Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30 31        

Etiquetes



El Blog de la BC

El catàleg de la Biblioteca de Catalunya es consulta a través del web i dóna accés a gran part dels seus fons i documents. Tot i així, encara queden a la BC alguns catàlegs manuals, que sovint formen part d’algun fons especial que va arribar amb el mobiliari inclòs. Alguns d’aquests fitxers han estat digitalitzats, però s’han conservat pel tipus d’informació complementària que contenen. És el cas del fitxer de l’Arxiu Teatral Santos –ubicat en una cabina de la sala general– on, per exemple, podem recuperar informacions sobre els decorats i el nom dels clients que podien llogar les obres.

Fitxa de l’Arxiu Teatral Santos

Fitxa de l’Arxiu Teatral Santos

Com ja hem dit, molts han entrat en el moment en què es van dipositar els llibres que hi estan referenciats. Per exemple, quan el 1948 ingressen els llibres de la Col·lecció Bonsoms, a la mort de la seva vídua, ho fan també els armaris de la Biblioteca i el moble fitxer “...catálogo de la misma, redactado por D.ª Mercedes Chacón de Bonsoms...” (Cincuenta años de la antigua Biblioteca de Catalunya. Barcelona: Biblioteca Central de la Diputación de Barcelona, 1968, p. 103). 

Moble fitxer de la col·lecció Bonsoms a l’antiga Sala Bonsoms

Moble fitxer de la col·lecció Bonsoms a l’antiga Sala Bonsoms

Alguns són de consulta interna, com el catàleg de fitxes de Ràdio Barcelona que conté el vinils de la seva discoteca, dividits per artistes, títols de peces musicals o temàtics. No fa pas gaire que vam haver de revisar-les per respondre una petició d’informació sobre les cançons dels Beatles que no eren radiables a l’època. D’altres són de lliure accés, com el de la Col·lecció Porter-Moix “España en el Mundo” –a la sala de reserva i únic element de descripció d’aquesta col·lecció– ordenat alfabèticament per noms i topònims i també cronològicament.

I també a la sala de reserva es troben tres fitxers ben particulars. Com en el cas de la de Mossèn Alcover i encara que no tinguin ben bé aquesta aparença, els anomenem “calaixeres” i són la verdagueriana, la de la Renaixença i la de la Col·lecció de Teatre Rull.

La calaixera verdagueriana i la de la Renaixença contenen el buidat bibliogràfic que Josep Maria de Casacuberta va realitzar sobre les figures i temes importants en la Renaixença catalana, per una banda, i l’estudi de la figura i obra de Verdaguer, per l’altra. El fitxer de la Renaixença va ingressar a la BC a la seva mort, el 1985, però els dels estudis verdaguerians va ser llegat al seu col·laborador Joan Torrent i Fàbregas. Quan Torrent i Fàbregas va morir l’any 1995, la Biblioteca de Catalunya també el va adquirir, tot i que no va incorporar-s’hi fins al 2004, perquè era a la Fundació Carulla per poder realitzar l’edició de la correspondència verdagueriana.

Aquestes dues calaixeres inclouen les fitxes que anava elaborant Casacuberta, mecanografiades o impreses damunt de petits papers, a vegades reaprofitats, i que sovint incorporen la cita del text o, fins i tot, el retall que referencia. L’ordenació és temàtica i, dins d’alguns apartats, alfabètica. A l’apartat de “Fons i Col·leccions/ Verdaguer, Jacint” del nostre web trobareu un magnífic inventari, així com una explicació més detallada, realitzat per la Secció de Manuscrits.

La Col·lecció de Teatre Rull recull gairebé totes les obres teatrals en català aparegudes des de 1750. El fitxer que l’acompanya i que, com ja hem dit és consultable a la sala de reserva, conté més de 15.000 fitxes amb dades biogràfiques dels dramaturgs, impressors, empresaris de teatre, directors escènics, actors, compositors i músics de teatre líric, escenògrafs i altres professionals del teatre dels segles XIX i XX.

Fitxa de la Col·lecció de Teatre Rull

Fitxa de la Col·lecció de Teatre Rull

Les calaixeres, que normalment solen estar al dormitori i guarden roba blanca o l’aixovar, en el cas de la BC custodien una informació ben diferent.

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC) fou una institució fundada l’octubre del 1921 a Barcelona pel mecenes Rafael Patxot, sota la direcció de Francesc Pujol, per promoure la cerca i recollida dels materials literaris i musicals tradicionals, que serien després estudiats i, prèvia tria, publicats.

Rafael Patxot sol·licità el suport de l’Orfeó Català, presidit per Joaquim Cabot, qui s’encarregà de fer una crida per tal d’assegurar la col·laboració d’altres representants del món musical català relacionats amb el conreu i difusió de les cançons populars catalanes. La crida es dirigí a músics, folkloristes, etnògrafs i literats --entre els quals Felip Pedrell i Pere Bohigas i Balaguer, de qui la Biblioteca conserva els arxius personals a la Secció de Música i a la Secció de Manuscrits--, a entitats com l’Institut d'Estudis Catalans, l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, la Secció Folklòrica de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i el Centre Excursionista de Catalunya, i també a escoles de música i esbarts dansaires. La diada de Reis de 1922 tots ells foren convocats al Palau de la Música Catalana a una reunió que marcava l’inici del projecte i n’inaugurava les tasques.

El nucli de la documentació aplegada prové dels materials recollits per l’erudit Marià Aguiló (de qui es conserva el fons a la Biblioteca de Catalunya), i del folklorista Rossend Serra i Pagès. A aquests documents s’afegiria la documentació arribada a través dels concursos anuals convocats sota el lema Llegendari Popular Català i el resultat de les nombroses missions de recerca dutes a terme per equips constituïts per un folklorista i un musicòleg que realitzaven viatges d’investigació arreu del territori dels Països Catalans. El finançament es feia a través de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, de la qual Patxot era marmessor. Poc abans de la Guerra civil, s’havia recopilat informació de pràcticament tot el Principat i les Illes, i també d'alguns materials de l’Alguer i la Catalunya Nord.

La conservació dels materials de l’Obra del Cançoner Popular

El projecte fou truncat per l’inici de la Guerra civil quan comptava amb prop de 40.000 documents aplegats. En aquest context, se sol·licità a la Generalitat de Catalunya que vetllés per l’Arxiu, atès el seu alt valor cultural i patrimonial. Així doncs, per decret del conseller de Cultura, amb informe previ d’una comissió del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic, els materials de la Institució Patxot, que incloïen l’OCPC i el projecte paral·lel de l’Arxiu de la Masia Catalana, foren custodiats fins al final de la Guerra. Patxot hagué d’exiliar-se a partir de 1936, i escollí com a destí Suïssa, deixant  l’arquitecte noucentista Josep Danés com a encarregat dels seus béns.

Des de la mort del director de l’Obra el 1945, i fins a la seva pròpia mort el 1964, Patxot s’encarregà personalment de la seva vigilància, per evitar que se’n fes un ús indegut o bé que la documentació es fragmentés.

Durant molt anys, els materials de l’Obra van restar il·localitzables i envoltats d’un cert misteri. Això donà peu a múltiples especulacions sobre les aventures i el destí de l’arxiu fins a principis dels anys noranta, en què varen ser rescatats de l’oblit. Múltiples peticions de consulta arribaren a la família; això no obstant, Rafael Patxot havia deixat instruccions clares adreçades als seus descendents per tal que els materials no es posessin a disposició del públic fins que la situació política no fos estable, a fi de garantir-ne la integritat i conservació. Com a conseqüència de la pressió exercida per estudiosos interessats, en el marc del Vè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Andorra, 1979) s’elaborà un document on s’instava a la recuperació, reunió i conservació de tot el material a Catalunya, amb la voluntat que es posés a l’abast de tots els investigadors.

Durant els anys cinquanta, Rafael Patxot havia enviat a Suïssa part de l’Obra, que confià a una institució religiosa, mentre que una altra part restà a Barcelona. Aquesta documentació fou cedida i dipositada el 1990 pels seus néts a l’Abadia de Montserrat, on entre els anys 1991 a 1993 també arribà, després de negociacions entre la Generalitat de Catalunya i els familiars, la part de la col·lecció que havia romàs a Suïssa durant el seu exili.

La tasca de classificació i descripció dels materials fou assignada a Josep Massot i Muntaner, filòleg i monjo de Montserrat, en tant que conservador de l’Arxiu. Ben aviat s’iniciaren els tràmits per tal de buscar suport a la iniciativa, i des de Montserrat es contactà amb les institucions que abans de la guerra havien tingut cura de l’OCPC: l’Orfeó Català, l’Institut d’Estudis Catalans i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya -la Generalitat havia creat el 1993 el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de Catalunya (CPCPTC), organisme orientat a promoure l’estudi de la cultura popular i tradicional.

L’Obra del Cançoner Popular a la Biblioteca de Catalunya

Fruit d’aquests contactes, tant el CPCPTC com la Biblioteca de Catalunya arribaren a un acord amb l’Abadia de Montserrat per tal de facilitar la consulta de l’arxiu, que consistí en fer dues còpies microfilmades dels originals que es conserven a Montserrat i dipositar-les a ambdues institucions per a la seva consulta. El 27 d’octubre de 1993, la Biblioteca de Catalunya signà un conveni en què se'n responsabilitzava del dipòsit i difusió. La col·lecció està disponible al públic investigador seguint les normes generals de consulta fixades en el conveni i les que regeixen actualment la consulta de fons d’arxiu; una petita part de la documentació, que conté informació reservada, no fou reproduïda.

La còpia de la Biblioteca de Catalunya consta de 97 rotlles de microfilms que conserven l’estructura de la documentació original, dividida en dos grans blocs: la col·lecció de Barcelona (sèries A i B) i la col·lecció de Suïssa (sèries C i S), organitzades de la següent manera:

1) Sèrie A: rotlles 1 a 12

2) Sèrie B: rotlles 13 a 27

3) Sèrie C: rotlles 28 a 87

4) Sèrie S: rotlles 88 a 97

 

Per a conèixer la descripció detallada dels documents, cal consultar primer l’inventari publicat dins de la col·lecció Materials: Obra del Cançoner de Catalunya. La seva edició, iniciada als anys vint, fou suspesa durant el període 1930-1990; i represa el 1991 per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (vol. I-III, Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, 1926-1929, i vols. IV-XXI, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991-1921. Els volums d'aquesta obra es poden trobar en lliure accés a la sala general . En el volum IV (en dos fascicles) hi ha l’inventari, i en el volum XXI un apèndix que el completa; dos índexs, un d'onomàstic i un de topogràfic, que en faciliten la consulta.

cançonerblog_1

Materials, Vol IV, p. 17

 

Els volums inclouen l’edició d’alguns dels diaris de viatge i una selecció de les cançons, rondalles, refranys, danses i entremesos, etc., compilats en cadascun d’ells; de cada un dels títols se’n procurava recollir totes les variants possibles. A la Biblioteca de Catalunya, es conserven alguns manuscrits de l’Obra:

cançoner2ambtext

bc_ms2356(2)_petita

BC, Ms. 2356/2

Un cop identificat el que es vol consultar, cal localitzar en quina bobina de microfilm es troben reproduïts els documents; per això cal anar a l’inventari topogràfic digitalitzat. El primer que s'ha de tenir en compte  és si els documents són de la “Col·lecció de Barcelona” (sèries A i B) o bé de la “Col·lecció de Suïssa” (sèries C i S), i a continuació buscar el codi (format per la lletra de la sèrie seguida d’un número a la taula), que remet al número de rotlle de microfilm on estan reproduïts els documents d’aquell grup:

ocpc_inventari2_petita

Inventari dels microfilms de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya

 

Finalment, per fer la petició des del registre del catàleg cal anar a la zona dels exemplars de la fitxa i demanar el rotlle de microfilm que correspon al codi que estem buscant:

Localització

 Topogràfic

Volum

Còpia

  Consulta

Tipus de préstec

Nota

 Dipòsit de   Reserva

 OCPC rotlle 1

 microfilm   1

 

    SALA RESERVA

 NO   ES PRESTA

 

 Dipòsit de   Reserva

 OCPC rotlle 2

 microfilm   2

 

    SALA RESERVA

 NO   ES PRESTA

 

 Dipòsit de   Reserva

 OCPC rotlle 3

 microfilm   3

 

    SALA RESERVA

 NO   ES PRESTA

 

(etc.)

Gràcies també a la tasca emprenedora del CPCPTC, des del moment de la seva obertura al públic s’han publicat extractes d’aquest obra magna i també s’ha intentat continuar, en part, el projecte. En són exemple les edicions i enregistraments següents que apareixen al catàleg de la Biblioteca de Catalunya i al catàleg de les biblioteques de la Generalitat.

Anna Gudayol
Anna Nicolau
Secció de Manuscrits

 

Referències bibliogràfiques
Massot i Muntaner, Josep, “L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya avui” dins Llengua i literatura, 5 (1992-1993), p. 739-751
Massot i Muntaner, Josep, “Catalogar l’Obra del Cançoner popular de Catalunya”, RIDEC 34 (juny 2002), p. 1-2
Massot i Muntaner, Josep, “L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya: font de recerques” dins Llengua i literatura, 14 (2003), p. 549-561
Abadia de Montserrat, “Finalitza la publicació de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya”. Febrer de 2012[entrevista a Josep Massot i Muntaner].

Durant l’estiu de 1909 Ramon Miquel i Planas (Barcelona, 1874-1950), com a director de la casa Viuda de J. Miquel y Rius, va rebre l’encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans de realitzar l’enquadernació del reconegut manuscrit català Cançoner Gil. A les actes de l’Institut del 3 de maig de 1909 en referència a aquest tema consta per escrit el següent:
“Enquadernació “Cançoner Gil”. El Sr. Massó proposa la enquadernació, ab fondos de l’Institut, del Cançoner de Saragoça que alguns particulars estan a punt de regalar a la Excma. Diputació, per a la biblioteca de l’Institut, ja que aquest llibre te unes vulgars tapes en pergamí. S’acorda que la dita enquadernació es faci a la casa H. Miralles, baix l’inspecció dels Srs. Massó y Pijoan”.

Al marge d’ignorar els motius de la decisió final de Massó i Torrents d’encarregar-la a la casa Miquel-Rius i no pas al taller Miralles, Ramon Miquel i Planas va acceptar el compromís, en aquells moments d’un alt significat patriòtic i polític. Preocupat per complir amb aquest important encàrrec, Miquel i Planas i el seu assessor Eudald Canivell (Barcelona, 1858-1928) trobaren en Joaquim Figuerola (Barcelona 1878-1946) la persona idònia per poder assolir la solució justa, és a dir, determinar el tipus de decoració, fer el projecte i gravar els ferros convenients per a la seva execució. En aquells moments, Figuerola s’estava perfeccionant en la decoració tant exterior com interior del llibre, després d’haver treballat durant dotze anys com a gravador sobre metall de les matrius per  estampar tapes d’enquadernacions industrials en el taller de Francesc Jorba (1850- ), i havia estat, a més, aprenent al taller de l’enquadernador Eduard Domènech i Montaner (Barcelona, 1854-La Garriga, 1918).

Enquadernació d'estil mudèjar (1909), del Cançoner Gil.

Enquadernació d'estil mudèjar del Cançoner Gil. 1909.

El 1905, Figuerola havia fet un viatge d'estudis a través d'Espanya per  ampliar coneixements sobre enquadernacions antigues. Va recórrer les biblioteques més importants de Madrid, València, Toledo, etc., fent calcs de les enquadernacions bàsicament mudèjars, però també d'altres estils (1). Per al Cançoner Gil, manuscrit català del segle XIII, va realitzar una enquadernació d'estil mudèjar, no basada, com sempre s’ha dit, en el Missale Toletanum de la Biblioteca Nacional, del qual sí que recollí referències dels seus ferros, sinó en una altra enquadernació de gust mudèjar: l’Opúscula de Sèneca imprès a Nàpols el 1475, de la Biblioteca Universitària de Saragossa. El daurador Rafael Ventura va traspassar els ferros a la pell de l’enquadernació amb un gofrat superb. L’invent havia donat bons resultats, i l’enquadernació del Cançoner Gil es va erigir com a símbol catalanista de les necessitats d’aquells temps d’adaptar els estils antics, romànic, gòtic i hispano àrab (mudèjar) amb una execució impecable i unes solucions adients.

Calc fet per Joaquim Figuerola de l'enquadernació de l'Opuscula de Séneca (1905).

Calc fet per Joaquim Figuerola de l'enquadernació de l'Opuscula de Sèneca

 

Opuscula, de Séneca. Nàpols, 1475. Biblioteca Universitària de Saragossa.

Opuscula de Sèneca. Biblioteca de la Universitat de Saragossa

Ramon Miquel i Planas escrigué el tractat la “Restauració de l'Art Hispano-àrab en la decoració exterior dels llibres”, publicat a la seva revista Bibliofília el 1911, revista a la que estaven subscrits la majoria dels bibliòfils de la península, on explicà tots els detalls d’aquesta enquadernació, a més de reproduir-la. De seguida va rebre una graciosa carta (2) de part del bibliòfil i lingüista Lluís Faraudo de Saint Germain (Barcelona, 1867-1957), a propòsit d’aquesta enquadernació, de la qual en transcric un fragment:

“Saragossa, 26 de setembre de 1911.

Sr. D. R. Miquel y Planas
Estimadíssim amic: no sabria mai remerciar-vos prou de vostra graciosa ofrena del II. Fascicle de “Bibliofilia”, que·m féu l’efecte d’una rosada en mig l’eixuta absencia d’impressions consemblants que pateix ma insadollable curiositat de bibliotaf d’ençà ma eixida de Barcelona. Encare més vos he a regraciar de les gentileses que m’endrecen pertocant la meva pobra edició de les “Flors o Autoritats” de Seneca: sou verament un gra massa indulgent.

Lo que voldria que sentissiu son els comentaris que·s fan aquí d’alt entorn de la magnificent relligadura del Cançoner que fou de Don Pau Gil i Gil, l’excèntric bibliotaf (3), que mal son grat el conservà gelosament per a ulterior goig de la gent catalana.  Abans de tot se meravellen de que una peça de tal importancia pogués haver estat mai escrita i no en castellano; i després segueixen lamentacions planyent-se que l’esmentat Sr. Gil no l’hagués deixada a l’Universitat per fer parella ab el Cançoner famós dit de Turmo, o al menys a la Biblioteca Nacional de Madrid. Una joia així en manos catalanistas la jutgen perillosa, perquè pot donar razones aparentes de nuestra pretendida superioridad. Ja ho veieu si filen prim. Emperò quan davant la làmina de “Bibliofilia” i ab unes explicacions ampliatories del mérit tecnic i artistic de la rica relligadura, se donen compte de la realitat de l’obra vostra, i sobre tot que els hi faig remarcar l’infamant encuadernacion que deshonra el Cançoner de Turmo, es alheshores que·l despit esclata en paraules agres, dites, això sí, ab aquella rialleta groga: “Hombre!, no hay para tanto! – Si viera usted en Madrid la biblioteca de D. Fulano! Aquellas son encuadernaciones! –No dudo que valga mucho lo de vos; pero vaya! Creo que el amor propio les ciega demasiado...” Y mil cosetes d’aquest estil que si no n’estessem ja convençuts, fora la millor prova de l’èxit de nostra actuació cultural. Y encare de retop quines floretes per l’Institut d’Estudis Catalanistas (segons ells) que está llamado a desaparecer, (tranquiliseu-vos) cuando renazca el buen sentido tradicional en los catalanes. (!!!) Aitals bestieses provocades per la vostra benefactora “Bibliofilia” constitueixen per a mi un bany d’aiga de roses del qual vos en soc agrahit deutor. E Deus que us dó vida per faher tant belles obres!”

Per a l’entrada “Encuadernación” de l’enciclopèdia Espasa, Eudald Canivell reproduí l’enquadernació del Cançoner Gil, com a mostra d’enquadernació moderna  retrospectiva.

 

Aitor Quiney
Servei d'Emmagatzemament, Preservació i Conservació

Notes:

(1) Molts anys després, mort en Joaquim Figuerola, la seva filla Maria Figuerola, regalà a Emili Brugalla una carpeta amb uns quants calcs del seu pare, entre els quals es troba el de l’Opuscula de Séneca, de 1475.

(2) La carta forma part del Fons Ramon Miquel i Planas de la Biblioteca de Catalunya.

(3) Bibliotaf, paraula sueca documentada a principis del segle XX que designa aquella persona que guarda els seus llibres per si mateix i no els presta als amics. Més informació.

Aquest 1de juliol la Joana Raspall ha complert 100 anys i volem fer-li un petit homenatge per la seva estimació a les biblioteques i el seu pas, breu però intens, per la professió.

Joana Raspall va néixer el 1913 a Barcelona, però aviat es traslladà a Sant Feliu del Llobregat. Des de ben jove s’interessà per la cultura, els llibres i la lectura, i els anys 20 i 30 ja escrivia a diverses revistes, com l’ Eco del Llobregat i Claror.

Des de la revista Claror, butlletí de l’Escola de Declamació Miquel Rojas, els anys 30 començaren a demanar una biblioteca popular, com ja tenien a altres poblacions catalanes. La revista tenia un apartat on cada mes insistien sobre el tema, recordant que encara no tenien biblioteca; van crear una Comissió Pro-biblioteca infantil, com recorda Joana a Memoro: el banc de la memòria:

 ― “Trobava que aquí els nanos no llegien per gust…. Vaig demanar una biblioteca infantil per aquí a Sant Feliu i vaig engrescar unes quantes amigues, i vam fer una  campanya per a la biblioteca infantil.”

"Pro biblioteca infantil". Claror : portaveu de l'Escola de Declamació Miquel Rojas. Núm. 44, gener 1934

'Pro biblioteca infantil'. Claror : portaveu de l'Escola de Declamació Miquel Rojas. Núm. 44, gener 1934

La campanya va donar resultat, però no en el sentit que la Joana i les seves amigues volien, perquè la biblioteca, que s’inaugurà el gener de 1933, no era una biblioteca popular de la Generalitat, sinó de la Xarxa de la Caixa de Pensions. Amb tot, van estar molt contentes i des de la revista animaven la població a fer-ne ús.

Un any més tard l’Ajuntament va presentar un projecte de Biblioteca-Jardí, per prendre part del concurs convocat per la Generalitat.

Al mateix temps la jove Joana investigava què s’havia de fer per tenir una biblioteca a la seva ciutat. Li van recomanar que ho preguntés a Jordi Rubió que, com a director del Servei de biblioteques populars de la Generalitat i de l’Escola de bibliotecàries, era la persona més adient per aconsellar-la. Rubió així ho féu, a més d’animar-la a estudiar a l’Escola. Ella recorda la conversa així:

 ―“Sóc de Sant Feliu. Què hem de fer per tenir una biblioteca?”

 ― “Què han de fer? Doncs han de fer molta cosa... Miri, hi ha una escola de bibliotecàries, algú que vingui a l’escola i es vagi a formar allà”.

Dit i fet. El 1935 Joana Raspall va fer l’examen per ingressar a l’Escola. El darrer any de la carrera les estudiants feien tres setmanes de pràctiques a les biblioteques i la Joana el mes de maig va anar a Vilafranca. Era costum que en marxar escrivissin alguna cosa al dietari de la biblioteca, i la jove poeta així ho féu, deixant un poema titulat “Biblioteca en repòs”

Durant l’estiu va continuar treballant-hi, substituint la bibliotecària titular, i a l’octubre va ser nomenada bibliotecària auxiliar de la biblioteca de Vilafranca. Allà va passar els darrers mesos de la guerra. Amb l’exèrcit a punt  d’entrar a la població van aconseguir un transport per traslladar els llibres cap a Barcelona, com explica ella mateixa en una entrevista a la revista Lletres:

 ― “Els soldats ens oferien un camió, i jo els vaig dir: «quina llàstima, he sentit dir que estan cremant tot el que és en català de les biblioteques; si ens poguéssim endur  alguns llibres...». Ens van dir que carreguéssim el camió i que l’endemà passarien a buscar-nos, i que nosaltres aniríem a la cabina, calentones... era gener... Vam estar  tota la tarda omplint-lo amb el que ens va semblar millor. A la nit va arribar la Brigada Líster, l’última de l’exèrcit, i van entrar a la biblioteca esbotzant-ho tot. Al matí hi  havia tot de soldats a dintre, dormint amb el cap sobre llibres... Vam esperar els nostres des de les nou del matí. Nosaltres amb el matalasset, i una capa, i una mica de  menjar, i anaven passant les hores... Ja ens pensàvem que no vindrien quan es van presentar, a les set de la tarda, que ja era fosc. «Sou a punt? Salteu!», ens diuen, i  arrenca el camió amb set o vuit més d’espatllats, penjant de la grua, i  vinga, carretera amunt. La cosa es va posar greu, perquè els camions en fila semblaven un  comboi i ens van venir a bombardejar quan pujàvem per l’Ordal, on vam haver de parar i sortir dels camions. Les «paves» van acabar bombardejant lluny. Però lluny és  molt a prop, perquè aquell soroll... Ens vam espantar molt. Vam arribar a Barcelona en plena nit, tot fosc, només es veien algunes animetes de llum blava pels carrers.  Ens van deixar al carrer Hospital, al costat de la Biblioteca de Catalunya, en una placeta que hi havia, un lloc de policia on no ens van voler guardar els llibres. Així que  vam haver de quedar-nos al camió dormint a estones fins que es va fer de dia...”

Quan l’exèrcit de Franco va entrar a Barcelona i rodalies es van tancar les biblioteques fins a nou avís. Abans d’obrir-les de nou van haver de passar un procés per adaptar-se a la nova situació; personal i col·leccions van ser depurats. La Joana explica al mateix Memoro:

 ― “Vaig acabar la carrera de bibliotecària i aleshores es va acabar la guerra. Quan em van dir que les biblioteques no es tancaven, que es tancava el servei català de les  biblioteques, em vaig enfadar, no vaig voler, perquè no hi ha d’haver diferències entre un idioma i un altre… bé, doncs no en seré, de bibliotecària”

Amb això s’acabà la seva activitat com a bibliotecària, però no el seu amor pels llibres i la lectura, que ha continuat viu fins avui mateix, que la Joana fa 100 anys. Per molts anys!

J13 Any Joana Raspall

 

Marga Losantos
Servei d’Accés i Obtenció de Documents