Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30        

Etiquetes



El Blog de la BC

Durant l’any 2013 es va complir el 50è aniversari de la mort del compositor i pianista mallorquí Antoni Torrandell i Jaume (Inca, 1881 – Palma de Mallorca, 1963).

Torrandell

Retrat d’Antoni Torrandell amb autògraf

 

Coincidint amb aquesta efemèride, la Biblioteca de Catalunya ha reorganitzat l’inventari del seu fons personal i li ha donat accés a través del catàleg. Un fons constituït, majoritàriament, pels exemplars reprografiats de les partitures, tant manuscrites com impreses, que representen la pràctica totalitat de la seva producció. Hi destaquen una carta autògrafa de Felip Pedrell, partitures impreses i alguns enregistraments sonors. No inclou, però, els originals de la música manuscrita, cedits per la família al Centro de Documentación y Archivo (CEDOA) de la SGAE.

També conté diverses versions del llibre Antonio Torrandell: músico contemporáneo, 1881-1963, compilat pel seu fill Bernado Torrandell. Aquest volum inclou la biografia, el catàleg de l’obra i la documentació relacionada amb la figura de Torrandell que ha anat apareixent al llarg dels anys: correspondència, programes, articles, ressenyes i crítiques, entre d’altres.

Així mateix, s’ha incorporat i unificat el fons Torrandell provinent de l’antic Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya, que complementa el conjunt de partitures editades i enregistraments del compositor ja descrits i localitzats dins els fons de la Biblioteca.

Carta de Felip Pedrell adreçada a Antoni Torrandell. 1915

Carta de Felip Pedrell adreçada a Antoni Torrandell. 1915

 

Antoni Torrandell s’inicià en la música amb el seu pare, organista d’Inca. Després d’estudiar a Palma i Madrid, es traslladà a París el 1905 per continuar la seva formació amb Charles Tournemire, deixeble i successor de Cèsar Franck. El 1913 guanyà el concurs de la Société Nationale de Beaux-Arts amb la seva Sonate per a violoncel i piano (op. 21). Durant la Primera Guerra Mundial es refugià a Mallorca on, el 1915, escrigué la Simfonia núm. 1 per a violí i orquestra (op. 28). Quatre anys després tornà a París, i el 1932 estrenà amb èxit la Missa Pro Pace per a cor i dos orgues (op. 30) a la catedral d’Orleans. A la mort de la seva mare tornà a Palma, època en què conegué a Manuel de Falla. Allí començà, el 1933, l’escriptura del seu Requiem per a solistes, cor i orquestra (op. 44). La  dedicació a la família marcà inevitablement la seva carrera, que transcorregué entre París i Mallorca. Tot i que intentà el seu retorn a França el 1935 després de la mort del seu pare, la Guerra Civil Espanyola el retingué a l’illa un cop més. Als anys 40 reprengué l’activitat concertística per Espanya. El 1949 estrenà la Simfonia núm. 1 a càrrec de l’Orquesta Sinfónica de Mallorca, amb el solista Umberto Bisi, i escrigué el Concert en Si menor per a piano i orquestra (op. 64), que s’estrenà el 1956 amb Leopoldo Querol i l’Orquesta Sinfónica de Mallorca. Entre els reconeixements destaquen el nomenament de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Sebastià (Mallorca, 1953), el premi Ciutat de Palma pel Requiem (1959) i la distinció  com a soci d’honor de les Joventuts Musicals d’Espanya (1960).

Portada de “Compositions pour piano. Caprice espagnol”, de 1908

Portada de “Compositions pour piano. Caprice espagnol”, de 1908

Torrandell ha deixat una important producció orquestral, de cambra, i d’obra coral amb orquestra. La seva formació, entre romàntica i impressionista, es reflecteix en les composicions per a piano, la majoria editades a França.

En paraules de Joan Moll, un dels pianistes que més l’ha interpretat i reivindicat, la seva música és “austera, formalment acurada, tonal i dotada de foc interior. S’inspira en els sentiments derivats de les seves experiències vitals i en temàtica mallorquina”1.

I com apuntà la musicòloga Montserrat Albet, “l’atractiu dels temes populars i l’espontaneïtat amb els quals els utilitzà el salvaren d’un excessiu formalisme... al llarg de la seva producció utilitzà procediments acadèmics com la fuga que proporcionaren elements clàssics a una obra d’inspiració exaltada i a la vegada de caràcter íntim”2.

El 1984 la Orquesta y Coro Nacionales de España estrenen el Requiem a l’Auditorium de Palma, i també el 1990 a l’Auditorio Nacional (Madrid) a càrrec de l’Orquesta Nacional i la Sociedad Coral de Bilbao. Tot i que s’han editat els enregistraments d’algunes de les seves obres, com ara la Simfonia núm. 1 interpretada per la Orquestra Simfònica de Balears “Ciutat de Palma” el 2008, encara manquen gravacions de les més remarcables.

Per altra banda, l’Instituto Complutense de Ciencias Musicales (ICCMU) ha anat publicant les edicions crítiques de les  composicions més rellevants: el Requiem el 1997, el Concierto en Si menor para piano y orquesta el 2001, la Simphonie n. 1 pour violon et orchestre amb les Cuatro canciones para soprano y orquesta el 2007, i les Obras orquestales: Rhapsodie roumaine, Tristes souvenirs, Canto de poda, Cofeo, Son batle, Valle de muza, Marcha heroica, Noche burlesca, Fiesta Báquica el 2011, totes a càrrec de Ramon Sobrino.

Amb aquesta acció, la Biblioteca de Catalunya vol  donar a conèixer la figura de Torrandell i contribur a difondre i a interpretar la seva obra

 

Pol Cruells
Secció de Música 

 

1. i 2. A: Antonio Torrandell: músico contemporáneo, 1881-1963. Bernado Torrandell. Palma de Mallorca, 2013

El 6 de novembre de 1814 naixia Antoine-Joseph Sax, més conegut com Adolphe Sax. Han passat dos-cents anys del naixement del creador del saxòfon a Dinant, Bèlgica. Aquest jove clarinetista, fill d’un fabricant d’instruments musicals, volgué millorar les imperfeccions acústiques del seu instrument. Dedicà els seus esforços a inventar un instrument que fes d’enllaç entre la família del vent fusta i la del vent metall. I ho va aconseguir. Va inventar un instrument amb l’agilitat de la fusta i la potència del metall. 

Adolphe Sax (Dinant, Bèlgica, 1814 – París, 1894). Font: Wikimedia Commons

Adolphe Sax (Dinant, Bèlgica, 1814 – París, 1894). Font: Wikimedia Commons

El 1840, va construir el saxòfon en un taller del seu pare a Brussel·les i, un any més tard, en aquesta mateixa ciutat, el va tocar en públic per primera vegada. El 1842 el va presentar a París, on va rebre una molt bona acollida, i el va patentar el 1846.

Tot i els primers recels inicials per part de fabricants i músics, en general va ser ben acollit pels compositors de l’època. Hèctor  Berlioz va compondre el 1844 la que es considera la primera obra per a saxòfon, o, si més no, una de les primeres: Chant sacré, per a sextet d’instruments de vent. Altres mestres que van compondre música per a saxòfon o el van incorporar a les seves plantilles orquestrals van ser Johann Georg Kastner, Georges Bizet, Jules Massenet, Vincent d’Indy, Claude Debussy, Richard Strauss, Florent Schmitt, Maurice Ravel, i més tard Arthur Honegger, Darius Milhaud i George Gershwin.

L’efemèride d’enguany ha provocat que s’intensifiquin els concerts i els actes relacionats amb el saxòfon. Un exemple n’és el Liceu Sax Festival que tindrà lloc els propers dies 4, 5 i 6 d’abril al Conservatori Superior de Música del Liceu. La Biblioteca de Catalunya, per la seva part, aprofita per reivindicar el seu fons musical com a patrimoni de tots, aportar nou repertori a joves intèrprets i difondre els compositors catalans.

Si bé la música per a saxòfon va ser poc representativa en els inicis de la Biblioteca, ben aviat es van incorporar al catàleg mètodes, estudis, exercicis, obres originals , arranjaments i llibres sobre aquest instrument de vent fusta.

Les partitures impreses més antigues que es localitzen al catàleg són publicades per editorials de París i Brussel·les: Alphonse Leduc, Emile Gallet o Henry Lemoine. Això no és d’estranyar si es té en compte que és, per una banda, on Adolphe Sax va cultivar els seus èxits i, per l’altra, són dues ciutats amb gran pes editorial en el camp de la música impresa. D’entre aquestes obres destaca el Mèthode complete de saxophone-alto de Hyachinte Klosé, publicat a París per Alphonse Leduc al voltant de 1866. A finals del segle XIX també trobem els mètodes de Gabriel Parès i P. Ségouin.

De les partitures d’àmbit estatal i nacional destaquen les edicions de la Unión Musical Española als anys 20, les de Música Moderna als anys 40, i les de l’editorial Boileau als anys 70-80. En aquesta darrera dècada s’hi van afegir l’editorial Clivis i Catalana d’Edicions Musicals. Més tard, la majoria d’editorials inclouran repertori per a saxòfon als seus catàlegs: Dinsic, La mà de Guido, Tritó, Periferia Sheet Music o Brotons & Mercadal, per citar-ne algunes.

La biblioteca del musicòleg José Subirà conté un exemplar de Musique pour saxophone que, com diu a la primera pàgina, es tracta del "Répertoire du Conservatoire National de Musique de Paris, des Conservatoires et Écoles de Musique de France enseignement, morceaux de concours, pièces pour exécutions".

La majoria d’edicions de tombants de segle o de principis del segle XX, més que ser d’obres per a saxòfon sol, són obres per a orquestra, banda o conjunt instrumental amb saxòfon o saxòfons.

A finals de 1988, i amb més regularitat a partir de 1991, la Biblioteca de Catalunya comença a recopilar la bibliografia nacional de música impresa. És a partir d’aquest moment que augmenta la presència de la música per a saxòfon, ja sigui dins l’àmbit de la música clàssica contemporània, la música popular, el jazz o la música folklòrica. Dins aquesta recopilació hi va haver la recepció curiosa d’una sèrie de partitures d'edició francesa que es van imprimir a Catalunya i es van rebre per Dipòsit Legal; per exemple, la versió per a saxòfon i piano d’Scaramouche de Dàrius Milhaud publicada per l’editorial Salabert de París i impresa a Esplugues de Llobregat. Aquest no va ser l’únic cas; Les sons multiples aux saxophones de Daniel Kientzy o el Quatuor pour saxophones de Faustin Jeanjean són alguns altres casos. Probablement, al veure que aquestes peces no quedaven recollides per la Bibliographie de la France, aquesta pràctica es va desestimar ben aviat.

Autors de mètodes, estudis i exercicis més propers als ja citats són Adolf Ventas, Francisco Fleta Polo o Rafael Grimal. Destaquen també els volums coordinats per Gerhard Bosch que contenen estudis d’especialistes i compositors com: Joan Albert Amargós, Josep Maria Aparicio, Joan Jordi Beumala, Joan Josep Blay, Anna Bofill, Xavier Boliart, Teresa Borràs, Gerard Bosch, Manel Camp, Joan Castillo, Javier Feierstein, Daniel Garcia, Armand Grèbol, Salvador López, Concepció Ramió, Eladio Reinón, M. Rosa Ribas, Jesús Rodríguez Picó, M. Teresa Roig, Antoni Sebastià, Mercè Torrents, Joan Velert i Mariona Vila.

Materials ben diversos conviuen al catàleg. Des dels reculls sobre l’estudi del saxòfon a cura de Marc Sort, editats pel Taller de Músics de Barcelona els anys 2008 i 2010, fins a literatura infantil. El saxo i altres instruments de vent és un conte d’Eladio Reinón publicat per Bellaterra Música el 2008 dins la col·lecció “Històries d’instruments”.

El catàleg inclou obres d’autors com Lluís Benejam, Lluís M. Bosch, Gabriel Brncic, Alberto García Demestres, Luis Gasser, Armand Grèbol, Albert Guinovart, Ramon Humet, David Salleras, Albert Sardà, Mercè Torrents o Jordi Vilaprinyó, per citar-ne alguns. A més d’aquests autors i obres per a saxòfon sol que es localitzen al catàleg general, s’han d’afegir les obres manuscrites que es troben dins els fons personals de compositors com:

Soliloqui per a saxo alto (mi b) de Joan Altisent (1891-1971)
(BC, M 5247/1-2 manuscrit; BC, M 5306 imprès)
 

Pieza: para saxo solo de Josep Soler (1935)
(BC, M 6857/24)

Després de les obres per a saxòfon sol, les partitures que abunden més són les obres per a saxòfon i piano. També n’hi ha per a saxòfon acompanyat de contrabaix, de guitarra, d’orquestra, de percussió o de tuba. Algunes d’aquestes obres manuscrites que es troben dins els fons personals són:

Andante para saxophon barítono en Mi b, per a saxòfon i piano, de Francesc Laporta (1857-1900)
(BC, M 2292/9)

Duet per a saxofó i guitarra de Joaquim Homs (1906-2003)
[BC, Fons Joaquim Homs, en procés de descripció]

Valsos lírics, op. 15, tres valsos per a saxòfon i piano, d’Isidre Corderas (1929)
(BC, M 6523)

Laporta, Francesc. Andante para saxophon barítono en Mi b. Fragment.

Laporta, Francesc. Andante para saxophon barítono en Mi b. Fragment.

 

Els conjunts de saxòfons mereixen un punt i apart. Destaquen les obres per a duos de saxòfons i, especialment, per a quartets de saxòfons. Entre aquestes peces, tant es localitzen obres originals per aquest instrument (Joan J. Beumala, Salvador Brotons, Jordi Cervelló, Albert Llanas, Joan Antoni Moreno, entre altres) com arranjaments d’obres de grans mestres, com per exemple Isaac Albéniz, Johann Sebastian Bach, Wolfgang Amadeus Mozart o Robert Schumann. Alguns manuscrits representatius d’aquest bloc procedents de fons personals són:

Duos para saxófonos: basada en una sola serie dodecafónica de Montserrat Campmany (1901-1995)
(BC, M 7040/30-31)

Cuarteto para saxófonos de Montserrat Campmany (1901-1995)
(BC, M 7040/32-33)

Aria (Suite en re) de J.S. Bach, adaptació per a saxofon i piano d’Isidre Corderas (1929)
(BC, M 6911/2)

 

Campmany, Montserrat. Cuarteto para saxófonos. Fragment.

Campmany, Montserrat. Cuarteto para saxófonos. Fragment.

 

És evident que les col·leccions i fons personals inclouen documents i materials que cal tenir en compte. Si el fons del compositor Josep M. Ruera conté una sèrie d’obres instrumentals en les quals hi intervé el saxòfon, el fons Joaquim Romaguera i Ramió -crític, històriador i aficionat al jazz- inclou un conjunt de crítiques i retalls de premsa relacionats amb aquest instrument. Les col·leccions i fons personals conformen un conjunt documental que està en creixement constant. Darrerament s’han incorporat els materials d’una nova obra per a saxòfon procedents del fons del compositor Agustí Cohí Grau: el Concert per a saxofon tenor i cobla o banda.

 

Cohí Grau, Agustí. Concert per a saxòfon tenor i cobla. Fragment.

Cohí Grau, Agustí. Concert per a saxofon tenor i cobla. Fragment.

M. Rosa Montalt
Secció de Música

Els impresos antics de la biblioteca Lambert Mata de Ripoll van ser un dels primers fons integrats al CCPBC a la dècada dels 80. El compromís per part de les instàncies públiques envers aquest llegat es remunta però a l’any 1931, amb la mort de Lambert Mata i Sala.

Tenim poques notícies de la figura de Lambert Mata, ja que en la neteja del seu pis de Barcelona es perdé la major part de la documentació personal. Descendent de ripollencs, sabem que era una persona culta i refinada, interessada per la història i l’art i que mantenia contacte amb les institucions culturals de l’època. També és evident el seu interès per Catalunya i la seva llengua, figurant com a congressista del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana de l’any 1906. En la seva creixent afició per a col·leccionar llibres, obres d’art i antiguitats comptà amb la col·laboració de Salvador Babra, que ben aviat es convertí en el seu agent.

Lambert Mata nomenà l’Hospital de Ripoll hereu dels seus béns artístics i bibliogràfics i el 30 de gener de 1931, l’endemà de la seva mort, l’Ajuntament de Ripoll acordà fer-se càrrec de l’herència. A partir d’aquí començaren les indagacions per conèixer la vàlua d’aquest llegat, ubicat al carrer Tantarantana de Barcelona en un estat deplorable. Joan Givanel i Mas es féu càrrec de la valoració del material bibliogràfic i la Sala Parés s’encarregà de la part artística.

S’iniciaren aleshores les gestions per ordenar el fons i això fou el pretext per crear una biblioteca pública a Ripoll, integrada a la xarxa de la Generalitat. El procés, però, quedà interromput per la  desfeta de la Guerra Civil. Amb tot, el municipi no renuncià a tenir la biblioteca que el fons Mata mereixia, que fou inaugurada l’any 1963, sota la gestió del Centro Coordinador de Bibliotecas.

Amb la instauració de la democràcia, la biblioteca Lambert Mata fou traspassada a la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya; la Secció de Patrimoni Bibliogràfic, assumint el compromís de l’antiga Generalitat, es féu càrrec de la catalogació del fons antic, essent la segona col·lecció incorporada al CCPBC.

L’any 2009 l’Ajuntament de Ripoll inaugurà la nova biblioteca en un edifici nou de 1800 m2, distribuïts en dues plantes. En aquesta mateixa línia de modernització, l’octubre del 2013 tingué lloc la presentació pública de la digitalització dels impresos del s. XV al XVIII, entre els quals destaca el llegat Mata com a col·lecció fundacional. Altres obres provenen de la biblioteca del metge i erudit  Eudald Raguer (edicions mèdiques del s. XVII-XVIII) i de l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere, fundat pel folklorista i historiador Tomàs Raguer i altres estudiosos.

Aquest fons de monografies impreses consta d’unes 1700 edicions dels s. XV al XVIII -entre els quals 12 incunables- i unes 7000 edicions del s. XIX, tot integrat al CCPBC. És de caràcter generalista, però com en la major part de fons de reserva, la religió és la matèria més habitual, si bé la llengua i literatura hi són presents gairebé en la mateixa proporció. La història, el dret, la medicina i les biografies també hi tenen una presència significativa.

Palau i Dulcet, en una de les seves expedicions per conèixer els fons bibliogràfics dispersos pel territori, a l’agost de 1932 arriba a Ripoll i visita la biblioteca Lambert Mata. Descriu d’aquesta manera la seva primera impressió: “Veo mucho de bibliografía, y literatura catalana moderna. Un lote de libros antiguos interesantísimos. Noto un manuscrito procedente de Poblet, y tres encuadernaciones con el superlibris de don Pedro de Aragón, igualmente de Poblet. Veo muchas obras con el exlibris de Serra y Pinyana. Cuando esta biblioteca sea librada al público, pienso volver allá y estudiar el catálogo” (1)

Històricament els fons de reserva es coneixen pels qualificatius de “rars i curiosos”. Entre les rareses i curiositats de la Biblioteca Lambert Mata destaquen un exemplar únic de la Celestina (Salamanca : Juan de Junta, el 1543); dues edicions incunables relacionades amb sant Benet: una Regla ( Venècia, 1489) i un llibre segon dels Diàlegs del papa Gregori I sobre la vida i miracles d’aquest sant (Venècia, 1490); una història de la vida i obra de sant Joan de Déu (Granada, 1588), amb enquadernació i super-libris de la biblioteca del virrei Pere Antoni d’Aragó (1611-1690); una edició curiosa il·lustrada sobre la cria dels ocells de gàbia (Madrid, 1604); i finalment un toc d’exotisme representat per un llibre de tipus d’impremta orientals del tipògraf Johann Gottlob Immanuel Breitkopf (1719-1794), imprès a Leipzig el 1789.

palau

Palau i Dulcet, Antoni. Manual del librero hispano-americano : bibliografía general española e hispano-americana desde la invención de la imprenta hasta nuestros tiempos con el valor comercial de los impresos descritos. Barcelona, 1948-1977

tipografia

Breitkopf, Johann Gottlob Immanuel. Exemplum typographiae sinicae figuris characterum e typis mobilibus compositum. Leipzig, 1789. Biblioteca Lambert Mata, Ripoll

La biblioteca Lambert Mata compta també amb uns 250 manuscrits dels s. XV al XIX, una rica hemeroteca de mitjans s. XIX i principis del s. XX i una àmplia col·lecció d’edicions del primer terç del s. XX, tot pendent de catalogar al CCPBC.

 

(1)      Palau i Dulcet, Antoni. Memorias de un librero catalán, 1867-1935. Barcelona : Librería Catalonia, 1935, p. 542

 

Bibliografia

Palau i Dulcet, Antoni. Memorias de un librero catalán, 1867-1935. Barcelona : Librería Catalonia, 1935
Catàleg de la biblioteca “Lambert Mata” de Ripoll. Barcelona : Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1989

 

Núria Fullà
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya 

Al peu de les estampes, o en la justificació del tiratge dels llibres d’artista, podem trobar codificacions compostes per números i lletres que ens poden causar estranyesa. Amb aquest apunt intentarem explicar en què consisteixen.

Fins l’aparició de la fotografia, el gravat va ser el sistema de difusió de les imatges. Hi havia gravat original o de creació, dibuixat i gravat pel propi artista; i el gravat d’ofici,  que reproduïa o interpretava  composicions d’altres artistes.

Antigament els gravats s’estampaven il·limitadament. El límit estava en la resistència del material, i en el cas de les matrius xilogràfiques els tiratges podien ser llarguíssims. Amb les matrius calcogràfiques i depenent de les tècniques, el tiratge era més curt, perquè les planxes tenien més desgast.

Fins a finals del s.XV els gravats eren anònims, i és després que es van començar a signar amb monogrames o firmes gravades a la pròpia matriu.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Les estampes antigues no tenen numeració de tiratge, però presenten una sèrie d’inscripcions gravades al peu de la matriu, que fan referència a les persones que han intervingut en l’elaboració de l’obra. Les inscripcions poden ser tant en llatí com en la llengua de l’artista.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fecit, faciebat, f o Ft, incisit, sculpsit indica el gravador.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Inventit, pinxit, delineavit creador o dibuixant de la composició. 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

En el cas de gravats de petit format, com poden ser els ex-libris, en alguns casos no s’utilitza el nom sencer, sinó únicament les inicials o un monograma.

La convenció de numerar i limitar el tiratge s’inicia a finals del s. XIX, quan es comença a indicar el número d’exemplars de què consta cadascun, i així es dóna pas al tiratge limitat.  A més a més, en el gravat de creació, l’autor va començar a firmar a mà, afegint d’aquesta manera el valor de l’autògraf de l’artista.

En l’actualitat és primordial la firma autògrafa de l’artista, però es tracta d’una pràctica generalitzada  a partir de 1940.

La justificació del tiratge s’indica a cada estampa amb la numeració corresponent. Està formada per una fracció escrita amb llapis, anotada a l’angle inferior esquerre. El numerador correspon al número d’ordre dintre del tiratge total, i el número del denominador és el del total del tiratge. Si no s’indica el total de l’edició, els gravats seran considerats com a il·limitats.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Un cop acabat el tiratge, es marca la planxa per tal que no es puguin tirar més exemplars, i es pot fer una estampa de prova anul·lada, on es veuen les marques que serveixen com a testimoni d’anul·lació de la planxa.

A més a més de la numeració del tiratge, podem trobar altres codificacions. Normalment es tracta de combinacions de lletres, i fan referència a estampes anteriors al tiratge definitiu. Aquestes codificacions s’acostumen a apuntar amb llapis, normalment només amb les inicials de cada paraula al marge inferior esquerre i en la llengua del propi artista.

Les estampes realitzades durant el procés d’elaboració de la planxa reben el nom de proves d’estat, i permeten seguir l’evolució del gravat i efectuar modificacions. Normalment es codifiquen amb les lletres P.E. i es poden acompanyar amb el número corresponent a l’estat.

“Avant la lettre” són proves en què no consta el  text o títol que sí apareixerà en l’estampació definitiva.

P/A o proves d’artista acostumen a ser les impreses pel propi artista abans del tiratge definitiu, i  no acostumen a sobrepassar el 10 % del tiratge.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

 

B.A.T o“Bon à tirer” és una prova única, que l’artista considera que és el model per fer el tiratge.

H.C. o F.C, fora de comerç o hors commerce són les estampes que guarda l’artista o el taller per a la seva col·lecció. Es tracta d’estampes no venals, i  no poden sobrepassar el 10 % del tiratge total.

P.U. o proves úniques són aquelles de les quals només se n’ha fet una estampa o que s’han manipulat excepcionalment, de manera que no n’hi ha més.

 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

 

Pilar Estrada
Unitat Gràfica

Bibliografia

Catafal, Jordi ; Oliva, Clara. El Grabado. Barcelona : Parramón, 2002.

Rubio Martinez, M. Ayer y hoy del grabado y sistemas de estampacion. Tarragona : Tarraco, 1979.

Vives, Rosa. De cobre al papel : la imagen multiplicada. Barcelona. Icaria, 1994.

Fa dies us explicàvem el significat de les inscripcions dels murs de les naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya. Avui intentarem fer el mateix amb els escuts. D’alguns no hem trobat gaire informació, així que totes les aportacions i puntualitzacions seran molt benvingudes per completar la història d’aquest edifici singular.

El nostre recorregut comença a la sala de reserva. A la llinda de la porta hi ha un escut amb una creu semblant a la dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem. Aquesta sala la va fer construir, com a casa de Convalescència, el prior de Catalunya d’aquest orde, Fra Adrià Maimó, i va voler que les seves armes fossin a la nau i es digués de “Sant Joan”.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

A l’anterior apunt us explicàvem que a la nau de Llevant havíem trobat una inscripció i l’escut dels franciscans, que indicava l’entrada a una infermeria que acollia malalts d’aquesta confraria. A la mateixa nau descobrim tres portes més —una de tapiada— amb escuts a la llinda, que assenyalarien també l’accés a diferents infermeries.

El primer, a la porta que va cap a l’edifici de Gardunya, amb l’anagrama coronat de Maria, potser perquè aquesta sala estava sota la seva advocació. 

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

El segon, amb l’emblema del gremi dels carders de la llana i amb la data de la seva construcció, 1667. S’aprecia la flor de cardo que s’emprava com a pinta de cardar.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

El tercer, a la llinda de la porta que va cap als lavabos, amb sos bator moros —els quatre moros en sard—, l’escut de Sardenya. Sembla que aquest escut és de factura moderna, quan el recinte era ja biblioteca, i s’hauria fet perquè aquesta porta donava entrada a la sala sarda on s’hi custodiava la col·lecció especialitzada que el maig de 1969 el govern sard va donar a la Biblioteca Central, juntament amb mobiliari “de estilo regional sardo” (Arxiu Administratiu BC 35/4). 

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

Si sortim a les terrasses, en localitzem tres més. Un d’estil barroc, a la façana a sobre de l’escala de sant Roc, al mig de dues finestres, i que seria l’escut d’armes de Maria Anna de Pinós i de Centelles, comtessa de Quirra i de Centelles, que va ser la promotora d’aquesta estança, coneguda com el “Quarto de la comtessa”. La noble hauria establert les condicions de construcció d’aquesta cambra, entre les quals, que les seves armes hi fossin esculpides.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

A la llinda d’una de les portes d’accés a les sales, un altre amb un castell amb tres torres merletades, la del mig més alta, coronat amb capel eclesiàstic de tres borles i que correspondria al que va ser prior de l’Hospital, a començaments del segle xv, Pere Cardona.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

I per acabar, aquest altre d’estil renaixentista, amb motius típics de l’època com eren les osseres animals. O potser la inclusió del cap de bou va ser perquè els mestres d’obres del XVII ja sabien que l’hospital hauria d’acollir molts anys després el Buffalo Bill i dos dels seus indis? Chi lo sa? Misteris i més misteris.

Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

El 13 de febrer és el Dia Mundial de la Ràdio, instituït per la UNESCO, i us volem donar a conèixer un bon programa de ràdio sobre cinema: Hollywood Boulevard, presentat i dirigit per Víctor Alexandre[1].

Hollywood Boulevard es va emetre durant quatre anys a Ràdio-4, de Radio Nacional de España a Catalunya. Ràdio-4 havia començat a emetre, íntegrament en català,  el 13 de desembre de 1976. Entre els anys 1989 i 1993 es va emetre aquest programa, en directe, cada dissabte d’onze de la nit a tres de la matinada. Quatre hores de ràdio parlant de cinema d’una forma àgil i entretinguda.  L‘espai estava estructurat en diverses seccions. Dues d’elles les teniu digitalitzades i a la vostra disposició al fons de la Biblioteca de Catalunya gràcies al donatiu que en va fer l’any 2012 el seu director i presentador, en Víctor Alexandre.

El donatiu consta de 177 bobines magnetofòniques, 50 dedicades a l’espai De professió... i 127 a Anatomia d’una pel·lícula. La durada de cada capítol varia entre els poc més de vint minuts dels més curts, fins als cinquanta-cinc dels més llargs (ja sabeu que a la ràdio un programa d’una hora no té mai seixanta minuts, sinó, exactament, seixanta minuts menys el que dura el butlletí informatiu i les pauses publicitàries).

Anatomia d’una pel·lícula dedica cada capítol a desvetllar les interioritats d’algunes de les pel·lícules més importants de la història del cinema. Entre elles, melodrames ja clàssics com Casablanca, de Michael Curtiz, Ciutadà Kane, d’Orson Welles o A l’est de l’eden, d’Elia Kazan; comèdies com L’apartament, de Billy Wilder; musicals com Cantant sota la pluja, de Gene Kelly i Stanley Donen o Mary Poppins, de Robert Stevenson; biografies com Cleòpatra, de Joseph Leo Mankiewicz o Amadeus, de Milos Forman; adaptacions de clàssics literaris com Guerra i pau, de King Vidor; westerns com La diligència, de John Ford; clàssics del cinema d’autor europeu com La dolce vita, de Federico Fellini, Fanny i Alexander, d’Ingmar Bergman, Il gatopardo, de Lucino Visconti o L'Últim tango a París, de Bernardo Bertolucci; cinema fantàstic com E.T., l'extraterrestre o Encontres en la tercera fase, de Steven Spielberg.

Bill Gold [Public domain], via Wikimedia Commons

Bill Gold [Domini públic], via Wikimedia Commons

Com veieu, la majoria de gèneres cinematogràfics hi son representats.

També es van dedicar programes a pel·lícules del cinema en català i en castellà d’aquells anys. És el cas d’Havanera 1820, d'Antoni Verdaguer, Monturiol, el senyor del mar, de Francesc Bellmunt, Què t'hi jugues, Mari Pili?, de Ventura Pons o Les aparences enganyen, de Carles Balagué, entre les catalanes i Patrimonio nacional, de Luis García Berlanga, Esquilache, de Josefina Molina, Mujeres al borde de un ataque de nervios, de Pedro Almodóvar o Bajarse al moro, de Fernando Colomo, entre les espanyoles.

L’equip del programa contactava sempre amb professionals del cinema per a ser entrevistats. Podem destacar la llarga entrevista en exclusiva que va concedir al programa l’actriu escocesa Deborah Kerr. La trobareu dins l’Anatomia dedicat a Quo Vadis, de Mervyn LeRoy.

Podeu fer un tast d’un fragment del programa dedicat a Casablanca a l’enllaç que us adjuntem: 

Casablanca

 

L’espai De professió... consisteix en un documental que narra la vida de persones rellevants dins les diverses especialitats professionals del món del cinema: actrius, actors, directors, músics, fotògrafs...

Hi trobareu espais dedicats a grans personalitats com Greta Garbo, Ingrid Bergman, Anna Magnani, Rita Hayworth, Ava Gardner o Audey Hepburn entre les actrius; actors com Charles Chaplin, James Dean, Spencer Tracy, Marcello Mastroianni o Marlon Brando; directors com Jean Negulesco, Joseph Leo Mankiewicz, Jacques Tati, Stanley Donen o David Lean; músics com Leonard Bernstein, Henry Mancini, Victor Young, Dimitri Tiomkin o Xavier Cugat; professionals com el coreògraf i director Busby Berkeley o el director de fotografia, nascut a Barcelona, Néstor Almendros.

Hollywood Boulevard comptava amb un bon equip de col·laboradors: Joan Padrol, Albert Torres i Anna Llauradó. També tenia un corresponsal a Hollywood: Gino Natalicchio. El muntatge musical era de Plàcid Navarro, la titular del control tècnic era Ester Bages i la producció de Pere Alcaraz i Eulàlia Mesalles.

Li hem demanat al Víctor si ens pot explicar alguna interioritat del programa. Recorda, per exemple, la telefonada que va rebre una nit, a altes hores de la matinada, del mencionat director de fotografia Néstor Almendros. Trucava des de Los Angeles per dir-li que vindria aviat a Barcelona i que estava disposat a intervenir en el programa. Havia contactat amb ell un any abans, l’octubre de 1990, per acordar una entrevista telefònica per parlar de Charles Chaplin. Néstor Almendros va enviar aleshores un fax on deia: "Trobant-me en ple rodatge d'aquesta nova pel·lícula de Robert Benton, interpretada per Dustin Hoffman, m'és molt difícil tenir temps per a l'entrevista. Treballem un mínim de dotze hores diàries. Això no obstant, la meva admiració per Chaplin i el meu deute amb aquest gran artista és enorme. L'únic moment possible seria el diumenge a la tarda, 28 d'octubre, cap a les tres, hora de Nova York”.

La pel·lícula que estava rodant era Billy Bathgate, protagonitzada per Dustin Hoffman, Nicole Kidman i Bruce Willis. Nova York va ser la ciutat on va morir un any després.

Naturalment, Hollywood Boulevard  li va dedicar un espai explicant la seva vida dins la sèrie De professió.... Diu en Víctor que Néstor Almendros era una persona exquisida en el tracte, profundament enamorat del cinema i un dels millors directors de fotografia que han existit.

Néstor Almendros recull l'Òscar a la millor fotografia 1978. Col·lecció V. Alexandre

Néstor Almendros recull l'Òscar a la millor fotografia 1978. Col·lecció V. Alexandre

Podeu escoltar un fragment del programa a l’enllaç que us adjuntem: 

 

El Dia Mundial de la Ràdio pot ser un bon motiu per  recuperar i escoltar un programa que ens explica el món del cinema amb un estil elegant i atractiu, amb continguts sonors rigorosos i ben documentats que aporten molta informació als aficionats al setè art.

 [1] Víctor Alexandre, escriptor i periodista. Ha estat director i presentador de programes a Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Alguns dels seus llibres són Jo no sóc espanyol (1999), Despullant Espanya (2001), El cas Carod (2004), El somriure de Burt Lancaster (2005), La paraula contra el mur (2006), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? (2006), Nosaltres, els catalans (2008), Set dones i un home sol (2009), premi Mercè Rodoreda, Trifulkes de la KatalanaTribu (2009), Una història immoral (2010), Cor de brau (2011) i Onze.Nou.Catorze. 1714 (2013)

 

Ramon Sunyer
Unitat de Sonors i Audiovisuals

Domènec Terradelles va néixer a Barcelona poc abans del setge de 1714, sent la data de naixement encara incerta, per uns autors el 1711 i per altres el 1713. Sobre els seus primers estudis musicals tampoc tenim gaires notícies, però sabem que es va formar musicalment a Catalunya, segons escriu Charles Burney (musicòleg contemporani a Terradelles): “Domenico Terradellas, a Spaniard, born and educated in Catalonia”[i].

Entrats els anys trenta de la divuitena centúria, el compositor barceloní va marxar a Nàpols per completar la seva curta però intensa carrera musical: el 1736 va estrenar el seu primer oratori, Giuseppe riconosciuto, a Nàpols; i tres anys més tard la seva primera òpera, Astarto, a Roma. No va ser fins l’any 1743, però, que va estrenar el seu primer gran èxit popular: la Merope. Una de les seves òperes més conegudes i malauradament poc editada. L’any 1951 la Biblioteca de Catalunya en va fer una edició a cura de Robert Gerhard, però això són figues d’un altre paner que us explicarem en un proper apunt.

Després d’un itinerari musical que el va portar a Itàlia, Bèlgica, França i Anglaterra –on va ser nomenat director del King’s Theatre de Londres-, Domènec Terradelles va escriure, tot just abans de morir, la seva última òpera: Sesostri, rè d’Egitto (1751). Es va presentar l’agost de 1754 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, aleshores propietat de l’Hospital de la Santa Creu, sent la primera òpera d’un català interpretada a Catalunya.

Llibret de l’òpera “Sesostri, rè d’Egitto”. Teatre de la Santa Creu (1754). Topogràfic BC: C400/237

Llibret de l’òpera “Sesostri, rè d’Egitto”. Teatre de la Santa Creu (1754). Topogràfic BC: C400/237

A la Biblioteca es conserva el llibret d’aquesta estrena, que deuria ser força solemne si tenim en compte que la destinatària de la dedicatòria que hi apareix és la marquesa de La Mina, dona de Jaime Miguel de Guzmán Dávalos y Spínola, segon marquès de La Mina i capità general de Catalunya (1742-1765).

[Vista ciutadana amb la primitiva façana del Teatre Principal abans de la reforma] [ca. 1830]. Topogràfic BC: XV(1)3 B RE. 22348

[Vista ciutadana amb la primitiva façana del Teatre Principal abans de la reforma] [ca. 1830]. Topogràfic BC: XV(1)3 B RE. 22348

La mort de Domènec Terradelles és un altre interrogant i ha donat a llum tot tipus d’especulacions. Després d’un període de rivalitat entre ell i el compositor Nicolò Jommelli, es diu que l’èxit aclaparador de la seva darrera òpera, Sesostri, rè d’Egitto, va ser la causa indirecta de la seva mort. Segons la llegenda, Jommelli, encegat per la gelosia, va contractar uns sicaris que van matar Terradelles i el van llençar al riu Tíber. Segons una altra versió, el compositor va ser emmetzinat en prendre un refresc quan sortia d’una funció.

Fos quin fos el seu final, com a músic podríem dir que no va ser el més famós ni tampoc el de més producció, però sí que va ser un dels millors compositors d’òpera italiana del s. XVIII, tot i ser català. El juny de 1908 Felip Pedrell escrivia a la Revista musical catalana: “En el segle que visqué, com en els anteriors, presents y futurs, degué ésser, com ho serà sempre, una trista veritat que ningú és profeta en sa terra, y Tarradellas no ho fou ni tampoc ho es ara [...]”

 

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

 

Bibliografia

Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona : orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana de Musicologia, 1990

Aviñoa, Xosé (dir.). Història de la música catalana, valenciana i balear. Barcelona : Edicions 62, 1999-<2004>

Burney, Charles. A general history of music : from the earliest ages to the present period. London : Printed for the author : and fold by T. Becket, Strand ; J. Robson, New Bond-Street ; and G. Robinson, Paternoster-Row, 1776-1789

Carreras i Bulbena, Josep Rafael. Domènech Terradellas : compositor de la XVIII centuria. Barcelona: Imp. de Francesch X. Altés, 1908

Dolcet, Josep. “Domènec Terradellas, un compositor europeu”. En: Revista musical catalana, núm.  135 (1996).

Giralt i Radigales, Jesús (dir.). Gran enciclopèdia de la música. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1999-<2003>

Pedrell, Felip. “Músics vells de la terra”. En: Revista musical catalana, núm. 54 (1908). http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/revmusical/id/1427/rec/54 [consulta: 30 de gener 2014]

 

 [i] Burney, Charles.  A general history of music : from the earliest ages to the present period. Vol. IV, p. 560-559. Top. BC: M 3743

Com ja és ben sabut, l’any 1906 es convocà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la finalitat de redactar-ne una gramàtica i unificar criteris  a l’hora d’escriure en català. Aquest I Congrés suposà, a més de l’intent de redactar una gramàtica, una manifestació d'adhesió col·lectiva a la llengua catalana i l’augment del prestigi de la nostra llengua.

Però abans de la reforma ortogràfica, ¿quin era el panorama de la normativa en l’escriptura del català?

Amb l’aparició de la impremta, les primeres gramàtiques que es publiquen als Països Catalans (Nebrija, Perotti...) són bàsicament en llatí i contenen, només, alguns exemples en català. D’aquesta època només es coneixen les Regles d’esquivar vocables o mots grollers o pagesívols, de Bernat Fenollar i Jeroni Pau (ca. 1487, no s’arribà a publicar), un llistat de mots elaborat amb  la intenció de corregir-ne el lèxic i la pronunciació. Aquest és l’únic intent conegut de fer de la llengua catalana objecte d’estudi fins entrat el segle XVII.  

Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols : unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana / por Antonio Ma. Badia Margarit. Barcelona : Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1950-1953. TOP: Bad-8-C 102/12-14

Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols : unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana / por Antonio Ma. Badia Margarit. Barcelona : Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1950-1953. TOP: Bad-8-C 102/12-14

Durant aquest segle, al Principat, apareix la Gramatica cathalana breu i clara..., de Llorenç Cendrós i la Summa de temps..., d’Ignacio Vallès. També  s’elaboren alguns repertoris lexicogràfics: Fons verborum, d’Antoni Font (1637),  el Thesaurus verborum, de Pere Torra (1640), i, a finals de segle el Gazophylacium catalano-latinum, de Joan Lacavalleria (1696). 

Cendrós, Llorenç. Gramatica cathalana, breu y clara : explicada ab molts exemples y advertencias à part, ab lo modo de compondrer, repetir, apuntuar, escriurer... En Barcelona : en casa de Mathevat, administrada per Martí Gelabert : a costa de Ioseph Moyá ..., 1676. TOP: 1-I-76

Cendrós, Llorenç. Gramatica cathalana, breu y clara : explicada ab molts exemples y advertencias à part, ab lo modo de compondrer, repetir, apuntuar, escriurer... En Barcelona : en casa de Mathevat, administrada per Martí Gelabert : a costa de Ioseph Moyá ..., 1676. TOP: 1-I-76

Cal remarcar però, que aquestes gramàtiques, tot i estar escrites en català, estaven més enfocades a l’estudi del llatí. 

Als segles XVI i XVII el català s’usa en la majoria d’àmbits –família, escola, documents de cancelleria... –tot i que el castellà, a causa d’un seguit de  factors polítics, econòmics i culturals, comença a penetrar a la societat catalana. És però, al segle XVIII, i sobretot després de la desfeta del 1714, que amb la introducció progressiva del castellà a les escoles, a l’administració i a altres parcel·les abans reservades al català i al llatí, l’ús del català va quedant reduït a l’esfera familiar i íntima.

Amb tot, encara hi ha certs sectors de la població que defensen la llengua catalana i el seu ús. Així, al segle XVIII, cal destacar les figures capdavanteres de Pere Màrtir Anglès amb la seva obra, Prontuario orthologi-graphico trilingüe... i la de Josep Ullastra, que no es publicà fins a l’any 1980, però de la qual la Biblioteca de Catalunya conserva el manuscrit original.

Ullastra

JOSEP ULLASTRA. Gramàtica catalana. [S. XVIII]. TOP: Ms. 176

JOSEP ULLASTRA. Gramàtica catalana. [S. XVIII]. TOP: Ms. 176

Al País Valencià destaca la figura de Carles Ros, gran defensor de la llengua catalana i considerat un precursor de la Renaixença en aquest indret. 

Ros, Carles. Tractat de adages y refranys valencians y practica pera escriure ab perfecció la lengua valenciana. Valencia : J. Estevan, 1788 TOP: 8-II-22

Ros, Carles. Tractat de adages y refranys valencians y practica pera escriure ab perfecció la lengua valenciana. Valencia : J. Estevan, 1788 TOP: 8-II-22

Arribem al segle XIX amb una llengua empobrida, molt castellanitzada i sense unificació ni fixació gramatical. A les primeries d’aquest segle, i en un entorn de dominància de la llengua castellana en molts àmbits, apareixen les gramàtiques de Josep Pau Ballot (1813) i la de Joan Petit i Aguilar, de la qual la Biblioteca de Catalunya  conserva el manuscrit. També, en un intent de fixar la llengua, Pere Labèrnia elabora el seu Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y Llatina (1840).

JOSEP ULLASTRA. Gramàtica catalana. [S. XVIII]. TOP: Ms. 176

Petit i Aguilar, Joan. Gramàtica catalana predispositiva per la més fàcil inteligència de la española y llatina, disposada en forma de pregunta y resposta, per un pare que desidja enseñar a sos fills el modo de pronunciar en escrit lo idioma català conforme vuy se parla [Manuscrit] / [Joan Petit i Aguilar].[ca. 1823]. TOP: Ms. 1128

Petit i Aguilar, Joan. Gramàtica catalana predispositiva per la més fàcil inteligència de la española y llatina, disposada en forma de pregunta y resposta, per un pare que desidja enseñar a sos fills el modo de pronunciar en escrit lo idioma català conforme vuy se parla [Manuscrit] / [Joan Petit i Aguilar].[ca. 1823]. TOP: Ms. 1128

És a partir del moviment de la Renaixença (1833-), quan sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà. L’Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau enceta un nou període de revalorització de la llengua i n’augmenta el nombre d’estudiosos. En aquest període, destaquen, al Principat, les gramàtiques de Magí Pers i Ramona, Pau Estorch, Jaume Nonell i Mas i Antoni de Bofarull, entre d’altres. A Mallorca, la de Juan José Amengual, a Menorca, la d'Antoni Febrer i Cardona i al Rosselló, la de P. Puiggarí.

Gramática de la lengua catalana / por D. A. de Bofarull y D. A. Blanch. Barcelona : Espasa Hermanos, Editores, [1867]. TOP: Bad-8-3148

Gramática de la lengua catalana / por D. A. de Bofarull y D. A. Blanch. Barcelona : Espasa Hermanos, Editores, [1867]. TOP: Bad-8-3148

En aquest segle trobem altres intents d’unificació de la llengua. D’una banda, als Jocs Florals, es crea una  Comissió amb figures destacades — Milà i Fontanals, Víctor Balaguer, Marià Aguiló...— "per reconquistar la importancia lliteraria de que gosá [Catalunya] en altres épocas”.

De l’altra, diverses publicacions periòdiques  —Lo Gay Saber, el Calendari Català, La Revista literària, L’Avenç...—dediquen seccions a revisar aspectes lingüístics de la llengua catalana. En aquest sentit, convé destacar la “Campanya Lingüística” de l’Avenç (1890-1892) que es pot considerar precursora de la reforma ortogràfica.

L’Avenç. 2a època. Any IV, núm. 10 (oct. 1892). p. 318-319

L’Avenç. 2a època. Any IV, núm. 10 (oct. 1892). p. 318-319

Tot i els diversos intents de fixació de la llengua, al tombant del segle XIX ens trobem amb força controvèrsies entre els partidaris i els detractors de la unificació de la llengua, així com entre les tendències modernitzants o arcaïtzants del català.

Cal agrair doncs, la gran tasca iniciada en aquest Congrés, així com la de la figura capdavantera de  Fabra a l’hora de salvar la llengua catalana de l’anarquia ortogràfica que havia regnat fins llavors.

Gramàtiques a la Biblioteca de Catalunya

Bibliografia

Fabra, Pompeu. La llengua catalana i la seva normalització / Pompeu Fabra; a cura de Francesc Vallverdú. Barcelona : Edicions 62, 1980

Segarra, Mila. Història de la normativa catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1985

Segarra, Mila. Història de l’ortografia catalana. Barcelona : Empúries, 1985

Gazophylacium: bloc amateur sobre lexicografia catalana i altres lletraferidures.http://lexicografia.blogspot.com/2011/03/gramatica-catalana-en-linia.html

 

Victòria Casals
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Els diccionaris descriuen les minves o calmes de gener com el descens del nivell del mar a l'hivern a causa d'altes pressions, que ens donen uns dies de bonança a la costa i una mar molt plana. Però més enllà de la hidrografia i la climatologia, sempre hi ha qui les associa al poema de Joan Maragall, un Maragall jove, primerenc, amb la veu poètica encara lluny de la seva maduresa però ple de força, lirisme i amor a la vida.

Es tracta d'un magnífic poema de vint-i-tres decasíl·labs que va escriure en plena exultació amorosa i que es va donar a conèixer a L'Avens del 31 de gener de 1891. El poeta utilitza la natura per a expressar la seva joia i la seva esperança, després d'uns anys d'inquietuds i decepcions.

 

Manuscrit del poema Les minves de gener.  Arxiu Joan Maragall. Top.: mrgll-Mss. 7-1-1

Manuscrit del poema Les minves de gener. Arxiu Joan Maragall. Top.: mrgll-Mss. 7-1-1

 

L’estiu del 1888 coneix Clara Noble Malvido a Puigcerdà, una noieta menuda, rossa i d’ulls blaus, filla del comerciant anglès Ernest Noble i d'una dama andalusa amb un nom ben literari, María de las Angustias Malvido. Ell té vint-i-set anys i ella quinze, i en les cartes que adreça al gran amic Antoni Roura, que va esdevenir el confident de les seves cabòries amoroses, comença a referir-s'hi com a “the fairy”.

 

Maragall el 1888. Fotografia de Napoleón. Arxiu Joan Maragall. Topogràfic: mrgll-Ftgr. 18/12. Clara Noble abans de casar-se.  Fotografia de Napoleón. Arxiu Joan Maragall. Topogràfic: mrgll-Ftgr. 10/8bis

Clara Noble abans de casar-se. Fotografia de Napoleón. Arxiu Joan Maragall. Topogràfic: mrgll-Ftgr. 10/8bis -- Maragall el 1888. Fotografia de Napoleón. Arxiu Joan Maragall. Topogràfic: mrgll-Ftgr. 18/12

 

La primera menció es llegeix en una carta de 8 de gener de 1889 (mrgll-Mss. 6-52-5):

"Aquet mateix dia de Nadal hi havia en lo teatre "the fairy": com era dia d'entrada plena no m'en vaig adonar fins a mitja funció, y després al sortir, pe'l corredor, nos varem saludar entre mitj del riu de gent que 'ns feya pampellugas. La veig bastant sovint y fins l'hi he dat motiu per a que ella pensi que li faig l'ós. Ara venen á estarse á Barcelona : aixís m'ho vá dir en William un dia que 'l vaig trobar y 'm vá fer una ovació á l'inglesa (-Oooooh! - ab un mohiment ample de brassos) y també 'm vá dir que 'l pròxim estiu tornarían á Puigcerdá. Allí, si no antes, hauré de resóldrer alguna cosa, perqué es una criatura que m'agrada bastant".

I en una altra carta, de 16 de maig de 1890 (mrgll-Mss. 6-53-4/3), el poeta escriu:

"L'escultor me torna a buscar lo cos, lo mestre de piano me vol are per una d'aquellas nenas de que t'he parlat, lo Senyor Jordana encara no'm deixa tranquil, los amichs saben que vull á "the fairy", la que llegeix la "Gaviota" sab que pujo á informar sovint per en Girona y la Companyia de Fransa (clients de can Brugada) y no trova cap mes xicot, la viuda de mon íntim amich es molt aixerideta (ahí vaig saludarla) (¡si ell me sentia!), y á casa per medi d'uns parents me volen fer conéixer una pubilla molt rica... Aixó és horrorós... pro al estiu se donará la batalla, y lo dia que fassi 30 anys vull estar lligat ab una ó altra encara que no siga mes que perqué no m'emprenyin".

Maragall es casa amb Clara el 27 de desembre de 1891 a l’església de Santa Anna de Barcelona. Ella té divuit anys, ell ja en té trenta, i els amics li fan un regal de noces que l’emociona profundament. El matí del casament rep a casa una caixa amb cent volumets impresos del títol “Poesias: originals i traduccions". Es tracta d'una edició no venal que recull la seva producció poètica i les traduccions de Goethe escrites fins al moment.  El seu amic Josep Soler li havia anat sostraient composicions amb el pretext d’ensenyar-les a altres amics i tots junts foren els responsables de l’edició. Realitzada per La Ilustració Catalana, són cent exemplars numerats i un sense numerar dedicats "A en Joan Maragall en son casament ab la Senyoreta Donya Clara Noble sos amichs Enric Buxaderes, Geroni Buxadeu, Emili Clausolles, Joan Gubern, Francesch Matheu, Narcís Oller, Joseph Ribas, Anton Romaní, Víctor Sanpere, Joan Sardá, Joseph Soler, Joseph Ventayol y Joseph Yxart." El 1895 el publicaria la Tipografia L'Avenç en una edició que pren el mateix títol, "Poesies", i obre el cicle "Claror", dedicat al festeig i casament amb Clara Noble.

 

Fragment del poema "Mimves del gener" en l'edició de 1891

Fragment del poema 'Mimves del gener' en l'edició de 1891

 

I per acabar, us recomano escoltar l'admirable recitació que en fa David Espunya. No us decebrà!
 
 

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

 

Bibliografia

Maragall, Joan. Cartes del festeig, edició i introducció a cura de Glòria Casals. Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2011.

Maragall, Joan. Poesia. Edició crítica, a cura de Glòria Casals. Barcelona:  La Magrana, 1998.

Serrahima, Maurici. Joan Maragall. Barcelona : Edicions 62, 1990.

Els papers de la Societat Pírica ingressen a la Biblioteca de Catalunya la primavera del 2011 com a part integrant del conjunt documental Alòs-Moner, donat pels germans Alòs-Moner i Vila.

Aquesta entitat fou una acadèmia i societat aristocràtica catalana que, tal i com s’esmenta en el seu Reglament de 1847, es feia anomenar “Lluentíssima Societat Pírico-billardesco-gastronómico-gimnàstico-gaseosa” i neix amb l’objectiu de: “… promoure lo divertiment y recreo dels socios…” (Ms. 9387/1). Els papers de la Societat  permeten fer un seguiment de la seva activitat des dels seus inicis el 1843 fins a  la dècada dels cinquanta, període durant el qual funcionà amb més o menys intensitat, i són una aportació no només curiosa, sinó particularment important per a la història de la literatura catalana del segle XIX.

Des de mitjans del segle XIX, eren habituals les tertúlies i reunions privades, algunes reduïdes a un cercle de familiars i amistats, i d’altres amb caràcter semipúblic, com ara la Reunió familiar del mestre de cases Josep Cuyàs (1865-1877). Aquestes reunions s’organitzaven al voltant d’un grup de gent escollida que sovint feien representacions teatrals, bé sessions de teatre d’ombres (és el cas de la Societat Senzilla de Nevas al carrer Canuda, 1869), o bé de teatre humorístic amb els membres de la societat o tertúlia com a actors (com és el cas de la Pírica). Moltes d’aquestes entitats utilitzaven revistes com a mitjà d’expressió, difusió o reclam per fer publicitat de les seves actuacions.

La Pírica estava formada per membres de diverses famílies de la petita noblesa catalana, algunes emparentades entre si, i integrades per eclesiàstics, nobles, militars o juristes; entre aquestes trobem les famílies Dou, Alòs, Magarola, Ferran, Sentmenat, Ponsich, Delàs i Senillosa. La BC conserva documentació d’alguns dels seus membres:  Ferran de Sagarra i els Magarola, el fons dels quals conté documentació patrimonial i correspondència de la família i la seva vinculació i emparentament amb els Sentmenat, i ben evidentment els Dou i els Alòs.

El fons de la Societat Pírica és una gran troballa que destaca, d’entrada, per les peculiaritats i formes estrictes del seu funcionament i pel seu codi tancat. També sorprèn pel context que els envolta, per les figures que en formen part, per la seva prolixitat, així com per l’escenografia. L’entramat de noms de les colles, de càrrecs –com el de Mestre, per exemple –, i la denominació dels mesos de l’any imitant la cronologia instituïda per la Revolució Francesca (Ms.9390/1): Nevat (gener), Febrós (febrer), Bufador (març), Mullat (abril), etc, fan que la lectura i estudi dels documents, fins que hom no s’habitua a les denominacions i a situar-se i identificar-ne els protagonistes, sigui més lenta. Fins i tot tenien un “Mestre higiènic” que actuava com a metge, i van crear una ordre de cavalleria anomenada de La Concòrdia que queda establerta als estatuts (Ms. 9387/1).

Tota la documentació generada està escrita en català, i se’n poden diferenciar tres grans blocs:

I) Documentació de gestió i vida interna de la societat: relacions entre els seus membres, queixes, propostes, activitats lúdiques, decrets i correspondència…

 Documentació de constitució

“Reglament  per la Lluentíssima Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa“. Acta d’aprovació, 24 de juny de [1844] (Ms. 9387/2, 8)

“Reglament  per la Lluentíssima Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa“. Acta d’aprovació, 24 de juny de [1844] (Ms. 9387/2, 8)

“Reglament per la Lluentíssima Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa“. Acta d’aprovació, 24 de juny de [1844] (Ms. 9387/2, 8)

 

Documentació comptable, notarial i jurídica

“Causa Pírica”; acusats: Mestres Gola, Fugots, Flautins, Corasa i Canó; defensors: MestreTitas i Mestre Molsut; fiscal: Mestre Cargols. 23 de Bufador [març] – 20 de Mullat [abril] de l’any VII  (Ms. 9388/3, 4)

“Causa Pírica”; acusats: Mestres Gola, Fugots, Flautins, Corasa i Canó; defensors: MestreTitas i Mestre Molsut; fiscal: Mestre Cargols. 23 de Bufador [març] – 20 de Mullat [abril] de l’any VII (Ms. 9388/3, 4)

 

Activitat de la Societat

Mestre Titas [ANDREU DE FERRAN]. Programa de la festa fresca. Palau Titetas, 11 de  Calent [juny] de l’Any VIII [1850]. (Ms. 9389/4, 28)

Mestre Titas [ANDREU DE FERRAN]. Programa de la festa fresca. Palau Titetas, 11 de Calent [juny] de l’Any VIII [1850]. (Ms. 9389/4, 28)

 

II) Literatura de marcat caràcter humoristico-satíric:

L’obra de creació és molt diversa;  inclou deu títols de  revistes satíriques inèdites (cal destacar “La Gateta” amb il·lustracions satirico-còmiques), i fins a vint-i-sis obres de teatre (per exemple, “Los lluents mirats de perfil” de Francesc de Dou i “Amors i asañas del Gran Arlequí”, de Ferran de Sagarra i de Llinàs). 

“La Claredad: periodich que no dirà sino la pava veritat “; conté el prospecte, núm. 1-11 (1 Nevat -4 Florit Any Vè) (Ms. 9392/5)

“La Claredad: periodich que no dirà sino la pava veritat “; conté el prospecte, núm. 1-11 (1 Nevat -4 Florit Any Vè) (Ms. 9392/5)

Una peça que ressalta és un àlbum romàntic amb poemes, retrats, dibuixos i pintures en el qual podem trobar la representació gràfica dels múltiples actes que celebraven:

Mestre Cargols [JOSÉ ANTONIO DE ROS]. “Escena pírica” dins Àlbum romàntic. [184-] (Ms. 9394/3)

Mestre Cargols [JOSÉ ANTONIO DE ROS]. “Escena pírica” dins Àlbum romàntic. [184-] (Ms. 9394/3)

A més d’aquest àlbum poètic, hi ha un gran nombre de poemes solts:  l’”Himne per la inauguració del Teatro Pirich”, “La Pyrica: poema historich en cants” dedicat al president de la Societat, Mestre Bolitx [Joaquim de Dou], (Ms. 9394/2), i altres. Hi ha també apunts per a una petita història de la Societat que emmarca i dóna context a la resta de documentació.

”Himne per la inauguració del Teatro Pirich”; música: Mestre Payola; paraules: Mestre Pastetas. [184-]. (Ms. 9394/1)

”Himne per la inauguració del Teatro Pirich”; música: Mestre Payola; paraules: Mestre Pastetas. [184-]. (Ms. 9394/1)

“A la Llentisima Sociedad Pirica-Gastronomica”.   [184-] (Ms. 9394/1)

“A la Llentisima Sociedad Pirica-Gastronomica”. [184-] (Ms. 9394/1)

III) Accessoris: objectes, vestimenta i insígnies com l’arlequí, bandes, anells i medalles que utilitzaven en les seves sessions privades, així com també pintures i dibuixos per a servir de  decorats. 

Accessoris utilitzats en les representacions teatrals (Ms. 9396/3-4)

Accessoris utilitzats en les representacions teatrals (Ms. 9396/3-4)

Un article d’Albert Rossich publicat recentment fa una aproximació més exhaustiva al conjunt material: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/revistes/l_avenc/391/Focus/Els-papers-de-la-Societat-Pirica-una-troballa-il-luminadora .

El fons de la Societat Pírica, així com altra documentació donada per la família Alòs-Moner , es troba disponible a través del catàleg de la Biblioteca de Catalunya, i es pot consultar a la sala de Reserva:

------

Bibliografia

Lluís Bonada, “Surt a la llum l’exuberant producció literària de la Pírica, societat aristòcrata barcelonina del XIX” dins El Temps, 55 (25 juny 2013).

Josep A. Martín, El teatre de titelles a Catalunya: aproximació i diccionari històric.Barcelona: Publicació de l’Abadia de Montserrat, 1998 (Biblioteca de Serra d’Or; 197), p. 155-156

La Pírica o Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa; selecció, textos i maquetació de Néstor Bogajo. Barcelona, autoedició,  3 d’octubre de 2013.

Albert Rossich, “Els papers de la Societat Pírica: una troballa il·luminadora” dins L’Avenç, 391 (juny 2013).

 

Anna Nicolau
Secció de Manuscrits