres usuaris i arribar a complir els compromisos de la carta de serveis al 100%.

 

Marga Losantos
 Servei d’Accés i Obtenció de Documents

Als visitants de l’Arxiu Joan Maragall els dic sempre que molts dels detalls i anècdotes de la vida del poeta que explico al llarg del recorregut estan documentats en textos escrits per ell mateix i conservats a l’Arxiu: cartes als amics, a la família, agendes, llibretes i el manuscrit sense títol conegut com a Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30).

En va escriure dues sèries: una primera, de deu folis plegats més dos mitjos fulls, que inicia l’octubre de 1885, quan fa els vint-i-cinc anys, i acaba el 30 de maig de 1886; la segona, de tres folis plegats, que redacta íntegrament el 10 d’octubre de 1910.

Maragall no va fer mai referència a aquests textos, que va trobar la seva vídua, Clara Noble, entre els papers del seu marit, poc després de la mort del poeta.  Els va entregar al pare Miquel d’Esplugues, que el 1912 en va fer una transcripció, suposadament, en les Notes íntimes. En realitat, però, l’amic i confessor de Maragall va mutilar i fins i tot versionar els textos, amb la intenció, en paraules de Glòria Casals, «de construir un discurs compacte i inequívoc (però no per això menys fals) que s’adigués amb la imatge de Maragall que hauria de començar a circular a partir de la seva mort».

Però això és tota una altra història. Anem ara al contingut dels papers.

En les Notes dels vint-i-cinc anys, escrites per un Maragall jove acabat de llicenciar en Dret que encara dubta sobre quin serà el seu futur, hi descriu amargament l’època en què el pare el fa treballar a la fàbrica tèxtil familiar:

«L’edat crítica, la dels quinze als vint, fou pera mi la més ingrata. Comensà lo mal estar un any antes d’acabar lo Batxillerat. Envanesat ab allò que’n deyan ser talent, objecte de tota mena de consideracions y alabansas, farsit lo cap de novelas romànticas que devorava ab furor, que’m feyan plorar a llàgrima viva, que desvetllavan en mi sentiments elevadíssims pro vuyts, «quijotescos», obtenint las millors notas acadèmicas, tenint, en una paraula, format de mi mateix un concepte elevadíssim, vaig ser bruscament arrencat de devant dels llibres y colocat devant de la taula de trevall en la indústria a què venia destinat, y posat en cert modo, en la condició de poch més qu’un aprenent. Lo cop fou terrible y retrunyí en tot lo meu ser, y d’aquell desballestament d’aspiracions contrariadas s’alsà, portant l’estendart de la rebelió, ma passió per la poesia, al mateix temps que mos setze anys m’entregavan en cos y ànima a l’adoració, a la idolatria, de cuantas donas de bona presència passavan devant mos ulls y una espècie de misticisme per la Naturalesa s’anava filtrant dins meu. L’amor a la poesia se manifestà en una espècie de ràbia pera omplir de munió de versos, ab fecunditat verament asombrosa y en tots los ratos que podia robar al treball, llibretas qu’amagava entre mitx d’altras més prosaicas y plenas de números referents a la nostra indústria».

Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30)

 

També explica com aconseguix sortir-ne i entrar a la Universitat de Barcelona:  

«[...] passats dos anys vingué la convicció de que jo no servia pera industrial y se’m donà a escullir carrera. Jo desde molt temps venia dihent a tothom que volia escoltarme que la meva vocació era la carrera d’advocat. Això no era cert, pro jo no mentia. La meva vocació era sortir-me d’una esfera que, a efecte de tant llegir novelas y de lo que s’habia exagerat mon talent, considerava massa grossera pera mi; la meva vocaió era fregarme ab la joventut ilustrada al mateix temps qu’adquirir coneixements superiors, perquè jo creya llavors en la ciència. Y la carrera d’advocat m’era simpàtica per un no se què d’aristocràtich que jo hi veya y perquè comprenia rams del saber humà que se m’havian fet los més simpàtichs durant lo batxillerat: filosofia, història, literatura (jo no savia qu’existís la facultat de filosofia y lletras, y tampoch m’hauria atrevit a sol·licitar una carrera sens aplicació pràctica). Per això vaig escullir aquesta carrera sense saber, com sé are, lo qu’és en realitat. Ab pocas paraulas: vàrem acordar ab lo meu pare mon cambi de rumbo; fou moments avans d’anarmen al llit. Un cop al llit, ab llàgrimas de tendre remordiment, m’acusava a mi mateix d’haver tirat a terra tot lo castell d’esperansas y projectes que mon pare devia haver anat formant desde mon naixement de que jo, com únich fill varó, estendria lo negoci de nostre acreditat establiment, seria un industrial ilustrat y l’orgull y descans de sa vellesa».

I el que sent el primer dia que en trepitja les aules:

«Aquí comensa lo temps ditxós de ma joventut. L’endemà dematí  (set d’Octubre del mil vuyt cents setanta nou), en companyia d’un condeixeple de col·legi, vaig fer los primers passos per matricular-me. Tremolant jo d’emoció vàrem entrar en lo vestíbul de la Universitat y vaig dir somrihent ab tot candor a mon company:  “Entro per primera vegada an lo temple de la sabiduria”. Ell va mitj ríurer d’un modo qu’em féu pensar:  “Aquest desgraciat no estima la ciència en tot lo qu’ella val”».

Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30)

 

Al final d’aquestes pàgines, s’hi llegeix un fragment ben irònic i divertit on posa de manifest com dubta de la seva capacitat poètica:

«Que tinch grans disposicions literàrias ho sé de segur, y ho proba l’estar en aquet moment cremantme las cellas en compte de dormir tranquilament, qu’és lo que fa la gent vulgar cuant té son. Pro jo, a pesar de no ser vulgar, ¿sóch capàs, “verbo y gracia”, de fer una revolució en la literatura? “Ecco il problema”, que diu en Rossi. D’una me sembla que sí, pro de l’altra veig que no la faig; y això és d’una realitat abrumadora: perquè si no faig això, que faré? Ah! Ja ho sé: per de prompte faré una cosa, anarmen al llit, y això és un gran servey que presto a las lletras, servey complertament desinteressat y hont hi brillla la més pura abnegació, perquè no ha de reportarme cap glòria, y la glòria pe’ls ignoscents com jo és cosa de més preu que la salut corporal, la que m’està dihent ja fa estona qu’és l’hora acostumada de dormir. Dormir! Gran cosa, sobre tot cuant se té son. A dormir donchs, ja que som a la primavera:

               On! Primavera! Gioventù dell’anno
                Gioventù!, primavera della vita.                                                              13 Maig 86. 12 nit»

I acaba les primeres Notes el 30 de juny de 1886 de la manera següent:

«Aquí acaba la meva joventut. Una obra de geni, lo «Werther», me convertí de noy en jove. Un fet, la pèrdua de la meytat de la fortuna de casa, me converteix de jove en home. Edat la més hermosa de la vida, adéu per sempre! Ilusions d’amor y glòria, a Déu siau».

Passats vint-i-cinc anys, el 10 d’octubre de 1910, Maragall reprèn aquestes Notes i escriu les que es coneixeran com les dels cinquanta anys:

«Y are han passat vint y cinch anys, y avuy ne compleixo cinquanta. Só casat ab la mellor de les dones, que m’estima ab passió, tinch dotze fills bons i sans, casa pròpia y esbarjosa, una fortuna suficient a mantenirme ab els meus, un nom honrat pels meus conciutadans, una glòria de poeta y una salut de cos y d’esperit que no’m fa anyorar els vint y cinch anys».

Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30)

 

En aquesta segona sèrie de Notes, el que hi explica, principalment, és la relació que va tenir amb Teresa Ferran. Ignasi Moreta resumeix molt bé els fets: «L'estiu de 1886 Maragall coneix, a Puigcerdà, una noia de la colònia d'estiuejants anomenada Teresa Ferran. L'estiu de 1887 comencen a festejar. La mare, però, frustra les relacions perquè la situació econòmica del pretendent és com a mínim precària. Recordem que es tracta d'un advocat que pràcticament no exerceix, que el negoci del pare està en una situació delicada, i que a sobre és poeta i amic de poetes (ser poeta, tinguem-ho present, està en el passiu del balanç, als ulls d'una burgesa de l'època). Doncs bé: quan la mare proposa que les relacions se suspenguin fins que la situació del Maragall estigui més clara, aquest escriu una carta a Teresa que serà contestada per la mare. Però deixem que ens ho expliqui el Maragall de cinquanta anys»:

«¡Jo, un jove tant lluhït (per dins, s’entèn, que per fora may havia sigut un dandy), advocat, poeta, ab un talent qu’espantava y que per força m’havia de dur qui sab ahont, posat axís en interdicte per una miserable qüestió d’interessos! Sense encomanarme a Déu ni al diable, poso la mà a la ploma (era el meu fort) y etjego a la noya una carta de vuyt o deu planes, dientli en sustància que tot allò estava molt per sota del nivell del nostre amor; que jo no havia de prostituhir la meva inteligència posantme a fer de relator o de notari: que si ella m’estimava s’havia d’abandonar absolutament a una plena confiança en mi, pensés lo que volgués la seva mare; y que calia que m’ho digués desseguida per saber jo a què atenirme. Resposta… de la mare: que la seva filla era massa bona minyona per pendre de si semblants resolucions y contestar cartes com aquella meva; que per axò la contestava ella, la mare (jo vaig suposar que la carta era dictada d’un canonge director espiritual de la família), per dirme qu’en els termes en què jo posava la cosa, més valia que no’m recordés més de la seva filla. Vaig renegar de la mare, del canonge, y de la noya, que demostrava no tenir cor, ni voluntat, ni amor, ni res de sustància, y vaig donarme per lliberat d’aquella aventura… ab un gran respir de llibertat, m’en recordo: me vaig arreglar de bell nou la meva cambreta de solter y de moment vaig sentir un pregon delit d’independència».

Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30)

 

 

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

 

Bibliografia

Casals, Glòria. «Joan Maragall: Notes autobiogràfiques dels cinquanta anys», Els Marges, núm. 64, 1999, p. 83-94.

Maragall, Joan. Com si entrés en una pàtria. Edició i pròleg de Glòria Casals. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007, p. 21-30.

Maragall, Joan. Joan Maragall: beneita sies, tempestat passada, perquè fas alçar els ulls a la llum nova! Conferència i edició de les Notes autobiogràfiques de Joan Maragall per Glòria Casals. Barcelona: Any Joan Maragall 2010-2011, 2010, p. 17-63. Descarregar llibre electrònic

Moreta, Ignasi. L’humor de Maragall: <http://ignasimoreta.blogspot.com.es/2011/06/l-de-maragall.html> [Consulta: 2 de gener de 2017].

Moreta, Ignasi. No et facis posar cendra: pensament i religió en Joan Maragall. Barcelona: Fragmenta, 2010, p. 79-84.

Aquest any s’acompleix el 150è aniversari de la publicació de l’obra Poemas, de Lo Gayter del Llobregat, pseudònim de Joaquim Rubió i Ors (Barcelona, 1818-1899). Aquest esdeveniment posa de relleu l’ingrés de l’Arxiu Literari de la família Rubió a la Biblioteca de Catalunya que arriba, de forma progressiva, per cessió de la família.

Acte de recepció del fons Rubió celebrat el 9 de desembre de 2014

Acte de recepció del fons Rubió celebrat el 9 de desembre de 2014

La primera entrada, efectuada el 2014, conté la documentació corresponent al “Diccionari d’autors catalans” provinent de l’arxiu de Jordi Rubió i Balaguer, que abraça cronològicament des de 1400 fins a 1980, amb un predomini dels anys 1880-1975.

El  2015 ingressà el fons de l’arxiu corresponent a Joaquim Rubió i Ors. Les dues properes trameses previstes incorporaran l’arxiu de Antoni Rubió i Lluch i la documentació restant de Jordi Rubió i Balaguer. La biblioteca familiar acompanya cada tramesa en conjunts d’aproximadament  5000 volums. L’aportació, en diverses etapes, facilita el tractament i la catalogació, en aquest moment ja consten al catàleg gairebé 4000 registres.

El llegat de la família Rubió incrementa extraordinàriament el patrimoni de la Biblioteca de Catalunya i posa a l’abast dels ciutadans nova documentació que de ben segur anirà obrint noves línies d’investigació.

Rubió i Ors, precursor de la Renaixença

Fotografia de Rubió i Ors realitzada pels cartells del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, 1986. BC, XXIII Pedragosa BC5

Fotografia de Rubió i Ors realitzada pels cartells del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, 1986. BC, XXIII Pedragosa BC5

Rubió i Ors marcà una fita en la cultura catalana, el 1841, amb la publicació de l’obra Poesias. Fill de l’impressor i llibreter Josep Rubió, fou un precursor de la Renaixença.

La publicació d’un primer poema, sota el pseudònim “Lo Gayter del Llobregat”, en català, al Diari de Barcelona el 1838, tingué una rellevància extraordinària. A aquests poemes en seguiren d’altres, i el 1841 es publicaren de forma conjunta, amb el títol Poesias, i precedits d’un pròleg que es considera el manifest de la Renaixença, i del qual aquest any amb motiu del 150è aniversari, la Biblioteca de Catalunya se’n fa ressò.

Primera edició de Poesias. BC,  8-VI-33/1

Primera edició de Poesias. BC, 8-VI-33/1

 

Rubió i Ors fou contemporani d’altres impulsors i protagonistes de la recuperació literària del català com Bonaventura Carles Aribau, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer, Marià Aguiló, Tomàs Aguiló, Antoni de Bofarull, Víctor Balaguer o el poeta Jacint Verdaguer, que li dedicà un gran reconeixement en el Recort necrológich publicat el 1902.

Necrològica escrita per Jacint Verdaguer i publicada per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 1902. BC, Verd. 12/VI-2/18

Necrològica escrita per Jacint Verdaguer i publicada per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 1902. BC, Verd. 12/VI-2/18

La producció poètica catalana de Joaquim Rubió i Ors, romàntica i d’inspiració medieval, buscava captivar els lectors i despertar-los l’interès vers la pàtria, la literatura i la llengua catalanes. El seu estil fou imitat per molts seguidors, essent un dels primers Antoni de Bofarull.

La formació de Rubió i Ors es desenvolupà a les escoles de la Junta de Comerç i a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Dret (1842) i en Lletres (1846). Fou catedràtic de Filologia espanyola a la Universidad de Valladolid (1847-1858) i posteriorment fou professor d’Història universal a la Universitat de Barcelona (1858-1899) on exercí també els càrrecs de vicerector i de rector, aquest darrer durant un període de temps molt breu degut a la seva defunció.

La seva producció literària, una gran part escrita en castellà, és força variada i s’hi troba assaig de crítica literària i històrica, poesia, teatre, i fins i tot teologia. Fou guanyador dels Jocs Florals en diverses ocasions, proclamat mestre en gai saber i president dels Jocs Florals des de 1890. També presidí la Reial Acadèmia de Bones Lletres entre 1878-1889.

Rubió i Ors és el primer d’una nissaga d’intel·lectuals de la cultura catalana, el seu fill Antoni Rubió i Lluch fou el primer president de l’Institut d’Estudis Catalans, i el seu nét Jordi Rubió i Balaguer fou director de la Biblioteca de Catalunya, de l’Escola de Bibliotecàries i de la Xarxa de Biblioteques Populars. Cadascun d’ells aportà un llegat intel·lectual extraordinari al nostre país.

 

Núria Altarriba
Directora de la Unitat Bibliogràfica 

 

Narcisa Freixas i Cruells (Sabadell, 1859 - Barcelona,1926), abans de dedicar-se plenament i professionalment a la música, havia tantejat la pintura i l’escultura amb mestres com Modest Urgell i Torquat Tasso respectivament i, per tant, era sensible a la inspiració artística i estètica. Finalment, però, es va dedicar a la composició i la pedagogia musical després d’haver estudiat piano i solfeig amb Joan Pujol. L’any 1900 va publicar un llibret amb composicions catalanes de caire popular.

1. Narcisa Freixas, c. 1926.

Narcisa Freixas, ca. 1926

 

Cançons d’infants. Primera sèrie, 1905

El 1905, Narcisa Freixas va guanyar el concurs ofert per l’Orfeó Català per a premiar les millors cançons infantils i amb les obres presentades va editar el llibre Cançons d’infants on va posar música a poemes de Rafel Nogueras Oller, Francesc Sitjà Pineda, Dolors Monserdà, F. Tomàs Estruch; i a lletres populars. Narcisa Freixas va voler que per a llurs composicions es fes una edició ben curosa que esdevingués una peça artística en si mateixa. I per a allò va comptar amb els dibuixos i la sensibilitat exquisida del pintor i dibuixant Pere Torné Esquius (Sant Martí de Provençals, 1879 – Flavacourt, 1936), que ja havia demostrat la seva capacitat per a traduir el món infantil o, si més no, un món infantil idealitzat.

2. Cançons d’infants (primera sèrie), “El pomeró”. Il. Pere Torné Esquius (1905)

Cançons d'infants (primera sèrie). El pomeró. Il. Pere Torné Esquius, 1905

El llibre va tenir una gran acollida tant per part de crítics musicals com d’entesos en les arts del llibre. Per la seva banda, l’escriptora i musicòloga Carme Karr va escriure una extensa ressenya a la revista Joventut del qual destacà els dos poemes de Sitjà, Pobre mestre i El pomeró, i el talent de la compositora en la majoria de les composicions. Tot i això,  en va criticar nombroses qüestions, com algunes variants en les més properes a la música popular alemanya o francesa que no pas a la catalana; i una qüestió fonamental quant a la pedagogia infantil: reivindicava “l’esperit de la música regional, rich de tants dessemblants y variants vayents dintre la mateixa eterna poesia de la cançó popular catalana.”[1]

Lluís M. Folch i Torres va escriure una ressenya a la Revista Ibérica de Exlibris, en què destacava el fet d’acoblar-se de manera tan delicada els tres principals elements de bellesa: la literatura, la música i la pintura. I quant a l’edició va afegir:

"En Torné Esquius [...] ha posat tot son amor en les il·lustracions. Oh la netedat y l’ordre de la cambra del mestre vellet y bo! Oh la bonesa de cor de l’home que ha arribat a ses velleses entremitj d’infants! Còm se sent en la sala y arcoba que il·lustra la cançó del pobre mestre!”[2]

Quan Folch i Torres parla de la netedat i l’ordre de la cambra del mestre vell, del que està parlant és justament d’una de les maneres de fer d’en Torné Esquius més singulars i que cal destacar: la claredat gràfica de les seves composicions i esquemes temàtics que es basen en la línia clara però sinuosa, és pur i espontani amb la pretesa senzillesa de l’atmosfera que vol aconseguir en els seus dibuixos i il·lustracions.

És coneguda la carta que Joan Maragall, que pocs anys després col·laborarà amb el dibuixant fent-li el pròleg presentació del seu llibre més reconegut Els dolços indrets de Catalunya (1910), i li comentava el següent: "..tinch á casa les cançons de noys de la Senyora Freixas il·lustrades per vostè com segurament ningú més podia ferho perquè l’esperit musical y l’esperit gràfich forman allí una unitat artística fortíssima, inseparable".[3]

 

Cançons d’infants. Segona sèrie, 1909

3.1. Cançons d’infants (segona sèrie), Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1909

Cançons d'infants (segona sèrie). Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1909

El 1909 va publicar la segona sèrie de Cançons infantils que va ser premiada al Jocs Florals de Girona. Freixas va comptar de nou amb Francesc Sitjà i Rafel Nogueras i Oller per a musicar les seves composicions líriques, i pel pròleg va comptar amb la ploma de Dolors Monserdà. Torné Esquius tornà a repetir com a il·lustrador amb dibuixos que reflectien el món infantil amb la seva dolça mirada i escenografies que parlaven de la senzillesa, amb una edició de gran qualitat gràfica semblant a la primera.

 

Piano infantil, petites recreacions per infants, 1918

Des de llavors, noves edicions dels dos llibres se succeïren tant en la seva versió catalana com espanyola, i el 1918 sortí un nou llibre amb el tàndem Freixas-Torné Esquius: Piano infantil, petites recreacions per infants. Aquest cop amb vuit poemes de Francesc Sitjà i publicat per l’Editorial Muntañola. En aquest cas, van comptar amb un pròleg de Santiago Rusiñol.

4. Piano infantil (segona sèrie), Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1918

Piano infantil (primera sèrie). Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1918

Les il·lustracions de Torné Esquius segueixen el mateix estil poètic lineal, amb un traç de llapis segur i sense ombres que reflectien un estat d’ànim idíl·lic, un estil defensat pels noucentistes.

Aquest llibre va ser l’últim publicat del tàndem Freixas – Torné, tot i que ni molt menys les seves col·laboracions s’havien aturat. Entre 1918 i la fi de 1926, en morir Narcisa Freixas, havien fet alguns llibres més que restaren inèdits fins al 1928 quan van sortir publicats dins d’una edició d’homenatge titulada Obres de Narcisa Freixas dirigida pel seu fill, Josep M. Petit i Freixas.

En aquest llibre sortiren la tercera i quarta sèrie de Cançons d’infants prologades per Amadeu Vives i Ignasi Iglesias respectivament, amb textos de Francesc Sitjà i musicats per Freixas.

5. Cançons d’infants (tercera sèrie), Portada. Il. Pere Torné Esquius, 1928

Cançons d'infants (tercera sèrie). Portada. Il. Pere Torné Esquius, 1928

   

7. Cançons d’infants (quarta sèrie), Portada. Il. Pere Torné Esquius, 1928

Cançons d'infants (quarta sèrie). Portada. Il. Pere Torné Esquius, 1928

 

Així mateix, Piano infantil. Llibre de nines (segona sèrie), amb un preciós pròleg de l’escriptora Víctor Català on reivindicà el paper de la dona creadora; i Llibre de les danses en el qual Torné Esquius surt del món infantil per recrear-se en un món més cavalleresc, d’harmonies medievals i de fantasies plateresques, tot tenint en compte els temes dels poemes d’en Sitjà.

8. Llibre de les danses, Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1928

Llibre de les danses. Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1928

 

Aitor Quiney
Servei d’Emmagatzemament, Preservació i Conservació

 

[1] Karr, Carme, “Narcisa Freixas. Cançons d’infants, premiades en la Festa de la Música Catalana de 1905.-Il·lustracions de Torné Esquius”, Joventut, Any VII, Núm.331, Barcelona, 14 de juny, 1906, p.376-377.

[2] Folch i Torres, LL.M., “Cançons d’infants”, Revista Ibérica de Exlibris, Año VI, Núm.2, Barcelona, 1906, p.37-39.

[3] Carta de Joan Maragall a Pere Torné Esquius, 25 de gener de 1906. Arxiu Joan Maragall.