Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29        

Etiquetes



El Blog de la BC

La Biblioteca de Catalunya conserva diversos fons de pergamins, arribats des de temps remots, de procedències molt dispars. Entre les donacions, destaquen particularment les que va fer Joaquim Miret i Sans entre 1907 i 1919, dels valuosos pergamins que va anar adquirint durant els seus viatges d’estudi pel Pallars i l’Alt Urgell. Un dels fons de pergamins d’especial interès el formen els documents procedents de l’antiga col·legiata de Santa Maria de Mur, situada al municipi de Castell de Mur, al Pallars Jussà.

L'església fou iniciada el 1060 pels comtes de Pallars, Ramon i València, i consagrada l’any 1069.

Absis de l' església de Mur. Fons Salvany, 1920

En el segle XII, l'església de Mur fou decorada amb pintures romàniques que foren adquirides per un museu de Boston, després que el col·leccionista Lluís Plandiura les comprés el 1907 i les posés a la venda a Nova York.

Pantocràtor de Mur, al Museum of Fine Arts de Boston des de 1921

Pantocràtor de Mur, al Museum of Fine Arts de Boston des de 1921

  

L’arxiu de Mur

L’any 1794, el canonge Josep Martí, de Bellpuig de les Avellanes, va copiar en un llibre manuscrit que es titula Recopilación y resumen de los instrumentos y papeles que se hallan recónditos en el Archivo de la Iglesia Colegiata de Mur, el document de consagració de Mur de 1069 i el regest de tots els documents de l’arxiu, amb ressenya de pergamins, butlles, establiments, testaments, visites pastorals, concòrdies, sentències, lligalls i plecs de cartes. El manuscrit de Martí fou propietat de l’arabista Francesc Codera el qual el va donar a l’Institut d’Estudis Catalans el 1911, per a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya (Ms 150).

Els documents de Mur tornen a ser esmentats a principis del segle XIX per Villanueva en el seu famós Viage literario a las iglesias de España, on explica que l’arxiu de la col·legiata és el més ben arreglat que ha vist, amb els seus pergamins classificats per matèries, ben enrotllats i lligats amb cordills.

A partir de mitjans segle XIX, Mur i el seu arxiu van passar a mans privades i això feu possible que Joaquim Miret i Sans pogués comprar els documents, segons relata Carreras Candi. No n’especifica la data, però l’any 1911, Miret va publicar al Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona dos articles sobre la fundació de Mur, cosa que concorda amb la seva manera de fer, que sense afany col·leccionista, comprava documents i, quan ja els havia estudiat, els donava a l’Institut d’Estudis Catalans. Efectivament, l’Anuari de 1919 de l’Institut d’Estudis Catalans, en la memòria d’activitats entre 1915 i 1919, esmenta com a molt important el donatiu dels pergamins de Mur fet per Miret i Sans a l’Institut, per dipositar-los a la Biblioteca.

El fons de Mur de la Biblioteca de Catalunya consta de 95 pergamins. El més antic és el de la fundació, de 1069, i es va registrar a l’arxiu de la BC l’any 1913. Els 94 restants van del segle XI al segle XV i es van registrar l’any 1918, poc abans de la mort de Miret i Sans.

Pergamí de Mur, del segle XIII, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya

Pergamí de Mur, del segle XIII, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya

 

Actualment el Dr. Jesús Alturo, professor de Paleografia a la Universitat Autònoma de Barcelona, està preparant l’edició del diplomatari de Santa Maria de Mur. Confiem que el seu estudi aporti més llum a la història de l’església de Mur i del seu arxiu.

 

Reis Fontanals
Arxiu de la Biblioteca de Catalunya

El col·leccionisme és la base per conservar i difondre el patrimoni històric i cultural de la nostra societat. La figura del col·leccionista ha estat i és cabdal per l’origen i la formació de museus, biblioteques, arxius i centres de documentació. És important que del fruit de la iniciativa i el treball de persones com Joan Gustems, que durant anys recullen i guarden autèntics tresors, després en pugui gaudir tothom en passar a formar part dels fons d’una entitat pública.

En Joan Gustems i Vinyals va néixer a Barcelona el 8 de febrer de 1936 i sempre va residir al pis familiar de Barcelona. Des de fa un temps viu a la comarca de l'Anoia, en una residència per a persones grans, prop de la seva família.

Membre del Cercle Cartòfil de Catalunya, l’afició de col·leccionar postals li va arribar de gran. Al principi només l’interessaven les de Barcelona, però amb el temps va anar cercant postals de temes i procedències variades. Els seus indrets més freqüentats eren el mercat de Sant Antoni, la plaça Reial i les botigues d’antiquaris. 

Joan Gustems va cedir les seves postals per a l’edició del Catàleg de targetes postals de Barcelona A.T.V. Àngel Toldrà Viazo, editat per Ausa i l’Ajuntament de Barcelona l’any 2002. És coautor juntament amb Ernest Boix de l’obra Catalunya, cent anys enrere; recull de 4.321 targetes postals antigues de Catalunya, Baix Mestrat, Mallorca, Navarra, País Basc i el Principat d’Andorra d’Àngel Tolrà Viazo, A.T.V, presentat en dos volums i publicat per l’editorial Ausa l’any 2008. També va cedir les postals panoràmiques que es reprodueixen als llibres Barcelona panoràmica, postals d’Àngel Tolrà Viazo de l’any 2009 i Barcelona panoràmica amb postals de Lucien Roisin de l’any 2010 ambdós editats per Efadós i els textos escrits per Lluís Permanyer. 

Postals de Joan Gustems

La Biblioteca de Catalunya va adquirir aquesta col·lecció el juliol de 2010, formada per unes 45.000 postals que daten majoritàriament entre finals de segle XIX i els anys trenta. Conté gairebé la totalitat del fons d’Àngel Toldrà i Viazo (A.T.V.), barceloní que s’especialitzà en la targeta postal il·lustrada amb imatges fotogràfiques. La col·lecció també recull el treball dels més importants impressors, editors i fotògrafs de l’època, com Hauser y Menet (primer editor d’aquest tipus a Espanya, instal·lat a Madrid a finals del s. XIX), Lucien Roisin, Josep Thomas, Albert Martín, Adolf Mas, Narcís Cuyàs, Antoni Esplugas, J.E. Puig, Adolf Zerkowitz,  J.V.B (Venini), Samsot y Missé, Trenkler & Co, Bartrina, Thiriat y Cia, Lluís Tasso, Mumbrú, entre d’altres.

Les postals presenten diferents tipus d’impressió pròpies de l’època: la fototípia, la cromolitografia, els procediments fotogràfics al gelatinobromur i el fotogravat. La seva temàtica és molt variada: catalanisme, personatges il·lustres, fets històrics com la Setmana Tràgica, Exposició Universal de Barcelona de 1929, monedes, escuts, cromos, gravats, vistes panoràmiques, món de l’espectacle, etnografia i folklore, arquitectura i paisatge, ciutats, pobles, monuments, esglésies, escoles, fàbriques, etc, bàsicament de Barcelona, Catalunya i Espanya i algunes d’estrangeres.

Un altre dels aspectes més interessants del fons és que moltes de les edicions de postals que recull són pràcticament completes i per la BC ha significat la incorporació d’un tipus de material poc present entre els seus fons documentals.

 

Postals de Joan Gustems

Ricard Marco
Unitat Gràfica. Fotografia

Per a aquells que gaudiu de les efemèrides, volem deixar constància que el passat 26 d’agost de 2011 a les 10:50h va ser definitivament aturat el servidor HP3000 de la Biblioteca de Catalunya (BC). El 3000, com se l’anomenava, va allotjar les bases de dades bibliogràfiques de la BC, del Catàleg Col·lectiu de Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya (CCPBC), del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), generades des del 1995 amb el programari VTLS.

La informatització de la BC havia començat el 1990, utilitzant el SICAB (Sistema d’informació per a catàlegs automatitzats de Catalunya).  El SICAB va ser creat el 1981 pel Servei de Biblioteques del Departament de Cultura per dur a terme la confecció automatitzada de la Bibliografia Nacional de Catalunya; aviat s’adaptà per informatitzar el catàleg de la Xarxa de Biblioteques Públiques de Catalunya i el 1990 s’hi sumà també el catàleg de la BC. Quatre anys més tard es va constatar que el sistema no resolia satisfactòriament totes les necessitats informàtiques de la BC, entre d'altres coses perquè no cobria tot el procés de gestió documental, i es va decidir canviar-lo. El 1995 es va escollir el paquet comercial VTLS com a nou sistema de gestió dels processos bibliogràfics, el mateix que ja utilitzaven les biblioteques universitàries i la Xarxa de biblioteques de la Diputació.

El nou sistema requeria l’adquisició d’un servidor propietari del fabricant Hellewt Packard per allotjar les dades. Així, el 1995 es va adquirir l'HP3000, i es van unificar els catàlegs de la BC, la Fonoteca Nacional, l’Hemeroteca Nacional i la Biblioteca Bergnes de las Casas. El catàleg es va obrir al públic l’1 de desembre de 1995 amb 150.000 registres bibliogràfics i 200.000 registres d’autoritat (només els mòduls d’OPAC i catalogació). El 1996 s’hi afegiren dos mòduls més (sèries i adquisicions). El 1997 s’hi van allotjar el CCPBC i el catàleg del MNAC, i posteriorment s'hi va afegir el MACBA.

El catàleg de la BC va romandre en aquest servidor fins al 10 de juny de 2008, moment en que es va donar per finalitzada la migració al nou programa de gestió –Millennium--, en servidors que resideixen actualment al CESCA. Aquell mateix any es va migrar el CCPBC, també a Millennium. Durant l’últim any només residia al HP3000 el catàleg del MACBA atès que el MNAC també va migrar a Millennium l’any 2010. El juliol de 2011el MACBA també va donar per finalitzada la seva migració al nou sistema Millennium.

L'HP3000 s’havia quedat sol i després de 16 anys de funcionament va arribar el moment d’apagar-lo. Es tractava d’un sistema propietari molt robust, que en tots aquests anys va donar pocs ensurts, permetent-nos (a nosaltres llavors, joves informàtics sense molta experiència en grans sistemes), adquirir el domini del seu funcionament amb certa gradació i relativa tranquil·litat. Actualment, sistemes més ràpids, amb un volum físic i pes molt més reduït i amb major eficiència tant de càlcul com de consum energètic es fan càrrec de gestionar els serveis de procés bibliogràfic de la biblioteca.

HP3000

Karibel Pérez
Àrea de Tecnologia de la Informació

Com cada any el Carnestoltes ha arribat. Entre el seu valuosíssim fons la Biblioteca de Catalunya custodia molts documents relacionats amb aquesta temàtica, que ens poden ajudar a endinsar-nos en la història i veure com es vivia aquesta festa fa anys. 

Al llibre de J. A. Clavé El carnaval en Barcelona en 1860 se’ns diu que “avui és un dels més notables, però fa només cinc anys era un dels més frívols i, si se vol, repugnant”. Haurem de continuar llegint les 186 pàgines següents per esbrinar quines eren les “quisicosazas” que feien els barcelonins abans i després de 1860.

Ja se sap que el Carnestoltes és temps de disbauxa. Un Fullet Bonsoms (F. Bon. 12410) de 1684 el prohibeix per evitar mals majors: Ara ojats totom generalment queus notifican y fan á saber de part del... senyor Alexandro duch y princep de Bournonville... que com per los grans inconvenients y de serveys que se seguian à Nostre Senyor Deu y al benefici publich en los anys passats al temps de las carnastoltas, ocasionats dels abusos y desordes de las mascaras y balls... Sa Magestat... tinga manat y ordenat à Sa Excellencia... que se prohibissen ditas mascaras, disfraços y balls tant de dia com de nits ...

Però a banda de prohibicions, els balls de màscares i disfresses han estat molt nombrosos a casa nostra, com ho exemplifica aquest cartell del Círculo Artístico. També ha servit d’inspiració per vinyetes humorístiques com les de la revista Cu-Cut de març de 1905 i de febrer de 1905.

I per als que busqueu una mica d’inspiració, podeu consultar la revista D’Ací i d’Allà de març de 1924 i de febrer de 1923.

Però també, com cada any, el Carnestoltes mor i ens deixa aquest testament per poder resistir millor èpoques menys frívoles.

Com es pot veure al peu de pàgina, el testament correspon a un romanç de Vilanova i la Geltrú, població que compta amb gran tradició en la celebració dels carnestoltes, fins i tot està considerada Festa Patrimonial d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya. Aquí teniu dues mostres de la celebració a Vilanova, la primera extreta de la Veu de Catalunya de febrer de 1929, i la segona del Destino de febrer de 1978.

 

Dibuix de David Santsalvador realitzat durant l'any 1936

Salomé Cerezuela i Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents



Sant Valentí va ser un prevere romà que va morir màrtir a la seva ciutat l’any 281 en temps de Claudi II. Se sap que les seves suposades relíquies van ser traslladades al monestir de Sant Benet de Bages vers el 951 pel noble Sal·la, veguer comtal i fundador d’aquesta abadia benedictina. El cos hi va ser venerat fins al 1835, moment en el qual les restes foren dutes a Navarcles, on encara es conserven. El seu culte es va estendre no només pel Bages, sinó arreu de Catalunya.

Amb la festivitat d’aquest sant es relaciona la festa dels enamorats, que se celebra el 14 de febrer, i que en els darrers anys s’intenta reintroduir amb força al nostre país. Hi ha una llegenda que explica que sant Valentí és patró dels enamorats perquè la seva diada coincideix amb el moment de l’any en què les aus comencen a aparellar-se. En tot cas, tenim constància que ja se celebrava, si més no, a partir del segle XV a Anglaterra i a Escòcia, on es feia coincidir amb l’inici de la primavera. També disposem de testimonis que va festejar-se a França, a Suïssa, als Estats Units i a d'altres llocs des de mitjan segle XVIII, malgrat l’oposició dels eclesiàstics, que titllaven aquesta celebració de pagana.

L’ànim pel lucre l’ha estesa arreu en l’actualitat. A Catalunya el dia dels enamorats se celebra el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, tot i que un esment a la festa de Sant Valentí en un poema del Cançoner Vega-Aguiló del segle XV podria interpretar-se com una referència a la seva condició de patró dels enamorats. En qualsevol cas, aquesta poesia ha permès a Martí de Riquer assegurar que la diada de Sant Valentí no és un invent nord-americà, sinó que podria tractar-se d’una antiga tradició catalana, tal i com suggereix en l’article “La canción de San Valentín del poeta Pardo” publicat l’any 1955 a la Revista de filología española. De fet, és una cançó amorosa, atribuïda al poeta Pardo que dedica a una dama anomenada només amb el senhal o pseudònim de Fflums de coffort (vers 41). El poeta hi afirma que “el temps exigeix” que canti, ja que és “l’alegre dia del noble sant Valentí”, festa en la qual “els ocellets manifesten gran alegria pels prats i pels boscatges pel lleial amor que els donen els joiosos cors, de dos en dos, sense que ni un de sol no se’n retracti”.

Ms 7. Cançoner Vega-Aguiló, f. 144r

La transcripció feta per Martí de Riquer dels versos on es parla de la festa de Sant Valentí:

Leyaltatz vol e bon dreig me comanda,
amors me punch e desirs ma flagelha,
temps ho requer e raysos m’o cosselha
que’s en chantan vostra lausor expanda
en cest gay jorn del proz sant Valenti,
que bos spers me dits que no’m retraya
de vos amar e servir de cor fi,
car ab merce fara garir ma playa.

 

Ens trobem, doncs, possiblement, davant d’una de les més antigues manifestacions de la festa dels enamorats, que va fer famosa Shakespeare amb la cançó del Saint Valentine’s day que canta Ofèlia en el Hamlet (acte IV, escena 5), i que es conserva en el Ms. 7 de la nostra biblioteca nacional.

 

Tània Alaix i Gimbert
Col·leccions Generals

Aquest 2012, any electritzant i carregat d’intensitat, ens aboca plenament a la voràgine de celebracions d’aniversaris musicals: centenari dels naixements de Xavier Montsalvatge (1912-2002) i de Miquel Querol (1912-2002), centenari de la mort de Joaquim Malats (1872-1912), 50è aniversari de les morts d’Eduard Toldrà (1895-1962) i Ricard Lamote de Grignon (1899-1962), 25è aniversari de les morts de Frederic Mompou (1893-1987) i Manuel Blancafort (1897-1987).

No cal dir que aquest grup de compositors és reconegut i molt estimat per la Biblioteca. Primer, perquè és inqüestionable el seu paper dins la història de la música catalana. Segon, perquè, majoritàriament, ja fos personalment o a través de familiars o hereus, van dipositar-hi els seus fons i arxius personals amb confiança plena vers la institució que els acollia.

Així, el fons Frederic Mompou va arribar de la mà de Carme Bravo, la seva vídua, després de la mort del compositor, l’any 1997. El de Manuel Blancafort ingressà el 2000, donatiu de la família. El 2005 va començar un seguit d’incorporacions en diversos lliuraments del fons Eduard Toldrà. Continuem amb el mateix any 2005, quan s’incorporen els materials del Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya a la Biblioteca de Catalunya. Ingressava d’aquesta manera el fons de Joan i Ricard Lamote de Grignon, encara ara en clau de dipòsit. A l’any següent, el 2006, la Sra. Alícia Muñiz, vídua del musicòleg i compositor Miquel Querol, complint amb la voluntat del seu marit, oferí en donació la seva obra de creació.

M 4888/3. Manuel Blancafort. Les ombres perennes

M 4888/3. Manuel Blancafort. Les ombres perennes.

La Biblioteca de Catalunya ha celebrat altres efemèrides relacionades amb alguns d’aquests compositors: les exposicions commemoratives de Mompou (1988 i 1997), l’acte de presentació de l’arxiu personal de Blancafort amb una exposició (2003), i el concert amb motiu de la recepció de les partitures originals de Miquel Querol (2008), per citar-ne algunes.

És una ocasió perfecta per continuar homenatjant-los. I a cop d’ull, les programacions de concerts i actes diversos per aquest any d’aniversaris mostren una mobilització generada i, per fi, acordada, lloable i engrescadora.

Ara bé, la societat, en general, no es pot conformar amb el que coneix. Passen els anys i continuen inèrcies malaltisses: les mateixes obres, les mateixes fotografies, les mateixes dades.

Si es vol honorar de veritat els creadors, s’ha d’acomplir la seva voluntat i la dels seus hereus: que els fons siguin investigats i difosos. Van posar a l’abast de tothom la seva obra, els seus papers i les seves gravacions no només per a la seva salvaguarda. Cal exprimir les possibilitats que ofereix la Biblioteca per aportar noves imatges, nous escrits, noves idees. Tot un conjunt de documents il·lustratius per a exposicions, programes de concerts, cartells, edicions i enregistraments, que ofereixen un ventall de creacions, vivències i curiositats úniques.

Posats a commemorar doncs, celebrem la incorporació dels fons a la Biblioteca de Catalunya i tot el que comporta la seva arribada. És el nostre homenatge particular:

Mompou: 15 anys
Blancafort: 12 anys
Lamote de Grignon: 7 anys
Querol: 7 anys
Toldrà: 6 anys
... i els que desitgem celebrar en un futur pròxim.

 

Rosa Montalt
Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya

Arran de la sentència Padawan de l’any 2010 (21 d’octubre) sobre l’aplicació del cànon digital a Espanya, en què s’eximeix a les empreses i administracions del pagament de cànon per còpia privada dels suports adquirits amb finalitats de còpia de documents no protegits per drets de propietat intel·lectual, la normativa espanyola s’ha hagut de corregir per donar-hi compliment.

Des de l’any 2008 que aquest cànon s’havia ampliat a nous suports (ORDEN PRE/1743/2008, de 18 de junio, por la que se establece la relación de equipos, aparatos y soportes materiales sujetos al pago de la compensación equitativa por copia privada, las cantidades aplicables a cada uno de ellos y la distribución entre las diferentes modalidades de reproducción, BOE 19/6/2008). Aquesta ordre fou anul·lada el 24 de març de 2011 per l’Audiència Nacional i el passat juliol de 2011 el Congrés dels Diputats va votar a favor d’una proposició no de llei que demana al govern la supressió del cànon pels suports.

A les biblioteques, com a moltes altres institucions i empreses, des de l’any 2004 s’ha pagat el cànon per tots els suports adquirits (CD’s DVD’s) amb finalitats de treball intern, d’arxiu o de còpia de documents generats per la pròpia institució. Advocats com David Bravo i Javier de la Cueva, defensen que les institucions poden reclamar els diners abonats de forma indeguda i de manera retrospectiva. En aquest sentit han sortit a la premsa diverses notícies sobre les intencions de reclamació del cànon per part d’administracions públiques però caldrà veure si continuen en peu i quin és el seu desenvolupament.

El que és cert és que l’entorn digital i els programes d’intercanvi de continguts estan generant un debat molt controvertit entre titulars i usuaris; el passat 19 de desembre de 2011 una sentència ha absolt al creador de programes d’intercanvi de fitxers, mentre que els titulars continuen fent pressió per protegir els seus actius. Recentment el passat 19 de gener l’FBI ha tancat Megaupload i n’ha arrestat els seus treballadors. Aquest fet ha iniciat un pols intens entre titulars i usuaris i ben segur que marcarà tendències.

En aquest moment existeixen lleis que pretenen controlar l’ús il·lícit de materials subjectes a drets de propietat intel·lectual a la xarxa. A França el 2009 es va aprovar la llei HADOPI, al Regne Unit el 2010 The Digital Economic Act, a Espanya es va aprovar la Ley de economía sostenible (Sinde) que en la seva Disposición final quadragèsima tercera tracta el tema de les descàrregues de continguts, està pendent el reglament. Un projecte de llei que ha generat molta controvèrsia recentment és SOPA  Stop Online Piracy Act que ha provocat una apagada digital liderada per Viquipèdia i recolzada pels grans gegants de la Xarxa.

El debat continua obert i no sembla tancar-se de moment, ja que el quid de la qüestió continua sent trobar una solució que sigui justa per als creadors i per als usuaris.

 

Núria Altarriba
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

El 10 de gener de 1920, poc després d’acabar la primera guerra mundial, es constituí la Societat de Nacions, que tenia com a missió el manteniment de la pau mitjançant la solució pacífica dels conflictes i el desenvolupament de les relacions internacionals. Vint-i-cinc anys més tard es va dissoldre perquè no va poder resoldre els greus problemes internacionals, ni va poder evitar la segona guerra mundial. El 1945 es crea l’Organització de les Nacions Unides que n’assumeix les funcions.

Durant els 25 anys d’activitat la Societat de Nacions generà molta documentació, avui de gran interès per als estudiosos. El 1921, la Secció d’Informació de la Societat de Nacions començà a publicar el Résumé mensuel des travaux de la Societé des Nations, amb l’objectiu de “tener constantemente informadas en cada país acerca de las actividades de la Sociedad de las Naciones a las personas que por la índole especial de su posición o de sus estudios están interesadas en el curso de los asuntos internacionales”.

El Résumé tenia una tirada molt restringida, però la Biblioteca de Catalunya, malgrat els seus pocs anys de vida, va ser una de les entitats seleccionades per rebre’l des del començament. És possible que l’explicació es trobi en una carta d’Eugeni Xammar que es conserva a l’Arxiu de la Biblioteca.  Eugeni Xammar, redactor de La Publicidad i El Poble català, corresponsal de guerra per El Día Gráfico i La Publicidad (1914-1918), va viure durant uns anys a Suïssa, com a membre de la Secció d’Informació de la Societat de Nacions. Com a tal, envia una carta a  l’Institut d’Estudis Catalans on els informa que “des del primer moment vaig fer incloure la Biblioteca de Catalunya entre les institucions que deuen rebre el “Résumé” esmentat regularment”.

Així, la Biblioteca de Catalunya va anar rebent el Résumé  --que a  partir de 1922 es publicà també en castellà amb el títol Boletín mensual de la Sociedad de las Naciones--  fins al 1940, moment en que es deixa de publicar. És una col·lecció interessant per resseguir la història de les activitats de l’organització i perquè és difícil trobar aquesta col·lecció a les biblioteques públiques espanyoles; ni tant sols la Biblioteca Nacional la rebia, encara que Espanya fos un dels països fundadors de la Societat de Nacions.

A banda del Boletín, la Biblioteca de Catalunya rebia periòdica i gratuïtament la majoria de les publicacions de la Societat de les Nacions, i les vicissituds d’aquesta col·lecció es poden seguir llegint la documentació de l’Arxiu. Es tracta d’un fons que no apareix encara complet al catàleg en línia, i per consultar-lo s’han d’utilitzar els fitxers específics que es van elaborar en el seu moment.

El Boletín al Catàleg de la BC:

http://cataleg.bnc.cat/record=b2468245~S10*cat

Per altra banda, actualment aquesta publicació es troba digitalitzada a la Hemeroteca Hispánica

http://bdh.bne.es/bnesearch/HemerotecaCompleteSearch.do?advanced=true&numfields=1&field1=pidpadre&field1val=0000000757&field1Op=AND

La Societat de Nacions a la Biblioteca de Catalunya

Catàleg antic de la BC de la Societat de Nacions

 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents