Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
          1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30

Etiquetes



El Blog de la BC

Els corpus documentals són una obra de referència cabdal per als estudis històrics. Si resseguim les lleixes on estan col·locats els llibres d’història a la sala general de la Biblioteca de Catalunya, hi trobem tota una sèrie d’aquests repertoris, disposats geogràficament.

La Monumenta Germaniae Historica —esmentat com MGH en bibliografies i llistats de fonts—, que recull les fonts per a l’estudi de la història d’Alemanya des del final de l’Imperi romà fins a 1500; els vint-i-quatre volums del Recueil des historiens des Gaules et de la France, conegut també com a Rerum gallicarum et francicarum scriptores o el Rerum Italicarum Scriptores —amb l’acrònim RIS—, pel que fa a Itàlia.

En el cas hispànic, podem localitzar els Textos Medievales i el Memorial Histórico Español, publicat per la Real Academia de Historia.

Acabaríem el recorregut a les contrades catalanes amb la Colección de Documentos Inéditos de la Corona de Aragón i les Fonts Històriques Valencianes.

Avui encetem una sèrie d’apunts sobre aquest tipus d’obres i la volem inaugurar amb el RIS, ja que fa poc que hem reenquadernat i recatalogat la nostra col·lecció de lliure accés. Els primers fascicles d’aquesta magna obra consten registrats el maig de 1914, pocs dies abans que la Biblioteca de Catalunya obrís al públic. 

Fitxa

El Rerum Italicarum Scriptores conté documents i fonts per a la història d’Itàlia des del segle VI fins al XV. Va ser ideada per Ludovico Antonio Muratori (1672-1750), que de 1723 a 1751 va compendiar, seguint la idea inicial del seu amic Apostolo Zeno, aquests documents. Al fullet intons Relazione sul XVIIIe Premio Bressa conferito alla nuova edizione dei "Rerum italicarum scriptores" llegim “...Muratori, nel sec. XVIII, fece il miracolo di dare da solo all’Italia il fondamento primo della sua storia...”.

La primera sèrie tenia vint-i-cinc toms en vint-i-vuit volums i va ser impulsada per la Società Palatina de Milà. Tan aviat com es va difondre la notícia de la seva confecció, van començar a arribar d’arreu d’Itàlia moltes més notícies sobre fonts locals.

L’any 1900 es va iniciar una nova edició impulsada per Giosuè Carducci i Vittorio Fiorini i continuada per l’Istituto Storico Italiano per il Medio Evo fins al 1975. Consta de trenta-quatre toms distribuïts en diversos volums i segueix i continua la numeració de la sèrie muratoriana. A la sala de lectura general de la BC hi ha l’única col·lecció completa consultable a biblioteques de Catalunya. 

0011

Aquesta segona edició va anar acompanyada de la publicació d’un butlletí Archivio muratoriano: studi e ricerche in servigio della nuova edizione dei "Rerum italicarum scriptores" di L. A. Muratori, on es donava notícia del desenvolupament de la publicació. 

A partir de 1999 l’Istituto Storico Italiano per il Medioevo (ISIME) di Roma va fer una tercera sèrie amb deu volums més que malauradament la BC no té.

Ara que ha fet cent anys que els primers fascicles d’aquesta obra van arribar a la Biblioteca i van formar part d’aquella primera “biblioteca de mà”, hem pensat que era un bon moment per saber més de les coses dels escriptors italians.

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Ara fa sis mesos, i un any, respectivament, que ens van deixar dues figures rellevants de la nostra cultura: Albert Manent, crític literari, biògraf i memorialista, i Max Cahner, editor, polític i erudit.

Mirant amb deteniment les prestatgeries de lliure accés de les Sales de lectura de la Biblioteca de Catalunya, podrem observar-hi publicacions que han esdevingut obres de qualitat reconeguda. Des de Serra d’Or i la Revista de Catalunya fins a la Gran Enciclopèdia Catalana, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i l’Onomasticon Cataloniae, passant per les col·leccions de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or, Biblioteca Abat Oliba) o de Curial Edicions catalanes (Epistolaris de la Catalunya contemporània). Totes aquestes, i algunes conjuntament, són responsabilitat de Max Cahner i Albert Manent. En els Dipòsits de la BC constatem que, en tant que biblioteca patrimonial, conservem també la resta de les seves obres, a més dels nombrosos pròlegs, articles i altres contribucions, distribuïts en diversos volums [i]. Són, doncs, imprescindibles, ja sigui com a editors, o com a autors, en qualsevol biblioteca, i encara ho són més a la Biblioteca de Catalunya, tal com es reflecteix al seu catàleg:

Albert Manent

Max Cahner

Si el patrimoni escrit català és deutor de les seves magnífiques aportacions, el patrimoni audiovisual ens permet apropar-nos als personatges, gràcies a l’oportunitat d’escoltar-los (en el cas d’ambdós) i també de veure’l (en el cas de Manent). Max Cahner explica el seu projecte  com a conseller de Cultura, al programa “Impactes” de Ràdio Barcelona, el 30 de desembre de 1980. L’entrevista, enregistrada en una bobina oberta, forma part del fons de Ràdio Barcelona (RB-BO 47/CSFon-CD 513). 

Per escoltar-ne el fragment, cliqueu aquí

 

L’any 2010 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va editar, dins la col·lecció “Veus literàries”,  un DVD  on Albert Manent comentava la seva vocació de poeta i la seva tasca com a crític literari, a més de la seva aportació en la recuperació de la memòria col·lectiva (DVD 1598).Per veure'n un fragment, cliqueu aquí.

Ambdós documents han estat processats a la Unitat de Sonors i Audiovisuals.  

Cahner i Manent es coneixien i mantenien una profunda amistat, a més d’haver col·laborat  en les mateixes empreses, com tots dos han explicat[ii]. D’aquesta vinculació se n’ha parlat a bastament i es continua tractant en diversos mitjans i homenatges, però la BC voldria fer la seva aportació, no només com a intel·lectuals catalans, sinó des del punt de vista de la seva relació amb la nostra institució:

Tant Albert Manent com Max Cahner van ser usuaris de la Biblioteca, ja des de la seva època d’estudiants. A l’Arxiu històric de la BC podem trobar els seus primers carnets de lector:   

 

cahner_manent

 

A la Biblioteca de Catalunya, dins el Fons Badia-Cardús, es conserven còpies mecanografiades de les seves tesines de llicenciatura en Filologia Catalana[iii]. Aquestes reflecteixen, ja als anys setanta, alguns dels temes que més van interessar-los: els epistolaris catalans (Max Cahner), i la literatura de l’exili (Albert Manent). Així mateix, també dins el Fons Badia-Cardús, hi ha un exemplar mecanografiat de la tesi de doctorat de Max Cahner.

Com a investigador, Max Cahner  va utilitzar el Servei d’Accés i Obtenció de Documents en diverses ocasions, entre el 1997 i el 2010 . A tall d’exemple, podem constatar que al volum segon, p. 101, de la seva obra Literatura de la revolució i la contrarevolució : 1789-1849  (SL 849.9.09"17/18"Cah), editada el 2002, apareix la nota 262 a peu de pàgina. Aquesta pot contrastar-se amb la seva petició, el març del 1999, del document original, el manuscrit 862 de la BC:

 

petició manuscrit 862

p. 101 de Literatura de la revolució...

 

Com a donants, podem destacar diverses de les aportacions d’Albert Manent al fons de la BC. Per exemple, la documentació relativa a congressos del PEN Club recollida pel seu pare, el poeta Marià Manent, i ordenada per la Secció de Manuscrits: Ms. 8928.

També es conserva a la Unitat Gràfica el seu ex-libris, dissenyat per Enric C. Ricart, Ex. Lib. Col. Bib. Ricart.

 

ex-libris Albert Manent

 

Sense oblidar que l’Hemeroteca ha completat la seva col·lecció de revistes de l’època de resistència cultural al franquisme, gràcies al donatiu de Manent, tal com es manifesta en aquesta carta d’agraïment  emesa pel Servei d’Adquisicions:

 

carta agraïment donatiu1

 

Pel que fa a Max Cahner, tot i que va fer donació de la seva biblioteca i el seu arxiu personal a la Fundació Pere Coromines (actualment dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya), la Secció de Manuscrits es va fer càrrec l’any 2006, de la documentació administrativa i els estocs editorials de la seva editorial Curial.

Com a gestors polítics, la BC conserva molt pocs documents (protocolaris o administratius) vinculats als càrrecs que cadascun va ocupar al Departament de Cultura, sempre en relació amb personatges que han estat donants de la BC: invitacions, comunicats, etc. Podem, però, destacar la fotografia de Max Cahner, aleshores conseller, amb Jordi Pujol, president de la Generalitat, Frederic Mompou i Carme Bravo durant el lliurament de la Medalla d’Or al músic (17 d’octubre de 1980), conservada dins del Fons Frederic Mompou a la Secció de Música (M 4989/10, 127).

 

fotografia Cahner  conseller cultura

 

Finalment, en aquesta darrera faceta de gestió política, també podem recordar que van posar les bases perquè es fes efectiu el traspàs[iv] de la llavors  anomenada Biblioteca Central, des de la Diputació de Barcelona a la Generalitat de Catalunya. El procés va incloure la creació d’un Consorci, i fou posteriorment que va passar a ser un ens autònom dins l’organigrama cultural de la Generalitat. Amb tot, és just reconèixer que ja la primera Llei de Biblioteques (3/1981, de 22 d'abril) sorgida d’aquell Departament de Cultura, tractava en el Títol 1, Capítol 1, Article 7 del paper de la Biblioteca de Catalunya dins el sistema bibliotecari català:

“La Biblioteca de Catalunya, com a biblioteca nacional, és el primer centre bibliogràfic de Catalunya i té la missió específica de recollir i de conservar tota la producció impresa, sonora i visual, que s'hi ha produït i s'hi produeix, per la qual cosa és la col·lectora del dipòsit legal. També acull i conserva la producció impresa, sonora i visual, en català o que fa referència als Països Catalans produïda fora de Catalunya.”

Com a intel·lectuals amb obra pròpia i com a impulsors de revistes i editorials (i, en menor grau, des de responsabilitats polítiques assumides per un breu període), Max Cahner i Albert Manent  figuren per mèrits propis en un lloc destacat dins dels fons i la història de la Biblioteca de Catalunya.

 

Eulàlia Barbosa Baladas
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

(amb la col·laboració de: Francisco Bellido, Ignasi Benet, Ana Camino, Montserrat Giravent, Moisès Lanau, Montse Molina, Àlex Narbona, Marga Ruiz i Vanessa Torres)

 

[i] Ferrer i Costa, Josep: “Bibliografia de Max Cahner” dins Servir Catalunya: homenatge als 70 anys de Max Cahner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 371), p. 251-270.

Manent i Tomàs, Jordi : “Bibliografia d’Albert Manent” dins Records d’ahir i d’avui: homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 265), p. 143-237

[ii] Cahner, Max: “Albert Manent, amic i mestre” dins Records d’ahir i d’avui: homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 265), p. 38-46 

Manent, Albert: “Cahner creà del no-res el Departament de Cultura” dins Servir Catalunya: homenatge als 70 anys de Max Cahner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 371), p. 103-111

[iii] Max Cahner ho recorda així: “[...] Albert Manent, amb qui vàrem acordar d’aprofitar aquell moment de replantejament de moltes de les coses que entre tots havíem fet, per retornar a la universitat a cursar els estudis de lletres, que, al marge de la seva llicenciatura en dret i la meva en ciències, semblava que podia oferir-nos el bagatge més adequat a la funció que volíem continuar fent al nostre país. Ens llicenciàrem en filologia catalana el 1974”, Albert Manent, amic i mestre dins Records d’ahir i avui: homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 265), p. 43

[iv] Manent, Albert : Crònica política del Departament de Cultura.  Acontravent, 2010 (Abans d’ara ; 10), p. 118

El passat 17 de juliol va morir Enric Cluselles, un mes abans de celebrar el seu centenari. Artista polifacètic, es va interessar sobretot en el dibuix en el sentit més ampli (humorisme, cartellisme, publicitat, participacions, etc.), l’ex-libris i el gravat (en especial xilogràfic); i com a afeccionat cultivà, a més, l’escultura i la joieria, i es guanyà la vida principalment com a decorador d’interiors.

A la Biblioteca de Catalunya s’hi conserva una mostra representativa de les diverses activitats artístiques que conreà i un extens conjunt de plànols que va fer com a interiorista.

En la seva obra artística, sovint hi apareix representat un homenet entranyable amb bigotis estarrufats i peus de foca, en Nyerra (terme que Enric Cluselles utilitzà com a pseudònim); es tracta d’un personatge que se li assembla físicament, però que també podria ser el seu antagònic, ja que l’autor precisament no era nyerra, mandrós, sinó tot al contrari; de fet, Cluselles va treballar pràcticament fins a pocs mesos abans de morir.

L’home-foca surt representat per primera vegada el 1936 a l’Esquella de la Torratxa, publicació en què l’artista s’inicià com a l’humorista gràfic, fent crítica política. Són fàcilment identificables tant l’humor no àcid a què recorria, com els seus homes-foca, que suggereixen o evoquen els peus d’alguns “ninots” de Xavier Nogués o Ramon Calsina, i els bigotis de certes figures americanes de còmic del primer terç del segle XX, com les que apareixen a “The Katzenjammer kids” o ­“Thimble theater” (Wimpy, Sappo, etc.)

Portada de L’Esquella de la Torratxa. Núm. 3007 (9 abr. 1937)

Portada de L’Esquella de la Torratxa. Núm. 3007 (9 abr. 1937)

Amb l’exili es clou la seva activitat com a humorista gràfic i el 1940, en retornar a Barcelona, diversifica les ocupacions: docència a l’Escola Massana; disseny comercial per a l’empresa Juper, o disseny gràfic, com les portades per als llibres de la col·lecció "Al monigote de papel" de l’editor Janés, en les quals tornem a trobar en Nyerra, però ja de mitjana edat, amb menys cabells, com el mateix autor.

Portada del llibre Armando la gorda de Joan Butler

Portada del llibre Armando la gorda de Joan Butler

Una altra activitat que Enric Cluselles va practicar al llarg de la seva vida és l’ex-libris, branca artística en què va excel·lir com a xilògraf. El 1931 va fer-ne el primer i, com és natural, els homes-foca i en Nyerra de tant en tant també hi són presents, fins i tot en la signatura.

Ex-libris xilogràfic per a Francesc Fontbona

Ex-libris xilogràfic per a Francesc Fontbona

Una característica dels personatges que acompanyen en Nyerra és que s’encomanen del seu sentit de l’humor i del seu aspecte. Podríem dir que “nyerregen”. Un exemple clar és l’ex-libris parlant dedicat a Francesc Fontbona, on apareixen asseguts en Nyerra i una caricatura del titular, també amb peus i bigoti de foca, bevent aigua d’una “font bona”.

Un altre tipus de documents que va projectar són les felicitacions d’any nou (PF), en què, any rere any, compareix en Nyerra ironitzant sobre els esdeveniments d’actualitat.

PF  1993

PF 1993

PF  2008

PF 2008

A finals dels anys noranta afegeix un nou element distintiu al personatge: el barret de dues copes. És un barret inventat per l’artista, no es tracta d’un bicorn (barret de dues puntes), sinó de dues copes, com dues muntanyes, que ens suggereixen el paisatge barceloní que envolta l’artista: les muntanyes de Collserola i Montjuïc.

Contemplant aquests PF, veiem com en Nyerra es manté fidel al seu humorisme primigeni, alhora que envelleix amb ell i amb tots nosaltres.

 

Roser Pintó Fàbregas
Unitat Gràfica

 

Bibliografia

Diví, Oriol M. "Nyerra": Enric Clusellas i Albertí a “Ex-libris portaveu de l'Associació Catalana d'Exlibristes” (Núm.14, gener-juny 1996, p. 19-21)
Enric Clusellas : 23 d’agost 2004. [Barcelona + : Germanes Clusellas, 2004. 156 p.
Enric Cluselle/as. Ex-libris portaveu de l'Associació Catalana d'Exlibristes” (Núm. 41, 2009)

“No existeix cap camí que dugui a la Ciència fet exprés per a la comoditat i el plaer dels reis. No existeix cap camí que dugui a la Ciència fet exprés per a la comoditat i el plaer dels pobles agraciats. Els pobles que vulguin arribar-hi han de passar per on els altres han passat, per on nosaltres estem passant avui: per l’aspra via que, si s’interromp una nit de festa, ha de reemprendre's l’endemà amb unes vetlles silencioses com les que coneixeran infatigablement, interminablement, aquestes parets nobles de la Biblioteca de Catalunya, on dormen tantes belles febres i des d’on, vigilants, ens esguarden tants immortals pensaments”[1], amb aquest símil, tret d’una història d’Euclides i el rei egipci Ptolomeu Soter, que defensa que l’esforç i l’afany per saber han de ser iguals per a tothom i constants, tancava el discurs inaugural Eugeni d’Ors, el 28 de maig de 1914, quan al món encara no havia esclatat la Primera Guerra Mundial, i a Catalunya s’havia creat una de les institucions polítiques més importants del s. XX: la Mancomunitat.

I en aquest camí que començava amb l’obertura de la Biblioteca de Catalunya al públic, els primers còmplices van ser els lectors que es van fer el carnet l’any 1914, entre els quals cal parar atenció especial a les lectores. Eren uns temps en què les dones tenien menys opcions d’accedir als estudis i a la cultura, i la posició social ho determinava. Si, a més, tenien inquietuds intel·lectuals, la Biblioteca era dels pocs llocs, com ara l’Institut de la Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, que en aquells anys els oferia l’oportunitat d’accés al coneixement. D’entre els 774 carnets que es van fer aquell primer any, només 41 eren de dones, gran part de les quals eren mestres o bé estudiaven per arribar a ser-ho. Noms que, majoritàriament, ens són anònims, de noies que feien magisteri perquè probablement era una de les poques sortides que tenien per arribar a tenir una professió que els donés un cert futur. Carme Sagarra, Josepa Vallès Vila, Enriqueta Vallès Vila, Pilar Mas Bou, entre altres, en el llibre de registre de lectors consten, en el moment de fer-se el carnet, com a mestres; i fins i tot en algun cas, com el de Margarida Brossa Gurgui, s’especifica que era professora de ball; o bé Concepció Ors Verde, professora de gimnàstica rítmica. Altres d’aquests 41 noms apareixen relacionats amb l’Institut de Cultura Biblioteca Popular de la Dona. És el cas de Concepció Torner Dalmau, Cecília Fradera Segarra o Àngels Bosch d’Esquerdo. 

Però entre aquestes 41 senyores, en destaquen 3 que van arribar a fer-se un nom: Francesca Bonnemaison i Farriols, (Barcelona, 1872-1949), pedagoga, promotora de l’educació femenina popular, tenia el carnet número 2; Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 1865 – 1943), escriptora i compositora, molt compromesa amb les causes feministes, tenia el carnet  número 567; i Lluïsa Vidal Puig (Barcelona, 1876-1918), pintora, tenia el carnet número 502. Eren amigues, col·laboraven juntes per diverses publicacions, i compartien la plena dedicació a la seva professió i a l’activisme en defensa de la igualtat d’oportunitats per a homes i dones.

 “Mentre no convencin les noies que és indispensable instruir-se, no tinguin amor a l’estudi i no ho facin formalment; mentre no tinguin individualitat, que no es queixi ningú que la societat es desmoralitza o s’envileix. [...] l’únic bagatge que les pot fer fortes, sanes i benaurades és una sòlida il·lustració i una cultura positiva”, deia Francesca Bonnemaison en una conferència l’any 1927[2], en una clara defensa de la necessitat que les dones estudiessin per tenir un futur.

Carnet de Francesca Bonnemaison i Farriols (Barcelona, 1872-1949)

Carnet Francesca Bonnemaison i Farriols (Barcelona, 1872-1949)

“Tota l’activitat de Carme Karr es basava en la idea cultural i moral de la dona. Això és el que actualment coneixem com a feminisme, però en el seu cas era una actitud de caire moral. Quan escrivia teatre, novel·la o feia una conferència, el tema i la intenció eren els mateixos: que la dona tingués la mateixa oportunitat que l’home, sobretot en el món cultural”, la definia un nét seu, Josep M. Ainaud[3], com una defensora de les aspiracions de les dones a fer-se un lloc en la cultura.

Carnet Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 1865 – 1943)

Carnet Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 1865 – 1943)

“A la seva obra, Lluïsa Vidal construeix un espai on la dona n’és la protagonista excepcional, vestida amb roba informal i realitzant tasques quotidianes com cosir, teixir, tocar el piano, llegir, ensenyar els nens... La pintora aconsegueix una exploració detallada i delicada de l’univers femení” la descriu Consol Oltra a La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista[4], com de la quotidianitat en pot sorgir una obra que retrati les dones en els quadres i en la vida real.

Carnet Lluïsa Vidal Puig (Barcelona, 1876-1918)

Carnet Lluïsa Vidal Puig (Barcelona, 1876-1918)

I és que aquests tres fragments defineixen el que van ser aquestes tres dones: instruïdes, cultes i amb un alt sentit de la moralitat, i exploradores de l’univers femení. Tres  aspectes que els van posar en pràctica en les activitats que van realitzar. Carme Karr es va integrar de ben jove en els cercles culturals a través de les revistes Joventut i L’Avenç, i posterioment crearia la revista Feminal, després que Joventut desparegués. Francesca Bonnemaison el 1909 va fundar l’Institut de Cultura Biblioteca Popular de la Dona, dedicat a ajudar joves solteres i sense recursos que volguessin estudiar per tenir una professió. Lluïsa Vidal Puig va ser una de les poques dones que en aquella època es va poder dedicar professionalment a la pintura. De classe benestant, va desenvolupar una carrera artística com a pintora i il·lustradora. Com a pintora, destacà pels retrats d’escenes quotidianes, retrats femenins – entre els quals de Francesca Bonnemaison i Carme Karr -  i paisatges de marina. Com a il·lustradora, va dibuixar per a les revistes Feminal, La Ilustració Catalana, La Ilustración Artística; així com també per a llibres, com ara Contes blanchs, Montserrat i Dios y el César. Alhora, compaginava l’activitat professional creativa com a pintora i il·lustradora, amb la docència, fent classes de pintura, tal com s’anunciava el 25 d’octubre de 1908 a Feminal:

Feminal

Feminal. Núm. 019 (25 oct. 1908)

Tres dones, doncs,  que van intercanviar coneixements i van exercir una actitud moral en favor de la dona i del dret a fer-se un lloc a la societat; que van triar “l’aspra via” de què parlava Eugeni d’Ors perquè creien en l’esforç i en l’afany constant per saber, i perquè perseguien un mateix objectiu: la igualtat d’oportunitats. I aquell 28 de maig a elles també se’ls van obrir unes portes per continuar reivindicant aquest objectiu i per intentar assolir-lo. Tres senyores i un carnet. Un carnet que de ben segur contribuí al compromís d’aquestes tres senyores de construir un món més just i que les va fer més instruïdes, més cultes i més exploradores. 

 

Mercè Comas
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

 

Bibliografia

Ainaud de Lasarte, Josep M. Carme Karr. Barcelona: Infiesta Editor, 2010.
Bonnemaison, Francesca. Del temps present. Conferència donada a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona el dia 11 de novembre de 1927. Barcelona: Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, 1928.
Oltra Esteve, Consol. Lluïsa Vidal: la mirada d’una dona, l’empremta d’una artista. Barcelona: Salvatella Editorial, 2013.
Ors, Eugeni d’. Memòria dels treballs fets per l'Institut d'Estudis Catalans des de la seva fundació fins a l'any 1914. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans, 1938.
Rudo, Marcy. Lluïsa Vidal, filla del Modernisme. Barcelona: Edicions La Campana, 1996.
Vidal, Lluïsa. Lluïsa Vidal, pintora : una dona entre els mestres del modernisme. Barcelona : Fundació la Caixa, 2001.

 

 1.Memòria dels treballs fets per l’Institut d’Estudis Catalans, 1938, p. 16.

 2. Del temps present, p. 17.

 3. Carme Karr, p. 59.

 4. Lluïsa Vidal: la mirada d’una dona, l’empremta d’una artista, p. 95

Les edicions elzevirianes han despertat des de sempre un respecte gairebé reverencial. Bibliòfils, llibreters, i -evidentment- bibliotecaris han sentit una admiració fora del comú per les obres que sortiren de les seves premses. Especialistes com Davies, Willems o Pieters consideren que gran part de la fascinació per l’obra dels impressors holandesos prové pel gust per la feina ben feta i, en gran manera, per una càrrega d’esnobisme bibliòfil gens menyspreable. Gustos o modes a banda, no es pot obviar que contemplar una edició elzeviriana, sigui de les primeres o de les darreres, genera una certa admiració no tant pel seu contingut sinó per estar contemplant un document únic.

Elzevir, Daniel, 1626-1680. Catalogue de l'officine des Elzevier (1628) : réproduction héliographique d'après l'exemplaire de la Bibliothèque de Francfort-sur-le-Mein. Paris : Joseph Baer et Cie., 1880. TOP: E 2-IV-14

Elzevir, Daniel, 1626-1680. Catalogue de l'officine des Elzevier (1628) : réproduction héliographique d'après l'exemplaire de la Bibliothèque de Francfort-sur-le-Mein. Paris : Joseph Baer et Cie., 1880. TOP: E 2-IV-14

Formalment, les edicions elzevirianes destaquen per una elegància tipogràfica atemporal i pel seu peculiar format en dotzè, setzè i vint-i-quatrè. La qualitat dels tipus emprats per les diferents impremtes elzevirianes és mèrit del fundador de la nissaga Louis Elzevir (ca. 1540-1617). Nascut a Lovaina, el primer dels Elzevir es traslladà de jove a Anvers per raons econòmiques (i religioses) però sobretot perquè era una ciutat on el negoci de la impremta tenia grans possibilitats i on es trobava un dels impressors i tipògrafs més reconeguts de l’època, Christophe Plantin, pel que acabaria treballant. La impremta de Plantin era famosa per les edicions de clàssics grecs, romans i hebreus, i especialment per l’ús de tipus procedents dels tallers Garamond i dels de Robert Granjon, eminent tipògraf i impressor que treballà per tota Europa. La col·laboració entre Elzevir i Plantin no fou llarga però sí intensa. Elzevir es serví del mestratge de Plantin per a formar-se un estil propi com impressor i tipògraf.

Fugint de la repressió contrareformista, Elzevir viatjà primer a Lieja i s’instal·là finalment a Leiden on aplicaria els seus coneixements tipogràfics i comercials en un pròsper negoci que duraria fins al 1712 de mans (no sempre destres) dels seus hereus. L’elecció de Leiden es basà en el fet que la seva universitat actuava com a pol d’atracció de tota mena d’intel·lectuals i perquè mantenia un major grau de llibertat de premsa respecte als territoris flamencs. L’opció de Leiden fou molt encertada. Amb una trajectòria força paral·lela a la de Plantin, Louis Elzevir desenvolupà una tipografia molt similar a la plantiniana, amb una gràcia (serifa) molt lleugera i elegant propera en estil i pes als models garamondians i venecians de l’època. Bellesa i senzillesa tipogràfica a banda, les edicions elzevirianes destacarien per un format molt adient per a una mena de públic amb necessitats acadèmiques pròpies d’universitat amb la que Elzevir acabaria col·laborant i que seria, en definitiva, un dels seus segells distintius.

L’èxit de Louis Elzevir fou tal que, comercialment i després de la seva mort al 1617, el negoci elzevirià es diversificà per diferents punts de la geografia holandesa i francesa com L’Haia, Utrecht, Amsterdam o Lió. Fills, nebots i néts continuaren amb més o menys fortuna l’obra de Louis Elzevir. Tanmateix, i paral·lel al seu reconeixement com a impressor, la seva obra començà a ser objecte de la pirateria i la còpia. Les edicions d’Abraham i Bonaventure Elzevir començaren a ser reproduïdes en diferents tallers de forma no sempre de canònica i amb errors que no restaren invisibles a bibliotecaris, bibliòfils i comerciants. Tant és així, que la gran majoria de les bibliografies elzevirianes contenen capítols on es llisten els anomenats ‘Falsos Elzevirs’. Alphonse Willems a Les Elzevier: histoire et annales typographiques, H.B. Copinger a The Elzevier presse o l’erudita Annales de l'imprimerie des Elsevier, ou, Histoire de leur famille et de leurs éditions de Charles Pieters enumeren les edicions elzevirianes considerades falses. Les raons esgrimides per a tal designació es sintetitzen en l’ús d’una tipografia més tosca i mediocre que les emprades a les officinae elzevirianes, la còpia poc refinada d’una planxa calcogràfica on es nota un desgast determinat o la utilització d’elements tipogràfics d’embelliment (caplletres, frisos o culdellànties) poc comuns en edicions de més qualitat. La consideració de fals elzevir l’excloïa del prestigiós club de les edicions elzevirianes a efectes de bibliofília i de comerç del llibre, depreciant -sens dubte- el seu valor final.

La Biblioteca de Catalunya, com a dipositària d’una de les col·leccions elzevirianes més reconegudes, també compta amb edicions elzevirianes falses. Una de les més destacades és l’edició de 1670 de les Historiae Alexandri Magni de Quint Curci Ruf impresa a l’Officina Elzeviriana d’Amsterdam. Charles Pieters identifica tres emissions de la mateixa edició. Afirma que l’original (topogràfic: E 4-III-11), a banda d’una portada calcogràfica de major qualitat, incorpora una dedicatòria al lector molt més àmplia que la dels falsos (topogràfics: E-I-II-11 i E 4-III-24) i que la qualitat de les caplletres, frisos i vinyetes és molt més refinada. Es dóna la coincidència que Willems sosté que aquesta edició de 1670 es tracta, al seu torn, d’una reimpressió de l’edició de 1633 realitzada per Jean Elzevir a Leiden, de la qual s’han detectat dues variants que curiosament també es troben també a la biblioteca (Res 1354-12º i E 4-VII-13). Sobre l’origen de les edicions elzevirianes falses, els mateixos bibliògrafs coincideixen en afirmar que en la majoria dels casos es tractava d’edicions pirata realitzades a França i molt probablement en tallers lionesos.

Edició original. Noti's respecte a la falsa el grau de detall en la descripció del paisatge o del carcaj de fletxes

Edició original. Noti's respecte a la falsa el grau de detall en la descripció del paisatge o del carcaj de fletxes

 

Edició falsa

Edició falsa

A tall de conclusió, caldria afegir que la riquesa de l’univers bibliogràfic elzevirià es tan àmplia i variada que, malgrat els falsos elzevirs es considerin en el món comercial com un demèrit, dins els cercles bibliogràfics o acadèmics generen -com és el cas- una raritat digna d’estudi.

 

Xavier Gonzàlez Cuadra
Reserva impresa i Col·leccions especials 

La Solidaridad Nacional (1939-1977)

La Soli anarquista va imprimir el seu darrer número a l’edifici de Villarroel-Consell de Cent el 24 de gener de 1939, només dos dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona. Menys de dues setmanes després es convocaven  dues places de taquígraf per a un nou diari que es publicaria des dels mateixos tallers, Solidaridad nacional. Sortia al carrer el dia 14 de febrer. El diari, de tendència falangista, fou dirigit durant les primeres setmanes per José de Ercilla, substituït al cap de poc per l’escriptor càntabre Luys Santamarina (1898-1980), un dels fundadors de Falange Española a Barcelona. Aquest romandria en el càrrec durant vint-i-cinc anys.

Mentre la major part dels edificis de propietat eclesiàstica retornaren als seus usos primigenis, aquest no fou el cas de l’antic col·legi dels Maristes. L’existència d’un taller més o menys ben preparat per a la impressió d’un diari va motivar el règim a aprofitar-ne les instal·lacions –i la maquinària– en la nova etapa que s’encetava. A més, i malgrat que s’invoqués el nom d’una revista falangista que havia publicat tres números l’any 1936 amb el nom de Solidaridad Nacional –el primer de la nova època sortí, per aquest motiu, amb el número 4–, era evident que es volia aprofitar el renom que la Soli anarquista havia adquirit a la ciutat.

El maig del 1939 la Parròquia de Sant Josep Oriol signava un contracte de lloguer amb Prensa del Movimiento. Això no obstava perquè intentés recuperar-ne la gestió. Una relació posterior conservada a l’arxiu de la Parròquia consigna: «Gener de 1940. Comencen les gestions per recuperar l’edifici. S’arriba a les més altes instàncies (Franco), però la reclamació fracassa (1954).»

A partir del 28 de maig de 1941, dels mateixos tallers de la Soli també sortia un altre diari, en aquest cas vespertí: La Prensa. Durant aquells anys, a més, l’edifici era utilitzat per a activitats de caràcter cultural i esportiu. Així, hem trobat, per exemple, que el divendres 13 de desembre de 1940 hi tingué lloc l’entrega de premis de la XIII Travessa del Port de Barcelona, competició que organitzava el Club Natación Athlétic i que va patrocinar durant vint-i-set edicions Solidaridad Nacional. O que el 12 de setembre de 1946 hi actuaren l’Orfeón Baracaldés i l’Agrupación de Danzas de Yurreta, entitats que formaven part de l’Obra Sindical “Educación y Descanso” de Bilbao.

Solidaridad Nacional i La Prensa, els dos diaris del Movimiento  impresos a l’edifici de Villarroel-Consell de Cent

Solidaridad Nacional i La Prensa, els dos diaris del Movimiento impresos a l’edifici de Villarroel-Consell de Cent

 

L’atemptat del 1946

Un fet més trascendental va tenir-hi lloc la tarda del 29 de novembre de 1946. Segons la crònica publicada l’endemà per La Vanguardia Española, «a las siete y cuarto se produjo una explosión en un transformador eléctrico situado en una de las dependencias de nuestros queridos colegas “Solidaridad Nacional” y “La Prensa”. La explosión derrumbó la fachada del edificio situado en la calle del Consejo de Ciento, esquina Villarroel, dejando a oscuras el inmueble. [...] El edificio, de una planta y dos pisos, ha quedado parcialmente destruído.»

L’explosió produí tres morts: l’electricista de la casa, Enrique Sánchez, de 52 anys, l’impressor Ernesto Laporta Morales, de 28 anys, que traspassà després de ser ingressat a l’Hospital Clínic, i Margarita Sánchez Martínez, saragossana de 44 anys que treballava com a minyona en una casa propera i passava pel costat de l’edifici de camí a la lleteria, morint sepultada pels enderrocs de la façana. A més foren ferits –«con heridas de pronóstico reservado», segons la crònica– Luis Segura Jordi, agent de publicitat, de 31 anys, i Juan Toribio Ballesteros, barber, de 26 anys. No queda clar si eren treballadors del diari o vianants.

La crònica dels fets concloïa: «Para esclarecer las causas del siniestro, sobre las cuales hay diversas hipótesis, entre las que figura la posible colocación de un petardo, se están efectuando las oportunas pesquisas.» La censura va actuar i no es va tornar a esmentar la possibilitat que hagués estat un atemptat.

Perquè és d’això del que es tractava. Un atemptat que havia anat a càrrec de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, promoguda per militants del PSUC i de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC) després del fracàs de l’intent d’entrada d’un exèrcit guerriller a la vall d’Aran, l’any 1944. Els principals implicats en l’atemptat –i en altres actuacions contra locals falangistes, pastisseries de luxe i contra la línia d’alta tensió de Montcada i Reixac– foren al cap de poc detinguts, i jutjats l’octubre del 1948. Quatre d’ells van ser condemnats a mort i executats el 17 de febrer de 1949: Ángel Carrero Sancho, Numen Mestre Ferrando, Pere Valverde Fuentes i Joaquim Puig Pidemunt.

 

Algunes reformes i alguns noms coneguts

Les redaccions dels diaris estaven situades a la segona planta, la de la Soli a la banda de Consell de Cent i la de La Prensa, molt més reduïda, a la de Villarroel (en l’espai que ara ocupa el taller de Restauració). La planta baixa i la primera estaven destinades a magatzem i taller d’impremta: així, a la planta baixa, tocant a la façana de Consell de Cent hi havia l’estereotípia, la rotativa i el tancament. L’any 1968 la Parròquia va signar un conveni amb la Prensa del Movimiento mitjançant el qual recuperava una franja estreta de terreny (actualment part del Teatre Villarroel) per on hi havia una entrada de vehicles fins a un garatge i un pati interior. Com a compensació, la Parròquia pagava les obres de tancament dels nous espais, així com l’obertura d’una porta de garatge per la part de Consell de Cent i l’habilitació com a garatge, amb fossar, de l’actual magatzem de Dipòsit Legal. La zona de tancament del diari es traslladava, amb la bàscula inclosa, a l’ara magatzem d’Unitat Gràfica.

A mesura que la Falange anà perdent pes dins del règim, Solidaridad Nacional va intentar, sense gaire èxit, modificar una mica el seu estil per obrir-se a nous públics. Aquí s’emmarca la col·laboració de la bibliotecària i escriptora Aurora Díaz-Plaja, que ja s’encarregava de l’arxiu del diari i que el maig de 1958 comença a publicar-hi «Reflejos de la literatura catalana», un secció de crítica de llibres en català. Al cap de poc, però, el governador civil Acedo Colunga n’ordenava la supressió.

Entre els periodistes que hi van treballar sobresurt pel prestigi que després adquiriria com a escriptor, la figura d’un jove Manuel Vázquez Montalbán d’idees ben diferents a les del diari. Entrevistat per Quim Aranda, li responia:

No ho sé exactament, però devia aconseguir l’autonomia econòmica quan vaig acabar periodisme. Ja m’havien detingut una vegada. Vaig fer pràctiques a la Soli i, tot i que no em pagaven un sou fix, feia moltes col·laboracions i això em permetia guanyar unes pessetes al mes i tenir una possibilitat d’autonomia. Vaig ser tan innocent que em vaig casar [al desembre de 1961] quan feia cinquè de carrera [però ja era periodista] i la meva dona tampoc no havia acabat encara. De sobte, van arribar tota mena de problemes i em vaig quedar sense feina. A la Soli em protegia un cap de redacció, que es deia Fernando Aguirre, que coneixia les meves idees i sabia que jo havia estat detingut, etc. A més de la pressió que feia la gent de la Brigada Político-Social, quan el director del diari Luis Santamarina es va assabentar que allà a dintre tenia un nano amb historial policial, va començar a pressionar-me per fer-me fora. Em donava treballs insòlits: recordo, per exemple, que havia de cobrir la informació del 18 de juliol. Això va provocar molta sorpresa entre els meus camarades –aleshores estava al PSUC– i fins i tot van tenir por que jo fos una infiltrat de la policia.

Una altra periodista que hi inicià la seva carrera fou Maruja Torres. Treballava com a secretària de direcció i, segons el periodista Pablo-Ignacio de Dalmases, una de les seves funcions era controlar cada dia les col·laboracions que s’havien de publicar.

 

El final de la Soli

Malgrat els intents de certa renovació, la Soli no s’havia aconseguit fer un lloc dins de la premsa barcelonina i els seus tiratges van anar baixant en les darreries del franquisme: 9.000 exemplars de tirada el 1969, 6.900 el 1972, 5.400 l’any 1974. La mort del dictador suposaria la desaparició de les capçaleres governamentals de la Prensa del Movimiento (organisme que ja havia estat reconvertit en Medios de Comunicación Social del Estado). Una desaparició lenta que, en el cas de Solidaridad Nacional s’inicià amb la desaparició de «el yugo y las flechas» de la capçalera, el 22 d’abril de 1977.

Just abans del final biològic del franquisme, la Parròquia de Sant Josep Oriol havia fet un intent per rendibilitzar la seva propietat de l’edifici. Proposava enderrocar l’edifici de Villarroel-Consell de Cent, i també els de Villarroel 87, 85 i 83, i en el seu lloc construir-hi dos equipaments de nova planta: uns per als diaris i un altre per a les finalitats fundacionals de l’edifici (escola-asil). Aquí cal dir que anys abans la Fundació Alorda-Borràs havia intentat, sense èxit, que se li assignés la propietat de l’edifici en detriment de la Parròquia. La proposta de reedificació no tirà endavant, ja que el moment no era propici per fer-ho i, sobretot, perquè el seu impulsor, el rector Mn. Francesc Llopart, moria poc temps després.

Enmig de l’efervescència política i social dels inicis de la transició, l’edifici de la Soli va viure un moment especialment significatiu. El dia 5 de juny de 1977, una cinquantena de militants de la CNT van ocupar-lo per a reclamar la restitució de l’edifici i de la maquinària. Si bé és molt possible que una part de la maquinària encara fos l’adquirida per la CNT als anys trenta, més difícil ho tenien amb la reclamació de l’edifici, de propietat parroquial (Podeu veure el vídeo de l’ocupació, a http://www.youtube.com/watch?v=HxEGfEZlX4Y).

Els darrers temps del diari estigueren envoltats de vagues i tancaments dels treballadors per intentar garantir la continuïtat dels llocs de treball. Sense èxit, el darrer número va sortir el 16 de juny de 1979.

Ocupació de l’edifici de la Soli, el dia 5 de juny de 1977;  la imatge interior correspon a l’actual magatzem 04, a la planta baixa  (Solidaridad Obrera, 100 años de anarcosindicalismo, 2010)

Ocupació de l’edifici de la Soli, el dia 5 de juny de 1977; la imatge interior correspon a l’actual magatzem 04, a la planta baixa (Solidaridad Obrera, 100 años de anarcosindicalismo, 2010)

 

Seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya (1982-1995)

L’edifici del carrer de Villarroel-Consell de Cent estigué tancat durant més de tres anys. Durant aquest temps, la propietat de l’immoble continuà essent reclamada per la CNT, amb una segona ocupació duta a terme l’1 de març de 1980.

L’any següent, i dins del procés de traspàs de competències a la restaurada Generalitat de Catalunya, es promulgà el Reial Decret 1010/1981, de 27 de febrer, sobre traspàs de funcions i serveis del Ministerio de Cultura a la Generalitat. Entre els edificis que rebia la Generalitat hi havia, en règim d’arrendament –ja que continuava essent propietat de la Parròquia de Sant Josep Oriol– el «antiguo edificio de los diarios “Solidaridad Nacional” y “La Prensa”». El reial decret no es féu efectiu, però, fins al mes de juny.

L’any següent, 1982, es va rehabilitar unes dependències de l’edifici per ser destinades a seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya. L’arxiu havia estat creat pel Decret 314/1980, del 28 de novembre de 1980.

Dirigit primer per Casimir Martí i després per Josep M. Sans i Travé, l’arxiu ocupà l’espai més proper a l’entrada (actual Oficina del Dipòsit Legal) per a sala de consulta, mentre disposava les zones de treball intern a la primera planta (repografia i restauració) i a la segona planta (classificació, entre altres).

La intenció inicial de la Generalitat va ser fer nou l’edifici de Villarroel-Consell de Cent. El nou edifici de l’Arxiu Nacional, segons el projecte de l’estudi «Coderch de Sentmenat» de l’any 1983, havia de tenir sis plantes d’alçada i una de subterrània, amb uns 72.000 metres quadrats de superfície total. El projecte no va tirar endavant, no sabem si per problemes amb la propietat, i es va optar per construir la nova seu de l’arxiu a Sant Cugat del Vallès, on s’hi va traslladar l’any 1995.

Façana del projecte de nou edifici per a l’Arxiu Nacional de Catalunya,  segons es publicà a La Vanguardia el 17 de març de 1983

Façana del projecte de nou edifici per a l’Arxiu Nacional de Catalunya, segons es publicà a La Vanguardia el 17 de març de 1983

 

Seu de la Biblioteca de Catalunya (1995- )

El primer contacte de l’actual Biblioteca de Catalunya amb l’antic edifici de la Soli va ser cap al 1984, quan l’Arxiu Nacional va cedir una part dels seus dipòsits (al segon pis) per a col·locar-hi els diaris de l’Hemeroteca Nacional. L’Hemeroteca havia estat creada l’any 1982, estant adscrita al Servei de Biblioteques de la Generalitat. Tenia aleshores la seu a l’edifici Financia, al carrer Mallorca 272.

L’estiu del 1990 tot el personal i els fons de l’Hemeroteca es van traslladar a l’edifici de Villarroel. Els serveis tècnics es van situar en el primer pis (el mateix lloc on estan ara), mentre els dipòsits de revistes es col·locaven a l’actual sala de Col·leccions Generals i els fons pendents de processar a l’espai ara ocupat pel Servei d’Adquisicions.

Amb la Llei 4/1993, del sistema bibliotecari de Catalunya, l’Hemeroteca quedà integrada com una de les unitats que constitueixen la Biblioteca de Catalunya. L’adscripció va ser efectiva a finals de 1994.

Pel març de 1995 deixa l’edifici l’Arxiu Nacional de Catalunya i ja pel desembre la Biblioteca hi trasllada alguns dels seus serveis: la Secció de Col·leccions Generals i el Servei de Normalització Bibliogràfica, a la primera planta, i el Servei d’Adquisicions a la planta baixa. Pel gener de 1996, el personal de la Secció de Revistes de la Biblioteca s’integra a l’Hemeroteca. Cap al maig-juny de 1996 hi arriben l’Oficina del Dipòsit Legal –que ocupa l’espai de la sala de consulta de l’Arxiu– i la secció de Material Menor, també a la planta baixa. Finalment, el maig-juny de 1997 es produeix la instal·lació dels tallers d’Enquadernació (primera planta) i Restauració (segona planta).

L’edifici de la BC del carrer de Villarroel (fot. Noemí Caballer)

L’edifici de la BC del carrer de Villarroel (fot. Noemí Caballer)

 

 

BIBLIOGRAFIA

Associació Catalana d'Expresos Polítics. Notícia de la negra nit : vides i veus a les presons franquistes, 1939-1959. Barcelona : Diputació de Barcelona, 2001
Dalmases y de Olabarría, Pablo-Ignacio de. Las tijeras de la memoria [en línia]. [2005?]. http://memoriapopular.org/obres/9-8/9-8.pdf>  [consulta: 10 abril 2014]
Martí, Casimir. «Arxius de l’Administració autonòmica. L’Arxiu Nacional de Catalunya». Lligall, 1 (1988), p. 27-28
Sánchez i Agustí, Ferran. Maquis a Catalunya : de la invasió de la Vall d'Aran a la mort del Caracremada. Lleida : Pagès, 1999
Vázquez Montalbán, Manuel. Què pensa Manuel Vázquez Montalbán. Entrevistat per Quim Aranda. [Barcelona : Dèria], 1995 

Agraïments: M. del Tura Molas (Hemeroteca), Josep Capdevila (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

 

Jaume Clarà i Arisa
Secció de Col·leccions Generals

Per gairebé tothom és conegut que la Biblioteca de Catalunya té la seu principal en l’antic Hospital de la Santa Creu, però allò que es coneix menys és que una bona part dels serveis tècnics es troben situats en un edifici no tan emblemàtic, però també amb una història interessant. Ens referim al que fou seu dels diaris coneguts com La Soli, en el número 91 del carrer Villarroel, xamfrà amb el 202 de Consell de Cent.

Prolegomens: la Parròquia de Sant Josep Oriol

A principis del segle XX, l’Eixample de Barcelona s’havia anat extenent per tot el Pla i les autoritats eclesiàstiques consideraven que faltaven esglésies per atendre els seus feligresos, molts dels quals tenien la parròquia a més de mitja hora de distància. Amb la finalitat de resoldre el problema, el cardenal Casañas, bisbe de Barcelona entre 1901 i 1908, va impulsar una campanya per a la creació de noves parròquies. Un dels fruits que obtingué va ser la donació, el desembre del 1907, d’un solar d’uns 3.800 m2 en l’illa formada pels carrers Diputació, Villarroel, Consell de Cent i Urgell.

La donatària era Magdalena Modolell i Freixas (1848-1915), vídua de l’advocat i periodista d’ideologia carlina Jaume Nogués i Taulet (1851-1902). Per part de la seva família, Magdalena disposava de propietats a Viladecans –on encara es conserva la Torre Modolell–, a més de l’herència rebuda del seu marit i la d’uns oncles, de cognom Alegret, que havien mort sense descendència. El matrimoni Nogués-Modolell tampoc havia tingut fills.

Magdalena Modolell, propietària del solar  (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

Magdalena Modolell, propietària del solar (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

Havent fet l’oferiment a finals de 1907, Magdalena Modolell signà l’acta de donació el 3 d’abril de 1909. Els terrenys estaven destinats a la construcció d’un gran temple parroquial en honor de sant Josep Oriol, canonitzat aquell mateix any, i del qual n’era fervent devota. Les obres s’iniciaren amb la col·locació de la primera pedra, el 27 de juny de 1915, però el temple no fou inaugurat fins el 10 d’octubre de 1926 (encara que la construcció de les dues torres i la consagració definitiva no es produí fins a l’any 1931). Mentre el temple estigué en construcció funcionà, des del 1918, una capella provisional situada al carrer Villarroel, en els locals que havien d’estar destinats a escoles parroquials (i que actualment ocupen diverses dependències parroquials).

El solar que ara ocupa l’edifici de la Biblioteca estava emmurallat, com es pot veure en una fotografia del Diumenge de Rams, probablement del 1924.

Cantonada de Villarroel amb Consell de Cent, el Diumenge de Rams  probablement de 1924 (fot. Joaquín Balart; Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

Cantonada de Villarroel amb Consell de Cent, el Diumenge de Rams probablement de 1924 (fot. Joaquín Balart; Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

El Col·legi dels Maristes (1925-1936)

El gener del 1921 va obrir les portes, en els locals parroquials de la capella provisional, un col·legi gratuït destinat a la instrucció dels nens pobres. El primer any van ser una quarantena, xifra que s’havia doblat el segon any. Ben aviat, però, es decidí la construcció d’un edifici específic per a escoles en la part de l’illa que donava als carrers de Villarroel i Consell de Cent. Això fou possible gràcies a la deixa testamentària que havia fet Ramona Borràs i Mas (m. 1921), vídua de Joaquim Alorda i Bosch. La Fundació Alorda-Borràs va aportar 240.000 pessetes per a la construcció de l’Escola-Asil Sant Josep Oriol. La revista parroquial, San José Oriol, informava en el seu número d’agost de 1924 del projecte de construcció, amb planta i tres pisos en el cos central i només un en els laterals, i una façana de setanta-dos metres lineals. Estava previst que l’escola funcionés dividida en quatre classes graduades i que fos regentada per les Religioses de la Caritat. Els infants pobres de menys de set anys hi podrien ingressar al matí, se’ls donaria dinar i berenar, i haurien de ser recollits a la tarda.

Projecte de l’edifici publicat a la revista San José Oriol, el 23 d’agost de 1924  (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

Projecte de l’edifici publicat a la revista San José Oriol, el 23 d’agost de 1924 (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

L’edifici escolar –actual segona seu de la Biblioteca de Catalunya– obrí les seves portes el setembre de 1925, amb el nom de Colegio de San José Oriol. Però no eren les Religioses de la Caritat qui se’n feien càrrec sinó els Germans Maristes. Ho testimonien els anuncis publicats en la premsa barcelonina, on es posava en relleu el fet que l’escola era en un «nuevo local ad hoc». Els maristes hi oferien l’ensenyament primari, classes de comerç i batxillerat. Com en la major part dels col·legis religiosos de la ciutat, a més de donar classes gratuïtes a alumnes pobres, comptava amb estudiants «mig-pensionistes», de pagament. L’any 1935 constava com a depenent de l’Institut Balmes.

Anunci publicat a La Vanguardia els dies 23 i 29 de setembre de 1925,  en obrir-se la nova escola

Anunci publicat a La Vanguardia els dies 23 i 29 de setembre de 1925, en obrir-se la nova escola

Tal com preveia el projecte, l’edifici constava en el cos central de planta i tres pisos amb la façana coronada per merlets. Les finestres del segon pis (dobles) i les del tercer eren acabades en punt rodó. Per la part interior, el col·legi comptava amb una galeria amb arcs de mig punt al primer pis –encara existents– i un porxo obert a la planta baixa amb arcades arrodonides només en els extrems que donava a un ampli pati. Aquestes arcades inferiors encara es poden veure en el magatzem 04 i, tapiades, en l’actual magatzem d’Unitat Gràfica i en el passadís de Dipòsit Legal i Material Menor.  

Colegio San José Oriol: vista exterior de l’edifici, dues aules i galeria del primer pis  i pati (Memòria del curs 1924-1925)

Colegio San José Oriol: vista exterior de l’edifici, dues aules i galeria del primer pis i pati (Memòria del curs 1924-1925)

 

Colegio San José Oriol: pati de l’escola, amb el porxo actualment ocupat pel magatzem 04 i el passadís de Dipòsit Legal i material Menor (Memòria del curs 1924-1925)

Colegio San José Oriol: pati de l’escola, amb el porxo actualment ocupat pel magatzem 04 i el passadís de Dipòsit Legal i material Menor (Memòria del curs 1924-1925)

Entre els alumnes que passaren per les aules del col·legi hi hagué l’actor Adolfo Marsillach (1928-2002), el qual n’ha deixat una breu referència en les seves memòries (Tan lejos, tan cerca, Barcelona: Tusquets, 1998, p. 39).

El Colegio de San José Oriol funcionà des del 1925 fins a l’esclat de la guerra civil, l’any 1936. La comunitat marista hagué d’abandonar la casa entre el 19 i el 20 de juliol, just  abans que tant l’església com el col·legi fossin incendiats. Dels disset maristes, nou foren morts. Quatre ho van ser el dia 21 de setembre a l’Arrabassada: els germans Apolinar (Lucinio Elena García), Cosme (Florencio Gil Navarro), Graciano (Narcís Girbau Puig) i Pascual Pedro (Martín Ojanguren Gómez). Els altres cinc formaven part del grup de quaranta-sis maristes assassinats el 8 d’octubre del mateix any en el cementiri de Montcada: els germans Isaías María (Victorino Martínez Martín), Porfirio (Leoncio Pérez Gómez), Prisciliano (Josep Mir Pons), Ramón Alberto (Feliciano Ayúcar Eraso) i Santiago María (Santiago Sáiz Martínez).

 

Seu de la Solidaridad Obrera (1936-1939)

L’incendi de l’edifici no va afectar-ne l’estructura, només les parts interiors. Segons Martí Viñoles, es va poder «aprovechar todo lo exterior, o sea toda la obra, por carecer en gran parte de tabiques y muros, ya que casi todas las clases estaban separadas por vidrieras practicables» (carta publicada a La Vanguardia, 14 jul. 1977, p. 5).

L’edifici va ser incautat i, en una data que desconeixem, adjudicat a la CNT-FAI per a instal·lar-hi els tallers de la seva impremta, que fins aleshores estaven en el mateix carrer del Consell de Cent, entre Casanova i Muntaner. El primer número imprès en els nous tallers de la Solidaridad Obrera –coneguda popularment com a Soli– fou el 1416, corresponent al dimecres 28 d’octubre de 1936. El 29 de gener de 1937 hi queda també instal·lada la Redacció, provinent de la Ronda de Sant Pere.

Darrera pàgina del primer número de la Soli sortit dels tallers de Consell de Cent,  el 28 d’octubre de 1936

Darrera pàgina del primer número de la Soli sortit dels tallers de Consell de Cent, el 28 d’octubre de 1936

Segons Jaume Fabre, el taller comptava amb tres rotatives traslladades des de l’antic taller (una comprada el 1930 al diari madrileny Libertad i dues d’alemanyes adquirides, respectivament, els anys 1934 i 1937). A aquestes hi afegí encara dues rotatives més, petites, incautades a La Veu de Catalunya. Tenia també setze linotípies angleses, estenotípies i abundant material tipogràfic, tot comprat legalment per la CNT amb aportacions dels seus militants, a excepció de les dues rotatives incautades.

És molt possible que, per a encabir-hi la maquinària de la impremta, d’aquesta època dati l’ampliació de la planta baixa de l’edifici, ocupant part de l’antic pati de l’escola. També és probable que, a causa dels desperfectes causats per l’incendi de l’edifici, desapareguessin els merlets de la façana i es modifiquessin les obertures del segon i tercer pis del cos central. No hem aconseguit trobar de quan data l’ampliació de l’ala del carrer Villarroel amb l’afegit d’una segona planta; segons una còpia fragmentària del lloguer de l’edifici que es va fer l’any 1939 (conservat a l’arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol), en aquells moments la part de Consell de Cent ja comptava amb els dos pisos.

A més de la Soli, dirigida durant els anys de la guerra per Liberto Callejas, Jacinto Toryho i Josep Viadiu, i que va arribar a tirar 200.000 exemplars diaris, l’edifici de Villarroel-Consell de Cent també fou la seu dels tallers i la redacció del diari Catalunya. Amb aquesta publicació (febrer 1937-març 1938), dirigida per Ricard Mestres, la CNT pretenia adreçar-se als treballadors catalans en la seva pròpia llengua. L’intent, però, no acabà de reeixir i un parell de mesos després d’aparèixer el darrer número era substituït pel diari de tarda CNT, escrit com la Soli en castellà.

 

BIBLIOGRAFIA

Capdevila i Soldevila, Josep. La Parròquia de Sant Josep Oriol : notes històriques, 1907-2004. Barcelona : Parròquia de Sant Josep Oriol, 2005
Fabre, Jaume. La Contrarevolució de 1939 a Barcelona [en línia] : els que es van quedar.  Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2003. < http://www.tdx.cat/TDX-0626103-191127/> [consulta: 4 abril 2014]
Instituto de los Hermanos Maristas. Mártires maristas [en línia]. Roma, 1996. < http://cepam.umch.edu.pe/Archivum/Archivum01/2022160063199990020004.doc> [consulta: 10 abril 2014]
Lligadas Vendrell, Jaume. L'Herència de Magdalena Modolell : Viladecans 1915. Viladecans : Grup Tres Torres, 2011
Magrinyà Bragulat, Raimon. Sant Josep Oriol : una parròquia de l'Eixample de Barcelona : 1907-1936. Barcelona : Parròquia de Sant Josep Oriol, 1992
Marsillach, Adolfo. Tan lejos, tan cerca : mi vida. 2a ed. en Fábula. Barcelona : Tusquets, 2002
Solà i Dachs, Lluís. Història dels diaris en català : Barcelona 1879-1976. Barcelona : EDHASA, cop. 1978
Tavera, Susanna. Solidaridad obrera : el fer-se i desfer-se d'un diari anarco-sindicalista (1915-1939). [Barcelona] : Diputació de Barcelona : Col·legi de Periodistes de Catalunya, DL 1992 

Agraïments: M. del Tura Molas (Hemeroteca), Josep Capdevila (Arxiu de la Parròquia de Sant Josep Oriol)

 

Jaume Clarà i Arisa
Secció de Col·leccions Generals

D’uns anys ençà, des de qualsevol lloc amb accés a Internet, el Servei de Petició de Documents permet demanar amb antelació els documents que es volen consultar i així, quan els investigadors arriben a la BC, ja tenen el material preparat.

Però aquest àgil i còmode sistema no sempre ha existit. Ara que la Biblioteca ha complert 100 anys, hem volgut fer un repàs de com els usuaris han demanat aquestes obres que no són de lliure accés. En biblioteques molt grans i amb fons patrimonials —com ara la nostra—, és inevitable que una part important del fons sigui als dipòsits. I evidentment, el sistema de comunicació entre sales i dipòsits sempre ha estat motiu de preocupació, per tal que el servei de lliurament de documents sigui el més dinàmic possible.

Malgrat que el 1914 la Biblioteca de Catalunya es va inaugurar amb la innovadora “biblioteca de mà” que permetia consultar lliurement unes 7.000 obres, la resta de documents eren al dipòsit i s’havien de sol·licitar mitjançant una butlleta de comanda. En el vers de la papereta hi havia les regles d’utilització del servei, on ja llegim la possibilitat de demanar el material amb antelació, per no haver d’esperar; això sí, l’operació havia de fer-se “in situ”. 

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Amb el pas dels anys, s’observa que el sistema de petició de documents continua essent el mateix, amb la consignació d’una butlleta. El que sí que va variant una mica és l’estètica i la llengua.

Butlleta de petició dècada 1940

Butlleta de petició dècada 1940

Butlleta de petició dècada 1950

Butlleta de petició dècada 1950

Butlleta de petició dècada 1980

Butlleta de petició dècada 1980

L’altre tema important era com arribaven aquestes paperetes al dipòsit, fet que ja havia preocupat Rubió el 1934 quan s’adequava l’antic edifici de l’Hospital, doncs ja preveia la possibilitat de comunicació mecànica entre sales i dipòsits. Als anys seixanta Mateu també demanava la instal·lació de “mecanismos neumáticos que facilitan el transporte de libros desde los depósitos a la nueva Sala” (Arxiu BC 777/3) o, com a mínim, un sistema per al transport de les butlletes de petició.

Van haver de passar molts anys fins que, al 1971, es va instal·lar la primera part de l’Air-tub, que era un sistema hidràulic per transportar les butlletes d’un lloc a l’altre. Els documents, però, continuaven arribant manualment.

No va ser fins l’any 2000 que l’antic somni de Rubió i Mateu es va fer finalment realitat i es va aconseguir automatitzar la connexió entre sala i dipòsit. Es va inaugurar un sistema de vies electrificades per on circulen 10 vagonetes que fan un recorregut d’anada i tornada de 200 metres en uns sis o set minuts i que permet enviar els documents a les sales i distribuir-los de retorn entres les diverses plantes del dipòsit.

Transportador de llibres

Transportador de llibres

És conegut pel nom de Paternoster, perquè diuen que la seva forma recorda la d’un rosari. El que sí que és ben veritat és que el personal de sala i de dipòsits li tenim un respecte reverencial i, quan s’espatlla, molts comencem a resar.

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Després de la fi de l’Imperi romà d’Occident al segle V, el llatí va sobreviure als seus primers parlants gràcies al prestigi cultural. L’Església catòlica va mantenir el seu ús amb la qual cosa es convertí en la llengua de cultura de l’Europa occidental, i més enllà, també entre aquelles terres germàniques, escandinaves i eslaves que van ser evangelitzades per Roma. 

Un podria creure que el llatí perdria el seu domini amb el sorgiment de les llengües vernacles, però el procés fou molt més lent perquè el llatí gaudia d’un avantatge respecte als altres idiomes: era la llengua comuna de relació entre parlants que no compartien la llengua vernacla, l’anglès del món occidental dels nostres dies. No és estrany, doncs, que durant l’edat moderna el llatí fos un dels idiomes en què es van publicar més llibres.  

En les portades de les publicacions, els tipògrafs feien servir també el llatí. En els peus d’impremta, a l’hora de triar la forma llatina de cada ciutat, usaven el topònim d’època romana. Així, Ilerdae (Lleida), Dertusae (Tortosa), Caesaraugustae (Saragossa), Compluti (Alcalá de Henares), Neapoli (Nàpols), Lugduni (Lió), Lutetiae Parisiorum (París), Londini (Londres), Vindobonae (Vienna), etc.

(Biblioteca de Catalunya, top.: Res. 495-12  i  top.: 4-II-13)

(Biblioteca de Catalunya, Top.: Res. 495-12 i Top.: 4-II-13)

Ara bé, aquesta opció no era sempre possible. Les ciutats que havien sorgit durant l’època medieval o bé s’havien fundat en zones que mai no havien format part de l’imperi romà, eren designades amb formes llatines inventades, relacionades amb el seu nom actual o amb els pobles antics que hi havien viscut. Leipzig és anomenada Lipsiae; Amsterdam és Amstelodami i, a Catalunya, Cervera, Cervariae Lacetanorum (al·ludint al poble ibèric dels Lacetans, tot i que aquesta ciutat no va néixer fins al segle XI). La ciutat de Madrid rebia una doble denominació. El topònim més corrent és Matriti, però alguns llatinistes espanyols en crearen un altre de més solemne, Mantuae Carpetanorum (Màntua dels Carpetans), com si ja hagués existit en època preromana com a seu del poble celta que ocupava el centre peninsular.

Una eina útil per saber a quina ciutat correspon un topònim llatí és: Orbis Latinus. Berlin : Richard Carl Schmidt & Co, 1861, obra del bibliotecari J.G.Th..Graesse. La Biblioteca de Catalunya compta amb la segona edició de 1909. És accessible també la tercera edició (1971) via digital: http://www.bayerische-landesbibliothek-online.de/orbis-latinus

Un altre recurs digital orientat específicament al llibre antic és: Latin places names found in the imprints of books printed before 1801 and their vernacular equivalents in AACR2. http://rbms.info/committees/bibliographic_standards/latin/index.html

A voltes els noms no són el que semblen. El nom de Coloniae Allobrogum no designa la ciutat alemanya de Colònia (que és Coloniae Agrippinae) sinó Ginebra; i Cosmopoli no és un nom real, sinó el topònim que van usar algunes edicions clandestines fetes en ciutats com Londres, Frankfurt o Rotterdam. Ah!, i si en un llibre del segle XVIII trobeu al peu d’impremta el lloc Monaco, no és que els avantpassats d’aquest principat minúscul es dediquessin a la tipografia; en realitat el nom correspon a la ciutat de Munic. 

Biblioteca de Catalunya, top.: MitRes. 69-4º)

Biblioteca de Catalunya, Top.: MitRes. 69-4º)

 

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya  

En un món com l’actual en el que sovint massa coses són efímeres, celebrar 100 anys d’ençà que la Biblioteca de Catalunya va obrir al públic és un signe de maduresa d’un país i d’una cultura. Avui , 28 de maig, fa exactament 100 anys, s’inaugurava la Biblioteca de Catalunya, i pocs dies després, el 2 de juny, s’obria al públic a la seva primera seu a l’actual Palau de la Generalitat.

100anys

La Biblioteca de Catalunya, la biblioteca nacional de Catalunya, va néixer com a servei públic de la mà de la Mancomunitat de Catalunya amb una visió clara, construir una col·lecció -al més completa possible- que recollís el testimoni de la història, la cultura i la creació a Catalunya, en paraules de  Jaume Massó i Torrents a la lectura feta a la sessió inaugural “... des del punt i hora que va tractar-se de posar els fonaments d'aquesta Biblioteca de Catalunya, tots a la una vàrem comprendre que, així com havia d'esser aliment intel·lectual que tendís a aixecar i perfeccionar la cultura catalana, també havien de trobar-s'hi tots els elements d'estudi per a la coneixença passada i present de les terres de la nostra llengua” (lectura completa). Aquest objectiu fundacional ha esdevingut avui en dia una col·lecció patrimonial de referència que abasta des d’incunables a blogs, des de manuscrits a fitxers digitals, des de l’esborrany d’una obra fins a l’edició publicada definitiva.

Si al 1914 la col·lecció estava formada per 25.000 títols, 100 anys després compta amb 3,8 milions de documents. El fons s’ha enriquit, no només en volum, sinó en formats i tipologies, conseqüència de l’evolució de les formes de distribució de la informació i el coneixement sorgides amb el pas dels anys; ara, a més de monografies i revistes impreses, manuscrits i materials gràfics (una selecció dels existents el 1914 es pot consultar a la web del centenari http://www.bnc.cat/Centenari), amb partitures, sonors, audiovisuals, fotografies, llibres i revistes electrònics, webs, etc.

El servei al públic ha vist com es multiplicaven les eines i tecnologies que permeten un accés virtual a pràcticament la totalitat de serveis que ofereix la Biblioteca, el que contribueix a facilitar l’accés a la cultura, la recerca i el descobriment d’interessos, aspecte que queda reflectit en els més d’1 milió d’usuaris anuals presencials i remots, procedents d’arreu del món (més informació a la BC en xifres), i les prop de 3 milions de consultes anuals al catàleg.

La Biblioteca ha crescut en visibilitat i presència però queda encara camí per fer i per millorar, les institucions culturals com la Biblioteca han de rebre el suport i recursos adequats per al seu desenvolupament, i també trobar noves vies i complicitats que els permetin ser sostenibles -sense perdre la seva essència de servei públic- i en conseqüència que garanteixin la seva pervivència. 

Avui, però, és moment de retre homenatge i agraïment a tots els que han contribuït a crear-la i fer-la créixer, des del grup d’intel·lectuals de l’Institut d’Estudis Catalans amb el suport i convicció política de Prat de la Riba, fins a tots i cadascun dels donants i mecenes que l’han enriquit; des del personal de totes les categories i especialitzacions que hi han treballat, en els anys de bonança i en els anys difícils -especialment en aquests, quan l’esforç i l’entusiasme de les persones són fonamentals per suplir altres mancances- fins als col·laboradors, institucions i aliats, que gràcies a la cooperació han fet possible la seva acció d’identificació, preservació, difusió i projecció nacional i internacional del patrimoni de Catalunya.

Celebrem, doncs, aquest primers 100 anys de la Biblioteca de Catalunya oberta al públic, i desitgem i confiem que la institució en celebri molts més en el futur.

 

Eugènia Serra
Directora