Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

Etiquetes



El Blog de la BC

Joan Maragall és reconegut arreu com a gran poeta, però sabíeu que també va ser un excel·lent periodista i que és considerat un dels primers intel·lectuals moderns del país? Aquesta és una faceta força desconeguda del seu itinerari com a creador que ens proposem revelar.

Maragall, tot i tenir una gran tirada a les lletres i la poesia i haver manifestat una viva inquietud artística des de la seva joventut, va estudiar dret obligat pel seu pare i, un cop llicenciat als vint-i-quatre anys, va entrar a treballar de passant al despatx de l'advocat Danés. Allà, segons explica en una carta a Josep Maria Lloret, «se van desvaneciendo mis ilusiones respecto á una gloria mas ó menos literaria, asisto metódicamente al despacho del señor Danés, mi cabeza se vá sentando».

Quatre anys més tard, el 1888, d’estiueig a Puigcerdà, coneix Clara Noble Malvido, amb la que es casarà el 1890, amb trenta anys. Fins llavors Maragall encara no havia encarrilat la seva vida professional ni personal i, a instàncies del seu pare i del  sogre ­—que li havien exigit que per casar-se havia de tenir «el dia ocupat»­—, entra a treballar al despatx de l'advocat Brugada. I quan semblava que s’havia  resignat a ser un advocat de segona, troba per casualitat una feina addicional al Diario de Barcelona (conegut com a «Brusi» en referència al cognom del seu propietari) fent de secretari personal del director, don Joan Mañé i Flaquer. S'obria així una nova perspectiva professional.

 

Carta de Joan Maragall a Antoni Roura, del 22 d’octubre de 1890 (mrgll-Mss. 6-53-7/1,7/3)

Carta de Joan Maragall a Antoni Roura, del 22 d’octubre de 1890 (mrgll-Mss. 6-53-7/1,7/3)

 

Transcripció: «Lo senyor Martí vá venir á proposarme ser lo secretari particular d'en Mañé y lo seu portaveu en la redacció del "Diari". De moment la cosa no'm vá agradar per la falta d'afinitat entre las mevas ideas y las del "Diari"; pro ben pensat vaig trobar qu'en cuan á tenir ideas, alló que s'en diu "ideas", jo no'n tinc gayres, y que lo mateix "Diari" no's podia ben assegurar que'n tingués massa; quedan l'olor de ranci d'aquella Redacció, pro un s'há de fer á tantas menas d'olors en aquest món! Ademés, en cuestió d'un parell ó tres d'horas diarias, y en quedavan vint y una per a desinfectarse».

Fins dos anys després les seves funcions no van estar relacionades amb la tasca d’escriure. El 22 d’octubre de 1892 publica el seu primer article, «El Paraguay», i comença a escriure articles de fons al Diario de Barcelona amb assiduïtat. L'èxit com a articulista fa que també tingui l'oportunitat de fer col·laboracions a La Renaixença, La Veu de Catalunya i d'altres publicacions de l’època. Aquesta feina li suposa, en fi, la seva professionalització com a escriptor.

D’aquesta època inicial cal destacar el seu primer article en català, «Nietzsche», que va publicar a la revista L'Avenç el juliol de 1893 i va signar amb el pseudònim «Panphilos». Com a conseqüència d’aquest text, on exposa les principals idees del filòsof i en tradueix fragments d’obra, Maragall és considerat l’introductor de Nietzsche no tan sols a Catalunya, sinó també a Espanya.

De llavors ençà es va consagrar la seva vocació com a escriptor i intel·lectual i com a clar referent cultural, capdavanter dels aires de modernitat que circulaven per Barcelona. Tant és així que a principis del 1899, Enric Prat de la Riba va refundar La Veu de Catalunya com a òrgan de la Lliga Regionalista i oferí la direcció del diari a Maragall, que la va refusar.

En els seus articles setmanals Maragall parlava sobre la ciutat, sobre política propera i internacional, sobre costums i sobre els nous invents. Tenia una clara vocació didàctica i mirava de guiar la burgesia barcelonina, que considerava greument mancada d'inquietuds culturals.

Diario de Barcelona, el 1895 (mrgll-Ftgr. 18, 27)

Maragall a la redacció del Diario de Barcelona, el 1895 (mrgll-Ftgr. 18, 27)

 
Fidel a les seves idees i al seu ofici de periodista, l’11 de setembre de 1902 va publicar «La Patria Nueva», article polèmic que li costà un processament. La publicació de «San Jorge, patrón de Cataluña», «Sentimiento catalanista» i «El trágico conflicto» van suposar un nou enfrontament amb el llavors director del Diario de Barcelona, Teodor Baró, i Maragall abandonà la redacció del diari  l’abril del 1903 per discrepàncies polítiques. En aquests anys hi havia escrit més de tres-cents articles que va utilitzar per infiltrar les idees modernistes a la burgesia conservadora de l’època. 

 

Carta de Joan Maragall a Enric Prat de la Riba, del 7 de maig de 1903 (mrgll-Mss. 6-43-3)

Carta de Joan Maragall a Enric Prat de la Riba, del 7 de maig de 1903 (mrgll-Mss. 6-43-3)

 

Transcripció: «Desde la mort de Don Joan Mañé me trobava mes que may violent en el Diari, perque encare qu'ab el director senyor Brusi y ab tots els companys mitjansava molt bon afecte personal y una mútua cundescendencia que suavisaba certs antagonismes de sentiment, lo cert es que cuan la lluyta pel catalanisme cobrava intensitat y acuïtat el Diari era dirigit irresistiblement en un sentit divergent del meu impuls y fins, al meu entendre, de son dever y de sa conveniencia. De tots modus m'hi anava aguantat per l'afecte que hi tenia posat y perque "no semblava qu'alli podria ferhir algun bé mes qu'en altra banda. Pero vingué un davantal sobre eleccions que pera mi fou l'última empenta: y cregut llavoras que la meva cooperació, per ben interéssada que fos, en una publicació qu'al costat dels meus articles inspirats en l'amor á Catalunya senyalaba un criteri negatiu qu'en cert modo cumprumetia á tota la redacció, resultava una cooperació culpable ó dubtosa, vaig posar cuatre ratllas al senyor Brusi separantme del periodich. Axò m'há deixat, ho confesso, un bon xich adolorit pero també ab un sentiment de independencia y de dignitat satisfeta que m'aconsola l'adoloriment.» 

Entre 1904 i 1906 va col·laborar quasi setmanalment a LaIlustració Catalana, de 1905 a 1906 ho tornà a fer al Diario de Barcelona sense formar part, però, de la redacció, i el 1908 assíduament a La Lectura de Madrid i al suplement Los Lunes del diari El Imparcial.

Joan Maragall no va estar mai vinculat a cap partit ni es va involucrar en política, tot i que se servia dels articles per a expressar les seves idees polítiques. Els fets de la Setmana Tràgica, però, ocorreguts a Barcelona entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909, el van indignar, i va decidir parlar als seus conciutadans mitjançant la ploma. L’1 d’octubre de 1909 va publicar a La Veu de Catalunya l'article «Ah! Barcelona», on acusa subtilment la ciutadania de Barcelona i mira de despertar-ne la seva consciència col·lectiva.

Com que hi havia detinguts, alguns de dubtosa culpabilitat, el 10 d'octubre va escriure un segon article, «La ciutat del perdó», on fa una crítica ferotge a la burgesia dominant i demana que s’exigeixi l'indult de Francesc Ferrer i Guàrdia i els altres detinguts. Va enviar l’article a La Veu de Catalunya tres o quatre dies abans que s’executés la condemna, i si bé li van arribar les proves de composició, el director del diari, Enric Prat de la Riba, en va impedir la publicació pel compromís que tenia amb el president Maura. L’article no arribà a veure la llum fins uns anys més tard.

Primer full del manuscrit de «La ciutat del perdó» (mrgll-Mss. 7-11-3/1-7)

Primer full del manuscrit de «La ciutat del perdó» (mrgll-Mss. 7-11-3/1-7)

 

El tercer article que cal esmentar per la seva transcendència el va escriure el desembre del 1909, «La Iglésia cremada», inspirat en l’impacte que li va causar assistir a una missa celebrada en una de les esglésies que havien estat cremades. Hi critica el distanciament entre l’església i el poble i denuncia que l’església sigui sempre al costat de la burgesia, mantenint, per exemple, barreres culturals com l’ús del llatí o l'ostentació de riquesa en els temples. La publicació del text es va retardar per unes revisions que havia de pactar amb alguns membres del clero i al final, segons comenta el mateix Maragall, «aparegué bon xic deformada» pels retocs soferts.

El 1910 ja es dedicava totalment a la creació literària i només exercia de periodista quan el temptava un fet important d'actualitat o un gran moviment d'opinió. El maig 1911, finalment, reprèn la col·laboració setmanal al Diario de Barcelona fins a la seva mort, el 20 de desembre.

L'Arxiu conserva alguns dels manuscrits periodístics de Maragall i dos reculls d’articles impresos, així com també bibliografia especialitzada sobre el tema i un parell de tesis doctorals molt interessants que no s’han publicat.

També disposem d'una base de dades en línia que permet cercar els articles de Maragall per títol, matèria, data de publicació o resum.

Esther Vilar
Arxiu Maragall 

Cent anys després que la Biblioteca obrís al públic, volem explicar l’evolució d’un dels seus serveis, potser el més valorat i a la vegada qüestionat: El Servei de Préstec. Aquest servei ja estava previst als Estatuts de la Biblioteca de Catalunya formulats l’any 1914, però va quedar en suspens fins a nou avís; no es va inaugurar fins al dia 7 de gener de 1916, tal com es pot llegir en el Butlletí de la Biblioteca de Catalunya d’aquell any.

Orígens del servei

La inauguració del Servei de Préstec fou un fet molt innovador. A banda de la Biblioteca del Consell de Pedagogia, no es coneixia cap altre centre de Barcelona amb característiques similars que portés a terme un servei semblant. Alguns anys abans, Josep Pijoan enaltia els beneficis del préstec a domicili en un article de la Veu de Catalunya de l’any 1910. En aquest també feia referència a l’existència d’un servei de préstec a la biblioteca de l’Ateneu (només per a novel·les) i a la Junta de Museus de Barcelona. Pijoan defensava en favor del préstec a domicili que alguns estudis només es podien fer al lloc de treball, on un es podia allunyar de distraccions externes i envoltar-se només dels propis papers i objectes habituals.

Però un llibre en préstec sempre pot estar en perill, fins i tot en mans de l’investigador més erudit. Precisament en aquell temps es parlava molt d’una anècdota protagonitzada per Manuel Milà i Fontanals, de qui es deia que havia retornat un llibre amb un peculiar senyal a dintre: una cua d’arengada!

El mateix Pijoan s’encarrega d’explicar-nos què pensava d’aquest fet en l’article esmentat abans. Els llibres no són per embrutar-los però tampoc per tenir-los a dins d’un armari i no treure’n profit.

         “Val més trobarhi tots els bacallàs i arengades del mon, que no pas que un home com don Manuel Milà se n’hagués hagut de servir difícilment”. (Josep M. Pijoan, “Les petites llibertats” a La Veu de Catalunya, 3 de novembre 1910)

El primer any de funcionament del Servei de Préstec, s’hi van inscriure 113 usuaris, quasi tots els “llegidors” estrangers de la Biblioteca, i es van prestar 411 llibres. En la imatge següent podem veure la classificació dels préstecs de l’any 1916 per mesos i matèries.

Butlletí de la Biblioteca de Catalunya. Vol. 03, Any 3, Núm. 06 (gen.-des. 1916). P.154

Butlletí de la Biblioteca de Catalunya. Vol. 03, Any 3, Núm. 06 (gen.-des. 1916). P.154

 

Aquests números són insignificants si els comparem amb els que s’han prestat 100 anys després.

Préstec personal. Gener-desembre 2014

Préstec personal. Gener-desembre 2014

 

El primer llibre prestat

Gràcies a la informació conservada a l’Arxiu Administratiu de la Biblioteca, podem saber que el primer llibre prestat a la Biblioteca de Catalunya va ser Leitfaden der Psychologie, del filòsof i psicòleg alemany Theodor Lipps. El primer llibre de registre mostra que la majoria dels llibres prestats eren en llengües estrangeres, segurament perquè els qui utilitzaven aquest servei eren lectors forans.

Primer llibre de registre de préstec de la Biblioteca de Catalunya. Top. Arx. Adm. C.2124

Primer llibre de registre de préstec de la Biblioteca de Catalunya. Top: Arx. Adm. C.2124

 

L’any 2014 els primers llibres prestats no han estat tan internacionals; el primer demanat en préstec personal ha estat la novel·la L'Illa de l'holandès, de l’escriptor i periodista valencià Ferran Torrent. Uns minuts abans però, ha sortit en Préstec Universitari Consorciat el llibre El Monestir de Santa Maria de Cervià i la pagesia : una anàlisi local del canvi feudal : diplomatari segles X-XII del dr. Lluís To Figueras.

Un cop d’ull a les normes

La normativa de préstec ha anat variant al llarg del temps. La que es va establir amb els primers estatuts era més senzilla que l’actual, només constava de tres punts:

No podran ser objecte de préstec: 1) els llibres que formin part de la Biblioteca de mà i aquells que, a judici del Director, siguin més sovint demanats; 2) els fons que formin part de Seccions especials de la BIBLIOTECA, 3) els llibres que, no estant inclosos en les categoríes, no puguin, a judici del Director, esser objecte de préstec.

Calia però, pagar un dipòsit de 20 pessetes, que eren retornades amb la devolució dels llibres.

Targeta de préstec de Josep Carner. 1924. Top. Arx. Adm. C 490

Targeta de préstec de Josep Carner. 1924. Top. Arx. Adm. C 490

Actualment el préstec és gratuït i el nombre de documents ―que ha anat variant al llarg dels anys― ha augmentat de cinc a vuit. Les competències de conservació i preservació que l’actual marc legal atorga a la Biblioteca de Catalunya fan necessari limitar el préstec per tal de garantir que la Biblioteca pugui portar a terme aquestes funcions.

La normativa actual queda definida de la següent manera:

 

Obres excloses de préstec. Servei de Préstec Personal

Obres excloses de préstec. Servei de Préstec Personal

Sobre els llibres perduts, reclamacions i queixes

Una de les principals tasques del Servei de Préstec ha estat i encara és gestionar les reclamacions i controlar els exemplars extraviats. En la imatge següent podem veure un llistat d’exemplars extraviats l’any 1937.

Llibres perduts. 1937. Top: Arx. Adm. C.1192/5

Llibres perduts. 1937. Top: Arx. Adm. C.1192/5

 

Afortunadament, molts dels que consten perduts es van poder recuperar, gràcies al seguiment que el personal feia habitualment, com es pot observar en les instruccions següents.

 

Instruccions per la bibliotecària encarregada del préstec. 1947. Arx. Adm. C.1192/5

Instruccions per la bibliotecària encarregada del préstec. 1947. Arx. Adm. C.1192/5

 

Com dèiem al començament, aquest ha estat i és un dels serveis més controvertits i per això no han faltat les queixes. Avui dia es limiten en general a les obres excloses de préstec i al temps d’espera per obtenir els documents. Però, la veritat és que quasi quatre milions de documents repartits en més de 61.000 m requereixen el seu temps de lliurament!

De la mateixa manera, les primeres queixes registrades es refereixen a les obres excloses de préstec. L’any 1939 es van excloure també del servei de préstec les novel·les posteriors al S.XIX i això va ocasionar diverses reclamacions i cartes al director. Els investigadors ―alguns d’ells traductors― demanaven fer-ne ús per motius professionals.

Full de préstec de la Biblioteca Central. Top: Arx. Admin. C. 1208/12

Full de préstec de la Biblioteca Central. Top: Arx. Admin. C. 1208/12

 

La dècada dels setanta i vuitanta va ser prolífica en queixes sobre el servei. En destacarem les centrades en la restricció geogràfica i en el temps d’espera. Només els residents a Barcelona ciutat podien gaudir del servei. Amb els anys la restricció es va anar reduint i s’hi van incloure altres poblacions de l’àrea metropolitana per arribar finalment a tot Catalunya. Actualment la residència dels usuaris no es cap obstacle per gaudir del servei. En relació al temps d’espera, una de les principals reclamacions consistia en la prohibició de treure en préstec el mateix llibre que s’estava consultant a la sala de lectura. Per endur-se el que s’estava llegint, calia esperar al dia següent. Aquest aspecte es va solucionar a principis dels noranta, quan es va establir definitivament que el servei de préstec havia de ser immediat.

El préstec 100 anys després

Des de la inauguració del servei l’any 1916 fins a l’actual 2015, el Servei de Préstec ha evolucionat molt. Alguns dels canvis que s’han produït avui dia ens poden semblar evidents, sobretot els referents a l’automatització. El cert és que les noves tecnologies han simplificat molt els diferents processos, i sobretot han facilitat la difusió d’altres serveis relacionats com ara el Préstec Consorciat.

Avui dia amb Internet l’usuari pot controlar i gestionar els seus préstecs des de casa; demanar, renovar i cancel·lar el que consideri oportú.

No sabem com evolucionarà en un futur, però el que el 1986 semblava una utopia avui és més que una realitat.

Normativa interna i per als usuaris.1985-1986. Arx. Admin. C. 1092/3

Normativa interna i per als usuaris.1985-1986. Top: Arx. Admin. C. 1092/3

 

Bibliografia

Fontanals Jaumà, R. i Losantos Viñolas, M., Biblioteca de Catalunya, 100 anys : 1907-2007. Barcelona : Biblioteca de Catalunya, 2007.

 

Salomé Cerezuela
Servei d'Accés i Obtenció de Documents