Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

Etiquetes



El Blog de la BC

Als visitants de l’Arxiu Joan Maragall els dic sempre que molts dels detalls i anècdotes de la vida del poeta que explico al llarg del recorregut estan documentats en textos escrits per ell mateix i conservats a l’Arxiu: cartes als amics, a la família, agendes, llibretes i el manuscrit sense títol conegut com a Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30).

En va escriure dues sèries: una primera, de deu folis plegats més dos mitjos fulls, que inicia l’octubre de 1885, quan fa els vint-i-cinc anys, i acaba el 30 de maig de 1886; la segona, de tres folis plegats, que redacta íntegrament el 10 d’octubre de 1910.

Maragall no va fer mai referència a aquests textos, que va trobar la seva vídua, Clara Noble, entre els papers del seu marit, poc després de la mort del poeta.  Els va entregar al pare Miquel d’Esplugues, que el 1912 en va fer una transcripció, suposadament, en les Notes íntimes. En realitat, però, l’amic i confessor de Maragall va mutilar i fins i tot versionar els textos, amb la intenció, en paraules de Glòria Casals, «de construir un discurs compacte i inequívoc (però no per això menys fals) que s’adigués amb la imatge de Maragall que hauria de començar a circular a partir de la seva mort».

Però això és tota una altra història. Anem ara al contingut dels papers.

En les Notes dels vint-i-cinc anys, escrites per un Maragall jove acabat de llicenciar en Dret que encara dubta sobre quin serà el seu futur, hi descriu amargament l’època en què el pare el fa treballar a la fàbrica tèxtil familiar:

«L’edat crítica, la dels quinze als vint, fou pera mi la més ingrata. Comensà lo mal estar un any antes d’acabar lo Batxillerat. Envanesat ab allò que’n deyan ser talent, objecte de tota mena de consideracions y alabansas, farsit lo cap de novelas romànticas que devorava ab furor, que’m feyan plorar a llàgrima viva, que desvetllavan en mi sentiments elevadíssims pro vuyts, «quijotescos», obtenint las millors notas acadèmicas, tenint, en una paraula, format de mi mateix un concepte elevadíssim, vaig ser bruscament arrencat de devant dels llibres y colocat devant de la taula de trevall en la indústria a què venia destinat, y posat en cert modo, en la condició de poch més qu’un aprenent. Lo cop fou terrible y retrunyí en tot lo meu ser, y d’aquell desballestament d’aspiracions contrariadas s’alsà, portant l’estendart de la rebelió, ma passió per la poesia, al mateix temps que mos setze anys m’entregavan en cos y ànima a l’adoració, a la idolatria, de cuantas donas de bona presència passavan devant mos ulls y una espècie de misticisme per la Naturalesa s’anava filtrant dins meu. L’amor a la poesia se manifestà en una espècie de ràbia pera omplir de munió de versos, ab fecunditat verament asombrosa y en tots los ratos que podia robar al treball, llibretas qu’amagava entre mitx d’altras més prosaicas y plenas de números referents a la nostra indústria».

Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30)

 

També explica com aconseguix sortir-ne i entrar a la Universitat de Barcelona:  

«[...] passats dos anys vingué la convicció de que jo no servia pera industrial y se’m donà a escullir carrera. Jo desde molt temps venia dihent a tothom que volia escoltarme que la meva vocació era la carrera d’advocat. Això no era cert, pro jo no mentia. La meva vocació era sortir-me d’una esfera que, a efecte de tant llegir novelas y de lo que s’habia exagerat mon talent, considerava massa grossera pera mi; la meva vocaió era fregarme ab la joventut ilustrada al mateix temps qu’adquirir coneixements superiors, perquè jo creya llavors en la ciència. Y la carrera d’advocat m’era simpàtica per un no se què d’aristocràtich que jo hi veya y perquè comprenia rams del saber humà que se m’havian fet los més simpàtichs durant lo batxillerat: filosofia, història, literatura (jo no savia qu’existís la facultat de filosofia y lletras, y tampoch m’hauria atrevit a sol·licitar una carrera sens aplicació pràctica). Per això vaig escullir aquesta carrera sense saber, com sé are, lo qu’és en realitat. Ab pocas paraulas: vàrem acordar ab lo meu pare mon cambi de rumbo; fou moments avans d’anarmen al llit. Un cop al llit, ab llàgrimas de tendre remordiment, m’acusava a mi mateix d’haver tirat a terra tot lo castell d’esperansas y projectes que mon pare devia haver anat formant desde mon naixement de que jo, com únich fill varó, estendria lo negoci de nostre acreditat establiment, seria un industrial ilustrat y l’orgull y descans de sa vellesa».

I el que sent el primer dia que en trepitja les aules:

«Aquí comensa lo temps ditxós de ma joventut. L’endemà dematí  (set d’Octubre del mil vuyt cents setanta nou), en companyia d’un condeixeple de col·legi, vaig fer los primers passos per matricular-me. Tremolant jo d’emoció vàrem entrar en lo vestíbul de la Universitat y vaig dir somrihent ab tot candor a mon company:  “Entro per primera vegada an lo temple de la sabiduria”. Ell va mitj ríurer d’un modo qu’em féu pensar:  “Aquest desgraciat no estima la ciència en tot lo qu’ella val”».

Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30)

 

Al final d’aquestes pàgines, s’hi llegeix un fragment ben irònic i divertit on posa de manifest com dubta de la seva capacitat poètica:

«Que tinch grans disposicions literàrias ho sé de segur, y ho proba l’estar en aquet moment cremantme las cellas en compte de dormir tranquilament, qu’és lo que fa la gent vulgar cuant té son. Pro jo, a pesar de no ser vulgar, ¿sóch capàs, “verbo y gracia”, de fer una revolució en la literatura? “Ecco il problema”, que diu en Rossi. D’una me sembla que sí, pro de l’altra veig que no la faig; y això és d’una realitat abrumadora: perquè si no faig això, que faré? Ah! Ja ho sé: per de prompte faré una cosa, anarmen al llit, y això és un gran servey que presto a las lletras, servey complertament desinteressat y hont hi brillla la més pura abnegació, perquè no ha de reportarme cap glòria, y la glòria pe’ls ignoscents com jo és cosa de més preu que la salut corporal, la que m’està dihent ja fa estona qu’és l’hora acostumada de dormir. Dormir! Gran cosa, sobre tot cuant se té son. A dormir donchs, ja que som a la primavera:

               On! Primavera! Gioventù dell’anno
                Gioventù!, primavera della vita.                                                              13 Maig 86. 12 nit»

I acaba les primeres Notes el 30 de juny de 1886 de la manera següent:

«Aquí acaba la meva joventut. Una obra de geni, lo «Werther», me convertí de noy en jove. Un fet, la pèrdua de la meytat de la fortuna de casa, me converteix de jove en home. Edat la més hermosa de la vida, adéu per sempre! Ilusions d’amor y glòria, a Déu siau».

Passats vint-i-cinc anys, el 10 d’octubre de 1910, Maragall reprèn aquestes Notes i escriu les que es coneixeran com les dels cinquanta anys:

«Y are han passat vint y cinch anys, y avuy ne compleixo cinquanta. Só casat ab la mellor de les dones, que m’estima ab passió, tinch dotze fills bons i sans, casa pròpia y esbarjosa, una fortuna suficient a mantenirme ab els meus, un nom honrat pels meus conciutadans, una glòria de poeta y una salut de cos y d’esperit que no’m fa anyorar els vint y cinch anys».

Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30)

 

En aquesta segona sèrie de Notes, el que hi explica, principalment, és la relació que va tenir amb Teresa Ferran. Ignasi Moreta resumeix molt bé els fets: «L'estiu de 1886 Maragall coneix, a Puigcerdà, una noia de la colònia d'estiuejants anomenada Teresa Ferran. L'estiu de 1887 comencen a festejar. La mare, però, frustra les relacions perquè la situació econòmica del pretendent és com a mínim precària. Recordem que es tracta d'un advocat que pràcticament no exerceix, que el negoci del pare està en una situació delicada, i que a sobre és poeta i amic de poetes (ser poeta, tinguem-ho present, està en el passiu del balanç, als ulls d'una burgesa de l'època). Doncs bé: quan la mare proposa que les relacions se suspenguin fins que la situació del Maragall estigui més clara, aquest escriu una carta a Teresa que serà contestada per la mare. Però deixem que ens ho expliqui el Maragall de cinquanta anys»:

«¡Jo, un jove tant lluhït (per dins, s’entèn, que per fora may havia sigut un dandy), advocat, poeta, ab un talent qu’espantava y que per força m’havia de dur qui sab ahont, posat axís en interdicte per una miserable qüestió d’interessos! Sense encomanarme a Déu ni al diable, poso la mà a la ploma (era el meu fort) y etjego a la noya una carta de vuyt o deu planes, dientli en sustància que tot allò estava molt per sota del nivell del nostre amor; que jo no havia de prostituhir la meva inteligència posantme a fer de relator o de notari: que si ella m’estimava s’havia d’abandonar absolutament a una plena confiança en mi, pensés lo que volgués la seva mare; y que calia que m’ho digués desseguida per saber jo a què atenirme. Resposta… de la mare: que la seva filla era massa bona minyona per pendre de si semblants resolucions y contestar cartes com aquella meva; que per axò la contestava ella, la mare (jo vaig suposar que la carta era dictada d’un canonge director espiritual de la família), per dirme qu’en els termes en què jo posava la cosa, més valia que no’m recordés més de la seva filla. Vaig renegar de la mare, del canonge, y de la noya, que demostrava no tenir cor, ni voluntat, ni amor, ni res de sustància, y vaig donarme per lliberat d’aquella aventura… ab un gran respir de llibertat, m’en recordo: me vaig arreglar de bell nou la meva cambreta de solter y de moment vaig sentir un pregon delit d’independència».

Notes autobiogràfiques (mrgll-Mss. 7-8 bis-1/1-30)

 

 

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

 

Bibliografia

Casals, Glòria. «Joan Maragall: Notes autobiogràfiques dels cinquanta anys», Els Marges, núm. 64, 1999, p. 83-94.

Maragall, Joan. Com si entrés en una pàtria. Edició i pròleg de Glòria Casals. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007, p. 21-30.

Maragall, Joan. Joan Maragall: beneita sies, tempestat passada, perquè fas alçar els ulls a la llum nova! Conferència i edició de les Notes autobiogràfiques de Joan Maragall per Glòria Casals. Barcelona: Any Joan Maragall 2010-2011, 2010, p. 17-63. Descarregar llibre electrònic

Moreta, Ignasi. L’humor de Maragall: <http://ignasimoreta.blogspot.com.es/2011/06/l-de-maragall.html> [Consulta: 2 de gener de 2017].

Moreta, Ignasi. No et facis posar cendra: pensament i religió en Joan Maragall. Barcelona: Fragmenta, 2010, p. 79-84.

Aquest any s’acompleix el 150è aniversari de la publicació de l’obra Poemas, de Lo Gayter del Llobregat, pseudònim de Joaquim Rubió i Ors (Barcelona, 1818-1899). Aquest esdeveniment posa de relleu l’ingrés de l’Arxiu Literari de la família Rubió a la Biblioteca de Catalunya que arriba, de forma progressiva, per cessió de la família.

Acte de recepció del fons Rubió celebrat el 9 de desembre de 2014

Acte de recepció del fons Rubió celebrat el 9 de desembre de 2014

La primera entrada, efectuada el 2014, conté la documentació corresponent al “Diccionari d’autors catalans” provinent de l’arxiu de Jordi Rubió i Balaguer, que abraça cronològicament des de 1400 fins a 1980, amb un predomini dels anys 1880-1975.

El  2015 ingressà el fons de l’arxiu corresponent a Joaquim Rubió i Ors. Les dues properes trameses previstes incorporaran l’arxiu de Antoni Rubió i Lluch i la documentació restant de Jordi Rubió i Balaguer. La biblioteca familiar acompanya cada tramesa en conjunts d’aproximadament  5000 volums. L’aportació, en diverses etapes, facilita el tractament i la catalogació, en aquest moment ja consten al catàleg gairebé 4000 registres.

El llegat de la família Rubió incrementa extraordinàriament el patrimoni de la Biblioteca de Catalunya i posa a l’abast dels ciutadans nova documentació que de ben segur anirà obrint noves línies d’investigació.

Rubió i Ors, precursor de la Renaixença

Fotografia de Rubió i Ors realitzada pels cartells del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, 1986. BC, XXIII Pedragosa BC5

Fotografia de Rubió i Ors realitzada pels cartells del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, 1986. BC, XXIII Pedragosa BC5

Rubió i Ors marcà una fita en la cultura catalana, el 1841, amb la publicació de l’obra Poesias. Fill de l’impressor i llibreter Josep Rubió, fou un precursor de la Renaixença.

La publicació d’un primer poema, sota el pseudònim “Lo Gayter del Llobregat”, en català, al Diari de Barcelona el 1838, tingué una rellevància extraordinària. A aquests poemes en seguiren d’altres, i el 1841 es publicaren de forma conjunta, amb el títol Poesias, i precedits d’un pròleg que es considera el manifest de la Renaixença, i del qual aquest any amb motiu del 150è aniversari, la Biblioteca de Catalunya se’n fa ressò.

Primera edició de Poesias. BC,  8-VI-33/1

Primera edició de Poesias. BC, 8-VI-33/1

 

Rubió i Ors fou contemporani d’altres impulsors i protagonistes de la recuperació literària del català com Bonaventura Carles Aribau, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer, Marià Aguiló, Tomàs Aguiló, Antoni de Bofarull, Víctor Balaguer o el poeta Jacint Verdaguer, que li dedicà un gran reconeixement en el Recort necrológich publicat el 1902.

Necrològica escrita per Jacint Verdaguer i publicada per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 1902. BC, Verd. 12/VI-2/18

Necrològica escrita per Jacint Verdaguer i publicada per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 1902. BC, Verd. 12/VI-2/18

La producció poètica catalana de Joaquim Rubió i Ors, romàntica i d’inspiració medieval, buscava captivar els lectors i despertar-los l’interès vers la pàtria, la literatura i la llengua catalanes. El seu estil fou imitat per molts seguidors, essent un dels primers Antoni de Bofarull.

La formació de Rubió i Ors es desenvolupà a les escoles de la Junta de Comerç i a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Dret (1842) i en Lletres (1846). Fou catedràtic de Filologia espanyola a la Universidad de Valladolid (1847-1858) i posteriorment fou professor d’Història universal a la Universitat de Barcelona (1858-1899) on exercí també els càrrecs de vicerector i de rector, aquest darrer durant un període de temps molt breu degut a la seva defunció.

La seva producció literària, una gran part escrita en castellà, és força variada i s’hi troba assaig de crítica literària i històrica, poesia, teatre, i fins i tot teologia. Fou guanyador dels Jocs Florals en diverses ocasions, proclamat mestre en gai saber i president dels Jocs Florals des de 1890. També presidí la Reial Acadèmia de Bones Lletres entre 1878-1889.

Rubió i Ors és el primer d’una nissaga d’intel·lectuals de la cultura catalana, el seu fill Antoni Rubió i Lluch fou el primer president de l’Institut d’Estudis Catalans, i el seu nét Jordi Rubió i Balaguer fou director de la Biblioteca de Catalunya, de l’Escola de Bibliotecàries i de la Xarxa de Biblioteques Populars. Cadascun d’ells aportà un llegat intel·lectual extraordinari al nostre país.

 

Núria Altarriba
Directora de la Unitat Bibliogràfica 

 

Narcisa Freixas i Cruells (Sabadell, 1859 - Barcelona,1926), abans de dedicar-se plenament i professionalment a la música, havia tantejat la pintura i l’escultura amb mestres com Modest Urgell i Torquat Tasso respectivament i, per tant, era sensible a la inspiració artística i estètica. Finalment, però, es va dedicar a la composició i la pedagogia musical després d’haver estudiat piano i solfeig amb Joan Pujol. L’any 1900 va publicar un llibret amb composicions catalanes de caire popular.

1. Narcisa Freixas, c. 1926.

Narcisa Freixas, ca. 1926

 

Cançons d’infants. Primera sèrie, 1905

El 1905, Narcisa Freixas va guanyar el concurs ofert per l’Orfeó Català per a premiar les millors cançons infantils i amb les obres presentades va editar el llibre Cançons d’infants on va posar música a poemes de Rafel Nogueras Oller, Francesc Sitjà Pineda, Dolors Monserdà, F. Tomàs Estruch; i a lletres populars. Narcisa Freixas va voler que per a llurs composicions es fes una edició ben curosa que esdevingués una peça artística en si mateixa. I per a allò va comptar amb els dibuixos i la sensibilitat exquisida del pintor i dibuixant Pere Torné Esquius (Sant Martí de Provençals, 1879 – Flavacourt, 1936), que ja havia demostrat la seva capacitat per a traduir el món infantil o, si més no, un món infantil idealitzat.

2. Cançons d’infants (primera sèrie), “El pomeró”. Il. Pere Torné Esquius (1905)

Cançons d'infants (primera sèrie). El pomeró. Il. Pere Torné Esquius, 1905

El llibre va tenir una gran acollida tant per part de crítics musicals com d’entesos en les arts del llibre. Per la seva banda, l’escriptora i musicòloga Carme Karr va escriure una extensa ressenya a la revista Joventut del qual destacà els dos poemes de Sitjà, Pobre mestre i El pomeró, i el talent de la compositora en la majoria de les composicions. Tot i això,  en va criticar nombroses qüestions, com algunes variants en les més properes a la música popular alemanya o francesa que no pas a la catalana; i una qüestió fonamental quant a la pedagogia infantil: reivindicava “l’esperit de la música regional, rich de tants dessemblants y variants vayents dintre la mateixa eterna poesia de la cançó popular catalana.”[1]

Lluís M. Folch i Torres va escriure una ressenya a la Revista Ibérica de Exlibris, en què destacava el fet d’acoblar-se de manera tan delicada els tres principals elements de bellesa: la literatura, la música i la pintura. I quant a l’edició va afegir:

"En Torné Esquius [...] ha posat tot son amor en les il·lustracions. Oh la netedat y l’ordre de la cambra del mestre vellet y bo! Oh la bonesa de cor de l’home que ha arribat a ses velleses entremitj d’infants! Còm se sent en la sala y arcoba que il·lustra la cançó del pobre mestre!”[2]

Quan Folch i Torres parla de la netedat i l’ordre de la cambra del mestre vell, del que està parlant és justament d’una de les maneres de fer d’en Torné Esquius més singulars i que cal destacar: la claredat gràfica de les seves composicions i esquemes temàtics que es basen en la línia clara però sinuosa, és pur i espontani amb la pretesa senzillesa de l’atmosfera que vol aconseguir en els seus dibuixos i il·lustracions.

És coneguda la carta que Joan Maragall, que pocs anys després col·laborarà amb el dibuixant fent-li el pròleg presentació del seu llibre més reconegut Els dolços indrets de Catalunya (1910), i li comentava el següent: "..tinch á casa les cançons de noys de la Senyora Freixas il·lustrades per vostè com segurament ningú més podia ferho perquè l’esperit musical y l’esperit gràfich forman allí una unitat artística fortíssima, inseparable".[3]

 

Cançons d’infants. Segona sèrie, 1909

3.1. Cançons d’infants (segona sèrie), Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1909

Cançons d'infants (segona sèrie). Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1909

El 1909 va publicar la segona sèrie de Cançons infantils que va ser premiada al Jocs Florals de Girona. Freixas va comptar de nou amb Francesc Sitjà i Rafel Nogueras i Oller per a musicar les seves composicions líriques, i pel pròleg va comptar amb la ploma de Dolors Monserdà. Torné Esquius tornà a repetir com a il·lustrador amb dibuixos que reflectien el món infantil amb la seva dolça mirada i escenografies que parlaven de la senzillesa, amb una edició de gran qualitat gràfica semblant a la primera.

 

Piano infantil, petites recreacions per infants, 1918

Des de llavors, noves edicions dels dos llibres se succeïren tant en la seva versió catalana com espanyola, i el 1918 sortí un nou llibre amb el tàndem Freixas-Torné Esquius: Piano infantil, petites recreacions per infants. Aquest cop amb vuit poemes de Francesc Sitjà i publicat per l’Editorial Muntañola. En aquest cas, van comptar amb un pròleg de Santiago Rusiñol.

4. Piano infantil (segona sèrie), Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1918

Piano infantil (primera sèrie). Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1918

Les il·lustracions de Torné Esquius segueixen el mateix estil poètic lineal, amb un traç de llapis segur i sense ombres que reflectien un estat d’ànim idíl·lic, un estil defensat pels noucentistes.

Aquest llibre va ser l’últim publicat del tàndem Freixas – Torné, tot i que ni molt menys les seves col·laboracions s’havien aturat. Entre 1918 i la fi de 1926, en morir Narcisa Freixas, havien fet alguns llibres més que restaren inèdits fins al 1928 quan van sortir publicats dins d’una edició d’homenatge titulada Obres de Narcisa Freixas dirigida pel seu fill, Josep M. Petit i Freixas.

En aquest llibre sortiren la tercera i quarta sèrie de Cançons d’infants prologades per Amadeu Vives i Ignasi Iglesias respectivament, amb textos de Francesc Sitjà i musicats per Freixas.

5. Cançons d’infants (tercera sèrie), Portada. Il. Pere Torné Esquius, 1928

Cançons d'infants (tercera sèrie). Portada. Il. Pere Torné Esquius, 1928

   

7. Cançons d’infants (quarta sèrie), Portada. Il. Pere Torné Esquius, 1928

Cançons d'infants (quarta sèrie). Portada. Il. Pere Torné Esquius, 1928

 

Així mateix, Piano infantil. Llibre de nines (segona sèrie), amb un preciós pròleg de l’escriptora Víctor Català on reivindicà el paper de la dona creadora; i Llibre de les danses en el qual Torné Esquius surt del món infantil per recrear-se en un món més cavalleresc, d’harmonies medievals i de fantasies plateresques, tot tenint en compte els temes dels poemes d’en Sitjà.

8. Llibre de les danses, Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1928

Llibre de les danses. Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1928

 

Aitor Quiney
Servei d’Emmagatzemament, Preservació i Conservació

 

[1] Karr, Carme, “Narcisa Freixas. Cançons d’infants, premiades en la Festa de la Música Catalana de 1905.-Il·lustracions de Torné Esquius”, Joventut, Any VII, Núm.331, Barcelona, 14 de juny, 1906, p.376-377.

[2] Folch i Torres, LL.M., “Cançons d’infants”, Revista Ibérica de Exlibris, Año VI, Núm.2, Barcelona, 1906, p.37-39.

[3] Carta de Joan Maragall a Pere Torné Esquius, 25 de gener de 1906. Arxiu Joan Maragall.

Els goigs són cançons populars de caràcter poètic i normalment narratiu que es canten col·lectivament. Antigament solien ser anònimes. Poden estar dedicades a enaltir les virtuts de la Mare de Déu, Crist, o els sants; o de vegades també  a una imatge concreta, i a l’explicació de la història de la troballa d’aquella imatge o de la vida d’un sant, i la sol acompanyar la petició d’un favor, o de protecció davant de malalties o desgràcies.

Sembla bastant evident que els goigs deriven dels cants litúrgics de l’Església, i originàriament estaven dedicats exclusivament a la Mare de Déu. Es canten en ocasions religioses rellevants, com una processó, un aplec, o una missa important.

Igualment, reben el nom de goigs les impressions d’aquestes cançons. En un principi, els goigs es publiquen en fulls solts a gran infòlio, i més endavant, a doble full infòlio, amb una composició tipogràfica que no ha canviat gaire al llarg de la seva història. Una orla emmarca el títol, el text -en vertical i en una sola cara- constitueix la part més destacada, la imatge de l'advocació -afegida més tard- i la música -que no apareix impresa fins al 1702, al Goig de San Bruno. És a partir de la impressió dels goigs quan la seva popularitat augmenta.

Gozos de las virtudes y milagros del seraphico y gran patriarcha S. Bruno fundador de la Sagrada Orden de la Cartuxa / tono nuevo y proprio a los sobredichos gozos compuesto por el maestro Geronimo de la Torre ; Fran. Gazan esculpit. Barcelona: [s.n.], 1702. TOP: I Go A R.15134

Gozos de las virtudes y milagros del seraphico y gran patriarcha S. Bruno fundador de la Sagrada Orden de la Cartuxa / tono nuevo y proprio a los sobredichos gozos compuesto por el maestro Geronimo de la Torre ; Fran. Gazan esculpit. Barcelona: [s.n.], 1702. TOP: I Go A R.15134

El primer text conegut en català en què es fa servir el terme goig com a tal és la Ballada dels gotxs de Nostre Dona en vulgar cathalan a ball redó, inclós al Llibre Vermell de Montserrat (segle XIV). Tot i això, al Ms. 486 que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, es pot veure un text manuscrit amb títol Flor de lir e de gog e de legranssa que es considera anterior al text del Llibre Vermell.

Desclot, Bernat. [Crònica] [Manuscrit]. [entre 1300 i 1350], f. 110r.TOP: Ms. 486, fragment

Desclot, Bernat. [Crònica] [Manuscrit]. [entre 1300 i 1350], f. 110r.TOP: Ms. 486, fragment

Tot i que alguns goigs tenien una melodia pròpia, la major part no incloïen la música, ja que es donava per fet que la gent se la sabia de memòria, cosa que fa pensar que la tonada es reutilitzava d’altres cançons.

A Catalunya hi ha una llarga tradició de col·leccionisme de goigs. Un dels grans afeccionats va ser Salvador Roca i Ballvé, de qui la Biblioteca de Catalunya va adquirir la col·lecció de goigs l’any 1936. Consta de 21.927[i] composicions que van del segle XVII al XIX, i es tracta de l’ingrés més quantiós de goigs que s’ha fet mai a la Biblioteca. Posteriorment, gràcies a la generositat de molts donants i a altres adquisicions, el nombre de goigs ha anat augmentant.

Goigs de la Santa Majestat : de la Vila de La Pobla de Lillét, Bisbát de Solsona. Barcelona: per Francisco Suriá, [175- o post.]. Top.: Goigs 5/52

Goigs de la Santa Majestat : de la Vila de La Pobla de Lillét, Bisbát de Solsona. Barcelona: per Francisco Suriá, [175- o post.]. Top.: Goigs 5/52

Actualment, a la biblioteca es conserven més de 30.000 goigs, dels quals un 20% es poden trobar al catàleg en línia, catalogats peça a peça. La resta, es poden consultar en les fitxes manuals. Per trobar els que encara no han estat incorporats al catàleg, es poden consultar els catàlegs manuals que es troben a la Sala de Reserva.

Calaixos

Un està dedicat exclusivament a la Col·lecció Roca, i un altre a la resta de goigs que no pertanyen a aquesta col·lecció, i que s’encabeixen sota el nom genèric de “Col·lecció de la Biblioteca de Catalunya”.

Al catàleg manual de la Col·lecció Roca es pot fer la cerca pel nom del lloc on es venera la imatge del sant/-a, Crist, o de la Mare de Déu que estigueu buscant.

Pel que fa al catàleg manual de la Col·lecció de la BC, està ordenada pel segle del goig, i dins de cada segle, per ordre alfabètic de l’advocació a qui està dedicat el goig. També podeu cercar en aquest catàleg per l’autor de la lletra, el compositor, o l’autor del poema recordatori.

Per últim, trobem el catàleg manual d’impressors, on es pot cercar pel nom d’un determinat impressor de goigs.

Si teniu curiositat per consultar algun dels goigs que heu trobat al catàleg manual i que no es troba al catàleg en línia, l’heu  de demanar des del formulari i al camp de topogràfic posar-hi:

Goigs -el segle corresponent- Col. BC o Col. Roca- NOM DE L’ADVOCACIÓ.

Per exemple, per buscar un gogi del segle XVIII de la col·lecció de la BC dedicat a Santa Eulàlia, el topogràfic seria:

Goigs- S. XVIII- Col. BC- Santa Eulàlia.

Però recordeu comprovar sempre primer el catàleg en línia.

 

Maria Sadurní
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

 

BIBLIOGRAFIA

Batlle, Joan Bta. Los Goigs a Catalunya: breus consideracions sobre son origen... Barcelona : L'Arxiu, 1924.

Planas, Maria R. “Algunes consideracions sobre els goigs d’Enric-Cristòfor Ricart, de la Biblioteca de Catalunya”, en Biblioteconomia, 2a època, any XXXII, 1975, núm. 79, pàg. 79-86.

 

 

[i] Fontanals Jaumà, Reis; Losantos Viñolas, Marga. Biblioteca de Catalunya, 100 anys: 1907-2007. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2007. Pàg. 176.

Logo Unesco WDAVH

Logo Unesco WDAVH

La publicació del blog d’avui s’ha fet coincidir amb la celebració anual del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual amb un doble objectiu: informar i alertar de la situació de perill dels nostres arxius sonors i audiovisuals, i prendre consciència del rendiment que es pot obtenir de la transformació dels actius tangibles (documents) en actius intangibles (informació) gràcies a la recerca i la investigació.

A la Biblioteca de Catalunya, l’objectiu de facilitar l'accés als fons documentals patrimonials s’assoleix de diverses maneres: des de la consulta al clàssic catàleg, fins a la realització d’exposicions, la difusió d’esdeveniments a través de les xarxes socials (Facebook, Twitter, Pinterest, Flickr i un canal propi de Youtube) o la participació en cursos, jornades, conferències, simposis o grups de treball. També facilita eines de gestió de la informació, com Delicious o, des del catàleg, l’accés a l’aplicació Mendeley, el gestor de referències bibliogràfiques, webs o .pdf. Resumint: la Biblioteca treballa “de dins cap enfora”.

Fins aquí, identifiquem la nostra història sonora i assumim l’imperatiu legal de no perdre-la.

Ara bé: ens hem aturat a analitzar quin efecte té l'ús de la col·lecció? Com influeix el treball intern de la Biblioteca en l’àmbit de la investigació i de la recerca? Com de lluny o com de prop ens trobem de cobrir les necessitats d’informació de la comunitat científica? Poden les biblioteques i els arxius de preservació d'àudio i audiovisuals interactuar amb els usuaris per promoure la recerca en aquest camp?

L’experiència de la Unitat de Sonors i Audiovisuals de la Biblioteca de Catalunya té un recorregut relativament curt en la promoció d’aquest contacte entre professionals de la informació sonora i usuaris investigadors. Però s’ha beneficiat enormement d’aquest contacte gràcies a dos factors: la cerca d’altres professionals que realitzen tasques afins i la divulgació de determinats fons singulars.

Un exemple del primer factor ha estat la promoció de places de conveni en pràctiques. A través d’una xerrada, ara farà deu anys, a l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya, es va fer una crida per fer les pràctiques amb conservació de béns patrimonials sonors. Una de les alumnes va dedicar el seu treball de fi de carrera a descriure la seva experiència de tres mesos de pràctiques. “Unicum”, portaveu de les experiències de l’Escola i dels professionals del sector, en va publicar un resum en el seu número del 2015.

Revista Unicum, núm. 14 (2015), p. 129 a 146

Revista Unicum, núm. 14 (2015), p. 129 a 146

 

El retorn que la Biblioteca en va obtenir fou comptar amb una professional formada en una especialitat que no és curricular. Al cap de poc temps, aquesta professional, ja llicenciada, va guanyar un concurs per al servei de neteja d’un fons sonor específic de la Biblioteca. Conèixer la seva metodologia ens va permetre iniciar una sèrie de protocols escrits, validats per la seva experiència com a conservadora.   

Del segon factor -la divulgació de fons singulars- cal citar dos tipus de recerca:

a)    La recerca que reutilitza els fons, transformant-los o no.

Exemple 1: cilindres de cera que contenen improvisacions del compositor i pianista Isaac Albéniz (1860-1909).

Albeniz

Reutilitzacions dels cilindres d’Albéniz

 

. 1976. Transferits 2 dels cilindres originals a cinta, i després editats en vinil per per l’International Piano Archives.

. 1991. Reeditats en CD 1991 per la VAI, afegint-hi la digitalització d’un tercer cilindre restaurat.

. 2004 Remasterització de La Mà de Guido el 2004

. 2011 Recreació analògica en un piano Steinway per la companyia Zenph

 

Exemple 2: col·lecció de discos de 78 rpm 2000 años de Música, dirigida per Curt Sachs

Curt Sachs, 2000 Años de Música

Curt Sachs, 2000 Años de Música

El discògraf Martin Elste, que coordina la compilació del “Lindström Project” des del Gesellschaft für Historische Tonträger, està preparant una comparativa de les edicions d’aquesta obra magna (el primer intent  comercial de resumir la història de la música en discos) comptant amb l’únic exemplar que s’ha localitzat complet de l’edició castellana en una institució pública: la BC.  

Exemple 3: Reedició d’alguns màsters de la discogràfica Concèntric, conservats a la BC.

Caràtules dels 4 CDs Pop a la catalana editats fins ara

Caràtules dels 4 CDs Pop a la catalana editats fins ara

Aquesta reedició no tan sols comporta comentaris en llibrets interns, fets amb perspectiva històrica per un expert en el pop català dels anys 60 (Òscar Dalmau), sinó que també s’ha promogut un treball de màrqueting per situar-los al mercat internacional.

El retorn obtingut en els tres exemples anteriors és una aportació al coneixement del valor històric, tècnic  i auditiu de la  col·lecció.

b)    La recerca que analitza els fons i els inscriu en un context científic.

Exemple 1: tesi doctoral sobre les diverses versions de la integral d’Iberia d’Isaac Albéniz, realitzada per l’investigador mexicà Alfonso Pérez Sánchez.

Pérez Sánchez, Alfonso (2014) El legado sonoro de Iberia de Isaac Albéniz : la grabación integral : un estudio de caso. [Tesis Doctoral] [http://eprints.ucm.es/21838/]

Pérez Sánchez, Alfonso (2014) El legado sonoro de Iberia de Isaac Albéniz : la grabación integral : un estudio de caso. [Tesis Doctoral] [http://eprints.ucm.es/21838/]

El retorn: l’obtenció d’una metodologia de recerca transversal a partir de fonts primàries i secundàries de documents sonors. Establiment de pautes comparatives en la investigació discogràfica.

Exemple 2: tesi doctoral sobre les diverses versions d’”El Puerto”, del primer quadern de la Iberia  d’Isaac Albéniz, de la investigadora Lourdes Rebollo, també mexicana.

Rebollo García, María de Lourdes (2015). Iberia de Isaac Albéniz: Estudio de sus interpretaciones a través de “El Puerto” en los registros sonoros. Tesi doctoral - Universitat Autònoma de Barcelona, Departament d'Art i Musicologia. [http://hdl.handle.net/10803/315468]

Rebollo García, María de Lourdes (2015). Iberia de Isaac Albéniz: Estudio de sus interpretaciones a través de “El Puerto” en los registros sonoros. Tesi doctoral - Universitat Autònoma de Barcelona, Departament d'Art i Musicologia. [http://hdl.handle.net/10803/315468]

L’exhaustivitat d’aquest treball va més enllà de l’anàlisi formal de l’obra. S’endinsa en una radiografia de tots els aspectes interpretatius partint de mostres d’àudio, majoritàriament extretes d’interpretacions de rotlles de pianola d’artista.

El retorn: un coneixement  amplíssim de la història del rotlle de pianola i, en particular,  de la producció, la difusió i l’ús a Catalunya d’aquest sistema de recreació musical usant un piano preparat. La Biblioteca de Catalunya té la seva autora com a una de les assessores principals en temes de marques i fabricants de rotlles de pianola.

Exemple 3: tesi sobre l’anàlisi iconogràfica, feta des de la perspectiva de gènere, de les cobertes de discos de 78 rpm, principalment a la BNF, però també en biblioteques espanyoles, com la BNE o la BC. Dut a terme per la professora valenciana Julia Navarro Coll.

Navarro Coll, J. (2016). Análisis iconográfico desde una perspectiva de género de las fundas de disco de la Bibliothèque nationale de France desde 1900 hasta 1940 [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. [http://hdl.handle.net/10251/60157]

Navarro Coll, J. (2016). Análisis iconográfico desde una perspectiva de género de las fundas de disco de la Bibliothèque nationale de France desde 1900 hasta 1940 [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. [http://hdl.handle.net/10251/60157]

El retorn: la confirmació de les bones pràctiques de la BC en la conservació de les fonts secundàries d’informació. Des del 1981, els àlbums amb característiques singulars s’han conservat separats del seu contingut. Actualment s’està dissenyant una descripció d’aquests àlbums com a recull, perquè constin al catàleg i es puguin recuperar individualment.

Exemple 4: tesi doctoral sobre els aspectes pedagògics i el llegat pianístic del compositor Enric Granados, presentada per la pianista catalana Carolina Estrada Bascuñana. Autor d’un mètode per aprendre l’ús dels pedals en el piano, Granados va enregistrar rotlles de pianola i algun disc abans de morir en un vaixell atacat per un torpede alemany a la IGM,  el 1916. Els rotlles de pianola també han estat presents a la base de l’estudi, basat en les col·leccions de la BC, del Museu de la Música de Barcelona i d’una col·lecció privada a Sydney (Austràlia).  

estrada

El retorn: disposar de l’autora com a col·laboradora de la Biblioteca. Enguany, dins la celebració de l’Any Granados, la Biblioteca de Catalunya, el Museu de la Música de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans duran a terme una iniciativa de l’autora, que acabarà convertida en un simposi Granados al desembre del 2016.

I fins aquí, una selecció de les històries viscudes pels documents de la BC en mans d’usuaris investigadors, que ja formen part dels repositoris digitals.  No els perdem!

 

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

Entre les activitats que s’oferien a la passada Setmana de la Cultura Prohibida, organitzada pel Born el mes de maig, hi havia una visita a la Biblioteca de Catalunya. A banda de recórrer els espais que els lectors no visiten habitualment, s’explicava la història de la censura mitjançant documents concrets del fons de la biblioteca. En aquest apunt volem mostrar tres de les obres que es van exposar.

La censura de les idees i els llibres que les transmeten és gairebé tan antiga com l’home. La podem trobar a totes les cultures i civilitzacions, en forma de crema de documents, llibres i biblioteques. En el món occidental un dels artífex destacats de la censura al llarg dels segles, tant per l’abast temporal com de continguts, ha estat l’església. La jerarquia eclesiàstica des de l’edat mitjana i sobretot la Inquisició a partir de la invenció de la impremta controlaven les idees i amenaçaven amb l’excomunió, la tortura i fins i tot la mort a aquells que propugnessin idees diferents a les establertes pel dogma.

Fins a la invenció de la impremta la difusió de les idees escrites era lenta i complexa. A partir del segle XVI s’estenen amb més velocitat, a cavall dels llibres impresos, i per controlar-les la censura s’organitza i sistematitza.  Coincideix, a més, amb el desenvolupament del protestantisme, que s’inicia amb els escrits de Luter, el 1517. El 1520 el papa Lleó X va publicar una butlla prohibint l’obra completa de Luter, per heretge.

Luther, Martin. Luthers Werke. 3ª Auf. Berlin : C. A. Schwetschke, 1905. (TOP: A 28-8-276)

Luther, Martin. Luthers Werke. 3ª Auf. Berlin : C. A. Schwetschke, 1905. (TOP: A 28-8-276)

Poc abans, el 1515, en el Vè Concili de Letran, el mateix papa Lleó X publica la butlla Inter Sollicitudines, el primer decret papal censor que s’aplica a tota l’Església, que estableix l’exercici de la censura prèvia a la impressió i el control dels escrits ja publicats.

Per la seva banda, els governs també van desenvolupar un aparell legislatiu per controlar el que s’imprimia. Si les llicències eclesiàstiques d’impressió garantien l’adequació dels textos des del punt de vista del dogma i la moral, els privilegis reials i les taxes servien per tenir un control del mercat.

Al mateix segle XVI comencen a publicar-se els índexs de llibres prohibits, que recollien títols individuals d’un autor acceptat, l’obra completa d’altres, i en alguns casos, simplement, la indicació de que s’havia d’expurgar algun fragment, fins i tot una sola frase. Abans que el 1559 la cúria romana n’elaborés el que s’aplicaria a tota l’Església, n’havien aparegut d’altres, publicats per universitats, autoritats civils, i per les inquisicions nacionals o regionals. Sembla que el primer de tots és de 1544, editat per la Universitat de París.

El primer document que volem comentar, dels que es van exposar, és una obra d’Erasme de Rotterdam, que el mateix segle XVI la Inquisició va fer expurgar, un cop ja publicada. En aquest exemplar de la biblioteca es pot veure que l’expurgació era un procés manual, i per tant no s’aplicava igual a tots els llibres, depenia de la persona o el centre que el conservés.

Nota ms. de la Inquisició. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (TOP: Res. 761-12º)

Nota ms. de la Inquisició. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (TOP: Res. 761-12º)

Fulls expurgats. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (TOP: Res. 761-12º)

Fulls expurgats. Des. Erasmi Rot. In epistolas apostolicas paraphrasis. Lió, 1544 (TOP: Res. 761-12º)

La segona mostra de títol expurgat que conservem a la biblioteca és del segle XVII. Miguel de Cervantes havia publicat la primera part del Quixot el 1605, i havia passat la censura eclesiàstica de la Inquisició espanyola sense problemes –no així amb la Inquisició portuguesa, que en va censurar diversos paràgrafs--. La segona part es va publicar deu anys més tard, el 1615, inicialment també sense problemes, però a l’edició de l’any següent, publicada a València, també es va haver d’eliminar una frase.

Curiosament, la prohibició expressa de la Inquisició no va arribar fins el 1632 i a partir d’aquell moment va anar apareixent als diferents índexs, com en el de 1707, que també es va poder veure durant la visita.

Index expurgatorius Hispanus, ab ... Didaco Sarmiento et Valladares inceptus et ab ... Vitale Marin perfectus. Matriti : ex Typographia Musicae, 1707. (TOP Bon. 7-VI-6)

Index expurgatorius Hispanus, ab ... Didaco Sarmiento et Valladares inceptus et ab ... Vitale Marin perfectus. Matriti : ex Typographia Musicae, 1707. (TOP Bon. 7-VI-6)

CERVANTES

La digitalització ens permet descobrir sense moure’ns del lloc que la censura no s’aplicava igual a tots els llibres. En aquest cas, a l’exemplar de 1615 que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, en l'edició de la Biblioteca Virtual Cervantes, la frase apareix tal com la van imprimir.

http://bib.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/bc/05815178699148217654480/ima0303.htm

En canvi, un dels exemplars que es troben a la Biblioteca Nacional, a Madrid, sí que es va censurar, amb la frase ratllada a mà, tal com es pot veure a l'edició digital de la Biblioteca Cervantes Virtual. 

http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/segunda-parte-del-ingenioso-cauallero-don-quixote-de-la-mancha--1/html/ff3b7bd4-82b1-11df-acc7-002185ce6064_297.html

El darrer exemple de censura que mostrem ja és del segle passat. El segle XX l’església segueix aplicant la censura sobre els escrits, i el darrer índex publicat, el 1948, incorpora un bon nombre d’escriptors moderns. No serà fins al 1966 que s’aboleix l’índex.

A Espanya, per altra banda, el règim franquista, ja des del 1936, publica una sèrie de decrets i normes per controlar el que es publica i el que ja està publicat, per tal que sigui adequat a les idees del nou règim, tant des del punt de vista del dogma i la moral com des de l’ideològic.

Els decrets i normes s’apliquen durament arreu del territori, i són molts els fons editorials, les col·leccions particulars i les biblioteques que es destrueixen. En el cas de les biblioteques públiques es publiquen unes directrius per seleccionar-ne el fons, indicant què s’ha de fer amb els documents considerats “dissolvents”.

Patronato Provincial de Archivos, Bibliotecas y Museos. Normas de selección de libros en las biblioteca públicas. [193-] (TOP: Arxiu BC. Caixa 30)

Patronato Provincial de Archivos, Bibliotecas y Museos. Normas de selección de libros en las Bibliotecas públicas. [193-]. (TOP: Arxiu BC. Caixa 30)

Als anys 70 els llibres encara havien de passar per la censura, abans de publicar-se. Entre els fons personals que conserva la Biblioteca es troba el de Jaume Fuster. El 1972 va voler publicar l’obra De mica en mica s’omple la pica, i el censor, que inicialment va desaconsellar la seva publicació, finalment la va admetre amb la supressió d’un bon nombre de paràgrafs, com el que s’inclou a continuació.

Fons Jaume Fuster. "De mica en mica s'omple la pica". Comunicat de supressió dels fragments censurats [1972]. (TOP: Fons Jaume Fuster Caixa 3/9)

Fons Jaume Fuster. De mica en mica s'omple la pica. Comunicat de supressió dels fragments censurats [1972]. (TOP: Fons Jaume Fuster Caixa 3/9)

Fons Jaume Fuster. "De mica en mica s'omple la pica". Galerades de la versió publicada a Edicions 62. Còpia mecanogràfica amb esmenes manuscrites [1972]. (TOP: Fons Jaume Fuster Caixa 3/9

Fons Jaume Fuster. De mica en mica s'omple la pica. Galerades de la versió publicada a Edicions 62. Còpia mecanogràfica amb esmenes manuscrites [1972]. (TOP: Fons Jaume Fuster Caixa 3/9)

Per acabar, voldria mencionar diverses iniciatives per lluitar contra la censura, especialment en la literatura. Als Estats Units, des de 1982 s’organitza la Banned Books Week, que defensa la llibertat de llegir, i denuncia la censura que associacions, escoles i biblioteques han aplicat i apliquen a la literatura, per motius religiosos, polítics o ideològics.

A Catalunya, seguint l’exemple nord-americà, des del 2014 se celebra a Llagostera la Fira del Llibre Prohibit. El Born Centre Cultural, per la seva banda, també s’ha sumat a la lluita contra la censura i la defensa de la llibertat d’expressió, amb l’organització de la Setmana del Llibre Prohibit el 2015 i la Setmana de la Cultura Prohibida enguany, el que ha donat lloc a la visita que hem mencionat al començament.

 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

 

Bibliografia

Báez, Fernando. Nueva historia universal de la destrucción de libros: de las tablillas sumerias a la era digital. Barcelona: Océano, 2013

Fuld, Werner. Breve historia de los libros prohibidos. Barcelona: RBA, 2013

Fullà, Núria. El control dels llibres als primers segles de la impremta. El blog de la BC, 11/07/2015

Valdés, Fernando. Arte de prohibir libros : Valdés, Sotomayor, Sandoval, Pérez de Prado, Rubín de Ceballos / [la edición estuvo a cargo de Carlos Clavería]. Barcelona: Delstres, 2001. Facsím., Valladolid: Sebastian Martinez, 1559

La Biblioteca de Catalunya va rebre l’any passat el donatiu Josep Obiols de mans dels seus hereus; el fons, format principalment per obra original (dibuixos, esbossos, proves d’impremta, etc.) relacionada amb el sector de l’edició de llibres i revistes, a part de permetre’ns l’impuls d’estudis sobre l’autor, ens ajuda a conèixer millor les tècniques i el context editorial de les primeres dècades del segle passat. El fo­­ns Josep Obiols, consultable al catàleg en línia, té un gran interès, ja que l’autor és un rellevant representant del noucentisme artístic català.

Josep Obiols i Palau (Barcelona, 1894-1967), dibuixant, gravador i pintor, va assumir el noucentisme essent pràcticament un adolescent; les seves primeres obres són dels anys 1912-1915; era assidu a la tertúlia de La Revista, de J.M. López Picó; va ésser en aquest cercle on s’introduí professionalment en l’ambient de la il·lustració i arrencà la seva extensa producció editorial. Durant els anys 1920-1921 va fer estudis de formació a Itàlia i en retornar a Barcelona, inicià la seva tasca de muralista, seguí amb la il·lustració de llibres, cartells i ex-libris i col·laborà amb l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

L’obra exlibrística de Josep Obiols va ser repertoriada per Pilar Vélez el 1992. El fons Obiols ens serveix per a ampliar-ne el catàleg amb ex-libris inèdits, alguns dels quals possiblement mai no van ser estampats; en alguns casos no apareix el mot “ex-libris”, en tot cas es trobaven a la carpeta que contenia els ex-libris realitzats per l’autor, a banda que les mides i els temes són els propis d’aquesta tipologia documental; tots són realitzats al voltant de 1920, i en són una mostra els que exposem a continuació.

Projecte d’un ex-libris per a Jaume Massó i Torrent: se’n conserven 4 proves de dues propostes distintes, en les quals apareix el bust del titular mirant a la dreta o a l'esquerra, en un cas, amb el seu nom en lletra tipogràfica a la part inferior. El boix amb el perfil a l'esquerra, retocat, es va publicar el 1934 a l’obra Cinquanta anys de vida literària, 1883-1933.

maso_torrens9

Jaume Massó i Torrents, (Barcelona, 9 nov. 1863 – 11 set. 1943) editor, erudit i escriptor. Es dedicà principalment a la recerca en la història de la literatura i fou un dels grans impulsors dels estudis de bibliografia catalana. A la BC, hi custodiem el seu fons personal.

Projecte d’un ex-libris per a Armengol: es conserven dues estampes xilogràfiques retocades amb clarió, en les quals apareix Sant Jordi matant el drac, amb el nom del titular a la part inferior dins un filacteri.

Armengolp

Molt possiblement el titular és l’industrial i poeta de Sabadell Francesc Armengol i Duran, impulsor de la urbanització sitgetana Terramar, que donà nom a la revista d’art del mateix nom entre els anys 1919 i 1920. En aquesta revista, hi col·laborava Obiols; precisament en la coberta del número d’abril de 1920, s’hi reprodueix una pintura de l’artista sobre Sant Jordi, i Josep Carbonell i Gener li dedica un article amb motiu de la seva marxa a Itàlia. Per una altra banda, a la festa de la poesia que es va convocar a Sitges el mes de juliol i se celebrà el setembre de 1918, també trobem el nom d’Obiols i Armengol relacionats, a més d’altres amics comuns, també titulars d’ex-libris d’Obiols, com Salvat-Papasseit, Carles Riba i Clementina Arderiu.

­­Projecte d’un ex-libris per a Narcís Verdaguer i Callís: conservem 19 documents entre esbossos, dibuixos a llapis i a tinta i estampes xilogràfiques; es tracta de proves a l’entorn de dues composicions:

La primera, amb un escut de Catalunya i el text en lletres tipogràfiques a la part inferior. 

Verdaguer

I l’altra, amb un bust de Da­­nt, el text VI Centenari i el nom del titular. Es tracta d’un ex-libris commemoratiu, ja que el 1921 se celebrava el 6è centenari de la mort de Dant, del qual Verdaguer i Callís havia traduït la Divina comèdia.

El perfil del Dant per ­­a l’ex-libris sembla inspirat en el retrat atribuït a Giotto, que és a la capella del palau Bargello de Florència, mentre que els esbossos, en forma de medalla, presenten un rictus més seriós semblant al que va fer Gustave Doré.

verdaguer2p

 

verdaguer39

Narcís Verdaguer i Callís, (Vic, 29 oct. 1862 - Barcelona 5 abr. 1918) advocat i polític. Cosí de Jacint Verdaguer i casat amb Francesca Bonnemaison. Va publicar diversos articles a la premsa de tema polític, de tendència catalanista moderada.

I per últim, dos ex-libris universals; és a dir, sense titular. Un d’ells és un aiguafort en què es representa un escut de Catalunya i dos dofins i l’altre és un esbós d’un nu femení a llapis i tinta.

Universal9

En el fons Josep Obiols, a més, també hi podem trobar dibuixos i proves d’altres ex-libris ja repertoriats.

 

Roser Pintó Fàbregas
Unitat Gràfica

En un any que es commemora la figura de Ramon Llull és oportú dedicar l’atenció a figures relacionades amb el gran mestre medieval, per bé que el personatge triat —Nicolau Eimeric— fou un detractor furibund de les tesis del lul·lisme.

Nascut a Girona entre 1316 i 1320, ingressà a l’orde dels dominics, i el 1356, després d’haver completat els seus estudis a Tolosa de Llenguadoc i París, amb el títol de doctor en teologia, fou nomenat pel papa Innocenci VI inquisidor general de la Corona d’Aragó. Eimeric es caracteritza pel seu zel desfermat perseguint heretges, entre els quals inclou els seguidors de Ramon Llull, cosa que provocarà l’hostilitat del rei Pere, el Cerimoniós, també per la intromissió del dominic en casos de jurisdicció reial, i pel seu caràcter agressiu, tossut i inflexible, reconegut pels historiadors[1].

Les fortes disputes entre l’inquisidor i el rei s’agreujaren progressivament. El 1360 fou suspès del seu càrrec per intervenció reial, tot i que el recuperaria el 1365. Deu anys després fou desterrat del regne, i Eimeric es va refugiar a la cort pontifícia d’Avinyó, ben rebut pel papa. El 1381 tornà a Catalunya, i dos anys més tard, a causa d’una nova topada, Pere, el Cerimoniós, ordenà que fos negat al Ter, pena que no s’acomplí per intercessió de la reina Sibil·la de Fortià.

Mort el sobirà (1387), el successor Joan I va començar el regnat afavorint l’inquisidor i acceptant la condemna del lul·lisme, però més endavant canvia completament de parer, fruit de la duresa del dominic gironí en la persecució de grups lul·listes, que suscita l’oposició decidida de les ciutats de València i Barcelona. Eimeric va haver de viure altre cop a Avinyó, a l’empara del pontífex. Tornà a Catalunya, difunt Joan I, el 1396, però ara ja, sense les antigues atribucions, reclòs al convent dominic de Girona, on morí el 1399.

A banda de la seva activitat inquisitorial, va escriure diversos tractats, entre els que destaca el Directorium inquisitorium, un complet manual teòric i pràctic per als inquisidors, vigent fins a la fi d’aquesta institució. En la producció d’Eimeric tenen importància els textos antilul·listes, com ara el Tractatus contra doctrina Raymundi Lulii, i el Dialogus contra lullistas[2].

Directorium inquisitorium. Barcelona: J. Luschner: D. de Deça, 1503 (Biblioteca de Catalunya, TOP: 5-VI-27)

Directorium inquisitorium. Barcelona: J. Luschner: D. de Deça, 1503 (Biblioteca de Catalunya, TOP: 5-VI-27)

Diversos estudiosos han explicat l’oposició ferotge d’Eimeric a les doctrines de Ramon Llull, per criteris allunyats de l’ortodòxia doctrinal. Segons Manuel de Montoliu[3], l’animadversió del dominic deriva de l’antagonisme durant aquells segles entre els dos ordes mendicants més destacats. Les picabaralles intel·lectuals entre franciscans i dominics eren freqüents, i Llull s’adscriu als primers perquè era terciari franciscà. Així doncs, era l’enemic a batre per part de l’inquisidor dominic.

D’altra banda, Josep Amengual Batle, autor de Ramon Llull, sanctus martyr mallorquí, la reivindicació de Benet XIV, proposa una altra explicació: “En el fons, el problema d’Eimeric amb Llull va més enllà de les qüestions de doctrina. No podia tolerar que un home laic, que no era frare ni prevere, que no havia estudiat a la universitat, pogués donar lliçons de teologia a ningú i pogués ser una figura important dins la institució eclesiàstica.”[4]

Sigui pels motius que sigui, la persecució d’Eimeric fou acarnissada i enganyosa. Segons l’estudi de Josep Perarnau, els articles de l’obra lul·liana condemnats per Eimeric són reelaboracions de l’inquisidor, que “mai no són textuals i més d’una vegada són contràries a les indicacions explícites de Llull[5]”. Durant centúries, l’activitat tergiversadora d’Eimeric va projectar una ombra de sospita de la figura del prohom mallorquí. Afortunadament, aquesta malfiança ha quedat enrere i fins i tot el seu procés de canonització, diversos cops aturat al llarg dels segles, sembla que avança decididament en l’actualitat.

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya

 

 1. Brugada i Gutiérrez-Ravé, Josep. Nicolau Eimeric (1320-1399) i la polèmica inquisitorial. Barcelona: Rafael Dalmau, 1998, p. 39-42  

 2. Eimeric, Nicolau. Diàleg contra els lul·listes. Traducció de Jaume de Puig. Barcelona: Quadens Crema, 2002

 3. Montoliu, Manuel de. Ramon Llull i Arnau de Vilanova. Barcelona: Alpha, 1958, p.110-111

 4. Pons, Pere Antoni. “Els boicots de la Inquisició a Ramon Llull”, Ara Balears. Palma de Mallorca, 1 nov. 2014. http://www.arabalears.cat/cultura/boicots-Inquisicio-Ramon-Llull_0_1240676126.html

 5. Perarnau i Espelt, Josep. De Ramon Llull a Nicolau Eimeric : els fragments de l’Ars amativa de Llull en còpia autògrafa de l’inquisidor Eimeric integrats en les cent tesis antilul·lianes del seu Directorium Inquisitorum. Barcelona : Ciutat de Mallorca, 1997, p.  127

Si en un concurs ens demanessis «per vint-i-cinc pessetes, noms de setmanaris de successos», molts de nosaltres començaríem dient «El caso». Aquest famosíssim setmanari, publicat a Madrid i Almeria entre maig de 1952 i setembre de 1997, es va caracteritzar per descriure amb tot luxe de detall —i a vegades amb un to una mica escabrós— els episodis més tràgics de la postguerra espanyola.

Segons el DIEC, la paraula «succés» —ho trobem a altres llengües— pot tenir també l’accepció de «resultat bo, feliç, d’alguna cosa», fruit de la seva etimologia.

Fa un temps, però, en aquest mateix espai, us vam parlar dels desastres naturals, un bon testimoni d’altra mena de successos, gens «exitosos». Avui farem un repàs a altres tipus de «casos», també de resultats sinistres i funestos i que sovint semblen fregar l’humor negre.

Si busquem al catàleg de la Biblioteca de Catalunya, descobrim que, malauradament, de terribles successos n’hi ha hagut sempre. A la col·lecció de romanços i Fullets Bonsoms hi trobem bons exemples que mostren la morbositat d’algun cas: Verdadera relacion y curioso romance, que declara la vida y atrocidades de una valiente muger llamada Fenix la qual dió cruel muerte al mismo que matò su amante, y despues se hizo capitan de vandoleros : Dase cuenta del dichoso fin que tuvo: con lo demás que verá el curioso. Sucedio este presente año, Terrible pas sotseit devès las dêu de la nit el dia 10 de mars de 1896 en el carré de Jaume II (Bastaixos) ahou per jelosia s'homo fé trossos es cap de sa seua dona, emb una massa, de cuyas resultas morí á sas pocas horas á l'hospital, sense havé pogut parlá : 1a part o Primera parte en que se da cuenta y declara una prision , que ha hecho la Santa Inquisicion en la corte de Madrid, de tres hombres y dos mugeres por aver dado muerte à doce personas hallandose unas en sal ... como se descubrió por un cavallero maltès, que querian executar lo mismo con èl ...

Ro_1709

Ro 1709

Així mateix hi ha publicacions que, amb més o menys regularitat, es dediquen a descriure exclusivament aquests tipus de fets. La Cherinola: en lengua catalana significa: raunió de lladres ó rufians, Los sucesos de Barcelona o El Duende: semanario cosmopolita de sucesos emocionantes, narraciones interesantes, curiosidades y aventuras plasmen aquestes alteracions de la vida quotidiana, que moltes vegades semblen tretes de moderns reality shows.

 

Sucesos_de Barcelona

Los Sucesos de Barcelona, año I, núm. 1, 29 de agost de 1923

Si bé els grans avenços tècnics encara no han arribat i, per tant, els transoceànics accidents aeris no s’han produït, la majoria de terribles esdeveniments no disten gaire dels que encapçalen els actuals telenotícies: accidents de tren, robatoris, assassinats, violacions, tràfic de dones, narcotràfic... La constatació que els fets extraordinaris i els seus actors no són gaire diferents dels d’avui en dia ens fan pensar que la condició humana és eterna.

Una curiositat, en canvi, és l’abast geogràfic d’aquestes publicacions. A Los sucesos mundiales podem verificar que aquest món de finals del XIX i començaments del segle passat no era tan globalitzat com l’actual. Les més importants agències ja estan creades (France-Presse, Reuters), però costa trobar notícies d’àmbit internacional

Sucesos_mundiales_1

Los Sucesos mundiales, año I, núm. 2   

Sucesos_mundiales_2

Los Sucesos mundiales, año I, núm. 1

 

 

Una altra font important són el diaris generals com La Publicidad, La Veu de Catalunya, El Correo catalán o el Diario de Barcelona, que també recullen les tragèdies del moment.

publicitat1 copia

    

          La Publicidad, 1 d’octubre de 1896 

veu2

La Veu de Catalunya, 1 de juliol de 1912

Hem d’esperar uns anys per trobar un apartat dedicat només als successos en les publicacions diàries, encara que, com acabem de veure, des de ben antic se’n publiquen. El nostre desig fóra veure desaparèixer aquesta secció de la premsa per manca de contingut.

 

Marta Riera

SAIOD

Als visitants de l’Arxiu Joan Maragall els agrada molt el quadre que presideix la paret sud-est del despatx on el poeta rebia les visites. És un oli sobre tela de grans dimensions, de 106 x 152 cm, pintat per Joaquim Sunyer entre el 1910 i els primers mesos del 1911, i que es coneix com a Pastoral. Representa l’essència del paisatge mediterrani, on s’integra una figura femenina fent la migdiada entre pins, ovelles i un gos. Es tracta de l’obra més destacada del període de l’artista a Sitges i s’ha convertit en el paradigma de la pintura catalana del Noucentisme.

Pastoral, de Joaquim Sunyer

Pastoral, de Joaquim Sunyer

L’abril del 1911, Sunyer va inaugurar la seva primera exposició individual a Barcelona, al Faianç Català, al número 250 de la Gran Via. Hi presentava 60 obres, entre les quals les primeres que va pintar a Sitges i les que havia portat de París de la seva etapa anterior.

Era la segona exposició individual que es feia a la sala. La primera, dedicada a  Isidre Nonell, havia estat el gener de 1910 i fou un èxit de crítica i de públic tan gran que els barcelonins encara la tenien ben present, sobretot a causa de la mort prematura de l’artista als 38 anys, per tifus, el febrer del 1911.

La Barcelona d’aquell moment no semblava gaire preparada per a una exposició com la de Sunyer i no va ser gaire ben rebuda a la premsa.[1] Es diu que un visitant molt enfadat, enemic de novetats, fins i tot va trencar amb un cop de bastó una de les obres.

L’organitzador de l’exposició, el també artista Miguel Utrillo, amic personal tant de Sunyer com de Maragall, va decidir demanar al nostre poeta si hi podia intervenir amb un text més «amable».

El 13 d’abril adreça una carta a Maragall en què li demana «la mercè de demostrarli que la seva obra vos ha fet vibrar una de les moltes cordes dels vostres sentits i potser fins les del vostre cor» i li proposa que escrigui un text elogiós sobre Sunyer a la revista Museum.

Primeres dues pàgines de la carta de Miguel Utrillo a Joan Maragall, del 13 d’abrll de 1911 (mrgll-Mss. 4-121-6)

Primeres dues pàgines de la carta de Miguel Utrillo a Joan Maragall, del 13 d’abrll de 1911 (mrgll-Mss. 4-121-6)

Maragall li respon pocs dies després, i tot i que li diu «¡En què m'ha ficat!», accepta l’encàrrec per l’amistat que els uneix.

Carta de Joan Maragall a Miguel Utrillo, del 17 d’abrll de 1911 (mrgll-Mss. 6-76a-1)

Carta de Joan Maragall a Miguel Utrillo, del 17 d’abrll de 1911 (mrgll-Mss. 6-76a-1)

El mes de juliol, doncs, al número 7 de la revista Museum, Maragall publica l’article «Impresión de la exposición Sunyer. A un amigo».

Primera pàgina de l’article de Maragall a la revista Museum

Primera pàgina de l’article de Maragall a la revista Museum

«Así llegué delante de aquella “Pastoral” donde me pareció ver resumida, aclarada y sublimada toda la obra del artista. Me pareció encontrarme en una encrucijada de nuestras montañas, de estos montículos tan característicos de nuestra tierra catalana áspera y suave al mismo tiempo, simplemente enjuta, como nuestra alma. Y que el aire estaba tan limpio que el paisaje parecía sin atmósfera, sin distancias, y que por tanto todo parecía tocarse: el sentido del tacto parecía transferido á los ojos: ver las montañas era tocarlas: el relieve del suelo se nos metía en el alma, y nos sentíamos dentro de la carícia de sus líneas, la morbidez de su masa, y hasta el vaho del terruño.  I como sucede siempre que tenemos una sensación así fuerte de un paisaje, que sentimos en seguida la misteriosa afinidad de nuestra naturaleza con la de la tierra y empezamos á amarla con voluntad creadora, y quisiéramos que se hiciera cuerpo de mujer, y ya nos lo parece, para crear en ella, he aquí que de pronto la mujer aparece en nuestra imaginación, y, si somos artistas, aparece en la realidad de nuestra obra. He aquí la mujer en la “Pastoral” de Sunyer: es la carne del paisaje: es el paisaje que, animándose se ha hecho carne. Aquella mujer allí no es una arbitrariedad, es una fatalidad: es toda la historia de la creación; el esfuerzo creador que produjo las curvas de las montañas no puede detenerse hasta producir las curvas del cuerpo humano. La mujer y el paisaje son grados de una misma cosa; y el artista fascinado por las líneas del paisaje, verá brotar de su pincel, sin quererlo, las líneas del cuerpo de la mujer. Éste me parece a mi el sentido esencial de la “Pastoral y de toda la obra de Sunyer.

Y ahora encuentro que con haberme dado cuenta de la impresión artística abstracta, por decirlo así, de esta obra, me he dado cuenta también de la sensación más concreta que experimenté desde que empecé á mirarla, y que no supe explicarme bien hasta ahora: una sensación de catalanidad. Yo no sabía porque sentía aquel arte tan próximo á mi, tan catalán. Y ahora veo que era porque todo lo que reconocía en él como cualidad ó defecto, era cualidad ó defecto del alma catalana. Porque ¿no es esta alma nuestra también enjuta como nuestra tierra? ¿No es asimismo violentamente expresiva, mostrando crudos los contornos de las cosas sin atmósfera que los suavice? ¿no es ésa la famosa claridad del clà y català? ¿y no es esa necesidad de claridad en los términos de las cosas, y aquel impulso de violencia, lo que nos lleva a recargar sus líneas hasta romper el lápiz, y nos hace tan propensos a la caricatura, a la parodia... y á la blasfemia? ¿Y no es, como conjunto de todo esto, nuestro vicio capital la falta del sentido de la armonía, desde la intimidad religiosa hasta la superficialidad social y poítica? ¿Y no se revela en todo ello el sentido catalán como un sentido fuerte pero incompleto de la vida?

Pues yo diría que Sunyer viene á ser un artista genuinamente catalán. Un gran artista, pero catalán. O, si queréis: un catalán, pero gran artista.»

Amb aquesta exposició i aquest article de Maragall, Joaquim Sunyer es va convertir en el capdavanter indiscutible de la pintura noucentista que tot just començava a néixer.

El polític Francesc Cambó, animat per la rellevància que va prendre el quadre, va decidir comprar-lo directament a l’exposició i afegir-lo a la seva col·lecció artística. Anys més tard, el seu gendre, Ramon Guardans, se'l vendrà amb l'argument que un nu femení al menjador de casa podia ser incòmode per als seus fills. L’oli el va adquirir –ni més ni menys–  que Joan Anton Maragall, setè fill del poeta, que regentava la Sala Parés de Barcelona des del 1925.

I així va ser com el quadre que Joan Maragall havia immortalitzat en el seu article va acabar penjat en un lloc d’honor a la casa on va viure la seva maduresa personal, intel·lectual i artística i que actualment és l’Arxiu Joan Maragall.

Us animo, doncs, a a visitar-lo i a gaudir d’aquesta gran obra d’art!

 

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall 

1. Glòria Casals ho documenta magníficament al text que cito a la bibliografia.

 

Bibliografia

Casals, Glòria, «La Pastoral de Maragall», dins Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història, vol. I, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2003, p. 302 i seg.

Fontbona, Francesc. El Paisatgisme a Catalunya.  Barcelona : Destino, 1979, p. 246-247.

Genís, Jaume. «Maragall i l’exposició Sunyer»,  Haidé. Estudis maragallians, núm. 0, 2011, p. 11-18. (http://raco.cat/index.php/Haide/article/view/248945)
 
Joaquim Sunyer : la construcció d'una mirada. Madrid : Fundación Cultural Mapfre Vida ; Barcelona : Museu Nacional d'Art de Catalunya, 1999, p. 178.