Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30 31        

Etiquetes



El Blog de la BC

Enguany commemorem els 100 anys de la mort d’Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona (1907-1917) i primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914). Advocat, periodista i polític, home de poques paraules però tenaç i infatigable com el descriuen aquells que el van conèixer. Va fundar l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’any 1907 i va impulsar la creació de la Biblioteca de Catalunya.

Des de la presidència de la Mancomunitat va dur a terme una ingent labor en matèria de comunicacions, ampliant la xarxa de carreteres i camins, telèfons i telègrafs. En l’àmbit de l’ensenyament, va crear el Consell d’Investigació Pedagògica i les escoles elementals de Treball, d’Art Dramàtic i de Bibliotecàries, entre moltes altres institucions pròpies d’un sistema educatiu especialitzat. Tota aquesta tasca, impossible de sintetitzar en poques paraules, va ser compilada per la Mancomunitat en els dos volums de L’Obra realitzada, que es va publicar entre els anys 1919 i 1923.

Cinquanta anys després de la seva mort, el 1967, la Diputación Provincial va voler retre el seu particular homenatge a Enric Prat de la Riba. En paraules de J.M. Muller i d’Abadal, president de la Diputació de Barcelona entre els anys 1967 i 1973, "[Enric Prat de la Riba] abogó siempre por lo que estamos ahora consiguiendo: un Estado fuerte, creador y dinámico, bajo el cual puedan sentirse libres y en paz todos los españoles”.[1]

Dit i fet. El 19 de juny de 1967, el Servicio de Prensa de la Diputació va fer pública la commemoració de l’efemèride anunciant “la celebración de diversos actos en preparación. Entre ellos destacarán una exposición referida a la obra y personalidad del presidente Prat de la Riba, la acuñación de una medalla y la edición de varias publicaciones”[2]

Portada del Diario de Barcelona, 2 d'agost de 1967

El dia 1 d’agost de 1967, coincidint amb la data de la seva mort, van començar els actes d’homenatge. A les 10 del matí es va celebrar una missa a la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat amb la presència del president de la Diputació, de la filla d’Enric Prat de la Riba, Montserrat Prat de Herrando, del secretari de l’Orfeó Català, Miquel Saperas, i del secretari de l’IEC, Ramon Aramon, entre molts altres. A les 19h es van reprendre els actes amb la inauguració de l’”Exposición bibliográfica Prat de la Riba” i amb la celebració d’una sessió acadèmica a l’antiga Sala dels Tapissos, actual Sala Prat de la Riba de l’IEC, amb els parlaments de Guillermo Díaz-Plaja, aleshores director de l’INLE i membre de la Real Academia Española, i de J.M. Muller d’Abadal.

San Jorge

J.M. Muller i d’Abadal i altres membres de la Diputació visitant l’exposició. San Jorge, 1967, núms. 67-68, p. 115

L’exposició “constaba de numerosas vitrinas, en las que se expusieron documentos de la época de la creación de la Biblioteca de Cataluña, de otras instituciones de la Diputación y de la Mancomunidad, obras del ilustre hombre público, biografías del mismo [...]”[3]  

A banda dels llibres que pertanyien a la Biblioteca, la mostra va comptar amb les aportacions del llibreter Joan Marca, que va prestar 21 documents, entre ells La Nacionalitat catalana (1906), Per la llengua catalana (La Revista, 1918) i el Missatge dels catalans a S.M. Jordi I, rei dels Helens (1897), i de la vídua, Josepa Dachs, amb el préstec de set manuscrits originals de discursos, articles i manifestos de Prat de la Riba, entre els quals hi havia les Notes del discurs per la inauguració de la Biblioteca de Catalunya. També hi va col·laborar el Museu Arqueològic, que va prestar 10 medalles de la BC i del Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, creada el 1915 per Enric Prat de la Riba.[4]

Préstec de peces

Relació de les peces prestades per la família Prat de la Riba. Top.: Arx. Adm. c. 72/3

L’exposició va ser de curta durada, tan és així que la revista Destino se’n va fer ressò en un article publicat el 12 d’agost: “Una exposición que bate todas las marcas [...]. Todas la marcas de corta duración, naturalmente, porque no ha pasado del día de la inauguración”.[5]

En efecte, la mostra es va inaugurar el dia 1 d’agost i el dia següent, per manca de personal, es va tancar al públic. El 19 del mateix mes, Destino publicava la carta d’un jove estudiant que s’havia adreçat a la Biblioteca el dia 2 amb la intenció de visitar l’exposició. Per sorpresa seva, el cartell de l’exposició ja havia estat retirat i, com ell mateix deia: “me dijeron que ya estaba cerrada (eran las doce del mediodía), y que no la abrirían más. Insisití diciendo que los periódicos decían que duraba del 1 al 5 de agosto, entonces me contestaron que no la podían abrir. Un señor que estaba también allí dijo que la habían cerrado por falta de público”. [6]

La resposta de Felip Mateu Llopis, director de la BC, tot alegant manca d’ordenances en plena època de vacances, no es va fer esperar:

Carta director

Carta de F. Mateu Llopis a la redacció de Destino, 31 d’agost de 1967. Top.: Arx. Adm. c. 32/17

L’Anuario de la Biblioteca Central y de las populares y especiales de l’any 1968, però, no va fer cap tipus de referència a l’exposició, celebrada a la mateixa Biblioteca, dins les seccions Conferencias, Exposiciones i Actos varios año 1967.[7]

Sigui quin sigui el motiu pel qual l’exposició va tancar al públic abans del previst, podem afirmar que Enric Prat de la Riba va ser una figura de consens fins i tot l’any 1967. Diferents punts de vista, enfocaments tergiversats o no, tots ells lloen la seva obra:

Un movimiento cultural [en relació a la fundació de l’IEC], fruto de la Renaixença pero fuertemente impulsado por un hombre tenaz y activo, inteligente y honrado como don Enrique Prat de la Riba. (Tele/expres, 21 juny 1967)

[Prat] Gobernó con sabiduría, pero antes y paralelamente supo despertar en el pueblo catalán el sentido de su propia personalidad [...] con la mesura de un hombre que conjuga admirablemente sus ideas y convicciones políticas con el auténtico sentido de la realidad circundate. (La Vanguardia Española, 1 agost 1967, p. 19)

Comprender el gran espíritu de generosidad que alentaba en el fondo de su alma y que le inducía a intentar el enderezamiento de España [...] tomando como base los ejemplos que le ofrecía la historia y el carácter de Cataluña”. (Diario de Barcelona, 2 agost 1967, p. 19)

 

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

 

1 MULLER I D’ABADAL, JOSEP M. Diputación Provincial de Barcelona : discurso pronunciado por su presidente, José M.ª de Muller y Abadal en el homenaje tributado en memoria de Enrique Prat de la Riba con motivo del cincuentenario de su muerte : Barcelona, 1º de agosto de 1967. p. 14

2  Tele/expres, 19 juny 1967, p. 3

3  Biblioteconomía : boletín de la Escuela de Bibliotecarias de Barcelona. Barcelona, 1967, núms. 65-66

4  Biblioteca de Catalunya. Arxiu administratiu c. 32/17, c. 72/3

5  Destino, 12 agost 1967, p. 12 

6  Destino, 19 agost 1967, p. 3

7  Anuario de la Biblioteca Central y de las populares y especiales. 1966-1967. Barcelona, 1968. p. 12-14

Com molts de vosaltres ja sabeu, des del mes de febrer de 2017, la Biblioteca de Catalunya ofereix l’opció, a tots aquells que consultin el seu catàleg, d’adquirir en línia reproduccions d’alta qualitat d’alguns documents del seu fons.

Els requisits que han de complir aquests documents per poder-los trobar digitalitzats en alta qualitat és que siguin de domini públic i estiguin lliures de drets d’autor. Les digitalitzacions es conserven en el COFRE (Conservem per al Futur Recursos Electrònics), el repositori de preservació digital de la BC.

El COFRE és un sistema de preservació digital que va néixer per donar resposta a la necessitat de conservar tant els documents digitals producte de la digitalització d'originals analògics, com els documents digitals per ells mateixos, a Internet o en altres suports del fons de la biblioteca.

Per tant, el sistema aplica una sèrie de rutines de preservació amb l'objectiu de garantir la pervivència dels objectes emmagatzemats, i assegurar la seva accessibilitat i interpretació al llarg del temps.  

En introduir un document a COFRE es marca la disponibilitat d’accés públic o no, i es posa la data de mort de l’autor, i la data de publicació del document en els casos que correspongui. D’aquesta manera, es pot controlar en quin moment un document pot passar a ser de domini públic.

Al mòdul de compra de reproduccions en alta qualitat s’hi accedeix des del catàleg en línia i, per tant, ni tan sols és necessari que qui vulgui adquirir aquestes reproduccions sigui usuari de la BC.

COFRE_1

Accés al mòdul de compra d’imatges en alta qualitat.

L’únic que es requereix, i només el primer cop que s’accedeix a aquest mòdul, és donar-se d’alta omplint un formulari.

COFRE_2

 

Les imatges que s’hi poden trobar corresponen a documents digitalitzats, i a mesura que se’n vagin digitalitzant més en domini públic, es podran adquirir mitjançant aquest mateix sistema.

Abans de fer l’adquisició i realitzar la compra, l’usuari pot previsualitzar o reproduir part del document, per tal de verificar que es tracta del que vol adquirir. 

COFRE_3

Visualització de totes les imatges que conformen el document.

En el cas de les imatges, se’n genera una en format JPEG de baixa qualitat; i en el cas dels documents sonors i audiovisuals, es generen fragments de mp3 o mpeg4 per escoltar o visionar una part del document. Actualment es poden obtenir còpies en alta qualitat d’un total de 4.382 monografies, 1.446 documents que inclourien reculls de documents gràfics (fotografies, etiquetes publicitàries, àlbums, etc.), fons personals, correspondència, partitures (com el Fons Enric Granados) o monografies en volums, i 168 publicacions periòdiques que suposen l’accés a 13.000 documents des d’aquest mòdul.

COFRE_4b

Ampliació d’una de les imatges per facilitar-ne la identificació.

Aquestes reproduccions d’alta qualitat es poden utilitzar per a investigació o per a ús públic, comercial o no. Modalitat que s’ha d’indicar quan es realitza la compra.

COFRE_6

Opcions per a especificar la finalitat d’ús de les reproduccions.

Moltes d’aquestes digitalitzacions, són fruit de projectes de digitalització de fons de la mateixa Biblioteca de Catalunya, però n’hi comencen a haver, cada vegada més, de nascuts digitals. Per a aquests casos, que previsiblement en el futur seran encara més freqüents, s’ha previst que, aquells que hagin entrat a formar part del fons de la BC per mitjà del Dipòsit Legal, es puguin carregar al COFRE i dels que siguin de domini públic, se’n puguin demanar les reproduccions en alta qualitat a través del catàleg.

Per aquells documents que tenen accés restringit o que tenen els drets vigents, es preveu en el futur el desenvolupament d’un mòdul de visualització que només es podrà consultar a les instal·lacions de la BC.

Això vol dir que en aquests casos únicament es permetria veure els documents, però no reproduir-los, ni en paper ni en còpia digital. És a dir, aquests documents, tot i ser en format digital, rebrien el mateix tractament, a l’hora de consultar-los, que un document físic del fons de la biblioteca amb els drets vigents. 

Gràfic

 

Amb aquest sistema, doncs, es facilita l’accés a imatges d’alta qualitat, contribuint així a donar més visibilitat als fons de la BC. 

 

Karibel Pérez
Àrea de Tecnologia de la Informació

Maria Sadurní
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

Carlos Barral (Barcelona, 1928-1989) va ser una personalitat destacada de la vida cultural i literària catalana –en especial barcelonina– de la segona meitat del segle passat.  Notable poeta, inserit per la crítica dins l’anomenada «Escola de Barcelona» al costat d’Alfonso Costafreda, Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo, Gabriel Ferrater o Josep Maria Castellet –tots ells a la vegada membres de la Generació del 50–, és autor, entre altres, de Las aguas reiteradas (1952), Metropolitano (1957), Diecinueve figuras de mi historia civil (1961), Figuración y fuga (1966), Usuras y figuraciones (1979), Lecciones de cosas: veinte poemas para el nieto Malcolm (1986).

A nivell popular, però, és probablement més coneguda la seva obra en prosa, tant per les sovintejades col·laboracions periodístiques com per la redacció d’uns llibres de notable difusió, il·lustrats pel fotògraf Xavier Miserachs, com són Catalunya des del mar i Catalunya a vol d’ocell. Sense oblidar, per descomptat, la important obra memorialística constituïda per Años de penitencia (1975), testimoni de la dura postguerra en què va créixer (1939-1950); Años sin excusa (1978), on s’endinsa en els inicis de la seva activitat editorial, etapa que culmina a Cuando las horas veloces (1991); el conjunt de les memòries s’ha publicat posteriorment en un únic volum, la darrera edició editada per Lumen l’any 2015 a cura d’Andreu Jaume. Barral també va escriure narració (Penúltimos castigos) i va ser traductor i prologuista d’obres d’autors amics (Benet, Duras, Marsé, Vargas Llosa...).

Memorias

Darrera edició de les Memorias de Carlos Barral (2015). Top.: 2017-8-338

Havent-se llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, l’any 1950, tot seguit entrà a l’editorial familiar Seix Barral, al costat de Víctor Peix i Joan Petit. Allà Barral es convertiria en el dinamitzador de l’empresa, tot especialitzant el seu catàleg en l’edició en castellà de la millor literatura europea (Duras, Eliot, Frisch, Pavese, Svevo, Woolf), al costat d’autors aleshores emergents (Cabrera Infante, Donoso, Vargas Llosa) i, naturalment, dels poetes i crítics de la seva generació (els ja esmentats Castellet, Goytisolo, Ferrater...). La col·lecció Biblioteca breve amb el premi que hi estava vinculat, i els premis Formentor i Internacional –empresa en què involucrà altres grans editorials europees com Einaudi, Gallimard i Rowohlt– consolidaren el prestigi de Carlos Barral com un dels grans editors de la seva època. Acabada la seva etapa a Seix Barral (1950-1970), reinicià la seva carrera en solitari amb Barral Editores (1970-1979).

Amb un ampli ventall de relacions personals –entre d’altres, dins de la gauche divine barcelonina–, la seva activitat pública també inclogué el pas per la política, exercint com a senador pel Partit dels Socialistes de Catalunya entre 1982 i 1989. L’any 1983 va ser distingit per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi.

Barceloní i prototipus de la vida urbana, dins la seva trajectòria, però, hi juga un paper destacat Calafell. Lloc d’estiueig familiar, Carlos Barral se’l féu completament seu, amplià la casa heretada amb l’adquisició de la del costat i, tot mantenint la seva estructura i aparença de botiga de pescadors, la convertí en un punt de repòs i, sobretot, de contacte de les seves moltes amistats que hi feren estada. La relació amb la població pescadora local i la seva afició pel mar també constitueixen un referent de la personalitat de Barral, juntament amb el Capitán Argüello, pseudònim utilitzat pel seu pare i amb el qual ell batejà les barques amb què navegà pel litoral mediterrani.

Uns anys després de morir Barral, la seva vídua, Yvonne Hortet, vengué la casa de Calafell a l’ajuntament per preservar el llegat del seu marit. És l’actual Casa Museu Barral. L’ajuntament també adquirí la biblioteca i la documentació personals de Carlos Barral, que, per garantir-ne la conservació i consulta foren dipositades a la Biblioteca de Catalunya l’any 2003 i cedides en comodat a la mateixa institució el desembre del 2014. Després que el fons ja fos accessible als estudiosos a través d’un inventari, fruit del darrer conveni, a més de la realització de l’exposició Carlos Barral, poeta-editor-memorialista, s’ha completat el procés de catalogació de tot el fons bibliogràfic, que ja es troba disponible en el catàleg de la Biblioteca.

Aquest fons és format per 1.250 llibres, dels quals gairebé tres quartes parts són de poesia. Així, al costat de la pròpia obra barraliana hi ha representats la major part dels autors de la Generació dels 50: no només poetes de l’«Escola de Barcelona» (Enrique Badosa, Jaime Gil de Biedma, Josep Maria Castellet, Jaime Ferrán, Joan Ferraté, José Agustín Goytisolo, Joaquín Marco...), sinó també l’andalús José Manuel Caballero Bonald, el madrileny Jesús López-Pacheco, el castellà Ángel Crespo, l’asturià Carlos Bousoño o el gallec José Ángel Valente.

Barral-Biedma_2

Dedicatòria autògrafa de Jaime Gil de Biedma

De les generacions anteriors a la de Barral sobresurten en el seu fons les obres de Vicente Aleixandre i de Jorge Guillén, de la Generació del 27; les del valencià Juan Gil-Albert, nexe entre aquests i la Generació del 36, o les de Gabriel Celaya i de Juan-Eduardo Cirlot, immediats predecessors dels del 50.

Barral-Aleixandre_2

Dedicatòria autògrafa de Vicente Aleixandre (1956)

Les relacions amb poetes més joves que Barral es concreten en la presència de llibres d’alguns dels que J.M. Castellet va designar amb el nom de «novísimos»: Guillermo Carnero, Félix de Azúa, Pere Gimferrer, Ana María Moix.

La dedicació a la poesia i, sobretot, a la seva tasca editorial, van portar Carlos Barral a establir lligams amb gran nombre d’escriptors estrangers, sobretot llatinoamericans. En aquest vessant, en el fons bibliogràfic dipositat a la Biblioteca de Catalunya hi ha una bona representació de les poesies mexicana (José Emilio Pacheco, Octavio Paz), argentina (Marcos Antonio Barnatán, Roberto Juarroz), cubana (Roberto Fernández Retamar, Miguel Barnet), xilena (Pablo Neruda), colombiana (Álvaro Mutis), peruana (César Calvo), nicaragüenca (Pablo Antonio Cuadra), veneçolana (Juan Liscano), entre altres.

Barral_Neruda_2

Dedicatòria autògrafa de Pablo Neruda (1972)

La poesia en llengua catalana hi és representada, sobretot, per l’obra de J.V. Foix, Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater. De la francesa, autors ja clàssics com Stephane Mallarmé i Guillaume Apollinaire. En llengua alemanya, Gottfried Benn i Rainer Maria Rilke. I de la italiana, Sergio Solmi, Cesare Pavese i Salvatore Quasimodo.

Val a dir també que un gran nombre dels exemplars del fons Barral contenen dedicatòries autògrafes dels respectius autors, fet que n’enriqueix el seu valor i ajuda a entendre els lligams i les connexions personals i professionals que van marcar la vida de Carlos Barral.

 

Jaume Clarà

Secció de Col·leccions Generals