Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30 31        

Etiquetes



El Blog de la BC

Pels volts de 1914, la Biblioteca de Catalunya s'obria al públic en una saleta del Palau de la Generalitat, amb un equip format per onze treballadors: un director, un inspector, tres adjunts, cinc auxiliars i un porter. Actualment, la BC compta amb una plantilla de gairebé cent seixanta persones.

 

foto_1

IX sessió plenaria de l'IEC de 15 oct. 1913

 

El primer director, Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887 – 1982), fou nomenat per la Ponència de la Biblioteca de l’IEC, l’abril de 1913. Va ser director fins al gener del 1939, any en què fou depurat dels seus càrrecs pel règim franquista. En acabar la Guerra Civil, el seu expedient va ser destruït. Després de quaranta anys, se li va retornar el càrrec de Director (honorari) de la BC. Va obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1969, i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya el 1980.

Jaume Massó i Torrents (Barcelona, 1863 – 1943), fou nomenat Inspector de l’IEC en la novena sessió general, l’octubre de 1913. El 12 de gener de 1914 se li assignaren 150 pessetes com a retribució mensual. El sou anual era de 1.800 pessetes. El 1928 se li va fer l’adaptació al càrrec d'"inspector encargado de la Sección de Estampas y Grabados de la Biblioteca de Catalunya” amb un sou anual de 4.000 pessetes. L’any 1934 el nom del càrrec es catalanitzà pel d'Inspector Cap del Departament d’Estampes i Gravats, amb un sou anual de 6.000 pessetes, i el 1938 passà a ser Cap de Negociat de Segona, amb el sou anual de 9.000 pessetes. O sigui que en 24 anys el seu sou es quintuplica! Ben bé igual que ara…

Els adjunts cobraven una mica menys: tenien un sou anual de 1.500 pessetes; és a dir, 125 pessetes al mes. Els tres adjunts van ser: Ramon d’Alòs-Moner (adjunt bibliotecari i arxiver), Eudald Duran i Reynals (bibliotecari i adjunt segon, que havia començat a catalogar els llibres de l’IEC el 1911) i el tercer, que va substituir a Manuel de Montoliu, va ser Josep Maria de Macià i d’Espona. Aquest darrer, des del 1934 fou nomenat Cap del Departament de Relligament (també anomenat Relligatge) de la BC, amb un sou anual de 6.000 pessetes, i el 1938 va ser adaptat a la categoria d’Oficial Primer, amb un increment de sou de 1.000 pessetes anuals.

Les primeres auxiliars bibliotecàries. D’esquerra a dreta, Cèlia Albert, Elvira Zimmer, Josefina Costumà i Mercè Robles. 1914-1915

Les primeres auxiliars bibliotecàries. D’esquerra a dreta, Cèlia Albert, Elvira Zimmer, Josefina Costumà i Mercè Robles. 1914-1915

I les dones, quan apareixen i amb quin càrrec, en aquesta institució? Doncs en la figura d’auxiliar de biblioteca, tasca femenina per excel·lència en aquell moment. Quatre dels cinc primers auxiliars van ser les senyoretes Mercè Robles, Elvira Zimmer, Cèlia Albert i Josefina Costumà. L’escrivent, Alfred de Nadal, completava l’equip. Tal com la Reis Fontanals ens explica en aquest mateix blog, a l’apunt Les primeres bibliotecàries de la Biblioteca de Catalunya (27/08/2013):  “Si bé inicialment es van contractar joves procedents de l'Institut de Cultura de la Dona per a l'atenció al públic, amb la creació de l'Escola de Bibliotecàries (1915), a partir de 1918 es van poder contractar promocions de bones professionals per gestionar la Biblioteca.”

El 1914 les auxiliars cobraven 75 pessetes mensuals, 900 pessetes l’any. El 1938, les senyoretes bibliotecàries, adaptades a la categoria d’Oficial Segon, passaren a cobrar 5.000 pessetes anuals.

I finalment, hi havia un auxiliar de magatzem, en Fèlix Ruiz, i el porter, Martí Llissà, el salari dels quals no en tenim notícia.

No s'esmenta quina era la jornada laboral de la plantilla. Però l’horari d’obertura de la biblioteca al públic sí que hi consta: era de 10h a 13h i de 17h a 20h, excepte els dilluns al matí. Suposem que devien completar l'atenció al públic amb feines internes a porta tancada.

Sala de Lectura de la Biblioteca de Catalunya, al Palau de la Generalitat. 1914

Sala de Lectura de la Biblioteca de Catalunya, al Palau de la Generalitat. 1914

Segons la memòria de la biblioteca de 1914, d'on s'han extret algunes d'aquestes dades, la despesa total de personal era de 15.900 pessetes.

Amb cent anys a l'esquena, la BC ha crescut en nombre de treballadors, espai, fons, usuaris, visibilitat i experiència. Els avenços tecnològics hi han col·laborat, però no hagués estat possible sense l'herència dels onze pioners que van engegar la biblioteca.

 

Lourdes Martin
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Sempre hi ha hagut nens orfes o abandonats i les institucions de beneficència i l’Església, des de ben antic, n’han tingut cura. Se n’han fet càrrec, alimentant-los, vestint-los i preparant-los per a integrar-se a la societat.

A Barcelona els hospitals del segle XIII i XIV ja acollien els nens abandonats i orfes. A partir de 1401, quan es va fundar l’Hospital de la Santa Creu, aquest va continuar la tasca assistencial. El primer llibre de registre d’infants que es conserva a l’arxiu de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu és de 1411-1413.

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

El funcionament de l’Hospital va estar reglamentat, des de ben aviat, amb les Ordinacions de 1417. Posteriorment, en les Constitucions que deuhen observarse en la Iglesia y Hospital General de Santa Creu de Barcelona, s’expliquen de forma detallada les funcions del personal de l’Hospital, que ens permeten fer-nos una idea de la gestió i organització dels infants. Per altra banda, els llibres de registre de l’Arxiu de l’Hospital —especialment els llibres d’expòsits i d’afermaments— són una font d’informació imprescindible per saber el nombre d’infants, la seva procedència, què portaven quan entraven a l’Hospital, quant de temps vivien  —molt poc, la gran majoria—i a on anaven a parar quan es feien grans.

L’Hospital acollia els infants des que naixien fins que començaven a treballar. Encara que a les Constitucions s’indica que els nens s’hi estaven fins als 7 anys o més, a partir dels llibres de registre de l’Arxiu es veu que molts d’ells marxaven ben aviat; habitualment l’Hospital signava un contracte (afermament) amb la persona que els acollia, com a aprenent, criada o a vegades en qualitat d’afillat. Tanmateix, es donen casos que els nens marxen amb poc més de 2 anys, el que fa pensar que la família que l’acollia, encara que el volgués com a aprenent o criada, estaria un temps tenint-ne cura com a nadó que era. 

Aquí tenim tres exemples d'afermaments, dos nois de 10 anys i una noia de 2, que al final del temps de contracte rebrà la quantitat de 30 lliures com a dot.

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Ítem te lo sènyer en Bernat Çacarrera un infant appellat Miquelet del Hospital de adat de deu anys lo qual li mes mossèn Baró, prior llevors del dit Hospital, ab carta feta an poder den Johan Torró, notari; ell té lo canellari (de canelar: calendari) del temps e de la soldada. E lo dit Miquelet és bon fadrí, e va ben calsat e ben vestit e és ben sa, que li fan tant com propiement a sos infants, e estan devant lo Carme. (una altra mà:)E ara està prop lo portal del Temple en l.alberch de madona Rigo. Viu és

 

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Claramunda. Ítem aquell mateix dia ab carta en poder del dit notari, lo dit prior aferma ab en Berthomeu de Liger na Claramunda de adat de .ii. anys e mig e fou-li masa  a xiiii anys e promès li dar a la fi del temps xxx lliures. Viva és

 

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Barnadó. Ítem a v de abril de dit any, los honorables n.Anthoni Bussot e Johan Boschà, administradors del dit Hospital, afermaren ab en Jordi Miquell qui està al palau de la regina Margalida, en Barnadó, infant, a .x.  anys. e promès de provehir-lo e mostrar-li letres.  E lo demunt dit Barnadó és bon fadrí e és sa e viu. E aprèn bé de letres, e està ab lo dit Jordi Miquell qui és mestre de le escola maior. Així bé pot ésser bo que lo mestre [lo] té en casse e lo té axí con si fos son fill. Viu és

Els nens de l’Hospital estaven organitzats en diferents departaments, segons l’edat i el sexe: dides, govern, expòsits i donzelles. Al departament de dides hi havia els infants que encara s’havien d’alletar. Tanmateix, la majoria dels nadons s’enviaven fora, a casa de les dides que se’n feien càrrec a canvi d’un sou. Segons el Kalendario y guía de forasteros en Barcelona,  el 1805 hi havia fora de l’Hospital 934 infants. A l’Hospital, en canvi, només 40 nadons, a càrrec de 16 dides. No sabem fins a quin punt són correctes les xifres del Kalendario, però no deixen de ser impressionants.

Els nens s’estaven a casa de les dides fins al voltant dels dos anys, i llavors els podien tornar a l’Hospital, tal com es veu al llibre de registre, que indica quan torna cada nen. Si volien, però, podien quedar-se’ls fins més endavant. A partir dels dos anys passaven al departament de govern. Quan els nens tenien entre 5 i 7 anys (varia segons la font i l’època de l’Hospital) les noies passaven al convent de les donzelles i els nois al departament d’expòsits.

Hospital de la Santa Creu. Pati

Hospital de la Santa Creu. Pati

Segons les Constitucions, hi havia una clara diferència entre nois i noies. Els nois aprenien a llegir, escriure i a fer operacions aritmètiques bàsiques, mentre que les noies, des de ben petites, “se instruyen en las labores de su sexo hasta que toman estado”. Quan les noies es casaven, l’Hospital els donava 25 lliures catalanes com a dot, 14 per fer-se un vestit, i una arca amb 24 canes de llenç nou llis, cinc canes sis pams per a tovallons i dues canes per al que volguessin, i tota la roba que utilitzaven.

Els infants es llevaven ben aviat, generalment al voltant de les 6. Les nenes més grandetes s’havien d’ocupar de les petites, cuidar que es vestissin, es rentessin i pentinessin, i de seguida es posaven a fer feina. Les noies feien torns per treballar a la cuina, i aprendre a cuinar i rentar. A més, aprenien a filar, cosir, fer mitja, crespar, planxar i fer puntes.

Els nois tenien un mestre que els havia d’ensenyar a llegir, escriure, comptar i els primers rudiments o regles de la gramàtica. Feien classe tres hores de matí i tres de tarda, en horari diferent segons fos estiu o hivern.  El mateix mestre era l’encarregat de cuidar-se d’ells fora de l’horari de classe, que no sortissin al pati ni al carrer, perquè no “demanen caritat als que passen, suposant los màtan de fam”.

Els nois entraven d’aprenents als tallers dels mestres de diferents gremis de la ciutat. Els mestres dels tallers tenien certs avantatges pel fet  d’acceptar expòsits com a aprenents. A l’arxiu de l’Hospital es conserven causes i suplicacions de l’Hospital a les diverses confraries, al llarg del segle XVIII, demanant-los que eximissin els mestres del pagament del dret de mestria quan acceptessin expòsits de l’Hospital com a aprenents. Apareixen causes i suplicacions contra les confraries de velers, sabaters, i courers, teixidors de lli, assaonadors, etc. Per altra banda, també estaven exempts de pagament del dret de mestria els aprenents que es casessin amb noies expòsites de l’Hospital.

El 1853 es va construir, al carrer Ramalleres, la casa de Maternitat i Expòsits, i a partir de llavors l’entrada de nens a l’Hospital, que havia estat una constant durant més de 400 anys, va minvar fins a desaparèixer del tot. Amb tot, ens queden les històries dels centenars d’infants que hi van passar, registrades en els llibres de l’Arxiu de l’Hospital.

 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents
 

 

Bibliografia

Hospital de la Santa Creu (Barcelona) (1756 o post.). Constitucions que deuhen observarse en la Iglesia y Hospital General de Santa Creu de Barcelona . Barcelona : en la estampa de Francisco Suriá .

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Illanes Zubieta, Ximena (2013). “Aprendiendo a vivir. Trabajo y servicio de niñas y niños acogidos en el Hospital de la Santa Creu de Barcelona (1401-1510)”. Revista de Historia Iberoamericana [en línea], 2. http://revistahistoria.universia.net/pdfs_revistas/articulo_219_1387395189049.pdf (consultat 1/12/2014)

Roca, Josep Maria (1920). Ordinacions de l’hospital general de la Santa Creu de Barcelona: any MCCCCXVII, Barcelona: Associació General de Metges de Llengua Catalana.

Vinyoles,Teresa; Illanes, Ximena (2012). “Tratados como hijos e hijas” dins Mélanges  de l’École française de Rome. Italie et Méditerranée.  Roma: École française de Rome. pp. 209-222 http://mefrim.revues.org/253#tocto1n4 (consultat 1/12/2014)

Vinyoles, Teresa; González, Margarida (1982). “Els infants abandonats a les portes de l’hospital de Barcelona (1326-1439)”  La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña Medieval.  Barcelona: CSIC. vol. II, p. 278.

Vinyoles, Teresa (2013). “L’esperança de vida dels infants de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona”, Anuario de Estudios Medievales, 43, 1, p.291-321. http://estudiosmedievales.revistas.csic.es/index.php/estudiosmedievales/article/viewArticle/442 (consultat 22/11/2014)

El 14 de novembre de 1924, ara ha fet 90 anys, Radio Barcelona (EAJ-1) emetia el seu primer missatge des de l’Hotel Colón de la ciutat comtal. Enguany, l’emissora commemora el nou aniversari amb la publicació d’un blog, on podreu trobar informació sobre les activitats centrals de l’efemèride (des de la seva exposició fotogràfica dels anys 20 i 30 a Catalunya Aquí comença tot : els primers anys de Ràdio Barcelona, fins als concerts que es duran a terme a la seva seu, passant pel concurs “Idea Radio”). Dos dels apartats del blog estan dedicats a documents sonors. Un, 90 anys, 90 veus, incorpora missatges de personalitats vinculades d’una manera o altra a Ràdio Barcelona que, en dos minuts, resumeixen la seva relació amb l’emissora. L‘altre, amb talls de veu extrets de l’arxiu històric, alguns dels quals pertanyen a l’Archimag, que custodia la BC.

Els aniversaris de Ràdio Barcelona han anat deixant una empremta que encara dura. Per parlar només dels més significatius, per a la commemoració del 30è aniversari el 1954, l’emissora va crear els primers Premios Ondas, que es van lliurar el 14 de novembre d’aquell any i que han esdevingut una cita imprescindible per al reconeixement del treball fet en mitjans de comunicació, encara avui. El disc 50 aniversario de Radio Barcelona va suposar recopilar, en 2 discos LP, una selecció de talls de veu, esdeveniments i programes que s’havien emès fins el 1974. La narració va ser a càrrec del conegut presentador Joan Castelló Rovira amb guió de Ventura Porta Rosés i sota la direcció de Jordi Janer, del qual parlarem més endavant. L’exposició Temps de Ràdio va servir per celebrar el 75è aniversari i es va dur a terme al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona del 12 de novembre de 1999 al 6 de febrer del 2000. Per a aquella ocasió, la Biblioteca de Catalunya va digitalitzar molts dels talls de veu de l’Archimag que els ciutadans podien escoltar en el recorregut de l’exposició, i que es van editar juntament amb el catàleg.

Tot i que no es pot considerar pròpiament una activitat lligada a un aniversari, el 1934 -deu anys després de la primera emissió- Ràdio Barcelona va importar d’Alemanya la primera màquina enregistradora de discos instantanis, de la casa Propavoz. Altres celebracions d’aniversari de Ràdio Barcelona han deixat testimonis impresos i sonors, que podeu consultar als fons de la Biblioteca com, per exemple, el radioteatre La radio: gran protagonista, escrit per a celebrar els seus 47 anys. O la tertúlia sobre la radiodifusió a Espanya, preparada amb motiu del 60è aniversari, que va reunir al programa “Las Cenas de La Dorada”  Marcelino Rodríguez de Castro, director de Radio Minuto, Jorge Arandes, director de Radio Salud, Iñaki Gabilondo, cap d'informatius de la SER, Charly Diego, realitzador de programes de Ràdio Barcelona, Juan Manuel Soriano, director adjunt de RNE a Catalunya i José Luis Surroca, director de Radiocadena, amb la locució del sempre present Joan Castelló Rovira.

La Biblioteca de Catalunya s’uneix a la celebració d’aquest norantè aniversari, com ja ho va fer en ocasió dels seus 70 anys el 1994, quan els seus fons històrics es van dipositar en aquesta institució. Aquell mateix any, es va editar 78 r.p.m.: selecció dels fons de Ràdio Barcelona cedits a la Generalitat de Catalunya, un disc commemoratiu que recollia una selecció de músiques de la col·lecció de l’amplíssima discoteca de l’emissora, i que us podeu descarregar gratuïtament a la botiga virtual de la BC. Al mateix temps, sortia a la llum el llibre de Rosa Franquet Ràdio Barcelona: setanta anys d'història (1924-1994).  

Celebrar-ne els aniversaris, però, no ha estat l’única activitat de la Biblioteca de Catalunya vinculada amb aquest fons. Cal recordar que, a la relació contractual amb Ràdio Barcelona, consta el compromís de la Biblioteca per digitalitzar el fons sonor de l’Archimag. Aquest compromís s’ha anat duent a terme bàsicament de dues maneres: amb una digitalització progressiva a demanda (tant dels usuaris de la biblioteca com dels mateixos professionals de Ràdio Barcelona) i amb una altra de massiva, que es va fer gràcies a una dotació econòmica especial l’any 2007.

L’Archimag és un arxiu d’unes 10.000 bobines sonores, que poden contenir aproximadament 6.000 hores de ràdio. Per a la digitalització massiva d’aquest fons, la Biblioteca de Catalunya va presentar un projecte que posava a disposició dels usuaris una selecció de 967 bobines d’àudio amb un contingut variat: radioteatres, programes sencers i talls de veu significatius o destacats. Aquests documents formen part del repositori digital de la institució, que en el futur permetrà als usuaris accedir directament als documents digitals de preservació des del catàleg. Mentre això no sigui una realitat, aquests  fitxers són accessibles, i s’identifiquen al catàleg com a exemplars que són al “Repositori intern”.

repositori

Tertúlia sobre el premi d'execució musical Maria Canals. 19750408. Programa Dietari (fragment)]. Barcelona: Ràdio Barcelona, 1975

 

A més de facilitar l’accés als documents amb un format virtual, la tasca de digitalització ha servit  perquè la mateixa emissora pogués desenvolupar un sistema de gestió de la informació que li permetés racionalitzar els processos interns de treball, reutilitzant així el seu patrimoni i retornant-lo als ciutadans.[1] Part d’aquest patrimoni, però, no sempre ha quedat en mans de l’emissora. La Biblioteca va rebre una important donació de documents sonors feta per Núria Janer, filla de Jordi Janer (1919-2009), especialista en efectes sonors, cap d’emissions i assessor de direcció a Ràdio Barcelona.  Entre d’altres documents, com els màsters del disc del 50è aniversari que hem citat anteriorment, el fons incloïa una col·lecció de discos Propavoz, enregistrats amb aquella màquina adquirida el 1934. Aquest grup de documents va despertar l’interès de l’historiador de la ràdio Armand Balsebre, el qual en va estudiar el contingut l’any 2007.[2] La digitalització d’aquests discos, anomenats popularment “instantanis” o “d’acetat”, presenta força problemes tècnics, ja que la seva fragilitat obliga a tractar-los amb molta cura. Tampoc acostumen a estar documentats pel que fa als sistemes emprats per fer l’enregistrament. Si ens fixem en el seu aspecte, és habitual que s’hi produeixin deslaminacions, perquè la seva superfície és laca de nitrat de cel·lulosa, molt sensible als canvis de temperatura. En la col·lecció que ens ha arribat, la digitalització es va fer amb un tocadiscos que permetia graduar-ne la velocitat de reproducció. Enregistrant-los a baixa velocitat s’aconsegueix minimitzar el fregament de l’agulla i disminuir les possibilitats de trencament de la capa.  Hem triat un dels discos per mostrar-lo al blog. Es tracta del noticiari “La Palabra” d’Unión Radio Madrid, que havia absorbit Radio Barcelona el 1930. Entre d’altres informacions i publicitat, dóna notícia del rescat dels supervivents del desastre del dirigible nord-americà MACON, produït per una tempesta el 12 de febrer de 1935 a San Francisco.

 

 

[Informativo La Palabra, 25-1-935 (sic)]

41 a.wav 42,84 MB

 

Tanquem aquest apunt de la mateixa manera que es tanca el discurs expositiu de la mostra fotogràfica dels 90 anys de Ràdio Barcelona a la Sala Ciutat de l’Ajuntament: amb una cita al ninot Míliu, de Toresky. Míliu fou un dels ninots del ventríloc i locutor de Ràdio Barcelona “Toresky” (Josep Torres Vilalta, 1869-1937). El Míliu que s’exposa en aquesta sala, juntament amb  un bust de Toresky,  van aparèixer en unes dependències de la Biblioteca ara fa deu anys. El ninot es va fer restaurar i es va exhibir per primera vegada en la Jornada de Portes Obertes de la Biblioteca el setembre del 2004. Si voleu sentir-lo parlar, us deixem una mostra sonora que correspon a una edició discogràfica de la casa Odeón del 1930, sota el títol Quién es Emilio. Així, si mai el veieu, no solament us sonarà el seu aspecte entremaliat, sinó que en recordareu la veu i el relacionareu amb 90 anys d’història radiofònica del nostre país.

 

Miliu_5

 

Toreski. La mulata y el catalán. Barcelona: Odeón, [1930?]

PM 498 b.mp3 4,25 MB

ExpoFotograficaRB_90a

 

 

Margarida Ullate i Estanyol
Ramon Sunyer

Unitat de Sonors i Audiovisuals

 

 

1. Sánchez, F. Xavier. "La ràdio i els arxius sonors com a patrimoni documental. Un cas pràctic: la Fonoteca de Ràdio Barcelona". VII Col·loqui: La ràdio i els arxius sonors com a patrimoni documental. (2004) 

 2. La Universitat Autònoma de Barcelona, d’on Balsebre és catedràtic de Comunicació Audiovisual, conserva una col·lecció de guions dels primers anys de Ràdio Barcelona. Vegeu: http://ddd.uab.cat/collection/guirad

En la catalogació dels llibres antics hom s’enfronta a uns objectes de caràcter patrimonial amb un passat al darrere, el que els fa més vulnerables a danys, defectes, pèrdues i tota mena d’actuacions de la mà de l’home. Per això, la probabilitat que arribin a mans del catalogador actual en perfecte estat és molt remota.

Les circumstàncies i vicissituds que modifiquen els llibres des que van entrar a la impremta fins a l’actualitat són molt diverses. És per això que en l’àmbit de la descripció del llibre antic es parla d’exemplar ideal, concepte obvi en la catalogació de llibre modern.

Gravat de l’Encyclopédie de Didérot. “L’imprimerie en lettres. L’opération de la casse”

Gravat de l’Encyclopédie de Didérot. “L’imprimerie en lettres. L’opération de la casse”

L’exemplar ideal reconstrueix l’estat òptim del llibre en el moment de la seva publicació a partir de l’anàlisi i la comparació del màxim d’exemplars possibles d’una mateixa edició. Una vegada més, els catalogadors de fons antics hem de fer servir habilitats detectivesques per esbrinar fins a quin punt la còpia que tenim a les mans es desvia del patró original.

Però quines són les circumstàncies que influeixen en l’alteració de l’original?

D’una banda les inherents al propi procediment d’elaborar els llibres i al factor humà que hi intervé. La confecció d’un llibre manufacturat consta de diverses fases: la composició de la pàgina amb tipus mòbils i elements decoratius, la correcció de proves, l’entintat, l’estampació, l’assecat i, finalment, el relligat i l’enquadernació; en aquest procés hi intervenen persones i oficis diversos. Per això és habitual trobar exemplars amb errors produïts en qualsevol moment de la cadena: errates, lletres desgastades, invertides, desplaçades o desaparegudes, imperfeccions, defectes d’entintat, etc. Segurament però, el relligat és la fase que genera més problemes. Les pàgines, independentment del format que havia de tenir el llibre, s’estampaven en fulls de paper sense plegar que, un cop impresos, es plegaven formant quaderns. Tot i les mesures que existien per a garantir l’ordre correcte dels fulls –indicació de pàgines o folis, signatures, registre i reclams- són força habituals els errors de relligat dels quaderns. 

Errades de composició en una edició barcelonina del s. XVI (Ordinacions de la cort general celebrada per la sereníssima senyora reina dona Germana … Barcelona, 1512?. Top. 3-VI-8/4)

Errades de composició en una edició barcelonina del s. XVI (Ordinacions de la cort general celebrada per la sereníssima senyora reina dona Germana … Barcelona, 1512?. Top. 3-VI-8/4)

D’altra banda hi ha circumstàncies més complexes que responen a actuacions de caràcter intencionat: errades esmenades, acció de la censura eclesiàstica i civil, substitució o encartament de fulls i gravats, cancel·lació de fulls, obres relligades segons voluntat del seu  propietari, etc.

Finalment el pas del temps i unes males condicions de conservació dels llibres deixen la seva petjada a les còpies que ens arriben i dificulten la reconstrucció de l’exemplar ideal: taques d’òxid, d’humitat, fongs, forats de paràsits, fulls perduts, làmines desaparegudes, exemplars incomplets, etc. són incidències de les quals pocs llibres se n’escapen.

Complexitat en la composició de dues pàgines del s. XVI, amb text, comentari, postil•les i elements decoratius (Opera Sallustiana. Lió, 1523. Top. Res 17-4º)

Complexitat en la composició de dues pàgines del s. XVI, amb text, comentari, postil•les i elements decoratius (Opera Sallustiana. Lió, 1523. Top. Res 17-4º)

Són tan variats els incidents que poden afectar la manufactura d’un llibre i la seva trajectòria històrica, que algun bibliògraf ha arribat a afirmar que és pràcticament impossible trobar dos exemplars idèntics!

Per tal de detectar els possibles desviaments de l’exemplar ideal, el catalogador de fons antic ha de verificar la integritat i correcció dels llibres que cataloga fent ús dels elements que el propi exemplar ofereix (portada , epígrafs, incipit i explicit, preliminars, paginació, foliació, signatures, reclams, registre, índexs, colofó, etc.); en definitiva, deixar que el llibre parli per si mateix. En segona instància ha de contrastar la informació amb repertoris bibliogràfics i, si és possible, amb altres exemplars de la mateixa edició.

Anàlisis d’aquesta envergadura sovint descobreixen problemes bibliogràfics més complexos (variants, edicions falses, contrafetes, no autoritzades o pirates, textos modificats...); però això són temes que deixem per als bibliògrafs, l’estudi dels quals explora altres terrenys com la història de les edicions o la transmissió de textos.

 

Podeu trobar més informació a:

Bowers, Fredson. Principios de descripción bibliográfica. Madrid: Arco Libros, 2001
Gilmont, Jean-François. Le livre & ses secrets. Genève: Librairie Droz ; Louvain-la-Neuve : Université catholique de Louvain, 2003

 

Núria Fullà
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni bibliogràfic de Catalunya 

Els corpus documentals són una obra de referència cabdal per als estudis històrics. Si resseguim les lleixes on estan col·locats els llibres d’història a la sala general de la Biblioteca de Catalunya, hi trobem tota una sèrie d’aquests repertoris, disposats geogràficament.

La Monumenta Germaniae Historica —esmentat com MGH en bibliografies i llistats de fonts—, que recull les fonts per a l’estudi de la història d’Alemanya des del final de l’Imperi romà fins a 1500; els vint-i-quatre volums del Recueil des historiens des Gaules et de la France, conegut també com a Rerum gallicarum et francicarum scriptores o el Rerum Italicarum Scriptores —amb l’acrònim RIS—, pel que fa a Itàlia.

En el cas hispànic, podem localitzar els Textos Medievales i el Memorial Histórico Español, publicat per la Real Academia de Historia.

Acabaríem el recorregut a les contrades catalanes amb la Colección de Documentos Inéditos de la Corona de Aragón i les Fonts Històriques Valencianes.

Avui encetem una sèrie d’apunts sobre aquest tipus d’obres i la volem inaugurar amb el RIS, ja que fa poc que hem reenquadernat i recatalogat la nostra col·lecció de lliure accés. Els primers fascicles d’aquesta magna obra consten registrats el maig de 1914, pocs dies abans que la Biblioteca de Catalunya obrís al públic. 

Fitxa

El Rerum Italicarum Scriptores conté documents i fonts per a la història d’Itàlia des del segle VI fins al XV. Va ser ideada per Ludovico Antonio Muratori (1672-1750), que de 1723 a 1751 va compendiar, seguint la idea inicial del seu amic Apostolo Zeno, aquests documents. Al fullet intons Relazione sul XVIIIe Premio Bressa conferito alla nuova edizione dei "Rerum italicarum scriptores" llegim “...Muratori, nel sec. XVIII, fece il miracolo di dare da solo all’Italia il fondamento primo della sua storia...”.

La primera sèrie tenia vint-i-cinc toms en vint-i-vuit volums i va ser impulsada per la Società Palatina de Milà. Tan aviat com es va difondre la notícia de la seva confecció, van començar a arribar d’arreu d’Itàlia moltes més notícies sobre fonts locals.

L’any 1900 es va iniciar una nova edició impulsada per Giosuè Carducci i Vittorio Fiorini i continuada per l’Istituto Storico Italiano per il Medio Evo fins al 1975. Consta de trenta-quatre toms distribuïts en diversos volums i segueix i continua la numeració de la sèrie muratoriana. A la sala de lectura general de la BC hi ha l’única col·lecció completa consultable a biblioteques de Catalunya. 

0011

Aquesta segona edició va anar acompanyada de la publicació d’un butlletí Archivio muratoriano: studi e ricerche in servigio della nuova edizione dei "Rerum italicarum scriptores" di L. A. Muratori, on es donava notícia del desenvolupament de la publicació. 

A partir de 1999 l’Istituto Storico Italiano per il Medioevo (ISIME) di Roma va fer una tercera sèrie amb deu volums més que malauradament la BC no té.

Ara que ha fet cent anys que els primers fascicles d’aquesta obra van arribar a la Biblioteca i van formar part d’aquella primera “biblioteca de mà”, hem pensat que era un bon moment per saber més de les coses dels escriptors italians.

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Ara fa sis mesos, i un any, respectivament, que ens van deixar dues figures rellevants de la nostra cultura: Albert Manent, crític literari, biògraf i memorialista, i Max Cahner, editor, polític i erudit.

Mirant amb deteniment les prestatgeries de lliure accés de les Sales de lectura de la Biblioteca de Catalunya, podrem observar-hi publicacions que han esdevingut obres de qualitat reconeguda. Des de Serra d’Or i la Revista de Catalunya fins a la Gran Enciclopèdia Catalana, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i l’Onomasticon Cataloniae, passant per les col·leccions de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or, Biblioteca Abat Oliba) o de Curial Edicions catalanes (Epistolaris de la Catalunya contemporània). Totes aquestes, i algunes conjuntament, són responsabilitat de Max Cahner i Albert Manent. En els Dipòsits de la BC constatem que, en tant que biblioteca patrimonial, conservem també la resta de les seves obres, a més dels nombrosos pròlegs, articles i altres contribucions, distribuïts en diversos volums [i]. Són, doncs, imprescindibles, ja sigui com a editors, o com a autors, en qualsevol biblioteca, i encara ho són més a la Biblioteca de Catalunya, tal com es reflecteix al seu catàleg:

Albert Manent

Max Cahner

Si el patrimoni escrit català és deutor de les seves magnífiques aportacions, el patrimoni audiovisual ens permet apropar-nos als personatges, gràcies a l’oportunitat d’escoltar-los (en el cas d’ambdós) i també de veure’l (en el cas de Manent). Max Cahner explica el seu projecte  com a conseller de Cultura, al programa “Impactes” de Ràdio Barcelona, el 30 de desembre de 1980. L’entrevista, enregistrada en una bobina oberta, forma part del fons de Ràdio Barcelona (RB-BO 47/CSFon-CD 513). 

Per escoltar-ne el fragment, cliqueu aquí

 

L’any 2010 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va editar, dins la col·lecció “Veus literàries”,  un DVD  on Albert Manent comentava la seva vocació de poeta i la seva tasca com a crític literari, a més de la seva aportació en la recuperació de la memòria col·lectiva (DVD 1598).Per veure'n un fragment, cliqueu aquí.

Ambdós documents han estat processats a la Unitat de Sonors i Audiovisuals.  

Cahner i Manent es coneixien i mantenien una profunda amistat, a més d’haver col·laborat  en les mateixes empreses, com tots dos han explicat[ii]. D’aquesta vinculació se n’ha parlat a bastament i es continua tractant en diversos mitjans i homenatges, però la BC voldria fer la seva aportació, no només com a intel·lectuals catalans, sinó des del punt de vista de la seva relació amb la nostra institució:

Tant Albert Manent com Max Cahner van ser usuaris de la Biblioteca, ja des de la seva època d’estudiants. A l’Arxiu històric de la BC podem trobar els seus primers carnets de lector:   

 

cahner_manent

 

A la Biblioteca de Catalunya, dins el Fons Badia-Cardús, es conserven còpies mecanografiades de les seves tesines de llicenciatura en Filologia Catalana[iii]. Aquestes reflecteixen, ja als anys setanta, alguns dels temes que més van interessar-los: els epistolaris catalans (Max Cahner), i la literatura de l’exili (Albert Manent). Així mateix, també dins el Fons Badia-Cardús, hi ha un exemplar mecanografiat de la tesi de doctorat de Max Cahner.

Com a investigador, Max Cahner  va utilitzar el Servei d’Accés i Obtenció de Documents en diverses ocasions, entre el 1997 i el 2010 . A tall d’exemple, podem constatar que al volum segon, p. 101, de la seva obra Literatura de la revolució i la contrarevolució : 1789-1849  (SL 849.9.09"17/18"Cah), editada el 2002, apareix la nota 262 a peu de pàgina. Aquesta pot contrastar-se amb la seva petició, el març del 1999, del document original, el manuscrit 862 de la BC:

 

petició manuscrit 862

p. 101 de Literatura de la revolució...

 

Com a donants, podem destacar diverses de les aportacions d’Albert Manent al fons de la BC. Per exemple, la documentació relativa a congressos del PEN Club recollida pel seu pare, el poeta Marià Manent, i ordenada per la Secció de Manuscrits: Ms. 8928.

També es conserva a la Unitat Gràfica el seu ex-libris, dissenyat per Enric C. Ricart, Ex. Lib. Col. Bib. Ricart.

 

ex-libris Albert Manent

 

Sense oblidar que l’Hemeroteca ha completat la seva col·lecció de revistes de l’època de resistència cultural al franquisme, gràcies al donatiu de Manent, tal com es manifesta en aquesta carta d’agraïment  emesa pel Servei d’Adquisicions:

 

carta agraïment donatiu1

 

Pel que fa a Max Cahner, tot i que va fer donació de la seva biblioteca i el seu arxiu personal a la Fundació Pere Coromines (actualment dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya), la Secció de Manuscrits es va fer càrrec l’any 2006, de la documentació administrativa i els estocs editorials de la seva editorial Curial.

Com a gestors polítics, la BC conserva molt pocs documents (protocolaris o administratius) vinculats als càrrecs que cadascun va ocupar al Departament de Cultura, sempre en relació amb personatges que han estat donants de la BC: invitacions, comunicats, etc. Podem, però, destacar la fotografia de Max Cahner, aleshores conseller, amb Jordi Pujol, president de la Generalitat, Frederic Mompou i Carme Bravo durant el lliurament de la Medalla d’Or al músic (17 d’octubre de 1980), conservada dins del Fons Frederic Mompou a la Secció de Música (M 4989/10, 127).

 

fotografia Cahner  conseller cultura

 

Finalment, en aquesta darrera faceta de gestió política, també podem recordar que van posar les bases perquè es fes efectiu el traspàs[iv] de la llavors  anomenada Biblioteca Central, des de la Diputació de Barcelona a la Generalitat de Catalunya. El procés va incloure la creació d’un Consorci, i fou posteriorment que va passar a ser un ens autònom dins l’organigrama cultural de la Generalitat. Amb tot, és just reconèixer que ja la primera Llei de Biblioteques (3/1981, de 22 d'abril) sorgida d’aquell Departament de Cultura, tractava en el Títol 1, Capítol 1, Article 7 del paper de la Biblioteca de Catalunya dins el sistema bibliotecari català:

“La Biblioteca de Catalunya, com a biblioteca nacional, és el primer centre bibliogràfic de Catalunya i té la missió específica de recollir i de conservar tota la producció impresa, sonora i visual, que s'hi ha produït i s'hi produeix, per la qual cosa és la col·lectora del dipòsit legal. També acull i conserva la producció impresa, sonora i visual, en català o que fa referència als Països Catalans produïda fora de Catalunya.”

Com a intel·lectuals amb obra pròpia i com a impulsors de revistes i editorials (i, en menor grau, des de responsabilitats polítiques assumides per un breu període), Max Cahner i Albert Manent  figuren per mèrits propis en un lloc destacat dins dels fons i la història de la Biblioteca de Catalunya.

 

Eulàlia Barbosa Baladas
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

(amb la col·laboració de: Francisco Bellido, Ignasi Benet, Ana Camino, Montserrat Giravent, Moisès Lanau, Montse Molina, Àlex Narbona, Marga Ruiz i Vanessa Torres)

 

[i] Ferrer i Costa, Josep: “Bibliografia de Max Cahner” dins Servir Catalunya: homenatge als 70 anys de Max Cahner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 371), p. 251-270.

Manent i Tomàs, Jordi : “Bibliografia d’Albert Manent” dins Records d’ahir i d’avui: homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 265), p. 143-237

[ii] Cahner, Max: “Albert Manent, amic i mestre” dins Records d’ahir i d’avui: homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 265), p. 38-46 

Manent, Albert: “Cahner creà del no-res el Departament de Cultura” dins Servir Catalunya: homenatge als 70 anys de Max Cahner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 371), p. 103-111

[iii] Max Cahner ho recorda així: “[...] Albert Manent, amb qui vàrem acordar d’aprofitar aquell moment de replantejament de moltes de les coses que entre tots havíem fet, per retornar a la universitat a cursar els estudis de lletres, que, al marge de la seva llicenciatura en dret i la meva en ciències, semblava que podia oferir-nos el bagatge més adequat a la funció que volíem continuar fent al nostre país. Ens llicenciàrem en filologia catalana el 1974”, Albert Manent, amic i mestre dins Records d’ahir i avui: homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 265), p. 43

[iv] Manent, Albert : Crònica política del Departament de Cultura.  Acontravent, 2010 (Abans d’ara ; 10), p. 118

El passat 17 de juliol va morir Enric Cluselles, un mes abans de celebrar el seu centenari. Artista polifacètic, es va interessar sobretot en el dibuix en el sentit més ampli (humorisme, cartellisme, publicitat, participacions, etc.), l’ex-libris i el gravat (en especial xilogràfic); i com a afeccionat cultivà, a més, l’escultura i la joieria, i es guanyà la vida principalment com a decorador d’interiors.

A la Biblioteca de Catalunya s’hi conserva una mostra representativa de les diverses activitats artístiques que conreà i un extens conjunt de plànols que va fer com a interiorista.

En la seva obra artística, sovint hi apareix representat un homenet entranyable amb bigotis estarrufats i peus de foca, en Nyerra (terme que Enric Cluselles utilitzà com a pseudònim); es tracta d’un personatge que se li assembla físicament, però que també podria ser el seu antagònic, ja que l’autor precisament no era nyerra, mandrós, sinó tot al contrari; de fet, Cluselles va treballar pràcticament fins a pocs mesos abans de morir.

L’home-foca surt representat per primera vegada el 1936 a l’Esquella de la Torratxa, publicació en què l’artista s’inicià com a l’humorista gràfic, fent crítica política. Són fàcilment identificables tant l’humor no àcid a què recorria, com els seus homes-foca, que suggereixen o evoquen els peus d’alguns “ninots” de Xavier Nogués o Ramon Calsina, i els bigotis de certes figures americanes de còmic del primer terç del segle XX, com les que apareixen a “The Katzenjammer kids” o ­“Thimble theater” (Wimpy, Sappo, etc.)

Portada de L’Esquella de la Torratxa. Núm. 3007 (9 abr. 1937)

Portada de L’Esquella de la Torratxa. Núm. 3007 (9 abr. 1937)

Amb l’exili es clou la seva activitat com a humorista gràfic i el 1940, en retornar a Barcelona, diversifica les ocupacions: docència a l’Escola Massana; disseny comercial per a l’empresa Juper, o disseny gràfic, com les portades per als llibres de la col·lecció "Al monigote de papel" de l’editor Janés, en les quals tornem a trobar en Nyerra, però ja de mitjana edat, amb menys cabells, com el mateix autor.

Portada del llibre Armando la gorda de Joan Butler

Portada del llibre Armando la gorda de Joan Butler

Una altra activitat que Enric Cluselles va practicar al llarg de la seva vida és l’ex-libris, branca artística en què va excel·lir com a xilògraf. El 1931 va fer-ne el primer i, com és natural, els homes-foca i en Nyerra de tant en tant també hi són presents, fins i tot en la signatura.

Ex-libris xilogràfic per a Francesc Fontbona

Ex-libris xilogràfic per a Francesc Fontbona

Una característica dels personatges que acompanyen en Nyerra és que s’encomanen del seu sentit de l’humor i del seu aspecte. Podríem dir que “nyerregen”. Un exemple clar és l’ex-libris parlant dedicat a Francesc Fontbona, on apareixen asseguts en Nyerra i una caricatura del titular, també amb peus i bigoti de foca, bevent aigua d’una “font bona”.

Un altre tipus de documents que va projectar són les felicitacions d’any nou (PF), en què, any rere any, compareix en Nyerra ironitzant sobre els esdeveniments d’actualitat.

PF  1993

PF 1993

PF  2008

PF 2008

A finals dels anys noranta afegeix un nou element distintiu al personatge: el barret de dues copes. És un barret inventat per l’artista, no es tracta d’un bicorn (barret de dues puntes), sinó de dues copes, com dues muntanyes, que ens suggereixen el paisatge barceloní que envolta l’artista: les muntanyes de Collserola i Montjuïc.

Contemplant aquests PF, veiem com en Nyerra es manté fidel al seu humorisme primigeni, alhora que envelleix amb ell i amb tots nosaltres.

 

Roser Pintó Fàbregas
Unitat Gràfica

 

Bibliografia

Diví, Oriol M. "Nyerra": Enric Clusellas i Albertí a “Ex-libris portaveu de l'Associació Catalana d'Exlibristes” (Núm.14, gener-juny 1996, p. 19-21)
Enric Clusellas : 23 d’agost 2004. [Barcelona + : Germanes Clusellas, 2004. 156 p.
Enric Cluselle/as. Ex-libris portaveu de l'Associació Catalana d'Exlibristes” (Núm. 41, 2009)

“No existeix cap camí que dugui a la Ciència fet exprés per a la comoditat i el plaer dels reis. No existeix cap camí que dugui a la Ciència fet exprés per a la comoditat i el plaer dels pobles agraciats. Els pobles que vulguin arribar-hi han de passar per on els altres han passat, per on nosaltres estem passant avui: per l’aspra via que, si s’interromp una nit de festa, ha de reemprendre's l’endemà amb unes vetlles silencioses com les que coneixeran infatigablement, interminablement, aquestes parets nobles de la Biblioteca de Catalunya, on dormen tantes belles febres i des d’on, vigilants, ens esguarden tants immortals pensaments”[1], amb aquest símil, tret d’una història d’Euclides i el rei egipci Ptolomeu Soter, que defensa que l’esforç i l’afany per saber han de ser iguals per a tothom i constants, tancava el discurs inaugural Eugeni d’Ors, el 28 de maig de 1914, quan al món encara no havia esclatat la Primera Guerra Mundial, i a Catalunya s’havia creat una de les institucions polítiques més importants del s. XX: la Mancomunitat.

I en aquest camí que començava amb l’obertura de la Biblioteca de Catalunya al públic, els primers còmplices van ser els lectors que es van fer el carnet l’any 1914, entre els quals cal parar atenció especial a les lectores. Eren uns temps en què les dones tenien menys opcions d’accedir als estudis i a la cultura, i la posició social ho determinava. Si, a més, tenien inquietuds intel·lectuals, la Biblioteca era dels pocs llocs, com ara l’Institut de la Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, que en aquells anys els oferia l’oportunitat d’accés al coneixement. D’entre els 774 carnets que es van fer aquell primer any, només 41 eren de dones, gran part de les quals eren mestres o bé estudiaven per arribar a ser-ho. Noms que, majoritàriament, ens són anònims, de noies que feien magisteri perquè probablement era una de les poques sortides que tenien per arribar a tenir una professió que els donés un cert futur. Carme Sagarra, Josepa Vallès Vila, Enriqueta Vallès Vila, Pilar Mas Bou, entre altres, en el llibre de registre de lectors consten, en el moment de fer-se el carnet, com a mestres; i fins i tot en algun cas, com el de Margarida Brossa Gurgui, s’especifica que era professora de ball; o bé Concepció Ors Verde, professora de gimnàstica rítmica. Altres d’aquests 41 noms apareixen relacionats amb l’Institut de Cultura Biblioteca Popular de la Dona. És el cas de Concepció Torner Dalmau, Cecília Fradera Segarra o Àngels Bosch d’Esquerdo. 

Però entre aquestes 41 senyores, en destaquen 3 que van arribar a fer-se un nom: Francesca Bonnemaison i Farriols, (Barcelona, 1872-1949), pedagoga, promotora de l’educació femenina popular, tenia el carnet número 2; Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 1865 – 1943), escriptora i compositora, molt compromesa amb les causes feministes, tenia el carnet  número 567; i Lluïsa Vidal Puig (Barcelona, 1876-1918), pintora, tenia el carnet número 502. Eren amigues, col·laboraven juntes per diverses publicacions, i compartien la plena dedicació a la seva professió i a l’activisme en defensa de la igualtat d’oportunitats per a homes i dones.

 “Mentre no convencin les noies que és indispensable instruir-se, no tinguin amor a l’estudi i no ho facin formalment; mentre no tinguin individualitat, que no es queixi ningú que la societat es desmoralitza o s’envileix. [...] l’únic bagatge que les pot fer fortes, sanes i benaurades és una sòlida il·lustració i una cultura positiva”, deia Francesca Bonnemaison en una conferència l’any 1927[2], en una clara defensa de la necessitat que les dones estudiessin per tenir un futur.

Carnet de Francesca Bonnemaison i Farriols (Barcelona, 1872-1949)

Carnet Francesca Bonnemaison i Farriols (Barcelona, 1872-1949)

“Tota l’activitat de Carme Karr es basava en la idea cultural i moral de la dona. Això és el que actualment coneixem com a feminisme, però en el seu cas era una actitud de caire moral. Quan escrivia teatre, novel·la o feia una conferència, el tema i la intenció eren els mateixos: que la dona tingués la mateixa oportunitat que l’home, sobretot en el món cultural”, la definia un nét seu, Josep M. Ainaud[3], com una defensora de les aspiracions de les dones a fer-se un lloc en la cultura.

Carnet Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 1865 – 1943)

Carnet Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 1865 – 1943)

“A la seva obra, Lluïsa Vidal construeix un espai on la dona n’és la protagonista excepcional, vestida amb roba informal i realitzant tasques quotidianes com cosir, teixir, tocar el piano, llegir, ensenyar els nens... La pintora aconsegueix una exploració detallada i delicada de l’univers femení” la descriu Consol Oltra a La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista[4], com de la quotidianitat en pot sorgir una obra que retrati les dones en els quadres i en la vida real.

Carnet Lluïsa Vidal Puig (Barcelona, 1876-1918)

Carnet Lluïsa Vidal Puig (Barcelona, 1876-1918)

I és que aquests tres fragments defineixen el que van ser aquestes tres dones: instruïdes, cultes i amb un alt sentit de la moralitat, i exploradores de l’univers femení. Tres  aspectes que els van posar en pràctica en les activitats que van realitzar. Carme Karr es va integrar de ben jove en els cercles culturals a través de les revistes Joventut i L’Avenç, i posterioment crearia la revista Feminal, després que Joventut desparegués. Francesca Bonnemaison el 1909 va fundar l’Institut de Cultura Biblioteca Popular de la Dona, dedicat a ajudar joves solteres i sense recursos que volguessin estudiar per tenir una professió. Lluïsa Vidal Puig va ser una de les poques dones que en aquella època es va poder dedicar professionalment a la pintura. De classe benestant, va desenvolupar una carrera artística com a pintora i il·lustradora. Com a pintora, destacà pels retrats d’escenes quotidianes, retrats femenins – entre els quals de Francesca Bonnemaison i Carme Karr -  i paisatges de marina. Com a il·lustradora, va dibuixar per a les revistes Feminal, La Ilustració Catalana, La Ilustración Artística; així com també per a llibres, com ara Contes blanchs, Montserrat i Dios y el César. Alhora, compaginava l’activitat professional creativa com a pintora i il·lustradora, amb la docència, fent classes de pintura, tal com s’anunciava el 25 d’octubre de 1908 a Feminal:

Feminal

Feminal. Núm. 019 (25 oct. 1908)

Tres dones, doncs,  que van intercanviar coneixements i van exercir una actitud moral en favor de la dona i del dret a fer-se un lloc a la societat; que van triar “l’aspra via” de què parlava Eugeni d’Ors perquè creien en l’esforç i en l’afany constant per saber, i perquè perseguien un mateix objectiu: la igualtat d’oportunitats. I aquell 28 de maig a elles també se’ls van obrir unes portes per continuar reivindicant aquest objectiu i per intentar assolir-lo. Tres senyores i un carnet. Un carnet que de ben segur contribuí al compromís d’aquestes tres senyores de construir un món més just i que les va fer més instruïdes, més cultes i més exploradores. 

 

Mercè Comas
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

 

Bibliografia

Ainaud de Lasarte, Josep M. Carme Karr. Barcelona: Infiesta Editor, 2010.
Bonnemaison, Francesca. Del temps present. Conferència donada a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona el dia 11 de novembre de 1927. Barcelona: Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, 1928.
Oltra Esteve, Consol. Lluïsa Vidal: la mirada d’una dona, l’empremta d’una artista. Barcelona: Salvatella Editorial, 2013.
Ors, Eugeni d’. Memòria dels treballs fets per l'Institut d'Estudis Catalans des de la seva fundació fins a l'any 1914. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans, 1938.
Rudo, Marcy. Lluïsa Vidal, filla del Modernisme. Barcelona: Edicions La Campana, 1996.
Vidal, Lluïsa. Lluïsa Vidal, pintora : una dona entre els mestres del modernisme. Barcelona : Fundació la Caixa, 2001.

 

 1.Memòria dels treballs fets per l’Institut d’Estudis Catalans, 1938, p. 16.

 2. Del temps present, p. 17.

 3. Carme Karr, p. 59.

 4. Lluïsa Vidal: la mirada d’una dona, l’empremta d’una artista, p. 95

Les edicions elzevirianes han despertat des de sempre un respecte gairebé reverencial. Bibliòfils, llibreters, i -evidentment- bibliotecaris han sentit una admiració fora del comú per les obres que sortiren de les seves premses. Especialistes com Davies, Willems o Pieters consideren que gran part de la fascinació per l’obra dels impressors holandesos prové pel gust per la feina ben feta i, en gran manera, per una càrrega d’esnobisme bibliòfil gens menyspreable. Gustos o modes a banda, no es pot obviar que contemplar una edició elzeviriana, sigui de les primeres o de les darreres, genera una certa admiració no tant pel seu contingut sinó per estar contemplant un document únic.

Elzevir, Daniel, 1626-1680. Catalogue de l'officine des Elzevier (1628) : réproduction héliographique d'après l'exemplaire de la Bibliothèque de Francfort-sur-le-Mein. Paris : Joseph Baer et Cie., 1880. TOP: E 2-IV-14

Elzevir, Daniel, 1626-1680. Catalogue de l'officine des Elzevier (1628) : réproduction héliographique d'après l'exemplaire de la Bibliothèque de Francfort-sur-le-Mein. Paris : Joseph Baer et Cie., 1880. TOP: E 2-IV-14

Formalment, les edicions elzevirianes destaquen per una elegància tipogràfica atemporal i pel seu peculiar format en dotzè, setzè i vint-i-quatrè. La qualitat dels tipus emprats per les diferents impremtes elzevirianes és mèrit del fundador de la nissaga Louis Elzevir (ca. 1540-1617). Nascut a Lovaina, el primer dels Elzevir es traslladà de jove a Anvers per raons econòmiques (i religioses) però sobretot perquè era una ciutat on el negoci de la impremta tenia grans possibilitats i on es trobava un dels impressors i tipògrafs més reconeguts de l’època, Christophe Plantin, pel que acabaria treballant. La impremta de Plantin era famosa per les edicions de clàssics grecs, romans i hebreus, i especialment per l’ús de tipus procedents dels tallers Garamond i dels de Robert Granjon, eminent tipògraf i impressor que treballà per tota Europa. La col·laboració entre Elzevir i Plantin no fou llarga però sí intensa. Elzevir es serví del mestratge de Plantin per a formar-se un estil propi com impressor i tipògraf.

Fugint de la repressió contrareformista, Elzevir viatjà primer a Lieja i s’instal·là finalment a Leiden on aplicaria els seus coneixements tipogràfics i comercials en un pròsper negoci que duraria fins al 1712 de mans (no sempre destres) dels seus hereus. L’elecció de Leiden es basà en el fet que la seva universitat actuava com a pol d’atracció de tota mena d’intel·lectuals i perquè mantenia un major grau de llibertat de premsa respecte als territoris flamencs. L’opció de Leiden fou molt encertada. Amb una trajectòria força paral·lela a la de Plantin, Louis Elzevir desenvolupà una tipografia molt similar a la plantiniana, amb una gràcia (serifa) molt lleugera i elegant propera en estil i pes als models garamondians i venecians de l’època. Bellesa i senzillesa tipogràfica a banda, les edicions elzevirianes destacarien per un format molt adient per a una mena de públic amb necessitats acadèmiques pròpies d’universitat amb la que Elzevir acabaria col·laborant i que seria, en definitiva, un dels seus segells distintius.

L’èxit de Louis Elzevir fou tal que, comercialment i després de la seva mort al 1617, el negoci elzevirià es diversificà per diferents punts de la geografia holandesa i francesa com L’Haia, Utrecht, Amsterdam o Lió. Fills, nebots i néts continuaren amb més o menys fortuna l’obra de Louis Elzevir. Tanmateix, i paral·lel al seu reconeixement com a impressor, la seva obra començà a ser objecte de la pirateria i la còpia. Les edicions d’Abraham i Bonaventure Elzevir començaren a ser reproduïdes en diferents tallers de forma no sempre de canònica i amb errors que no restaren invisibles a bibliotecaris, bibliòfils i comerciants. Tant és així, que la gran majoria de les bibliografies elzevirianes contenen capítols on es llisten els anomenats ‘Falsos Elzevirs’. Alphonse Willems a Les Elzevier: histoire et annales typographiques, H.B. Copinger a The Elzevier presse o l’erudita Annales de l'imprimerie des Elsevier, ou, Histoire de leur famille et de leurs éditions de Charles Pieters enumeren les edicions elzevirianes considerades falses. Les raons esgrimides per a tal designació es sintetitzen en l’ús d’una tipografia més tosca i mediocre que les emprades a les officinae elzevirianes, la còpia poc refinada d’una planxa calcogràfica on es nota un desgast determinat o la utilització d’elements tipogràfics d’embelliment (caplletres, frisos o culdellànties) poc comuns en edicions de més qualitat. La consideració de fals elzevir l’excloïa del prestigiós club de les edicions elzevirianes a efectes de bibliofília i de comerç del llibre, depreciant -sens dubte- el seu valor final.

La Biblioteca de Catalunya, com a dipositària d’una de les col·leccions elzevirianes més reconegudes, també compta amb edicions elzevirianes falses. Una de les més destacades és l’edició de 1670 de les Historiae Alexandri Magni de Quint Curci Ruf impresa a l’Officina Elzeviriana d’Amsterdam. Charles Pieters identifica tres emissions de la mateixa edició. Afirma que l’original (topogràfic: E 4-III-11), a banda d’una portada calcogràfica de major qualitat, incorpora una dedicatòria al lector molt més àmplia que la dels falsos (topogràfics: E-I-II-11 i E 4-III-24) i que la qualitat de les caplletres, frisos i vinyetes és molt més refinada. Es dóna la coincidència que Willems sosté que aquesta edició de 1670 es tracta, al seu torn, d’una reimpressió de l’edició de 1633 realitzada per Jean Elzevir a Leiden, de la qual s’han detectat dues variants que curiosament també es troben també a la biblioteca (Res 1354-12º i E 4-VII-13). Sobre l’origen de les edicions elzevirianes falses, els mateixos bibliògrafs coincideixen en afirmar que en la majoria dels casos es tractava d’edicions pirata realitzades a França i molt probablement en tallers lionesos.

Edició original. Noti's respecte a la falsa el grau de detall en la descripció del paisatge o del carcaj de fletxes

Edició original. Noti's respecte a la falsa el grau de detall en la descripció del paisatge o del carcaj de fletxes

 

Edició falsa

Edició falsa

A tall de conclusió, caldria afegir que la riquesa de l’univers bibliogràfic elzevirià es tan àmplia i variada que, malgrat els falsos elzevirs es considerin en el món comercial com un demèrit, dins els cercles bibliogràfics o acadèmics generen -com és el cas- una raritat digna d’estudi.

 

Xavier Gonzàlez Cuadra
Reserva impresa i Col·leccions especials 

La Solidaridad Nacional (1939-1977)

La Soli anarquista va imprimir el seu darrer número a l’edifici de Villarroel-Consell de Cent el 24 de gener de 1939, només dos dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona. Menys de dues setmanes després es convocaven  dues places de taquígraf per a un nou diari que es publicaria des dels mateixos tallers, Solidaridad nacional. Sortia al carrer el dia 14 de febrer. El diari, de tendència falangista, fou dirigit durant les primeres setmanes per José de Ercilla, substituït al cap de poc per l’escriptor càntabre Luys Santamarina (1898-1980), un dels fundadors de Falange Española a Barcelona. Aquest romandria en el càrrec durant vint-i-cinc anys.

Mentre la major part dels edificis de propietat eclesiàstica retornaren als seus usos primigenis, aquest no fou el cas de l’antic col·legi dels Maristes. L’existència d’un taller més o menys ben preparat per a la impressió d’un diari va motivar el règim a aprofitar-ne les instal·lacions –i la maquinària– en la nova etapa que s’encetava. A més, i malgrat que s’invoqués el nom d’una revista falangista que havia publicat tres números l’any 1936 amb el nom de Solidaridad Nacional –el primer de la nova època sortí, per aquest motiu, amb el número 4–, era evident que es volia aprofitar el renom que la Soli anarquista havia adquirit a la ciutat.

El maig del 1939 la Parròquia de Sant Josep Oriol signava un contracte de lloguer amb Prensa del Movimiento. Això no obstava perquè intentés recuperar-ne la gestió. Una relació posterior conservada a l’arxiu de la Parròquia consigna: «Gener de 1940. Comencen les gestions per recuperar l’edifici. S’arriba a les més altes instàncies (Franco), però la reclamació fracassa (1954).»

A partir del 28 de maig de 1941, dels mateixos tallers de la Soli també sortia un altre diari, en aquest cas vespertí: La Prensa. Durant aquells anys, a més, l’edifici era utilitzat per a activitats de caràcter cultural i esportiu. Així, hem trobat, per exemple, que el divendres 13 de desembre de 1940 hi tingué lloc l’entrega de premis de la XIII Travessa del Port de Barcelona, competició que organitzava el Club Natación Athlétic i que va patrocinar durant vint-i-set edicions Solidaridad Nacional. O que el 12 de setembre de 1946 hi actuaren l’Orfeón Baracaldés i l’Agrupación de Danzas de Yurreta, entitats que formaven part de l’Obra Sindical “Educación y Descanso” de Bilbao.

Solidaridad Nacional i La Prensa, els dos diaris del Movimiento  impresos a l’edifici de Villarroel-Consell de Cent

Solidaridad Nacional i La Prensa, els dos diaris del Movimiento impresos a l’edifici de Villarroel-Consell de Cent

 

L’atemptat del 1946

Un fet més trascendental va tenir-hi lloc la tarda del 29 de novembre de 1946. Segons la crònica publicada l’endemà per La Vanguardia Española, «a las siete y cuarto se produjo una explosión en un transformador eléctrico situado en una de las dependencias de nuestros queridos colegas “Solidaridad Nacional” y “La Prensa”. La explosión derrumbó la fachada del edificio situado en la calle del Consejo de Ciento, esquina Villarroel, dejando a oscuras el inmueble. [...] El edificio, de una planta y dos pisos, ha quedado parcialmente destruído.»

L’explosió produí tres morts: l’electricista de la casa, Enrique Sánchez, de 52 anys, l’impressor Ernesto Laporta Morales, de 28 anys, que traspassà després de ser ingressat a l’Hospital Clínic, i Margarita Sánchez Martínez, saragossana de 44 anys que treballava com a minyona en una casa propera i passava pel costat de l’edifici de camí a la lleteria, morint sepultada pels enderrocs de la façana. A més foren ferits –«con heridas de pronóstico reservado», segons la crònica– Luis Segura Jordi, agent de publicitat, de 31 anys, i Juan Toribio Ballesteros, barber, de 26 anys. No queda clar si eren treballadors del diari o vianants.

La crònica dels fets concloïa: «Para esclarecer las causas del siniestro, sobre las cuales hay diversas hipótesis, entre las que figura la posible colocación de un petardo, se están efectuando las oportunas pesquisas.» La censura va actuar i no es va tornar a esmentar la possibilitat que hagués estat un atemptat.

Perquè és d’això del que es tractava. Un atemptat que havia anat a càrrec de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, promoguda per militants del PSUC i de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC) després del fracàs de l’intent d’entrada d’un exèrcit guerriller a la vall d’Aran, l’any 1944. Els principals implicats en l’atemptat –i en altres actuacions contra locals falangistes, pastisseries de luxe i contra la línia d’alta tensió de Montcada i Reixac– foren al cap de poc detinguts, i jutjats l’octubre del 1948. Quatre d’ells van ser condemnats a mort i executats el 17 de febrer de 1949: Ángel Carrero Sancho, Numen Mestre Ferrando, Pere Valverde Fuentes i Joaquim Puig Pidemunt.

 

Algunes reformes i alguns noms coneguts

Les redaccions dels diaris estaven situades a la segona planta, la de la Soli a la banda de Consell de Cent i la de La Prensa, molt més reduïda, a la de Villarroel (en l’espai que ara ocupa el taller de Restauració). La planta baixa i la primera estaven destinades a magatzem i taller d’impremta: així, a la planta baixa, tocant a la façana de Consell de Cent hi havia l’estereotípia, la rotativa i el tancament. L’any 1968 la Parròquia va signar un conveni amb la Prensa del Movimiento mitjançant el qual recuperava una franja estreta de terreny (actualment part del Teatre Villarroel) per on hi havia una entrada de vehicles fins a un garatge i un pati interior. Com a compensació, la Parròquia pagava les obres de tancament dels nous espais, així com l’obertura d’una porta de garatge per la part de Consell de Cent i l’habilitació com a garatge, amb fossar, de l’actual magatzem de Dipòsit Legal. La zona de tancament del diari es traslladava, amb la bàscula inclosa, a l’ara magatzem d’Unitat Gràfica.

A mesura que la Falange anà perdent pes dins del règim, Solidaridad Nacional va intentar, sense gaire èxit, modificar una mica el seu estil per obrir-se a nous públics. Aquí s’emmarca la col·laboració de la bibliotecària i escriptora Aurora Díaz-Plaja, que ja s’encarregava de l’arxiu del diari i que el maig de 1958 comença a publicar-hi «Reflejos de la literatura catalana», un secció de crítica de llibres en català. Al cap de poc, però, el governador civil Acedo Colunga n’ordenava la supressió.

Entre els periodistes que hi van treballar sobresurt pel prestigi que després adquiriria com a escriptor, la figura d’un jove Manuel Vázquez Montalbán d’idees ben diferents a les del diari. Entrevistat per Quim Aranda, li responia:

No ho sé exactament, però devia aconseguir l’autonomia econòmica quan vaig acabar periodisme. Ja m’havien detingut una vegada. Vaig fer pràctiques a la Soli i, tot i que no em pagaven un sou fix, feia moltes col·laboracions i això em permetia guanyar unes pessetes al mes i tenir una possibilitat d’autonomia. Vaig ser tan innocent que em vaig casar [al desembre de 1961] quan feia cinquè de carrera [però ja era periodista] i la meva dona tampoc no havia acabat encara. De sobte, van arribar tota mena de problemes i em vaig quedar sense feina. A la Soli em protegia un cap de redacció, que es deia Fernando Aguirre, que coneixia les meves idees i sabia que jo havia estat detingut, etc. A més de la pressió que feia la gent de la Brigada Político-Social, quan el director del diari Luis Santamarina es va assabentar que allà a dintre tenia un nano amb historial policial, va començar a pressionar-me per fer-me fora. Em donava treballs insòlits: recordo, per exemple, que havia de cobrir la informació del 18 de juliol. Això va provocar molta sorpresa entre els meus camarades –aleshores estava al PSUC– i fins i tot van tenir por que jo fos una infiltrat de la policia.

Una altra periodista que hi inicià la seva carrera fou Maruja Torres. Treballava com a secretària de direcció i, segons el periodista Pablo-Ignacio de Dalmases, una de les seves funcions era controlar cada dia les col·laboracions que s’havien de publicar.

 

El final de la Soli

Malgrat els intents de certa renovació, la Soli no s’havia aconseguit fer un lloc dins de la premsa barcelonina i els seus tiratges van anar baixant en les darreries del franquisme: 9.000 exemplars de tirada el 1969, 6.900 el 1972, 5.400 l’any 1974. La mort del dictador suposaria la desaparició de les capçaleres governamentals de la Prensa del Movimiento (organisme que ja havia estat reconvertit en Medios de Comunicación Social del Estado). Una desaparició lenta que, en el cas de Solidaridad Nacional s’inicià amb la desaparició de «el yugo y las flechas» de la capçalera, el 22 d’abril de 1977.

Just abans del final biològic del franquisme, la Parròquia de Sant Josep Oriol havia fet un intent per rendibilitzar la seva propietat de l’edifici. Proposava enderrocar l’edifici de Villarroel-Consell de Cent, i també els de Villarroel 87, 85 i 83, i en el seu lloc construir-hi dos equipaments de nova planta: uns per als diaris i un altre per a les finalitats fundacionals de l’edifici (escola-asil). Aquí cal dir que anys abans la Fundació Alorda-Borràs havia intentat, sense èxit, que se li assignés la propietat de l’edifici en detriment de la Parròquia. La proposta de reedificació no tirà endavant, ja que el moment no era propici per fer-ho i, sobretot, perquè el seu impulsor, el rector Mn. Francesc Llopart, moria poc temps després.

Enmig de l’efervescència política i social dels inicis de la transició, l’edifici de la Soli va viure un moment especialment significatiu. El dia 5 de juny de 1977, una cinquantena de militants de la CNT van ocupar-lo per a reclamar la restitució de l’edifici i de la maquinària. Si bé és molt possible que una part de la maquinària encara fos l’adquirida per la CNT als anys trenta, més difícil ho tenien amb la reclamació de l’edifici, de propietat parroquial (Podeu veure el vídeo de l’ocupació, a http://www.youtube.com/watch?v=HxEGfEZlX4Y).

Els darrers temps del diari estigueren envoltats de vagues i tancaments dels treballadors per intentar garantir la continuïtat dels llocs de treball. Sense èxit, el darrer número va sortir el 16 de juny de 1979.

Ocupació de l’edifici de la Soli, el dia 5 de juny de 1977;  la imatge interior correspon a l’actual magatzem 04, a la planta baixa  (Solidaridad Obrera, 100 años de anarcosindicalismo, 2010)

Ocupació de l’edifici de la Soli, el dia 5 de juny de 1977; la imatge interior correspon a l’actual magatzem 04, a la planta baixa (Solidaridad Obrera, 100 años de anarcosindicalismo, 2010)

 

Seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya (1982-1995)

L’edifici del carrer de Villarroel-Consell de Cent estigué tancat durant més de tres anys. Durant aquest temps, la propietat de l’immoble continuà essent reclamada per la CNT, amb una segona ocupació duta a terme l’1 de març de 1980.

L’any següent, i dins del procés de traspàs de competències a la restaurada Generalitat de Catalunya, es promulgà el Reial Decret 1010/1981, de 27 de febrer, sobre traspàs de funcions i serveis del Ministerio de Cultura a la Generalitat. Entre els edificis que rebia la Generalitat hi havia, en règim d’arrendament –ja que continuava essent propietat de la Parròquia de Sant Josep Oriol– el «antiguo edificio de los diarios “Solidaridad Nacional” y “La Prensa”». El reial decret no es féu efectiu, però, fins al mes de juny.

L’any següent, 1982, es va rehabilitar unes dependències de l’edifici per ser destinades a seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya. L’arxiu havia estat creat pel Decret 314/1980, del 28 de novembre de 1980.

Dirigit primer per Casimir Martí i després per Josep M. Sans i Travé, l’arxiu ocupà l’espai més proper a l’entrada (actual Oficina del Dipòsit Legal) per a sala de consulta, mentre disposava les zones de treball intern a la primera planta (repografia i restauració) i a la segona planta (classificació, entre altres).

La intenció inicial de la Generalitat va ser fer nou l’edifici de Villarroel-Consell de Cent. El nou edifici de l’Arxiu Nacional, segons el projecte de l’estudi «Coderch de Sentmenat» de l’any 1983, havia de tenir sis plantes d’alçada i una de subterrània, amb uns 72.000 metres quadrats de superfície total. El projecte no va tirar endavant, no sabem si per problemes amb la propietat, i es va optar per construir la nova seu de l’arxiu a Sant Cugat del Vallès, on s’hi va traslladar l’any 1995.

Façana del projecte de nou edifici per a l’Arxiu Nacional de Catalunya,  segons es publicà a La Vanguardia el 17 de març de 1983

Façana del projecte de nou edifici per a l’Arxiu Nacional de Catalunya, segons es publicà a La Vanguardia el 17 de març de 1983

 

Seu de la Biblioteca de Catalunya (1995- )

El primer contacte de l’actual Biblioteca de Catalunya amb l’antic edifici de la Soli va ser cap al 1984, quan l’Arxiu Nacional va cedir una part dels seus dipòsits (al segon pis) per a col·locar-hi els diaris de l’Hemeroteca Nacional. L’Hemeroteca havia estat creada l’any 1982, estant adscrita al Servei de Biblioteques de la Generalitat. Tenia aleshores la seu a l’edifici Financia, al carrer Mallorca 272.

L’estiu del 1990 tot el personal i els fons de l’Hemeroteca es van traslladar a l’edifici de Villarroel. Els serveis tècnics es van situar en el primer pis (el mateix lloc on estan ara), mentre els dipòsits de revistes es col·locaven a l’actual sala de Col·leccions Generals i els fons pendents de processar a l’espai ara ocupat pel Servei d’Adquisicions.

Amb la Llei 4/1993, del sistema bibliotecari de Catalunya, l’Hemeroteca quedà integrada com una de les unitats que constitueixen la Biblioteca de Catalunya. L’adscripció va ser efectiva a finals de 1994.

Pel març de 1995 deixa l’edifici l’Arxiu Nacional de Catalunya i ja pel desembre la Biblioteca hi trasllada alguns dels seus serveis: la Secció de Col·leccions Generals i el Servei de Normalització Bibliogràfica, a la primera planta, i el Servei d’Adquisicions a la planta baixa. Pel gener de 1996, el personal de la Secció de Revistes de la Biblioteca s’integra a l’Hemeroteca. Cap al maig-juny de 1996 hi arriben l’Oficina del Dipòsit Legal –que ocupa l’espai de la sala de consulta de l’Arxiu– i la secció de Material Menor, també a la planta baixa. Finalment, el maig-juny de 1997 es produeix la instal·lació dels tallers d’Enquadernació (primera planta) i Restauració (segona planta).

L’edifici de la BC del carrer de Villarroel (fot. Noemí Caballer)

L’edifici de la BC del carrer de Villarroel (fot. Noemí Caballer)

 

 

BIBLIOGRAFIA

Associació Catalana d'Expresos Polítics. Notícia de la negra nit : vides i veus a les presons franquistes, 1939-1959. Barcelona : Diputació de Barcelona, 2001
Dalmases y de Olabarría, Pablo-Ignacio de. Las tijeras de la memoria [en línia]. [2005?]. http://memoriapopular.org/obres/9-8/9-8.pdf>  [consulta: 10 abril 2014]
Martí, Casimir. «Arxius de l’Administració autonòmica. L’Arxiu Nacional de Catalunya». Lligall, 1 (1988), p. 27-28
Sánchez i Agustí, Ferran. Maquis a Catalunya : de la invasió de la Vall d'Aran a la mort del Caracremada. Lleida : Pagès, 1999
Vázquez Montalbán, Manuel. Què pensa Manuel Vázquez Montalbán. Entrevistat per Quim Aranda. [Barcelona : Dèria], 1995 

Agraïments: M. del Tura Molas (Hemeroteca), Josep Capdevila (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

 

Jaume Clarà i Arisa
Secció de Col·leccions Generals