En un món com l’actual en el que sovint massa coses són efímeres, celebrar 100 anys d’ençà que la Biblioteca de Catalunya va obrir al públic és un signe de maduresa d’un país i d’una cultura. Avui , 28 de maig, fa exactament 100 anys, s’inaugurava la Biblioteca de Catalunya, i pocs dies després, el 2 de juny, s’obria al públic a la seva primera seu a l’actual Palau de la Generalitat.

La Biblioteca de Catalunya, la biblioteca nacional de Catalunya, va néixer com a servei públic de la mà de la Mancomunitat de Catalunya amb una visió clara, construir una col·lecció -al més completa possible- que recollís el testimoni de la història, la cultura i la creació a Catalunya, en paraules de  Jaume Massó i Torrents a la lectura feta a la sessió inaugural “... des del punt i hora que va tractar-se de posar els fonaments d'aquesta Biblioteca de Catalunya, tots a la una vàrem comprendre que, així com havia d'esser aliment intel·lectual que tendís a aixecar i perfeccionar la cultura catalana, també havien de trobar-s'hi tots els elements d'estudi per a la coneixença passada i present de les terres de la nostra llengua” (lectura completa). Aquest objectiu fundacional ha esdevingut avui en dia una col·lecció patrimonial de referència que abasta des d’incunables a blogs, des de manuscrits a fitxers digitals, des de l’esborrany d’una obra fins a l’edició publicada definitiva.

Si al 1914 la col·lecció estava formada per 25.000 títols, 100 anys després compta amb 3,8 milions de documents. El fons s’ha enriquit, no només en volum, sinó en formats i tipologies, conseqüència de l’evolució de les formes de distribució de la informació i el coneixement sorgides amb el pas dels anys; ara, a més de monografies i revistes impreses, manuscrits i materials gràfics (una selecció dels existents el 1914 es pot consultar a la web del centenari http://www.bnc.cat/Centenari), amb partitures, sonors, audiovisuals, fotografies, llibres i revistes electrònics, webs, etc.

El servei al públic ha vist com es multiplicaven les eines i tecnologies que permeten un accés virtual a pràcticament la totalitat de serveis que ofereix la Biblioteca, el que contribueix a facilitar l’accés a la cultura, la recerca i el descobriment d’interessos, aspecte que queda reflectit en els més d’1 milió d’usuaris anuals presencials i remots, procedents d’arreu del món (més informació a la BC en xifres), i les prop de 3 milions de consultes anuals al catàleg.

La Biblioteca ha crescut en visibilitat i presència però queda encara camí per fer i per millorar, les institucions culturals com la Biblioteca han de rebre el suport i recursos adequats per al seu desenvolupament, i també trobar noves vies i complicitats que els permetin ser sostenibles -sense perdre la seva essència de servei públic- i en conseqüència que garanteixin la seva pervivència. 

Avui, però, és moment de retre homenatge i agraïment a tots els que han contribuït a crear-la i fer-la créixer, des del grup d’intel·lectuals de l’Institut d’Estudis Catalans amb el suport i convicció política de Prat de la Riba, fins a tots i cadascun dels donants i mecenes que l’han enriquit; des del personal de totes les categories i especialitzacions que hi han treballat, en els anys de bonança i en els anys difícils -especialment en aquests, quan l’esforç i l’entusiasme de les persones són fonamentals per suplir altres mancances- fins als col·laboradors, institucions i aliats, que gràcies a la cooperació han fet possible la seva acció d’identificació, preservació, difusió i projecció nacional i internacional del patrimoni de Catalunya.

Celebrem, doncs, aquest primers 100 anys de la Biblioteca de Catalunya oberta al públic, i desitgem i confiem que la institució en celebri molts més en el futur.

Eugènia Serra
Directora 

Els darrers vint anys són els  millor documentats. Per això us en presentem un resum de l’activitat a través d’una cronologia

1994           Ingressa el fons de l’Arxiu històric de Ràdio Barcelona, la degana de les ràdios a l’estat espanyol.

1995           Ingressen, entre d’altres, els fons de  Conxita Badia i Ángel Zúñiga.

                  S’incorporen dues professionals bibliotecàries procedents del dissolt Institut Català de Bibliografia.

                  Exposició de Ràdio Barcelona i edició del disc commemoratiu 78 rpm.

1996           Es jubila la primera directora de la Fonoteca Nacional de Catalunya, Mercè Rubió.

                  Aportació dels fons d’Oriol Martorell i Néstor Luján.

                  Presentació de la Fonoteca a la International Association of Sound and Audiovisual Archives (congrés anual de la IASA, Muscat, Oman).

1997           Trasllat dels fons a la seu de la BC a l’Antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

                  Ingressa el fons d’òpera de Jaume Baró. Trasllat del fons des de Suïssa a Barcelona.

1998           Ingressa el fons de Daniel Blanxart, enginyer i crític musical.

                  Edició del disc Conxita Badia: paraules i cançons.

1999           Ingressen la discoteca de l’historiador Víctor Alba (Pere Pagès), del músic Enric Ribó i una petita col·lecció de discos de 40 cm de la Metro Goldwin Mayer.

                  Participació en les II jornades “Encontro O son da memoria”, organitzades per l’Arquivo Sonoro de Galicia

2000           Adquisició a Xavier Turull de la col·lecció de cilindres de cera formada per Ruperto Regordosa.

                  Absorció del fons discogràfic del Centre de Documentació Musical.

2001           Exposició “Un altre Oriol Martorell: l’Oriol i el món discogràfic”.

                  Ingrés de la discoteca i arxiu del compositor Joaquim Homs.

2002           Ingrés del fons de la productora audiovisual Humberfilm.

                  Ingrés del fons de la mezzosoprano Anna Ricci.                 

2003            Ingrés del fons de bobines sonores de Ricard Gomis.

2004           Organització de la Jornada “Passat, Present i Futur del Patrimoni Sonor i Audiovisual”

2005           La Biblioteca organitza el congrés anual de la IASA a Barcelona, a les dependències de l’IEC.

                  La pianista Alícia de Larrocha fa donació del seu fons sonor.

2006           Presentació dels cilindres recuperats de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya  al congrés de la IASA (Ciutat de Mèxic, Mèxic DF).

                  Ingrés dels fons sonor de l’Orfeó Català de Mèxic.

                  Ingrés del fons de l’Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya.

                  Edició del disc Recordant Joaquim Homs.

                  Exposició “Escolta i visiona”, amb motiu de la primera edició del World Day of Audiovisual Heritage instaurat per la Unesco per al 27 d’octubre del 2006. 

2007           Ingrés dels cilindres de la família Corrons.

                  Dotació econòmica extraordinària per a la digitalització de continguts. Digitalització dels cilindres de cera Regordosa-Turull, dels DAT de l’Espai de Música i Dansa, d’una selecció de bobines de Ràdio Barcelona i també de cintes de vídeo de la productora Humberfilm. Properament, estaran consultables des delrepositori digital de la BC, COFRE.

2008           Ingrés de la discoteca del Dr. Artur Sarró.

                  Ingrés de les bobines de la Coral Sant Jordi.

                  Exposició “L’escena catalana a la BC : Llegir, escoltar, veure”

2009           World Day of Audiovisual Heritage. Transcripció i difusió del “Conte de la Cabreta”.

                  Ingrés de la col·lecció de rotlles de pianola Arnús Sert, juntament amb la pianola Melvin Clark.

2010           Exposició “Discòfils, Associació Pro Música”                      

2011           Ingrés del fons del compositor Francesc Taverna-Bech.

2012           Exposició  “+ de 60 discos dels 60” i “Benvolgut Robert Gerhard”.

                  Ingrés del fons Miquel Querol Gavaldà.

                  Sessions amb interpretació de rotlles de pianola d’artistes (rotlles creats per artistes i rotlles impressionats per pianistes).

2013           Exposició “Homs, veu de Gerhard” i “Uns incunables del sonor”.

                  Arxiu de Joan Saura Martí. Els documents sonors, a la Unitat de Sonors i Audiovisuals.

                  El Mètode Didacta i Dues sopranos “italianes” de Barcelona, entrades al bloc de la BC.

2014           Celebració del cinquantenari de la inauguració del Servicio de Reproducción del Sonido, després Fonoteca, i finalment Unitat de Sonors i Audiovisuals:

                  Incorporació dels cilindres de cera de les col·leccions de la BC a la Memòria Digital de Catalunya

                  Celebració d’un altre cinquantenari amb l’ Exposició “50 anys de Concèntric”

                  Participació en el Comitè científic de la III Jornada de Biblioteques Patrimonials (Ateneu Barcelonès).

Personal que ha treballat en aquest servei com a membre de plantilla

Miquel Bordonau Masey, tècnic administratiu
M. Àngels Vayreda Barradas, tècnica administrativa
Lluís Rueda, tècnic
Mercè Rubió, directora (1981-1996)
Maite Cuende, bibliotecària
Josep Feliu, administratiu
Ramon Antich, tècnic de so
Lali Vilert, bibliotecària
Rosa M. Escayola, bibliotecària
Jaume Figueras, tècnic de so
Ramon Sunyer, bibliotecari
Xavier Zapata, subaltern
Margarida Ullate i Estanyol, directora (1996-)
Esther Vilar, bibliotecària
Magda Martorell, tècnic de so
Arnau Olivé, tècnic de so
Abel de Benito, tècnic de so
Àlex Ballester, tècnic de so
Eulàlia Barbosa, bibliotecària
Alba Sala, bibliotecària
August Fernández, subaltern
Francisco Bellido, tècnic de so
Maite Gómez, subalterna

Plantilla actual

Voldríem agrair als usuaris que durant aquests anys han participat de l’evolució d’aquest servei consultant-lo, aportant coneixement, suggerint millores o, simplement, criticant-lo, perquè ho han fet amb l’actitud constructiva de qui sent que el patrimoni sonor i audiovisual també és seu.

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

Quan la Generalitat de Catalunya, una vegada restaurada, va reorganitzar els serveis bibliotecaris transferits de l’estat espanyol amb el Real Decreto 2210/1979, el fons sonor procedent del Dipòsit Legal que era a la Universitat va passar a ser gestionat pel Servei de Biblioteques de la Generalitat. Durant deu anys (1981-1991), l’activitat de la Fonoteca es va mantenir sota mínims a la mateixa seu de la Universitat, malgrat que s’especulà amb la possibilitat de traslladar-la al Palau Moja, primera seu de l’organisme administrador del sistema bibliotecari català.

En el disseny del que havia de ser la futura Biblioteca Nacional, els responsables de la política patrimonial bibliogràfica imaginaven les funcions que hauria de tenir la Fonoteca, algunes de les quals no es van arribar a desenvolupar (com l’arxiu de veus il·lustres o el catàleg col·lectiu d’enregistraments sonors), mentre que d’altres s’han complert: 

Malgrat els propòsits inicials de canvi de seu, la Fonoteca no es va moure del seu lloc original fins que, preveient la seva integració a la Biblioteca de Catalunya, el 1991 es va traslladar provisionalment a uns baixos de la Gran Via de les Corts Catalanes. Allà compartí espais amb la Biblioteca Bergnes de las Casas (avui també integrada dins la BC), el Centre d’Història de Catalunya (avui al Museu d’Història) i els magatzems de la Biblioteca de Catalunya, desplaçats mentre van durar les obres de reforma de l’Antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Finalment, el 1997 s’enllestiren aquestes obres i tant el fons com el personal de la Fonoteca s’hi instal·laren definitivament.

La situació del servei en aquesta etapa era molt irregular. Des de la inauguració, l’horari era de 18 a 22 h. Més tard, es reduí fins a les 9 del vespre. Quan se’n va fer càrrec la Generalitat, amb una auxiliar i una bibliotecària per a dur a terme tota la tasca ingent de posar al dia la catalogació de tot el Dipòsit Legal, l’horari encara es reduí més, fins a obrir tan sols una hora. En tenim constància a través de la queixa d’una usuària:

La missió de la Fonoteca, a més, no acabava de quedar clara dins la Llei 3/1981, de Biblioteques, ja que no en feia menció específica com a servei ja existent, sinó com a part de la producció bibliogràfica que, procedent del Dipòsit Legal, havia de gestionar la Biblioteca de Catalunya (art. 7). En la primera disposició addicional, en canvi, es diferencien els fons “audiovisuals i fonogràfics” dels bibliogràfics d’especial valor que hauria de protegir la Llei de Protecció del Patrimoni Cultural.

En aquest context, els documents sonors i audiovisuals procedents del Dipòsit Legal no eren els únics que esperaven una destinació planificada. Les partitures musicals, fullets o cartells tampoc no tenien assignat un organisme que les acollís, tal i com queda reflectit en la correspondència entre Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya l’any 1985, en plena etapa de transició de la Biblioteca de Catalunya cap a servei nacional. Finalment, però, cada tipologia documental anà a parar al lloc que li corresponia. Totes, per cert, dins de les diferents unitats actuals de la Biblioteca de Catalunya.

Cal destacar que, malgrat el poc personal assignat a les tasques de gestió documental, durant aquesta etapa es va iniciar la catalogació del Dipòsit Legal corrent, mentre que es desencaixava tot aquell fons que encara no s’havia processat. Malgrat ser coneguda com a “Fonoteca”, la recepció dels primers vídeos de format domèstic (vídeo Beta i VHS) a partir del 1982 la va convertir a la pràctica en un arxiu sonor i audiovisual.

Mercè Rubió, directora en funcions i funcionària de la Generalitat, va iniciar un treball de recuperació del patrimoni sonor català que va donar com a fruit l’ingrés de col·leccions particulars molt destacables, entre les quals la del musicòleg gironí Emili Figueras o la del violinista Enric Roig i Masriera. Fruit d’aquesta excel·lent gestió, també arribarien les discoteques i els fons sonors dels cantants Marcos Redondo i de Conxita Badia, mentre el Departament de Cultura ampliava les col·leccions patrimonials amb l’aportació del fons de la  discogràfica Concèntric. 

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

Avui, 15 de maig, se celebren 50 anys de l’obertura al públic de la Discoteca del Servicio de Depósito Legal, que a Barcelona estava situada a la Biblioteca Provincial y Universitaria. S’havia creat a partir d’una disposició del Decret de Dipòsit Legal del 1957, però no obrí al públic fins el 1964 [1].

Podríem dividir la història d’aquest servei en tres etapes: la primera, la dels antecedents de la seva creació i la dels seus primers anys de funcionament; la segona, la dels inicis sota la tutela de la llavors instaurada Generalitat de Catalunya, producte de les transferències fetes des de l’estat espanyol; la darrera, i actual, l’etapa d’integració i consolidació dins el Sistema Bibliotecari Català, com a servei bibliogràfic nacional. Una història que va començar amb el Servicio de Reproducción del Sonido de la Biblioteca Pública i Universitària fins a arribar a la Unitat de Sonors i Audiovisuals de la Biblioteca de Catalunya.

La primera etapa (1964-1981)

Amb tota probabilitat, aquest Servicio de Reproducción del Sonido es va fer a imatge del que ja existia a la Biblioteca Nacional de Madrid amb aquest mateix nom, i que s’havia inaugurat tres anys abans amb l’objectiu de posar a disposició del públic el fons discogràfic procedent del Depósito Legal. A Madrid, el servei comptava amb cabines d’audició individual i una petita sala d’audicions. A Barcelona, també.

A continuació podeu escoltar un fragment del discurs que el director del Servicio de Reproducción del Sonido,  Dr. Ignacio Rubio y Cambronero,  va preparar per a la inauguració. Se’n conserva una bobina sonora que no sembla haver estat enregistrada aquell dia, ja que inclou dues versions del mateix discurs. Miquel Bordonau, funcionari interí del Cuerpo General de Administración, féu la presentació de les obres que es van incloure al programa d’audicions

Per a utilitzar els serveis de la Discoteca calia un carnet específic, diferent al de la Biblioteca, i havia d’anar signat pel seu director. No hem trobat un reglament d’ús del servei, però ens consta que als anys 80 era el funcionari que servia els documents qui els manipulava i els posava en el reproductor adequat des de la seva cabina de comandaments. 

A banda d’aquesta facilitat per escoltar els discos, com hem dit, hi havia també un petit auditori on es duien a terme les sessions col·lectives, principalment per als alumnes de la Universitat o d’altres centres educatius. Tenim constància de, si més no, 10 audicions col·lectives fetes en un mateix curs (1969-1970), és a dir, una mitjana d’una al mes. S’han conservat un parell de programes d’activitats dutes a terme amb els discos d’aquesta col·lecció, on hi podem trobar els noms dels comentaristes, tots ells professors universitaris o de reconegut prestigi dins el seu camp.

El fet que s’anessin rebent els discos de Dipòsit Legal a la Biblioteca Provincial y Universitaria des del 1958 sense que s’hagués planificat com s’hi tindria accés, va obligar a buscar la col·laboració de diversos organismes per dotar la discoteca dels respectius equips reproductors. Això s’assoliria els anys 1961-1962, fet que possibilità l’inici de la catalogació dels discos i, posteriorment, l’obertura al públic per a la seva consulta.

Ja des del moment de la inauguració, el servei patia d’una deficiència de dotació de personal especialitzat, tal i com també va ocórrer en el de la Biblioteca Nacional. L’especificitat del document sonor, que no es pot llegir a ull nu, fa que la intervenció de maquinària suposi  un encariment de les inversions necessàries per accedir-hi. Un cop feta la inversió inicial en instal·lacions, maquinari, espais i dotació bibliogràfica, al personal se li assignaren tasques d’atenció a l’usuari, deixant de banda les de donar continuïtat a la catalogació i ampliació de disponibilitat de títols que seguien arribant per Dipòsit Legal. 

Rosalia Guilleumas, directora de la Biblioteca Provincial y Universitaria entre 1970 i 1980, recull la història d’aquest servei de Barcelona en la memòria del seu primer any de responsabilitats en aquesta institució.

Margarida Ullate i Estanyol
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

 [1] En podeu llegir la història en el dossier que va publicar la Revista Musical Catalana amb motiu dels 40 anys d’aquest servei, en el seu número 245 (març  del 2005) .