Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
          1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

Etiquetes



El Blog de la BC

Entre les activitats que s’oferien a la passada Setmana de la Cultura Prohibida, organitzada pel Born el mes de maig, hi havia una visita a la Biblioteca de Catalunya. A banda de recórrer els espais que els lectors no visiten habitualment, s’explicava la història de la censura mitjançant documents concrets del fons de la biblioteca. En aquest apunt volem mostrar tres de les obres que es van exposar.

La censura de les idees i els llibres que les transmeten és gairebé tan antiga com l’home. La podem trobar a totes les cultures i civilitzacions, en forma de crema de documents, llibres i biblioteques. En el món occidental un dels artífex destacats de la censura al llarg dels segles, tant per l’abast temporal com de continguts, ha estat l’església. La jerarquia eclesiàstica des de l’edat mitjana i sobretot la Inquisició a partir de la invenció de la impremta controlaven les idees i amenaçaven amb l’excomunió, la tortura i fins i tot la mort a aquells que propugnessin idees diferents a les establertes pel dogma.

Fins a la invenció de la impremta la difusió de les idees escrites era lenta i complexa. A partir del segle XVI s’estenen amb més velocitat, a cavall dels llibres impresos, i per controlar-les la censura s’organitza i sistematitza.  Coincideix, a més, amb el desenvolupament del protestantisme, que s’inicia amb els escrits de Luter, el 1517. El 1520 el papa Lleó X va publicar una butlla prohibint l’obra completa de Luter, per heretge.

Luther, Martin. Luthers Werke. 3ª Auf. Berlin : C. A. Schwetschke, 1905. (TOP: A 28-8-276)

Luther, Martin. Luthers Werke. 3ª Auf. Berlin : C. A. Schwetschke, 1905. (TOP: A 28-8-276)

Poc abans, el 1515, en el Vè Concili de Letran, el mateix papa Lleó X publica la butlla Inter Sollicitudines, el primer decret papal censor que s’aplica a tota l’Església, que estableix l’exercici de la censura prèvia a la impressió i el control dels escrits ja publicats.

Per la seva banda, els governs també van desenvolupar un aparell legislatiu per controlar el que s’imprimia. Si les llicències eclesiàstiques d’impressió garantien l’adequació dels textos des del punt de vista del dogma i la moral, els privilegis reials i les taxes servien per tenir un control del mercat.

Al mateix segle XVI comencen a publicar-se els índexs de llibres prohibits, que recollien títols individuals d’un autor acceptat, l’obra completa d’altres, i en alguns casos, simplement, la indicació de que s’havia d’expurgar algun fragment, fins i tot una sola frase. Abans que el 1559 la cúria romana n’elaborés el que s’aplicaria a tota l’Església, n’havien aparegut d’altres, publicats per universitats, autoritats civils, i per les inquisicions nacionals o regionals. Sembla que el primer de tots és de 1544, editat per la Universitat de París.

El primer document que volem comentar, dels que es van exposar, és una obra d’Erasme de Rotterdam, que el mateix segle XVI la Inquisició va fer expurgar, un cop ja publicada. En aquest exemplar de la biblioteca es pot veure que l’expurgació era un procés manual, i per tant no s’aplicava igual a tots els llibres, depenia de la persona o el centre que el conservés.

Nota ms. de la Inquisició. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (TOP: Res. 761-12º)

Nota ms. de la Inquisició. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (TOP: Res. 761-12º)

Fulls expurgats. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (TOP: Res. 761-12º)

Fulls expurgats. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (TOP: Res. 761-12º)

La segona mostra de títol expurgat que conservem a la biblioteca és del segle XVII. Miguel de Cervantes havia publicat la primera part del Quixot el 1605, i havia passat la censura eclesiàstica de la Inquisició espanyola sense problemes –no així amb la Inquisició portuguesa, que en va censurar diversos paràgrafs--. La segona part es va publicar deu anys més tard, el 1615, inicialment també sense problemes, però a l’edició de l’any següent, publicada a València, també es va haver d’eliminar una frase.

Curiosament, la prohibició expressa de la Inquisició no va arribar fins el 1632 i a partir d’aquell moment va anar apareixent als diferents índexs, com en el de 1707, que també es va poder veure durant la visita.

Index expurgatorius Hispanus, ab ... Didaco Sarmiento et Valladares inceptus et ab ... Vitale Marin perfectus. Matriti : ex Typographia Musicae, 1707. (TOP Bon. 7-VI-6)

Index expurgatorius Hispanus, ab ... Didaco Sarmiento et Valladares inceptus et ab ... Vitale Marin perfectus. Matriti : ex Typographia Musicae, 1707. (TOP Bon. 7-VI-6)

CERVANTES

La digitalització ens permet descobrir sense moure’ns del lloc que la censura no s’aplicava igual a tots els llibres. En aquest cas, a l’exemplar de 1615 que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, en l'edició de la Biblioteca Virtual Cervantes, la frase apareix tal com la van imprimir.

http://bib.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/bc/05815178699148217654480/ima0303.htm

En canvi, un dels exemplars que es troben a la Biblioteca Nacional, a Madrid, sí que es va censurar, amb la frase ratllada a mà, tal com es pot veure a l'edició digital de la Biblioteca Cervantes Virtual. 

http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/segunda-parte-del-ingenioso-cauallero-don-quixote-de-la-mancha--1/html/ff3b7bd4-82b1-11df-acc7-002185ce6064_297.html

El darrer exemple de censura que mostrem ja és del segle passat. El segle XX l’església segueix aplicant la censura sobre els escrits, i el darrer índex publicat, el 1948, incorpora un bon nombre d’escriptors moderns. No serà fins al 1966 que s’aboleix l’índex.

A Espanya, per altra banda, el règim franquista, ja des del 1936, publica una sèrie de decrets i normes per controlar el que es publica i el que ja està publicat, per tal que sigui adequat a les idees del nou règim, tant des del punt de vista del dogma i la moral com des de l’ideològic.

Els decrets i normes s’apliquen durament arreu del territori, i són molts els fons editorials, les col·leccions particulars i les biblioteques que es destrueixen. En el cas de les biblioteques públiques es publiquen unes directrius per seleccionar-ne el fons, indicant què s’ha de fer amb els documents considerats “dissolvents”.

Patronato Provincial de Archivos, Bibliotecas y Museos. Normas de selección de libros en las biblioteca públicas. [193-] (TOP: Arxiu BC. Caixa 30)

Patronato Provincial de Archivos, Bibliotecas y Museos. Normas de selección de libros en las Bibliotecas públicas. [193-]. (TOP: Arxiu BC. Caixa 30)

Als anys 70 els llibres encara havien de passar per la censura, abans de publicar-se. Entre els fons personals que conserva la Biblioteca es troba el de Jaume Fuster. El 1972 va voler publicar l’obra De mica en mica s’omple la pica, i el censor, que inicialment va desaconsellar la seva publicació, finalment la va admetre amb la supressió d’un bon nombre de paràgrafs, com el que s’inclou a continuació.

Fons Jaume Fuster. "De mica en mica s'omple la pica". Comunicat de supressió dels fragments censurats [1972]. (TOP: Fons Jaume Fuster Caixa 3/9)

Fons Jaume Fuster. De mica en mica s'omple la pica. Comunicat de supressió dels fragments censurats [1972]. (TOP: Fons Jaume Fuster Caixa 3/9)

Fons Jaume Fuster. "De mica en mica s'omple la pica". Galerades de la versió publicada a Edicions 62. Còpia mecanogràfica amb esmenes manuscrites [1972]. (TOP: Fons Jaume Fuster Caixa 3/9

Fons Jaume Fuster. De mica en mica s'omple la pica. Galerades de la versió publicada a Edicions 62. Còpia mecanogràfica amb esmenes manuscrites [1972]. (TOP: Fons Jaume Fuster Caixa 3/9)

Per acabar, voldria mencionar diverses iniciatives per lluitar contra la censura, especialment en la literatura. Als Estats Units, des de 1982 s’organitza la Banned Books Week, que defensa la llibertat de llegir, i denuncia la censura que associacions, escoles i biblioteques han aplicat i apliquen a la literatura, per motius religiosos, polítics o ideològics.

A Catalunya, seguint l’exemple nord-americà, des del 2014 se celebra a Llagostera la Fira del Llibre Prohibit. El Born Centre Cultural, per la seva banda, també s’ha sumat a la lluita contra la censura i la defensa de la llibertat d’expressió, amb l’organització de la Setmana del Llibre Prohibit el 2015 i la Setmana de la Cultura Prohibida enguany, el que ha donat lloc a la visita que hem mencionat al començament.

 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

 

Bibliografia

Báez, Fernando. Nueva historia universal de la destrucción de libros: de las tablillas sumerias a la era digital. Barcelona: Océano, 2013

Fuld, Werner. Breve historia de los libros prohibidos. Barcelona: RBA, 2013

Fullà, Núria. El control dels llibres als primers segles de la impremta. El blog de la BC, 11/07/2015

Valdés, Fernando. Arte de prohibir libros : Valdés, Sotomayor, Sandoval, Pérez de Prado, Rubín de Ceballos / [la edición estuvo a cargo de Carlos Clavería]. Barcelona: Delstres, 2001. Facsím., Valladolid: Sebastian Martinez, 1559

La Biblioteca de Catalunya va rebre l’any passat el donatiu Josep Obiols de mans dels seus hereus; el fons, format principalment per obra original (dibuixos, esbossos, proves d’impremta, etc.) relacionada amb el sector de l’edició de llibres i revistes, a part de permetre’ns l’impuls d’estudis sobre l’autor, ens ajuda a conèixer millor les tècniques i el context editorial de les primeres dècades del segle passat. El fo­­ns Josep Obiols, consultable al catàleg en línia, té un gran interès, ja que l’autor és un rellevant representant del noucentisme artístic català.

Josep Obiols i Palau (Barcelona, 1894-1967), dibuixant, gravador i pintor, va assumir el noucentisme essent pràcticament un adolescent; les seves primeres obres són dels anys 1912-1915; era assidu a la tertúlia de La Revista, de J.M. López Picó; va ésser en aquest cercle on s’introduí professionalment en l’ambient de la il·lustració i arrencà la seva extensa producció editorial. Durant els anys 1920-1921 va fer estudis de formació a Itàlia i en retornar a Barcelona, inicià la seva tasca de muralista, seguí amb la il·lustració de llibres, cartells i ex-libris i col·laborà amb l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

L’obra exlibrística de Josep Obiols va ser repertoriada per Pilar Vélez el 1992. El fons Obiols ens serveix per a ampliar-ne el catàleg amb ex-libris inèdits, alguns dels quals possiblement mai no van ser estampats; en alguns casos no apareix el mot “ex-libris”, en tot cas es trobaven a la carpeta que contenia els ex-libris realitzats per l’autor, a banda que les mides i els temes són els propis d’aquesta tipologia documental; tots són realitzats al voltant de 1920, i en són una mostra els que exposem a continuació.

Projecte d’un ex-libris per a Jaume Massó i Torrent: se’n conserven 4 proves de dues propostes distintes, en les quals apareix el bust del titular mirant a la dreta o a l'esquerra, en un cas, amb el seu nom en lletra tipogràfica a la part inferior. El boix amb el perfil a l'esquerra, retocat, es va publicar el 1934 a l’obra Cinquanta anys de vida literària, 1883-1933.

maso_torrens9

Jaume Massó i Torrents, (Barcelona, 9 nov. 1863 – 11 set. 1943) editor, erudit i escriptor. Es dedicà principalment a la recerca en la història de la literatura i fou un dels grans impulsors dels estudis de bibliografia catalana. A la BC, hi custodiem el seu fons personal.

Projecte d’un ex-libris per a Armengol: es conserven dues estampes xilogràfiques retocades amb clarió, en les quals apareix Sant Jordi matant el drac, amb el nom del titular a la part inferior dins un filacteri.

Armengolp

Molt possiblement el titular és l’industrial i poeta de Sabadell Francesc Armengol i Duran, impulsor de la urbanització sitgetana Terramar, que donà nom a la revista d’art del mateix nom entre els anys 1919 i 1920. En aquesta revista, hi col·laborava Obiols; precisament en la coberta del número d’abril de 1920, s’hi reprodueix una pintura de l’artista sobre Sant Jordi, i Josep Carbonell i Gener li dedica un article amb motiu de la seva marxa a Itàlia. Per una altra banda, a la festa de la poesia que es va convocar a Sitges el mes de juliol i se celebrà el setembre de 1918, també trobem el nom d’Obiols i Armengol relacionats, a més d’altres amics comuns, també titulars d’ex-libris d’Obiols, com Salvat-Papasseit, Carles Riba i Clementina Arderiu.

­­Projecte d’un ex-libris per a Narcís Verdaguer i Callís: conservem 19 documents entre esbossos, dibuixos a llapis i a tinta i estampes xilogràfiques; es tracta de proves a l’entorn de dues composicions:

La primera, amb un escut de Catalunya i el text en lletres tipogràfiques a la part inferior. 

Verdaguer

I l’altra, amb un bust de Da­­nt, el text VI Centenari i el nom del titular. Es tracta d’un ex-libris commemoratiu, ja que el 1921 se celebrava el 6è centenari de la mort de Dant, del qual Verdaguer i Callís havia traduït la Divina comèdia.

El perfil del Dant per ­­a l’ex-libris sembla inspirat en el retrat atribuït a Giotto, que és a la capella del palau Bargello de Florència, mentre que els esbossos, en forma de medalla, presenten un rictus més seriós semblant al que va fer Gustave Doré.

verdaguer2p

 

verdaguer39

Narcís Verdaguer i Callís, (Vic, 29 oct. 1862 - Barcelona 5 abr. 1918) advocat i polític. Cosí de Jacint Verdaguer i casat amb Francesca Bonnemaison. Va publicar diversos articles a la premsa de tema polític, de tendència catalanista moderada.

I per últim, dos ex-libris universals; és a dir, sense titular. Un d’ells és un aiguafort en què es representa un escut de Catalunya i dos dofins i l’altre és un esbós d’un nu femení a llapis i tinta.

Universal9

En el fons Josep Obiols, a més, també hi podem trobar dibuixos i proves d’altres ex-libris ja repertoriats.

 

Roser Pintó Fàbregas
Unitat Gràfica

En un any que es commemora la figura de Ramon Llull és oportú dedicar l’atenció a figures relacionades amb el gran mestre medieval, per bé que el personatge triat —Nicolau Eimeric— fou un detractor furibund de les tesis del lul·lisme.

Nascut a Girona entre 1316 i 1320, ingressà a l’orde dels dominics, i el 1356, després d’haver completat els seus estudis a Tolosa de Llenguadoc i París, amb el títol de doctor en teologia, fou nomenat pel papa Innocenci VI inquisidor general de la Corona d’Aragó. Eimeric es caracteritza pel seu zel desfermat perseguint heretges, entre els quals inclou els seguidors de Ramon Llull, cosa que provocarà l’hostilitat del rei Pere, el Cerimoniós, també per la intromissió del dominic en casos de jurisdicció reial, i pel seu caràcter agressiu, tossut i inflexible, reconegut pels historiadors[1].

Les fortes disputes entre l’inquisidor i el rei s’agreujaren progressivament. El 1360 fou suspès del seu càrrec per intervenció reial, tot i que el recuperaria el 1365. Deu anys després fou desterrat del regne, i Eimeric es va refugiar a la cort pontifícia d’Avinyó, ben rebut pel papa. El 1381 tornà a Catalunya, i dos anys més tard, a causa d’una nova topada, Pere, el Cerimoniós, ordenà que fos negat al Ter, pena que no s’acomplí per intercessió de la reina Sibil·la de Fortià.

Mort el sobirà (1387), el successor Joan I va començar el regnat afavorint l’inquisidor i acceptant la condemna del lul·lisme, però més endavant canvia completament de parer, fruit de la duresa del dominic gironí en la persecució de grups lul·listes, que suscita l’oposició decidida de les ciutats de València i Barcelona. Eimeric va haver de viure altre cop a Avinyó, a l’empara del pontífex. Tornà a Catalunya, difunt Joan I, el 1396, però ara ja, sense les antigues atribucions, reclòs al convent dominic de Girona, on morí el 1399.

A banda de la seva activitat inquisitorial, va escriure diversos tractats, entre els que destaca el Directorium inquisitorium, un complet manual teòric i pràctic per als inquisidors, vigent fins a la fi d’aquesta institució. En la producció d’Eimeric tenen importància els textos antilul·listes, com ara el Tractatus contra doctrina Raymundi Lulii, i el Dialogus contra lullistas[2].

Directorium inquisitorium. Barcelona: J. Luschner: D. de Deça, 1503 (Biblioteca de Catalunya, TOP: 5-VI-27)

Directorium inquisitorium. Barcelona: J. Luschner: D. de Deça, 1503 (Biblioteca de Catalunya, TOP: 5-VI-27)

Diversos estudiosos han explicat l’oposició ferotge d’Eimeric a les doctrines de Ramon Llull, per criteris allunyats de l’ortodòxia doctrinal. Segons Manuel de Montoliu[3], l’animadversió del dominic deriva de l’antagonisme durant aquells segles entre els dos ordes mendicants més destacats. Les picabaralles intel·lectuals entre franciscans i dominics eren freqüents, i Llull s’adscriu als primers perquè era terciari franciscà. Així doncs, era l’enemic a batre per part de l’inquisidor dominic.

D’altra banda, Josep Amengual Batle, autor de Ramon Llull, sanctus martyr mallorquí, la reivindicació de Benet XIV, proposa una altra explicació: “En el fons, el problema d’Eimeric amb Llull va més enllà de les qüestions de doctrina. No podia tolerar que un home laic, que no era frare ni prevere, que no havia estudiat a la universitat, pogués donar lliçons de teologia a ningú i pogués ser una figura important dins la institució eclesiàstica.”[4]

Sigui pels motius que sigui, la persecució d’Eimeric fou acarnissada i enganyosa. Segons l’estudi de Josep Perarnau, els articles de l’obra lul·liana condemnats per Eimeric són reelaboracions de l’inquisidor, que “mai no són textuals i més d’una vegada són contràries a les indicacions explícites de Llull[5]”. Durant centúries, l’activitat tergiversadora d’Eimeric va projectar una ombra de sospita de la figura del prohom mallorquí. Afortunadament, aquesta malfiança ha quedat enrere i fins i tot el seu procés de canonització, diversos cops aturat al llarg dels segles, sembla que avança decididament en l’actualitat.

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya

 

 1. Brugada i Gutiérrez-Ravé, Josep. Nicolau Eimeric (1320-1399) i la polèmica inquisitorial. Barcelona: Rafael Dalmau, 1998, p. 39-42  

 2. Eimeric, Nicolau. Diàleg contra els lul·listes. Traducció de Jaume de Puig. Barcelona: Quadens Crema, 2002

 3. Montoliu, Manuel de. Ramon Llull i Arnau de Vilanova. Barcelona: Alpha, 1958, p.110-111

 4. Pons, Pere Antoni. “Els boicots de la Inquisició a Ramon Llull”, Ara Balears. Palma de Mallorca, 1 nov. 2014. http://www.arabalears.cat/cultura/boicots-Inquisicio-Ramon-Llull_0_1240676126.html

 5. Perarnau i Espelt, Josep. De Ramon Llull a Nicolau Eimeric : els fragments de l’Ars amativa de Llull en còpia autògrafa de l’inquisidor Eimeric integrats en les cent tesis antilul·lianes del seu Directorium Inquisitorum. Barcelona : Ciutat de Mallorca, 1997, p.  127

Si en un concurs ens demanessis «per vint-i-cinc pessetes, noms de setmanaris de successos», molts de nosaltres començaríem dient «El caso». Aquest famosíssim setmanari, publicat a Madrid i Almeria entre maig de 1952 i setembre de 1997, es va caracteritzar per descriure amb tot luxe de detall —i a vegades amb un to una mica escabrós— els episodis més tràgics de la postguerra espanyola.

Segons el DIEC, la paraula «succés» —ho trobem a altres llengües— pot tenir també l’accepció de «resultat bo, feliç, d’alguna cosa», fruit de la seva etimologia.

Fa un temps, però, en aquest mateix espai, us vam parlar dels desastres naturals, un bon testimoni d’altra mena de successos, gens «exitosos». Avui farem un repàs a altres tipus de «casos», també de resultats sinistres i funestos i que sovint semblen fregar l’humor negre.

Si busquem al catàleg de la Biblioteca de Catalunya, descobrim que, malauradament, de terribles successos n’hi ha hagut sempre. A la col·lecció de romanços i Fullets Bonsoms hi trobem bons exemples que mostren la morbositat d’algun cas: Verdadera relacion y curioso romance, que declara la vida y atrocidades de una valiente muger llamada Fenix la qual dió cruel muerte al mismo que matò su amante, y despues se hizo capitan de vandoleros : Dase cuenta del dichoso fin que tuvo: con lo demás que verá el curioso. Sucedio este presente año, Terrible pas sotseit devès las dêu de la nit el dia 10 de mars de 1896 en el carré de Jaume II (Bastaixos) ahou per jelosia s'homo fé trossos es cap de sa seua dona, emb una massa, de cuyas resultas morí á sas pocas horas á l'hospital, sense havé pogut parlá : 1a part o Primera parte en que se da cuenta y declara una prision , que ha hecho la Santa Inquisicion en la corte de Madrid, de tres hombres y dos mugeres por aver dado muerte à doce personas hallandose unas en sal ... como se descubrió por un cavallero maltès, que querian executar lo mismo con èl ...

Ro_1709

Ro 1709

Així mateix hi ha publicacions que, amb més o menys regularitat, es dediquen a descriure exclusivament aquests tipus de fets. La Cherinola: en lengua catalana significa: raunió de lladres ó rufians, Los sucesos de Barcelona o El Duende: semanario cosmopolita de sucesos emocionantes, narraciones interesantes, curiosidades y aventuras plasmen aquestes alteracions de la vida quotidiana, que moltes vegades semblen tretes de moderns reality shows.

 

Sucesos_de Barcelona

Los Sucesos de Barcelona, año I, núm. 1, 29 de agost de 1923

Si bé els grans avenços tècnics encara no han arribat i, per tant, els transoceànics accidents aeris no s’han produït, la majoria de terribles esdeveniments no disten gaire dels que encapçalen els actuals telenotícies: accidents de tren, robatoris, assassinats, violacions, tràfic de dones, narcotràfic... La constatació que els fets extraordinaris i els seus actors no són gaire diferents dels d’avui en dia ens fan pensar que la condició humana és eterna.

Una curiositat, en canvi, és l’abast geogràfic d’aquestes publicacions. A Los sucesos mundiales podem verificar que aquest món de finals del XIX i començaments del segle passat no era tan globalitzat com l’actual. Les més importants agències ja estan creades (France-Presse, Reuters), però costa trobar notícies d’àmbit internacional

Sucesos_mundiales_1

Los Sucesos mundiales, año I, núm. 2   

Sucesos_mundiales_2

Los Sucesos mundiales, año I, núm. 1

 

 

Una altra font important són el diaris generals com La Publicidad, La Veu de Catalunya, El Correo catalán o el Diario de Barcelona, que també recullen les tragèdies del moment.

publicitat1 copia

    

          La Publicidad, 1 d’octubre de 1896 

veu2

La Veu de Catalunya, 1 de juliol de 1912

Hem d’esperar uns anys per trobar un apartat dedicat només als successos en les publicacions diàries, encara que, com acabem de veure, des de ben antic se’n publiquen. El nostre desig fóra veure desaparèixer aquesta secció de la premsa per manca de contingut.

 

Marta Riera

SAIOD

Als visitants de l’Arxiu Joan Maragall els agrada molt el quadre que presideix la paret sud-est del despatx on el poeta rebia les visites. És un oli sobre tela de grans dimensions, de 106 x 152 cm, pintat per Joaquim Sunyer entre el 1910 i els primers mesos del 1911, i que es coneix com a Pastoral. Representa l’essència del paisatge mediterrani, on s’integra una figura femenina fent la migdiada entre pins, ovelles i un gos. Es tracta de l’obra més destacada del període de l’artista a Sitges i s’ha convertit en el paradigma de la pintura catalana del Noucentisme.

Pastoral, de Joaquim Sunyer

Pastoral, de Joaquim Sunyer

L’abril del 1911, Sunyer va inaugurar la seva primera exposició individual a Barcelona, al Faianç Català, al número 250 de la Gran Via. Hi presentava 60 obres, entre les quals les primeres que va pintar a Sitges i les que havia portat de París de la seva etapa anterior.

Era la segona exposició individual que es feia a la sala. La primera, dedicada a  Isidre Nonell, havia estat el gener de 1910 i fou un èxit de crítica i de públic tan gran que els barcelonins encara la tenien ben present, sobretot a causa de la mort prematura de l’artista als 38 anys, per tifus, el febrer del 1911.

La Barcelona d’aquell moment no semblava gaire preparada per a una exposició com la de Sunyer i no va ser gaire ben rebuda a la premsa.[1] Es diu que un visitant molt enfadat, enemic de novetats, fins i tot va trencar amb un cop de bastó una de les obres.

L’organitzador de l’exposició, el també artista Miguel Utrillo, amic personal tant de Sunyer com de Maragall, va decidir demanar al nostre poeta si hi podia intervenir amb un text més «amable».

El 13 d’abril adreça una carta a Maragall en què li demana «la mercè de demostrarli que la seva obra vos ha fet vibrar una de les moltes cordes dels vostres sentits i potser fins les del vostre cor» i li proposa que escrigui un text elogiós sobre Sunyer a la revista Museum.

Primeres dues pàgines de la carta de Miguel Utrillo a Joan Maragall, del 13 d’abrll de 1911 (mrgll-Mss. 4-121-6)

Primeres dues pàgines de la carta de Miguel Utrillo a Joan Maragall, del 13 d’abrll de 1911 (mrgll-Mss. 4-121-6)

Maragall li respon pocs dies després, i tot i que li diu «¡En què m'ha ficat!», accepta l’encàrrec per l’amistat que els uneix.

Carta de Joan Maragall a Miguel Utrillo, del 17 d’abrll de 1911 (mrgll-Mss. 6-76a-1)

Carta de Joan Maragall a Miguel Utrillo, del 17 d’abrll de 1911 (mrgll-Mss. 6-76a-1)

El mes de juliol, doncs, al número 7 de la revista Museum, Maragall publica l’article «Impresión de la exposición Sunyer. A un amigo».

Primera pàgina de l’article de Maragall a la revista Museum

Primera pàgina de l’article de Maragall a la revista Museum

«Así llegué delante de aquella “Pastoral” donde me pareció ver resumida, aclarada y sublimada toda la obra del artista. Me pareció encontrarme en una encrucijada de nuestras montañas, de estos montículos tan característicos de nuestra tierra catalana áspera y suave al mismo tiempo, simplemente enjuta, como nuestra alma. Y que el aire estaba tan limpio que el paisaje parecía sin atmósfera, sin distancias, y que por tanto todo parecía tocarse: el sentido del tacto parecía transferido á los ojos: ver las montañas era tocarlas: el relieve del suelo se nos metía en el alma, y nos sentíamos dentro de la carícia de sus líneas, la morbidez de su masa, y hasta el vaho del terruño.  I como sucede siempre que tenemos una sensación así fuerte de un paisaje, que sentimos en seguida la misteriosa afinidad de nuestra naturaleza con la de la tierra y empezamos á amarla con voluntad creadora, y quisiéramos que se hiciera cuerpo de mujer, y ya nos lo parece, para crear en ella, he aquí que de pronto la mujer aparece en nuestra imaginación, y, si somos artistas, aparece en la realidad de nuestra obra. He aquí la mujer en la “Pastoral” de Sunyer: es la carne del paisaje: es el paisaje que, animándose se ha hecho carne. Aquella mujer allí no es una arbitrariedad, es una fatalidad: es toda la historia de la creación; el esfuerzo creador que produjo las curvas de las montañas no puede detenerse hasta producir las curvas del cuerpo humano. La mujer y el paisaje son grados de una misma cosa; y el artista fascinado por las líneas del paisaje, verá brotar de su pincel, sin quererlo, las líneas del cuerpo de la mujer. Éste me parece a mi el sentido esencial de la “Pastoral y de toda la obra de Sunyer.

Y ahora encuentro que con haberme dado cuenta de la impresión artística abstracta, por decirlo así, de esta obra, me he dado cuenta también de la sensación más concreta que experimenté desde que empecé á mirarla, y que no supe explicarme bien hasta ahora: una sensación de catalanidad. Yo no sabía porque sentía aquel arte tan próximo á mi, tan catalán. Y ahora veo que era porque todo lo que reconocía en él como cualidad ó defecto, era cualidad ó defecto del alma catalana. Porque ¿no es esta alma nuestra también enjuta como nuestra tierra? ¿No es asimismo violentamente expresiva, mostrando crudos los contornos de las cosas sin atmósfera que los suavice? ¿no es ésa la famosa claridad del clà y català? ¿y no es esa necesidad de claridad en los términos de las cosas, y aquel impulso de violencia, lo que nos lleva a recargar sus líneas hasta romper el lápiz, y nos hace tan propensos a la caricatura, a la parodia... y á la blasfemia? ¿Y no es, como conjunto de todo esto, nuestro vicio capital la falta del sentido de la armonía, desde la intimidad religiosa hasta la superficialidad social y poítica? ¿Y no se revela en todo ello el sentido catalán como un sentido fuerte pero incompleto de la vida?

Pues yo diría que Sunyer viene á ser un artista genuinamente catalán. Un gran artista, pero catalán. O, si queréis: un catalán, pero gran artista.»

Amb aquesta exposició i aquest article de Maragall, Joaquim Sunyer es va convertir en el capdavanter indiscutible de la pintura noucentista que tot just començava a néixer.

El polític Francesc Cambó, animat per la rellevància que va prendre el quadre, va decidir comprar-lo directament a l’exposició i afegir-lo a la seva col·lecció artística. Anys més tard, el seu cunyat, Ramon Guardans, el convencerà perquè se’l vengui, argüint que un nu femení al menjador de casa podia ser incòmode per als seus fills. L’oli el va adquirir –ni més ni menys–  que Joan Anton Maragall, setè fill del poeta, que regentava la Sala Parés de Barcelona des del 1925.

I així va ser com el quadre que Joan Maragall havia immortalitzat en el seu article va acabar penjat en un lloc d’honor a la casa on va viure la seva maduresa personal, intel·lectual i artística i que actualment és l’Arxiu Joan Maragall.

Us animo, doncs, a a visitar-lo i a gaudir d’aquesta gran obra d’art!

 

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall 

1. Glòria Casals ho documenta magníficament al text que cito a la bibliografia.

 

Bibliografia

Casals, Glòria, «La Pastoral de Maragall», dins Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història, vol. I, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2003, p. 302 i seg.

Fontbona, Francesc. El Paisatgisme a Catalunya.  Barcelona : Destino, 1979, p. 246-247.

Genís, Jaume. «Maragall i l’exposició Sunyer»,  Haidé. Estudis maragallians, núm. 0, 2011, p. 11-18. (http://raco.cat/index.php/Haide/article/view/248945)
 
Joaquim Sunyer : la construcció d'una mirada. Madrid : Fundación Cultural Mapfre Vida ; Barcelona : Museu Nacional d'Art de Catalunya, 1999, p. 178.
 

El 1905 es va editar la novel·la Solitud, de Víctor Català, pseudònim de l’escriptora Caterina Albert i Paradís (L’Escala,1869-1966). La novel·la fou publicada per entregues setmanals a la revista Joventut, des del 19 de maig de 1904 fins al 20 d'abril de 1905. La primera edició posada a la venda l'agost de 1905 tenia una coberta dissenyada pel pintor i dibuixant Josep Triadó i Mayol (Barcelona, 1870-1929)1. Solitud esdevindrà una de les novel·les més carismàtiques del Modernisme català.

Josep Triadó, coberta de la novel·la Solitud, 1905.

Com va escriure Ràfols, l’equivalent “aproximat del que significa Emilia Pardo Bazán, en les lletres castellanes, es considerà, per aquells començaments del nostre segle, Víctor Català en la novel·la catalana”.2

L'obra se centra en el trasbals interior d'una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d'una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l'amor, el sentiment maternal i l'emoció estètica que projecta en les relacions ambaltres persones.3

Triadó basà el seu treball per al disseny de la portada en els trets més característics i simbòlics de la novel·la: el paisatge i el rostre malaltís de la Mila. Víctor Català s’inspirà en un paisatge real on la muntanya assoleix un sentit simbòlic i Triadó n’assumirà llur simbolisme per fer-ne el decorat de fons del seu dibuix: unes muntanyes immenses que van formant un camí sinuós amb un dibuix de traç àgil, que deixen veure una mica de cel gris. El paisatge adquireix així sentiments humans. Enmig d’aquesta monumentalitat pregona, trenca el dibuix per inserir el títol i el nom de l’autor de la novel·la, amb el rostre infamant de la Mila, la protagonista. Un rostre d’elements tràgics i clàssics, hel·lenitzat, amb llargs cabells negres i una mirada cap amunt desesperançada. Un rostre androgin els ulls del qual ploren llàgrimes sagnants. Aquest rostre ens pot evocar tal vegada, l’Ex-libris Víctor Català que Triadó féu, per a l’autora el 1902, ple de simbolisme i tragèdia, que Ramon Miquel i Planas va descriure d’aquesta manera:

Josep Triadó, Ex-Libris Victor Català, 1902

Josep Triadó, Ex-Libris Victor Català, 1902

Per terra ha rodolat del patriota –la testa gloriosa: al caure’l dia,-sospesa al mitg del poblé en rebeldia. –uneix l’insult al Grau de la derrota. Despedintsen ab cinica riota-l’escamot foraster reprén sa via –deixant d’aquell trofeu en companyia –els córbs qui’l flayern, l’ayre qui l’açota. –De la sarnosa boca qui’s contrau- vola a frec. Un dels córbs; sentintse l’au una ploma arrencar, xisclant s’allunya; -ab ella’l cap qui branda a impuls del vent –sembla escriure en l’espay un jurament  -d’odi etern als botxins de Catalunya.4

Com es pot veure, és una interpretació purament subjectiva, que ens apropa igualment al món naturalista de l’autora. Tanmateix, però, podem veure i sentir, que els propis dibuixos de Víctor Català, la qual també va il·lustrar algunes de les seves obres i alguns articles de revistes, donen peu per a l’evocació de la qual Triadó se’n féu càrrec: un rostre dibuixat per a la seva obra Drames Rurals (1902), carregat d’expressió desassossegant, dibuix psicològic on fa ressaltar el drama del personatge.

Victor Català, cap de capítol per al seu llibre Drames Rurals, 1902

Victor Català, cap de capítol per al seu llibre Drames Rurals, 1902

El dibuixant insisteix un i altre cop en assenyalar l’aspecte tràgic en els dos caps que va dibuixar, un que sintetitza la tragèdia del personatge de Solitud i l’altre que, amb una composició expressionista, com si fos una taca de tinta caiguda violentament sobre el paper, naixés el cap ferit de l’escriptora.

La relació de Josep Triadó i Víctor Català prové de quan Triadó, per lliure elecció, va voler fer un ex-libris a Víctor Català, sabent que darrere d’aquest nom, s’amagava la verdadera personalitat de Caterina Albert. Triadó va dibuixar l’ex-libris i el va enviar a l’autora, la qual, tot i que en un principi va rebutjar el present, finalment va acabar per acceptar-lo, i en Triadó li va escriure:

Sr. D. Víctor Català,

Benvolgut amich. Acabo de rebre del Sr. Clos l’obsequi ab que vosté ha volgut correspondre al meu Exlibris. Cregui que m’ha posat en un verdader conflicte. Jo no hauria suposat may que vosté‘s tenia de sentir compromés ab el meu capricho donchs no va ser altre cosa el dibuixarlhi l’Exlibris sobre tot si es té en compte com vaig dirlhi que obehia més que tot á un egoisme meu y no hauria suposat que tenia de correspondrem ab exageració, donchs tenga ben entes que l’hi ha donat a la meva obra un valor que n s’el mereix. L’hi dono las gracias y accepto accedir al seu desitj de rebre un recort de vosté del que n’estaré sempre orgullós y pera el que ofereixo en justa correspondencia cuan puga darlhi de mes modestas produccions, d’[...] seria vosté tan amable que’m deixés honrar a mi mateix fentlhi la coberta d’algun llibre proxim á publicarse? Si’m dona semblant ocasió m’ahura deixatsentir un verdader goig y donarà la millor de las satisfaccions á son verdader amich y admirador.

J. Triadó M. Barna, 22 Juliol-1903 5

Si això va ser al juliol de 1903, Victor Català no va oblidar-se del desig de Triadó de fer-li la il·lustració per a la coberta de qualsevol llibre seu. És ben curiós que només parli de realitzar la coberta i que finalment fos així. Un cop feta, Triadó va rebre un exemplar de regal per part de la novel·lista, a qui contesta d’aquesta manera:

Sr. D.

Víctor Català

Distingit amich, vareig rebre el seu tomo de Solitut autografiat y la seva carta. Apdugas cosas ‘m deixaren comfos perque vosté, encare que ‘m profesi, ‘m fa elogis que no mereixo per lo dibuix ab qui vaig malmetre el seu llibre. Creguim que jo hauira volgut estar á l’altura de vosté, pero es tan alt lo lloch que vosté ocupa baix el punt de vista artístich que no m’ha sigut posible arribarhi. Pero jo soch tossut y no tinch de probar novament lo seu llibre m’ha fet sentir com may cap altre obra literària y jo vuy provar d’interpretar alguna d’aquellas escenas que vosté pinta de ma mestre. Preparo una serie d’aiguaforts y procuraré traduir alguna escena del seu llibre.

Perdoni l’atreviment y l’hi prego que accepti d’esde ara aquesta petita prova de consideració y admiració de son amich

J. Triadó M.

Barcelona 14 Maig 1905 6

Aitor Quiney
Servei d’Emmagatzemament, Preservació i Conservació 

[1] Català, Víctor, Solitud, Barcelona: Joventut, 1906.

[2] Ràfols, J.F.: Modernismo i modernistas, Ediciones Destino, Barcelona, 1949, p. 173

[3] Vegeu: “Solitud (1905) de Víctor Català”, en Lletra, la literatura catalana a Internet. Nou diccionari 62 de la literatura catalanes. http://www.uoc.edu/lletra/obres/solitud/index.html

[4] Miquel y Planas, Ramon, “L’Exlibris Victor Català”, Primer Llibre d’Exlibris d’En Triadó, Edició de la Revista Ibérica de Exlibris, Barcelona, 1906.

[5] Carta de Josep Triadó a Víctor Català, Barcelona 22 de juliol de 1903. Fons de Lluís Albert i Rivas. Arxiu Museu Víctor Català. L’Escala. Carta cedida per Irene Muñoz Pairet.

[6] Carta de Josep Triadó a Víctor Català, Barcelona 14 de maig de 1903. Fons de Lluís Albert i Rivas. Arxiu Museu Víctor Català. L’Escala. Carta cedida per Irene Muñoz Pairet.

Aquests darrers anys de recursos restringits s’ha fet més evident que mai una pràctica, amb força tradició en l’àmbit bibliotecari, la cooperació. A risc de semblar que faig de la necessitat virtut, vull destacar que la cooperació  és necessària i avantatjosa, amb crisi o sense; sovint cal fer esforços i fins tot acceptar renúncies, però els resultats —satisfactoris en la majoria de casos— demostren la seva bondat.

La Biblioteca de Catalunya històricament ha buscat i exercit la cooperació, especialment dins del seu sector i amb el món acadèmic, no en va és una institució que entre d’altres funcions té la de suport a la recerca; un primer exemple d’èxit que cal esmentar de la cooperació entre biblioteques és el CCUC (Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya) http://ccuc.cbuc.cat, nascut el 1996 del qual en formen part, avui en dia, prop de vuitanta biblioteques universitàries, acadèmiques i especialitzades, entre les quals la mateixa Biblioteca de Catalunya, pràcticament des de l’inici. Però les relacions de col·laboració hores d’ara van més enllà de la construcció d’eines i serveis; els darrers anys la cooperació s’ha fet més intensa, s’ha obert a altres sectors i s’han diversificat els tipus d’iniciatives.

Si repassem les accions (http://www.bnc.cat/Coneix-nos/Qualitat-i-estrategia/Pla-operatiu ) i projectes en curs (http://www.bnc.cat/Coneix-nos/Cooperacio-i-projectes) a la biblioteca dels darrers anys, podrem observar aquest increment i diversificació, que sens dubte ha estat clau per assolir visibilitat institucional, no només envers els usuaris sinó envers altres agents culturals.

COOPERACIÓ EN L’ÀMBIT DOCENT i DE LA RECERCA

Visites, sessions “a mida” i acolliment de classes pràctiques per a grups d’estudiants d’universitats, escoles, instituts i escoles d’adults. Prop de tres mil usuaris per als quals es dissenyen les visites amb diferents formats:

- sessions de docència universitària d’assignatures específiques amb mostres de documents de la col·lecció de la BC

- visites per a universitaris fent-hi èmfasi en temes d’interès acadèmic

- visites específiques per a alumnes de batxillerat, per proposar documentació de suport al treball de recerca.

Destacar igualment l’estreta relació amb la recerca, no només gràcies a la tasca d’acompanyament als investigadors del dia a dia, sinó també a través de la incorporació de tècnics especialistes de la BC a Grups de Recerca. 

COOPERACIÓ EN LA DIFUSIÓ

Exposicions, conferències, concerts, presentacions, ... Anualment la BC organitza prop de 140 actes i exposicions dels quals més d’un 65 % es fan en col·laboració amb tercers. A tall d’exemple:

Shakespeare entre nosaltres

 

 

Shakespeare entre nosaltres: exposició a l’Espai Zero i Cicle de conferències, en col·laboració amb l'Institut d´Estudis Medievals (Universitat Autònoma de Barcelona)

El teatre del cos

 

El teatre del cos. Dansa i representació a la Corona d'Aragó. Traces medievals i pervivències, en col·laboració amb Museu Etnològic de Barcelona, Universitat Rovira i Virgili, Grup Internacional de Recerca Consolidat LAiREM (Literatura, Art i Representació a la llarga Edat Mitjana) i Grup Internacional de Recerca ICONODANSA (Iconografia de la Dansa a l'Edat Mitjana).

The quiet volum

The quiet volume, amb el Mercat de les Flors.
http://mercatflors.cat/es/espectacle/sesion-5-seccion-irregular-the-quiet-volume/

El Projecte SPECIFI- Dansa a tres escenari, amb l’Institut del Teatre. 
https://www.youtube.com/watch?v=FZJmSfbpB4Q

 

Logo Llotja

240 + Memòria llarga/memòria curta. Intervencions artístiques a la Sala de lectura, amb l’Escola Llotja
http://www.llotja.cat/llotja/p/1/1523/0/240+-Mem%C3%B2ria-Llarga-mem%C3%B2ria-curta.-Biblioteca-de-Catalunya

 

IEC

Presentació i roda de premsa amb motiu de l'edició de l'Institut d'Estudis Catalans sobre Ramon Llull.

PROJECTES COOPERATIUS DIGITALS

 

ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). Portal obert que dona accés a publicacions periòdiques tancades que han estat representatives dins la  cultura i la societat catalana.
31 institucions i entitats col·laboradores.

PADICAT (Patrimoni Digital de Catalunya). Sistema d’informació per compilar, processar i donar accés permanent a la producció web catalana. Compta  amb la col·laboració del CSUC (Centre de Serveis Científics i Acadèmics de Catalunya).
Més de 450 institucions i empreses col·laboradores.  

Memòria Digital de Catalunya (MDC). Repositori cooperatiu liderat per la Biblioteca de Catalunya i el Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya que  dona accés a revistes i diaris, manuscrits, fotografies, mapes, ex-libris, arxius personals, etc.
34 institucions i entitats col·laboradores. 

CANTIC (Catàleg d'autoritats de noms i títols de Catalunya). Catàleg d'autoritats nacional liderat per la Biblioteca de Catalunya. Es basa en el Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) del que la biblioteca en forma part.
25 institucions i entitats col·laboradores.

VIAF (Virtual International Authority File). Projecte internacional de diverses biblioteques nacionals i gestionat per l'Online Computer Library Center (OCLC). L'objectiu és vincular els catàlegs d'autoritat nacionals en un sol fitxer d'autoritats virtual. Les dades estan disponibles en línia per a la investigació i l'intercanvi de dades.

Transcriu-me!!!. Iniciat el 2013, és una iniciativa de col·laboració (crowdsourcing) per a millorar l’accés als continguts digitals. Les institucions digitalitzen documents històrics manuscrits i els usuaris els transcriuen en línia.

 

Europeana. Portal europeu que dona accés al patrimoni cultural de biblioteques, museus, arxius, i institucions de la memòria d’arreu d’Europa.

Cooperar contribueix a fer millors especialistes, a actualitzar coneixements i a millorar els serveis a la ciutadania, que és per a qui treballem.

Aquestes dades només volen il·lustrar l’aposta estratègica de la Biblioteca de Catalunya per la cooperació, una tasca que ha de ser necessàriament constant i orientada a cada audiència perquè la Biblioteca de Catalunya i el patrimoni que conserva trobin el seu lloc a l’imaginari de tothom.  

Eugènia Serra
Directora

A finals del 2015 en l'apunt “El ‘Procés’ i el Barça, dos temes d’actualitat?” (23/12/2015), s'explicava com el fet de rebre un exemplar de totes les obres editades a Catalunya (per llei, a través del Dipòsit Legal) permet “observar” l’evolució de la societat catalana cap a determinats temes que puguin ser d’interès. S'hi donaven dades referides als “llibres”. Des de la Unitat de Sonors i Audiovisuals es presenta aquest text, complementari de l’anterior, sobre el contingut dels enregistraments sonors referits als canvis polítics i socials dels darrers temps, la majoria dels quals són favorables al “Procés” independentista.

En els últims 40 anys ha anat sorgint a Catalunya una nova fornada molt prolífica de cantautors hereus de la “Nova Cançó” i dels moviments de protesta post franquistes (anys 80’s i 90’s), així com de cantautors immersos en la transformació de la societat cap a un món global (anys 2000 fins l’actualitat), que són clau per transmetre a través de la música idees clares, directes i contundents de descontentament i denúncia: la lluita contra la injustícia, els governs corruptes i les seves actuacions, la desigualtat i la insolidaritat, el desequilibri econòmic, el poder de la sobirania del poble i, en els darrers anys, la idea que cal aconseguir la independència de Catalunya.

La diversitat en la manera de fer arribar a la societat aquests missatges de disconformitat i d’ànsies de llibertat és molt gran i es veu tant en les lletres com en els gèneres i els estils musicals emprats. En aquest sentit, i basant-nos en els fons arribats a la Biblioteca de Catalunya pel Dipòsit Legal, s’han observat algunes característiques:

- la gran majoria de músics i intèrprets creen els seus propis temes;

- són freqüents els artistes que fan adaptacions musicals de poemes d’altri o que reten homenatge a altres músics fent versions dels seus temes més emblemàtics;

- en general, malgrat que es pugui tractar de temes punyents, les tonades desprenen alegria i sentit de l’humor;

- molts dels grups que es formen ho fan per la seva coincidència en la manera d’entendre i d’interpretar la música, i no pel seu lloc de procedència;

- degut a aquesta pluralitat i interculturalitat, les lletres de les cançons d’un mateix autor o autors, i dins d’un mateix disc, poden ser escrites en diferents llengües; en aquest sentit s’observa com l’anglès va guanyant espai entre els creadors del nostre país.

A partir dels discs rebuts a la Unitat de Sonors i Audiovisuals es proposa un petit tast ‘poètico-reivindicatiu’ a ritme de rumba, salsa, balades, rap, hip-hop, rock, punk rock, ska, heavy-metal o hardcore –entre d’altres–, de cançons que, festivament, configuren un imaginari de reivindicació, protesta, denúncia, lluita i llibertat ...

Caràtules d'alguns discs

Caràtules d'alguns discs

1976 : “... Glòria, catalans, cantem, cantem amb l'ànima! Un crit i una sola veu: visca la pàtria!...” (Ramon Calduch. “El cant del poble” (lletra: Josep Maria de Sagarra; música: Anselm Clavé, Amadeu Vives). Al disc: Catalunya triomfant (Discophon). Top.: LP 1641).
http://viasona.cat/a/3846

1977: “... A Suïssa han ingressat, milers de milions a cabassos. Després diuen que és l'obrer, el culpable dels fracassos i la manca de control... (Francesc Pi de la Serra. “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”. Al disc: Pi de la Serra a Madrid (EMI-Odeón). Top.: 1977-LP 356. [El 2014 es publicà el disc Homenatge a Pi de la Serra : Si els fills de puta volessin el Quico es faria caçador, on 15 artistes versionaren cançons seves]).
http://viasona.cat/36104

1978:“…Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no ens mena cap bandera que no es digui llibertat…(Lluís Llach. “Venim del nord, venim del sud...”. Al disc: El meu amic el mar (Ariola-Eurodisc). Top.: 2005-LP 195).
http://viasona.cat/13434

1982: “...Podran cosir-te els llavis però d'altres s'obriran i clamaran invictes la terra, llibertat...” (Esquirols. “Et cobriran de blasmes”. Al disc: Com un anhel (Edigsa). Top.: 82-LP 653).
http://viasona.cat/15060

1986: “...Volem, volem, volem, volem la independència, volem volem volem Països Catalans...” (Companyia Elèctrica Dharma. “No volem ser”. Al disc: No volem ser (PDI). Top.: 86-LP 63).
http://viasona.cat/26778

1989: “... En el camp de Tarragona vivim damunt d´un polvorí. Defensem l´aire i la terra, que, aquí, ens hi van parir!...” (Els Pets. “Terra-billy”. Al disc: Els Pets (Blau-Discmedi). Top.: LP 14459).
http://viasona.cat/1011

1996: “... Independència, no interferències (...) Independència, no circ-conferències...” (Kitsch. “Independència”. Al disc: Kitsch 5 (Música Global). Top.: 2003-CD 613).
http://viasona.cat/7710

1998: ... si una cosa és segura és que no hi ha qui ens pari, però deixar d'avançar en cercle estaria molt bé...” (Brams. “Guanyarem!”. Al disc: Nena de Nicaragua (Al·leluia). Top.: 98-CD 40).
http://viasona.cat/1877

2002: “...Si voleu vèncer un tafur, apreneu-ne les jugades. Si voleu travessar un mur, porteu eines adequades. Si voleu triar el destí, preneu les regnes del viure. Si veieu podrit el pi, planteu una alzina lliure...” (Miquel Pujadó. “Pretèrit imperfet”. Al disc: Estabilitat precària (Columna Música). Top.: 2003-CD 639).
http://viasona.cat/14364

2003: “...No entén una altra forma de cançó que la que arrela al seu entorn, i floreix en el futur com una eina per a afermar el bastiment, des d'on construiran el món els pobles lliures...”  (Feliu Ventura. “Cançó XXI”. Al disc: Barricades de paper (Propaganda pel Fet). Top.: 2004-CD 1259).
http://viasona.cat/3440

2004: “...Creus de veritat que els que manen són uns comediants, tu ets lo putxinel·li dels fils en les seues mans...” (The Companys. “Putxinel·li”. Al disc: Ni polític, ni correcte (Picap). Top.: 2005-CD 255).
http://viasona.cat/3874

2007: “... Cultura de barris, barris proletaris, reprenem idearis nostrats i solidaris; que fer és millor que dir som revolucionaris...” (KOP. “Idearis nostrats”. Al disc: Nostrat (Propaganda pel Fet). Top.: 2009-CD 2028).
http://viasona.cat/2626

2009: “…I aquesta cançó és el nostre dret a dir que no, que no, que mai vendrem la llibertat...” (Cesk Freixas. “Abril del 1984”. Al disc: La mà dels qui t'esperen (Temps Record). Top.: 2010-CD 1170).
http://viasona.cat/2836

 2010: ... S'obre un camí davant meu que desconec, que em fa por, que no sé on em porta (...) però sé que el camí és per mi...” (Xavi Múrcia. “De dones i nacions maltractades”. Al disc: Electrocançó (Discos a Mà). Top.: 2011-CD 1056).
http://viasona.cat/11992

2011: Recordeu la tribu d'indis, de l'oest americà, que tenien retirada, amb el poble català...” (Terratombats. “Els indis del segle XXI”. Al disc: Mitjons blancs (K Industria Cultural). Top.: CD 10928).
http://viasona.cat/36221

2011: Guanya Convergència, són temps de paciència. El capità és Jordi Pujol. Nét d'un bon poeta,Alcalde Alcalí, "presi" Maragall. El tripartit ha dividit la crisi en res (i l'Estatut) l'han retallat, cabòries Montilla diu àdhuc i adéu...” (Gonçal. “El camí del referèndum”. Al disc: Back to Catalonia (Edicions Singulars). Top.: 2011-CD 2468).
http://viasona.cat/35970

2012: D’acord, nosaltres som els utòpics, idealistes, ingenus que no fan més que somiar. Però estem farts de creuar-nos de braços mentre la terra s’afona sota els nostres peus…” (Pau Alabajos. “Utòpics, idealistes, ingenus”. Al disc: Concert especial Barnasants 2012 (Right Here Right Now). Top.: 2013-CD 1193).
http://viasona.cat/30077

2012: ...algo habrá que hacer desde la atalaya. Si es malo el que mucho habla, peor quien calla...” (El Sobrino del Diablo & Juantón El Equilibrista. “Las ardillas migratorias”. Al disc: Disculpen las molestias (La Produktiva Records). Top.: 2014-CD 890).
[enllaç no disponible]

2013: “…I després diran que si només érem quatre gats, tot un poble clamant per la llibertat...” (Pepet i Marieta. “La Via”. Al disc: Mésdemil : 5è aniversari (Enderrock). Top.: 2014-CD 295).
http://viasona.cat/61061

2013: “... Per donar-vos una pista no sóc independentista perquè sóc independent...” (Alfonso Vilallonga. “Maldà State (Estat propi)”. Al disc: Alphosphore variations (Audiovisuals de Sarrià). Top.: 2014-CD 813).
https://www.youtube.com/watch?v=3iiVM_OFGh0

2014: “... La paraula és la nostra arma, i el detonador és la teva ment...” (Raska. “Qui canta mai no mor”. Al disc: Welcome to Raskalimera World (Casafont Records). Top.: 2014-CD 864).
http://viasona.cat/50530

2014: “…Volem una educació que sigui laica i gratuita! Sí a l’internacionalisme!No a la privatització! Sí a la lluita antifeixista! Fotem fora la corones vull bandera tricolor!...” (Más Vale Tarde Ke Nunca. “Mani, festa i revolució!”. Al disc: Callejeras (autoedició). Top.: 2014-CD 839).
https://masvaletardekenunca.wordpress.com/cancons/mani-festa-i-revolucio/

2014: Sota l’estelada, ningú no és estrany. Aquesta batalla la guanyem cantant. Barreja de races tots som catalans. 300 galetes, pel Gitano Blanc...” (Lo Gitano Blanc. “300 galetes”. Al disc: La rumba ebrenca (Discmedi). Top.: 2014-CD 790).
http://viasona.cat/51798

2015: No tallen amb tisores esmolades, retallen amb espases de l’Edat Mitjana. Els serveis no es compren ni es destrueixen, no jugueu amb els que més se’ls mereixen…” (Brot. “Retallades”. Al disc: Esgarrapant el sistema (Cases de la Música). Top.: per assignar).
https://brot.bandcamp.com/track/retallades

2015: ... No crec en promeses ni en prohibicions, jo crec en els fets i en prohibir lo prohibit...” (Tu Rai. “Ara que tens veu”. Al disc: Prohibit prohibir (Audiovisuals de Sarrià). Top.: 2016-CD 215).
http://viasona.cat/62183

Caràtules d'alguns discs

Caràtules d'alguns discs

 

Alba Sala i Rovira
Unitat de Sonors i Audiovisuals

La Biblioteca de Catalunya (BC) té prop de 4 milions de documents, la major part d’ells guardats en els seus Dipòsits.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

diposit_hospitalet

Per poder organitzar i localitzar de forma àgil i ràpida els documents, és imprescindible que cadascun estigui identificat amb una signatura topogràfica o referència, que indica a quin dipòsit està situat i permet localitzar-lo a la prestatgeria o calaixera.

La BC té més de 100 anys d’història i documents de tipologies molt diverses, i és per això que trobem més de quatre-centes varietats de topogràfics. Cada unitat de la Biblioteca té els seus en funció del suports i tipus de documents: llibres, pergamins, manuscrits a la Unitat Bibliogràfica; gravats, dibuixos, mapes, plànols, fotografies a la Unitat Gràfica; diaris i revistes a la Unitat Hemerogràfica; cilindres de cera, discos de pedra o vinil, vídeo, cintes d’àudio, cassetes,cd, etc. a la Unitat de Sonors i Audiovisuals.

Jordi Rubió –el primer director de la biblioteca— va decidir adoptar el sistema de classificació decimal per organitzar la major part dels documents, tant a les sales de lectura com als dipòsits, tret de les col·leccions especials de Reserva. Felip Mateu, qui va dirigir-la a partir de 1940, era un gran admirador d’aquest tipus d’organització, tal com explicava a la revista Biblioteconomia:

«Uno de los grandes aciertos de los fundadores de la Biblioteca de Catalunya fue atender desde el primer momento a esta cuestión: adoptar un sistema de clasificación simultáneo en ficheros y en depósitos, lo que daría una ordenación de la biblioteca por materias en todo momento, suprema aspiración del bibliotecario moderno y del lector que desea ver en los estantes lo que halla en los catálogos.

»Una biblioteca ordenada por materias es un precioso elemento para el investigador. Se argüirá, que el público no tiene acceso a los depósitos; cierto, en la mayor parte de las bibliotecas; pero nada impide que en determinadas condiciones lo tenga. Los partidarios del sistema –que no es sistema alguno– de la libre colocación en las tablas, debe pensar en lo que significaría haber de presentar en un momento dado todas las obras de una biblioteca sobre una determinada materia para organizar una exposición bibliográfica, o en una inspección o examen in situ por el especialista, o, sencillamente, en el traslado de una biblioteca, y poder decir que durante él se hallan a disposición del público las materias de los números decimales 4, 5, etc. Y pendientes las materias de tal o cual número. Por esto es de alabar la previsión que llevó a organizar la antigua Biblioteca de Catalunya decimalmente; un cuarto de siglo después se trasladaría de local y al inaugurarse el nuevo se pudo saber qué materias estaban en situación de ser servidas y cuáles no

Tot i trobar admirable aquest tipus d’organització dels dipòsits, aprofitant que la biblioteca s’acabava de traslladar a la nova seu, a l’antic Hospital de la Santa Creu, va decidir convertir la classificació de les monografies en organització topogràfica, i simplificà els números a les dues primeres xifres de la classificació decimal. Va organitzar els llibres per formats, i els va ordenar seguint un número correlatiu  (83-8-345). A més, va separar els llibres que hi havia abans del trasllat dels que entraven de nou, per tornar a començar l’organització. Als que ja hi havia a la biblioteca els van posar davant de la signatura topogràfica la lletra A, i així tota una part del Dipòsit quedà tancada.

Els anys 90 es va construir un nou dipòsit, i mentre es feia, tots els documents van canviar d’ubicació. Novament es va aprofitar el trasllat provisional per modificar els topogràfics dels fons generals de dipòsit. La classificació per matèries, iniciada amb Jordi Rubió i continuada, d’alguna manera, amb Felip Mateu, no tenia sentit en un dipòsit tancat als usuaris i dificultava la gestió de l’espai, ja que se n’havia de reservar darrere de cada número. És per això que amb el trasllat es decidí tornar a iniciar l’organització, substituint els dos primers números de la classificació per l’any d’entrada del document a dipòsit, i col·locant-los així un darrere l’altre, aprofitant l’espai al màxim (1993-8-44, 2000-4-455).

A més dels fons generals de monografies, a la BC trobem les col·leccions especials i les publicacions periòdiques o en sèrie. Les primers sovint s’identifiquen amb les primeres lletres del nom de fons, les segones, inicialment decimals, també han adoptat la numeració correlativa.

Així, el topogràfics a la BC són una combinació de lletres i números. Estan formats per 3 parts :

- identificació del fons, col·lecció o tipus de suport 

- número correlatiu que indica l’ordre d’entrada

- format o mida del document

Les signatures tipus números currens es poden aplicar a tot tipus de documents, tant a monografies com a les publicacions periòdiques. A les sèries s’aplica una signatura genèrica a tota una col·lecció o títol.

Aquest sistema de número correlatiu i separar els llibres per format fa que l’espai disponible per l’emmagatzematge sigui més  gran i més fàcil de gestionar.

 

Exemples del sistema de números corrents aplicats tant a monografies com a col·leccions de revistes

Exemples del sistema de números corrents aplicats tant a monografies com a col·leccions de revistes

 

Inventaris topogràfics 

Per generar els topogràfics de tipus número correlatiu els inventaris són una eina molt útil. Es tracta de llistes on estan recollits els documents amb unes dades mínimes: autor, títol i número de registre. Originalment eren escrits a mà, però han anat evolucionant fins avui dia que s’elaboren a partir d’una base de dades.

Diferents  èpoques dels inventaris:1941 aprofitant els fulls dels registres de llegidors de la Biblioteca de Catalunya quan era la Biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans; l’any 1942 ja es van imprimir fulls amb el nom de Biblioteca Central

Diferents èpoques dels inventaris:1941 aprofitant els fulls dels registres de llegidors de la Biblioteca de Catalunya quan era la Biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans; l’any 1942 ja es van imprimir fulls amb el nom de Biblioteca Central

Fulls d’inventari de l’any 1982 amb el nom recuperat

Fulls d’inventari de l’any 1982 amb el nom recuperat

L’any 1992 es va iniciar l’inventari de revistes i a partir del 2005 els topogràfics es generen automàticament.

En els inventaris s’anoten totes les incidències que pot tenir el document al llarg de la seva vida dins la institució: si s’ha extraviat en el préstec, si ha canviat de signatura, si ha passat a una secció diferent, i per tant ha canviat de dipòsit i topogràfic, si s’ha donat de baixa, etc.

Inventaris de monografies del fons general

Inventaris de monografies del fons general

Inventaris de Reserva i fullets

Inventaris de Reservai fullets

És una eina complementària del catàleg i molt útil en la recerca de documents quan hi ha alguna incidència, sobretot en el cas dels que provenen  dels catàlegs manuals antics. En moltes ocasions són la darrera opció per localitzar els documents i l’eina imprescindible per fer revisions físiques del fons.

 

Núria Grau
Servei de Emmagatzemament, Preservació i Conservació

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Aquest any tots els que realitzàvem activitats per Sant Jordi —especialment els llibreters i venedors de roses, però també nosaltres—vam estar pendents de la previsió meteorològica que, com és tradicional, no acabava de decidir-se.

Finalment, el dia es va llevar net i clar, tot i que les previsions anunciaven pluges a partir del migdia. Les llibreries i les parades de roses es van afanyar a muntar les seves parades, per aprofitar el matí de sol, i a la Biblioteca de Catalunya des de ben aviat també vam començar a preparar les exposicions dels diferents documents que volíem mostrar als nostres visitants.

collage

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

A les 10 en punt tot estava preparat. Al peu de l’escala de la Biblioteca ja s’havia format una petita cua, amb els més matiners, que volien gaudir de la visita sense aglomeracions. Els visitants podien escollir entre fer una visita guiada, de 50 minuts, o fer el recorregut per lliure, amb l’ajuda d’un fulletó informatiu. 

jpo1

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Enguany, en ser dissabte, no van venir els grups escolars que acostumen a omplir les sales des de bon matí. En canvi, ben aviat van començar a arribar famílies amb nens que ja portaven els seus llibres de Sant Jordi, parelles, grups d’amics; un públic diferent del que veiem els dies de cada dia. 

jpo2

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

A la sala d’exposicions, al peu de l’escala, es podia visitar l’exposició “Ramon Llull: "Ha mester paraules e llibres", que entre altres peces exhibeix el retaule de Ramon Llull que habitualment es troba al Museu del Llibre Frederic Marès. 

jpo3

Desi, Joan. [Ramon Llull] [ca. 1503]. Museu del Llibre Frederic Marès (Biblioteca de Catalunya)

Un cop a dalt els visitants podien veure l’exposició de petit format “Shakesperare entre nosaltres”, per commemorar els 400 anys de la mort de l’autor.

Al llarg del recorregut es trobaven diferents mostres de donatius que han entrat darrerament,  com els dibuixos de Carme Solé Vendrell que il·lustren el poema de B. Brecht La croada dels nens, a propòsit de la crisi de refugiats actual o els àlbums de dibuix i d’artista del fons Ràfols Casamada i Maria Girona. També es podia veure una selecció d’obres de Carles Hac Mor, poeta que ens ha deixat recentment i les darreres novetats de l’Hemeroteca.

A la Sala de Lectura General els infants i no tant infants tornaven a gaudir del magnífic desplegable de Joc de Trons, i dels llibres de formats curiosos i colors brillants. Per altra banda, també trobaven una curiosa mostra de llibres daurats i eines d’enquadernació, preparada pels tallers de restauració i enquadernació de la Biblioteca.

La Unitat de Sonors i Audiovisuals també es va voler sumar a la commemoració de Shakespeare i Cervantes, amb una mostra de documents sonors i audiovisuals ben diversa. Per últim, la Sala Cervantina acollia una mostra sobre Cervantes, amb motiu de la commemoració del 4rt centenari de la seva mort.

Al final de recorregut arribava el moment de descansar escoltant petits concerts de pianola. Entre les peces que es van reproduir -amb motiu del centenari de la mort d’Enric Granados- hi havia alguns dels rotlles “d’artista”, impressionats per a la casa Hupfeld per ell mateix.

jpo4

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Al llarg del dia van passar per la biblioteca 3.345 persones. Més de 700 persones van escollir fer la visita guiada i la resta van fer el recorregut seguint la guía informativa. Aquest any la jornada es va acabar a les 6 de la tarda, perquè la Coral Sant Jordi havia escollit la Sala de Llevant de la Biblioteca per fer el seu tradicional concert de Sant Jordi, que enguany va adoptar un format especial, en homenatge a Cervantes i Shakespeare.

Com a colofó, us convidem a fer una ullada a l'Storify que recull el que s'ha dit a les xarxes socials sobre la Jornada de Portes Obertes. 

 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents