Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30        

Etiquetes



El Blog de la BC

Un any més, el dia de Sant Jordi la Biblioteca va celebrar la Jornada de Portes Obertes. Després d’uns dies de temps primaveral, de sol i pluja, el dia es va aixecar radiant.

JPO

Ja feia temps que el personal de la Biblioteca preparava la Jornada. Mentre alguns seleccionaven els documents que es volien mostrar, altres assajaven les explicacions de les visites guiades i la resta repassaven fins al darrer detall perquè tot sortís rodó. Aquest any, a més dels mitjans habituals, la Jornada s’anunciava amb un petit vídeo a través de les pantalles instal·lades en algunes estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat. 

Les portes es van obrir puntualment a les 10 del matí per rebre els primers visitants. Hi havia possibilitat de fer visites guiades cada 10 minuts en grups de fins a 20 persones o fer el recorregut per lliure. Enguany, a més de seguir la guia de la visita en paper, es podia fer llegint els codis QR que es trobaven a cada punt del recorregut; i amb una altra novetat tecnològica afegida: la possibilitat de tenir més informació de determinats elements del recorregut mitjançant una aplicació de realitat augmentada.

RA

Al llarg del matí van venir gairebé 1.300 persones, de les quals 461 van fer la visita guiada i la resta per lliure. Es van fer 22 visites guiades. Algunes havien estat concertades prèviament, per escoles de primària i secundària i alguna escola d’adults de centres cívics i del Consorci de Normalització Lingüística. 

Encara que al migdia no es van fer visites guiades, la gent va continuar venint, a un ritme més reduït, que els permetia gaudir amb més calma de les mostres exposades. A partir de les 4 de la tarda es van reprendre, fins a quarts de 7 del vespre. En aquest període van entrar gairebé 1.200 persones i es van fer 19 visites guiades. A quarts de 8 de la tarda van arribar els darrers visitants, que enguany van ser en total 2.441, gairebé tants com l’any passat.

Com cada any, al llarg del recorregut es van poder veure diverses mostres de documents.

-          A l’Espai Zero, l’exposició dels llibres que el 2013 van guanyar el premi Arts-Libris-Fundació Banc de Sabadell, en el marc d’Arts Libris, Fira Internacional del Llibre i Edicions d’Art, Fotografia i Disseny de Barcelona.

-          A la Sala Prat de la Riba una mostra de dos fons que han entrat per donatiu el 2013, una selecció de dibuixos originals de llibres il·lustrats per Maria Pascual i estampes, proves d'estat de diversos gravats i matrius calcogràfiques del gravador Miquel Vilà.

mostra

A la mateixa sala, diversos facsímils de la Biblioteca; d’alguns d’ells en conservem l’original, altres es mostren per les seves belles il·lustracions o el valor històric i literari.

-          A la Sala General se n’exhibien cinc:  una selecció d’obres en homenatge a Anna Maria Moix, morta recentment, i a Joan Vinyoli, de qui enguany se celebra el centenari; documents de formes singulars i colors llampants, ingressats darrerament a la Biblioteca per Dipòsit Legal; una tria de discos signats per personalitats de la música catalana del fons Joan Fosas; i, per últim, una mostra antològica de l’Esquella de la Torratxa, que fa 75 anys que es va suspendre definitivament.

-          El recorregut continuava amb la visita al Museu del Llibre Frederic Marès i  a la Sala Cervantina, on s’hi exposà una selecció de documents en homenatge al cervantista Martí de Riquer.

El final de la visita aquest any va ser encara més musical que els  anteriors. A més dels petits concerts de pianola, al llarg del matí se’n van poder sentir  de diverses corals, i a la tarda de pianistes i grups instrumentals de l’Escola de Músics.

concerts

Com a novetat, qui va voler va poder visitar l’estudi on Roser Capdevila havia treballat, que la il·lustradora ha donat a la Biblioteca, decorat per  ella mateixa tal com el tenia a casa seva.

caseta

Abans de sortir força visitants van signar el llibre de firmes, deixant constància del molt que els havia agradat la visita i la Biblioteca. Parlant-hi, cridava l’atenció que n’hi havia molts que repeteixen any rere any: ja ho han incorporat com a part de les activitats del dia de Sant Jordi.

 

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Ara fa 70 anys, el 26 d'abril del 1944,  Clara Noble Malvido, vídua de Joan Maragall, moria al carrer Alfons XII, número 79 de Barcelona, a la casa familiar de Sant Gervasi, que actualment és la seu de l'Arxiu Joan Maragall.

El seu pare, Ernest Noble Barber, fou un corredor d’assegurances anglès que visitava el sud d'Espanya per negocis quan va conèixer la que seria la seva dona, María de las Angustias Malvido Noceda. Fruit d'aquest matrimoni naixerien set fills. Clara va ser la segona i ho va fer a Jerez de la Frontera el 1872.

Cap el 1885 el matrimoni Noble Malvido es traslladà a viure a Barcelona i l'estiu del 1888, a Puigcerdà, on estiuejaven, Clara coneix Joan Maragall. Ella tenia tan sols 14 anys i ell 26. Després de tres anys de festeig es van casar el 27 de desembre del 1891 a l'església de Santa Anna i van tenir tretze fills, sis noies i set nois.

Aquests anys estan molt ben documentats a la correspondència que van mantenir i que es va publicar el 2011 amb el títol Cartes del festeig i amb l'edició de la maragallista Glòria Casals. Properament aquestes i moltes altres cartes posteriors conservades a l'Arxiu es publicaran a la Memòria Digital de Catalunya

Clara Noble el 1892, un any després de casar-se (mrgll-Ftgr. 15_01b-003)

Clara Noble el 1892, un any després de casar-se (mrgll-Ftgr. 15_01b-003)

Clara Noble el 1897 amb la seva filla Eulàlia (mrgll-Ftgr. 3_01b-002)

Clara Noble el 1897 amb la seva filla Eulàlia (mrgll-Ftgr. 3_01b-002)

           

Clara Noble el 1904,  reina dels Jocs Florals (mrgll-Ftgr. 15_11b-033)

Clara Noble el 1904, reina dels Jocs Florals (mrgll-Ftgr. 15_11b-033)

 

La figura de Clara en la vida del poeta va ser fonamental. “Va procurar en tot moment que les càrregues familiars i socials no destorbessin la feina de Maragall com a escriptor.  A la mort del poeta el desembre de 1911, Clara va tirar endavant amb èxit el primer projecte d'edició d'Obres completes de Maragall, publicades per Lluís Gili el 1912”, diu Glòria Casals en el seu llibre. Per aconseguir-ho va posar en ordre els papers del poeta, va recuperar les cartes que havia enviat a amics i personalitats culturals de l'època, els articles publicats a la premsa, etc. Aquesta documentació es va guardar durant molts anys al despatx de la planta baixa de la torre i fou el nucli de l'actual Arxiu Joan Maragall.

El seu fill petit, Jordi Maragall i Noble, nascut el mateix any que va traspassar Maragall, en complir-se els cinquanta anys de la mort de la seva mare, escrivia a La Vanguardia (12-V-1994):

 "... Presidir aquella casa cuando los trece hijos estábamos todos allí, con autoridad, pero sin violencias, no era cosa fácil. Además la casa tenía vida propia con el ir y venir de las personas que ayudaban al "ménage": una cocinera, dos camareras, la costurera y el jardinero, que venían un día por semana. Yo no recuerdo los tiempos en que, además, había nodrizas. Soy el menor de los hijos y, naturalmente, no recuerdo a mi propia nodriza, que era gallega. Clara Noble pasó toda suerte de avatares en su vida: las separaciones de su marido cuando éste iba por los veranos a Cauterets, las enfermedades de los hijos, luego los noviazgos y bodas, la administración del patrimonio, que le permitió subir a todos los hijos y encauzarlos en sus vidas. Todo muy justo, sin lujos ni caprichos. Además la atención a otros familiares y amigos..."

Clara Noble el 1919 amb el seu fill Josep (mrgll-Ftgr. 13_23-155)

Clara Noble el 1919 amb el seu fill Josep (mrgll-Ftgr. 13_23-155)

  

 

Clara Noble el 1919 (mrgll-Ftgr. 13_19b)

Clara Noble el 1919 (mrgll-Ftgr. 13_19b)

             

En aquest text també es fa referència a una carta íntima a Miguel de Unamuno del 3 de març del 1907, actualment ja publicada, en què Maragall escriu sobre la seva esposa Clara:

"... y no a mí solo también a la compañera de mi vida, que no es tan fuertemente serena como la de V. sino que en ella el amor extremado se le vuelve un continuo temblar por mí y por los hijos: y esa inquietud suya ha sido para mí una educación de serenidad. Para aquietarla he tenido que afectar a veces mayor despreocupación que la que sentía por mi salud, y ejercitar un dominio sobre mí mismo ante un riesgo que amenazara a los pequeños o a ella misma y esta afectación y este ejercicio han generado en mí una segunda naturaleza... hasta cierto punto. De modo que he llegado a creer que para un hipocondríaco tal vez la curación podría venirle de tener al lado a otro que no lo fuera más que él. Por poca fuerza de reacción que uno tenga acaba por erguirse risueña ante los temores del otro porque le entra por los ojos lo excesivos que pueden llegar a ser los temores..."

L'Arxiu conserva documentació diversa de Clara Noble: un diari personal, cartes, fotografies, llibretes amb anotacions sobre la casa i el parament de la llar, llibres de comptes, factures, apunts biogràfics..., que poden ajudar a dibuixar amb més nitidesa la personalitat de la que va ser la companya de vida de Joan Maragall.

Esther Vilar
Arxiu Maragall

Durant l’any 2013 es va complir el 50è aniversari de la mort del compositor i pianista mallorquí Antoni Torrandell i Jaume (Inca, 1881 – Palma de Mallorca, 1963).

Torrandell

Retrat d’Antoni Torrandell amb autògraf

 

Coincidint amb aquesta efemèride, la Biblioteca de Catalunya ha reorganitzat l’inventari del seu fons personal i li ha donat accés a través del catàleg. Un fons constituït, majoritàriament, pels exemplars reprografiats de les partitures, tant manuscrites com impreses, que representen la pràctica totalitat de la seva producció. Hi destaquen una carta autògrafa de Felip Pedrell, partitures impreses i alguns enregistraments sonors. No inclou, però, els originals de la música manuscrita, cedits per la família al Centro de Documentación y Archivo (CEDOA) de la SGAE.

També conté diverses versions del llibre Antonio Torrandell: músico contemporáneo, 1881-1963, compilat pel seu fill Bernado Torrandell. Aquest volum inclou la biografia, el catàleg de l’obra i la documentació relacionada amb la figura de Torrandell que ha anat apareixent al llarg dels anys: correspondència, programes, articles, ressenyes i crítiques, entre d’altres.

Així mateix, s’ha incorporat i unificat el fons Torrandell provinent de l’antic Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya, que complementa el conjunt de partitures editades i enregistraments del compositor ja descrits i localitzats dins els fons de la Biblioteca.

Carta de Felip Pedrell adreçada a Antoni Torrandell. 1915

Carta de Felip Pedrell adreçada a Antoni Torrandell. 1915

 

Antoni Torrandell s’inicià en la música amb el seu pare, organista d’Inca. Després d’estudiar a Palma i Madrid, es traslladà a París el 1905 per continuar la seva formació amb Charles Tournemire, deixeble i successor de Cèsar Franck. El 1913 guanyà el concurs de la Société Nationale de Beaux-Arts amb la seva Sonate per a violoncel i piano (op. 21). Durant la Primera Guerra Mundial es refugià a Mallorca on, el 1915, escrigué la Simfonia núm. 1 per a violí i orquestra (op. 28). Quatre anys després tornà a París, i el 1932 estrenà amb èxit la Missa Pro Pace per a cor i dos orgues (op. 30) a la catedral d’Orleans. A la mort de la seva mare tornà a Palma, època en què conegué a Manuel de Falla. Allí començà, el 1933, l’escriptura del seu Requiem per a solistes, cor i orquestra (op. 44). La  dedicació a la família marcà inevitablement la seva carrera, que transcorregué entre París i Mallorca. Tot i que intentà el seu retorn a França el 1935 després de la mort del seu pare, la Guerra Civil Espanyola el retingué a l’illa un cop més. Als anys 40 reprengué l’activitat concertística per Espanya. El 1949 estrenà la Simfonia núm. 1 a càrrec de l’Orquesta Sinfónica de Mallorca, amb el solista Umberto Bisi, i escrigué el Concert en Si menor per a piano i orquestra (op. 64), que s’estrenà el 1956 amb Leopoldo Querol i l’Orquesta Sinfónica de Mallorca. Entre els reconeixements destaquen el nomenament de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Sebastià (Mallorca, 1953), el premi Ciutat de Palma pel Requiem (1959) i la distinció  com a soci d’honor de les Joventuts Musicals d’Espanya (1960).

Portada de “Compositions pour piano. Caprice espagnol”, de 1908

Portada de “Compositions pour piano. Caprice espagnol”, de 1908

Torrandell ha deixat una important producció orquestral, de cambra, i d’obra coral amb orquestra. La seva formació, entre romàntica i impressionista, es reflecteix en les composicions per a piano, la majoria editades a França.

En paraules de Joan Moll, un dels pianistes que més l’ha interpretat i reivindicat, la seva música és “austera, formalment acurada, tonal i dotada de foc interior. S’inspira en els sentiments derivats de les seves experiències vitals i en temàtica mallorquina”1.

I com apuntà la musicòloga Montserrat Albet, “l’atractiu dels temes populars i l’espontaneïtat amb els quals els utilitzà el salvaren d’un excessiu formalisme... al llarg de la seva producció utilitzà procediments acadèmics com la fuga que proporcionaren elements clàssics a una obra d’inspiració exaltada i a la vegada de caràcter íntim”2.

El 1984 la Orquesta y Coro Nacionales de España estrenen el Requiem a l’Auditorium de Palma, i també el 1990 a l’Auditorio Nacional (Madrid) a càrrec de l’Orquesta Nacional i la Sociedad Coral de Bilbao. Tot i que s’han editat els enregistraments d’algunes de les seves obres, com ara la Simfonia núm. 1 interpretada per la Orquestra Simfònica de Balears “Ciutat de Palma” el 2008, encara manquen gravacions de les més remarcables.

Per altra banda, l’Instituto Complutense de Ciencias Musicales (ICCMU) ha anat publicant les edicions crítiques de les  composicions més rellevants: el Requiem el 1997, el Concierto en Si menor para piano y orquesta el 2001, la Simphonie n. 1 pour violon et orchestre amb les Cuatro canciones para soprano y orquesta el 2007, i les Obras orquestales: Rhapsodie roumaine, Tristes souvenirs, Canto de poda, Cofeo, Son batle, Valle de muza, Marcha heroica, Noche burlesca, Fiesta Báquica el 2011, totes a càrrec de Ramon Sobrino.

Amb aquesta acció, la Biblioteca de Catalunya vol  donar a conèixer la figura de Torrandell i contribur a difondre i a interpretar la seva obra

 

Pol Cruells
Secció de Música 

 

1. i 2. A: Antonio Torrandell: músico contemporáneo, 1881-1963. Bernado Torrandell. Palma de Mallorca, 2013

El 6 de novembre de 1814 naixia Antoine-Joseph Sax, més conegut com Adolphe Sax. Han passat dos-cents anys del naixement del creador del saxòfon a Dinant, Bèlgica. Aquest jove clarinetista, fill d’un fabricant d’instruments musicals, volgué millorar les imperfeccions acústiques del seu instrument. Dedicà els seus esforços a inventar un instrument que fes d’enllaç entre la família del vent fusta i la del vent metall. I ho va aconseguir. Va inventar un instrument amb l’agilitat de la fusta i la potència del metall. 

Adolphe Sax (Dinant, Bèlgica, 1814 – París, 1894). Font: Wikimedia Commons

Adolphe Sax (Dinant, Bèlgica, 1814 – París, 1894). Font: Wikimedia Commons

El 1840, va construir el saxòfon en un taller del seu pare a Brussel·les i, un any més tard, en aquesta mateixa ciutat, el va tocar en públic per primera vegada. El 1842 el va presentar a París, on va rebre una molt bona acollida, i el va patentar el 1846.

Tot i els primers recels inicials per part de fabricants i músics, en general va ser ben acollit pels compositors de l’època. Hèctor  Berlioz va compondre el 1844 la que es considera la primera obra per a saxòfon, o, si més no, una de les primeres: Chant sacré, per a sextet d’instruments de vent. Altres mestres que van compondre música per a saxòfon o el van incorporar a les seves plantilles orquestrals van ser Johann Georg Kastner, Georges Bizet, Jules Massenet, Vincent d’Indy, Claude Debussy, Richard Strauss, Florent Schmitt, Maurice Ravel, i més tard Arthur Honegger, Darius Milhaud i George Gershwin.

L’efemèride d’enguany ha provocat que s’intensifiquin els concerts i els actes relacionats amb el saxòfon. Un exemple n’és el Liceu Sax Festival que tindrà lloc els propers dies 4, 5 i 6 d’abril al Conservatori Superior de Música del Liceu. La Biblioteca de Catalunya, per la seva part, aprofita per reivindicar el seu fons musical com a patrimoni de tots, aportar nou repertori a joves intèrprets i difondre els compositors catalans.

Si bé la música per a saxòfon va ser poc representativa en els inicis de la Biblioteca, ben aviat es van incorporar al catàleg mètodes, estudis, exercicis, obres originals , arranjaments i llibres sobre aquest instrument de vent fusta.

Les partitures impreses més antigues que es localitzen al catàleg són publicades per editorials de París i Brussel·les: Alphonse Leduc, Emile Gallet o Henry Lemoine. Això no és d’estranyar si es té en compte que és, per una banda, on Adolphe Sax va cultivar els seus èxits i, per l’altra, són dues ciutats amb gran pes editorial en el camp de la música impresa. D’entre aquestes obres destaca el Mèthode complete de saxophone-alto de Hyachinte Klosé, publicat a París per Alphonse Leduc al voltant de 1866. A finals del segle XIX també trobem els mètodes de Gabriel Parès i P. Ségouin.

De les partitures d’àmbit estatal i nacional destaquen les edicions de la Unión Musical Española als anys 20, les de Música Moderna als anys 40, i les de l’editorial Boileau als anys 70-80. En aquesta darrera dècada s’hi van afegir l’editorial Clivis i Catalana d’Edicions Musicals. Més tard, la majoria d’editorials inclouran repertori per a saxòfon als seus catàlegs: Dinsic, La mà de Guido, Tritó, Periferia Sheet Music o Brotons & Mercadal, per citar-ne algunes.

La biblioteca del musicòleg José Subirà conté un exemplar de Musique pour saxophone que, com diu a la primera pàgina, es tracta del "Répertoire du Conservatoire National de Musique de Paris, des Conservatoires et Écoles de Musique de France enseignement, morceaux de concours, pièces pour exécutions".

La majoria d’edicions de tombants de segle o de principis del segle XX, més que ser d’obres per a saxòfon sol, són obres per a orquestra, banda o conjunt instrumental amb saxòfon o saxòfons.

A finals de 1988, i amb més regularitat a partir de 1991, la Biblioteca de Catalunya comença a recopilar la bibliografia nacional de música impresa. És a partir d’aquest moment que augmenta la presència de la música per a saxòfon, ja sigui dins l’àmbit de la música clàssica contemporània, la música popular, el jazz o la música folklòrica. Dins aquesta recopilació hi va haver la recepció curiosa d’una sèrie de partitures d'edició francesa que es van imprimir a Catalunya i es van rebre per Dipòsit Legal; per exemple, la versió per a saxòfon i piano d’Scaramouche de Dàrius Milhaud publicada per l’editorial Salabert de París i impresa a Esplugues de Llobregat. Aquest no va ser l’únic cas; Les sons multiples aux saxophones de Daniel Kientzy o el Quatuor pour saxophones de Faustin Jeanjean són alguns altres casos. Probablement, al veure que aquestes peces no quedaven recollides per la Bibliographie de la France, aquesta pràctica es va desestimar ben aviat.

Autors de mètodes, estudis i exercicis més propers als ja citats són Adolf Ventas, Francisco Fleta Polo o Rafael Grimal. Destaquen també els volums coordinats per Gerhard Bosch que contenen estudis d’especialistes i compositors com: Joan Albert Amargós, Josep Maria Aparicio, Joan Jordi Beumala, Joan Josep Blay, Anna Bofill, Xavier Boliart, Teresa Borràs, Gerard Bosch, Manel Camp, Joan Castillo, Javier Feierstein, Daniel Garcia, Armand Grèbol, Salvador López, Concepció Ramió, Eladio Reinón, M. Rosa Ribas, Jesús Rodríguez Picó, M. Teresa Roig, Antoni Sebastià, Mercè Torrents, Joan Velert i Mariona Vila.

Materials ben diversos conviuen al catàleg. Des dels reculls sobre l’estudi del saxòfon a cura de Marc Sort, editats pel Taller de Músics de Barcelona els anys 2008 i 2010, fins a literatura infantil. El saxo i altres instruments de vent és un conte d’Eladio Reinón publicat per Bellaterra Música el 2008 dins la col·lecció “Històries d’instruments”.

El catàleg inclou obres d’autors com Lluís Benejam, Lluís M. Bosch, Gabriel Brncic, Alberto García Demestres, Luis Gasser, Armand Grèbol, Albert Guinovart, Ramon Humet, David Salleras, Albert Sardà, Mercè Torrents o Jordi Vilaprinyó, per citar-ne alguns. A més d’aquests autors i obres per a saxòfon sol que es localitzen al catàleg general, s’han d’afegir les obres manuscrites que es troben dins els fons personals de compositors com:

Soliloqui per a saxo alto (mi b) de Joan Altisent (1891-1971)
(BC, M 5247/1-2 manuscrit; BC, M 5306 imprès)
 

Pieza: para saxo solo de Josep Soler (1935)
(BC, M 6857/24)

Després de les obres per a saxòfon sol, les partitures que abunden més són les obres per a saxòfon i piano. També n’hi ha per a saxòfon acompanyat de contrabaix, de guitarra, d’orquestra, de percussió o de tuba. Algunes d’aquestes obres manuscrites que es troben dins els fons personals són:

Andante para saxophon barítono en Mi b, per a saxòfon i piano, de Francesc Laporta (1857-1900)
(BC, M 2292/9)

Duet per a saxofó i guitarra de Joaquim Homs (1906-2003)
[BC, Fons Joaquim Homs, en procés de descripció]

Valsos lírics, op. 15, tres valsos per a saxòfon i piano, d’Isidre Corderas (1929)
(BC, M 6523)

Laporta, Francesc. Andante para saxophon barítono en Mi b. Fragment.

Laporta, Francesc. Andante para saxophon barítono en Mi b. Fragment.

 

Els conjunts de saxòfons mereixen un punt i apart. Destaquen les obres per a duos de saxòfons i, especialment, per a quartets de saxòfons. Entre aquestes peces, tant es localitzen obres originals per aquest instrument (Joan J. Beumala, Salvador Brotons, Jordi Cervelló, Albert Llanas, Joan Antoni Moreno, entre altres) com arranjaments d’obres de grans mestres, com per exemple Isaac Albéniz, Johann Sebastian Bach, Wolfgang Amadeus Mozart o Robert Schumann. Alguns manuscrits representatius d’aquest bloc procedents de fons personals són:

Duos para saxófonos: basada en una sola serie dodecafónica de Montserrat Campmany (1901-1995)
(BC, M 7040/30-31)

Cuarteto para saxófonos de Montserrat Campmany (1901-1995)
(BC, M 7040/32-33)

Aria (Suite en re) de J.S. Bach, adaptació per a saxofon i piano d’Isidre Corderas (1929)
(BC, M 6911/2)

 

Campmany, Montserrat. Cuarteto para saxófonos. Fragment.

Campmany, Montserrat. Cuarteto para saxófonos. Fragment.

 

És evident que les col·leccions i fons personals inclouen documents i materials que cal tenir en compte. Si el fons del compositor Josep M. Ruera conté una sèrie d’obres instrumentals en les quals hi intervé el saxòfon, el fons Joaquim Romaguera i Ramió -crític, històriador i aficionat al jazz- inclou un conjunt de crítiques i retalls de premsa relacionats amb aquest instrument. Les col·leccions i fons personals conformen un conjunt documental que està en creixement constant. Darrerament s’han incorporat els materials d’una nova obra per a saxòfon procedents del fons del compositor Agustí Cohí Grau: el Concert per a saxofon tenor i cobla o banda.

 

Cohí Grau, Agustí. Concert per a saxòfon tenor i cobla. Fragment.

Cohí Grau, Agustí. Concert per a saxofon tenor i cobla. Fragment.

M. Rosa Montalt
Secció de Música