Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31      

Etiquetes



El Blog de la BC

La Solidaridad Nacional (1939-1977)

La Soli anarquista va imprimir el seu darrer número a l’edifici de Villarroel-Consell de Cent el 24 de gener de 1939, només dos dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona. Menys de dues setmanes després es convocaven  dues places de taquígraf per a un nou diari que es publicaria des dels mateixos tallers, Solidaridad nacional. Sortia al carrer el dia 14 de febrer. El diari, de tendència falangista, fou dirigit durant les primeres setmanes per José de Ercilla, substituït al cap de poc per l’escriptor càntabre Luys Santamarina (1898-1980), un dels fundadors de Falange Española a Barcelona. Aquest romandria en el càrrec durant vint-i-cinc anys.

Mentre la major part dels edificis de propietat eclesiàstica retornaren als seus usos primigenis, aquest no fou el cas de l’antic col·legi dels Maristes. L’existència d’un taller més o menys ben preparat per a la impressió d’un diari va motivar el règim a aprofitar-ne les instal·lacions –i la maquinària– en la nova etapa que s’encetava. A més, i malgrat que s’invoqués el nom d’una revista falangista que havia publicat tres números l’any 1936 amb el nom de Solidaridad Nacional –el primer de la nova època sortí, per aquest motiu, amb el número 4–, era evident que es volia aprofitar el renom que la Soli anarquista havia adquirit a la ciutat.

El maig del 1939 la Parròquia de Sant Josep Oriol signava un contracte de lloguer amb Prensa del Movimiento. Això no obstava perquè intentés recuperar-ne la gestió. Una relació posterior conservada a l’arxiu de la Parròquia consigna: «Gener de 1940. Comencen les gestions per recuperar l’edifici. S’arriba a les més altes instàncies (Franco), però la reclamació fracassa (1954).»

A partir del 28 de maig de 1941, dels mateixos tallers de la Soli també sortia un altre diari, en aquest cas vespertí: La Prensa. Durant aquells anys, a més, l’edifici era utilitzat per a activitats de caràcter cultural i esportiu. Així, hem trobat, per exemple, que el divendres 13 de desembre de 1940 hi tingué lloc l’entrega de premis de la XIII Travessa del Port de Barcelona, competició que organitzava el Club Natación Athlétic i que va patrocinar durant vint-i-set edicions Solidaridad Nacional. O que el 12 de setembre de 1946 hi actuaren l’Orfeón Baracaldés i l’Agrupación de Danzas de Yurreta, entitats que formaven part de l’Obra Sindical “Educación y Descanso” de Bilbao.

Solidaridad Nacional i La Prensa, els dos diaris del Movimiento  impresos a l’edifici de Villarroel-Consell de Cent

Solidaridad Nacional i La Prensa, els dos diaris del Movimiento impresos a l’edifici de Villarroel-Consell de Cent

 

L’atemptat del 1946

Un fet més trascendental va tenir-hi lloc la tarda del 29 de novembre de 1946. Segons la crònica publicada l’endemà per La Vanguardia Española, «a las siete y cuarto se produjo una explosión en un transformador eléctrico situado en una de las dependencias de nuestros queridos colegas “Solidaridad Nacional” y “La Prensa”. La explosión derrumbó la fachada del edificio situado en la calle del Consejo de Ciento, esquina Villarroel, dejando a oscuras el inmueble. [...] El edificio, de una planta y dos pisos, ha quedado parcialmente destruído.»

L’explosió produí tres morts: l’electricista de la casa, Enrique Sánchez, de 52 anys, l’impressor Ernesto Laporta Morales, de 28 anys, que traspassà després de ser ingressat a l’Hospital Clínic, i Margarita Sánchez Martínez, saragossana de 44 anys que treballava com a minyona en una casa propera i passava pel costat de l’edifici de camí a la lleteria, morint sepultada pels enderrocs de la façana. A més foren ferits –«con heridas de pronóstico reservado», segons la crònica– Luis Segura Jordi, agent de publicitat, de 31 anys, i Juan Toribio Ballesteros, barber, de 26 anys. No queda clar si eren treballadors del diari o vianants.

La crònica dels fets concloïa: «Para esclarecer las causas del siniestro, sobre las cuales hay diversas hipótesis, entre las que figura la posible colocación de un petardo, se están efectuando las oportunas pesquisas.» La censura va actuar i no es va tornar a esmentar la possibilitat que hagués estat un atemptat.

Perquè és d’això del que es tractava. Un atemptat que havia anat a càrrec de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, promoguda per militants del PSUC i de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC) després del fracàs de l’intent d’entrada d’un exèrcit guerriller a la vall d’Aran, l’any 1944. Els principals implicats en l’atemptat –i en altres actuacions contra locals falangistes, pastisseries de luxe i contra la línia d’alta tensió de Montcada i Reixac– foren al cap de poc detinguts, i jutjats l’octubre del 1948. Quatre d’ells van ser condemnats a mort i executats el 17 de febrer de 1949: Ángel Carrero Sancho, Numen Mestre Ferrando, Pere Valverde Fuentes i Joaquim Puig Pidemunt.

 

Algunes reformes i alguns noms coneguts

Les redaccions dels diaris estaven situades a la segona planta, la de la Soli a la banda de Consell de Cent i la de La Prensa, molt més reduïda, a la de Villarroel (en l’espai que ara ocupa el taller de Restauració). La planta baixa i la primera estaven destinades a magatzem i taller d’impremta: així, a la planta baixa, tocant a la façana de Consell de Cent hi havia l’estereotípia, la rotativa i el tancament. L’any 1968 la Parròquia va signar un conveni amb la Prensa del Movimiento mitjançant el qual recuperava una franja estreta de terreny (actualment part del Teatre Villarroel) per on hi havia una entrada de vehicles fins a un garatge i un pati interior. Com a compensació, la Parròquia pagava les obres de tancament dels nous espais, així com l’obertura d’una porta de garatge per la part de Consell de Cent i l’habilitació com a garatge, amb fossar, de l’actual magatzem de Dipòsit Legal. La zona de tancament del diari es traslladava, amb la bàscula inclosa, a l’ara magatzem d’Unitat Gràfica.

A mesura que la Falange anà perdent pes dins del règim, Solidaridad Nacional va intentar, sense gaire èxit, modificar una mica el seu estil per obrir-se a nous públics. Aquí s’emmarca la col·laboració de la bibliotecària i escriptora Aurora Díaz-Plaja, que ja s’encarregava de l’arxiu del diari i que el maig de 1958 comença a publicar-hi «Reflejos de la literatura catalana», un secció de crítica de llibres en català. Al cap de poc, però, el governador civil Acedo Colunga n’ordenava la supressió.

Entre els periodistes que hi van treballar sobresurt pel prestigi que després adquiriria com a escriptor, la figura d’un jove Manuel Vázquez Montalbán d’idees ben diferents a les del diari. Entrevistat per Quim Aranda, li responia:

No ho sé exactament, però devia aconseguir l’autonomia econòmica quan vaig acabar periodisme. Ja m’havien detingut una vegada. Vaig fer pràctiques a la Soli i, tot i que no em pagaven un sou fix, feia moltes col·laboracions i això em permetia guanyar unes pessetes al mes i tenir una possibilitat d’autonomia. Vaig ser tan innocent que em vaig casar [al desembre de 1961] quan feia cinquè de carrera [però ja era periodista] i la meva dona tampoc no havia acabat encara. De sobte, van arribar tota mena de problemes i em vaig quedar sense feina. A la Soli em protegia un cap de redacció, que es deia Fernando Aguirre, que coneixia les meves idees i sabia que jo havia estat detingut, etc. A més de la pressió que feia la gent de la Brigada Político-Social, quan el director del diari Luis Santamarina es va assabentar que allà a dintre tenia un nano amb historial policial, va començar a pressionar-me per fer-me fora. Em donava treballs insòlits: recordo, per exemple, que havia de cobrir la informació del 18 de juliol. Això va provocar molta sorpresa entre els meus camarades –aleshores estava al PSUC– i fins i tot van tenir por que jo fos una infiltrat de la policia.

Una altra periodista que hi inicià la seva carrera fou Maruja Torres. Treballava com a secretària de direcció i, segons el periodista Pablo-Ignacio de Dalmases, una de les seves funcions era controlar cada dia les col·laboracions que s’havien de publicar.

 

El final de la Soli

Malgrat els intents de certa renovació, la Soli no s’havia aconseguit fer un lloc dins de la premsa barcelonina i els seus tiratges van anar baixant en les darreries del franquisme: 9.000 exemplars de tirada el 1969, 6.900 el 1972, 5.400 l’any 1974. La mort del dictador suposaria la desaparició de les capçaleres governamentals de la Prensa del Movimiento (organisme que ja havia estat reconvertit en Medios de Comunicación Social del Estado). Una desaparició lenta que, en el cas de Solidaridad Nacional s’inicià amb la desaparició de «el yugo y las flechas» de la capçalera, el 22 d’abril de 1977.

Just abans del final biològic del franquisme, la Parròquia de Sant Josep Oriol havia fet un intent per rendibilitzar la seva propietat de l’edifici. Proposava enderrocar l’edifici de Villarroel-Consell de Cent, i també els de Villarroel 87, 85 i 83, i en el seu lloc construir-hi dos equipaments de nova planta: uns per als diaris i un altre per a les finalitats fundacionals de l’edifici (escola-asil). Aquí cal dir que anys abans la Fundació Alorda-Borràs havia intentat, sense èxit, que se li assignés la propietat de l’edifici en detriment de la Parròquia. La proposta de reedificació no tirà endavant, ja que el moment no era propici per fer-ho i, sobretot, perquè el seu impulsor, el rector Mn. Francesc Llopart, moria poc temps després.

Enmig de l’efervescència política i social dels inicis de la transició, l’edifici de la Soli va viure un moment especialment significatiu. El dia 5 de juny de 1977, una cinquantena de militants de la CNT van ocupar-lo per a reclamar la restitució de l’edifici i de la maquinària. Si bé és molt possible que una part de la maquinària encara fos l’adquirida per la CNT als anys trenta, més difícil ho tenien amb la reclamació de l’edifici, de propietat parroquial (Podeu veure el vídeo de l’ocupació, a http://www.youtube.com/watch?v=HxEGfEZlX4Y).

Els darrers temps del diari estigueren envoltats de vagues i tancaments dels treballadors per intentar garantir la continuïtat dels llocs de treball. Sense èxit, el darrer número va sortir el 16 de juny de 1979.

Ocupació de l’edifici de la Soli, el dia 5 de juny de 1977;  la imatge interior correspon a l’actual magatzem 04, a la planta baixa  (Solidaridad Obrera, 100 años de anarcosindicalismo, 2010)

Ocupació de l’edifici de la Soli, el dia 5 de juny de 1977; la imatge interior correspon a l’actual magatzem 04, a la planta baixa (Solidaridad Obrera, 100 años de anarcosindicalismo, 2010)

 

Seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya (1982-1995)

L’edifici del carrer de Villarroel-Consell de Cent estigué tancat durant més de tres anys. Durant aquest temps, la propietat de l’immoble continuà essent reclamada per la CNT, amb una segona ocupació duta a terme l’1 de març de 1980.

L’any següent, i dins del procés de traspàs de competències a la restaurada Generalitat de Catalunya, es promulgà el Reial Decret 1010/1981, de 27 de febrer, sobre traspàs de funcions i serveis del Ministerio de Cultura a la Generalitat. Entre els edificis que rebia la Generalitat hi havia, en règim d’arrendament –ja que continuava essent propietat de la Parròquia de Sant Josep Oriol– el «antiguo edificio de los diarios “Solidaridad Nacional” y “La Prensa”». El reial decret no es féu efectiu, però, fins al mes de juny.

L’any següent, 1982, es va rehabilitar unes dependències de l’edifici per ser destinades a seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya. L’arxiu havia estat creat pel Decret 314/1980, del 28 de novembre de 1980.

Dirigit primer per Casimir Martí i després per Josep M. Sans i Travé, l’arxiu ocupà l’espai més proper a l’entrada (actual Oficina del Dipòsit Legal) per a sala de consulta, mentre disposava les zones de treball intern a la primera planta (repografia i restauració) i a la segona planta (classificació, entre altres).

La intenció inicial de la Generalitat va ser fer nou l’edifici de Villarroel-Consell de Cent. El nou edifici de l’Arxiu Nacional, segons el projecte de l’estudi «Coderch de Sentmenat» de l’any 1983, havia de tenir sis plantes d’alçada i una de subterrània, amb uns 72.000 metres quadrats de superfície total. El projecte no va tirar endavant, no sabem si per problemes amb la propietat, i es va optar per construir la nova seu de l’arxiu a Sant Cugat del Vallès, on s’hi va traslladar l’any 1995.

Façana del projecte de nou edifici per a l’Arxiu Nacional de Catalunya,  segons es publicà a La Vanguardia el 17 de març de 1983

Façana del projecte de nou edifici per a l’Arxiu Nacional de Catalunya, segons es publicà a La Vanguardia el 17 de març de 1983

 

Seu de la Biblioteca de Catalunya (1995- )

El primer contacte de l’actual Biblioteca de Catalunya amb l’antic edifici de la Soli va ser cap al 1984, quan l’Arxiu Nacional va cedir una part dels seus dipòsits (al segon pis) per a col·locar-hi els diaris de l’Hemeroteca Nacional. L’Hemeroteca havia estat creada l’any 1982, estant adscrita al Servei de Biblioteques de la Generalitat. Tenia aleshores la seu a l’edifici Financia, al carrer Mallorca 272.

L’estiu del 1990 tot el personal i els fons de l’Hemeroteca es van traslladar a l’edifici de Villarroel. Els serveis tècnics es van situar en el primer pis (el mateix lloc on estan ara), mentre els dipòsits de revistes es col·locaven a l’actual sala de Col·leccions Generals i els fons pendents de processar a l’espai ara ocupat pel Servei d’Adquisicions.

Amb la Llei 4/1993, del sistema bibliotecari de Catalunya, l’Hemeroteca quedà integrada com una de les unitats que constitueixen la Biblioteca de Catalunya. L’adscripció va ser efectiva a finals de 1994.

Pel març de 1995 deixa l’edifici l’Arxiu Nacional de Catalunya i ja pel desembre la Biblioteca hi trasllada alguns dels seus serveis: la Secció de Col·leccions Generals i el Servei de Normalització Bibliogràfica, a la primera planta, i el Servei d’Adquisicions a la planta baixa. Pel gener de 1996, el personal de la Secció de Revistes de la Biblioteca s’integra a l’Hemeroteca. Cap al maig-juny de 1996 hi arriben l’Oficina del Dipòsit Legal –que ocupa l’espai de la sala de consulta de l’Arxiu– i la secció de Material Menor, també a la planta baixa. Finalment, el maig-juny de 1997 es produeix la instal·lació dels tallers d’Enquadernació (primera planta) i Restauració (segona planta).

L’edifici de la BC del carrer de Villarroel (fot. Noemí Caballer)

L’edifici de la BC del carrer de Villarroel (fot. Noemí Caballer)

 

 

BIBLIOGRAFIA

Associació Catalana d'Expresos Polítics. Notícia de la negra nit : vides i veus a les presons franquistes, 1939-1959. Barcelona : Diputació de Barcelona, 2001
Dalmases y de Olabarría, Pablo-Ignacio de. Las tijeras de la memoria [en línia]. [2005?]. http://memoriapopular.org/obres/9-8/9-8.pdf>  [consulta: 10 abril 2014]
Martí, Casimir. «Arxius de l’Administració autonòmica. L’Arxiu Nacional de Catalunya». Lligall, 1 (1988), p. 27-28
Sánchez i Agustí, Ferran. Maquis a Catalunya : de la invasió de la Vall d'Aran a la mort del Caracremada. Lleida : Pagès, 1999
Vázquez Montalbán, Manuel. Què pensa Manuel Vázquez Montalbán. Entrevistat per Quim Aranda. [Barcelona : Dèria], 1995 

Agraïments: M. del Tura Molas (Hemeroteca), Josep Capdevila (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

 

Jaume Clarà i Arisa
Secció de Col·leccions Generals

Per gairebé tothom és conegut que la Biblioteca de Catalunya té la seu principal en l’antic Hospital de la Santa Creu, però allò que es coneix menys és que una bona part dels serveis tècnics es troben situats en un edifici no tan emblemàtic, però també amb una història interessant. Ens referim al que fou seu dels diaris coneguts com La Soli, en el número 91 del carrer Villarroel, xamfrà amb el 202 de Consell de Cent.

Prolegomens: la Parròquia de Sant Josep Oriol

A principis del segle XX, l’Eixample de Barcelona s’havia anat extenent per tot el Pla i les autoritats eclesiàstiques consideraven que faltaven esglésies per atendre els seus feligresos, molts dels quals tenien la parròquia a més de mitja hora de distància. Amb la finalitat de resoldre el problema, el cardenal Casañas, bisbe de Barcelona entre 1901 i 1908, va impulsar una campanya per a la creació de noves parròquies. Un dels fruits que obtingué va ser la donació, el desembre del 1907, d’un solar d’uns 3.800 m2 en l’illa formada pels carrers Diputació, Villarroel, Consell de Cent i Urgell.

La donatària era Magdalena Modolell i Freixas (1848-1915), vídua de l’advocat i periodista d’ideologia carlina Jaume Nogués i Taulet (1851-1902). Per part de la seva família, Magdalena disposava de propietats a Viladecans –on encara es conserva la Torre Modolell–, a més de l’herència rebuda del seu marit i la d’uns oncles, de cognom Alegret, que havien mort sense descendència. El matrimoni Nogués-Modolell tampoc havia tingut fills.

Magdalena Modolell, propietària del solar  (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

Magdalena Modolell, propietària del solar (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

Havent fet l’oferiment a finals de 1907, Magdalena Modolell signà l’acta de donació el 3 d’abril de 1909. Els terrenys estaven destinats a la construcció d’un gran temple parroquial en honor de sant Josep Oriol, canonitzat aquell mateix any, i del qual n’era fervent devota. Les obres s’iniciaren amb la col·locació de la primera pedra, el 27 de juny de 1915, però el temple no fou inaugurat fins el 10 d’octubre de 1926 (encara que la construcció de les dues torres i la consagració definitiva no es produí fins a l’any 1931). Mentre el temple estigué en construcció funcionà, des del 1918, una capella provisional situada al carrer Villarroel, en els locals que havien d’estar destinats a escoles parroquials (i que actualment ocupen diverses dependències parroquials).

El solar que ara ocupa l’edifici de la Biblioteca estava emmurallat, com es pot veure en una fotografia del Diumenge de Rams, probablement del 1924.

Cantonada de Villarroel amb Consell de Cent, el Diumenge de Rams  probablement de 1924 (fot. Joaquín Balart; Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

Cantonada de Villarroel amb Consell de Cent, el Diumenge de Rams probablement de 1924 (fot. Joaquín Balart; Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

El Col·legi dels Maristes (1925-1936)

El gener del 1921 va obrir les portes, en els locals parroquials de la capella provisional, un col·legi gratuït destinat a la instrucció dels nens pobres. El primer any van ser una quarantena, xifra que s’havia doblat el segon any. Ben aviat, però, es decidí la construcció d’un edifici específic per a escoles en la part de l’illa que donava als carrers de Villarroel i Consell de Cent. Això fou possible gràcies a la deixa testamentària que havia fet Ramona Borràs i Mas (m. 1921), vídua de Joaquim Alorda i Bosch. La Fundació Alorda-Borràs va aportar 240.000 pessetes per a la construcció de l’Escola-Asil Sant Josep Oriol. La revista parroquial, San José Oriol, informava en el seu número d’agost de 1924 del projecte de construcció, amb planta i tres pisos en el cos central i només un en els laterals, i una façana de setanta-dos metres lineals. Estava previst que l’escola funcionés dividida en quatre classes graduades i que fos regentada per les Religioses de la Caritat. Els infants pobres de menys de set anys hi podrien ingressar al matí, se’ls donaria dinar i berenar, i haurien de ser recollits a la tarda.

Projecte de l’edifici publicat a la revista San José Oriol, el 23 d’agost de 1924  (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

Projecte de l’edifici publicat a la revista San José Oriol, el 23 d’agost de 1924 (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

L’edifici escolar –actual segona seu de la Biblioteca de Catalunya– obrí les seves portes el setembre de 1925, amb el nom de Colegio de San José Oriol. Però no eren les Religioses de la Caritat qui se’n feien càrrec sinó els Germans Maristes. Ho testimonien els anuncis publicats en la premsa barcelonina, on es posava en relleu el fet que l’escola era en un «nuevo local ad hoc». Els maristes hi oferien l’ensenyament primari, classes de comerç i batxillerat. Com en la major part dels col·legis religiosos de la ciutat, a més de donar classes gratuïtes a alumnes pobres, comptava amb estudiants «mig-pensionistes», de pagament. L’any 1935 constava com a depenent de l’Institut Balmes.

Anunci publicat a La Vanguardia els dies 23 i 29 de setembre de 1925,  en obrir-se la nova escola

Anunci publicat a La Vanguardia els dies 23 i 29 de setembre de 1925, en obrir-se la nova escola

Tal com preveia el projecte, l’edifici constava en el cos central de planta i tres pisos amb la façana coronada per merlets. Les finestres del segon pis (dobles) i les del tercer eren acabades en punt rodó. Per la part interior, el col·legi comptava amb una galeria amb arcs de mig punt al primer pis –encara existents– i un porxo obert a la planta baixa amb arcades arrodonides només en els extrems que donava a un ampli pati. Aquestes arcades inferiors encara es poden veure en el magatzem 04 i, tapiades, en l’actual magatzem d’Unitat Gràfica i en el passadís de Dipòsit Legal i Material Menor.  

Colegio San José Oriol: vista exterior de l’edifici, dues aules i galeria del primer pis  i pati (Memòria del curs 1924-1925)

Colegio San José Oriol: vista exterior de l’edifici, dues aules i galeria del primer pis i pati (Memòria del curs 1924-1925)

 

Colegio San José Oriol: pati de l’escola, amb el porxo actualment ocupat pel magatzem 04 i el passadís de Dipòsit Legal i material Menor (Memòria del curs 1924-1925)

Colegio San José Oriol: pati de l’escola, amb el porxo actualment ocupat pel magatzem 04 i el passadís de Dipòsit Legal i material Menor (Memòria del curs 1924-1925)

Entre els alumnes que passaren per les aules del col·legi hi hagué l’actor Adolfo Marsillach (1928-2002), el qual n’ha deixat una breu referència en les seves memòries (Tan lejos, tan cerca, Barcelona: Tusquets, 1998, p. 39).

El Colegio de San José Oriol funcionà des del 1925 fins a l’esclat de la guerra civil, l’any 1936. La comunitat marista hagué d’abandonar la casa entre el 19 i el 20 de juliol, just  abans que tant l’església com el col·legi fossin incendiats. Dels disset maristes, nou foren morts. Quatre ho van ser el dia 21 de setembre a l’Arrabassada: els germans Apolinar (Lucinio Elena García), Cosme (Florencio Gil Navarro), Graciano (Narcís Girbau Puig) i Pascual Pedro (Martín Ojanguren Gómez). Els altres cinc formaven part del grup de quaranta-sis maristes assassinats el 8 d’octubre del mateix any en el cementiri de Montcada: els germans Isaías María (Victorino Martínez Martín), Porfirio (Leoncio Pérez Gómez), Prisciliano (Josep Mir Pons), Ramón Alberto (Feliciano Ayúcar Eraso) i Santiago María (Santiago Sáiz Martínez).

 

Seu de la Solidaridad Obrera (1936-1939)

L’incendi de l’edifici no va afectar-ne l’estructura, només les parts interiors. Segons Martí Viñoles, es va poder «aprovechar todo lo exterior, o sea toda la obra, por carecer en gran parte de tabiques y muros, ya que casi todas las clases estaban separadas por vidrieras practicables» (carta publicada a La Vanguardia, 14 jul. 1977, p. 5).

L’edifici va ser incautat i, en una data que desconeixem, adjudicat a la CNT-FAI per a instal·lar-hi els tallers de la seva impremta, que fins aleshores estaven en el mateix carrer del Consell de Cent, entre Casanova i Muntaner. El primer número imprès en els nous tallers de la Solidaridad Obrera –coneguda popularment com a Soli– fou el 1416, corresponent al dimecres 28 d’octubre de 1936. El 29 de gener de 1937 hi queda també instal·lada la Redacció, provinent de la Ronda de Sant Pere.

Darrera pàgina del primer número de la Soli sortit dels tallers de Consell de Cent,  el 28 d’octubre de 1936

Darrera pàgina del primer número de la Soli sortit dels tallers de Consell de Cent, el 28 d’octubre de 1936

Segons Jaume Fabre, el taller comptava amb tres rotatives traslladades des de l’antic taller (una comprada el 1930 al diari madrileny Libertad i dues d’alemanyes adquirides, respectivament, els anys 1934 i 1937). A aquestes hi afegí encara dues rotatives més, petites, incautades a La Veu de Catalunya. Tenia també setze linotípies angleses, estenotípies i abundant material tipogràfic, tot comprat legalment per la CNT amb aportacions dels seus militants, a excepció de les dues rotatives incautades.

És molt possible que, per a encabir-hi la maquinària de la impremta, d’aquesta època dati l’ampliació de la planta baixa de l’edifici, ocupant part de l’antic pati de l’escola. També és probable que, a causa dels desperfectes causats per l’incendi de l’edifici, desapareguessin els merlets de la façana i es modifiquessin les obertures del segon i tercer pis del cos central. No hem aconseguit trobar de quan data l’ampliació de l’ala del carrer Villarroel amb l’afegit d’una segona planta; segons una còpia fragmentària del lloguer de l’edifici que es va fer l’any 1939 (conservat a l’arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol), en aquells moments la part de Consell de Cent ja comptava amb els dos pisos.

A més de la Soli, dirigida durant els anys de la guerra per Liberto Callejas, Jacinto Toryho i Josep Viadiu, i que va arribar a tirar 200.000 exemplars diaris, l’edifici de Villarroel-Consell de Cent també fou la seu dels tallers i la redacció del diari Catalunya. Amb aquesta publicació (febrer 1937-març 1938), dirigida per Ricard Mestres, la CNT pretenia adreçar-se als treballadors catalans en la seva pròpia llengua. L’intent, però, no acabà de reeixir i un parell de mesos després d’aparèixer el darrer número era substituït pel diari de tarda CNT, escrit com la Soli en castellà.

 

BIBLIOGRAFIA

Capdevila i Soldevila, Josep. La Parròquia de Sant Josep Oriol : notes històriques, 1907-2004. Barcelona : Parròquia de Sant Josep Oriol, 2005
Fabre, Jaume. La Contrarevolució de 1939 a Barcelona [en línia] : els que es van quedar.  Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2003. < http://www.tdx.cat/TDX-0626103-191127/> [consulta: 4 abril 2014]
Instituto de los Hermanos Maristas. Mártires maristas [en línia]. Roma, 1996. < http://cepam.umch.edu.pe/Archivum/Archivum01/2022160063199990020004.doc> [consulta: 10 abril 2014]
Lligadas Vendrell, Jaume. L'Herència de Magdalena Modolell : Viladecans 1915. Viladecans : Grup Tres Torres, 2011
Magrinyà Bragulat, Raimon. Sant Josep Oriol : una parròquia de l'Eixample de Barcelona : 1907-1936. Barcelona : Parròquia de Sant Josep Oriol, 1992
Marsillach, Adolfo. Tan lejos, tan cerca : mi vida. 2a ed. en Fábula. Barcelona : Tusquets, 2002
Solà i Dachs, Lluís. Història dels diaris en català : Barcelona 1879-1976. Barcelona : EDHASA, cop. 1978
Tavera, Susanna. Solidaridad obrera : el fer-se i desfer-se d'un diari anarco-sindicalista (1915-1939). [Barcelona] : Diputació de Barcelona : Col·legi de Periodistes de Catalunya, DL 1992 

Agraïments: M. del Tura Molas (Hemeroteca), Josep Capdevila (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

 

Jaume Clarà i Arisa
Secció de Col·leccions Generals

D’uns anys ençà, des de qualsevol lloc amb accés a Internet, el Servei de Petició de Documents permet demanar amb antelació els documents que es volen consultar i així, quan els investigadors arriben a la BC, ja tenen el material preparat.

Però aquest àgil i còmode sistema no sempre ha existit. Ara que la Biblioteca ha complert 100 anys, hem volgut fer un repàs de com els usuaris han demanat aquestes obres que no són de lliure accés. En biblioteques molt grans i amb fons patrimonials —com ara la nostra—, és inevitable que una part important del fons sigui als dipòsits. I evidentment, el sistema de comunicació entre sales i dipòsits sempre ha estat motiu de preocupació, per tal que el servei de lliurament de documents sigui el més dinàmic possible.

Malgrat que el 1914 la Biblioteca de Catalunya es va inaugurar amb la innovadora “biblioteca de mà” que permetia consultar lliurement unes 7.000 obres, la resta de documents eren al dipòsit i s’havien de sol·licitar mitjançant una butlleta de comanda. En el vers de la papereta hi havia les regles d’utilització del servei, on ja llegim la possibilitat de demanar el material amb antelació, per no haver d’esperar; això sí, l’operació havia de fer-se “in situ”. 

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Amb el pas dels anys, s’observa que el sistema de petició de documents continua essent el mateix, amb la consignació d’una butlleta. El que sí que va variant una mica és l’estètica i la llengua.

Butlleta de petició dècada 1940

Butlleta de petició dècada 1940

Butlleta de petició dècada 1950

Butlleta de petició dècada 1950

Butlleta de petició dècada 1980

Butlleta de petició dècada 1980

L’altre tema important era com arribaven aquestes paperetes al dipòsit, fet que ja havia preocupat Rubió el 1934 quan s’adequava l’antic edifici de l’Hospital, doncs ja preveia la possibilitat de comunicació mecànica entre sales i dipòsits. Als anys seixanta Mateu també demanava la instal·lació de “mecanismos neumáticos que facilitan el transporte de libros desde los depósitos a la nueva Sala” (Arxiu BC 777/3) o, com a mínim, un sistema per al transport de les butlletes de petició.

Van haver de passar molts anys fins que, al 1971, es va instal·lar la primera part de l’Air-tub, que era un sistema hidràulic per transportar les butlletes d’un lloc a l’altre. Els documents, però, continuaven arribant manualment.

No va ser fins l’any 2000 que l’antic somni de Rubió i Mateu es va fer finalment realitat i es va aconseguir automatitzar la connexió entre sala i dipòsit. Es va inaugurar un sistema de vies electrificades per on circulen 10 vagonetes que fan un recorregut d’anada i tornada de 200 metres en uns sis o set minuts i que permet enviar els documents a les sales i distribuir-los de retorn entres les diverses plantes del dipòsit.

Transportador de llibres

Transportador de llibres

És conegut pel nom de Paternoster, perquè diuen que la seva forma recorda la d’un rosari. El que sí que és ben veritat és que el personal de sala i de dipòsits li tenim un respecte reverencial i, quan s’espatlla, molts comencem a resar.

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Després de la fi de l’Imperi romà d’Occident al segle V, el llatí va sobreviure als seus primers parlants gràcies al prestigi cultural. L’Església catòlica va mantenir el seu ús amb la qual cosa es convertí en la llengua de cultura de l’Europa occidental, i més enllà, també entre aquelles terres germàniques, escandinaves i eslaves que van ser evangelitzades per Roma. 

Un podria creure que el llatí perdria el seu domini amb el sorgiment de les llengües vernacles, però el procés fou molt més lent perquè el llatí gaudia d’un avantatge respecte als altres idiomes: era la llengua comuna de relació entre parlants que no compartien la llengua vernacla, l’anglès del món occidental dels nostres dies. No és estrany, doncs, que durant l’edat moderna el llatí fos un dels idiomes en què es van publicar més llibres.  

En les portades de les publicacions, els tipògrafs feien servir també el llatí. En els peus d’impremta, a l’hora de triar la forma llatina de cada ciutat, usaven el topònim d’època romana, generalment en cas ablatiu. Així, Ilerdae (Lleida), Dertusae (Tortosa), Caesaraugustae (Saragossa), Compluti (Alcalá de Henares), Neapoli (Nàpols), Lugduni (Lió), Lutetiae Parisiorum (París), Londini (Londres), Vindobonae (Vienna), etc.

(Biblioteca de Catalunya, top.: Res. 495-12  i  top.: 4-II-13)

(Biblioteca de Catalunya, Top.: Res. 495-12 i Top.: 4-II-13)

Ara bé, aquesta opció no era sempre possible. Les ciutats que havien sorgit durant l’època medieval o bé s’havien fundat en zones que mai no havien format part de l’imperi romà, eren designades amb formes llatines inventades, relacionades amb el seu nom actual o amb els pobles antics que hi havien viscut. Leipzig és anomenada Lipsiae; Amsterdam és Amstelodami i, a Catalunya, Cervera, Cervariae Lacetanorum (al·ludint al poble ibèric dels Lacetans, tot i que aquesta ciutat no va néixer fins al segle XI). La ciutat de Madrid rebia una doble denominació. El topònim més corrent és Matriti, però alguns llatinistes espanyols en crearen un altre de més solemne, Mantuae Carpetanorum (Màntua dels Carpetans), com si ja hagués existit en època preromana com a seu del poble celta que ocupava el centre peninsular.

Una eina útil per saber a quina ciutat correspon un topònim llatí és: Orbis Latinus. Berlin : Richard Carl Schmidt & Co, 1861, obra del bibliotecari J.G.Th..Graesse. La Biblioteca de Catalunya compta amb la segona edició de 1909. És accessible també la tercera edició (1971) via digital: http://www.bayerische-landesbibliothek-online.de/orbis-latinus

Un altre recurs digital orientat específicament al llibre antic és: Latin places names found in the imprints of books printed before 1801 and their vernacular equivalents in AACR2. http://rbms.info/committees/bibliographic_standards/latin/index.html

A voltes els noms no són el que semblen. El nom de Coloniae Allobrogum no designa la ciutat alemanya de Colònia (que és Coloniae Agrippinae) sinó Ginebra; i Cosmopoli no és un nom real, sinó el topònim que van usar algunes edicions clandestines fetes en ciutats com Londres, Frankfurt o Rotterdam. Ah!, i si en un llibre del segle XVIII trobeu al peu d’impremta el lloc Monaco, no és que els avantpassats d’aquest principat minúscul es dediquessin a la tipografia; en realitat el nom correspon a la ciutat de Munic. 

Biblioteca de Catalunya, top.: MitRes. 69-4º)

Biblioteca de Catalunya, Top.: MitRes. 69-4º)

 

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya  

En un món com l’actual en el que sovint massa coses són efímeres, celebrar 100 anys d’ençà que la Biblioteca de Catalunya va obrir al públic és un signe de maduresa d’un país i d’una cultura. Avui , 28 de maig, fa exactament 100 anys, s’inaugurava la Biblioteca de Catalunya, i pocs dies després, el 2 de juny, s’obria al públic a la seva primera seu a l’actual Palau de la Generalitat.

100anys

La Biblioteca de Catalunya, la biblioteca nacional de Catalunya, va néixer com a servei públic de la mà de la Mancomunitat de Catalunya amb una visió clara, construir una col·lecció -al més completa possible- que recollís el testimoni de la història, la cultura i la creació a Catalunya, en paraules de  Jaume Massó i Torrents a la lectura feta a la sessió inaugural “... des del punt i hora que va tractar-se de posar els fonaments d'aquesta Biblioteca de Catalunya, tots a la una vàrem comprendre que, així com havia d'esser aliment intel·lectual que tendís a aixecar i perfeccionar la cultura catalana, també havien de trobar-s'hi tots els elements d'estudi per a la coneixença passada i present de les terres de la nostra llengua” (lectura completa). Aquest objectiu fundacional ha esdevingut avui en dia una col·lecció patrimonial de referència que abasta des d’incunables a blogs, des de manuscrits a fitxers digitals, des de l’esborrany d’una obra fins a l’edició publicada definitiva.

Si al 1914 la col·lecció estava formada per 25.000 títols, 100 anys després compta amb 3,8 milions de documents. El fons s’ha enriquit, no només en volum, sinó en formats i tipologies, conseqüència de l’evolució de les formes de distribució de la informació i el coneixement sorgides amb el pas dels anys; ara, a més de monografies i revistes impreses, manuscrits i materials gràfics (una selecció dels existents el 1914 es pot consultar a la web del centenari http://www.bnc.cat/Centenari), amb partitures, sonors, audiovisuals, fotografies, llibres i revistes electrònics, webs, etc.

El servei al públic ha vist com es multiplicaven les eines i tecnologies que permeten un accés virtual a pràcticament la totalitat de serveis que ofereix la Biblioteca, el que contribueix a facilitar l’accés a la cultura, la recerca i el descobriment d’interessos, aspecte que queda reflectit en els més d’1 milió d’usuaris anuals presencials i remots, procedents d’arreu del món (més informació a la BC en xifres), i les prop de 3 milions de consultes anuals al catàleg.

La Biblioteca ha crescut en visibilitat i presència però queda encara camí per fer i per millorar, les institucions culturals com la Biblioteca han de rebre el suport i recursos adequats per al seu desenvolupament, i també trobar noves vies i complicitats que els permetin ser sostenibles -sense perdre la seva essència de servei públic- i en conseqüència que garanteixin la seva pervivència. 

Avui, però, és moment de retre homenatge i agraïment a tots els que han contribuït a crear-la i fer-la créixer, des del grup d’intel·lectuals de l’Institut d’Estudis Catalans amb el suport i convicció política de Prat de la Riba, fins a tots i cadascun dels donants i mecenes que l’han enriquit; des del personal de totes les categories i especialitzacions que hi han treballat, en els anys de bonança i en els anys difícils -especialment en aquests, quan l’esforç i l’entusiasme de les persones són fonamentals per suplir altres mancances- fins als col·laboradors, institucions i aliats, que gràcies a la cooperació han fet possible la seva acció d’identificació, preservació, difusió i projecció nacional i internacional del patrimoni de Catalunya.

Celebrem, doncs, aquest primers 100 anys de la Biblioteca de Catalunya oberta al públic, i desitgem i confiem que la institució en celebri molts més en el futur.

 

Eugènia Serra
Directora 

Els darrers vint anys són els  millor documentats. Per això us en presentem un resum de l’activitat a través d’una cronologia

1994           Ingressa el fons de l’Arxiu històric de Ràdio Barcelona, la degana de les ràdios a l’estat espanyol.

1995           Ingressen, entre d’altres, els fons de  Conxita Badia i Ángel Zúñiga.

                  S’incorporen dues professionals bibliotecàries procedents del dissolt Institut Català de Bibliografia.

                  Exposició de Ràdio Barcelona i edició del disc commemoratiu 78 rpm.

Radio_Barcelona

 

1996           Es jubila la primera directora de la Fonoteca Nacional de Catalunya, Mercè Rubió.

Merce_Rubio

                  Aportació dels fons d’Oriol Martorell i Néstor Luján.

                  Presentació de la Fonoteca a la International Association of Sound and Audiovisual Archives (congrés anual de la IASA, Muscat, Oman).

1997           Trasllat dels fons a la seu de la BC a l’Antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Magatzem

 

                  Ingressa el fons d’òpera de Jaume Baró. Trasllat del fons des de Suïssa a Barcelona.

1998           Ingressa el fons de Daniel Blanxart, enginyer i crític musical.

                  Edició del disc Conxita Badia: paraules i cançons.

1999           Ingressen la discoteca de l’historiador Víctor Alba (Pere Pagès), del músic Enric Ribó i una petita col·lecció de discos de 40 cm de la Metro Goldwin Mayer.

                  Participació en les II jornades “Encontro O son da memoria”, organitzades per l’Arquivo Sonoro de Galicia

2000           Adquisició a Xavier Turull de la col·lecció de cilindres de cera formada per Ruperto Regordosa.

                  Absorció del fons discogràfic del Centre de Documentació Musical.

2001           Exposició “Un altre Oriol Martorell: l’Oriol i el món discogràfic”.

oriol_martorell

 

                  Ingrés de la discoteca i arxiu del compositor Joaquim Homs.

2002           Ingrés del fons de la productora audiovisual Humberfilm.

                  Ingrés del fons de la mezzosoprano Anna Ricci.                 

2003            Ingrés del fons de bobines sonores de Ricard Gomis.

2004           Organització de la Jornada “Passat, Present i Futur del Patrimoni Sonor i Audiovisual”

2005           La Biblioteca organitza el congrés anual de la IASA a Barcelona, a les dependències de l’IEC.

                  La pianista Alícia de Larrocha fa donació del seu fons sonor.

2006           Presentació dels cilindres recuperats de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya  al congrés de la IASA (Ciutat de Mèxic, Mèxic DF).

                  Ingrés dels fons sonor de l’Orfeó Català de Mèxic.

                  Ingrés del fons de l’Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya.

                  Edició del disc Recordant Joaquim Homs.

                  Exposició “Escolta i visiona”, amb motiu de la primera edició del World Day of Audiovisual Heritage instaurat per la Unesco per al 27 d’octubre del 2006. 

escolta

 

2007           Ingrés dels cilindres de la família Corrons.

corrons

 

                  Dotació econòmica extraordinària per a la digitalització de continguts. Digitalització dels cilindres de cera Regordosa-Turull, dels DAT de l’Espai de Música i Dansa, d’una selecció de bobines de Ràdio Barcelona i també de cintes de vídeo de la productora Humberfilm. Properament, estaran consultables des delrepositori digital de la BC, COFRE.

2008           Ingrés de la discoteca del Dr. Artur Sarró.

                  Ingrés de les bobines de la Coral Sant Jordi.

                  Exposició “L’escena catalana a la BC : Llegir, escoltar, veure

2009           World Day of Audiovisual Heritage. Transcripció i difusió del “Conte de la Cabreta”.

                  Ingrés de la col·lecció de rotlles de pianola Arnús Sert, juntament amb la pianola Melvin Clark.

2010           Exposició “Discòfils, Associació Pro Música”                      

2011           Ingrés del fons del compositor Francesc Taverna-Bech.

2012           Exposició  “+ de 60 discos dels 60” i “Benvolgut Robert Gerhard”.

                  Ingrés del fons Miquel Querol Gavaldà.

                  Sessions amb interpretació de rotlles de pianola d’artistes (rotlles creats per artistes i rotlles impressionats per pianistes).

2013           Exposició “Homs, veu de Gerhard” i “Uns incunables del sonor”.

                  Arxiu de Joan Saura Martí. Els documents sonors, a la Unitat de Sonors i Audiovisuals.

                  El Mètode Didacta i Dues sopranos “italianes” de Barcelona, entrades al bloc de la BC.

2014           Celebració del cinquantenari de la inauguració del Servicio de Reproducción del Sonido, després Fonoteca, i finalment Unitat de Sonors i Audiovisuals:

                  Incorporació dels cilindres de cera de les col·leccions de la BC a la Memòria Digital de Catalunya

                  Celebració d’un altre cinquantenari amb l’ Exposició “50 anys de Concèntric

                  Participació en el Comitè científic de la III Jornada de Biblioteques Patrimonials (Ateneu Barcelonès).

 

Personal que ha treballat en aquest servei com a membre de plantilla

Miquel Bordonau Masey, tècnic administratiu
M. Àngels Vayreda Barradas, tècnica administrativa
Lluís Rueda, tècnic
Mercè Rubió, directora (1981-1996)
Maite Cuende, bibliotecària
Josep Feliu, administratiu
Ramon Antich, tècnic de so
Lali Vilert, bibliotecària
Rosa M. Escayola, bibliotecària
Jaume Figueras, tècnic de so
Ramon Sunyer, bibliotecari
Xavier Zapata, subaltern
Margarida Ullate i Estanyol, directora (1996-)
Esther Vilar, bibliotecària
Magda Martorell, tècnic de so
Arnau Olivé, tècnic de so
Abel de Benito, tècnic de so
Àlex Ballester, tècnic de so
Eulàlia Barbosa, bibliotecària
Alba Sala, bibliotecària
August Fernández, subaltern
Francisco Bellido, tècnic de so
Maite Gómez, subalterna

Plantilla actual

Voldríem agrair als usuaris que durant aquests anys han participat de l’evolució d’aquest servei consultant-lo, aportant coneixement, suggerint millores o, simplement, criticant-lo, perquè ho han fet amb l’actitud constructiva de qui sent que el patrimoni sonor i audiovisual també és seu.

 

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

Quan la Generalitat de Catalunya, una vegada restaurada, va reorganitzar els serveis bibliotecaris transferits de l’estat espanyol amb el Real Decreto 2210/1979, el fons sonor procedent del Dipòsit Legal que era a la Universitat va passar a ser gestionat pel Servei de Biblioteques de la Generalitat. Durant deu anys (1981-1991), l’activitat de la Fonoteca es va mantenir sota mínims a la mateixa seu de la Universitat, malgrat que s’especulà amb la possibilitat de traslladar-la al Palau Moja, primera seu de l’organisme administrador del sistema bibliotecari català.

En el disseny del que havia de ser la futura Biblioteca Nacional, els responsables de la política patrimonial bibliogràfica imaginaven les funcions que hauria de tenir la Fonoteca, algunes de les quals no es van arribar a desenvolupar (com l’arxiu de veus il·lustres o el catàleg col·lectiu d’enregistraments sonors), mentre que d’altres s’han complert: 

“Les biblioteques a Catalunya. Estat actual i perspectives”, text de la intervenció del Director General de Patrimoni Cultural, Antoni Bonet i Armengol, a la taula rodona celebrada l’11 de gener del 1981 i publicada al Butlletí de l’Associació de Bibliotecàries de Catalunya, núm. 1 (1982)

“Les biblioteques a Catalunya. Estat actual i perspectives”, text de la intervenció del Director General de Patrimoni Cultural, Antoni Bonet i Armengol, a la taula rodona celebrada l’11 de gener del 1981 i publicada al Butlletí de l’Associació de Bibliotecàries de Catalunya, núm. 1 (1982)

 

Malgrat els propòsits inicials de canvi de seu, la Fonoteca no es va moure del seu lloc original fins que, preveient la seva integració a la Biblioteca de Catalunya, el 1991 es va traslladar provisionalment a uns baixos de la Gran Via de les Corts Catalanes. Allà compartí espais amb la Biblioteca Bergnes de las Casas (avui també integrada dins la BC), el Centre d’Història de Catalunya (avui al Museu d’Història) i els magatzems de la Biblioteca de Catalunya, desplaçats mentre van durar les obres de reforma de l’Antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Finalment, el 1997 s’enllestiren aquestes obres i tant el fons com el personal de la Fonoteca s’hi instal·laren definitivament.

La situació del servei en aquesta etapa era molt irregular. Des de la inauguració, l’horari era de 18 a 22 h. Més tard, es reduí fins a les 9 del vespre. Quan se’n va fer càrrec la Generalitat, amb una auxiliar i una bibliotecària per a dur a terme tota la tasca ingent de posar al dia la catalogació de tot el Dipòsit Legal, l’horari encara es reduí més, fins a obrir tan sols una hora. En tenim constància a través de la queixa d’una usuària:

queixa

La missió de la Fonoteca, a més, no acabava de quedar clara dins la Llei 3/1981, de Biblioteques, ja que no en feia menció específica com a servei ja existent, sinó com a part de la producció bibliogràfica que, procedent del Dipòsit Legal, havia de gestionar la Biblioteca de Catalunya (art. 7). En la primera disposició addicional, en canvi, es diferencien els fons “audiovisuals i fonogràfics” dels bibliogràfics d’especial valor que hauria de protegir la Llei de Protecció del Patrimoni Cultural.

En aquest context, els documents sonors i audiovisuals procedents del Dipòsit Legal no eren els únics que esperaven una destinació planificada. Les partitures musicals, fullets o cartells tampoc no tenien assignat un organisme que les acollís, tal i com queda reflectit en la correspondència entre Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya l’any 1985, en plena etapa de transició de la Biblioteca de Catalunya cap a servei nacional. Finalment, però, cada tipologia documental anà a parar al lloc que li corresponia. Totes, per cert, dins de les diferents unitats actuals de la Biblioteca de Catalunya.

partitures

Cal destacar que, malgrat el poc personal assignat a les tasques de gestió documental, durant aquesta etapa es va iniciar la catalogació del Dipòsit Legal corrent, mentre que es desencaixava tot aquell fons que encara no s’havia processat. Malgrat ser coneguda com a “Fonoteca”, la recepció dels primers vídeos de format domèstic (vídeo Beta i VHS) a partir del 1982 la va convertir a la pràctica en un arxiu sonor i audiovisual.

Mercè Rubió, directora en funcions i funcionària de la Generalitat, va iniciar un treball de recuperació del patrimoni sonor català que va donar com a fruit l’ingrés de col·leccions particulars molt destacables, entre les quals la del musicòleg gironí Emili Figueras o la del violinista Enric Roig i Masriera. Fruit d’aquesta excel·lent gestió, també arribarien les discoteques i els fons sonors dels cantants Marcos Redondo i de Conxita Badia, mentre el Departament de Cultura ampliava les col·leccions patrimonials amb l’aportació del fons de la  discogràfica Concèntric. 

 

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

Avui, 15 de maig, se celebren 50 anys de l’obertura al públic de la Discoteca del Servicio de Depósito Legal, que a Barcelona estava situada a la Biblioteca Provincial y Universitaria. S’havia creat a partir d’una disposició del Decret de Dipòsit Legal del 1957, però no obrí al públic fins el 1964 [1].

Podríem dividir la història d’aquest servei en tres etapes: la primera, la dels antecedents de la seva creació i la dels seus primers anys de funcionament; la segona, la dels inicis sota la tutela de la llavors instaurada Generalitat de Catalunya, producte de les transferències fetes des de l’estat espanyol; la darrera, i actual, l’etapa d’integració i consolidació dins el Sistema Bibliotecari Català, com a servei bibliogràfic nacional. Una història que va començar amb el Servicio de Reproducción del Sonido de la Biblioteca Pública i Universitària fins a arribar a la Unitat de Sonors i Audiovisuals de la Biblioteca de Catalunya.

La primera etapa (1964-1981)

Amb tota probabilitat, aquest Servicio de Reproducción del Sonido es va fer a imatge del que ja existia a la Biblioteca Nacional de Madrid amb aquest mateix nom, i que s’havia inaugurat tres anys abans amb l’objectiu de posar a disposició del públic el fons discogràfic procedent del Depósito Legal. A Madrid, el servei comptava amb cabines d’audició individual i una petita sala d’audicions. A Barcelona, també.

ritmo

Ritmo, núm. 317 (marzo 1961), p. 12-13

Invitació a la inauguració del Servicio de Reproducción del Sonido

Invitació a la inauguració del Servicio de Reproducción del Sonido

 

A continuació podeu escoltar un fragment del discurs que el director del Servicio de Reproducción del Sonido,  Dr. Ignacio Rubio y Cambronero,  va preparar per a la inauguració. Se’n conserva una bobina sonora que no sembla haver estat enregistrada aquell dia, ja que inclou dues versions del mateix discurs. Miquel Bordonau, funcionari interí del Cuerpo General de Administración, féu la presentació de les obres que es van incloure al programa d’audicions

Ignacio Rubio Cambronero

 

Miquel Bordonau

 

Per a utilitzar els serveis de la Discoteca calia un carnet específic, diferent al de la Biblioteca, i havia d’anar signat pel seu director. No hem trobat un reglament d’ús del servei, però ens consta que als anys 80 era el funcionari que servia els documents qui els manipulava i els posava en el reproductor adequat des de la seva cabina de comandaments. 

carnet

A banda d’aquesta facilitat per escoltar els discos, com hem dit, hi havia també un petit auditori on es duien a terme les sessions col·lectives, principalment per als alumnes de la Universitat o d’altres centres educatius. Tenim constància de, si més no, 10 audicions col·lectives fetes en un mateix curs (1969-1970), és a dir, una mitjana d’una al mes. S’han conservat un parell de programes d’activitats dutes a terme amb els discos d’aquesta col·lecció, on hi podem trobar els noms dels comentaristes, tots ells professors universitaris o de reconegut prestigi dins el seu camp.

programa_1970

El fet que s’anessin rebent els discos de Dipòsit Legal a la Biblioteca Provincial y Universitaria des del 1958 sense que s’hagués planificat com s’hi tindria accés, va obligar a buscar la col·laboració de diversos organismes per dotar la discoteca dels respectius equips reproductors. Això s’assoliria els anys 1961-1962, fet que possibilità l’inici de la catalogació dels discos i, posteriorment, l’obertura al públic per a la seva consulta.

Ja des del moment de la inauguració, el servei patia d’una deficiència de dotació de personal especialitzat, tal i com també va ocórrer en el de la Biblioteca Nacional. L’especificitat del document sonor, que no es pot llegir a ull nu, fa que la intervenció de maquinària suposi  un encariment de les inversions necessàries per accedir-hi. Un cop feta la inversió inicial en instal·lacions, maquinari, espais i dotació bibliogràfica, al personal se li assignaren tasques d’atenció a l’usuari, deixant de banda les de donar continuïtat a la catalogació i ampliació de disponibilitat de títols que seguien arribant per Dipòsit Legal. 

personal

Rosalia Guilleumas, directora de la Biblioteca Provincial y Universitaria entre 1970 i 1980, recull la història d’aquest servei de Barcelona en la memòria del seu primer any de responsabilitats en aquesta institució.

memoria

 

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

 

 

 

 [1] En podeu llegir la història en el dossier que va publicar la Revista Musical Catalana amb motiu dels 40 anys d’aquest servei, en el seu número 245 (març  del 2005) . 

Un any més, el dia de Sant Jordi la Biblioteca va celebrar la Jornada de Portes Obertes. Després d’uns dies de temps primaveral, de sol i pluja, el dia es va aixecar radiant.

JPO

Ja feia temps que el personal de la Biblioteca preparava la Jornada. Mentre alguns seleccionaven els documents que es volien mostrar, altres assajaven les explicacions de les visites guiades i la resta repassaven fins al darrer detall perquè tot sortís rodó. Aquest any, a més dels mitjans habituals, la Jornada s’anunciava amb un petit vídeo a través de les pantalles instal·lades en algunes estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat. 

Les portes es van obrir puntualment a les 10 del matí per rebre els primers visitants. Hi havia possibilitat de fer visites guiades cada 10 minuts en grups de fins a 20 persones o fer el recorregut per lliure. Enguany, a més de seguir la guia de la visita en paper, es podia fer llegint els codis QR que es trobaven a cada punt del recorregut; i amb una altra novetat tecnològica afegida: la possibilitat de tenir més informació de determinats elements del recorregut mitjançant una aplicació de realitat augmentada.

RA

Al llarg del matí van venir gairebé 1.300 persones, de les quals 461 van fer la visita guiada i la resta per lliure. Es van fer 22 visites guiades. Algunes havien estat concertades prèviament, per escoles de primària i secundària i alguna escola d’adults de centres cívics i del Consorci de Normalització Lingüística. 

Encara que al migdia no es van fer visites guiades, la gent va continuar venint, a un ritme més reduït, que els permetia gaudir amb més calma de les mostres exposades. A partir de les 4 de la tarda es van reprendre, fins a quarts de 7 del vespre. En aquest període van entrar gairebé 1.200 persones i es van fer 19 visites guiades. A quarts de 8 de la tarda van arribar els darrers visitants, que enguany van ser en total 2.441, gairebé tants com l’any passat.

Com cada any, al llarg del recorregut es van poder veure diverses mostres de documents.

-          A l’Espai Zero, l’exposició dels llibres que el 2013 van guanyar el premi Arts-Libris-Fundació Banc de Sabadell, en el marc d’Arts Libris, Fira Internacional del Llibre i Edicions d’Art, Fotografia i Disseny de Barcelona.

-          A la Sala Prat de la Riba una mostra de dos fons que han entrat per donatiu el 2013, una selecció de dibuixos originals de llibres il·lustrats per Maria Pascual i estampes, proves d'estat de diversos gravats i matrius calcogràfiques del gravador Miquel Vilà.

mostra

A la mateixa sala, diversos facsímils de la Biblioteca; d’alguns d’ells en conservem l’original, altres es mostren per les seves belles il·lustracions o el valor històric i literari.

-          A la Sala General se n’exhibien cinc:  una selecció d’obres en homenatge a Anna Maria Moix, morta recentment, i a Joan Vinyoli, de qui enguany se celebra el centenari; documents de formes singulars i colors llampants, ingressats darrerament a la Biblioteca per Dipòsit Legal; una tria de discos signats per personalitats de la música catalana del fons Joan Fosas; i, per últim, una mostra antològica de l’Esquella de la Torratxa, que fa 75 anys que es va suspendre definitivament.

-          El recorregut continuava amb la visita al Museu del Llibre Frederic Marès i  a la Sala Cervantina, on s’hi exposà una selecció de documents en homenatge al cervantista Martí de Riquer.

El final de la visita aquest any va ser encara més musical que els  anteriors. A més dels petits concerts de pianola, al llarg del matí se’n van poder sentir  de diverses corals, i a la tarda de pianistes i grups instrumentals de l’Escola de Músics.

concerts

Com a novetat, qui va voler va poder visitar l’estudi on Roser Capdevila havia treballat, que la il·lustradora ha donat a la Biblioteca, decorat per  ella mateixa tal com el tenia a casa seva.

caseta

Abans de sortir força visitants van signar el llibre de firmes, deixant constància del molt que els havia agradat la visita i la Biblioteca. Parlant-hi, cridava l’atenció que n’hi havia molts que repeteixen any rere any: ja ho han incorporat com a part de les activitats del dia de Sant Jordi.

 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Ara fa 70 anys, el 26 d'abril del 1944,  Clara Noble Malvido, vídua de Joan Maragall, moria al carrer Alfons XII, número 79 de Barcelona, a la casa familiar de Sant Gervasi, que actualment és la seu de l'Arxiu Joan Maragall.

El seu pare, Ernest Noble Barber, fou un corredor d’assegurances anglès que visitava el sud d'Espanya per negocis quan va conèixer la que seria la seva dona, María de las Angustias Malvido Noceda. Fruit d'aquest matrimoni naixerien set fills. Clara va ser la segona i ho va fer a Jerez de la Frontera el 1872.

Cap el 1885 el matrimoni Noble Malvido es traslladà a viure a Barcelona i l'estiu del 1888, a Puigcerdà, on estiuejaven, Clara coneix Joan Maragall. Ella tenia tan sols 14 anys i ell 26. Després de tres anys de festeig es van casar el 27 de desembre del 1891 a l'església de Santa Anna i van tenir tretze fills, sis noies i set nois.

Aquests anys estan molt ben documentats a la correspondència que van mantenir i que es va publicar el 2011 amb el títol Cartes del festeig i amb l'edició de la maragallista Glòria Casals. Properament aquestes i moltes altres cartes posteriors conservades a l'Arxiu es publicaran a la Memòria Digital de Catalunya

Clara Noble el 1892, un any després de casar-se (mrgll-Ftgr. 15_01b-003)

Clara Noble el 1892, un any després de casar-se (mrgll-Ftgr. 15_01b-003)

Clara Noble el 1897 amb la seva filla Eulàlia (mrgll-Ftgr. 3_01b-002)

Clara Noble el 1897 amb la seva filla Eulàlia (mrgll-Ftgr. 3_01b-002)

           

Clara Noble el 1904,  reina dels Jocs Florals (mrgll-Ftgr. 15_11b-033)

Clara Noble el 1904, reina dels Jocs Florals (mrgll-Ftgr. 15_11b-033)

 

La figura de Clara en la vida del poeta va ser fonamental. “Va procurar en tot moment que les càrregues familiars i socials no destorbessin la feina de Maragall com a escriptor.  A la mort del poeta el desembre de 1911, Clara va tirar endavant amb èxit el primer projecte d'edició d'Obres completes de Maragall, publicades per Lluís Gili el 1912”, diu Glòria Casals en el seu llibre. Per aconseguir-ho va posar en ordre els papers del poeta, va recuperar les cartes que havia enviat a amics i personalitats culturals de l'època, els articles publicats a la premsa, etc. Aquesta documentació es va guardar durant molts anys al despatx de la planta baixa de la torre i fou el nucli de l'actual Arxiu Joan Maragall.

El seu fill petit, Jordi Maragall i Noble, nascut el mateix any que va traspassar Maragall, en complir-se els cinquanta anys de la mort de la seva mare, escrivia a La Vanguardia (12-V-1994):

 "... Presidir aquella casa cuando los trece hijos estábamos todos allí, con autoridad, pero sin violencias, no era cosa fácil. Además la casa tenía vida propia con el ir y venir de las personas que ayudaban al "ménage": una cocinera, dos camareras, la costurera y el jardinero, que venían un día por semana. Yo no recuerdo los tiempos en que, además, había nodrizas. Soy el menor de los hijos y, naturalmente, no recuerdo a mi propia nodriza, que era gallega. Clara Noble pasó toda suerte de avatares en su vida: las separaciones de su marido cuando éste iba por los veranos a Cauterets, las enfermedades de los hijos, luego los noviazgos y bodas, la administración del patrimonio, que le permitió subir a todos los hijos y encauzarlos en sus vidas. Todo muy justo, sin lujos ni caprichos. Además la atención a otros familiares y amigos..."

Clara Noble el 1919 amb el seu fill Josep (mrgll-Ftgr. 13_23-155)

Clara Noble el 1919 amb el seu fill Josep (mrgll-Ftgr. 13_23-155)

  

 

Clara Noble el 1919 (mrgll-Ftgr. 13_19b)

Clara Noble el 1919 (mrgll-Ftgr. 13_19b)

             

En aquest text també es fa referència a una carta íntima a Miguel de Unamuno del 3 de març del 1907, actualment ja publicada, en què Maragall escriu sobre la seva esposa Clara:

"... y no a mí solo también a la compañera de mi vida, que no es tan fuertemente serena como la de V. sino que en ella el amor extremado se le vuelve un continuo temblar por mí y por los hijos: y esa inquietud suya ha sido para mí una educación de serenidad. Para aquietarla he tenido que afectar a veces mayor despreocupación que la que sentía por mi salud, y ejercitar un dominio sobre mí mismo ante un riesgo que amenazara a los pequeños o a ella misma y esta afectación y este ejercicio han generado en mí una segunda naturaleza... hasta cierto punto. De modo que he llegado a creer que para un hipocondríaco tal vez la curación podría venirle de tener al lado a otro que no lo fuera más que él. Por poca fuerza de reacción que uno tenga acaba por erguirse risueña ante los temores del otro porque le entra por los ojos lo excesivos que pueden llegar a ser los temores..."

L'Arxiu conserva documentació diversa de Clara Noble: un diari personal, cartes, fotografies, llibretes amb anotacions sobre la casa i el parament de la llar, llibres de comptes, factures, apunts biogràfics..., que poden ajudar a dibuixar amb més nitidesa la personalitat de la que va ser la companya de vida de Joan Maragall.

Esther Vilar
Arxiu Maragall