Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31    

Etiquetes



El Blog de la BC

Hom pensa sovint en la moda com un aspecte aïllat de l’entorn social, titllat de frívol i banal; tanmateix, és molt més que això. La moda reflecteix la manera de viure en un context geogràfic, social, econòmic i polític determinat, alhora que defineix el gust, el caràcter i l’estatus social de qui la porta.

En el darrer terç del segle XIX, la moda encara es regia per l’elegància i el refinament, els patrons eren estètics i no tenien en compte la comoditat i el benestar físic de la dona. Fins als inicis del segle XX, la moda femenina era incòmoda, sobretot a causa de l’ús de la cotilla molt ajustada, que premia els òrgans interns de la dona. L’ideal de bellesa femení es regia per formes destacades i curvilínies: pits grans, malucs amples, cintura afinada i natges exagerades. Es portava una roba molt ornamentada i els cabells recollits, amb grans barrets amb plomes, tot plegat fent joc amb l’estètica modernista.

De tota manera, en el darrer quart del segle XIX, ja començaren a insinuar-se alguns canvis pel que fa a la comoditat i aspectes pràctics en el vestir. 

Un fet que va marcar el món de la moda, a partir del segon terç del s. XIX, fou l’aparició de nova maquinària, entre la qual destacarem la màquina de cosir que va revolucionar el món de la confecció.

Publicitat de màquines cosir. Top. V(7) M (Modes)

Publicitat de màquines cosir. Top. V(7) M (Modes)

 

Entre 1850 i 1875 es van crear molts tallers d’alta costura; a Barcelona, estaven ubicats a l’entorn de la Rambla, el sector del Call i els carrers de Ferran i d’Avinyó, que esdevingué el districte de la moda barcelonina. En aquest entorn, l’ofici de modista s’anava consolidant i les modistes de luxe es caracteritzaven per la seva estreta vinculació amb la moda francesa i la importació de teles i models de París.

Ara bé, la influència de la moda francesa a casa nostra no es pot entendre sense dos grans esdeveniments que van facilitar l’intercanvi cultural i artístic, fins i tot en l’art de cosir, durant el darrer terç de segle: la invenció de l’automòbil, i la successió d’exposicions universals de París els anys 1878, 1889 i 1900.

Participació d’un taller de costura anunciant les darreres novetats vingudes de París. Top. V(7) Modes(1)

Participació d’un taller de costura anunciant les darreres novetats vingudes de París. Top. V(7) Modes(1)

Al costat dels vestits sofisticats d’aire afrancesat que sortien dels tallers d’alta costura de Barcelona, els grans magatzems van començar a popularitzar un altre tipus de vestit, igualment elegant però més senzill, pràctic, econòmic i adaptat a la vida quotidiana.

Publicitat dels magatzems Le Printemps (Barcelona), 1924. Top. V(7) Modes(1)

Publicitat dels magatzems Le Printemps (Barcelona), 1924. Top. V(7) Modes(1)

Amb el naixement de  les botigues de roba emergiren una sèrie d’establiments complementaris on es venien els accessoris per als vestits: les merceries o antigues botigues de vetes i fils, que van passar de vendre material per sargir la roba que s’havia d’aprofitar una vegada rere una altra, a vendre productes molt diversos i de qualitat per a sastres, modistes i mestresses de casa.

Rebut de la merceria La Providencia (Barcelona), 1908. Top. Fons Torrabadell. Factures i rebuts.

Rebut de la merceria La Providencia (Barcelona), 1908. Top. Fons Torrabadell. Factures i rebuts.

 

Publicitat de productes per a merceries. Top. V(7) Merceries

Publicitat de productes per a merceries. Top. V(7) Merceries

L’esclat de la Primera Guerra Mundial provocà un fort canvi de mentalitat. Les transformacions de la vida social que van experimentar les dones durant la guerra i la postguerra, com ara l’accés a la feina i a altres funcions fins ara exclusivament masculines, i el seu relatiu allunyament de les tasques domèstiques, van fer necessari adaptar la seva indumentària a les noves necessitats. És d’aquesta manera com, entre els anys 1920 i 1925, la moda esdevingué més pràctica i adequada a la dona treballadora.

Paral·lelament a les oportunitats laborals femenines, creixia la fascinació de les dones per les activitats a l’aire lliure, majoritàriament esportives, i pels nous balls vinguts directament d’Amèrica, com ara el xarleston. Tots aquests canvis exigien un vestuari més senzill i lleuger, i alhora desinhibit, que permetés practicar tot tipus d’esport: vestits de tennis, natació, esquí, golf, etc.

Participació d’un taller de costura. Top. V(7) Modes(1)

Participació d’un taller de costura. Top. V(7) Modes(1)

A principis del segle XX s’inicià un fort debat sobre la conveniència o no d’alliberar les dones de dur la cruel cotilla que oprimia el cos i de les faldilles llargues, poc higièniques. Com a conseqüència, la indumentària se simplificà, va néixer el sostenidor i va canviar la roba interior, es va escurçar la faldilla i es va eliminar aquella cotilla que li estrenyia tant el cos. Es van crear nombroses peces de roba interior adequades a la nova vestimenta: camisoles, calces llargues, enagos, sostenidors i tota la roba interior s’omplí d’encaixos i adorns. Els mirinyacs, polissons i cotilles es van transformar en peces més còmodes i adaptables al cos.

Dona catalana, núm. 27 (9 d’abril de 1926). Top. 646(05)(46.71)Don Fol

Dona catalana, núm. 27 (9 d’abril de 1926). Top. 646(05)(46.71)Don Fol

Va canviar també l’aspecte exterior: cabells curts amb barrets ajustats i vestits rectes de tall simple amb cintura baixa i de llargada fins al genoll. Aquests vestits senzills es complementaven amb adorns de lluentons, boes de plomes i d’altres accessoris.   

Així doncs, arribem als alegres anys vint, anys d’emancipació i modernització de la dona, que marcaren un estil que es trencaria amb el crac financer de 1929.

La Dona Catalana, núm. 18 (5 de febrer de 1926). Top. 646(05)(46.71)Don Fol

La Dona Catalana, núm. 18 (5 de febrer de 1926). Top. 646(05)(46.71)Don Fol

 

Paris Chic, núm. 373. Top. S-Fol-0613

Paris Chic, núm. 373. Top. S-Fol-0613

Un recorregut pel fons de BC ens mostra la constant evolució de l’art de cosir i vestir. Des de les revistes de moda publicades a Catalunya i els libres que podem localitzar al catàleg  fins a la col·lecció de petits impresos que es conserva a la Unitat Gràfica de la BC, trobem diversos exemples de com els fets polítics, econòmics i socials esdevinguts al llarg de la història han influït notablement en la nostra manera de vestir.

Victòria Casals
Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

 

-----------------------------------------------------------------------------------------------------

Bibliografia

La Dona catalana : primera revista catalana de modes i de la llar. Barcelona : Bosch, [1925-1938] (Barcelona : Impr. Sabaté)
Top. 646(05)(46.71)Don Fol

Dona gentil : revista catalana per a la dona : surt cada dimecres. Barcelona : [s.n.], 1927 (Barcelona : Indúst. gràf. Josep Viladot). Núm. 1 (1927)
Top. Giv-IIB 4/13

La Figura de la modista i els inicis de l'alta costura a Barcelona. Trajectòria professional i producció d'indumentària femenina (1880-1915) [Recurs electrònic]. [Barcelona] : Universitat de Barcelona, DL 2014
Tesi doctoral: http://www.tdx.cat/handle/10803/129559

Historia del traje en Occidente : desde los orígenes hasta la actualidad / François Boucher ; revisión y actualización de la edición precedente a cargo de Yvonne Deslandres ; revisión y actualización de esta edición a cargo de S. H. Aufrère ... [et al.]. Barcelona [etc.] : Gustavo Gili, cop. 2009
Top. SL 391(091)Bou

Paris Chic. Barcelona : Publicaciones Mundial, [19--]. Núms. 335-337, 373
Top. S-Fol-0613

Un Passeig per la moda de Barcelona : modistes, sastres, botigues ... del mirinyac als anys vint / Elisenda Albertí. Barcelona : Albertí, 2013
Top. 2014-8-8788

El passat 21 de febrer, el Sr. Ulrich Gierth es va adreçar des de Kehl (Alemanya) a la Biblioteca de Catalunya a través de la bústia electrònica. El motiu era haver descobert que en el nostre catàleg hi constava un petit treball que ell havia escrit sobre Friburg i que havia regalat al Dr. Antoni Badia i Margarit, a través del qual va acabar arribant a la Biblioteca de Catalunya. En el correu, escrit en un molt bon català, el Sr. Gierth confirmava la data del document (que en la catalogació constava com a dubtosa) i esbossava el relat del seu interès per la cultura catalana i la manera com va fer coneixença amb el Dr. Badia. Com que aquestes dades, sens dubte d’interès, no podien quedar reflectides en el registre bibliogràfic del document esmentat, ens va semblar que bé mereixien quedar consignades i difoses a través del blog de la Biblioteca. Així, amb molt de gust, el Sr. Gierth va acceptar redactar l’apunt que es publica a continuació:

"El 21 de febrer passat vaig tenir la grata i molt emotiva sorpresa de veure que ara es troben en el prestigiós fons Badia-Cardús de la Biblioteca de Catalunya els tres fulls de la Petita empremta històrica d'Espanya a Friburg, dels quals sóc l'autor.

Al darrere d'aquesta redacció hi ha la història del meu camí cap a la llengua i cultura catalana, que sembla un conte, però la veracitat del qual puc assegurar.

De jove, el 1966, vaig anar amb els pares per a les vacances d’estiu a Castelldefels. En estar-hi, el país em va agradar. Barcelona em fascinava i en tornar amb el tren de nit «Gerona» m’havia enamorat per la vista de les muralles il·luminades. Em vaig desitjar vivament de tornar-hi quan sabria la llengua.

Estudiava llavors matemàtiques i biologia a la universitat de Friburg. A la tardor d’aquell any assistia al curs d’introducció a l’estudi de les llengües romàniques. No tenia cap intenció de canviar d’assignatura. --Un noi de vint anys pot tenir altres motivacions.-- Allà vaig aprendre que la llengua de Catalunya no era l'espanyol, sinó el català, la qual cosa va despertar la meva curiositat i va explicar les dificultats lingüístiques que els meus pares hi havien tingut durant les vacances. Naturalment havien seguit uns cursos d'espanyol a la universitat popular abans d’anar-hi, però en nombroses ocasions no els havia servit de gaire. Fins a dues vegades l'amable llogador, propietari del «Supermercado» Benidorm, no havia entès res encara que li van ensenyar el mot al diccionari alemany-espanyol. D’on resultava que per cercar les petites informacions pràctiques el meu pare preferia parlar en francès amb la seva filla que treballava a la botiga familiar.

El meu interès pel català es va convertir en un compromís quan el 1970 vaig escoltar a la universitat la conferència d’un catedràtic de Barcelona parlar de la situació del català a Catalunya. Com que jo havia passat un any d’intercanvi a França i el conferenciant va parlar en francès, el vaig entendre bé. Referí en detall les seves enquestes subtils per a establir el nombre dels catalanoparlants, que en les parelles mixtes ben sovint el catalanoparlant cedeix, etc. La cosa que em va marcar més va ser la seva relació de l’opressió. Cità la frase infame del règim de l'època: «Le citoyen de l'empire parle la langue de l'empire». Que un govern pugui prohibir a la gent l’ús de la seva llengua, em revoltava. El nazisme havia anat fins a prohibir l’ús casolà del francès a Alsàcia durant els quatre anys d’ocupació i al bell mig d’Alemanya el del sòrab de Lusàcia, on la mesura va causar danys irremeiables. Per a Catalunya, el seu discurs em feia prendre la decisió que, si mai aprengués una llengua de la península, aprendria el català.

De primer, és clar, hi havia altres prioritats. Quan ja tenia una mica de temps per començar, em trobava davant l’obstacle que les gramàtiques catalanes que trobava als catàlegs eren bé en castellà, del qual no en sabia res, bé en anglès, del qual no en sabia prou havent preparat el meu batxillerat amb llengües clàssiques.

Per atzar, el 1993 en vaig parlar als amics que tenim al país occità. Per gran joia meva van treure’m de llur biblioteca la petita gramàtica escrita en francès per Pompeu Fabra, amb què m'hi vaig posar. Poc després, altres oportunitats se’m van presentar. Àdhuc vaig poder assistir durant un any a les dues hores setmanals del curs de català a Friburg. A la Pasqua de 1996 vam anar a Catalunya durant una curta setmana, on no havia estat des de feia trenta anys, i ja vaig saber fer-me entendre en català.

Aleshores desitjava escriure a aquell orador que havia estat la seva conferència que m’havia motivat. Com feia de professor a l’institut aquí a Kehl, la petita ciutat alemanya veïna d’Estrasburg, sabia que nosaltres, els mestres, podem tenir efectes sobre els alumnes quan ja no seuen davant nostre. Pensava que la carta podria agradar-li. Per sort, els catalanistes de Friburg van poder proporcionar-me el seu nom i adreça. Havia estat Antoni Badia i Margarit. En tornar de Tübingen, on s’havien celebrat els Jocs Florals a l’exili de 1970, havia fet una estada a Friburg. Com ja coneixia el seu nom de nombroses bibliografies, el meu atreviment em va espantar una mica. Tot i això vaig escriure-li i poc després vaig rebre com a resposta la carta que segueix. 

carta_badia

Va ser als finals de maig de 1997 que la meva dona i jo fórem rebuts per la seva muller i ell. A aquesta avinentesa li vaig oferir les pàgines del document que ara es conserva a la Biblioteca de Catalunya sobre l’escut al frontó del vell ajuntament de Friburg com un record de la seva conferència de 1970 que havia estat tan decisiva per a mi.

Ens va saludar amb bona tarda en alemany i, com que la meva dona és una francesa d’Alsàcia, els dos ens van fer l’amabilitat de continuar la conversa per l’essencial en francès. En oferir una copa va ensenyar-nos que els noms de les dues grans marques de cava catalana tenen una relació amb la natura, l’una amb l’arbre Fraxinus excelsior, com va dir, i l’altra amb un ocell. Va explicar que havia estat per un període bastant llarg a la universitat de Heidelberg als anys seixanta, d’on la seva facilitat amb l’alemany que tanmateix pensava haver perdut. Ens va dir que una vegada hi havia de fer una conferència per a un públic més enllà del medi universitari, quan el cònsol d’Espanya va venir i es va asseure ostensiblement a primera fila. La intenció era clara: el règim està vigilant-vos. Però els col·legues de la universitat van tranquil·litzar Badia i Margarit dient-li que podria parlar de tot obertament, car el cònsol no entenia l’alemany.

Vam parlar d’altres temes, entre els quals el valencià. Badia i Margarit va mostrar la seva inquietud que intrigues polítiques havien aconseguit que el valencià fos classificat com una llengua distinta del català, encara que en una pàgina sencera hi ha sols un o dos canvis entre el text català i el valencià. Li vaig exposar el cas de l’alemany escrit a Suïssa, que des del temps de l’avi de Carles V els confederats suïssos queden feréstegament vinculats amb llur diferència, que nogensmenys el Duden, la normativa alemanya, està en ús a Suïssa i a més assenyala els mots específics de l’alemany escrit suís i que experts de Suïssa participaven en aquell moment, quan parlàvem, tot naturalment en la comissió encarregada de la reforma de l’ortografia alemanya, la qual era prevista per a l’any 2005. Això el va interessar moltíssim.

Al final de la tan agradable rebuda, ambdós van invitar-nos molt cordialment a tornar a anar a veure’ls d’altres vegades, la qual cosa es va fer al maig de l’any següent.

En aquesta avinentesa li vaig oferir el meu article  «Anmerkungen zu einigen Vogelnamen in den Wörterbüchern» (Observacions sobre uns noms d’ocells en els diccionaris) destinat a ser publicat dins la Revista d’Estudis Catalans (Zeitschrift für Katalanistik).

Quan va sortir el 1999, la redacció, composta per Stegmann, Kabatek i NN, hi havia aportat diverses modificacions maldestres sense referir-se a mi. Amb circumspecció jo havia formulat el paràgraf inicial de manera que s’hi evoquessin indirectament els dos conceptes principals de l’espècie: d’una banda el concepte intuïtiu que diu que una espècie és el que l’observador assabentat pot considerar com a tal, aguantant-se sobre l’aspecte exterior com la forma, el color, etc.; d’altra banda la definició científica segons la qual una espècie és un conjunt de reproducció fèrtil.

En lloc del meu text la redacció va escriure «Zwischen den Lebewesen gibt es keine fließenden Übergänge wie zwischen Artefakten.» (No hi ha transicions fluents entre els éssers vius com n’hi ha entre els artefactes.) Això és la idiotesa creacionista, l’enunciat central de la teoria de l’evolució sosté precisament que tals transicions han existit, àdhuc existeixen. Com a model pot servir el cas de la cornella emmantellada, on la separació per les glaceres durant l’època glacial no ha conduït a una isolació genètica definitiva. Ressembla a una mena de garsa de cua curta i s’encreua amb la cornella negra (Corvus corone), totalment negra com indica el seu nom, al llarg d’una línia que segueix més o menys el curs de l’Elba. Els mestissos són fèrtils. Fins al 2003 els ornitòlegs estaven d’acord en dir que l’espècie Corvus corone té dues races, a saber la cornella negra (Corvus corone corone) establerta a l’oest i la cornella emmantellada (Corvus corone cornix) a l’est. Mes, pel fet que els mestissos tenen una fertilitat disminuïda, ara es multipliquen les veus que diuen que convé considerar la cornella emmantellada com una espècie pròpia, i anomenar-la Corvus cornix.

En rebre el meu article, el Dr. Badia i Margarit reconegué instantàniament per l’aspecte de la tipografia que hi havia inserit còpia d’unes entrades del Diccionari d’Alcover i Moll. Per error havien descrit sota l’entrada «ossífrag» l’àguila pescadora (Pandion haliaetus) en lloc del trencalòs (Gypaetus barbatus). Vaig afegir que em sentia una mica malament en criticar aquests grans lingüistes que havien degut treballar en temps molt difícils. L’expressió de la cara em va indicar que va apreciar la meva actitud. Va tranquil·litzar-me dient que la ciència sempre ha de progressar i em va fer el gran honor de demanar que li escrigués una dedicatòria. Li vaig escriure una frase que seria en català: Al catedràtic Sr. Badia i Margarit, del qual hauria desitjat que hagués estat el meu mestre.

Dissortadament no vam tenir altres encontres amb la seva muller i ell, ni, fins ara, moltes altres estades al país. Aquí a casa llegeixo molt i escric de tant en tant una carta en català, ambdues coses amb força consultes dels diccionaris, d’on en el curs dels anys van resultar noranta-tantes pàgines de propostes d’esmenes o modificacions, que vaig enviar a la casa editoral a Barcelona. Així continuo actuant per a la llengua estimada – del «front exterior» estant.

El Sr. Jaume Clarà Arisa va tenir l’amabilitat de revisar aquest text. Li estic molt agraït

Ulrich Gierth
Kehl (Alemanya)"

El 28 de maig de 2014 donàvem el tret de sortida a la commemoració de la Biblioteca de Catalunya, que feia cent anys que era oberta al públic.

Aquests darrers 365 dies hem procurat posar una mica més l’èmfasi en aquest paradigma de servei traslladat al segle XXI. Si el 1914 el fet que la Biblioteca de Catalunya inclogués als seus estatuts el préstec de documents era un esdeveniment socialment innovador, avui en dia, per democratitzar l’accés a la cultura remarquem la necessitat  de proporcionar accés virtual gratuït als continguts. Si el 1914 es feia palesa la voluntat del govern de dotar Catalunya de biblioteques, tant de caràcter d’investigació com de divulgació i formació, per fer accessible la cultura al poble, ― el que es debatia llavors era quina era la prioritat, tal com manifestava la coneguda polèmica “biblioteca científica vs biblioteques populars” que van mantenir Eugeni d’Ors i Lluís de Zulueta l'any 1910 als diaris de l'època― avui, les biblioteques públiques i la biblioteca nacional són serveis consolidats que han esdevingut mitjans essencials perquè el coneixement sigui a l’abast de tothom.

doble_bc

Tanmateix, la societat, en els àmbits instrumentals, socials i econòmics és i continuarà sent canviant. Els públics potencials que volen tenir accés a la informació i els canals per fer-ho s’han diversificat, amb audiències sovint allunyades dels mitjans tradicionals sobre els quals les institucions culturals hem posat l’èmfasi durant anys. La bretxa digital existeix, i no només pel fet de la desigualtat d’accés a les tecnologies o per l'analfabetisme digital, sinó per l’heterogeneïtat de la manera de consumir la informació. Tot ha evolucionat ràpidament: continguts, instruments i expectatives dels múltiples perfils d’usuaris que sovint reclamen ser creadors i protagonistes i no tan sols  receptors/consumidors.

A la Biblioteca de Catalunya, en aquest sentit, i especialment aquest any, hem procurat fer els usuaris còmplices i col·laboradors actius de les nostres propostes. Hem creat a la web de la biblioteca un apartat dedicat al centenari amb el desig d'oferir un aparador públic que expliqui d’una manera molt gràfica la història dels primers anys de la Biblioteca. Hem convidat els usuaris a jugar amb nosaltres a través de les xarxes socials, hem intensificat les conferències, presentacions, exposicions i concerts ―realitzats en molts casos en col·laboració amb altres institucions i agents de la vida cultural catalana― entre els quals el concert del centenari. També hem posat en marxa iniciatives de participació ciutadana com ara els projectes Fem memòria i Transcriu-me i hem editat La Biblioteca nacional de Catalunya, una publicació d'alta divulgació, a tall de guia, adreçada al gran públic. En definitiva, un conjunt d'activitats per incrementar la visibilitat de la biblioteca com a institució nacional, per potenciar el sentit de pertinença en la societat i per donar a conèixer la riquesa de la col·lecció patrimonial que és testimoni de la nostra història.

La Biblioteca de Catalunya, com a servei nacional obert al públic, finalitza el seu centenari, però les celebracions a l'entorn del món bibliotecari continuen. El 1915, com a part del projecte de la Mancomunitat, es creava l'Escola de Bibliotecàries ―de la qual la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB és hereva― per formar les professionals que havien de tenir cura de les biblioteques. El mateix any, s'aprovava el projecte d'Eugeni d'Ors[1] per a la creació de la xarxa de biblioteques populars, ja que, com va dir Enric Prat de la Riba  al seu discurs de presa de possessió com a president de la Mancomunitat el 1914: “... que no hi hagi ni un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, les seves escoles, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera".[2]

Amb la mirada de cent anys després, celebrem l'Any de les Biblioteques, uns equipaments que, malgrat els esdeveniments històrics del segle XX que van marcar i frenar aquell impuls inicial de la Mancomunitat, són un actiu a l’alça.

 

Llarga vida a les biblioteques! 

 

Eugènia Serra
Directora

 

1.  Projecte d'acord sobre la instal·lació a Catalunya d'un sistema de biblioteques populars. Aprovat l'11 de maig de 1915. Publicat al Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 2 (1915), p. 122-130. Disponible a: ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/butlletiBC/id/429/rec/2  

2,  Publicat a La Veu de Catalunya, edició del matí, 7 d'abril de 1914, p. 4. Disponible a ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/veup1/id/34424/rec/7  

RDA és l’acrònim de Recursos, descripció i accés, el nou codi de catalogació que substitueix les Regles angloamericanes de catalogació, 2a edició (AACR2).

rda_logo

Logo utilitzat amb l'autorització de la Co-Publishers for RDA (American Library Association, Canadian Library Association, and CILIP: Chartered Institute of Library and Information Professionals

RDA està desenvolupat pel Joint Steering Committee (JSC) for Development of RDA, conjuntament amb representants de l’American Library Association, de l’Australian Committee on Cataloguing, de la British Library, del Canadian Committee on Cataloguing, del Chartered Institute of Library and Information Professionals (CILIP) i de la Library of Congress. El Committee of Principals (CoP) supervisa el projecte. RDA s’ha desenvolupat amb la perspectiva de ser adaptable a nivell internacional i fer possible que altres països puguin fer-ne la traducció i ajustar les directrius a les necessitats locals.

RDA és un conjunt de directrius i d’instruccions que inclouen tant la descripció com l'accés de qualsevol recurs. Es basa en els punts forts d’AACR2 i es fonamenta en els principis internacionals establerts a la Declaració de Principis Internacionals de Catalogació de 2009 i en els models conceptuals desenvolupats per l’IFLA:

Requisits funcionals dels registres bibliogràfics [Recurs electrònic] : informe final / IFLA Study Group on the Functional Requirements for Bibliographic Records ; traducció catalana d’Assumpció Estivill Rius. Barcelona : Biblioteca de Catalunya : Col·legi Oficial de Bibliotecaris- Documentalistes de Catalunya, 2009

 

Requisits funcionals de les dades d'autoritat [Recurs electrònic] : un model conceptual / edició de Glenn E. Patton, Working Group on Functional Requirements and Numbering of Authority Records (FRANAR) de l'IFLA ; traducció catalana d’Assumpció Estivill Rius. Barcelona : Biblioteca de Catalunya : Col·legi Oficial de Bibliotecaris- Documentalistes de Catalunya, 2010

 

RDA és un recurs en línia en anglès, d’accés per subscripció, conegut com RDA Toolkit. 

Actualment existeixen quatre traduccions: alemany, castellà, francès i xinès, aquesta última disponible només en versió impresa.

RDA proporciona:

 - un marc flexible per a descriure tots els recursos digitals i no digitals
 - dades fàcilment adaptables a les noves i emergents estructures de base de dades
 - dades compatibles amb els registres existents en els catàlegs de biblioteques
 - el potencial de poder ser utilitzat per altres comunitats com els arxius, els museus, els editors, etc. 

RDA es va implementar el 2013 als Estats Units d’Amèrica, Canadà, Austràlia i, a nivell europeu, al Regne Unit i a Alemanya. Es preveu la seva implementació en països com Finlàndia, Suècia, Països Baixos, etc. Des del 2011 existeix el grup EURIG (European RDA Interest Group), que promou els interessos professionals comuns de tots els usuaris, o potencials usuaris, d’RDA a Europa.

A Catalunya la Comissió Assessora de Catalogació de la Biblioteca de Catalunya, l’any 2013 va fer pública la seva decisió d’adoptar RDA. D’acord amb aquesta decisió, la Biblioteca de Catalunya va encarregar la traducció catalana a Assumpció Estivill i Rius. Es preveu la seva publicació a finals d’any.

L’any 2014 la Comissió Assessora de Catalogació va acordar crear la Subcomissió Tècnica per iniciar el procés de transició, amb l’objectiu de:

- Planificar i difondre el canvi durant el 2015 i iniciar la implementació el 2016
- Fer les recomanacions necessàries per assegurar la coexistència dels actuals registres d’autoritat i bibliogràfics amb els futurs registres en RDA
- Fer el seguiment del desenvolupament del BIBFRAME

La Subcomissió es va constituir formalment a inicis del 2015 i en formen part:

- M. José Aragonès Poves, Servei de Normalització Bibliogràfica, Biblioteca de Catalunya
- Ida Conesa Sanz, Servei de Normalització Bibliogràfica, Biblioteca de Catalunya
- Rosa Fabeiro Garcia, CRAI Procés Tècnic, Universitat de Barcelona
- Montserrat Garcia Alsina, Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació, Universitat Oberta de Catalunya
- Mercè Ramon Martínez, Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona
- Joana Roig Equey, Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya
- Anna Rovira Jarque,CRAI Procés Tècnic, Universitat de Barcelona
- Luna Sindin Cordery, Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya
- Jesús Gascón García, Facultat de Biblioteconomia i Documentació, Universitat de Barcelona
- Carme Piulachs, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya
- Paz Caldentey Rodríguez, Servei de Normalització Bibliogràfica, Biblioteca de Catalunya
- Gisela Ruiz Chacón, Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya
- Coordinadora: Imma Ferran, Servei de Normalització Bibliogràfica, Biblioteca de Catalunya

El procés s’ha planificant en les cinc fases següents:

- Fase de difusió, per donar a conèixer RDA i el procés del canvi.
- Fase de preparació, per determinar quins canvis s’han de fer  als catàlegs i quins procediments i pràctiques catalogràfiques s’han d’adaptar a les noves directrius.
- Fase de formació adreçada a bibliotecaris i catalogadors.
- Fase d’implementació.

Les institucions que ja han mostrat el seu acord al canvi a RDA per al 2016, han estat:

- Biblioteca de Catalunya
- Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya
- Universitat Autònoma de Barcelona
- Universitat de Barcelona
- Universitat de Girona
- Universitat de Lleida
- Universitat de Vic
- Universitat Jaume I
- Universitat Oberta de Catalunya
- Universitat Politècnica de Catalunya
- Universitat Pompeu Fabra
- Universitat Ramon Llull
- Universitat Rovira i Virgili
- Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (per al 2017).

A partir del 2017 s’iniciarà un període de transició fins que la resta de les biblioteques catalanes implementin RDA.

El proper mes de juny la Biblioteca de Catalunya obrirà un nou apartat dins de la seva pàgina web amb la informació actualitzada sobre la implementació d’RDA a Catalunya i el seu desenvolupament en altres països del món. Les biblioteques catalanes tindran disponible un espai específic per a debatre, compartir informació i plantejar qüestions sobre RDA i BIBFRAME.

 

Què és el BIBFRAME 

bibframe_logo

 

És l'acrònim de Bibliographic Framework Initiative, la iniciativa de la Library of Congress que fixa els fonaments de la futura descripció bibliogràfica, tant dins de la web com en un món més ampli connectat en xarxa. BIBFRAME serà el substitut dels formats MARC però, a més, és un model general per expressar i connectar dades bibliogràfiques. El punt central és determinar el camí de transició dels formats MARC 21 conservant el punt fort que els ha distingit sempre, l'intercanvi de dades com a suport per poder compartir recursos i poder estalviar costos de catalogació, que ha estat fonamental durant les últimes dècades. El disseny de BIBFRAME està pensat per què es pugui integrar i implicar-se en la gran comunitat de la informació, i al mateix temps pugui cobrir les necessitats de les biblioteques.

BIBFRAME permetrà, en un entorn basat en el web, citar les dades de les biblioteques de tal manera que es pugui diferenciar l'obra conceptual (el títol i l'autor) dels detalls sobre la manifestació de l'obra (el nombre de pàgines, il·lustracions, ...). I BIBFRAME permetrà  produir les dades de biblioteques que identifiquen les entitats implicades en la creació d'un recurs (autors, editors) i els conceptes (les matèries) associats amb el recurs.

Com a iniciativa, BIBFRAME investiga sobre tots els aspectes de la descripció bibliogràfica, creació de dades, i intercanvi de dades. Així, a més de substituir el format MARC, inclourà l'acomodament dels diferents models de continguts i normes de catalogació, l'exploració de nous mètodes d'entrada de dades, i l'avaluació dels protocols d'intercanvi existents.

El Model BIBFRAME és un model conceptual i pràctic alhora que facilita l'equilibri entre les necessitats dels qui enregistren descripcions bibliogràfiques detallades i les necessitats dels qui descriuen altres materials culturals, i dels qui no necessiten un nivell de descripció tan detallat.

bibframe model

 

El Model BIBFRAME té quatre classes o entitats. L'Obra que identifica l'essència conceptual d'alguna/una cosa. La Instància que reflecteix la materialització d'una Obra. L'Autoritat que identifica una cosa o concepte associat amb l'Obra o la Instància. I l'Anotació que proporciona una nova manera d'expandir la descripció d'una Obra, Instància o Autoritat.

El Vocabulari BIBFRAME és la clau per a la descripció dels recursos. Igual que el format MARC té definit un conjunt d'elements i atributs, el Vocabulari BIBFRAME té un conjunt definit de classes i propietats. Una classe identifica un tipus de recurs BIBFRAME (com ara un camp de MARC pot embolcallar un sol concepte); les propietats serveixen com a mitjà per descriure amb més detall un recurs BIBFRAME (com ara els subcamps de MARC identifiquen més específicament els aspectes d'un concepte).

Gràcies a la independència volguda de BIBFRAME de no vincular-se estretament a cap codi catalogràfic, es completa el canvi que l'entorn web ha generat en la comunitat de les biblioteques, ja que cal tenir present el canvi conceptual d'RDA, com a nova norma internacional basada en els principis dels FRBR (Functional Requirements for Bibliographic Resources).

 

Ida Conesa i Imma Ferran
Servei de Normalització Bibliogràfica

Després d’un dimecres gris i plujós, el dia es va llevar ben net per celebrar la festivitat dels llibres i les roses. A la Biblioteca de Catalunya també ens preparàvem de bon matí per obrir les portes als visitants. És un dia molt diferent i ens agrada que tot estigui a punt. 

porta

Foto: Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles

A partir de les 8 del matí el personal va anar arribant per preparar les mostres de documents i ultimar els darrers detalls de la Jornada. Les persones que feien de guies, treballadors de les diferents seccions de la biblioteca, també repassaven el guió de la visita. 

A les 10 en punt van començar a arribar els primers visitants matiners. S’oferia la possibilitat de fer visites guiades cada 10 minuts en grups de fins a 20 persones o fer el recorregut per lliure. Com l’any anterior, a més de seguir la guia de la visita en paper, es podia fer llegint els codis QR que es hi havia a cada punt del recorregut; i amb una altra novetat tecnològica afegida: la possibilitat de tenir més informació de determinats elements del recorregut mitjançant una aplicació de realitat augmentada.

escala

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

També a primera hora començaven les visites concertades. En primer lloc un curs dels Maristes de Rubí, que ja han convertit en una tradició la visita a la biblioteca el dia de Sant Jordi. Tant a ells com a la resta d’escoles que ens visita se’ls fa un recorregut especial, que inclou la visita al taller de Roser Capdevila, que la il·lustradora va cedir a la biblioteca juntament amb el seu fons personal, i que va decorar ella mateixa tal com el tenia a casa seva.

Al llarg del matí van passar per la biblioteca més de 1.300 persones; es van fer 29 visites guiades, amb més de 500 persones, i la resta va seguir el recorregut pel seu compte. A la tarda el nombre de visitants va baixar una mica, van ser 975, amb 20 visites. En total vam tenir 2.280 visitants. 

mares

Foto: Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles

Per altra banda, després de l’èxit de l’any passat, les institucions del barri han tornat a oferir-nos concerts, que s’han alternat amb els concerts de la pianola de la biblioteca, que també tenen molt d’èxit. Els alumnes de l’Escola de Músics i JPC, la coral del Centre de Normalització Lingüística de Ciutat Vella, les corals dels casals de gent gran Josep Tarradellas i Josep Trueta van omplir de música i cançons la Sala de Llevant. A mig matí va ser la coral infantil de l’Escola Labouré la que va omplir de música i nens el final de la sala, amb els companys i familiars que venien a escoltar-los. Entre músics i públic, van assistir als concerts  més de 600 persones, al marge dels visitants de la Jornada de Portes Obertes. 

laboure

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

Al llarg del recorregut es van poder veure les diferents mostres preparades pel personal de les seccions de la Biblioteca. 

A l’Espai Zero, l’exposició Editorial Gustavo Gili, l'excel·lència de l'editor

A la Sala de Reserva, cartells publicats a l’obra Cartells catalans. Mancomunitat de Catalunya, Generalitat de Catalunya : cent anys de cartells 1914-2014, un conjunt de matrius calcogràfiques del taller de Jordi Sánchez i una selecció de dibuixos originals de Marisa Esmatjes.

A la mateixa sala, diversos facsímils de la Biblioteca; d’alguns d’ells, en conservem l’original, altres es mostren per les seves belles il·lustracions o el valor històric i literari.

_DSC0736

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

A la Sala General, en primer lloc un gran llibre desplegable de Joc de Trons, que va tenir un gran èxit entre els seguidors de la sèrie i va ser molt fotografiat.

També s’hi podien veure llibres il·lustrats de biblioteques nacionals, amb motiu de l’Any de les Biblioteques, un recull de documents relacionats amb Sant Jordi, una selecció de documents il·lustrats, audiovisuals i sonors de formes o continguts rars i curiosos, i publicacions periòdiques seleccionades amb motiu de l’Any de la Llum.

Per últim, a la Sala Cervantina, per commemorar  el quart centenari de la publicació de la segona part del Quixot , s’exhibia una mostra d’edicions de la segona part -la de Cervantes i la falsa d’Avellaneda-, quixots il·lustrats -alguns acompanyats de gravats originals-, i una selecció de material efímer.

cervantina

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

Els visitants acabaven el recorregut escoltant els concerts o la pianola, passejant per la terrassa gòtica i, abans de marxar, molts d’ells compraven alguna publicació o record de la biblioteca i signaven al llibre de visites. Fa il·lusió llegir els comentaris que ens han deixat, els agraïments per l’esforç realitzat, i per la feina de preservació del patrimoni català que fa la Biblioteca.

Com a colofó, us convidem a fer una ullada a l'Storify que recull el que s'ha dit a les xarxes socials sobre la Jornada de Portes Obertes. 

 

Marga Losantos
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

El dia que Josep Pijoan va venir a la Biblioteca de Catalunya, el cinc d’abril de 1951, va deixar aquesta dedicatòria al llibre de signatures de visitants il·lustres (ms. 3855): “Com creixen les coses de l’esperit! En quaranta anys lo que era petit, un llibre, una fulla, ara es hostal - de biblioteca capdal! Lloch benehit!”. 

Pijoan

És clar que Pijoan és un dels molts visitants il·lustres que ha tingut la Biblioteca. Fins i tot n’hi ha hagut de sang reial, com els Prínceps d’Espanya o Raniero de Mònaco, que ens indiquen que la Biblioteca ha estat i és molt visitada. Aquest any passat ha rebut 4.349 visitants, entre estudiants, docents, professionals, personalitats..., sense comptar les 2.441 persones que van venir a la jornada de Portes Obertes celebrada, com cada any, el dia de Sant Jordi. Entenem per visitants aquells que vénen a la BC seguint una visita guiada o de docència, no pas els investigadors que hi desenvolupen tasques bibliogràfiques o d’investigació.

santjordi

I és que des de ben aviat la BC va rebre visites de tot tipus. L’any 1915 recorria les dependències del Palau de la Generalitat el president del govern espanyol Eduardo Dato. L’acompanyaven un nodrit grup d’intel·lectuals: Pere Coromines, Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Rubió i Lluch, el periodista Fernando Barangó-Solís, Pompeu Fabra, M. A. Fargas i Ferran Soldevila. I el tretze de juny de 1923 el professor de la Universitat de Freiburg Heinrich Finke hi acudia amb motiu d’un homenatge que li van preparar els seus companys de l’Institut d’Estudis Catalans.

A partir de 1940 la Biblioteca Central rebrà les personalitats del moment: el nou ministre d’Educació Nacional, José Ibáñez Martín, “que recorrió todas las dependencias, siendo saludado por todo el personal de la Casa” (Anuario de la Biblioteca Central y de las populares y especiales, 1939-40, p. 108), Pilar Primo de Rivera i destacats membres de la Secció Femenina de la FET i de les JONS, i quan el gener de 1942 Francisco Franco visita Barcelona, “la ciutat que redimió” (La Vanguardia Española, vint-i-set de gener de 1942), l’agenda d’actes també inclourà una passejada per la Biblioteca Central.

Però entre aquestes visites “honorables” se n’hi barregen d’altres de més “normals”, com la del grup d’alumnes de la veïna Escola Pia de Ronda Sant Antoni o de professionals com les bibliotecàries i el director de la biblioteques del CSIC el 1945. Al dietari de la Biblioteca de Catalunya hi apareixen puntualment anotades (Arx. Administratiu, c. 476/ 3 i 4). D’aquesta època és també una de ben especial: la que va fer el gener de 1948 el professor Alexander Fleming. La Biblioteca va aprofitar per organitzar una exposició sobre la penicil·lina i el científic va regalar un exemplar del seu primer treball (Top: Res 74/10 4º).

Fleming

El febrer de 1953 queda establert que cada primer diumenge de mes de les onze a la una es faran visites de portes obertes guiades pel personal tècnic. La iniciativa, però, no durarà gaire: al dietari les trobem consignades només fins al juny d’aquell mateix any.

Dietari de la Biblioteca de Catalunya, any 1953 (TOP: Arx. adm. C 476/4)

Dietari de la Biblioteca de Catalunya, any 1953 (TOP: Arx. adm. C 476/4)

I el 1964 hi ha un projecte de visites públiques a la Biblioteca, amb fil musical i tot! A l’Arxiu Administratiu de la BC (c. 35/7) es conserva el procediment, perfectament detallat, encara que no hi hem trobat cap constància que indiqui que s’arribés a fer:

 - Se efectuarán los primeros domingos de mes
 - Se anunciarán por la radio y la prensa
 - Las explicaciones correrán a cargo de una bibliotecaria
 - Dicha bibliotecaria se escogerá en base a la siguiente ordenación (tres bibliotecarias para un año, por turnos)
 - Hora de visita por la mañana preferiblemente a partir de las 11
 - Las explicaciones se harán de acuerdo con la guia de la Biblioteca
 - Se empleará el idioma castellano salvo en los casos en que los visitantes sean todos catalanes y así lo prefieran
 - Gratificación de 150 ptas. por visita
 - Música de fondo previamente escogida por dicha bibliotecaria y funcionamiento del tocadiscos a cargo del ordenanza de turno.

Les visites no s’han aturat mai a la BC. Algunes han estat ben emotives, com la que el gener de 1978 va fer el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, en la seva primera visita a una institució de cultura en venir de l’exili. En el discurs va dir que “portava la Biblioteca de Catalunya clavada al cor” (Anuari de la Biblioteca de Catalunya i de les populars i especialitzades de Barcelona, 1977-78, p. 21).

Avui, tretze de gener de 1978

Avui, tretze de gener de 1978

Els qui actualment acostumem a guiar-les us podem assegurar que són molt gratificants i, encara que no tenim la sort de poder escollir una música de fons, sí que les xarxes socials ens regalen de tant en tant comentaris com aquest: “Va ser tot un luxe poder fer aquesta visita i contemplar de prop alguns dels tresors que es conserven a la biblioteca!”.

 

Marta Riera
SAIOD

A la Biblioteca de Catalunya hi ha racons que l’usuari no sol visitar. Alguns, perquè estan fora del circuit de les sales i, d’altres, perquè estan tancats a les visites. Mentre que els magatzems o les sales de treball intern no s’obren mai al públic, alguns espais són accessibles al públic de tant en tant, com passa amb el Museu del Llibre Marès o la Sala Cervantina, que es poden visitar la Diada de Sant Jordi o en certes visites concertades. No passa el mateix amb alguns serveis interns, que ni l'usuari ni el visitant arriba a conèixer en aquestes circumstàncies. D'aquests serveis interns, el Laboratori  d’àudio i vídeo és –probablement- el menys conegut del públic general.

Què és el Laboratori d'àudio i vídeo? És un espai de treball on s'hi desenvolupen els serveis de còpia alternativa de documents sonors i audiovisuals per tal que l'usuari en pugui fer ús, ja sigui per a  consultar al mateix edifici, per a endur-se a casa, o per a fer-ne un ús comercial. El Laboratori es troba en un edifici de l’Hospitalet, on també s’ubiquen una part dels magatzems i altres dependències del Departament de Cultura. És per aquest motiu de llunyania que en les visites potser no es menciona, tot i que és just que sigui reconegut per la tasca que s'hi du a terme.

Vista general del laboratori

Vista general del laboratori

Des de quan té laboratori la Biblioteca de Catalunya? No ens hem de remuntar gaire lluny, ja que abans del 1993 la Biblioteca no disposava d’un fons discogràfic com a tal. Hi havia, això sí, discs solts que havien anat arribant amb diverses donacions, i que havien quedat a la Secció de Música, pendents de catalogar. Quan l’any 1993, en plena etapa de remodelació de l’edifici central del carrer Hospital, la Biblioteca va assumir per llei les funcions de receptora del Dipòsit Legal, es va haver de fer càrrec d’una amplíssima col·lecció discogràfica que havia anat arribant a la Biblioteca Pública i Universitària, d’on procedia el fons discogràfic. A aquest fons calia afegir el que, des del 1981 i fins aleshores,  havia ingressat a la Fonoteca nacional de Catalunya del Servei de Biblioteques de la Generalitat. La Fonoteca, amb aquest mateix nom, entrava així a formar part de la Biblioteca nacional de Catalunya amb la Llei del sistema bibliotecari del 1993.

Un any després, el novembre del 1994, Ràdio Barcelona va signar un conveni amb el Departament de Cultura mitjançant el qual la corporació cedia en dipòsit per a vint anys renovables el fons històric de l’emissora. Van ingressar més de 112.000 documents, 10.000 dels quals eren cintes magnètiques en bobines sonores, 10.000 més eren discos antics de 78 rpm, i uns 82.000 eren discos de vinil. Amb l’ingrés d’aquest material sonor, la Generalitat es comprometia a facilitar a Ràdio Barcelona una còpia digital dels documents, segons demanda. Per tal de complir aquest requisit, la Biblioteca va haver de crear un servei de transferència de fons sonors de suport analògic a suport digital amb tot el que comportava: adquisició dels aparells reproductors adequats, contractació de personal professional per a fer les còpies, així com també personal bibliotecari per a catalogar els documents. Aquest personal es va adscriure a la Fonoteca de la Biblioteca de Catalunya.

Fotografia de l’àrea dels racks

Fotografia de l’àrea dels racks

Han passat més de vint anys des de la formació d’aquest servei i, actualment, el Laboratori de la Fonoteca ha incrementat les seves funcions en paral·lel a l’evolució de les tecnologies i a la missió patrimonial de la Biblioteca. D'una banda, l'arribada de vídeos domèstics a través del Dipòsit Legal ha forçat un canvi de denominació de la Fonoteca, que ha passat a dir-se “Unitat de Sonors i Audiovisuals” per tal de reflectir millor la tipologia de fons que gestiona.  D'una altra, a més de servir les còpies a Ràdio Barcelona, el Laboratori està dedicat principalment al servei de còpies als usuaris externs i interns. Aquestes còpies poden ser d’accés (alternatives al document original, i que es consulten a sala), còpies per a ús personal, d’estudi o d’investigació, o ús comercial, i també còpies necessàries per a il·lustrar exposicions, articles al blog o a l'apartat “Tresors” del web de la BC.

Diversos elements del laboratori: Termohigrògrafs / Equalitzadors / Detall d'un giradisc / Taula de mescles

Diversos elements del laboratori: Termohigrògrafs / Equalitzadors / Detall d'un giradisc / Taula de mescles

Una altra atribució del laboratori és la realització de còpies de preservació de documents sonors i audiovisuals. Com passa amb la resta de documents patrimonials, cal preservar els documents sonors i audiovisuals per tal de poder garantir la seva consulta al llarg del temps. La tasca de preservació implica la realització de diversos processos abans de fer la transferència:

En general,

a)      comprovació del seu estat, i tria de la millor còpia, si en tenim més d’una.

b)      neteja de la superfície a enregistrar, si és mecànica; la neteja de superfícies magnètiques  requereix d’una tècnica especial, per a la qual el Laboratori no està equipat.

c)       selecció del reproductor adequat a les característiques del document (Àudio/Vïdeo; Analògic/Digital; Mecànic/Magnètic/Magnètico-òptic; Domèstic/Professional...)

Fotografia de l’àrea dels plats

Fotografia de l’àrea dels plats

Hem d'entendre el laboratori d'àudio i vídeo com un servei. Com hem dit, per poder-lo oferir, cal un equipament que al llarg dels anys s'ha anat actualitzant. A continuació relacionem el seu equipament bàsic.

 

Maquinari:

  • ÀUDIO

REPRODUCTORS/GRAVADORS

CINTES MAGNÈTIQUES

REVOX   B77 MICII
STUDER   A-807

PLATS GIRADISCOS

REGA   PLANAR 2
REGA   PLANAR 3
REGA   PLANAR 78
RECK-O-KUT   CSV-LECTURA VERTICAL

PLETINES CASSET

NAKAMICHI   DECK1
PROTON   AD 430
MARANTZ   PMD 502

REPRODUCTORS/GRAVADORS  CD

AMC   CD 6
STUDER   D 740
MARANTZ   CDR 620

REPRODUCTORS/GRAVADORS  DAT

SONY   PCM-2300

REPRODUCTORS/GRAVADORS MiniDisc

TASCAM   MD-350

REPRODUCTORS CARTUTXOS 4Pistes

UHER   400 REPORT IC

REPRODUCTORS CARTUTXOS 8Pistes

ZENITH   D 631

 

  •  VÍDEO

MAGNETOSCOPIS VHS, BETAMAX, U-MATIC

JVC a2/Nicam/PDC Decoder   HR-S 7000
BETAMAX   SL-P20CH
SUPER BETA   SL-HF950
LG   RC 5699H
LG   LV 4685
U-MATIC SONY   VO 5850P

CAPTURADORA DE VÍDEO

BLACKMAGIC   H 264 ProRecodrder

 

  • PROCESSADORS

PREVIS                                          

ELBERG   MD12      (2 unitats)

ANALITZADOR D'ÀUDIO

PROMAX   AA 930

AMPLIFICADORS

ADCOM   GFP-555-II         
ADCOM   GFA-535-II
PROTON   D 540
AMC   CD 6
PROTON   AM 452
PROTON   AM-455  

MESCLADORA

ALLEN HEATH   WZ 20S

CONVERSOR ANALOGIC/DIGITAL

DIGIDESING   002
DIGIDESING   96

 

  • ALTRES

APARELLS DE RÀDIO

PROTON   AT-470

MONITORS DE TV

SONY  KX 27 PS 1
SONY   TH-150C

 

Programari:

ProTools HD, amb capacitat per digitalitzar i tractar el so a qualitat preservació. Permet  la entrada i sortida de senyal de vuit dispositius alhora. 

Fotografia del reproductor de cintes magnètiques STUDER A-807

Fotografia del reproductor de cintes magnètiques STUDER A-807

El personal que treballa en el laboratori té la formació de tècnic en imatge i so. Una altra de les funcions importants que desenvolupa és  proposar les compres d’equipament d’alta fidelitat i de tot el que estigui relacionat amb les tasques que es duen a terme tant al Laboratori com en altres dependències de la Biblioteca on cal reproduir àudio o vídeo: els serveis de catalogació de la Unitat de Sonors i Audiovisuals,  Servei d’Accés i Obtenció de Documents, l’Àrea de Difusió o l’Arxiu Maragall.

Fotografia de l’àrea del MAC

Fotografia de l’àrea del MAC

El darrer procés de preservació digital assignat al  Laboratori consisteix a pujar els fitxers al repositori general de preservació digital de la Biblioteca. Dins d’aquest repositori, s’accedeix de forma permanent a tots els fitxers digitals i a les seves metadades descriptives i tècniques. De moment, el repositori és d’ús intern, però en un futur donarà accés a gran part dels documents que actualment cal demanar amb el procediment de petició de còpies.

En definitiva, el Laboratori és un dels elements que donen més visibilitat al fons sonor i audiovisual de la Biblioteca, i esperem que haver donat a conèixer la seva tasca ajudi a comprendre millor la pròpia funcionalitat del servei.

 

Margarida Ullate i Estanyol
Francisco Bellido Rodríguez
Unitat de Sonors i Audiovisuals

Segurament us sorprendrà aquest títol però reflecteix amb bastant d’exactitud la història que vull explicar sobre la fotografia dels Jesuïtes de Sarrià, feta pel fotògraf Pau Audouard.

Per treballar i processar el fons de plaques de vidre 30x40 cm de Pau Audouard, que es troben dins el fons Pau Audouard a la Biblioteca de Catalunya, vàrem consultar diverses fonts bibliogràfiques de l’època. Va ser llavors quan ens vàrem adonar d’un fet sorprenent i rellevant: la imatge de la façana del Col·legi Sant Ignasi de Sarrià, conegut com els Jesuïtes de Sarrià, diferia, en un dels documents, de la realitat.

Fem una mica d’història per situar el fotògraf i l’edifici.

Pau Audouard Déglaire (Havana,1856 - Barcelona, 1918), és un dels fotògrafs barcelonins més rellevants de finals del segle XIX i principis del XX, com a retratista i reporter fotogràfic. Fotògraf oficial de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, començà la seva carrera professional a la Rambla del Centre fent targetes de visita, i el 1905 va instal·lar l'estudi més luxós de l’època, a la Casa Lleó Morera al passeig de Gràcia de Barcelona on s’anaren instal·lant els retratistes d’aquells anys. Va tenir una estreta col·laboració professional amb Hermenegildo Miralles, com es pot veure amb l’àlbum de vistes de Montserrat i Panorama nacionalEls últims temps va treballar com a director artístic als magatzems “El Siglo”, i va fer també fotografia de teatre.

A la Biblioteca de Catalunya hi ha una àmplia representació de la seva tasca professional: retrats, àlbums d’albúmines,  de vistes de Montserrat, del port de Barcelona, d’obres públiques, de l’exèrcit  i de l’Exposició Universal del 1888, i la col·lecció de 119 plaques de vidre 30x40 cm que daten entre 1891 i 1896. No hem d’oblidar tampoc l’exposició de l’any 2000 a l’Arxiu Maragall, Audouard i Maragall. Imatge i paraula, comissariada per Ricard Marco i Rosa M. Olivella.

imatge 1

Díptic de l'exposició

 

L’edifici de l'escola, obra de l'arquitecte Joan Martorell i Montells, data del 1895 i és d’estil neogòtic anglès, té una extensió de 85.000 metres quadrats i està situat a la finca de la Casa Gardenyes a la part alta de Barcelona.

Aspecte de l’edifici l’any 1895 quan es va inaugurar amb l’acabament de l’ala esquerra i central. Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d’un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

Aspecte de l’edifici l’any 1895 quan es va inaugurar amb l’acabament de l’ala esquerra i central. Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d’un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

L’escola, que en els seus inicis estava a Manresa, tingué un edifici provisional a Barcelona entre 1892 i 1895.

La façana de maó vist de color vermellós i finestrals amb arc ogival es podria dir que és totalment simètrica amb una part central i dues torres a banda i banda, si no fos, i aquí la raó d’aquest escrit, que una de les dues no està acabada com estava previst en l’avantprojecte inicial de l’arquitecte.

Fotografia del dibuix original de l’avantprojecte de Joan Martorell. Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d’un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

Fotografia del dibuix original de l’avantprojecte de Joan Martorell. Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d’un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

La visió d’un edifici inacabat i en constant construcció que veiem a les fotografies de l’època

Ala dreta en construcció. Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d'un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

Ala dreta en construcció. Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d'un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

continuarà al llarg dels anys.

Vista aèria abans de la remodelació (s. XX). Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d'un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

Vista aèria abans de la remodelació (s. XX). Vila, Ignasi (Vila Despujol). Sant Ignasi (Sarrià) : història d'un col·legi centenari. El Col·legi, 1995

Desconeixem els motius pels quals no s’ha acabat mai la torre del lateral dret, tot i que podríem intuir raons de tipus econòmic, de patrimoni..., però això seria objecte d’un altre article.

Contràriament, a la impressió de la fotografia de Pau Audouard del llibre Panorama nacional : escogidísima colección de láminas, reproducción fiel de esmeradas fotografías ... publicat per Hermenegildo Miralles el 1898 hi apareix aquesta torre. Comparem les dues imatges:

 

Placa de vidre original: Audouard, Pau. Recull de plaques de vidre de Montserrat, escenes militars i objectes varis. [entre 1891 i 1896]  /  Panorama nacional : escogidísima colección de láminas, reproducción fiel de esmeradas fotografías que representan monumentos, templos y edificios notables .... Hermenegildo Miralles, 1898

Placa de vidre original: Audouard, Pau. Recull de plaques de vidre de Montserrat, escenes militars i objectes varis. [entre 1891 i 1896] / Panorama nacional : escogidísima colección de láminas, reproducción fiel de esmeradas fotografías que representan monumentos, templos y edificios notables .... Hermenegildo Miralles, 1898

Sorprenen les paraules del subtítol reproducción fiel quan en realitat està retocada. Al segle XIX no els calia conèixer el Photoshop per fer retocs a les fotografies, ja des dels primers anys de la fotografia es retocaven directament els negatius o les còpies de paper.         

Els fotomuntatges varen ser una de les primeres formes de transgressió de l’objectivitat fotogràfica. Es tractava d’una nova tècnica per manipular la realitat: collage de fotografies, o muntatges a partir de diferents negatius, combinació de fotografia amb altres tècniques gràfiques com el dibuix, etc. Els que feien els muntatges fotogràfics utilitzaven tècniques properes als caricaturistes, juxtaposant imatges que pertanyien a contexts diferents.

Veiem els següents exemples:

[Àlbum de targetes de visita de diferents fotògrafs de l’època] [1870?]

[Àlbum de targetes de visita de diferents fotògrafs de l’època] [1870?]

 

Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch i Josep Pijoan, tres fundadors de l’Institut d'Estudis Catalans. Arxiu BC / 1r. Congrés Internacional de la Llengua Catalana Catalana (1906) (Comissió Tècnica Organitzadora)

Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch i Josep Pijoan, tres fundadors de l’Institut d'Estudis Catalans. Arxiu BC / 1r. Congrés Internacional de la Llengua Catalana Catalana (1906) (Comissió Tècnica Organitzadora). Perea, Maria Pilar. El Centenari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Biblioteca de Catalunya, 2006

Podem llegir el que deia Lluís Domènec i Montaner de l’edifici original  en el llibre Arquitectura moderna de Barcelona, publicada bajo la dirección artística de don Francisco Rogent y Pedrosa... del  1897:

“...en la fachada distínguese el cuerpo central, en donde se combinan felizmente la pesadez de los arcos escarzanos, con la delicadeza de les columnitas y calados de los ventanales, y la elegancia del remate de crestería; y las torres con que terminan los cuerpos laterales, coronadas por esbeltos y puntiagudos gabletes...”

Tarjeta Postal, Unión postal Universal, amb el revers sense estar dividit en dues meitats. S’escrivia pel davant. [ca. 1900] [Fons de postals Joan Gustems]. Biblioteca de Catalunya

Editada per Tarjeta Postal, Unión postal Universal, amb el revers sense estar dividit en dues meitats. S’escrivia pel davant. [ca. 1900] [Fons de postals Joan Gustems]. Biblioteca de Catalunya

Si mireu les dues postals us adonareu de l’excel·lència de les dues torres, i encara que no les podem datar exactament, es pot assegurar que es tracta de la mateixa imatge de Pau Audouard retallada dels costats per adequar-la al format de la postal.

La façana del Col·legi Sant Ignasi, Jesuïtes de Sarrià en la seva totalitat està poc fotografiada. Moltes de les imatges mostren el lateral esquerre amb la torre i la part central de l’edifici. El lateral dret, amb obres de construcció posteriors a l’any d’inauguració el 1895, gairebé mai no apareix.

Els cinèfils potser recordaran les imatges de la pel·lícula  La Cripta, basada en l’obra d’Eduardo Mendoza El Misterio de la Cripta embrujada  rodada en aquesta escola on es veu el protagonista (José Sacristán) tallant la  gespa de la font de davant de l’edifici. 

Però només cal passejar pel carrer Carrasco i Formiguera, 32 de Barcelona per veure que aquesta important escola a l’ombra del vent que segons sembla inspirà Carlos Ruiz Zafón en la seva tan coneguda obra L’Ombra del vent, resta inacabada, i no  la perfecta simetria que mostren les fotografies.

Foto Mariano Blanco

Foto Mariano Blanco

La construcció total de l’edifici amb les dues torres simètriques és només un projecte, virtualment finalitzat.

 

M. Mercè Riera
Unitat Gràfica 

A les grans biblioteques, la quantitat ingent de fons i la incompletesa d’aquest dificulta la descripció detallada de cada ítem i, en major o menor mesura, hi ha registres catalogràfics minsos o inexactes. Per pal·liar-ho, s’endeguen campanyes de recatalogació de documents i de revisió de les col·leccions per assolir un coneixement més precís dels fons. Fruit d’això, la Biblioteca de Catalunya revela quatre incunables més als lectors, és a dir, quatre impresos més publicats al segle XV.

Pseudo-Bernat. Floretus
[Valentiae] : impressum cura diligenti simul [et] arte uiri germanici Nicolai Spindeler, [15 set. 1496]. Top.: 10-I-66
Aquesta edició del Floretus, una obra medieval de Pseudo-Bernat,  només té a l’últim full la menció de l’impressor, Nicolaus Spindeler, sense indicar-ne ni el lloc ni la data d’impressió. Per això, havia estat considerat una obra de principis del segle XVI. En realitat, el llibre és més antic, tal com ho demostra el colofó situat en un lloc inusual, quatre fulls abans del final, al verso del f. [36].

El colofó ignorat explicita clarament la data de publicació amb una llarga fòrmula llatina: “Mille ducentis bis [et] nouaginta sub annis et sex his iunctis [et] decimo quinto setembris” (=”El quinze de setembre de mil, dos cops dos-cents, i noranta anys i sis afegits”). La troballa fou ratificada pel Gesamtkatalog der Wiegendrucke (GW), el catàleg que recull tots els incunables d’arreu del món. Aquest tràmit era necessari perquè el GW havia de validar aquesta edició de la qual no es coneix cap altre exemplar al món. La datació permet precisar el lloc de publicació perquè durant aquell any Spindeler va treballar a València.

Floretus. Gravats d’Anunciació, Nativitat, Epifania i Pentecosta (vº port.)

Floretus. Gravats d’Anunciació, Nativitat, Epifania i Pentecosta (vº port.)

   

Fieschi, Ettore. Oratio ad Innocentium VIII 
[Romae: Stephanus Plannck, ca. 1491]
L’obra d’Ettore Fieschi (fl. 1485), conegut també com Hector Fliscus, s’inscriu en la tradició de publicació d’opuscles on es reproduïen escrits, cartes, sermons o discursos sobre temes concrets dedicats a diverses autoritats o personatges de l’àmbit públic. Stephanus Plannck, impressor actiu a Roma a partir de 1482, en va publicar una bona sèrie. Aquesta edició comprèn el text que Fieschi adreça al papa Innocenci VIII (1432-1492), on analitza les relacions del poder eclesiàstic amb el civil.

És una edició senzilla, en 4º i tipus gòtics, de 12 pàgines sense numerar ni signar. Al final inclou una composició poètica de Titus Veltrius en honor a l’autor. L’edició no té peu d’impremta, però el GW i altres repertoris d’incunables l’identifiquen clarament com a impressió de Plannck i la daten ca. 1491, tot i que el text du la data de 27 d’abril de 1485. Cal fer notar que existeixen altres edicions incunables, també en lletra gòtica, d’aquest text, de la mateixa època i atribuïdes a Plannck. Es diferencien per la presència o no del text de Veltrius. Gràcies a les imatges recollides pels repertoris s’han pogut apreciar, a més a més, diferències tipogràfiques i de composició ben evidents. L’exemplar ara identificat fa que la BC incrementi el nombre d’impresos de Plannck, format per més d’una vintena d’edicions incunables.

Església Catòlica. Cúria Romana. Stilus Romanae Curiae
[Romae: Eucharius Silber, ca. 1491]. Top.: Res 292/2-8º
Aquesta és una altra edició que enriqueix les fonts històriques sobre l’organització de la cúria pontifíca, i per extensió, del papat. L’Incunabula Short Title Catalogue (ISTC) en recull dotze edicions incunables, publicades entre 1471 i 1500: quatre de Bartholomaeus Guldinbeck, quatre d’Stephan Plannck, tres d’Eucharius Silber i una d’Adam Rot. L’edició que ens ocupa no du peu d’impremta i ha estat identificada com a obra de Silber, impressor que va exercir la seva activitat a Roma entre 1480 i 1510. Si bé en l’atribució de l’impressor hi ha unanimitat, no és així en la datació. Altres repertoris li donen dates més tardanes (ca. 1495 i ca. 1500). Segons l’Istituto Centrale per il Catalogo Unico (ICCU) hi ha una edició variant amb el text recompost.  

És una edició en 4º i tipus gòtics, de 20 pàgines no numerades, amb la signatura a6, b4 i la primera caplletra ornada. L’exemplar forma part d’un recull amb edicions postincunables de la mateixa temàtica de les quals la BC conserva una bona selecció.

Stilus Curiae Romanae. Detall de la p. [1] (f. sign. a1)

Stilus Curiae Romanae. Detall de la p. [1] (f. sign. a1)

Iacopo, da Varazze. Legenda aurea 
[Lugduni : Gulielmus Regis, ca. 1483-1486]. Top.: Res 15-Fol
El cas de l’edició incunable de la Legenda Aurea, de Iacopo da Varazze, presentava una doble dificultat d’identificació. En primer lloc, per l’existència de múltiples edicions (amb mínimes variants) en tractar-se d’una col·lecció hagiogràfica o de vides de sants amb gran difusió des del segle XIII i que es convertiria en bestseller des dels inicis de la impremta, copant l’incipient mercat editorial. I, segonament, per les incompleteses del mateix exemplar (no té portada ni colofó i li falta el darrer full), fet que complica el coneixement real del nombre de pàgines i, per extensió, la comparació amb altres exemplars existents al món.

Com en els casos anteriors, es consultà el GW tenint present, però, que calia fer un càlcul aproximat de l’extensió de l’últim quadern. Es compararen altres edicions per a obtenir un patró general de l’obra i es determinà que sols faltava el darrer full del quadern N, l’N8.

La consulta,  tant al GW com al Typenrepertorium der Wiegendrucke  (Repertori de tipus mòbils d’incunables), confirmaren positivament les sospites: es tractava d’un incunable de la impremta de Guillaume Le Roy realitzat entre 1483 i 1486.  Però aquesta no va ser l’última sorpresa. Al final del registre del GW apareixia la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Provincial dels Franciscans de Catalunya (carrer Santaló, 80 de Barcelona) com algunes de les biblioteques posseïdores d’aquest incunable.

Així doncs, i per tal d'esvair qualsevol dubte, es procedí a comprovar in situ els dos exemplars, que són idèntics, encara que el franciscà es conserva complet i conté algunes il·luminacions miniades de caplletres de gran bellesa. Com a colofó, cal destacar que el nostre exemplar està enquadernat amb un pergamí que conté un document legal d’origen català datat vers el 1437.

Legenda aurea. Detall de l'Incipit (f. sign. a2)

Legenda aurea. Detall de l'Incipit (f. sign. a2)

 

Eduard Botanch
Xavier González Cuadra
Àngels Sanllehy
Unitat Bibliogràfica 

Al Dr. Badia, in memoriam

 

Ara fa tres mesos, el 16 de novembre de 2014, ens deixava Antoni M. Badia i Margarit. Els habituals de les velles naus gòtiques del carrer del Carme recordaran fàcilment la seva figura estilitzada avançant pels passadissos, una mica de gairell però sempre elegant, amb americana, corbata  i una sempiterna cartera de cuir lluent, i la seva testa de senador romà, de mirada viva i sempre intel·ligent. La seva mort, que meresqué declaracions de personatges de tot l’àmbit cultural i polític, va ser també una pèrdua sentida per molts de nosaltres.

Antoni M. Badia i Margarit i Maria Cardús a la Biblioteca de Catalunya

Antoni M. Badia i Margarit i Maria Cardús a la Biblioteca de Catalunya

La relació del Dr. Badia –i la seva dona, Maria Cardús- amb la Biblioteca va ser estreta i duradora. En una carta d’un llunyà maig de 1973 Rosalia Guilleumas, directora de la Biblioteca i bona amiga de la parella, els demana si poden “precisar per quina època preveuen l’eventual trasllat de la seva biblioteca privada a la de Catalunya”, a fi de preveure les obres. La voluntat de la parella de donar llibres i papers a la nostra institució era ferma, però la tramitació portaria molt de temps. El primer oferiment formal del fons no arribaria fins a dos anys més tard. El 6 de setembre de 1975 el Dr. Badia adreçava una llarga carta a la sra. Guilleumas, en la qual, entre altres coses, indicava:

“L’objectiu de la lletra present és de reiterar-li per escrit el contingut de la conversa que tinguérem la meva muller i jo amb vostè, fa uns dies. Es tracta de fer, des d’ara mateix, donació a la Biblioteca de Catalunya de les següents col·leccions:

 I.     a) Una biblioteca especialitzada en lingüística, filologia i gramàtica de les llengües romàniques, sobretot de català i de castellà.

        b) Una sèrie de revistes (en nombre superior a vint), moltes d’elles completes, de la mateixa especialitat.

        c) Un conjunt de bastants milers de fullets (i extrets o separates), també sobretot de lingüística i filologia romànica.

(Totes tres col·leccions contenen molts exemplars únics a Barcelona – o que, si més no, hi són rars, singularment a biblioteques públiques -. Cal destacar-ne, per la seva raresa, la col·lecció d’extrets o separates).

II.     a), b), c). Una col·lecció complementària (composta també de llibres, revistes i fullets) de cultura general [...], col·lecció que serà incrementada un dia amb d’altres fons, que ara, de moment, no cediríem.

III.    Un arxiu documental compost dels elements següents:

        a) Papers i documents referents a associacions, activitats, iniciatives i projectes, etc. de la vida cultural catalana.

        b) Correspondència amb persones importants de la romanística internacional i de la vida cultural catalana.

        c) Originals manuscrits dels meus treballs; guions de discursos i conferències; fitxes de les meves publicacions i d’altres activitats universitàries i culturals”.

A la seva missiva, els Badia Cardús indicaven la seva intenció de continuar donant a la Biblioteca de Catalunya les obres de caire especialitzat que anessin rebent al llarg dels anys, alhora que demanaven algunes condicions: que, en vida seva, la col·lecció no fos fragmentada i es conservés en un espai únic, obert als donants i als investigadors. 

A principis de 1976 la directora responia acceptant el generós oferiment; el trasllat comença a materialitzar-se al llarg d’aquell mateix any, i la biblioteca filològica s’instal·là en l’altell situat al final de la sala de llevant. L’acceptació formal de la institució de tutela, la Diputació, es féu però esperar encara un quant temps: la instància formal fou presentada el juny de 1982. La Diputació, en un ofici de 16 de febrer de 1983, confirmava l’acceptació del donatiu i expressava l’agraïment de la corporació. Havien passat deu anys des de l’inici de les converses. Com deia Rosalia Guilleumas en una carta en què agraïa la paciència dels donants, “finis coronat opus”.

 

La biblioteca filològica Badia-Cardús

Els llibres havien començat a arribar durant el 1976, i les remeses continuarien arribant, de manera regular, fins al 1986; s’instal·laren en l’altell que hi havia al final de la Sala de Llevant (antigament Sala d’Humanitats). Els lliuraments anaven acompanyats de llistes curosament  preparades per qui havia estat la bibliotecària particular del Dr. Badia, Montserrat Mussons. Un dels volums del llibre de registre general de la Biblioteca es reservà per a la col·lecció Badia, i es catalogaren els llibres que no ho havien estat prèviament. Les obres s’identificaren doblement, amb un exlibris que figura a tots els volums i amb una signatura topogràfica començant per “Bad”, que identifica tota la col·lecció.

Exlibris de la Biblioteca Badia-Cardús

Exlibris de la Biblioteca Badia-Cardús

Des del seu inici, la biblioteca filològica fou oberta al públic investigador, tot i que amb una possibilitat de préstec limitada. Omplia així un buit important: moltes de les obres que la conformaven, especialitzades en llengua catalana i en lingüística i filologia romàniques, adquirides expressament o ofertes al seu propietari, eren úniques a Barcelona, ja que les circumstàncies del postfranquisme havien limitat molt l’adquisició d’aquest tipus de literatura científica.

A més de Montserrat Mussons, almenys dues altres bibliotecàries foren destinades a la biblioteca: Marta Algueró en els anys 80 i, sobretot, Montserrat Prat, responsable durant molt de temps de la biblioteca del Seminari de Romàniques de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona i, per tant, excel·lent coneixedora del material, que vetllà pel seu acondiciament físic, inicià la catalogació en línia del material i contribuí a la seva minuciosa indexació per matèries fins a mitjans 2007, en que la gestió dels impresos passà a la  Secció de Col·leccions generals.

Amb el temps, la col·lecció es va anar traslladant: de l’altell d’humanitats passà en els noranta a la Sala Torres Amat –reanomenada, en l’argot de la Biblioteca, sala Badia-, i d’allí, en els anys 2000, al magatzem general. Però la biblioteca filològica continuà sent –i ho ha estat fins a la mort del seu fundador– una biblioteca viva. Mes rere mes, el Dr. Badia continuà incrementant el seu fons amb totes les obres –llibres fullets, separates i tesis doctorals– que comprava o que rebia d’institucions científiques i de col·legues investigadors, sovint amb sentides dedicatòries. La utilitat de la biblioteca –que a hores d’ara compta amb més d’11.000 entrades, i encara n’hi ha per integrar!– ha estat un fet acomplert, i un goig per al seu donador; com deia el Dr. Badia en una nota a la direcció,

“I a mi em plau qui-sap-lo de veure, mentre estic treballant a la nostra sala, que sovint vénen a buscar un llibre que algú ha demanat a la sala de lectura. La funció social que somiàvem la meva muller i jo és una realitat”

 

L’arxiu personal d’Antoni M. Badia i Margarit

Els papers del Dr. Badia, que havien estat repartits entre el seu despatx a la Universitat i el seu domicili, ingressaren a la Biblioteca cap a l’any 2005. Es tractava d’un volum ingent de material, majoritàriament carpetes temàtiques però també manuscrits i mecanoscrits solts, cartes, documents i objectes personals, circulars, retalls de premsa... que, un cop instal·lats, ocupen, de moment, més de 500 capses d’arxiu.  

En un primer moment se’n va ocupar Montserrat Prat,  que va començar-ne l’ordenació a partir d’un esquema preestablert (A. General, B. Personal i Acadèmic, C. Congressos, F. Material de treball, I. Curriculum, L. Recull de Premsa). En jubilar-se, a mitjan 2007, la gestió de l’arxiu va passar a la Secció de Manuscrits, i l’esquema es modificà lleugerament per adaptar-lo a les pautes de la Secció. Joan Falcó va començar a treballar en la seva sistematització, iniciant per la sèrie de correspondència, i per la de congressos; a partir del 2010 s’hi incorporà Josep Martínez, que tot continuant el treball ja iniciat, emprendria el tractament i la descripció sistemàtica dels manuscrits autògrafs.

El Dr. Badia es va implicar de valent en l’ordenació de l’arxiu, ajudant sobretot en Joan i en Josep en la identificació d’alguns documents i fent suggeriments sobre alguns blocs. Les  visites van anar minvant els darrers temps, però fins a avançats els noranta anys va continuar venint setmanalment des de la Vall d’Hebron a la Biblioteca per aclarir dubtes i ajudar en l’organització dels seus papers, ajudes absolutament precioses que la saviesa i bonhomia del Dr. Badia van convertir, a més, en font perpètua d’ensenyaments.

Com en el cas de la biblioteca, l’arxiu ha estat també una entitat viva, que s’ha anat incrementant al llarg dels anys amb nous lliuraments –els darrers arribats molt recentment, amb motiu de la seva mort–. La magnitud ingent de la documentació i la seva complexitat fan que el fons estigui encara en procés d’ordenació i descripció; en l’actualitat, les sèries principals serien:

-          Documentació personal i familiar, que inclou entre altres materials sobre l’Institut Escola i la Mútua escolar Blanquerna, on estudiaren el Dr. Badia i Maria Cardús

-          Correspondència, més de vuitanta capses que inclouen cartes bescanviades amb tots els grans noms de la filologia romànica de la segona meitat del segle XX, i amb universitaris i investigadors de tot caire, així com correspondència familiar, en particular durant la guerra civil.

-          Autògrafs i material de treball de tota la seva obra publicada, articles inèdits, conferències i cursos, des de la seva tesina i tesi doctoral a les enquestes sobre la llengua dels barcelonins o als treballs sobre l’aragonès, la gramàtica, la sociolingüística, la lingüística diacrònica...

Enquesta per a La llengua dels barcelonins, [ant. 1969]

Enquesta per a La llengua dels barcelonins, [ant. 1969]

-          Activitat acadèmica i institucional, amb materials relacionats sobretot amb la seva activitat a la Universitat de Barcelona –de la que va ser rector durant vuit anys, entre 1978 i 1986–, amb l’Institut d’Estudis Catalans o amb societats científiques internacionals

-          Documentació sobre congressos, des de 1948 fins a l’any anterior a la seva mort, més de 50 capses entre les quals destacarien les dedicades a la ininterrompuda sèrie de congressos de lingüística romànica (entre ells tota l’organització del de Barcelona, el 1953), de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes o del II Congrés internacional de llengua catalana de 1986.

El fons dóna una visió extraordinària de la personalitat i trajectòria acadèmica d’Antoni M. Badia, però també del panorama científic i universitari català, i de les seves relacions amb els seus homòlegs internacionals, durant pràcticament seixanta anys. L'honestedat científica i intel·lectual del Dr. Badia li causaren de vegades algunes friccions, particularment en l’època de rector –la seva renuència a les titularitzacions més per raons personals que científiques, tan freqüents a les nostres institucions, li causà molts maldecaps–, però constitueix un exemple a seguir. Els que estudiàrem i treballàrem en aquells temps a la Universitat el recordarem sempre arribant a la Universitat de Barcelona no en cotxe oficial, sinó amb el seu sis-cents...

El seu llegat material  a la biblioteca ha estat importantíssim, i la seva saviesa i el seu tracte afable seran difícils d’oblidar.

Joaquim Molas, Manuel Jorba, director de la BC, Antoni M. Badia i Maria Cardús

Joaquim Molas, Manuel Jorba, director de la BC, Antoni M. Badia i Maria Cardús (1994)

 

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits