Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

Etiquetes



El Blog de la BC

A les grans biblioteques, la quantitat ingent de fons i la incompletesa d’aquest dificulta la descripció detallada de cada ítem i, en major o menor mesura, hi ha registres catalogràfics minsos o inexactes. Per pal·liar-ho, s’endeguen campanyes de recatalogació de documents i de revisió de les col·leccions per assolir un coneixement més precís dels fons. Fruit d’això, la Biblioteca de Catalunya revela quatre incunables més als lectors, és a dir, quatre impresos més publicats al segle XV.

Pseudo-Bernat. Floretus
[Valentiae] : impressum cura diligenti simul [et] arte uiri germanici Nicolai Spindeler, [15 set. 1496]. Top.: 10-I-66
Aquesta edició del Floretus, una obra medieval de Pseudo-Bernat,  només té a l’últim full la menció de l’impressor, Nicolaus Spindeler, sense indicar-ne ni el lloc ni la data d’impressió. Per això, havia estat considerat una obra de principis del segle XVI. En realitat, el llibre és més antic, tal com ho demostra el colofó situat en un lloc inusual, quatre fulls abans del final, al verso del f. [36].

El colofó ignorat explicita clarament la data de publicació amb una llarga fòrmula llatina: “Mille ducentis bis [et] nouaginta sub annis et sex his iunctis [et] decimo quinto setembris” (=”El quinze de setembre de mil, dos cops dos-cents, i noranta anys i sis afegits”). La troballa fou ratificada pel Gesamtkatalog der Wiegendrucke (GW), el catàleg que recull tots els incunables d’arreu del món. Aquest tràmit era necessari perquè el GW havia de validar aquesta edició de la qual no es coneix cap altre exemplar al món. La datació permet precisar el lloc de publicació perquè durant aquell any Spindeler va treballar a València.

Floretus. Gravats d’Anunciació, Nativitat, Epifania i Pentecosta (vº port.)

Floretus. Gravats d’Anunciació, Nativitat, Epifania i Pentecosta (vº port.)

   

Fieschi, Ettore. Oratio ad Innocentium VIII 
[Romae: Stephanus Plannck, ca. 1491]
L’obra d’Ettore Fieschi (fl. 1485), conegut també com Hector Fliscus, s’inscriu en la tradició de publicació d’opuscles on es reproduïen escrits, cartes, sermons o discursos sobre temes concrets dedicats a diverses autoritats o personatges de l’àmbit públic. Stephanus Plannck, impressor actiu a Roma a partir de 1482, en va publicar una bona sèrie. Aquesta edició comprèn el text que Fieschi adreça al papa Innocenci VIII (1432-1492), on analitza les relacions del poder eclesiàstic amb el civil.

És una edició senzilla, en 4º i tipus gòtics, de 12 pàgines sense numerar ni signar. Al final inclou una composició poètica de Titus Veltrius en honor a l’autor. L’edició no té peu d’impremta, però el GW i altres repertoris d’incunables l’identifiquen clarament com a impressió de Plannck i la daten ca. 1491, tot i que el text du la data de 27 d’abril de 1485. Cal fer notar que existeixen altres edicions incunables, també en lletra gòtica, d’aquest text, de la mateixa època i atribuïdes a Plannck. Es diferencien per la presència o no del text de Veltrius. Gràcies a les imatges recollides pels repertoris s’han pogut apreciar, a més a més, diferències tipogràfiques i de composició ben evidents. L’exemplar ara identificat fa que la BC incrementi el nombre d’impresos de Plannck, format per més d’una vintena d’edicions incunables.

Església Catòlica. Cúria Romana. Stilus Romanae Curiae
[Romae: Eucharius Silber, ca. 1491]. Top.: Res 292/2-8º
Aquesta és una altra edició que enriqueix les fonts històriques sobre l’organització de la cúria pontifíca, i per extensió, del papat. L’Incunabula Short Title Catalogue (ISTC) en recull dotze edicions incunables, publicades entre 1471 i 1500: quatre de Bartholomaeus Guldinbeck, quatre d’Stephan Plannck, tres d’Eucharius Silber i una d’Adam Rot. L’edició que ens ocupa no du peu d’impremta i ha estat identificada com a obra de Silber, impressor que va exercir la seva activitat a Roma entre 1480 i 1510. Si bé en l’atribució de l’impressor hi ha unanimitat, no és així en la datació. Altres repertoris li donen dates més tardanes (ca. 1495 i ca. 1500). Segons l’Istituto Centrale per il Catalogo Unico (ICCU) hi ha una edició variant amb el text recompost.  

És una edició en 4º i tipus gòtics, de 20 pàgines no numerades, amb la signatura a6, b4 i la primera caplletra ornada. L’exemplar forma part d’un recull amb edicions postincunables de la mateixa temàtica de les quals la BC conserva una bona selecció.

Stilus Curiae Romanae. Detall de la p. [1] (f. sign. a1)

Stilus Curiae Romanae. Detall de la p. [1] (f. sign. a1)

Iacopo, da Varazze. Legenda aurea 
[Lugduni : Gulielmus Regis, ca. 1483-1486]. Top.: Res 15-Fol
El cas de l’edició incunable de la Legenda Aurea, de Iacopo da Varazze, presentava una doble dificultat d’identificació. En primer lloc, per l’existència de múltiples edicions (amb mínimes variants) en tractar-se d’una col·lecció hagiogràfica o de vides de sants amb gran difusió des del segle XIII i que es convertiria en bestseller des dels inicis de la impremta, copant l’incipient mercat editorial. I, segonament, per les incompleteses del mateix exemplar (no té portada ni colofó i li falta el darrer full), fet que complica el coneixement real del nombre de pàgines i, per extensió, la comparació amb altres exemplars existents al món.

Com en els casos anteriors, es consultà el GW tenint present, però, que calia fer un càlcul aproximat de l’extensió de l’últim quadern. Es compararen altres edicions per a obtenir un patró general de l’obra i es determinà que sols faltava el darrer full del quadern N, l’N8.

La consulta,  tant al GW com al Typenrepertorium der Wiegendrucke  (Repertori de tipus mòbils d’incunables), confirmaren positivament les sospites: es tractava d’un incunable de la impremta de Guillaume Le Roy realitzat entre 1483 i 1486.  Però aquesta no va ser l’última sorpresa. Al final del registre del GW apareixia la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca Provincial dels Franciscans de Catalunya (carrer Santaló, 80 de Barcelona) com algunes de les biblioteques posseïdores d’aquest incunable.

Així doncs, i per tal d'esvair qualsevol dubte, es procedí a comprovar in situ els dos exemplars, que són idèntics, encara que el franciscà es conserva complet i conté algunes il·luminacions miniades de caplletres de gran bellesa. Com a colofó, cal destacar que el nostre exemplar està enquadernat amb un pergamí que conté un document legal d’origen català datat vers el 1437.

Legenda aurea. Detall de l'Incipit (f. sign. a2)

Legenda aurea. Detall de l'Incipit (f. sign. a2)

 

Eduard Botanch
Xavier González Cuadra
Àngels Sanllehy
Unitat Bibliogràfica 

Al Dr. Badia, in memoriam

 

Ara fa tres mesos, el 16 de novembre de 2014, ens deixava Antoni M. Badia i Margarit. Els habituals de les velles naus gòtiques del carrer del Carme recordaran fàcilment la seva figura estilitzada avançant pels passadissos, una mica de gairell però sempre elegant, amb americana, corbata  i una sempiterna cartera de cuir lluent, i la seva testa de senador romà, de mirada viva i sempre intel·ligent. La seva mort, que meresqué declaracions de personatges de tot l’àmbit cultural i polític, va ser també una pèrdua sentida per molts de nosaltres.

Antoni M. Badia i Margarit i Maria Cardús a la Biblioteca de Catalunya

Antoni M. Badia i Margarit i Maria Cardús a la Biblioteca de Catalunya

La relació del Dr. Badia –i la seva dona, Maria Cardús- amb la Biblioteca va ser estreta i duradora. En una carta d’un llunyà maig de 1973 Rosalia Guilleumas, directora de la Biblioteca i bona amiga de la parella, els demana si poden “precisar per quina època preveuen l’eventual trasllat de la seva biblioteca privada a la de Catalunya”, a fi de preveure les obres. La voluntat de la parella de donar llibres i papers a la nostra institució era ferma, però la tramitació portaria molt de temps. El primer oferiment formal del fons no arribaria fins a dos anys més tard. El 6 de setembre de 1975 el Dr. Badia adreçava una llarga carta a la sra. Guilleumas, en la qual, entre altres coses, indicava:

“L’objectiu de la lletra present és de reiterar-li per escrit el contingut de la conversa que tinguérem la meva muller i jo amb vostè, fa uns dies. Es tracta de fer, des d’ara mateix, donació a la Biblioteca de Catalunya de les següents col·leccions:

 I.     a) Una biblioteca especialitzada en lingüística, filologia i gramàtica de les llengües romàniques, sobretot de català i de castellà.

        b) Una sèrie de revistes (en nombre superior a vint), moltes d’elles completes, de la mateixa especialitat.

        c) Un conjunt de bastants milers de fullets (i extrets o separates), també sobretot de lingüística i filologia romànica.

(Totes tres col·leccions contenen molts exemplars únics a Barcelona – o que, si més no, hi són rars, singularment a biblioteques públiques -. Cal destacar-ne, per la seva raresa, la col·lecció d’extrets o separates).

II.     a), b), c). Una col·lecció complementària (composta també de llibres, revistes i fullets) de cultura general [...], col·lecció que serà incrementada un dia amb d’altres fons, que ara, de moment, no cediríem.

III.    Un arxiu documental compost dels elements següents:

        a) Papers i documents referents a associacions, activitats, iniciatives i projectes, etc. de la vida cultural catalana.

        b) Correspondència amb persones importants de la romanística internacional i de la vida cultural catalana.

        c) Originals manuscrits dels meus treballs; guions de discursos i conferències; fitxes de les meves publicacions i d’altres activitats universitàries i culturals”.

A la seva missiva, els Badia Cardús indicaven la seva intenció de continuar donant a la Biblioteca de Catalunya les obres de caire especialitzat que anessin rebent al llarg dels anys, alhora que demanaven algunes condicions: que, en vida seva, la col·lecció no fos fragmentada i es conservés en un espai únic, obert als donants i als investigadors. 

A principis de 1976 la directora responia acceptant el generós oferiment; el trasllat comença a materialitzar-se al llarg d’aquell mateix any, i la biblioteca filològica s’instal·là en l’altell situat al final de la sala de llevant. L’acceptació formal de la institució de tutela, la Diputació, es féu però esperar encara un quant temps: la instància formal fou presentada el juny de 1982. La Diputació, en un ofici de 16 de febrer de 1983, confirmava l’acceptació del donatiu i expressava l’agraïment de la corporació. Havien passat deu anys des de l’inici de les converses. Com deia Rosalia Guilleumas en una carta en què agraïa la paciència dels donants, “finis coronat opus”.

 

La biblioteca filològica Badia-Cardús

Els llibres havien començat a arribar durant el 1976, i les remeses continuarien arribant, de manera regular, fins al 1986; s’instal·laren en l’altell que hi havia al final de la Sala de Llevant (antigament Sala d’Humanitats). Els lliuraments anaven acompanyats de llistes curosament  preparades per qui havia estat la bibliotecària particular del Dr. Badia, Montserrat Mussons. Un dels volums del llibre de registre general de la Biblioteca es reservà per a la col·lecció Badia, i es catalogaren els llibres que no ho havien estat prèviament. Les obres s’identificaren doblement, amb un exlibris que figura a tots els volums i amb una signatura topogràfica començant per “Bad”, que identifica tota la col·lecció.

Exlibris de la Biblioteca Badia-Cardús

Exlibris de la Biblioteca Badia-Cardús

Des del seu inici, la biblioteca filològica fou oberta al públic investigador, tot i que amb una possibilitat de préstec limitada. Omplia així un buit important: moltes de les obres que la conformaven, especialitzades en llengua catalana i en lingüística i filologia romàniques, adquirides expressament o ofertes al seu propietari, eren úniques a Barcelona, ja que les circumstàncies del postfranquisme havien limitat molt l’adquisició d’aquest tipus de literatura científica.

A més de Montserrat Mussons, almenys dues altres bibliotecàries foren destinades a la biblioteca: Marta Algueró en els anys 80 i, sobretot, Montserrat Prat, responsable durant molt de temps de la biblioteca del Seminari de Romàniques de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona i, per tant, excel·lent coneixedora del material, que vetllà pel seu acondiciament físic, inicià la catalogació en línia del material i contribuí a la seva minuciosa indexació per matèries fins a mitjans 2007, en que la gestió dels impresos passà a la  Secció de Col·leccions generals.

Amb el temps, la col·lecció es va anar traslladant: de l’altell d’humanitats passà en els noranta a la Sala Torres Amat –reanomenada, en l’argot de la Biblioteca, sala Badia-, i d’allí, en els anys 2000, al magatzem general. Però la biblioteca filològica continuà sent –i ho ha estat fins a la mort del seu fundador– una biblioteca viva. Mes rere mes, el Dr. Badia continuà incrementant el seu fons amb totes les obres –llibres fullets, separates i tesis doctorals– que comprava o que rebia d’institucions científiques i de col·legues investigadors, sovint amb sentides dedicatòries. La utilitat de la biblioteca –que a hores d’ara compta amb més d’11.000 entrades, i encara n’hi ha per integrar!– ha estat un fet acomplert, i un goig per al seu donador; com deia el Dr. Badia en una nota a la direcció,

“I a mi em plau qui-sap-lo de veure, mentre estic treballant a la nostra sala, que sovint vénen a buscar un llibre que algú ha demanat a la sala de lectura. La funció social que somiàvem la meva muller i jo és una realitat”

 

L’arxiu personal d’Antoni M. Badia i Margarit

Els papers del Dr. Badia, que havien estat repartits entre el seu despatx a la Universitat i el seu domicili, ingressaren a la Biblioteca cap a l’any 2005. Es tractava d’un volum ingent de material, majoritàriament carpetes temàtiques però també manuscrits i mecanoscrits solts, cartes, documents i objectes personals, circulars, retalls de premsa... que, un cop instal·lats, ocupen, de moment, més de 500 capses d’arxiu.  

En un primer moment se’n va ocupar Montserrat Prat,  que va començar-ne l’ordenació a partir d’un esquema preestablert (A. General, B. Personal i Acadèmic, C. Congressos, F. Material de treball, I. Curriculum, L. Recull de Premsa). En jubilar-se, a mitjan 2007, la gestió de l’arxiu va passar a la Secció de Manuscrits, i l’esquema es modificà lleugerament per adaptar-lo a les pautes de la Secció. Joan Falcó va començar a treballar en la seva sistematització, iniciant per la sèrie de correspondència, i per la de congressos; a partir del 2010 s’hi incorporà Josep Martínez, que tot continuant el treball ja iniciat, emprendria el tractament i la descripció sistemàtica dels manuscrits autògrafs.

El Dr. Badia es va implicar de valent en l’ordenació de l’arxiu, ajudant sobretot en Joan i en Josep en la identificació d’alguns documents i fent suggeriments sobre alguns blocs. Les  visites van anar minvant els darrers temps, però fins a avançats els noranta anys va continuar venint setmanalment des de la Vall d’Hebron a la Biblioteca per aclarir dubtes i ajudar en l’organització dels seus papers, ajudes absolutament precioses que la saviesa i bonhomia del Dr. Badia van convertir, a més, en font perpètua d’ensenyaments.

Com en el cas de la biblioteca, l’arxiu ha estat també una entitat viva, que s’ha anat incrementant al llarg dels anys amb nous lliuraments –els darrers arribats molt recentment, amb motiu de la seva mort–. La magnitud ingent de la documentació i la seva complexitat fan que el fons estigui encara en procés d’ordenació i descripció; en l’actualitat, les sèries principals serien:

-          Documentació personal i familiar, que inclou entre altres materials sobre l’Institut Escola i la Mútua escolar Blanquerna, on estudiaren el Dr. Badia i Maria Cardús

-          Correspondència, més de vuitanta capses que inclouen cartes bescanviades amb tots els grans noms de la filologia romànica de la segona meitat del segle XX, i amb universitaris i investigadors de tot caire, així com correspondència familiar, en particular durant la guerra civil.

-          Autògrafs i material de treball de tota la seva obra publicada, articles inèdits, conferències i cursos, des de la seva tesina i tesi doctoral a les enquestes sobre la llengua dels barcelonins o als treballs sobre l’aragonès, la gramàtica, la sociolingüística, la lingüística diacrònica...

Enquesta per a La llengua dels barcelonins, [ant. 1969]

Enquesta per a La llengua dels barcelonins, [ant. 1969]

-          Activitat acadèmica i institucional, amb materials relacionats sobretot amb la seva activitat a la Universitat de Barcelona –de la que va ser rector durant vuit anys, entre 1978 i 1986–, amb l’Institut d’Estudis Catalans o amb societats científiques internacionals

-          Documentació sobre congressos, des de 1948 fins a l’any anterior a la seva mort, més de 50 capses entre les quals destacarien les dedicades a la ininterrompuda sèrie de congressos de lingüística romànica (entre ells tota l’organització del de Barcelona, el 1953), de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes o del II Congrés internacional de llengua catalana de 1986.

El fons dóna una visió extraordinària de la personalitat i trajectòria acadèmica d’Antoni M. Badia, però també del panorama científic i universitari català, i de les seves relacions amb els seus homòlegs internacionals, durant pràcticament seixanta anys. L'honestedat científica i intel·lectual del Dr. Badia li causaren de vegades algunes friccions, particularment en l’època de rector –la seva renuència a les titularitzacions més per raons personals que científiques, tan freqüents a les nostres institucions, li causà molts maldecaps–, però constitueix un exemple a seguir. Els que estudiàrem i treballàrem en aquells temps a la Universitat el recordarem sempre arribant a la Universitat de Barcelona no en cotxe oficial, sinó amb el seu sis-cents...

El seu llegat material  a la biblioteca ha estat importantíssim, i la seva saviesa i el seu tracte afable seran difícils d’oblidar.

Joaquim Molas, Manuel Jorba, director de la BC, Antoni M. Badia i Maria Cardús

Joaquim Molas, Manuel Jorba, director de la BC, Antoni M. Badia i Maria Cardús (1994)

 

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits

Joan Maragall és reconegut arreu com a gran poeta, però sabíeu que també va ser un excel·lent periodista i que és considerat un dels primers intel·lectuals moderns del país? Aquesta és una faceta força desconeguda del seu itinerari com a creador que ens proposem revelar.

Maragall, tot i tenir una gran tirada a les lletres i la poesia i haver manifestat una viva inquietud artística des de la seva joventut, va estudiar dret obligat pel seu pare i, un cop llicenciat als vint-i-quatre anys, va entrar a treballar de passant al despatx de l'advocat Danés. Allà, segons explica en una carta a Josep Maria Lloret, «se van desvaneciendo mis ilusiones respecto á una gloria mas ó menos literaria, asisto metódicamente al despacho del señor Danés, mi cabeza se vá sentando».

Quatre anys més tard, el 1888, d’estiueig a Puigcerdà, coneix Clara Noble Malvido, amb la que es casarà el 1890, amb trenta anys. Fins llavors Maragall encara no havia encarrilat la seva vida professional ni personal i, a instàncies del seu pare i del  sogre ­—que li havien exigit que per casar-se havia de tenir «el dia ocupat»­—, entra a treballar al despatx de l'advocat Brugada. I quan semblava que s’havia  resignat a ser un advocat de segona, troba per casualitat una feina addicional al Diario de Barcelona (conegut com a «Brusi» en referència al cognom del seu propietari) fent de secretari personal del director, don Joan Mañé i Flaquer. S'obria així una nova perspectiva professional.

 

Carta de Joan Maragall a Antoni Roura, del 22 d’octubre de 1890 (mrgll-Mss. 6-53-7/1,7/3)

Carta de Joan Maragall a Antoni Roura, del 22 d’octubre de 1890 (mrgll-Mss. 6-53-7/1,7/3)

 

Transcripció: «Lo senyor Martí vá venir á proposarme ser lo secretari particular d'en Mañé y lo seu portaveu en la redacció del "Diari". De moment la cosa no'm vá agradar per la falta d'afinitat entre las mevas ideas y las del "Diari"; pro ben pensat vaig trobar qu'en cuan á tenir ideas, alló que s'en diu "ideas", jo no'n tinc gayres, y que lo mateix "Diari" no's podia ben assegurar que'n tingués massa; quedan l'olor de ranci d'aquella Redacció, pro un s'há de fer á tantas menas d'olors en aquest món! Ademés, en cuestió d'un parell ó tres d'horas diarias, y en quedavan vint y una per a desinfectarse».

Fins dos anys després les seves funcions no van estar relacionades amb la tasca d’escriure. El 22 d’octubre de 1892 publica el seu primer article, «El Paraguay», i comença a escriure articles de fons al Diario de Barcelona amb assiduïtat. L'èxit com a articulista fa que també tingui l'oportunitat de fer col·laboracions a La Renaixença, La Veu de Catalunya i d'altres publicacions de l’època. Aquesta feina li suposa, en fi, la seva professionalització com a escriptor.

D’aquesta època inicial cal destacar el seu primer article en català, «Nietzsche», que va publicar a la revista L'Avenç el juliol de 1893 i va signar amb el pseudònim «Panphilos». Com a conseqüència d’aquest text, on exposa les principals idees del filòsof i en tradueix fragments d’obra, Maragall és considerat l’introductor de Nietzsche no tan sols a Catalunya, sinó també a Espanya.

De llavors ençà es va consagrar la seva vocació com a escriptor i intel·lectual i com a clar referent cultural, capdavanter dels aires de modernitat que circulaven per Barcelona. Tant és així que a principis del 1899, Enric Prat de la Riba va refundar La Veu de Catalunya com a òrgan de la Lliga Regionalista i oferí la direcció del diari a Maragall, que la va refusar.

En els seus articles setmanals Maragall parlava sobre la ciutat, sobre política propera i internacional, sobre costums i sobre els nous invents. Tenia una clara vocació didàctica i mirava de guiar la burgesia barcelonina, que considerava greument mancada d'inquietuds culturals.

Diario de Barcelona, el 1895 (mrgll-Ftgr. 18, 27)

Maragall a la redacció del Diario de Barcelona, el 1895 (mrgll-Ftgr. 18, 27)

 
Fidel a les seves idees i al seu ofici de periodista, l’11 de setembre de 1902 va publicar «La Patria Nueva», article polèmic que li costà un processament. La publicació de «San Jorge, patrón de Cataluña», «Sentimiento catalanista» i «El trágico conflicto» van suposar un nou enfrontament amb el llavors director del Diario de Barcelona, Teodor Baró, i Maragall abandonà la redacció del diari  l’abril del 1903 per discrepàncies polítiques. En aquests anys hi havia escrit més de tres-cents articles que va utilitzar per infiltrar les idees modernistes a la burgesia conservadora de l’època. 

 

Carta de Joan Maragall a Enric Prat de la Riba, del 7 de maig de 1903 (mrgll-Mss. 6-43-3)

Carta de Joan Maragall a Enric Prat de la Riba, del 7 de maig de 1903 (mrgll-Mss. 6-43-3)

 

Transcripció: «Desde la mort de Don Joan Mañé me trobava mes que may violent en el Diari, perque encare qu'ab el director senyor Brusi y ab tots els companys mitjansava molt bon afecte personal y una mútua cundescendencia que suavisaba certs antagonismes de sentiment, lo cert es que cuan la lluyta pel catalanisme cobrava intensitat y acuïtat el Diari era dirigit irresistiblement en un sentit divergent del meu impuls y fins, al meu entendre, de son dever y de sa conveniencia. De tots modus m'hi anava aguantat per l'afecte que hi tenia posat y perque "no semblava qu'alli podria ferhir algun bé mes qu'en altra banda. Pero vingué un davantal sobre eleccions que pera mi fou l'última empenta: y cregut llavoras que la meva cooperació, per ben interéssada que fos, en una publicació qu'al costat dels meus articles inspirats en l'amor á Catalunya senyalaba un criteri negatiu qu'en cert modo cumprumetia á tota la redacció, resultava una cooperació culpable ó dubtosa, vaig posar cuatre ratllas al senyor Brusi separantme del periodich. Axò m'há deixat, ho confesso, un bon xich adolorit pero també ab un sentiment de independencia y de dignitat satisfeta que m'aconsola l'adoloriment.» 

Entre 1904 i 1906 va col·laborar quasi setmanalment a LaIlustració Catalana, de 1905 a 1906 ho tornà a fer al Diario de Barcelona sense formar part, però, de la redacció, i el 1908 assíduament a La Lectura de Madrid i al suplement Los Lunes del diari El Imparcial.

Joan Maragall no va estar mai vinculat a cap partit ni es va involucrar en política, tot i que se servia dels articles per a expressar les seves idees polítiques. Els fets de la Setmana Tràgica, però, ocorreguts a Barcelona entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909, el van indignar, i va decidir parlar als seus conciutadans mitjançant la ploma. L’1 d’octubre de 1909 va publicar a La Veu de Catalunya l'article «Ah! Barcelona», on acusa subtilment la ciutadania de Barcelona i mira de despertar-ne la seva consciència col·lectiva.

Com que hi havia detinguts, alguns de dubtosa culpabilitat, el 10 d'octubre va escriure un segon article, «La ciutat del perdó», on fa una crítica ferotge a la burgesia dominant i demana que s’exigeixi l'indult de Francesc Ferrer i Guàrdia i els altres detinguts. Va enviar l’article a La Veu de Catalunya tres o quatre dies abans que s’executés la condemna, i si bé li van arribar les proves de composició, el director del diari, Enric Prat de la Riba, en va impedir la publicació pel compromís que tenia amb el president Maura. L’article no arribà a veure la llum fins uns anys més tard.

Primer full del manuscrit de «La ciutat del perdó» (mrgll-Mss. 7-11-3/1-7)

Primer full del manuscrit de «La ciutat del perdó» (mrgll-Mss. 7-11-3/1-7)

 

El tercer article que cal esmentar per la seva transcendència el va escriure el desembre del 1909, «La Iglésia cremada», inspirat en l’impacte que li va causar assistir a una missa celebrada en una de les esglésies que havien estat cremades. Hi critica el distanciament entre l’església i el poble i denuncia que l’església sigui sempre al costat de la burgesia, mantenint, per exemple, barreres culturals com l’ús del llatí o l'ostentació de riquesa en els temples. La publicació del text es va retardar per unes revisions que havia de pactar amb alguns membres del clero i al final, segons comenta el mateix Maragall, «aparegué bon xic deformada» pels retocs soferts.

El 1910 ja es dedicava totalment a la creació literària i només exercia de periodista quan el temptava un fet important d'actualitat o un gran moviment d'opinió. El maig 1911, finalment, reprèn la col·laboració setmanal al Diario de Barcelona fins a la seva mort, el 20 de desembre.

L'Arxiu conserva alguns dels manuscrits periodístics de Maragall i dos reculls d’articles impresos, així com també bibliografia especialitzada sobre el tema i un parell de tesis doctorals molt interessants que no s’han publicat.

També disposem d'una base de dades en línia que permet cercar els articles de Maragall per títol, matèria, data de publicació o resum.

Esther Vilar
Arxiu Maragall 

Cent anys després que la Biblioteca obrís al públic, volem explicar l’evolució d’un dels seus serveis, potser el més valorat i a la vegada qüestionat: El Servei de Préstec. Aquest servei ja estava previst als Estatuts de la Biblioteca de Catalunya formulats l’any 1914, però va quedar en suspens fins a nou avís; no es va inaugurar fins al dia 7 de gener de 1916, tal com es pot llegir en el Butlletí de la Biblioteca de Catalunya d’aquell any.

Orígens del servei

La inauguració del Servei de Préstec fou un fet molt innovador. A banda de la Biblioteca del Consell de Pedagogia, no es coneixia cap altre centre de Barcelona amb característiques similars que portés a terme un servei semblant. Alguns anys abans, Josep Pijoan enaltia els beneficis del préstec a domicili en un article de la Veu de Catalunya de l’any 1910. En aquest també feia referència a l’existència d’un servei de préstec a la biblioteca de l’Ateneu (només per a novel·les) i a la Junta de Museus de Barcelona. Pijoan defensava en favor del préstec a domicili que alguns estudis només es podien fer al lloc de treball, on un es podia allunyar de distraccions externes i envoltar-se només dels propis papers i objectes habituals.

Però un llibre en préstec sempre pot estar en perill, fins i tot en mans de l’investigador més erudit. Precisament en aquell temps es parlava molt d’una anècdota protagonitzada per Manuel Milà i Fontanals, de qui es deia que havia retornat un llibre amb un peculiar senyal a dintre: una cua d’arengada!

El mateix Pijoan s’encarrega d’explicar-nos què pensava d’aquest fet en l’article esmentat abans. Els llibres no són per embrutar-los però tampoc per tenir-los a dins d’un armari i no treure’n profit.

         “Val més trobarhi tots els bacallàs i arengades del mon, que no pas que un home com don Manuel Milà se n’hagués hagut de servir difícilment”. (Josep M. Pijoan, “Les petites llibertats” a La Veu de Catalunya, 3 de novembre 1910)

El primer any de funcionament del Servei de Préstec, s’hi van inscriure 113 usuaris, quasi tots els “llegidors” estrangers de la Biblioteca, i es van prestar 411 llibres. En la imatge següent podem veure la classificació dels préstecs de l’any 1916 per mesos i matèries.

Butlletí de la Biblioteca de Catalunya. Vol. 03, Any 3, Núm. 06 (gen.-des. 1916). P.154

Butlletí de la Biblioteca de Catalunya. Vol. 03, Any 3, Núm. 06 (gen.-des. 1916). P.154

 

Aquests números són insignificants si els comparem amb els que s’han prestat 100 anys després.

Préstec personal. Gener-desembre 2014

Préstec personal. Gener-desembre 2014

 

El primer llibre prestat

Gràcies a la informació conservada a l’Arxiu Administratiu de la Biblioteca, podem saber que el primer llibre prestat a la Biblioteca de Catalunya va ser Leitfaden der Psychologie, del filòsof i psicòleg alemany Theodor Lipps. El primer llibre de registre mostra que la majoria dels llibres prestats eren en llengües estrangeres, segurament perquè els qui utilitzaven aquest servei eren lectors forans.

Primer llibre de registre de préstec de la Biblioteca de Catalunya. Top. Arx. Adm. C.2124

Primer llibre de registre de préstec de la Biblioteca de Catalunya. Top: Arx. Adm. C.2124

 

L’any 2014 els primers llibres prestats no han estat tan internacionals; el primer demanat en préstec personal ha estat la novel·la L'Illa de l'holandès, de l’escriptor i periodista valencià Ferran Torrent. Uns minuts abans però, ha sortit en Préstec Universitari Consorciat el llibre El Monestir de Santa Maria de Cervià i la pagesia : una anàlisi local del canvi feudal : diplomatari segles X-XII del dr. Lluís To Figueras.

Un cop d’ull a les normes

La normativa de préstec ha anat variant al llarg del temps. La que es va establir amb els primers estatuts era més senzilla que l’actual, només constava de tres punts:

No podran ser objecte de préstec: 1) els llibres que formin part de la Biblioteca de mà i aquells que, a judici del Director, siguin més sovint demanats; 2) els fons que formin part de Seccions especials de la BIBLIOTECA, 3) els llibres que, no estant inclosos en les categoríes, no puguin, a judici del Director, esser objecte de préstec.

Calia però, pagar un dipòsit de 20 pessetes, que eren retornades amb la devolució dels llibres.

Targeta de préstec de Josep Carner. 1924. Top. Arx. Adm. C 490

Targeta de préstec de Josep Carner. 1924. Top. Arx. Adm. C 490

Actualment el préstec és gratuït i el nombre de documents ―que ha anat variant al llarg dels anys― ha augmentat de cinc a vuit. Les competències de conservació i preservació que l’actual marc legal atorga a la Biblioteca de Catalunya fan necessari limitar el préstec per tal de garantir que la Biblioteca pugui portar a terme aquestes funcions.

La normativa actual queda definida de la següent manera:

 

Obres excloses de préstec. Servei de Préstec Personal

Obres excloses de préstec. Servei de Préstec Personal

Sobre els llibres perduts, reclamacions i queixes

Una de les principals tasques del Servei de Préstec ha estat i encara és gestionar les reclamacions i controlar els exemplars extraviats. En la imatge següent podem veure un llistat d’exemplars extraviats l’any 1937.

Llibres perduts. 1937. Top: Arx. Adm. C.1192/5

Llibres perduts. 1937. Top: Arx. Adm. C.1192/5

 

Afortunadament, molts dels que consten perduts es van poder recuperar, gràcies al seguiment que el personal feia habitualment, com es pot observar en les instruccions següents.

 

Instruccions per la bibliotecària encarregada del préstec. 1947. Arx. Adm. C.1192/5

Instruccions per la bibliotecària encarregada del préstec. 1947. Arx. Adm. C.1192/5

 

Com dèiem al començament, aquest ha estat i és un dels serveis més controvertits i per això no han faltat les queixes. Avui dia es limiten en general a les obres excloses de préstec i al temps d’espera per obtenir els documents. Però, la veritat és que quasi quatre milions de documents repartits en més de 61.000 m requereixen el seu temps de lliurament!

De la mateixa manera, les primeres queixes registrades es refereixen a les obres excloses de préstec. L’any 1939 es van excloure també del servei de préstec les novel·les posteriors al S.XIX i això va ocasionar diverses reclamacions i cartes al director. Els investigadors ―alguns d’ells traductors― demanaven fer-ne ús per motius professionals.

Full de préstec de la Biblioteca Central. Top: Arx. Admin. C. 1208/12

Full de préstec de la Biblioteca Central. Top: Arx. Admin. C. 1208/12

 

La dècada dels setanta i vuitanta va ser prolífica en queixes sobre el servei. En destacarem les centrades en la restricció geogràfica i en el temps d’espera. Només els residents a Barcelona ciutat podien gaudir del servei. Amb els anys la restricció es va anar reduint i s’hi van incloure altres poblacions de l’àrea metropolitana per arribar finalment a tot Catalunya. Actualment la residència dels usuaris no es cap obstacle per gaudir del servei. En relació al temps d’espera, una de les principals reclamacions consistia en la prohibició de treure en préstec el mateix llibre que s’estava consultant a la sala de lectura. Per endur-se el que s’estava llegint, calia esperar al dia següent. Aquest aspecte es va solucionar a principis dels noranta, quan es va establir definitivament que el servei de préstec havia de ser immediat.

El préstec 100 anys després

Des de la inauguració del servei l’any 1916 fins a l’actual 2015, el Servei de Préstec ha evolucionat molt. Alguns dels canvis que s’han produït avui dia ens poden semblar evidents, sobretot els referents a l’automatització. El cert és que les noves tecnologies han simplificat molt els diferents processos, i sobretot han facilitat la difusió d’altres serveis relacionats com ara el Préstec Consorciat.

Avui dia amb Internet l’usuari pot controlar i gestionar els seus préstecs des de casa; demanar, renovar i cancel·lar el que consideri oportú.

No sabem com evolucionarà en un futur, però el que el 1986 semblava una utopia avui és més que una realitat.

Normativa interna i per als usuaris.1985-1986. Arx. Admin. C. 1092/3

Normativa interna i per als usuaris.1985-1986. Top: Arx. Admin. C. 1092/3

 

Bibliografia

Fontanals Jaumà, R. i Losantos Viñolas, M., Biblioteca de Catalunya, 100 anys : 1907-2007. Barcelona : Biblioteca de Catalunya, 2007.

 

Salomé Cerezuela
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Pels volts de 1914, la Biblioteca de Catalunya s'obria al públic en una saleta del Palau de la Generalitat, amb un equip format per onze treballadors: un director, un inspector, tres adjunts, cinc auxiliars i un porter. Actualment, la BC compta amb una plantilla de gairebé cent seixanta persones.

 

foto_1

IX sessió plenaria de l'IEC de 15 oct. 1913

 

El primer director, Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887 – 1982), fou nomenat per la Ponència de la Biblioteca de l’IEC, l’abril de 1913. Va ser director fins al gener del 1939, any en què fou depurat dels seus càrrecs pel règim franquista. En acabar la Guerra Civil, el seu expedient va ser destruït. Després de quaranta anys, se li va retornar el càrrec de Director (honorari) de la BC. Va obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1969, i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya el 1980.

Jaume Massó i Torrents (Barcelona, 1863 – 1943), fou nomenat Inspector de l’IEC en la novena sessió general, l’octubre de 1913. El 12 de gener de 1914 se li assignaren 150 pessetes com a retribució mensual. El sou anual era de 1.800 pessetes. El 1928 se li va fer l’adaptació al càrrec d'"inspector encargado de la Sección de Estampas y Grabados de la Biblioteca de Catalunya” amb un sou anual de 4.000 pessetes. L’any 1934 el nom del càrrec es catalanitzà pel d'Inspector Cap del Departament d’Estampes i Gravats, amb un sou anual de 6.000 pessetes, i el 1938 passà a ser Cap de Negociat de Segona, amb el sou anual de 9.000 pessetes. O sigui que en 24 anys el seu sou es quintuplica! Ben bé igual que ara…

Els adjunts cobraven una mica menys: tenien un sou anual de 1.500 pessetes; és a dir, 125 pessetes al mes. Els tres adjunts van ser: Ramon d’Alòs-Moner (adjunt bibliotecari i arxiver), Eudald Duran i Reynals (bibliotecari i adjunt segon, que havia començat a catalogar els llibres de l’IEC el 1911) i el tercer, que va substituir a Manuel de Montoliu, va ser Josep Maria de Macià i d’Espona. Aquest darrer, des del 1934 fou nomenat Cap del Departament de Relligament (també anomenat Relligatge) de la BC, amb un sou anual de 6.000 pessetes, i el 1938 va ser adaptat a la categoria d’Oficial Primer, amb un increment de sou de 1.000 pessetes anuals.

Les primeres auxiliars bibliotecàries. D’esquerra a dreta, Cèlia Albert, Elvira Zimmer, Josefina Costumà i Mercè Robles. 1914-1915

Les primeres auxiliars bibliotecàries. D’esquerra a dreta, Cèlia Albert, Elvira Zimmer, Josefina Costumà i Mercè Robles. 1914-1915

I les dones, quan apareixen i amb quin càrrec, en aquesta institució? Doncs en la figura d’auxiliar de biblioteca, tasca femenina per excel·lència en aquell moment. Quatre dels cinc primers auxiliars van ser les senyoretes Mercè Robles, Elvira Zimmer, Cèlia Albert i Josefina Costumà. L’escrivent, Alfred de Nadal, completava l’equip. Tal com la Reis Fontanals ens explica en aquest mateix blog, a l’apunt Les primeres bibliotecàries de la Biblioteca de Catalunya (27/08/2013):  “Si bé inicialment es van contractar joves procedents de l'Institut de Cultura de la Dona per a l'atenció al públic, amb la creació de l'Escola de Bibliotecàries (1915), a partir de 1918 es van poder contractar promocions de bones professionals per gestionar la Biblioteca.”

El 1914 les auxiliars cobraven 75 pessetes mensuals, 900 pessetes l’any. El 1938, les senyoretes bibliotecàries, adaptades a la categoria d’Oficial Segon, passaren a cobrar 5.000 pessetes anuals.

I finalment, hi havia un auxiliar de magatzem, en Fèlix Ruiz, i el porter, Martí Llissà, el salari dels quals no en tenim notícia.

No s'esmenta quina era la jornada laboral de la plantilla. Però l’horari d’obertura de la biblioteca al públic sí que hi consta: era de 10h a 13h i de 17h a 20h, excepte els dilluns al matí. Suposem que devien completar l'atenció al públic amb feines internes a porta tancada.

Sala de Lectura de la Biblioteca de Catalunya, al Palau de la Generalitat. 1914

Sala de Lectura de la Biblioteca de Catalunya, al Palau de la Generalitat. 1914

Segons la memòria de la biblioteca de 1914, d'on s'han extret algunes d'aquestes dades, la despesa total de personal era de 15.900 pessetes.

Amb cent anys a l'esquena, la BC ha crescut en nombre de treballadors, espai, fons, usuaris, visibilitat i experiència. Els avenços tecnològics hi han col·laborat, però no hagués estat possible sense l'herència dels onze pioners que van engegar la biblioteca.

 

Lourdes Martin
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Sempre hi ha hagut nens orfes o abandonats i les institucions de beneficència i l’Església, des de ben antic, n’han tingut cura. Se n’han fet càrrec, alimentant-los, vestint-los i preparant-los per a integrar-se a la societat.

A Barcelona els hospitals del segle XIII i XIV ja acollien els nens abandonats i orfes. A partir de 1401, quan es va fundar l’Hospital de la Santa Creu, aquest va continuar la tasca assistencial. El primer llibre de registre d’infants que es conserva a l’arxiu de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu és de 1411-1413.

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

El funcionament de l’Hospital va estar reglamentat, des de ben aviat, amb les Ordinacions de 1417. Posteriorment, en les Constitucions que deuhen observarse en la Iglesia y Hospital General de Santa Creu de Barcelona, s’expliquen de forma detallada les funcions del personal de l’Hospital, que ens permeten fer-nos una idea de la gestió i organització dels infants. Per altra banda, els llibres de registre de l’Arxiu de l’Hospital —especialment els llibres d’expòsits i d’afermaments— són una font d’informació imprescindible per saber el nombre d’infants, la seva procedència, què portaven quan entraven a l’Hospital, quant de temps vivien  —molt poc, la gran majoria—i a on anaven a parar quan es feien grans.

L’Hospital acollia els infants des que naixien fins que començaven a treballar. Encara que a les Constitucions s’indica que els nens s’hi estaven fins als 7 anys o més, a partir dels llibres de registre de l’Arxiu es veu que molts d’ells marxaven ben aviat; habitualment l’Hospital signava un contracte (afermament) amb la persona que els acollia, com a aprenent, criada o a vegades en qualitat d’afillat. Tanmateix, es donen casos que els nens marxen amb poc més de 2 anys, el que fa pensar que la família que l’acollia, encara que el volgués com a aprenent o criada, estaria un temps tenint-ne cura com a nadó que era. 

Aquí tenim tres exemples d'afermaments, dos nois de 10 anys i una noia de 2, que al final del temps de contracte rebrà la quantitat de 30 lliures com a dot.

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Ítem te lo sènyer en Bernat Çacarrera un infant appellat Miquelet del Hospital de adat de deu anys lo qual li mes mossèn Baró, prior llevors del dit Hospital, ab carta feta an poder den Johan Torró, notari; ell té lo canellari (de canelar: calendari) del temps e de la soldada. E lo dit Miquelet és bon fadrí, e va ben calsat e ben vestit e és ben sa, que li fan tant com propiement a sos infants, e estan devant lo Carme. (una altra mà:)E ara està prop lo portal del Temple en l.alberch de madona Rigo. Viu és

 

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Claramunda. Ítem aquell mateix dia ab carta en poder del dit notari, lo dit prior aferma ab en Berthomeu de Liger na Claramunda de adat de .ii. anys e mig e fou-li masa  a xiiii anys e promès li dar a la fi del temps xxx lliures. Viva és

 

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Barnadó. Ítem a v de abril de dit any, los honorables n.Anthoni Bussot e Johan Boschà, administradors del dit Hospital, afermaren ab en Jordi Miquell qui està al palau de la regina Margalida, en Barnadó, infant, a .x.  anys. e promès de provehir-lo e mostrar-li letres.  E lo demunt dit Barnadó és bon fadrí e és sa e viu. E aprèn bé de letres, e està ab lo dit Jordi Miquell qui és mestre de le escola maior. Així bé pot ésser bo que lo mestre [lo] té en casse e lo té axí con si fos son fill. Viu és

Els nens de l’Hospital estaven organitzats en diferents departaments, segons l’edat i el sexe: dides, govern, expòsits i donzelles. Al departament de dides hi havia els infants que encara s’havien d’alletar. Tanmateix, la majoria dels nadons s’enviaven fora, a casa de les dides que se’n feien càrrec a canvi d’un sou. Segons el Kalendario y guía de forasteros en Barcelona,  el 1805 hi havia fora de l’Hospital 934 infants. A l’Hospital, en canvi, només 40 nadons, a càrrec de 16 dides. No sabem fins a quin punt són correctes les xifres del Kalendario, però no deixen de ser impressionants.

Els nens s’estaven a casa de les dides fins al voltant dels dos anys, i llavors els podien tornar a l’Hospital, tal com es veu al llibre de registre, que indica quan torna cada nen. Si volien, però, podien quedar-se’ls fins més endavant. A partir dels dos anys passaven al departament de govern. Quan els nens tenien entre 5 i 7 anys (varia segons la font i l’època de l’Hospital) les noies passaven al convent de les donzelles i els nois al departament d’expòsits.

Hospital de la Santa Creu. Pati

Hospital de la Santa Creu. Pati

Segons les Constitucions, hi havia una clara diferència entre nois i noies. Els nois aprenien a llegir, escriure i a fer operacions aritmètiques bàsiques, mentre que les noies, des de ben petites, “se instruyen en las labores de su sexo hasta que toman estado”. Quan les noies es casaven, l’Hospital els donava 25 lliures catalanes com a dot, 14 per fer-se un vestit, i una arca amb 24 canes de llenç nou llis, cinc canes sis pams per a tovallons i dues canes per al que volguessin, i tota la roba que utilitzaven.

Els infants es llevaven ben aviat, generalment al voltant de les 6. Les nenes més grandetes s’havien d’ocupar de les petites, cuidar que es vestissin, es rentessin i pentinessin, i de seguida es posaven a fer feina. Les noies feien torns per treballar a la cuina, i aprendre a cuinar i rentar. A més, aprenien a filar, cosir, fer mitja, crespar, planxar i fer puntes.

Els nois tenien un mestre que els havia d’ensenyar a llegir, escriure, comptar i els primers rudiments o regles de la gramàtica. Feien classe tres hores de matí i tres de tarda, en horari diferent segons fos estiu o hivern.  El mateix mestre era l’encarregat de cuidar-se d’ells fora de l’horari de classe, que no sortissin al pati ni al carrer, perquè no “demanen caritat als que passen, suposant los màtan de fam”.

Els nois entraven d’aprenents als tallers dels mestres de diferents gremis de la ciutat. Els mestres dels tallers tenien certs avantatges pel fet  d’acceptar expòsits com a aprenents. A l’arxiu de l’Hospital es conserven causes i suplicacions de l’Hospital a les diverses confraries, al llarg del segle XVIII, demanant-los que eximissin els mestres del pagament del dret de mestria quan acceptessin expòsits de l’Hospital com a aprenents. Apareixen causes i suplicacions contra les confraries de velers, sabaters, i courers, teixidors de lli, assaonadors, etc. Per altra banda, també estaven exempts de pagament del dret de mestria els aprenents que es casessin amb noies expòsites de l’Hospital.

El 1853 es va construir, al carrer Ramalleres, la casa de Maternitat i Expòsits, i a partir de llavors l’entrada de nens a l’Hospital, que havia estat una constant durant més de 400 anys, va minvar fins a desaparèixer del tot. Amb tot, ens queden les històries dels centenars d’infants que hi van passar, registrades en els llibres de l’Arxiu de l’Hospital.

 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents
 

 

Bibliografia

Hospital de la Santa Creu (Barcelona) (1756 o post.). Constitucions que deuhen observarse en la Iglesia y Hospital General de Santa Creu de Barcelona . Barcelona : en la estampa de Francisco Suriá .

Hospital de la Santa Creu (Barcelona). Llibre de afermaments dels expòsits y expòsitas del Hospital General de Santa Creu de Barcelona que comensa en lo any 1401 y acaba en lo any 1446

Illanes Zubieta, Ximena (2013). “Aprendiendo a vivir. Trabajo y servicio de niñas y niños acogidos en el Hospital de la Santa Creu de Barcelona (1401-1510)”. Revista de Historia Iberoamericana [en línea], 2. http://revistahistoria.universia.net/pdfs_revistas/articulo_219_1387395189049.pdf (consultat 1/12/2014)

Roca, Josep Maria (1920). Ordinacions de l’hospital general de la Santa Creu de Barcelona: any MCCCCXVII, Barcelona: Associació General de Metges de Llengua Catalana.

Vinyoles,Teresa; Illanes, Ximena (2012). “Tratados como hijos e hijas” dins Mélanges  de l’École française de Rome. Italie et Méditerranée.  Roma: École française de Rome. pp. 209-222 http://mefrim.revues.org/253#tocto1n4 (consultat 1/12/2014)

Vinyoles, Teresa; González, Margarida (1982). “Els infants abandonats a les portes de l’hospital de Barcelona (1326-1439)”  La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña Medieval.  Barcelona: CSIC. vol. II, p. 278.

Vinyoles, Teresa (2013). “L’esperança de vida dels infants de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona”, Anuario de Estudios Medievales, 43, 1, p.291-321. http://estudiosmedievales.revistas.csic.es/index.php/estudiosmedievales/article/viewArticle/442 (consultat 22/11/2014)

El 14 de novembre de 1924, ara ha fet 90 anys, Radio Barcelona (EAJ-1) emetia el seu primer missatge des de l’Hotel Colón de la ciutat comtal. Enguany, l’emissora commemora el nou aniversari amb la publicació d’un blog, on podreu trobar informació sobre les activitats centrals de l’efemèride (des de la seva exposició fotogràfica dels anys 20 i 30 a Catalunya Aquí comença tot : els primers anys de Ràdio Barcelona, fins als concerts que es duran a terme a la seva seu, passant pel concurs “Idea Radio”). Dos dels apartats del blog estan dedicats a documents sonors. Un, 90 anys, 90 veus, incorpora missatges de personalitats vinculades d’una manera o altra a Ràdio Barcelona que, en dos minuts, resumeixen la seva relació amb l’emissora. L‘altre, amb talls de veu extrets de l’arxiu històric, alguns dels quals pertanyen a l’Archimag, que custodia la BC.

Els aniversaris de Ràdio Barcelona han anat deixant una empremta que encara dura. Per parlar només dels més significatius, per a la commemoració del 30è aniversari el 1954, l’emissora va crear els primers Premios Ondas, que es van lliurar el 14 de novembre d’aquell any i que han esdevingut una cita imprescindible per al reconeixement del treball fet en mitjans de comunicació, encara avui. El disc 50 aniversario de Radio Barcelona va suposar recopilar, en 2 discos LP, una selecció de talls de veu, esdeveniments i programes que s’havien emès fins el 1974. La narració va ser a càrrec del conegut presentador Joan Castelló Rovira amb guió de Ventura Porta Rosés i sota la direcció de Jordi Janer, del qual parlarem més endavant. L’exposició Temps de Ràdio va servir per celebrar el 75è aniversari i es va dur a terme al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona del 12 de novembre de 1999 al 6 de febrer del 2000. Per a aquella ocasió, la Biblioteca de Catalunya va digitalitzar molts dels talls de veu de l’Archimag que els ciutadans podien escoltar en el recorregut de l’exposició, i que es van editar juntament amb el catàleg.

Tot i que no es pot considerar pròpiament una activitat lligada a un aniversari, el 1934 -deu anys després de la primera emissió- Ràdio Barcelona va importar d’Alemanya la primera màquina enregistradora de discos instantanis, de la casa Propavoz. Altres celebracions d’aniversari de Ràdio Barcelona han deixat testimonis impresos i sonors, que podeu consultar als fons de la Biblioteca com, per exemple, el radioteatre La radio: gran protagonista, escrit per a celebrar els seus 47 anys. O la tertúlia sobre la radiodifusió a Espanya, preparada amb motiu del 60è aniversari, que va reunir al programa “Las Cenas de La Dorada”  Marcelino Rodríguez de Castro, director de Radio Minuto, Jorge Arandes, director de Radio Salud, Iñaki Gabilondo, cap d'informatius de la SER, Charly Diego, realitzador de programes de Ràdio Barcelona, Juan Manuel Soriano, director adjunt de RNE a Catalunya i José Luis Surroca, director de Radiocadena, amb la locució del sempre present Joan Castelló Rovira.

La Biblioteca de Catalunya s’uneix a la celebració d’aquest norantè aniversari, com ja ho va fer en ocasió dels seus 70 anys el 1994, quan els seus fons històrics es van dipositar en aquesta institució. Aquell mateix any, es va editar 78 r.p.m.: selecció dels fons de Ràdio Barcelona cedits a la Generalitat de Catalunya, un disc commemoratiu que recollia una selecció de músiques de la col·lecció de l’amplíssima discoteca de l’emissora, i que us podeu descarregar gratuïtament a la botiga virtual de la BC. Al mateix temps, sortia a la llum el llibre de Rosa Franquet Ràdio Barcelona: setanta anys d'història (1924-1994).  

Celebrar-ne els aniversaris, però, no ha estat l’única activitat de la Biblioteca de Catalunya vinculada amb aquest fons. Cal recordar que, a la relació contractual amb Ràdio Barcelona, consta el compromís de la Biblioteca per digitalitzar el fons sonor de l’Archimag. Aquest compromís s’ha anat duent a terme bàsicament de dues maneres: amb una digitalització progressiva a demanda (tant dels usuaris de la biblioteca com dels mateixos professionals de Ràdio Barcelona) i amb una altra de massiva, que es va fer gràcies a una dotació econòmica especial l’any 2007.

L’Archimag és un arxiu d’unes 10.000 bobines sonores, que poden contenir aproximadament 6.000 hores de ràdio. Per a la digitalització massiva d’aquest fons, la Biblioteca de Catalunya va presentar un projecte que posava a disposició dels usuaris una selecció de 967 bobines d’àudio amb un contingut variat: radioteatres, programes sencers i talls de veu significatius o destacats. Aquests documents formen part del repositori digital de la institució, que en el futur permetrà als usuaris accedir directament als documents digitals de preservació des del catàleg. Mentre això no sigui una realitat, aquests  fitxers són accessibles, i s’identifiquen al catàleg com a exemplars que són al “Repositori intern”.

repositori

Tertúlia sobre el premi d'execució musical Maria Canals. 19750408. Programa Dietari (fragment)]. Barcelona: Ràdio Barcelona, 1975

 

A més de facilitar l’accés als documents amb un format virtual, la tasca de digitalització ha servit  perquè la mateixa emissora pogués desenvolupar un sistema de gestió de la informació que li permetés racionalitzar els processos interns de treball, reutilitzant així el seu patrimoni i retornant-lo als ciutadans.[1] Part d’aquest patrimoni, però, no sempre ha quedat en mans de l’emissora. La Biblioteca va rebre una important donació de documents sonors feta per Núria Janer, filla de Jordi Janer (1919-2009), especialista en efectes sonors, cap d’emissions i assessor de direcció a Ràdio Barcelona.  Entre d’altres documents, com els màsters del disc del 50è aniversari que hem citat anteriorment, el fons incloïa una col·lecció de discos Propavoz, enregistrats amb aquella màquina adquirida el 1934. Aquest grup de documents va despertar l’interès de l’historiador de la ràdio Armand Balsebre, el qual en va estudiar el contingut l’any 2007.[2] La digitalització d’aquests discos, anomenats popularment “instantanis” o “d’acetat”, presenta força problemes tècnics, ja que la seva fragilitat obliga a tractar-los amb molta cura. Tampoc acostumen a estar documentats pel que fa als sistemes emprats per fer l’enregistrament. Si ens fixem en el seu aspecte, és habitual que s’hi produeixin deslaminacions, perquè la seva superfície és laca de nitrat de cel·lulosa, molt sensible als canvis de temperatura. En la col·lecció que ens ha arribat, la digitalització es va fer amb un tocadiscos que permetia graduar-ne la velocitat de reproducció. Enregistrant-los a baixa velocitat s’aconsegueix minimitzar el fregament de l’agulla i disminuir les possibilitats de trencament de la capa.  Hem triat un dels discos per mostrar-lo al blog. Es tracta del noticiari “La Palabra” d’Unión Radio Madrid, que havia absorbit Radio Barcelona el 1930. Entre d’altres informacions i publicitat, dóna notícia del rescat dels supervivents del desastre del dirigible nord-americà MACON, produït per una tempesta el 12 de febrer de 1935 a San Francisco.

 

 

[Informativo La Palabra, 25-1-935 (sic)]

41 a.wav 42,84 MB

 

Tanquem aquest apunt de la mateixa manera que es tanca el discurs expositiu de la mostra fotogràfica dels 90 anys de Ràdio Barcelona a la Sala Ciutat de l’Ajuntament: amb una cita al ninot Míliu, de Toresky. Míliu fou un dels ninots del ventríloc i locutor de Ràdio Barcelona “Toresky” (Josep Torres Vilalta, 1869-1937). El Míliu que s’exposa en aquesta sala, juntament amb  un bust de Toresky,  van aparèixer en unes dependències de la Biblioteca ara fa deu anys. El ninot es va fer restaurar i es va exhibir per primera vegada en la Jornada de Portes Obertes de la Biblioteca el setembre del 2004. Si voleu sentir-lo parlar, us deixem una mostra sonora que correspon a una edició discogràfica de la casa Odeón del 1930, sota el títol Quién es Emilio. Així, si mai el veieu, no solament us sonarà el seu aspecte entremaliat, sinó que en recordareu la veu i el relacionareu amb 90 anys d’història radiofònica del nostre país.

 

Miliu_5

 

Toreski. La mulata y el catalán. Barcelona: Odeón, [1930?]

PM 498 b.mp3 4,25 MB

ExpoFotograficaRB_90a

 

 

Margarida Ullate i Estanyol
Ramon Sunyer

Unitat de Sonors i Audiovisuals

 

 

1. Sánchez, F. Xavier. "La ràdio i els arxius sonors com a patrimoni documental. Un cas pràctic: la Fonoteca de Ràdio Barcelona". VII Col·loqui: La ràdio i els arxius sonors com a patrimoni documental. (2004) 

 2. La Universitat Autònoma de Barcelona, d’on Balsebre és catedràtic de Comunicació Audiovisual, conserva una col·lecció de guions dels primers anys de Ràdio Barcelona. Vegeu: http://ddd.uab.cat/collection/guirad

En la catalogació dels llibres antics hom s’enfronta a uns objectes de caràcter patrimonial amb un passat al darrere, el que els fa més vulnerables a danys, defectes, pèrdues i tota mena d’actuacions de la mà de l’home. Per això, la probabilitat que arribin a mans del catalogador actual en perfecte estat és molt remota.

Les circumstàncies i vicissituds que modifiquen els llibres des que van entrar a la impremta fins a l’actualitat són molt diverses. És per això que en l’àmbit de la descripció del llibre antic es parla d’exemplar ideal, concepte obvi en la catalogació de llibre modern.

Gravat de l’Encyclopédie de Didérot. “L’imprimerie en lettres. L’opération de la casse”

Gravat de l’Encyclopédie de Didérot. “L’imprimerie en lettres. L’opération de la casse”

L’exemplar ideal reconstrueix l’estat òptim del llibre en el moment de la seva publicació a partir de l’anàlisi i la comparació del màxim d’exemplars possibles d’una mateixa edició. Una vegada més, els catalogadors de fons antics hem de fer servir habilitats detectivesques per esbrinar fins a quin punt la còpia que tenim a les mans es desvia del patró original.

Però quines són les circumstàncies que influeixen en l’alteració de l’original?

D’una banda les inherents al propi procediment d’elaborar els llibres i al factor humà que hi intervé. La confecció d’un llibre manufacturat consta de diverses fases: la composició de la pàgina amb tipus mòbils i elements decoratius, la correcció de proves, l’entintat, l’estampació, l’assecat i, finalment, el relligat i l’enquadernació; en aquest procés hi intervenen persones i oficis diversos. Per això és habitual trobar exemplars amb errors produïts en qualsevol moment de la cadena: errates, lletres desgastades, invertides, desplaçades o desaparegudes, imperfeccions, defectes d’entintat, etc. Segurament però, el relligat és la fase que genera més problemes. Les pàgines, independentment del format que havia de tenir el llibre, s’estampaven en fulls de paper sense plegar que, un cop impresos, es plegaven formant quaderns. Tot i les mesures que existien per a garantir l’ordre correcte dels fulls –indicació de pàgines o folis, signatures, registre i reclams- són força habituals els errors de relligat dels quaderns. 

Errades de composició en una edició barcelonina del s. XVI (Ordinacions de la cort general celebrada per la sereníssima senyora reina dona Germana … Barcelona, 1512?. Top. 3-VI-8/4)

Errades de composició en una edició barcelonina del s. XVI (Ordinacions de la cort general celebrada per la sereníssima senyora reina dona Germana … Barcelona, 1512?. Top. 3-VI-8/4)

D’altra banda hi ha circumstàncies més complexes que responen a actuacions de caràcter intencionat: errades esmenades, acció de la censura eclesiàstica i civil, substitució o encartament de fulls i gravats, cancel·lació de fulls, obres relligades segons voluntat del seu  propietari, etc.

Finalment el pas del temps i unes males condicions de conservació dels llibres deixen la seva petjada a les còpies que ens arriben i dificulten la reconstrucció de l’exemplar ideal: taques d’òxid, d’humitat, fongs, forats de paràsits, fulls perduts, làmines desaparegudes, exemplars incomplets, etc. són incidències de les quals pocs llibres se n’escapen.

Complexitat en la composició de dues pàgines del s. XVI, amb text, comentari, postil•les i elements decoratius (Opera Sallustiana. Lió, 1523. Top. Res 17-4º)

Complexitat en la composició de dues pàgines del s. XVI, amb text, comentari, postil•les i elements decoratius (Opera Sallustiana. Lió, 1523. Top. Res 17-4º)

Són tan variats els incidents que poden afectar la manufactura d’un llibre i la seva trajectòria històrica, que algun bibliògraf ha arribat a afirmar que és pràcticament impossible trobar dos exemplars idèntics!

Per tal de detectar els possibles desviaments de l’exemplar ideal, el catalogador de fons antic ha de verificar la integritat i correcció dels llibres que cataloga fent ús dels elements que el propi exemplar ofereix (portada , epígrafs, incipit i explicit, preliminars, paginació, foliació, signatures, reclams, registre, índexs, colofó, etc.); en definitiva, deixar que el llibre parli per si mateix. En segona instància ha de contrastar la informació amb repertoris bibliogràfics i, si és possible, amb altres exemplars de la mateixa edició.

Anàlisis d’aquesta envergadura sovint descobreixen problemes bibliogràfics més complexos (variants, edicions falses, contrafetes, no autoritzades o pirates, textos modificats...); però això són temes que deixem per als bibliògrafs, l’estudi dels quals explora altres terrenys com la història de les edicions o la transmissió de textos.

 

Podeu trobar més informació a:

Bowers, Fredson. Principios de descripción bibliográfica. Madrid: Arco Libros, 2001
Gilmont, Jean-François. Le livre & ses secrets. Genève: Librairie Droz ; Louvain-la-Neuve : Université catholique de Louvain, 2003

 

Núria Fullà
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni bibliogràfic de Catalunya 

Els corpus documentals són una obra de referència cabdal per als estudis històrics. Si resseguim les lleixes on estan col·locats els llibres d’història a la sala general de la Biblioteca de Catalunya, hi trobem tota una sèrie d’aquests repertoris, disposats geogràficament.

La Monumenta Germaniae Historica —esmentat com MGH en bibliografies i llistats de fonts—, que recull les fonts per a l’estudi de la història d’Alemanya des del final de l’Imperi romà fins a 1500; els vint-i-quatre volums del Recueil des historiens des Gaules et de la France, conegut també com a Rerum gallicarum et francicarum scriptores o el Rerum Italicarum Scriptores —amb l’acrònim RIS—, pel que fa a Itàlia.

En el cas hispànic, podem localitzar els Textos Medievales i el Memorial Histórico Español, publicat per la Real Academia de Historia.

Acabaríem el recorregut a les contrades catalanes amb la Colección de Documentos Inéditos de la Corona de Aragón i les Fonts Històriques Valencianes.

Avui encetem una sèrie d’apunts sobre aquest tipus d’obres i la volem inaugurar amb el RIS, ja que fa poc que hem reenquadernat i recatalogat la nostra col·lecció de lliure accés. Els primers fascicles d’aquesta magna obra consten registrats el maig de 1914, pocs dies abans que la Biblioteca de Catalunya obrís al públic. 

Fitxa

El Rerum Italicarum Scriptores conté documents i fonts per a la història d’Itàlia des del segle VI fins al XV. Va ser ideada per Ludovico Antonio Muratori (1672-1750), que de 1723 a 1751 va compendiar, seguint la idea inicial del seu amic Apostolo Zeno, aquests documents. Al fullet intons Relazione sul XVIIIe Premio Bressa conferito alla nuova edizione dei "Rerum italicarum scriptores" llegim “...Muratori, nel sec. XVIII, fece il miracolo di dare da solo all’Italia il fondamento primo della sua storia...”.

La primera sèrie tenia vint-i-cinc toms en vint-i-vuit volums i va ser impulsada per la Società Palatina de Milà. Tan aviat com es va difondre la notícia de la seva confecció, van començar a arribar d’arreu d’Itàlia moltes més notícies sobre fonts locals.

L’any 1900 es va iniciar una nova edició impulsada per Giosuè Carducci i Vittorio Fiorini i continuada per l’Istituto Storico Italiano per il Medio Evo fins al 1975. Consta de trenta-quatre toms distribuïts en diversos volums i segueix i continua la numeració de la sèrie muratoriana. A la sala de lectura general de la BC hi ha l’única col·lecció completa consultable a biblioteques de Catalunya. 

0011

Aquesta segona edició va anar acompanyada de la publicació d’un butlletí Archivio muratoriano: studi e ricerche in servigio della nuova edizione dei "Rerum italicarum scriptores" di L. A. Muratori, on es donava notícia del desenvolupament de la publicació. 

A partir de 1999 l’Istituto Storico Italiano per il Medioevo (ISIME) di Roma va fer una tercera sèrie amb deu volums més que malauradament la BC no té.

Ara que ha fet cent anys que els primers fascicles d’aquesta obra van arribar a la Biblioteca i van formar part d’aquella primera “biblioteca de mà”, hem pensat que era un bon moment per saber més de les coses dels escriptors italians.

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Ara fa sis mesos, i un any, respectivament, que ens van deixar dues figures rellevants de la nostra cultura: Albert Manent, crític literari, biògraf i memorialista, i Max Cahner, editor, polític i erudit.

Mirant amb deteniment les prestatgeries de lliure accés de les Sales de lectura de la Biblioteca de Catalunya, podrem observar-hi publicacions que han esdevingut obres de qualitat reconeguda. Des de Serra d’Or i la Revista de Catalunya fins a la Gran Enciclopèdia Catalana, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i l’Onomasticon Cataloniae, passant per les col·leccions de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or, Biblioteca Abat Oliba) o de Curial Edicions catalanes (Epistolaris de la Catalunya contemporània). Totes aquestes, i algunes conjuntament, són responsabilitat de Max Cahner i Albert Manent. En els Dipòsits de la BC constatem que, en tant que biblioteca patrimonial, conservem també la resta de les seves obres, a més dels nombrosos pròlegs, articles i altres contribucions, distribuïts en diversos volums [i]. Són, doncs, imprescindibles, ja sigui com a editors, o com a autors, en qualsevol biblioteca, i encara ho són més a la Biblioteca de Catalunya, tal com es reflecteix al seu catàleg:

Albert Manent

Max Cahner

Si el patrimoni escrit català és deutor de les seves magnífiques aportacions, el patrimoni audiovisual ens permet apropar-nos als personatges, gràcies a l’oportunitat d’escoltar-los (en el cas d’ambdós) i també de veure’l (en el cas de Manent). Max Cahner explica el seu projecte  com a conseller de Cultura, al programa “Impactes” de Ràdio Barcelona, el 30 de desembre de 1980. L’entrevista, enregistrada en una bobina oberta, forma part del fons de Ràdio Barcelona (RB-BO 47/CSFon-CD 513). 

Per escoltar-ne el fragment, cliqueu aquí

 

L’any 2010 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va editar, dins la col·lecció “Veus literàries”,  un DVD  on Albert Manent comentava la seva vocació de poeta i la seva tasca com a crític literari, a més de la seva aportació en la recuperació de la memòria col·lectiva (DVD 1598).Per veure'n un fragment, cliqueu aquí.

Ambdós documents han estat processats a la Unitat de Sonors i Audiovisuals.  

Cahner i Manent es coneixien i mantenien una profunda amistat, a més d’haver col·laborat  en les mateixes empreses, com tots dos han explicat[ii]. D’aquesta vinculació se n’ha parlat a bastament i es continua tractant en diversos mitjans i homenatges, però la BC voldria fer la seva aportació, no només com a intel·lectuals catalans, sinó des del punt de vista de la seva relació amb la nostra institució:

Tant Albert Manent com Max Cahner van ser usuaris de la Biblioteca, ja des de la seva època d’estudiants. A l’Arxiu històric de la BC podem trobar els seus primers carnets de lector:   

 

cahner_manent

 

A la Biblioteca de Catalunya, dins el Fons Badia-Cardús, es conserven còpies mecanografiades de les seves tesines de llicenciatura en Filologia Catalana[iii]. Aquestes reflecteixen, ja als anys setanta, alguns dels temes que més van interessar-los: els epistolaris catalans (Max Cahner), i la literatura de l’exili (Albert Manent). Així mateix, també dins el Fons Badia-Cardús, hi ha un exemplar mecanografiat de la tesi de doctorat de Max Cahner.

Com a investigador, Max Cahner  va utilitzar el Servei d’Accés i Obtenció de Documents en diverses ocasions, entre el 1997 i el 2010 . A tall d’exemple, podem constatar que al volum segon, p. 101, de la seva obra Literatura de la revolució i la contrarevolució : 1789-1849  (SL 849.9.09"17/18"Cah), editada el 2002, apareix la nota 262 a peu de pàgina. Aquesta pot contrastar-se amb la seva petició, el març del 1999, del document original, el manuscrit 862 de la BC:

 

petició manuscrit 862

p. 101 de Literatura de la revolució...

 

Com a donants, podem destacar diverses de les aportacions d’Albert Manent al fons de la BC. Per exemple, la documentació relativa a congressos del PEN Club recollida pel seu pare, el poeta Marià Manent, i ordenada per la Secció de Manuscrits: Ms. 8928.

També es conserva a la Unitat Gràfica el seu ex-libris, dissenyat per Enric C. Ricart, Ex. Lib. Col. Bib. Ricart.

 

ex-libris Albert Manent

 

Sense oblidar que l’Hemeroteca ha completat la seva col·lecció de revistes de l’època de resistència cultural al franquisme, gràcies al donatiu de Manent, tal com es manifesta en aquesta carta d’agraïment  emesa pel Servei d’Adquisicions:

 

carta agraïment donatiu1

 

Pel que fa a Max Cahner, tot i que va fer donació de la seva biblioteca i el seu arxiu personal a la Fundació Pere Coromines (actualment dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya), la Secció de Manuscrits es va fer càrrec l’any 2006, de la documentació administrativa i els estocs editorials de la seva editorial Curial.

Com a gestors polítics, la BC conserva molt pocs documents (protocolaris o administratius) vinculats als càrrecs que cadascun va ocupar al Departament de Cultura, sempre en relació amb personatges que han estat donants de la BC: invitacions, comunicats, etc. Podem, però, destacar la fotografia de Max Cahner, aleshores conseller, amb Jordi Pujol, president de la Generalitat, Frederic Mompou i Carme Bravo durant el lliurament de la Medalla d’Or al músic (17 d’octubre de 1980), conservada dins del Fons Frederic Mompou a la Secció de Música (M 4989/10, 127).

 

fotografia Cahner  conseller cultura

 

Finalment, en aquesta darrera faceta de gestió política, també podem recordar que van posar les bases perquè es fes efectiu el traspàs[iv] de la llavors  anomenada Biblioteca Central, des de la Diputació de Barcelona a la Generalitat de Catalunya. El procés va incloure la creació d’un Consorci, i fou posteriorment que va passar a ser un ens autònom dins l’organigrama cultural de la Generalitat. Amb tot, és just reconèixer que ja la primera Llei de Biblioteques (3/1981, de 22 d'abril) sorgida d’aquell Departament de Cultura, tractava en el Títol 1, Capítol 1, Article 7 del paper de la Biblioteca de Catalunya dins el sistema bibliotecari català:

“La Biblioteca de Catalunya, com a biblioteca nacional, és el primer centre bibliogràfic de Catalunya i té la missió específica de recollir i de conservar tota la producció impresa, sonora i visual, que s'hi ha produït i s'hi produeix, per la qual cosa és la col·lectora del dipòsit legal. També acull i conserva la producció impresa, sonora i visual, en català o que fa referència als Països Catalans produïda fora de Catalunya.”

Com a intel·lectuals amb obra pròpia i com a impulsors de revistes i editorials (i, en menor grau, des de responsabilitats polítiques assumides per un breu període), Max Cahner i Albert Manent  figuren per mèrits propis en un lloc destacat dins dels fons i la història de la Biblioteca de Catalunya.

 

Eulàlia Barbosa Baladas
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

(amb la col·laboració de: Francisco Bellido, Ignasi Benet, Ana Camino, Montserrat Giravent, Moisès Lanau, Montse Molina, Àlex Narbona, Marga Ruiz i Vanessa Torres)

 

[i] Ferrer i Costa, Josep: “Bibliografia de Max Cahner” dins Servir Catalunya: homenatge als 70 anys de Max Cahner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 371), p. 251-270.

Manent i Tomàs, Jordi : “Bibliografia d’Albert Manent” dins Records d’ahir i d’avui: homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 265), p. 143-237

[ii] Cahner, Max: “Albert Manent, amic i mestre” dins Records d’ahir i d’avui: homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 265), p. 38-46 

Manent, Albert: “Cahner creà del no-res el Departament de Cultura” dins Servir Catalunya: homenatge als 70 anys de Max Cahner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 371), p. 103-111

[iii] Max Cahner ho recorda així: “[...] Albert Manent, amb qui vàrem acordar d’aprofitar aquell moment de replantejament de moltes de les coses que entre tots havíem fet, per retornar a la universitat a cursar els estudis de lletres, que, al marge de la seva llicenciatura en dret i la meva en ciències, semblava que podia oferir-nos el bagatge més adequat a la funció que volíem continuar fent al nostre país. Ens llicenciàrem en filologia catalana el 1974”, Albert Manent, amic i mestre dins Records d’ahir i avui: homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 265), p. 43

[iv] Manent, Albert : Crònica política del Departament de Cultura.  Acontravent, 2010 (Abans d’ara ; 10), p. 118