Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

Etiquetes



El Blog de la BC

RDA és l’acrònim de Recursos, descripció i accés, el nou codi de catalogació que substitueix les Regles angloamericanes de catalogació, 2a edició (AACR2).

rda_logo

Logo utilitzat amb l'autorització de la Co-Publishers for RDA (American Library Association, Canadian Library Association, and CILIP: Chartered Institute of Library and Information Professionals

RDA està desenvolupat pel Joint Steering Committee (JSC) for Development of RDA, conjuntament amb representants de l’American Library Association, de l’Australian Committee on Cataloguing, de la British Library, del Canadian Committee on Cataloguing, del Chartered Institute of Library and Information Professionals (CILIP) i de la Library of Congress. El Committee of Principals (CoP) supervisa el projecte. RDA s’ha desenvolupat amb la perspectiva de ser adaptable a nivell internacional i fer possible que altres països puguin fer-ne la traducció i ajustar les directrius a les necessitats locals.

RDA és un conjunt de directrius i d’instruccions que inclouen tant la descripció com l'accés de qualsevol recurs. Es basa en els punts forts d’AACR2 i es fonamenta en els principis internacionals establerts a la Declaració de Principis Internacionals de Catalogació de 2009 i en els models conceptuals desenvolupats per l’IFLA:

Requisits funcionals dels registres bibliogràfics [Recurs electrònic] : informe final / IFLA Study Group on the Functional Requirements for Bibliographic Records ; traducció catalana d’Assumpció Estivill Rius. Barcelona : Biblioteca de Catalunya : Col·legi Oficial de Bibliotecaris- Documentalistes de Catalunya, 2009

 

Requisits funcionals de les dades d'autoritat [Recurs electrònic] : un model conceptual / edició de Glenn E. Patton, Working Group on Functional Requirements and Numbering of Authority Records (FRANAR) de l'IFLA ; traducció catalana d’Assumpció Estivill Rius. Barcelona : Biblioteca de Catalunya : Col·legi Oficial de Bibliotecaris- Documentalistes de Catalunya, 2010

 

RDA és un recurs en línia en anglès, d’accés per subscripció, conegut com RDA Toolkit. 

Actualment existeixen quatre traduccions: alemany, castellà, francès i xinès, aquesta última disponible només en versió impresa.

RDA proporciona:

 - un marc flexible per a descriure tots els recursos digitals i no digitals
 - dades fàcilment adaptables a les noves i emergents estructures de base de dades
 - dades compatibles amb els registres existents en els catàlegs de biblioteques
 - el potencial de poder ser utilitzat per altres comunitats com els arxius, els museus, els editors, etc. 

RDA es va implementar el 2013 als Estats Units d’Amèrica, Canadà, Austràlia i, a nivell europeu, al Regne Unit i a Alemanya. Es preveu la seva implementació en països com Finlàndia, Suècia, Països Baixos, etc. Des del 2011 existeix el grup EURIG (European RDA Interest Group), que promou els interessos professionals comuns de tots els usuaris, o potencials usuaris, d’RDA a Europa.

A Catalunya la Comissió Assessora de Catalogació de la Biblioteca de Catalunya, l’any 2013 va fer pública la seva decisió d’adoptar RDA. D’acord amb aquesta decisió, la Biblioteca de Catalunya va encarregar la traducció catalana a Assumpció Estivill i Rius. Es preveu la seva publicació a finals d’any.

L’any 2014 la Comissió Assessora de Catalogació va acordar crear la Subcomissió Tècnica per iniciar el procés de transició, amb l’objectiu de:

- Planificar i difondre el canvi durant el 2015 i iniciar la implementació el 2016
- Fer les recomanacions necessàries per assegurar la coexistència dels actuals registres d’autoritat i bibliogràfics amb els futurs registres en RDA
- Fer el seguiment del desenvolupament del BIBFRAME

La Subcomissió es va constituir formalment a inicis del 2015 i en formen part:

- M. José Aragonès Poves, Servei de Normalització Bibliogràfica, Biblioteca de Catalunya
- Ida Conesa Sanz, Servei de Normalització Bibliogràfica, Biblioteca de Catalunya
- Rosa Fabeiro Garcia, CRAI Procés Tècnic, Universitat de Barcelona
- Montserrat Garcia Alsina, Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació, Universitat Oberta de Catalunya
- Mercè Ramon Martínez, Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona
- Joana Roig Equey, Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya
- Anna Rovira Jarque,CRAI Procés Tècnic, Universitat de Barcelona
- Luna Sindin Cordery, Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya
- Jesús Gascón García, Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Universitat de Barcelona
- Carme Piulachs, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya
- Paz Caldentey Rodríguez, Servei de Normalització Bibliogràfica, Biblioteca de Catalunya
- Gisela Ruiz Chacón, Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya
- Coordinadora: Imma Ferran, Servei de Normalització Bibliogràfica, Biblioteca de Catalunya

El procés s’ha planificant en les cinc fases següents:

- Fase de difusió, per donar a conèixer RDA i el procés del canvi.
- Fase de preparació, per determinar quins canvis s’han de fer  als catàlegs i quins procediments i pràctiques catalogràfiques s’han d’adaptar a les noves directrius.
- Fase de formació adreçada a bibliotecaris i catalogadors.
- Fase d’implementació.

Les institucions que ja han mostrat el seu acord al canvi a RDA per al 2016, han estat:

- Biblioteca de Catalunya
- Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya
- Universitat Autònoma de Barcelona
- Universitat de Barcelona
- Universitat de Girona
- Universitat de Lleida
- Universitat de Vic
- Universitat Jaume I
- Universitat Oberta de Catalunya
- Universitat Politècnica de Catalunya
- Universitat Pompeu Fabra
- Universitat Ramon Llull
- Universitat Rovira i Virgili
- Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (per al 2017).

A partir del 2017 s’iniciarà un període de transició fins que la resta de les biblioteques catalanes implementin RDA.

El proper mes de juny la Biblioteca de Catalunya obrirà un nou apartat dins de la seva pàgina web amb la informació actualitzada sobre la implementació d’RDA a Catalunya i el seu desenvolupament en altres països del món. Les biblioteques catalanes tindran disponible un espai específic per a debatre, compartir informació i plantejar qüestions sobre RDA i BIBFRAME.

 

Què és el BIBFRAME 

bibframe_logo

 

És l'acrònim de Bibliographic Framework Initiative, la iniciativa de la Library of Congress que fixa els fonaments de la futura descripció bibliogràfica, tant dins de la web com en un món més ampli connectat en xarxa. BIBFRAME serà el substitut dels formats MARC però, a més, és un model general per expressar i connectar dades bibliogràfiques. El punt central és determinar el camí de transició dels formats MARC 21 conservant el punt fort que els ha distingit sempre, l'intercanvi de dades com a suport per poder compartir recursos i poder estalviar costos de catalogació, que ha estat fonamental durant les últimes dècades. El disseny de BIBFRAME està pensat per què es pugui integrar i implicar-se en la gran comunitat de la informació, i al mateix temps pugui cobrir les necessitats de les biblioteques.

BIBFRAME permetrà, en un entorn basat en el web, citar les dades de les biblioteques de tal manera que es pugui diferenciar l'obra conceptual (el títol i l'autor) dels detalls sobre la manifestació de l'obra (el nombre de pàgines, il·lustracions, ...). I BIBFRAME permetrà  produir les dades de biblioteques que identifiquen les entitats implicades en la creació d'un recurs (autors, editors) i els conceptes (les matèries) associats amb el recurs.

Com a iniciativa, BIBFRAME investiga sobre tots els aspectes de la descripció bibliogràfica, creació de dades, i intercanvi de dades. Així, a més de substituir el format MARC, inclourà l'acomodament dels diferents models de continguts i normes de catalogació, l'exploració de nous mètodes d'entrada de dades, i l'avaluació dels protocols d'intercanvi existents.

El Model BIBFRAME és un model conceptual i pràctic alhora que facilita l'equilibri entre les necessitats dels qui enregistren descripcions bibliogràfiques detallades i les necessitats dels qui descriuen altres materials culturals, i dels qui no necessiten un nivell de descripció tan detallat.

bibframe model

 

El Model BIBFRAME té quatre classes o entitats. L'Obra que identifica l'essència conceptual d'alguna/una cosa. La Instància que reflecteix la materialització d'una Obra. L'Autoritat que identifica una cosa o concepte associat amb l'Obra o la Instància. I l'Anotació que proporciona una nova manera d'expandir la descripció d'una Obra, Instància o Autoritat.

El Vocabulari BIBFRAME és la clau per a la descripció dels recursos. Igual que el format MARC té definit un conjunt d'elements i atributs, el Vocabulari BIBFRAME té un conjunt definit de classes i propietats. Una classe identifica un tipus de recurs BIBFRAME (com ara un camp de MARC pot embolcallar un sol concepte); les propietats serveixen com a mitjà per descriure amb més detall un recurs BIBFRAME (com ara els subcamps de MARC identifiquen més específicament els aspectes d'un concepte).

Gràcies a la independència volguda de BIBFRAME de no vincular-se estretament a cap codi catalogràfic, es completa el canvi que l'entorn web ha generat en la comunitat de les biblioteques, ja que cal tenir present el canvi conceptual d'RDA, com a nova norma internacional basada en els principis dels FRBR (Functional Requirements for Bibliographic Resources).

 

Ida Conesa i Imma Ferran
Servei de Normalització Bibliogràfica

Després d’un dimecres gris i plujós, el dia es va llevar ben net per celebrar la festivitat dels llibres i les roses. A la Biblioteca de Catalunya també ens preparàvem de bon matí per obrir les portes als visitants. És un dia molt diferent i ens agrada que tot estigui a punt. 

porta

Foto: Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles

A partir de les 8 del matí el personal va anar arribant per preparar les mostres de documents i ultimar els darrers detalls de la Jornada. Les persones que feien de guies, treballadors de les diferents seccions de la biblioteca, també repassaven el guió de la visita. 

A les 10 en punt van començar a arribar els primers visitants matiners. S’oferia la possibilitat de fer visites guiades cada 10 minuts en grups de fins a 20 persones o fer el recorregut per lliure. Com l’any anterior, a més de seguir la guia de la visita en paper, es podia fer llegint els codis QR que es hi havia a cada punt del recorregut; i amb una altra novetat tecnològica afegida: la possibilitat de tenir més informació de determinats elements del recorregut mitjançant una aplicació de realitat augmentada.

escala

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

També a primera hora començaven les visites concertades. En primer lloc un curs dels Maristes de Rubí, que ja han convertit en una tradició la visita a la biblioteca el dia de Sant Jordi. Tant a ells com a la resta d’escoles que ens visita se’ls fa un recorregut especial, que inclou la visita al taller de Roser Capdevila, que la il·lustradora va cedir a la biblioteca juntament amb el seu fons personal, i que va decorar ella mateixa tal com el tenia a casa seva.

Al llarg del matí van passar per la biblioteca més de 1.300 persones; es van fer 29 visites guiades, amb més de 500 persones, i la resta va seguir el recorregut pel seu compte. A la tarda el nombre de visitants va baixar una mica, van ser 975, amb 20 visites. En total vam tenir 2.280 visitants. 

mares

Foto: Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles

Per altra banda, després de l’èxit de l’any passat, les institucions del barri han tornat a oferir-nos concerts, que s’han alternat amb els concerts de la pianola de la biblioteca, que també tenen molt d’èxit. Els alumnes de l’Escola de Músics i JPC, la coral del Centre de Normalització Lingüística de Ciutat Vella, les corals dels casals de gent gran Josep Tarradellas i Josep Trueta van omplir de música i cançons la Sala de Llevant. A mig matí va ser la coral infantil de l’Escola Labouré la que va omplir de música i nens el final de la sala, amb els companys i familiars que venien a escoltar-los. Entre músics i públic, van assistir als concerts  més de 600 persones, al marge dels visitants de la Jornada de Portes Obertes. 

laboure

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

Al llarg del recorregut es van poder veure les diferents mostres preparades pel personal de les seccions de la Biblioteca. 

A l’Espai Zero, l’exposició Editorial Gustavo Gili, l'excel·lència de l'editor

A la Sala de Reserva, cartells publicats a l’obra Cartells catalans. Mancomunitat de Catalunya, Generalitat de Catalunya : cent anys de cartells 1914-2014, un conjunt de matrius calcogràfiques del taller de Jordi Sánchez i una selecció de dibuixos originals de Marisa Esmatjes.

A la mateixa sala, diversos facsímils de la Biblioteca; d’alguns d’ells, en conservem l’original, altres es mostren per les seves belles il·lustracions o el valor històric i literari.

_DSC0736

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

A la Sala General, en primer lloc un gran llibre desplegable de Joc de Trons, que va tenir un gran èxit entre els seguidors de la sèrie i va ser molt fotografiat.

També s’hi podien veure llibres il·lustrats de biblioteques nacionals, amb motiu de l’Any de les Biblioteques, un recull de documents relacionats amb Sant Jordi, una selecció de documents il·lustrats, audiovisuals i sonors de formes o continguts rars i curiosos, i publicacions periòdiques seleccionades amb motiu de l’Any de la Llum.

Per últim, a la Sala Cervantina, per commemorar  el quart centenari de la publicació de la segona part del Quixot , s’exhibia una mostra d’edicions de la segona part -la de Cervantes i la falsa d’Avellaneda-, quixots il·lustrats -alguns acompanyats de gravats originals-, i una selecció de material efímer.

cervantina

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

Els visitants acabaven el recorregut escoltant els concerts o la pianola, passejant per la terrassa gòtica i, abans de marxar, molts d’ells compraven alguna publicació o record de la biblioteca i signaven al llibre de visites. Fa il·lusió llegir els comentaris que ens han deixat, els agraïments per l’esforç realitzat, i per la feina de preservació del patrimoni català que fa la Biblioteca.

Com a colofó, us convidem a fer una ullada a l'Storify que recull el que s'ha dit a les xarxes socials sobre la Jornada de Portes Obertes. 

 

Marga Losantos
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

El dia que Josep Pijoan va venir a la Biblioteca de Catalunya, el cinc d’abril de 1951, va deixar aquesta dedicatòria al llibre de signatures de visitants il·lustres (ms. 3855): “Com creixen les coses de l’esperit! En quaranta anys lo que era petit, un llibre, una fulla, ara es hostal - de biblioteca capdal! Lloch benehit!”. 

Pijoan

És clar que Pijoan és un dels molts visitants il·lustres que ha tingut la Biblioteca. Fins i tot n’hi ha hagut de sang reial, com els Prínceps d’Espanya o Raniero de Mònaco, que ens indiquen que la Biblioteca ha estat i és molt visitada. Aquest any passat ha rebut 4.349 visitants, entre estudiants, docents, professionals, personalitats..., sense comptar les 2.441 persones que van venir a la jornada de Portes Obertes celebrada, com cada any, el dia de Sant Jordi. Entenem per visitants aquells que vénen a la BC seguint una visita guiada o de docència, no pas els investigadors que hi desenvolupen tasques bibliogràfiques o d’investigació.

santjordi

I és que des de ben aviat la BC va rebre visites de tot tipus. L’any 1915 recorria les dependències del Palau de la Generalitat el president del govern espanyol Eduardo Dato. L’acompanyaven un nodrit grup d’intel·lectuals: Pere Coromines, Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Rubió i Lluch, el periodista Fernando Barangó-Solís, Pompeu Fabra, M. A. Fargas i Ferran Soldevila. I el tretze de juny de 1923 el professor de la Universitat de Freiburg Heinrich Finke hi acudia amb motiu d’un homenatge que li van preparar els seus companys de l’Institut d’Estudis Catalans.

A partir de 1940 la Biblioteca Central rebrà les personalitats del moment: el nou ministre d’Educació Nacional, José Ibáñez Martín, “que recorrió todas las dependencias, siendo saludado por todo el personal de la Casa” (Anuario de la Biblioteca Central y de las populares y especiales, 1939-40, p. 108), Pilar Primo de Rivera i destacats membres de la Secció Femenina de la FET i de les JONS, i quan el gener de 1942 Francisco Franco visita Barcelona, “la ciutat que redimió” (La Vanguardia Española, vint-i-set de gener de 1942), l’agenda d’actes també inclourà una passejada per la Biblioteca Central.

Però entre aquestes visites “honorables” se n’hi barregen d’altres de més “normals”, com la del grup d’alumnes de la veïna Escola Pia de Ronda Sant Antoni o de professionals com les bibliotecàries i el director de la biblioteques del CSIC el 1945. Al dietari de la Biblioteca de Catalunya hi apareixen puntualment anotades (Arx. Administratiu, c. 476/ 3 i 4). D’aquesta època és també una de ben especial: la que va fer el gener de 1948 el professor Alexander Fleming. La Biblioteca va aprofitar per organitzar una exposició sobre la penicil·lina i el científic va regalar un exemplar del seu primer treball (Top: Res 74/10 4º).

Fleming

El febrer de 1953 queda establert que cada primer diumenge de mes de les onze a la una es faran visites de portes obertes guiades pel personal tècnic. La iniciativa, però, no durarà gaire: al dietari les trobem consignades només fins al juny d’aquell mateix any.

Dietari de la Biblioteca de Catalunya, any 1953 (TOP: Arx. adm. C 476/4)

Dietari de la Biblioteca de Catalunya, any 1953 (TOP: Arx. adm. C 476/4)

I el 1964 hi ha un projecte de visites públiques a la Biblioteca, amb fil musical i tot! A l’Arxiu Administratiu de la BC (c. 35/7) es conserva el procediment, perfectament detallat, encara que no hi hem trobat cap constància que indiqui que s’arribés a fer:

 - Se efectuarán los primeros domingos de mes
 - Se anunciarán por la radio y la prensa
 - Las explicaciones correrán a cargo de una bibliotecaria
 - Dicha bibliotecaria se escogerá en base a la siguiente ordenación (tres bibliotecarias para un año, por turnos)
 - Hora de visita por la mañana preferiblemente a partir de las 11
 - Las explicaciones se harán de acuerdo con la guia de la Biblioteca
 - Se empleará el idioma castellano salvo en los casos en que los visitantes sean todos catalanes y así lo prefieran
 - Gratificación de 150 ptas. por visita
 - Música de fondo previamente escogida por dicha bibliotecaria y funcionamiento del tocadiscos a cargo del ordenanza de turno.

Les visites no s’han aturat mai a la BC. Algunes han estat ben emotives, com la que el gener de 1978 va fer el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, en la seva primera visita a una institució de cultura en venir de l’exili. En el discurs va dir que “portava la Biblioteca de Catalunya clavada al cor” (Anuari de la Biblioteca de Catalunya i de les populars i especialitzades de Barcelona, 1977-78, p. 21).

Avui, tretze de gener de 1978

Avui, tretze de gener de 1978

Els qui actualment acostumem a guiar-les us podem assegurar que són molt gratificants i, encara que no tenim la sort de poder escollir una música de fons, sí que les xarxes socials ens regalen de tant en tant comentaris com aquest: “Va ser tot un luxe poder fer aquesta visita i contemplar de prop alguns dels tresors que es conserven a la biblioteca!”.

 

Marta Riera
SAIOD

A la Biblioteca de Catalunya hi ha racons que l’usuari no sol visitar. Alguns, perquè estan fora del circuit de les sales i, d’altres, perquè estan tancats a les visites. Mentre que els magatzems o les sales de treball intern no s’obren mai al públic, alguns espais són accessibles al públic de tant en tant, com passa amb el Museu del Llibre Marès o la Sala Cervantina, que es poden visitar la Diada de Sant Jordi o en certes visites concertades. No passa el mateix amb alguns serveis interns, que ni l'usuari ni el visitant arriba a conèixer en aquestes circumstàncies. D'aquests serveis interns, el Laboratori  d’àudio i vídeo és –probablement- el menys conegut del públic general.

Què és el Laboratori d'àudio i vídeo? És un espai de treball on s'hi desenvolupen els serveis de còpia alternativa de documents sonors i audiovisuals per tal que l'usuari en pugui fer ús, ja sigui per a  consultar al mateix edifici, per a endur-se a casa, o per a fer-ne un ús comercial. El Laboratori es troba en un edifici de l’Hospitalet, on també s’ubiquen una part dels magatzems i altres dependències del Departament de Cultura. És per aquest motiu de llunyania que en les visites potser no es menciona, tot i que és just que sigui reconegut per la tasca que s'hi du a terme.

Vista general del laboratori

Vista general del laboratori

Des de quan té laboratori la Biblioteca de Catalunya? No ens hem de remuntar gaire lluny, ja que abans del 1993 la Biblioteca no disposava d’un fons discogràfic com a tal. Hi havia, això sí, discs solts que havien anat arribant amb diverses donacions, i que havien quedat a la Secció de Música, pendents de catalogar. Quan l’any 1993, en plena etapa de remodelació de l’edifici central del carrer Hospital, la Biblioteca va assumir per llei les funcions de receptora del Dipòsit Legal, es va haver de fer càrrec d’una amplíssima col·lecció discogràfica que havia anat arribant a la Biblioteca Pública i Universitària, d’on procedia el fons discogràfic. A aquest fons calia afegir el que, des del 1981 i fins aleshores,  havia ingressat a la Fonoteca nacional de Catalunya del Servei de Biblioteques de la Generalitat. La Fonoteca, amb aquest mateix nom, entrava així a formar part de la Biblioteca nacional de Catalunya amb la Llei del sistema bibliotecari del 1993.

Un any després, el novembre del 1994, Ràdio Barcelona va signar un conveni amb el Departament de Cultura mitjançant el qual la corporació cedia en dipòsit per a vint anys renovables el fons històric de l’emissora. Van ingressar més de 112.000 documents, 10.000 dels quals eren cintes magnètiques en bobines sonores, 10.000 més eren discos antics de 78 rpm, i uns 82.000 eren discos de vinil. Amb l’ingrés d’aquest material sonor, la Generalitat es comprometia a facilitar a Ràdio Barcelona una còpia digital dels documents, segons demanda. Per tal de complir aquest requisit, la Biblioteca va haver de crear un servei de transferència de fons sonors de suport analògic a suport digital amb tot el que comportava: adquisició dels aparells reproductors adequats, contractació de personal professional per a fer les còpies, així com també personal bibliotecari per a catalogar els documents. Aquest personal es va adscriure a la Fonoteca de la Biblioteca de Catalunya.

Fotografia de l’àrea dels racks

Fotografia de l’àrea dels racks

Han passat més de vint anys des de la formació d’aquest servei i, actualment, el Laboratori de la Fonoteca ha incrementat les seves funcions en paral·lel a l’evolució de les tecnologies i a la missió patrimonial de la Biblioteca. D'una banda, l'arribada de vídeos domèstics a través del Dipòsit Legal ha forçat un canvi de denominació de la Fonoteca, que ha passat a dir-se “Unitat de Sonors i Audiovisuals” per tal de reflectir millor la tipologia de fons que gestiona.  D'una altra, a més de servir les còpies a Ràdio Barcelona, el Laboratori està dedicat principalment al servei de còpies als usuaris externs i interns. Aquestes còpies poden ser d’accés (alternatives al document original, i que es consulten a sala), còpies per a ús personal, d’estudi o d’investigació, o ús comercial, i també còpies necessàries per a il·lustrar exposicions, articles al blog o a l'apartat “Tresors” del web de la BC.

Diversos elements del laboratori: Termohigrògrafs / Equalitzadors / Detall d'un giradisc / Taula de mescles

Diversos elements del laboratori: Termohigrògrafs / Equalitzadors / Detall d'un giradisc / Taula de mescles

Una altra atribució del laboratori és la realització de còpies de preservació de documents sonors i audiovisuals. Com passa amb la resta de documents patrimonials, cal preservar els documents sonors i audiovisuals per tal de poder garantir la seva consulta al llarg del temps. La tasca de preservació implica la realització de diversos processos abans de fer la transferència:

En general,

a)      comprovació del seu estat, i tria de la millor còpia, si en tenim més d’una.

b)      neteja de la superfície a enregistrar, si és mecànica; la neteja de superfícies magnètiques  requereix d’una tècnica especial, per a la qual el Laboratori no està equipat.

c)       selecció del reproductor adequat a les característiques del document (Àudio/Vïdeo; Analògic/Digital; Mecànic/Magnètic/Magnètico-òptic; Domèstic/Professional...)

Fotografia de l’àrea dels plats

Fotografia de l’àrea dels plats

Hem d'entendre el laboratori d'àudio i vídeo com un servei. Com hem dit, per poder-lo oferir, cal un equipament que al llarg dels anys s'ha anat actualitzant. A continuació relacionem el seu equipament bàsic.

 

Maquinari:

  • ÀUDIO

REPRODUCTORS/GRAVADORS

CINTES MAGNÈTIQUES

REVOX   B77 MICII
STUDER   A-807

PLATS GIRADISCOS

REGA   PLANAR 2
REGA   PLANAR 3
REGA   PLANAR 78
RECK-O-KUT   CSV-LECTURA VERTICAL

PLETINES CASSET

NAKAMICHI   DECK1
PROTON   AD 430
MARANTZ   PMD 502

REPRODUCTORS/GRAVADORS  CD

AMC   CD 6
STUDER   D 740
MARANTZ   CDR 620

REPRODUCTORS/GRAVADORS  DAT

SONY   PCM-2300

REPRODUCTORS/GRAVADORS MiniDisc

TASCAM   MD-350

REPRODUCTORS CARTUTXOS 4Pistes

UHER   400 REPORT IC

REPRODUCTORS CARTUTXOS 8Pistes

ZENITH   D 631

 

  •  VÍDEO

MAGNETOSCOPIS VHS, BETAMAX, U-MATIC

JVC a2/Nicam/PDC Decoder   HR-S 7000
BETAMAX   SL-P20CH
SUPER BETA   SL-HF950
LG   RC 5699H
LG   LV 4685
U-MATIC SONY   VO 5850P

CAPTURADORA DE VÍDEO

BLACKMAGIC   H 264 ProRecodrder

 

  • PROCESSADORS

PREVIS                                          

ELBERG   MD12      (2 unitats)

ANALITZADOR D'ÀUDIO

PROMAX   AA 930

AMPLIFICADORS

ADCOM   GFP-555-II         
ADCOM   GFA-535-II
PROTON   D 540
AMC   CD 6
PROTON   AM 452
PROTON   AM-455  

MESCLADORA

ALLEN HEATH   WZ 20S

CONVERSOR ANALOGIC/DIGITAL

DIGIDESING   002
DIGIDESING   96

 

  • ALTRES

APARELLS DE RÀDIO

PROTON   AT-470

MONITORS DE TV

SONY  KX 27 PS 1
SONY   TH-150C

 

Programari:

ProTools HD, amb capacitat per digitalitzar i tractar el so a qualitat preservació. Permet  la entrada i sortida de senyal de vuit dispositius alhora. 

Fotografia del reproductor de cintes magnètiques STUDER A-807

Fotografia del reproductor de cintes magnètiques STUDER A-807

El personal que treballa en el laboratori té la formació de tècnic en imatge i so. Una altra de les funcions importants que desenvolupa és  proposar les compres d’equipament d’alta fidelitat i de tot el que estigui relacionat amb les tasques que es duen a terme tant al Laboratori com en altres dependències de la Biblioteca on cal reproduir àudio o vídeo: els serveis de catalogació de la Unitat de Sonors i Audiovisuals,  Servei d’Accés i Obtenció de Documents, l’Àrea de Difusió o l’Arxiu Maragall.

Fotografia de l’àrea del MAC

Fotografia de l’àrea del MAC

El darrer procés de preservació digital assignat al  Laboratori consisteix a pujar els fitxers al repositori general de preservació digital de la Biblioteca. Dins d’aquest repositori, s’accedeix de forma permanent a tots els fitxers digitals i a les seves metadades descriptives i tècniques. De moment, el repositori és d’ús intern, però en un futur donarà accés a gran part dels documents que actualment cal demanar amb el procediment de petició de còpies.

En definitiva, el Laboratori és un dels elements que donen més visibilitat al fons sonor i audiovisual de la Biblioteca, i esperem que haver donat a conèixer la seva tasca ajudi a comprendre millor la pròpia funcionalitat del servei.

 

Margarida Ullate i Estanyol
Francisco Bellido Rodríguez
Unitat de Sonors i Audiovisuals

Segurament us sorprendrà aquest títol però reflecteix amb bastant d’exactitud la història que vull explicar sobre la fotografia dels Jesuïtes de Sarrià, feta pel fotògraf Pau Audouard.

Per treballar i processar el fons de plaques de vidre 30x40 cm de Pau Audouard, que es troben dins el fons Pau Audouard a la Biblioteca de Catalunya, vàrem consultar diverses fonts bibliogràfiques de l’època. Va ser llavors quan ens vàrem adonar d’un fet sorprenent i rellevant: la imatge de la façana del Col·legi Sant Ignasi de Sarrià, conegut com els Jesuïtes de Sarrià, diferia, en un dels documents, de la realitat.

Fem una mica d’història per situar el fotògraf i l’edifici.

Pau Audouard Déglaire (Havana,1856 - Barcelona, 1918), és un dels fotògrafs barcelonins més rellevants de finals del segle XIX i principis del XX, com a retratista i reporter fotogràfic. Fotògraf oficial de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, començà la seva carrera professional a la Rambla del Centre fent targetes de visita, i el 1905 va instal·lar l'estudi més luxós de l’època, a la Casa Lleó Morera al passeig de Gràcia de Barcelona on s’anaren instal·lant els retratistes d’aquells anys. Va tenir una estreta col·laboració professional amb Hermenegildo Miralles, com es pot veure amb l’àlbum de vistes de Montserrat i Panorama nacionalEls últims temps va treballar com a director artístic als magatzems “El Siglo”, i va fer també fotografia de teatre.

A la Biblioteca de Catalunya hi ha una àmplia representació de la seva tasca professional: retrats, àlbums d’albúmines,  de vistes de Montserrat, del port de Barcelona, d’obres públiques, de l’exèrcit  i de l’Exposició Universal del 1888, i la col·lecció de 119 plaques de vidre 30x40 cm que daten entre 1891 i 1896. No hem d’oblidar tampoc l’exposició de l’any 2000 a l’Arxiu Maragall, Audouard i Maragall. Imatge i paraula, comissariada per Ricard Marco i Rosa M. Olivella.

imatge 1

Díptic de l'exposició

 

L’edifici de l'escola, obra de l'arquitecte Joan Martorell i Montells, data del 1895 i és d’estil neogòtic anglès, té una extensió de 85.000 metres quadrats i està situat a la finca de la Casa Gardenyes a la part alta de Barcelona.

Aspecte de l’edifici l’any 1895 quan es va inaugurar amb l’acabament de l’ala esquerra i central. Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d’un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

Aspecte de l’edifici l’any 1895 quan es va inaugurar amb l’acabament de l’ala esquerra i central. Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d’un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

L’escola, que en els seus inicis estava a Manresa, tingué un edifici provisional a Barcelona entre 1892 i 1895.

La façana de maó vist de color vermellós i finestrals amb arc ogival es podria dir que és totalment simètrica amb una part central i dues torres a banda i banda, si no fos, i aquí la raó d’aquest escrit, que una de les dues no està acabada com estava previst en l’avantprojecte inicial de l’arquitecte.

Fotografia del dibuix original de l’avantprojecte de Joan Martorell. Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d’un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

Fotografia del dibuix original de l’avantprojecte de Joan Martorell. Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d’un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

La visió d’un edifici inacabat i en constant construcció que veiem a les fotografies de l’època

Ala dreta en construcció. Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d'un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

Ala dreta en construcció. Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d'un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

continuarà al llarg dels anys.

Vista aèria abans de la remodelació (s. XX). Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d'un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

Vista aèria abans de la remodelació (s. XX). Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d'un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

Desconeixem els motius pels quals no s’ha acabat mai la torre del lateral dret, tot i que podríem intuir raons de tipus econòmic, de patrimoni..., però això seria objecte d’un altre article.

Contràriament, a la impressió de la fotografia de Pau Audouard del llibre Panorama nacional : escogidísima colección de láminas, reproducción fiel de esmeradas fotografías ... publicat per Hermenegildo Miralles el 1898 hi apareix aquesta torre. Comparem les dues imatges:

 

Placa de vidre original: Audouard, Pau. Recull de plaques de vidre de Montserrat, escenes militars i objectes varis. [entre 1891 i 1896]  /  Panorama nacional : escogidísima colección de láminas, reproducción fiel de esmeradas fotografías que representan monumentos, templos y edificios notables .... Hermenegildo Miralles, 1898

Placa de vidre original: Audouard, Pau. Recull de plaques de vidre de Montserrat, escenes militars i objectes varis. [entre 1891 i 1896] / Panorama nacional : escogidísima colección de láminas, reproducción fiel de esmeradas fotografías que representan monumentos, templos y edificios notables .... Hermenegildo Miralles, 1898

Sorprenen les paraules del subtítol reproducción fiel quan en realitat està retocada. Al segle XIX no els calia conèixer el Photoshop per fer retocs a les fotografies, ja des dels primers anys de la fotografia es retocaven directament els negatius o les còpies de paper.         

Els fotomuntatges varen ser una de les primeres formes de transgressió de l’objectivitat fotogràfica. Es tractava d’una nova tècnica per manipular la realitat: collage de fotografies, o muntatges a partir de diferents negatius, combinació de fotografia amb altres tècniques gràfiques com el dibuix, etc. Els que feien els muntatges fotogràfics utilitzaven tècniques properes als caricaturistes, juxtaposant imatges que pertanyien a contexts diferents.

Veiem els següents exemples:

[Àlbum de targetes de visita de diferents fotògrafs de l’època] [1870?]

[Àlbum de targetes de visita de diferents fotògrafs de l’època] [1870?]

 

Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch i Josep Pijoan, tres fundadors de l’Institut d'Estudis Catalans. Arxiu BC / 1r. Congrés Internacional de la Llengua Catalana Catalana (1906) (Comissió Tècnica Organitzadora)

Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch i Josep Pijoan, tres fundadors de l’Institut d'Estudis Catalans. Arxiu BC / 1r. Congrés Internacional de la Llengua Catalana Catalana (1906) (Comissió Tècnica Organitzadora). Perea, Maria Pilar. El Centenari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Biblioteca de Catalunya, 2006

Podem llegir el que deia Lluís Domènec i Montaner de l’edifici original  en el llibre Arquitectura moderna de Barcelona, publicada bajo la dirección artística de don Francisco Rogent y Pedrosa... del  1897:

“...en la fachada distínguese el cuerpo central, en donde se combinan felizmente la pesadez de los arcos escarzanos, con la delicadeza de les columnitas y calados de los ventanales, y la elegancia del remate de crestería; y las torres con que terminan los cuerpos laterales, coronadas por esbeltos y puntiagudos gabletes...”

Tarjeta Postal, Unión postal Universal, amb el revers sense estar dividit en dues meitats. S’escrivia pel davant. [ca. 1900] [Fons de postals Joan Gustems]. Biblioteca de Catalunya

Editada per Tarjeta Postal, Unión postal Universal, amb el revers sense estar dividit en dues meitats. S’escrivia pel davant. [ca. 1900] [Fons de postals Joan Gustems]. Biblioteca de Catalunya

Si mireu les dues postals us adonareu de l’excel·lència de les dues torres, i encara que no les podem datar exactament, es pot assegurar que es tracta de la mateixa imatge de Pau Audouard retallada dels costats per adequar-la al format de la postal.

La façana del Col·legi Sant Ignasi, Jesuïtes de Sarrià en la seva totalitat està poc fotografiada. Moltes de les imatges mostren el lateral esquerre amb la torre i la part central de l’edifici. El lateral dret, amb obres de construcció posteriors a l’any d’inauguració el 1895, gairebé mai no apareix.

Els cinèfils potser recordaran les imatges de la pel·lícula  La Cripta, basada en l’obra d’Eduardo Mendoza El Misterio de la Cripta embrujada  rodada en aquesta escola on es veu el protagonista (José Sacristán) tallant la  gespa de la font de davant de l’edifici. 

Però només cal passejar pel carrer Carrasco i Formiguera, 32 de Barcelona per veure que aquesta important escola a l’ombra del vent que segons sembla inspirà Carlos Ruiz Zafón en la seva tan coneguda obra L’Ombra del vent, resta inacabada, i no  la perfecta simetria que mostren les fotografies.

Foto Mariano Blanco

Foto Mariano Blanco

La construcció total de l’edifici amb les dues torres simètriques és només un projecte, virtualment finalitzat.

 

M. Mercè Riera
Unitat Gràfica 

A les grans biblioteques, la quantitat ingent de fons i la incompletesa d’aquest dificulta la descripció detallada de cada ítem i, en major o menor mesura, hi ha registres catalogràfics minsos o inexactes. Per pal·liar-ho, s’endeguen campanyes de recatalogació de documents i de revisió de les col·leccions per assolir un coneixement més precís dels fons. Fruit d’això, la Biblioteca de Catalunya revela quatre incunables més als lectors, és a dir, quatre impresos més publicats al segle XV.

Pseudo-Bernat. Floretus
[Valentiae] : impressum cura diligenti simul [et] arte uiri germanici Nicolai Spindeler, [15 set. 1496]. Top.: 10-I-66
Aquesta edició del Floretus, una obra medieval de Pseudo-Bernat,  només té a l’últim full la menció de l’impressor, Nicolaus Spindeler, sense indicar-ne ni el lloc ni la data d’impressió. Per això, havia estat considerat una obra de principis del segle XVI. En realitat, el llibre és més antic, tal com ho demostra el colofó situat en un lloc inusual, quatre fulls abans del final, al verso del f. [36].

El colofó ignorat explicita clarament la data de publicació amb una llarga fòrmula llatina: “Mille ducentis bis [et] nouaginta sub annis et sex his iunctis [et] decimo quinto setembris” (=”El quinze de setembre de mil, dos cops dos-cents, i noranta anys i sis afegits”). La troballa fou ratificada pel Gesamtkatalog der Wiegendrucke (GW), el catàleg que recull tots els incunables d’arreu del món. Aquest tràmit era necessari perquè el GW havia de validar aquesta edició de la qual no es coneix cap altre exemplar al món. La datació permet precisar el lloc de publicació perquè durant aquell any Spindeler va treballar a València.

Floretus. Gravats d’Anunciació, Nativitat, Epifania i Pentecosta (vº port.)

Floretus. Gravats d’Anunciació, Nativitat, Epifania i Pentecosta (vº port.)

   

Fieschi, Ettore. Oratio ad Innocentium VIII 
[Romae: Stephanus Plannck, ca. 1491]
L’obra d’Ettore Fieschi (fl. 1485), conegut també com Hector Fliscus, s’inscriu en la tradició de publicació d’opuscles on es reproduïen escrits, cartes, sermons o discursos sobre temes concrets dedicats a diverses autoritats o personatges de l’àmbit públic. Stephanus Plannck, impressor actiu a Roma a partir de 1482, en va publicar una bona sèrie. Aquesta edició comprèn el text que Fieschi adreça al papa Innocenci VIII (1432-1492), on analitza les relacions del poder eclesiàstic amb el civil.

És una edició senzilla, en 4º i tipus gòtics, de 12 pàgines sense numerar ni signar. Al final inclou una composició poètica de Titus Veltrius en honor a l’autor. L’edició no té peu d’impremta, però el GW i altres repertoris d’incunables l’identifiquen clarament com a impressió de Plannck i la daten ca. 1491, tot i que el text du la data de 27 d’abril de 1485. Cal fer notar que existeixen altres edicions incunables, també en lletra gòtica, d’aquest text, de la mateixa època i atribuïdes a Plannck. Es diferencien per la presència o no del text de Veltrius. Gràcies a les imatges recollides pels repertoris s’han pogut apreciar, a més a més, diferències tipogràfiques i de composició ben evidents. L’exemplar ara identificat fa que la BC incrementi el nombre d’impresos de Plannck, format per més d’una vintena d’edicions incunables.

Església Catòlica. Cúria Romana. Stilus Romanae Curiae
[Romae: Eucharius Silber, ca. 1491]. Top.: Res 292/2-8º
Aquesta és una altra edició que enriqueix les fonts històriques sobre l’organització de la cúria pontifíca, i per extensió, del papat. L’Incunabula Short Title Catalogue (ISTC) en recull dotze edicions incunables, publicades entre 1471 i 1500: quatre de Bartholomaeus Guldinbeck, quatre d’Stephan Plannck, tres d’Eucharius Silber i una d’Adam Rot. L’edició que ens ocupa no du peu d’impremta i ha estat identificada com a obra de Silber, impressor que va exercir la seva activitat a Roma entre 1480 i 1510. Si bé en l’atribució de l’impressor hi ha unanimitat, no és així en la datació. Altres repertoris li donen dates més tardanes (ca. 1495 i ca. 1500). Segons l’Istituto Centrale per il Catalogo Unico (ICCU) hi ha una edició variant amb el text recompost.  

És una edició en 4º i tipus gòtics, de 20 pàgines no numerades, amb la signatura a6, b4 i la primera caplletra ornada. L’exemplar forma part d’un recull amb edicions postincunables de la mateixa temàtica de les quals la BC conserva una bona selecció.

Stilus Curiae Romanae. Detall de la p. [1] (f. sign. a1)

Stilus Curiae Romanae. Detall de la p. [1] (f. sign. a1)

Iacopo, da Varazze. Legenda aurea 
[Lugduni : Gulielmus Regis, ca. 1483-1486]. Top.: Res 15-Fol
El cas de l’edició incunable de la Legenda Aurea, de Iacopo da Varazze, presentava una doble dificultat d’identificació. En primer lloc, per l’existència de múltiples edicions (amb mínimes variants) en tractar-se d’una col·lecció hagiogràfica o de vides de sants amb gran difusió des del segle XIII i que es convertiria en bestseller des dels inicis de la impremta, copant l’incipient mercat editorial. I, segonament, per les incompleteses del mateix exemplar (no té portada ni colofó i li falta el darrer full), fet que complica el coneixement real del nombre de pàgines i, per extensió, la comparació amb altres exemplars existents al món.

Com en els casos anteriors, es consultà el GW tenint present, però, que calia fer un càlcul aproximat de l’extensió de l’últim quadern. Es compararen altres edicions per a obtenir un patró general de l’obra i es determinà que sols faltava el darrer full del quadern N, l’N8.

La consulta,  tant al GW com al Typenrepertorium der Wiegendrucke  (Repertori de tipus mòbils d’incunables), confirmaren positivament les sospites: es tractava d’un incunable de la impremta de Guillaume Le Roy realitzat entre 1483 i 1486.  Però aquesta no va ser l’última sorpresa. Al final del registre del GW apareixia la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Provincial dels Franciscans de Catalunya (carrer Santaló, 80 de Barcelona) com algunes de les biblioteques posseïdores d’aquest incunable.

Així doncs, i per tal d'esvair qualsevol dubte, es procedí a comprovar in situ els dos exemplars, que són idèntics, encara que el franciscà es conserva complet i conté algunes il·luminacions miniades de caplletres de gran bellesa. Com a colofó, cal destacar que el nostre exemplar està enquadernat amb un pergamí que conté un document legal d’origen català datat vers el 1437.

Legenda aurea. Detall de l'Incipit (f. sign. a2)

Legenda aurea. Detall de l'Incipit (f. sign. a2)

 

Eduard Botanch
Xavier González Cuadra
Àngels Sanllehy
Unitat Bibliogràfica 

Al Dr. Badia, in memoriam

 

Ara fa tres mesos, el 16 de novembre de 2014, ens deixava Antoni M. Badia i Margarit. Els habituals de les velles naus gòtiques del carrer del Carme recordaran fàcilment la seva figura estilitzada avançant pels passadissos, una mica de gairell però sempre elegant, amb americana, corbata  i una sempiterna cartera de cuir lluent, i la seva testa de senador romà, de mirada viva i sempre intel·ligent. La seva mort, que meresqué declaracions de personatges de tot l’àmbit cultural i polític, va ser també una pèrdua sentida per molts de nosaltres.

Antoni M. Badia i Margarit i Maria Cardús a la Biblioteca de Catalunya

Antoni M. Badia i Margarit i Maria Cardús a la Biblioteca de Catalunya

La relació del Dr. Badia –i la seva dona, Maria Cardús- amb la Biblioteca va ser estreta i duradora. En una carta d’un llunyà maig de 1973 Rosalia Guilleumas, directora de la Biblioteca i bona amiga de la parella, els demana si poden “precisar per quina època preveuen l’eventual trasllat de la seva biblioteca privada a la de Catalunya”, a fi de preveure les obres. La voluntat de la parella de donar llibres i papers a la nostra institució era ferma, però la tramitació portaria molt de temps. El primer oferiment formal del fons no arribaria fins a dos anys més tard. El 6 de setembre de 1975 el Dr. Badia adreçava una llarga carta a la sra. Guilleumas, en la qual, entre altres coses, indicava:

“L’objectiu de la lletra present és de reiterar-li per escrit el contingut de la conversa que tinguérem la meva muller i jo amb vostè, fa uns dies. Es tracta de fer, des d’ara mateix, donació a la Biblioteca de Catalunya de les següents col·leccions:

 I.     a) Una biblioteca especialitzada en lingüística, filologia i gramàtica de les llengües romàniques, sobretot de català i de castellà.

        b) Una sèrie de revistes (en nombre superior a vint), moltes d’elles completes, de la mateixa especialitat.

        c) Un conjunt de bastants milers de fullets (i extrets o separates), també sobretot de lingüística i filologia romànica.

(Totes tres col·leccions contenen molts exemplars únics a Barcelona – o que, si més no, hi són rars, singularment a biblioteques públiques -. Cal destacar-ne, per la seva raresa, la col·lecció d’extrets o separates).

II.     a), b), c). Una col·lecció complementària (composta també de llibres, revistes i fullets) de cultura general [...], col·lecció que serà incrementada un dia amb d’altres fons, que ara, de moment, no cediríem.

III.    Un arxiu documental compost dels elements següents:

        a) Papers i documents referents a associacions, activitats, iniciatives i projectes, etc. de la vida cultural catalana.

        b) Correspondència amb persones importants de la romanística internacional i de la vida cultural catalana.

        c) Originals manuscrits dels meus treballs; guions de discursos i conferències; fitxes de les meves publicacions i d’altres activitats universitàries i culturals”.

A la seva missiva, els Badia Cardús indicaven la seva intenció de continuar donant a la Biblioteca de Catalunya les obres de caire especialitzat que anessin rebent al llarg dels anys, alhora que demanaven algunes condicions: que, en vida seva, la col·lecció no fos fragmentada i es conservés en un espai únic, obert als donants i als investigadors. 

A principis de 1976 la directora responia acceptant el generós oferiment; el trasllat comença a materialitzar-se al llarg d’aquell mateix any, i la biblioteca filològica s’instal·là en l’altell situat al final de la sala de llevant. L’acceptació formal de la institució de tutela, la Diputació, es féu però esperar encara un quant temps: la instància formal fou presentada el juny de 1982. La Diputació, en un ofici de 16 de febrer de 1983, confirmava l’acceptació del donatiu i expressava l’agraïment de la corporació. Havien passat deu anys des de l’inici de les converses. Com deia Rosalia Guilleumas en una carta en què agraïa la paciència dels donants, “finis coronat opus”.

 

La biblioteca filològica Badia-Cardús

Els llibres havien començat a arribar durant el 1976, i les remeses continuarien arribant, de manera regular, fins al 1986; s’instal·laren en l’altell que hi havia al final de la Sala de Llevant (antigament Sala d’Humanitats). Els lliuraments anaven acompanyats de llistes curosament  preparades per qui havia estat la bibliotecària particular del Dr. Badia, Montserrat Mussons. Un dels volums del llibre de registre general de la Biblioteca es reservà per a la col·lecció Badia, i es catalogaren els llibres que no ho havien estat prèviament. Les obres s’identificaren doblement, amb un exlibris que figura a tots els volums i amb una signatura topogràfica començant per “Bad”, que identifica tota la col·lecció.

Exlibris de la Biblioteca Badia-Cardús

Exlibris de la Biblioteca Badia-Cardús

Des del seu inici, la biblioteca filològica fou oberta al públic investigador, tot i que amb una possibilitat de préstec limitada. Omplia així un buit important: moltes de les obres que la conformaven, especialitzades en llengua catalana i en lingüística i filologia romàniques, adquirides expressament o ofertes al seu propietari, eren úniques a Barcelona, ja que les circumstàncies del postfranquisme havien limitat molt l’adquisició d’aquest tipus de literatura científica.

A més de Montserrat Mussons, almenys dues altres bibliotecàries foren destinades a la biblioteca: Marta Algueró en els anys 80 i, sobretot, Montserrat Prat, responsable durant molt de temps de la biblioteca del Seminari de Romàniques de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona i, per tant, excel·lent coneixedora del material, que vetllà pel seu acondiciament físic, inicià la catalogació en línia del material i contribuí a la seva minuciosa indexació per matèries fins a mitjans 2007, en que la gestió dels impresos passà a la  Secció de Col·leccions generals.

Amb el temps, la col·lecció es va anar traslladant: de l’altell d’humanitats passà en els noranta a la Sala Torres Amat –reanomenada, en l’argot de la Biblioteca, sala Badia-, i d’allí, en els anys 2000, al magatzem general. Però la biblioteca filològica continuà sent –i ho ha estat fins a la mort del seu fundador– una biblioteca viva. Mes rere mes, el Dr. Badia continuà incrementant el seu fons amb totes les obres –llibres fullets, separates i tesis doctorals– que comprava o que rebia d’institucions científiques i de col·legues investigadors, sovint amb sentides dedicatòries. La utilitat de la biblioteca –que a hores d’ara compta amb més d’11.000 entrades, i encara n’hi ha per integrar!– ha estat un fet acomplert, i un goig per al seu donador; com deia el Dr. Badia en una nota a la direcció,

“I a mi em plau qui-sap-lo de veure, mentre estic treballant a la nostra sala, que sovint vénen a buscar un llibre que algú ha demanat a la sala de lectura. La funció social que somiàvem la meva muller i jo és una realitat”

 

L’arxiu personal d’Antoni M. Badia i Margarit

Els papers del Dr. Badia, que havien estat repartits entre el seu despatx a la Universitat i el seu domicili, ingressaren a la Biblioteca cap a l’any 2005. Es tractava d’un volum ingent de material, majoritàriament carpetes temàtiques però també manuscrits i mecanoscrits solts, cartes, documents i objectes personals, circulars, retalls de premsa... que, un cop instal·lats, ocupen, de moment, més de 500 capses d’arxiu.  

En un primer moment se’n va ocupar Montserrat Prat,  que va començar-ne l’ordenació a partir d’un esquema preestablert (A. General, B. Personal i Acadèmic, C. Congressos, F. Material de treball, I. Curriculum, L. Recull de Premsa). En jubilar-se, a mitjan 2007, la gestió de l’arxiu va passar a la Secció de Manuscrits, i l’esquema es modificà lleugerament per adaptar-lo a les pautes de la Secció. Joan Falcó va començar a treballar en la seva sistematització, iniciant per la sèrie de correspondència, i per la de congressos; a partir del 2010 s’hi incorporà Josep Martínez, que tot continuant el treball ja iniciat, emprendria el tractament i la descripció sistemàtica dels manuscrits autògrafs.

El Dr. Badia es va implicar de valent en l’ordenació de l’arxiu, ajudant sobretot en Joan i en Josep en la identificació d’alguns documents i fent suggeriments sobre alguns blocs. Les  visites van anar minvant els darrers temps, però fins a avançats els noranta anys va continuar venint setmanalment des de la Vall d’Hebron a la Biblioteca per aclarir dubtes i ajudar en l’organització dels seus papers, ajudes absolutament precioses que la saviesa i bonhomia del Dr. Badia van convertir, a més, en font perpètua d’ensenyaments.

Com en el cas de la biblioteca, l’arxiu ha estat també una entitat viva, que s’ha anat incrementant al llarg dels anys amb nous lliuraments –els darrers arribats molt recentment, amb motiu de la seva mort–. La magnitud ingent de la documentació i la seva complexitat fan que el fons estigui encara en procés d’ordenació i descripció; en l’actualitat, les sèries principals serien:

-          Documentació personal i familiar, que inclou entre altres materials sobre l’Institut Escola i la Mútua escolar Blanquerna, on estudiaren el Dr. Badia i Maria Cardús

-          Correspondència, més de vuitanta capses que inclouen cartes bescanviades amb tots els grans noms de la filologia romànica de la segona meitat del segle XX, i amb universitaris i investigadors de tot caire, així com correspondència familiar, en particular durant la guerra civil.

-          Autògrafs i material de treball de tota la seva obra publicada, articles inèdits, conferències i cursos, des de la seva tesina i tesi doctoral a les enquestes sobre la llengua dels barcelonins o als treballs sobre l’aragonès, la gramàtica, la sociolingüística, la lingüística diacrònica...

Enquesta per a La llengua dels barcelonins, [ant. 1969]

Enquesta per a La llengua dels barcelonins, [ant. 1969]

-          Activitat acadèmica i institucional, amb materials relacionats sobretot amb la seva activitat a la Universitat de Barcelona –de la que va ser rector durant vuit anys, entre 1978 i 1986–, amb l’Institut d’Estudis Catalans o amb societats científiques internacionals

-          Documentació sobre congressos, des de 1948 fins a l’any anterior a la seva mort, més de 50 capses entre les quals destacarien les dedicades a la ininterrompuda sèrie de congressos de lingüística romànica (entre ells tota l’organització del de Barcelona, el 1953), de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes o del II Congrés internacional de llengua catalana de 1986.

El fons dóna una visió extraordinària de la personalitat i trajectòria acadèmica d’Antoni M. Badia, però també del panorama científic i universitari català, i de les seves relacions amb els seus homòlegs internacionals, durant pràcticament seixanta anys. L'honestedat científica i intel·lectual del Dr. Badia li causaren de vegades algunes friccions, particularment en l’època de rector –la seva renuència a les titularitzacions més per raons personals que científiques, tan freqüents a les nostres institucions, li causà molts maldecaps–, però constitueix un exemple a seguir. Els que estudiàrem i treballàrem en aquells temps a la Universitat el recordarem sempre arribant a la Universitat de Barcelona no en cotxe oficial, sinó amb el seu sis-cents...

El seu llegat material  a la biblioteca ha estat importantíssim, i la seva saviesa i el seu tracte afable seran difícils d’oblidar.

Joaquim Molas, Manuel Jorba, director de la BC, Antoni M. Badia i Maria Cardús

Joaquim Molas, Manuel Jorba, director de la BC, Antoni M. Badia i Maria Cardús (1994)

 

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits

Joan Maragall és reconegut arreu com a gran poeta, però sabíeu que també va ser un excel·lent periodista i que és considerat un dels primers intel·lectuals moderns del país? Aquesta és una faceta força desconeguda del seu itinerari com a creador que ens proposem revelar.

Maragall, tot i tenir una gran tirada a les lletres i la poesia i haver manifestat una viva inquietud artística des de la seva joventut, va estudiar dret obligat pel seu pare i, un cop llicenciat als vint-i-quatre anys, va entrar a treballar de passant al despatx de l'advocat Danés. Allà, segons explica en una carta a Josep Maria Lloret, «se van desvaneciendo mis ilusiones respecto á una gloria mas ó menos literaria, asisto metódicamente al despacho del señor Danés, mi cabeza se vá sentando».

Quatre anys més tard, el 1888, d’estiueig a Puigcerdà, coneix Clara Noble Malvido, amb la que es casarà el 1890, amb trenta anys. Fins llavors Maragall encara no havia encarrilat la seva vida professional ni personal i, a instàncies del seu pare i del  sogre ­—que li havien exigit que per casar-se havia de tenir «el dia ocupat»­—, entra a treballar al despatx de l'advocat Brugada. I quan semblava que s’havia  resignat a ser un advocat de segona, troba per casualitat una feina addicional al Diario de Barcelona (conegut com a «Brusi» en referència al cognom del seu propietari) fent de secretari personal del director, don Joan Mañé i Flaquer. S'obria així una nova perspectiva professional.

 

Carta de Joan Maragall a Antoni Roura, del 22 d’octubre de 1890 (mrgll-Mss. 6-53-7/1,7/3)

Carta de Joan Maragall a Antoni Roura, del 22 d’octubre de 1890 (mrgll-Mss. 6-53-7/1,7/3)

 

Transcripció: «Lo senyor Martí vá venir á proposarme ser lo secretari particular d'en Mañé y lo seu portaveu en la redacció del "Diari". De moment la cosa no'm vá agradar per la falta d'afinitat entre las mevas ideas y las del "Diari"; pro ben pensat vaig trobar qu'en cuan á tenir ideas, alló que s'en diu "ideas", jo no'n tinc gayres, y que lo mateix "Diari" no's podia ben assegurar que'n tingués massa; quedan l'olor de ranci d'aquella Redacció, pro un s'há de fer á tantas menas d'olors en aquest món! Ademés, en cuestió d'un parell ó tres d'horas diarias, y en quedavan vint y una per a desinfectarse».

Fins dos anys després les seves funcions no van estar relacionades amb la tasca d’escriure. El 22 d’octubre de 1892 publica el seu primer article, «El Paraguay», i comença a escriure articles de fons al Diario de Barcelona amb assiduïtat. L'èxit com a articulista fa que també tingui l'oportunitat de fer col·laboracions a La Renaixença, La Veu de Catalunya i d'altres publicacions de l’època. Aquesta feina li suposa, en fi, la seva professionalització com a escriptor.

D’aquesta època inicial cal destacar el seu primer article en català, «Nietzsche», que va publicar a la revista L'Avenç el juliol de 1893 i va signar amb el pseudònim «Panphilos». Com a conseqüència d’aquest text, on exposa les principals idees del filòsof i en tradueix fragments d’obra, Maragall és considerat l’introductor de Nietzsche no tan sols a Catalunya, sinó també a Espanya.

De llavors ençà es va consagrar la seva vocació com a escriptor i intel·lectual i com a clar referent cultural, capdavanter dels aires de modernitat que circulaven per Barcelona. Tant és així que a principis del 1899, Enric Prat de la Riba va refundar La Veu de Catalunya com a òrgan de la Lliga Regionalista i oferí la direcció del diari a Maragall, que la va refusar.

En els seus articles setmanals Maragall parlava sobre la ciutat, sobre política propera i internacional, sobre costums i sobre els nous invents. Tenia una clara vocació didàctica i mirava de guiar la burgesia barcelonina, que considerava greument mancada d'inquietuds culturals.

Diario de Barcelona, el 1895 (mrgll-Ftgr. 18, 27)

Maragall a la redacció del Diario de Barcelona, el 1895 (mrgll-Ftgr. 18, 27)

 
Fidel a les seves idees i al seu ofici de periodista, l’11 de setembre de 1902 va publicar «La Patria Nueva», article polèmic que li costà un processament. La publicació de «San Jorge, patrón de Cataluña», «Sentimiento catalanista» i «El trágico conflicto» van suposar un nou enfrontament amb el llavors director del Diario de Barcelona, Teodor Baró, i Maragall abandonà la redacció del diari  l’abril del 1903 per discrepàncies polítiques. En aquests anys hi havia escrit més de tres-cents articles que va utilitzar per infiltrar les idees modernistes a la burgesia conservadora de l’època. 

 

Carta de Joan Maragall a Enric Prat de la Riba, del 7 de maig de 1903 (mrgll-Mss. 6-43-3)

Carta de Joan Maragall a Enric Prat de la Riba, del 7 de maig de 1903 (mrgll-Mss. 6-43-3)

 

Transcripció: «Desde la mort de Don Joan Mañé me trobava mes que may violent en el Diari, perque encare qu'ab el director senyor Brusi y ab tots els companys mitjansava molt bon afecte personal y una mútua cundescendencia que suavisaba certs antagonismes de sentiment, lo cert es que cuan la lluyta pel catalanisme cobrava intensitat y acuïtat el Diari era dirigit irresistiblement en un sentit divergent del meu impuls y fins, al meu entendre, de son dever y de sa conveniencia. De tots modus m'hi anava aguantat per l'afecte que hi tenia posat y perque "no semblava qu'alli podria ferhir algun bé mes qu'en altra banda. Pero vingué un davantal sobre eleccions que pera mi fou l'última empenta: y cregut llavoras que la meva cooperació, per ben interéssada que fos, en una publicació qu'al costat dels meus articles inspirats en l'amor á Catalunya senyalaba un criteri negatiu qu'en cert modo cumprumetia á tota la redacció, resultava una cooperació culpable ó dubtosa, vaig posar cuatre ratllas al senyor Brusi separantme del periodich. Axò m'há deixat, ho confesso, un bon xich adolorit pero també ab un sentiment de independencia y de dignitat satisfeta que m'aconsola l'adoloriment.» 

Entre 1904 i 1906 va col·laborar quasi setmanalment a LaIlustració Catalana, de 1905 a 1906 ho tornà a fer al Diario de Barcelona sense formar part, però, de la redacció, i el 1908 assíduament a La Lectura de Madrid i al suplement Los Lunes del diari El Imparcial.

Joan Maragall no va estar mai vinculat a cap partit ni es va involucrar en política, tot i que se servia dels articles per a expressar les seves idees polítiques. Els fets de la Setmana Tràgica, però, ocorreguts a Barcelona entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909, el van indignar, i va decidir parlar als seus conciutadans mitjançant la ploma. L’1 d’octubre de 1909 va publicar a La Veu de Catalunya l'article «Ah! Barcelona», on acusa subtilment la ciutadania de Barcelona i mira de despertar-ne la seva consciència col·lectiva.

Com que hi havia detinguts, alguns de dubtosa culpabilitat, el 10 d'octubre va escriure un segon article, «La ciutat del perdó», on fa una crítica ferotge a la burgesia dominant i demana que s’exigeixi l'indult de Francesc Ferrer i Guàrdia i els altres detinguts. Va enviar l’article a La Veu de Catalunya tres o quatre dies abans que s’executés la condemna, i si bé li van arribar les proves de composició, el director del diari, Enric Prat de la Riba, en va impedir la publicació pel compromís que tenia amb el president Maura. L’article no arribà a veure la llum fins uns anys més tard.

Primer full del manuscrit de «La ciutat del perdó» (mrgll-Mss. 7-11-3/1-7)

Primer full del manuscrit de «La ciutat del perdó» (mrgll-Mss. 7-11-3/1-7)

 

El tercer article que cal esmentar per la seva transcendència el va escriure el desembre del 1909, «La Iglésia cremada», inspirat en l’impacte que li va causar assistir a una missa celebrada en una de les esglésies que havien estat cremades. Hi critica el distanciament entre l’església i el poble i denuncia que l’església sigui sempre al costat de la burgesia, mantenint, per exemple, barreres culturals com l’ús del llatí o l'ostentació de riquesa en els temples. La publicació del text es va retardar per unes revisions que havia de pactar amb alguns membres del clero i al final, segons comenta el mateix Maragall, «aparegué bon xic deformada» pels retocs soferts.

El 1910 ja es dedicava totalment a la creació literària i només exercia de periodista quan el temptava un fet important d'actualitat o un gran moviment d'opinió. El maig 1911, finalment, reprèn la col·laboració setmanal al Diario de Barcelona fins a la seva mort, el 20 de desembre.

L'Arxiu conserva alguns dels manuscrits periodístics de Maragall i dos reculls d’articles impresos, així com també bibliografia especialitzada sobre el tema i un parell de tesis doctorals molt interessants que no s’han publicat.

També disposem d'una base de dades en línia que permet cercar els articles de Maragall per títol, matèria, data de publicació o resum.

Esther Vilar
Arxiu Maragall 

Cent anys després que la Biblioteca obrís al públic, volem explicar l’evolució d’un dels seus serveis, potser el més valorat i a la vegada qüestionat: El Servei de Préstec. Aquest servei ja estava previst als Estatuts de la Biblioteca de Catalunya formulats l’any 1914, però va quedar en suspens fins a nou avís; no es va inaugurar fins al dia 7 de gener de 1916, tal com es pot llegir en el Butlletí de la Biblioteca de Catalunya d’aquell any.

Orígens del servei

La inauguració del Servei de Préstec fou un fet molt innovador. A banda de la Biblioteca del Consell de Pedagogia, no es coneixia cap altre centre de Barcelona amb característiques similars que portés a terme un servei semblant. Alguns anys abans, Josep Pijoan enaltia els beneficis del préstec a domicili en un article de la Veu de Catalunya de l’any 1910. En aquest també feia referència a l’existència d’un servei de préstec a la biblioteca de l’Ateneu (només per a novel·les) i a la Junta de Museus de Barcelona. Pijoan defensava en favor del préstec a domicili que alguns estudis només es podien fer al lloc de treball, on un es podia allunyar de distraccions externes i envoltar-se només dels propis papers i objectes habituals.

Però un llibre en préstec sempre pot estar en perill, fins i tot en mans de l’investigador més erudit. Precisament en aquell temps es parlava molt d’una anècdota protagonitzada per Manuel Milà i Fontanals, de qui es deia que havia retornat un llibre amb un peculiar senyal a dintre: una cua d’arengada!

El mateix Pijoan s’encarrega d’explicar-nos què pensava d’aquest fet en l’article esmentat abans. Els llibres no són per embrutar-los però tampoc per tenir-los a dins d’un armari i no treure’n profit.

         “Val més trobarhi tots els bacallàs i arengades del mon, que no pas que un home com don Manuel Milà se n’hagués hagut de servir difícilment”. (Josep M. Pijoan, “Les petites llibertats” a La Veu de Catalunya, 3 de novembre 1910)

El primer any de funcionament del Servei de Préstec, s’hi van inscriure 113 usuaris, quasi tots els “llegidors” estrangers de la Biblioteca, i es van prestar 411 llibres. En la imatge següent podem veure la classificació dels préstecs de l’any 1916 per mesos i matèries.

Butlletí de la Biblioteca de Catalunya. Vol. 03, Any 3, Núm. 06 (gen.-des. 1916). P.154

Butlletí de la Biblioteca de Catalunya. Vol. 03, Any 3, Núm. 06 (gen.-des. 1916). P.154

 

Aquests números són insignificants si els comparem amb els que s’han prestat 100 anys després.

Préstec personal. Gener-desembre 2014

Préstec personal. Gener-desembre 2014

 

El primer llibre prestat

Gràcies a la informació conservada a l’Arxiu Administratiu de la Biblioteca, podem saber que el primer llibre prestat a la Biblioteca de Catalunya va ser Leitfaden der Psychologie, del filòsof i psicòleg alemany Theodor Lipps. El primer llibre de registre mostra que la majoria dels llibres prestats eren en llengües estrangeres, segurament perquè els qui utilitzaven aquest servei eren lectors forans.

Primer llibre de registre de préstec de la Biblioteca de Catalunya. Top. Arx. Adm. C.2124

Primer llibre de registre de préstec de la Biblioteca de Catalunya. Top: Arx. Adm. C.2124

 

L’any 2014 els primers llibres prestats no han estat tan internacionals; el primer demanat en préstec personal ha estat la novel·la L'Illa de l'holandès, de l’escriptor i periodista valencià Ferran Torrent. Uns minuts abans però, ha sortit en Préstec Universitari Consorciat el llibre El Monestir de Santa Maria de Cervià i la pagesia : una anàlisi local del canvi feudal : diplomatari segles X-XII del dr. Lluís To Figueras.

Un cop d’ull a les normes

La normativa de préstec ha anat variant al llarg del temps. La que es va establir amb els primers estatuts era més senzilla que l’actual, només constava de tres punts:

No podran ser objecte de préstec: 1) els llibres que formin part de la Biblioteca de mà i aquells que, a judici del Director, siguin més sovint demanats; 2) els fons que formin part de Seccions especials de la BIBLIOTECA, 3) els llibres que, no estant inclosos en les categoríes, no puguin, a judici del Director, esser objecte de préstec.

Calia però, pagar un dipòsit de 20 pessetes, que eren retornades amb la devolució dels llibres.

Targeta de préstec de Josep Carner. 1924. Top. Arx. Adm. C 490

Targeta de préstec de Josep Carner. 1924. Top. Arx. Adm. C 490

Actualment el préstec és gratuït i el nombre de documents ―que ha anat variant al llarg dels anys― ha augmentat de cinc a vuit. Les competències de conservació i preservació que l’actual marc legal atorga a la Biblioteca de Catalunya fan necessari limitar el préstec per tal de garantir que la Biblioteca pugui portar a terme aquestes funcions.

La normativa actual queda definida de la següent manera:

 

Obres excloses de préstec. Servei de Préstec Personal

Obres excloses de préstec. Servei de Préstec Personal

Sobre els llibres perduts, reclamacions i queixes

Una de les principals tasques del Servei de Préstec ha estat i encara és gestionar les reclamacions i controlar els exemplars extraviats. En la imatge següent podem veure un llistat d’exemplars extraviats l’any 1937.

Llibres perduts. 1937. Top: Arx. Adm. C.1192/5

Llibres perduts. 1937. Top: Arx. Adm. C.1192/5

 

Afortunadament, molts dels que consten perduts es van poder recuperar, gràcies al seguiment que el personal feia habitualment, com es pot observar en les instruccions següents.

 

Instruccions per la bibliotecària encarregada del préstec. 1947. Arx. Adm. C.1192/5

Instruccions per la bibliotecària encarregada del préstec. 1947. Arx. Adm. C.1192/5

 

Com dèiem al començament, aquest ha estat i és un dels serveis més controvertits i per això no han faltat les queixes. Avui dia es limiten en general a les obres excloses de préstec i al temps d’espera per obtenir els documents. Però, la veritat és que quasi quatre milions de documents repartits en més de 61.000 m requereixen el seu temps de lliurament!

De la mateixa manera, les primeres queixes registrades es refereixen a les obres excloses de préstec. L’any 1939 es van excloure també del servei de préstec les novel·les posteriors al S.XIX i això va ocasionar diverses reclamacions i cartes al director. Els investigadors ―alguns d’ells traductors― demanaven fer-ne ús per motius professionals.

Full de préstec de la Biblioteca Central. Top: Arx. Admin. C. 1208/12

Full de préstec de la Biblioteca Central. Top: Arx. Admin. C. 1208/12

 

La dècada dels setanta i vuitanta va ser prolífica en queixes sobre el servei. En destacarem les centrades en la restricció geogràfica i en el temps d’espera. Només els residents a Barcelona ciutat podien gaudir del servei. Amb els anys la restricció es va anar reduint i s’hi van incloure altres poblacions de l’àrea metropolitana per arribar finalment a tot Catalunya. Actualment la residència dels usuaris no es cap obstacle per gaudir del servei. En relació al temps d’espera, una de les principals reclamacions consistia en la prohibició de treure en préstec el mateix llibre que s’estava consultant a la sala de lectura. Per endur-se el que s’estava llegint, calia esperar al dia següent. Aquest aspecte es va solucionar a principis dels noranta, quan es va establir definitivament que el servei de préstec havia de ser immediat.

El préstec 100 anys després

Des de la inauguració del servei l’any 1916 fins a l’actual 2015, el Servei de Préstec ha evolucionat molt. Alguns dels canvis que s’han produït avui dia ens poden semblar evidents, sobretot els referents a l’automatització. El cert és que les noves tecnologies han simplificat molt els diferents processos, i sobretot han facilitat la difusió d’altres serveis relacionats com ara el Préstec Consorciat.

Avui dia amb Internet l’usuari pot controlar i gestionar els seus préstecs des de casa; demanar, renovar i cancel·lar el que consideri oportú.

No sabem com evolucionarà en un futur, però el que el 1986 semblava una utopia avui és més que una realitat.

Normativa interna i per als usuaris.1985-1986. Arx. Admin. C. 1092/3

Normativa interna i per als usuaris.1985-1986. Top: Arx. Admin. C. 1092/3

 

Bibliografia

Fontanals Jaumà, R. i Losantos Viñolas, M., Biblioteca de Catalunya, 100 anys : 1907-2007. Barcelona : Biblioteca de Catalunya, 2007.

 

Salomé Cerezuela
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Pels volts de 1914, la Biblioteca de Catalunya s'obria al públic en una saleta del Palau de la Generalitat, amb un equip format per onze treballadors: un director, un inspector, tres adjunts, cinc auxiliars i un porter. Actualment, la BC compta amb una plantilla de gairebé cent seixanta persones.

 

foto_1

IX sessió plenaria de l'IEC de 15 oct. 1913

 

El primer director, Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887 – 1982), fou nomenat per la Ponència de la Biblioteca de l’IEC, l’abril de 1913. Va ser director fins al gener del 1939, any en què fou depurat dels seus càrrecs pel règim franquista. En acabar la Guerra Civil, el seu expedient va ser destruït. Després de quaranta anys, se li va retornar el càrrec de Director (honorari) de la BC. Va obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1969, i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya el 1980.

Jaume Massó i Torrents (Barcelona, 1863 – 1943), fou nomenat Inspector de l’IEC en la novena sessió general, l’octubre de 1913. El 12 de gener de 1914 se li assignaren 150 pessetes com a retribució mensual. El sou anual era de 1.800 pessetes. El 1928 se li va fer l’adaptació al càrrec d'"inspector encargado de la Sección de Estampas y Grabados de la Biblioteca de Catalunya” amb un sou anual de 4.000 pessetes. L’any 1934 el nom del càrrec es catalanitzà pel d'Inspector Cap del Departament d’Estampes i Gravats, amb un sou anual de 6.000 pessetes, i el 1938 passà a ser Cap de Negociat de Segona, amb el sou anual de 9.000 pessetes. O sigui que en 24 anys el seu sou es quintuplica! Ben bé igual que ara…

Els adjunts cobraven una mica menys: tenien un sou anual de 1.500 pessetes; és a dir, 125 pessetes al mes. Els tres adjunts van ser: Ramon d’Alòs-Moner (adjunt bibliotecari i arxiver), Eudald Duran i Reynals (bibliotecari i adjunt segon, que havia començat a catalogar els llibres de l’IEC el 1911) i el tercer, que va substituir a Manuel de Montoliu, va ser Josep Maria de Macià i d’Espona. Aquest darrer, des del 1934 fou nomenat Cap del Departament de Relligament (també anomenat Relligatge) de la BC, amb un sou anual de 6.000 pessetes, i el 1938 va ser adaptat a la categoria d’Oficial Primer, amb un increment de sou de 1.000 pessetes anuals.

Les primeres auxiliars bibliotecàries. D’esquerra a dreta, Cèlia Albert, Elvira Zimmer, Josefina Costumà i Mercè Robles. 1914-1915

Les primeres auxiliars bibliotecàries. D’esquerra a dreta, Cèlia Albert, Elvira Zimmer, Josefina Costumà i Mercè Robles. 1914-1915

I les dones, quan apareixen i amb quin càrrec, en aquesta institució? Doncs en la figura d’auxiliar de biblioteca, tasca femenina per excel·lència en aquell moment. Quatre dels cinc primers auxiliars van ser les senyoretes Mercè Robles, Elvira Zimmer, Cèlia Albert i Josefina Costumà. L’escrivent, Alfred de Nadal, completava l’equip. Tal com la Reis Fontanals ens explica en aquest mateix blog, a l’apunt Les primeres bibliotecàries de la Biblioteca de Catalunya (27/08/2013):  “Si bé inicialment es van contractar joves procedents de l'Institut de Cultura de la Dona per a l'atenció al públic, amb la creació de l'Escola de Bibliotecàries (1915), a partir de 1918 es van poder contractar promocions de bones professionals per gestionar la Biblioteca.”

El 1914 les auxiliars cobraven 75 pessetes mensuals, 900 pessetes l’any. El 1938, les senyoretes bibliotecàries, adaptades a la categoria d’Oficial Segon, passaren a cobrar 5.000 pessetes anuals.

I finalment, hi havia un auxiliar de magatzem, en Fèlix Ruiz, i el porter, Martí Llissà, el salari dels quals no en tenim notícia.

No s'esmenta quina era la jornada laboral de la plantilla. Però l’horari d’obertura de la biblioteca al públic sí que hi consta: era de 10h a 13h i de 17h a 20h, excepte els dilluns al matí. Suposem que devien completar l'atenció al públic amb feines internes a porta tancada.

Sala de Lectura de la Biblioteca de Catalunya, al Palau de la Generalitat. 1914

Sala de Lectura de la Biblioteca de Catalunya, al Palau de la Generalitat. 1914

Segons la memòria de la biblioteca de 1914, d'on s'han extret algunes d'aquestes dades, la despesa total de personal era de 15.900 pessetes.

Amb cent anys a l'esquena, la BC ha crescut en nombre de treballadors, espai, fons, usuaris, visibilitat i experiència. Els avenços tecnològics hi han col·laborat, però no hagués estat possible sense l'herència dels onze pioners que van engegar la biblioteca.

 

Lourdes Martin
Servei d'Accés i Obtenció de Documents