Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31      

Etiquetes



El Blog de la BC

El 27 d’octubre és el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual decretat per la Unesco. Amb aquest motiu la Biblioteca de Catalunya es vol sumar als esdeveniments que s'organitzen arreu del món. La nostra acció pretén reivindicar la importància i alertar del perill en què es troba el nostre patrimoni audiovisual. Podeu accedir al llistat d'esdeveniments al web de la IASA (International Association of Sound and Audiovisual Archives).

Enguany es compleixen 110 anys de la data probable d'enregistrament, en cilindres de cera, de tres improvisacions d'Isaac Albéniz Pascual, conservades dins la col·lecció de cilindres de cera Regordosa-Turull de la Biblioteca de Catalunya. Són les úniques gravacions conegudes del gran pianista i compositor català. Ruperto Regordosa va aconseguir reunir una col·lecció de més de 300 cilindres, molts dels quals va enregistrar ell mateix. A mitjan dels anys 1960, el violinista Xavier Turull i Creixell va adquirir-los i donà publicitat a l'existència de cilindres enregistrats pels pianistes catalans Isaac Albéniz, Joaquim Malats i Frank Marshall. El 1976 l' International Piano Archives, aleshores amb seu a Nova York, fou la primera institució en digitalitzar aquests cilindres i editar-los en un LP amb el títol The Catalan Piano Tradition. Gregor Benko i William Santaella, els promotors de l'edició, van situar la data de l'esdeveniment entre 1903 i 1907 basant-se tant en el tipus de suport físic sobre el que es van fer com en la circumstància documentada del pas d'Albéniz per la localitat de Tiana, on Ruperto Regordosa suposadament els va enregistrar. Posteriorment, el 1991, en van fer una reedició en CD afegint-hi un dels tres cilindres restaurat que no havien pogut incloure en LP perquè estava trencat.

Isaac Albéniz va tenir una vida típica d'infant prodigi: va recórrer mig món tocant el piano, i l'altre mig se'l va imaginar, com la trobada amb Franz Liszt que ell explica a Impresiones y diarios de viaje. Era un nen molt entremaliat i va ser un adult conversador, divertit i profundament involucrat en el procés de creació musical. L'atzarosa vida d'Albéniz el va portar a viure a Barcelona, Madrid, Paris, Londres, Niça, i a passar llargues temporades fora de casa recorrent altres països d'Europa i d'Amèrica (Bèlgica, Hongria, Puerto Rico i Cuba). També estiuejava a Tiana, una població propera a Barcelona on la família de la seva muller, Rosina Jordana, hi tenia casa. Sabem que el 1903, concretament el 25 d'agost, es troba en aquesta població del Maresme després d'un any de viatjar entre Niça, Paris, Madrid i Barcelona1.

No tenim constància documental de la data que Ruperto Regordosa, un empresari amb residència a Tiana, va convèncer Albéniz per enregistrar en els cilindres les tres improvisacions. Però sí sabem que els veïns d'aquesta població coneixien l'afició d'Albéniz per jugar al tresillo al Casino, així com el seu gust per improvisar al piano en els balls de festa major del mes de setembre. És probable, doncs, que Regordosa aprofités una d'aquestes sessions espontànies per enregistrar els cilindres entre el 1903 i el 1907. Però tampoc no podem descartar que Regordosa aprofités un altre moment propici. Isaac Albéniz i el seu amic i pianista Joaquim Malats van oferir un o dos concerts a la Sala Giralt de Tiana el 1906, el primer el dia 16 i el segon el 19 de setembre2. A la col·lecció de Regordosa, a més dels tres cilindres d'Albéniz, també n'hi ha cinc amb interpretacions de Joaquim Malats. La coincidència dels dos artistes i del propietari del fonògraf a Tiana, fa pensar en aquesta data d'enregistrament dels cilindres com la més probable, tot i que aquesta sigui una dada pendent de confirmar.

Malgrat que les improvisacions neixen sense la pretensió de ser plasmades en una partitura (d'aquí el seu nom), les tres que Albéniz suposem que enregistra a Tiana consten al catàleg de Romero (2002), ja que han creat prou interès com perquè s'hagin transcrit i editat en partitura i en suport sonor.

Us convidem a saber més d'aquesta col·lecció a partir del proper 14 de novembre, quan s'inaugurarà a la seu de la Biblioteca l'exposició Uns incunables del sonor: la col·lecció Regordosa-Turull de cilindres de cera.

 

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals

 

Informació addicional 

Partitures:

Rivera Editores, 2000

DL-78-4-C 112/2. Boileau, 2006

2010-4-C 80/19. Henle Verlag, 2010

 

Enregistraments sonors:

LP 1355. IPA, 1976

CD 167. VAI, 1991.

2005-CD 219 La Mà de Guido, 2004

CD 10898 Zenph, 2011

 

____________________________-

1Justo Romero, Albéniz : discografía recomendada; obra completa recomendada. Madrid: Península, 2002, p. 482.

2 La Vanguardia, 14 de septiembre de 1906, p. 4

mendeley

A partir del proper 31 de desembre, la subscripció al gestor de referències RefWorks a través del CBUC es donarà de baixa. En el seu lloc es recomana la utilització del programa Mendeley. Es tracta d’un gestor de referències molt innovador, integrat amb ScienceDirect i la resta de bases de dades i catàlegs de la biblioteca, que està tenint una molt bona acollida entre la comunitat investigadora d’arreu del món per les seves característiques avançades de xarxa col·laborativa.

Amb la versió clàssica de Mendeley podeu crear una biblioteca personal, importar documents des d’altres plataformes i organitzar-los afegint etiquetes i creant carpetes. Els grups públics i privats permeten compartir la recerca i realitzar treball col·laboratiu. Podeu incloure citacions en Word i generar bibliografies, i també generar un perfil personal amb el currículum, publicacions i filiació.

Encara que no està disponible de moment per a usuaris de la BC, la versió Mendeley Premium ofereix més prestacions que la versió clàssica (més capacitat d’emmagatzematge d’articles, de referències i de grups). Podeu beneficiar-vos-en si sou membres d’alguna universitat membre del CBUC. Si no ho sou, us recomanem que feu servir la versió Mendeley gratuïta.

Si sou usuaris de RefWorks, a http://www.cbuc.cat/bdc/mendeley trobareu les instruccions per a migrar el contingut del vostre compte RefWorks a Mendeley. La biblioteca us pot assessorar en tot el procés de migració.

Per a més informació sobre Mendeley Premium consulteu http://www.cbuc.cat/cbuc/fitxes_tecniques/mendeley_premium. Per a qualsevol dubte o informació addicional, adreceu-vos a info@bnc.cat

Salomé Cerezuela
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970) ha estat una de les grans figures de la literatura catalana del segle XX. Va conrear diversos gèneres literaris –teatre, narrativa, articulisme periodístic...– però en el camp on va sobresortir i pel qual és més conegut és la poesia. Per la seva precocitat creativa –va començar a publicar als dotze anys–, pel seu domini del llenguatge poètic i pel seu carisma personal fou reconegut líder de tota una generació de literats, relacionats amb el Noucentisme, que l’honraren amb l’apel·latiu de «príncep» dels poetes. Carner va publicar una àmplia producció poètica durant el primer terç de segle que, després de la guerra, i sense deixar mai la creació original, es va dedicar a revisar i millorar: el resultat n’és el recull de la seva poesia completa, l’any 1957, veritable obra mestra del gènere.

Retrat de Josep Carner. [Ca. 1961-1962]. Fons Tomàs Garcés. Correspondència / Carner

Retrat de Josep Carner. [Ca. 1961-1962]. Fons Tomàs Garcés. Correspondència / Carner

El 1962 un grup de personalitats catalanes, empeses per la vàlua extraordinària de l’obra de Carner, però també per la convicció de la importància que tindria un premi Nobel per a fer conèixer la literatura catalana, van promoure la seva candidatura al premi Nobel de literatura. No era la primera vegada que es presentava un candidat: a principis de segle havia estat promoguda la figura d’Àngel Guimerà, en una candidatura conjunta amb Frederic Mistral, que no va reeixir –a darrera hora i per pressions externes Guimerà va ser substituït per José de Echegaray, a qui es va atorgar, ex-aequo amb Mistral, el premi el 1904–. En aquesta ocasió, per tal de reforçar la candidatura de Carner es van emprendre diferents iniciatives, entre les quals cal destacar la proposta d’adhesió a la candidatura enviada a professors universitaris de literatura i crítica literària –que assolí un nombre extraordinàriament elevat de participants-, i a diferents entitats i personalitats lligades a la cultura catalana. La candidatura coincidí en el temps amb una proposta de nomenament com a membre del govern republicà a l’exili, que Carner va declinar. Malgrat el fort recolzament català i internacional, la candidatura no reeixí –entre altres raons per pressions externes i per algun informe negatiu d’un corresponent espanyol– i el Nobel de 1962 fou atorgat a John Steinbeck. La candidatura de Carner es va tornar a presentar durant els anys següents, però amb menys empenta. Posteriorment hi hauria altres temptatives –Salvador Espriu, J.V. Foix, Joan Vinyoli…– però la de Carner ha estat, probablement, la més sòlidament estructurada.

Carta de Marià Manent a Josep Carner, en la qual Manent es refereix amb preocupació a les conseqüències que la participació del poeta en el govern de la República a l’exili podria tenir en la seva candidatura al premi Nobel. 11 de març de 1962. Top.: Ms. 4877/Manent (Fons Josep Carner)

Carta de Marià Manent a Josep Carner, en la qual Manent es refereix amb preocupació a les conseqüències que la participació del poeta en el govern de la República a l’exili podria tenir en la seva candidatura al premi Nobel. 11 de març de 1962. Top.: Ms. 4877/Manent (Fons Josep Carner)

Malgrat que la campanya pro Nobel va fracassar, la iniciativa va servir per fer més coneguda l’obra carneriana fora de Catalunya. Amb aquesta finalitat es va publicar una antologia de la seva obra, Choix de poèmes (1962), amb traduccions a l’alemany, l’anglès, el castellà, el francès, l’italià, el neerlandès, el portuguès, el provençal i el suec. Poc després, també s’editaven les traduccions de la ‘plaquette’ Lligam en versions italiana (Legame, 1963) i romanès (Legatura, 1964). Al mateix temps es publicaven en francès les obres de teatre Coup de vent (1963; en català Cop de vent) i L’Ébouriffé (1963; en català El Ben Cofat i l’altre, adaptació a la vegada de la versió original que el mateix Carner havia escrit en castellà, El misterio de Quanaxhuata).

Pla de treball i traduccions per al recull Choix de poèmes (1962). Top.: Ms. 4757 (Fons Josep Carner) / 1999-8-3608

Pla de treball i traduccions per al recull Choix de poèmes (1962). Top.: Ms. 4757 (Fons Josep Carner) / 1999-8-3608

El fons Carner de la Biblioteca de Catalunya conserva una bona mostra de la documentació que es va recollir a fi de recolzar la candidatura: notes a la premsa, resum de les activitats, llistes de personalitats i institucions que donaren suport a la candidatura, cartes al poeta i d’altri relatives al Nobel… i, sobretot, molt material de treball per a preparar les edicions de les traduccions a diverses llengües de la seva obra, que ha permès que sigui un dels poetes més traduïts a altres llengües.

Documentació relativa a la candidatura de Josep Carner al Premi Nobel. [1962].  Top.: Ms. 4881/1 (Fons Josep Carner)

Documentació relativa a la candidatura de Josep Carner al Premi Nobel. [1962]. Top.: Ms. 4881/1 (Fons Josep Carner)

 

Jaume Clarà
Secció de Col·leccions Generals

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits

Informació addicional

A la Sala d'Exposicions de la Biblioteca podeu veure, fins al 31 d'octubre, l'exposició "Josep Carner, de príncep a mite"; si no hi sou a temps, podeu visitar l'exposició virtual

Podeu consultar el fons Carner al catàleg de la biblioteca. 

Enguany que es compleix el centenari del nomenament de Jordi Rubió i Balaguer com a primer director de la Biblioteca de Catalunya, és un bon moment per recordar-lo com un dels grans noms de la història cultural del nostre país.

Jordi Rubió havia nascut a Barcelona l'any 1887. Als vint anys ja era doctor en Filosofia i Lletres i col·laborava intensament en nombroses tasques auxiliars a l’Institut d’Estudis Catalans, que s’acabava de fundar i era presidit pel seu pare, Antoni Rubió i Lluch. Una de les seves ocupacions principals era ajudar Jaume Massó i Torrents en l’organització dels fons bibliogràfics que s’anaven comprant i recollint a la biblioteca de l’Institut, que era la Biblioteca de Catalunya.

Jordi Rubió i Jaume Massó, director i inspector de la Biblioteca de Catalunya, asseguts a la Sala de Lectura de la Biblioteca de Catalunya, vora Ramon Miquel i Planas. [Arxiu BC]

Jordi Rubió i Jaume Massó, director i inspector de la Biblioteca de Catalunya, asseguts a la Sala de Lectura de la Biblioteca de Catalunya, vora Ramon Miquel i Planas. [Arxiu BC]

El juny de 1913, mentre es trobava a Hamburg donant uns cursos de llengua i cultura espanyoles al Seminar für Romanische Sprachen und Kultur, dirigit pel professor Bernard Schädel, i fent recerca sobre manuscrits lul·lians, va rebre una carta personal d’Enric Prat de la Riba; li demanava de fer-se càrrec de la direcció de la Biblioteca de Catalunya, que s’obria al públic i s’inauguraria el maig de 1914. Rubió aleshores tenia 26 anys.

Per endegar l’etapa pública de la Biblioteca, Prat de la Riba apostava per un director jove i obert. I Jordi Rubió reunia joventut amb la condició de bibliotecari i amb una important trajectòria d’investigador i de docent. Com a bibliotecari, va saber portar fermament el timó d’una biblioteca nacional i la va convertir en el centre protector del patrimoni bibliogràfic català i, alhora, en el dipositari de la bibliografia científica més avançada. Però al mateix temps, va saber fer realitat la Xarxa de Biblioteques Populars, destinada a un públic molt diferent. En els llargs anys de direcció de la Biblioteca de Catalunya,  va demostrar una enorme capacitat de treball i habilitats de bon organitzador, de coneixedor expert dels fons bibliogràfics i de líder personal. Els professionals que van treballar sota les seves ordres van apreciar, a més dels seus extensos coneixements, la seva força d’estímul i la seva humanitat. Per totes aquestes condicions ha estat recordat i admirat.  

Jordi Rubió va ser també director i professor de l’Escola de Bibliotecàries. Sortida d’excursió amb les alumnes el 1933. [Biblioteca de Catalunya]

Jordi Rubió va ser també director i professor de l’Escola de Bibliotecàries. Sortida d’excursió amb les alumnes el 1933. [Biblioteca de Catalunya]

 

Reis Fontanals
Àrea de Difusió 

El febrer de 2002, la Biblioteca de Catalunya va rebre una trucada de Joan Codina, professor de la UPF, oferint un parell de cilindres que s’havia trobat feia anys en una casa abandonada a Mosqueroles, al peu del Montseny. Ens va portar dos dels cilindres perquè els examinéssim. Al seu interior hi havia un paper amb els títols "Tonada de segar" i "Tonada de llaurar", respectivament, i ambdós eren datats a Mallorca el 1926. Amb aquesta informació vam poder comprovar que els cilindres pertanyien a la tasca de l’"Obra del  Cançoner Popular de Catalunya (1922-1938),  i que la casa de Mosqueroles havia estat de Rafael Patxot i Jubert. Com que la història d’aquesta recuperació és extraordinària, deixem que l’expliqui el seu protagonista:    

"Quan la Guerra Civil Espanyola va començar al 18 juliol del 1936,  Rafael Patxot va decidir distribuir el contingut del “Cançoner Català” a diferents llocs per tal de preservar-ne el màxim possible. Una d'aquestes parts es va mantenir a la "Masia Mariona", una casa de camp construïda per Patxot en memòria de la seva filla Maria, morta molt jove. La casa es troba a Mosqueroles, un petit poble que avui és un parc natural, a 60 km de Barcelona. Com ho acostumava a fer a l’estiu, Rafael Patxot s’estava a la masia Mariona amb la seva dona quan les autoritats locals el van anar a detenir. Sortosament, van poder fugir el 3 d'agost cap a Suïssa i mai més no van tornar. Al cap d’un temps d’aquests fets, Rafael Patxot va ordenar escriure aquesta frase sobre la porta de la casa: "Hostes vindran que de casa ens trauran". La casa, situada al lloc encantador en el qual segueix actualment en peu, va patir molts fets desgraciats durant la guerra, incloent-hi un incendi. En les seves memòries, Patxot afirmà que, després d'aquest esdeveniment, només les parets van sobreviure, i que tant els mobles com altres béns foren destruïts o cremats durant la guerra. També expressà la voluntat que la casa romangués oberta només per als ocells.

Gravat de la Masia Mariona en flames, reproduït en les memòries de Rafael Patxot (Guaitant enrera : fulls de la vida d’un octogenari, Ginebra: edició privada de l’autor, 1952)

Gravat de la Masia Mariona en flames, reproduït en les memòries de Rafael Patxot (Guaitant enrera : fulls de la vida d’un octogenari, Ginebra: edició privada de l’autor, 1952)

La casa tenia un edifici adjacent (a 200 metres), on s’hi estaven els masovers. Un d'aquests masovers, un home geperut, va viure en un petit apartament dins de la "Masia Mariona" des del final de la Guerra, el 1939, fins el 1979, quan va morir. L’estiu d’aquell mateix any, un grup de 5 nois que solíem passar les vacances a Mosqueroles sabíem que l’home geperut ja no hi seria mai més. Vam veure l'oportunitat de tenir una gran aventura i, equipats amb espelmes, vam entrar a la "Masia Mariona",  també coneguda amb el nom popular de "la casa cremada". Vam trobar l'apartament on el llogater vivia, però també ens vam dedicar a inspeccionar tot l'edifici, només per descobrir que el mite de l’efecte de l’incendi era exagerat i que moltes de les habitacions van quedar amb els mobles intactes. Al primer pis, en una escala de servei, vam trobar sobre una taula els cilindres emmagatzemats. Mai havíem vist res per l'estil, però llegírem els paperets de l’interior i deduírem que hi havia enregistrats sons de cançons i discursos polítics. La majoria dels cilindres van ser destruïts pel temps, però cadascun dels nois vam prendre dos o tres cilindres (els que tenien les caixes més boniques) i ens els enduguérem a casa. La "Masia Mariona" va quedar oberta durant uns anys després d'aquesta aventura, i posteriorment va ser ocupada pels joves que hi celebraven festes o okupes durant els caps de setmana.  

Així fou com l’oblit va arribar de nou als cilindres. Més de 20 anys després d’aquests fets, un dels nois –jo mateix- va retrobar els cilindres en un escriptori i, aquest cop, va pensar que  podien ser documents importants. Els va oferir a la Biblioteca de Catalunya amb una sola condició: que els cilindres havien de ser digitalitzats tan aviat com fos possible. No havien de caure en l'oblit mai més. El grup d’amics que entràrem a la Casa Mariona feia tants anys ens reunírem de nou, reunírem els cilindres vam procedir a la seva donació [el 25 de novembre del 2004].”

La Biblioteca digitalitzà i catalogà els cilindres, preservant així part de la memòria de l’Obra del Cançoner. També els mostrà públicament a l’exposició “El Cançoner popular català (1841-1936)” entre el novembre de 2005 i el gener de 2006, al  Museu d’Història de Catalunya.

Pizà Borràs, Sebastià. Tonada de batre. 1932 (Orange, N.J. : National Phonograph Co.)

Tonada de batre

 

Ribas, Bernat. Tonada de llaurar. 1926 (Orange, N.J. : Thomas A. Edison, Inc.)

Tonada de llaurar

 

La "Masia Mariona" va ser donada per els descendents de Rafael Patxot a la Diputació de Barcelona. La Diputació va restaurar la masia i ara és l'Oficina del Parc Natural del Montseny; també hi ha una exposició permanent titulada "Univers Patxot". 

Més informació: Codina, Joan; Ullate i Estanyol, Margarida. "Rescued from Oblivion: The True Story of a Cylinder Collection in Catalonia". IASA Journal, no 28, Decembre 2006, p. 14-21

 

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals