Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
          1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

Etiquetes



El Blog de la BC

Els impresos antics de la biblioteca Lambert Mata de Ripoll van ser un dels primers fons integrats al CCPBC a la dècada dels 80. El compromís per part de les instàncies públiques envers aquest llegat es remunta però a l’any 1931, amb la mort de Lambert Mata i Sala.

Tenim poques notícies de la figura de Lambert Mata, ja que en la neteja del seu pis de Barcelona es perdé la major part de la documentació personal. Descendent de ripollencs, sabem que era una persona culta i refinada, interessada per la història i l’art i que mantenia contacte amb les institucions culturals de l’època. També és evident el seu interès per Catalunya i la seva llengua, figurant com a congressista del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana de l’any 1906. En la seva creixent afició per a col·leccionar llibres, obres d’art i antiguitats comptà amb la col·laboració de Salvador Babra, que ben aviat es convertí en el seu agent.

Lambert Mata nomenà l’Hospital de Ripoll hereu dels seus béns artístics i bibliogràfics i el 30 de gener de 1931, l’endemà de la seva mort, l’Ajuntament de Ripoll acordà fer-se càrrec de l’herència. A partir d’aquí començaren les indagacions per conèixer la vàlua d’aquest llegat, ubicat al carrer Tantarantana de Barcelona en un estat deplorable. Joan Givanel i Mas es féu càrrec de la valoració del material bibliogràfic i la Sala Parés s’encarregà de la part artística.

S’iniciaren aleshores les gestions per ordenar el fons i això fou el pretext per crear una biblioteca pública a Ripoll, integrada a la xarxa de la Generalitat. El procés, però, quedà interromput per la  desfeta de la Guerra Civil. Amb tot, el municipi no renuncià a tenir la biblioteca que el fons Mata mereixia, que fou inaugurada l’any 1963, sota la gestió del Centro Coordinador de Bibliotecas.

Amb la instauració de la democràcia, la biblioteca Lambert Mata fou traspassada a la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya; la Secció de Patrimoni Bibliogràfic, assumint el compromís de l’antiga Generalitat, es féu càrrec de la catalogació del fons antic, essent la segona col·lecció incorporada al CCPBC.

L’any 2009 l’Ajuntament de Ripoll inaugurà la nova biblioteca en un edifici nou de 1800 m2, distribuïts en dues plantes. En aquesta mateixa línia de modernització, l’octubre del 2013 tingué lloc la presentació pública de la digitalització dels impresos del s. XV al XVIII, entre els quals destaca el llegat Mata com a col·lecció fundacional. Altres obres provenen de la biblioteca del metge i erudit  Eudald Raguer (edicions mèdiques del s. XVII-XVIII) i de l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere, fundat pel folklorista i historiador Tomàs Raguer i altres estudiosos.

Aquest fons de monografies impreses consta d’unes 1700 edicions dels s. XV al XVIII -entre els quals 12 incunables- i unes 7000 edicions del s. XIX, tot integrat al CCPBC. És de caràcter generalista, però com en la major part de fons de reserva, la religió és la matèria més habitual, si bé la llengua i literatura hi són presents gairebé en la mateixa proporció. La història, el dret, la medicina i les biografies també hi tenen una presència significativa.

Palau i Dulcet, en una de les seves expedicions per conèixer els fons bibliogràfics dispersos pel territori, a l’agost de 1932 arriba a Ripoll i visita la biblioteca Lambert Mata. Descriu d’aquesta manera la seva primera impressió: “Veo mucho de bibliografía, y literatura catalana moderna. Un lote de libros antiguos interesantísimos. Noto un manuscrito procedente de Poblet, y tres encuadernaciones con el superlibris de don Pedro de Aragón, igualmente de Poblet. Veo muchas obras con el exlibris de Serra y Pinyana. Cuando esta biblioteca sea librada al público, pienso volver allá y estudiar el catálogo” (1)

Històricament els fons de reserva es coneixen pels qualificatius de “rars i curiosos”. Entre les rareses i curiositats de la Biblioteca Lambert Mata destaquen un exemplar únic de la Celestina (Salamanca : Juan de Junta, el 1543); dues edicions incunables relacionades amb sant Benet: una Regla ( Venècia, 1489) i un llibre segon dels Diàlegs del papa Gregori I sobre la vida i miracles d’aquest sant (Venècia, 1490); una història de la vida i obra de sant Joan de Déu (Granada, 1588), amb enquadernació i super-libris de la biblioteca del virrei Pere Antoni d’Aragó (1611-1690); una edició curiosa il·lustrada sobre la cria dels ocells de gàbia (Madrid, 1604); i finalment un toc d’exotisme representat per un llibre de tipus d’impremta orientals del tipògraf Johann Gottlob Immanuel Breitkopf (1719-1794), imprès a Leipzig el 1789.

palau

Palau i Dulcet, Antoni. Manual del librero hispano-americano : bibliografía general española e hispano-americana desde la invención de la imprenta hasta nuestros tiempos con el valor comercial de los impresos descritos. Barcelona, 1948-1977

tipografia

Breitkopf, Johann Gottlob Immanuel. Exemplum typographiae sinicae figuris characterum e typis mobilibus compositum. Leipzig, 1789. Biblioteca Lambert Mata, Ripoll

La biblioteca Lambert Mata compta també amb uns 250 manuscrits dels s. XV al XIX, una rica hemeroteca de mitjans s. XIX i principis del s. XX i una àmplia col·lecció d’edicions del primer terç del s. XX, tot pendent de catalogar al CCPBC.

 

(1)      Palau i Dulcet, Antoni. Memorias de un librero catalán, 1867-1935. Barcelona : Librería Catalonia, 1935, p. 542

 

Bibliografia

Palau i Dulcet, Antoni. Memorias de un librero catalán, 1867-1935. Barcelona : Librería Catalonia, 1935
Catàleg de la biblioteca “Lambert Mata” de Ripoll. Barcelona : Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1989

 

Núria Fullà
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya 

Al peu de les estampes, o en la justificació del tiratge dels llibres d’artista, podem trobar codificacions compostes per números i lletres que ens poden causar estranyesa. Amb aquest apunt intentarem explicar en què consisteixen.

Fins l’aparició de la fotografia, el gravat va ser el sistema de difusió de les imatges. Hi havia gravat original o de creació, dibuixat i gravat pel propi artista; i el gravat d’ofici,  que reproduïa o interpretava  composicions d’altres artistes.

Antigament els gravats s’estampaven il·limitadament. El límit estava en la resistència del material, i en el cas de les matrius xilogràfiques els tiratges podien ser llarguíssims. Amb les matrius calcogràfiques i depenent de les tècniques, el tiratge era més curt, perquè les planxes tenien més desgast.

Fins a finals del s.XV els gravats eren anònims, i és després que es van començar a signar amb monogrames o firmes gravades a la pròpia matriu.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Les estampes antigues no tenen numeració de tiratge, però presenten una sèrie d’inscripcions gravades al peu de la matriu, que fan referència a les persones que han intervingut en l’elaboració de l’obra. Les inscripcions poden ser tant en llatí com en la llengua de l’artista.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fecit, faciebat, f o Ft, incisit, sculpsit indica el gravador.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Inventit, pinxit, delineavit creador o dibuixant de la composició. 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

En el cas de gravats de petit format, com poden ser els ex-libris, en alguns casos no s’utilitza el nom sencer, sinó únicament les inicials o un monograma.

La convenció de numerar i limitar el tiratge s’inicia a finals del s. XIX, quan es comença a indicar el número d’exemplars de què consta cadascun, i així es dóna pas al tiratge limitat.  A més a més, en el gravat de creació, l’autor va començar a firmar a mà, afegint d’aquesta manera el valor de l’autògraf de l’artista.

En l’actualitat és primordial la firma autògrafa de l’artista, però es tracta d’una pràctica generalitzada  a partir de 1940.

La justificació del tiratge s’indica a cada estampa amb la numeració corresponent. Està formada per una fracció escrita amb llapis, anotada a l’angle inferior esquerre. El numerador correspon al número d’ordre dintre del tiratge total, i el número del denominador és el del total del tiratge. Si no s’indica el total de l’edició, els gravats seran considerats com a il·limitats.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Un cop acabat el tiratge, es marca la planxa per tal que no es puguin tirar més exemplars, i es pot fer una estampa de prova anul·lada, on es veuen les marques que serveixen com a testimoni d’anul·lació de la planxa.

A més a més de la numeració del tiratge, podem trobar altres codificacions. Normalment es tracta de combinacions de lletres, i fan referència a estampes anteriors al tiratge definitiu. Aquestes codificacions s’acostumen a apuntar amb llapis, normalment només amb les inicials de cada paraula al marge inferior esquerre i en la llengua del propi artista.

Les estampes realitzades durant el procés d’elaboració de la planxa reben el nom de proves d’estat, i permeten seguir l’evolució del gravat i efectuar modificacions. Normalment es codifiquen amb les lletres P.E. i es poden acompanyar amb el número corresponent a l’estat.

“Avant la lettre” són proves en què no consta el  text o títol que sí apareixerà en l’estampació definitiva.

P/A o proves d’artista acostumen a ser les impreses pel propi artista abans del tiratge definitiu, i  no acostumen a sobrepassar el 10 % del tiratge.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

 

B.A.T o“Bon à tirer” és una prova única, que l’artista considera que és el model per fer el tiratge.

H.C. o F.C, fora de comerç o hors commerce són les estampes que guarda l’artista o el taller per a la seva col·lecció. Es tracta d’estampes no venals, i  no poden sobrepassar el 10 % del tiratge total.

P.U. o proves úniques són aquelles de les quals només se n’ha fet una estampa o que s’han manipulat excepcionalment, de manera que no n’hi ha més.

 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

 

Pilar Estrada
Unitat Gràfica

Bibliografia

Catafal, Jordi ; Oliva, Clara. El Grabado. Barcelona : Parramón, 2002.

Rubio Martinez, M. Ayer y hoy del grabado y sistemas de estampacion. Tarragona : Tarraco, 1979.

Vives, Rosa. De cobre al papel : la imagen multiplicada. Barcelona. Icaria, 1994.