Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

Etiquetes



El Blog de la BC

El PADICAT (Patrimoni Digital de Catalunya) és la iniciativa de la Biblioteca de Catalunya per capturar, preservar i difondre les pàgines web de Catalunya. Creat el 2005, l’Arxiu Web de Catalunya conté 230.000 captures de 58.000 pàgines web d’accés obert per a investigadors i tot tipus d’usuaris que vulguin saber com eren i què contenien les pàgines web que ja no existeixen, perquè han desaparegut o han canviat els seus continguts. A banda de la captura anual de tots els llocs web amb el domini .cat; 500 empreses i institucions s’han adherit al projecte per garantir la preservació de la seva pròpia web; i els usuaris del servei n’han recomanat prop d’un miler.

En un article recent l’equip del PADICAT ha descrit tres casos –tots relacionats amb campanyes electorals a Internet-- en què l’Arxiu Web de Catalunya ha tingut una funció important en garantir l’accés al patrimoni digital.

El primer és en usos docents i de recerca: una professora universitària que imparteix una assignatura de màrqueting polític volia mostrar exemples reals d’accions comunicatives a la xarxa, comparant les consignes dels partits polítics en les successives campanyes. Per la seva pròpia naturalesa la majoria d’aquests llocs web han desaparegut, essent un exemple la pàgina web institucional del president Pasqual Maragall, amb les seves declaracions i discursos institucionals, imatges i vídeos, que ja existeix només al PADICAT, com la resta de pàgines web de campanyes electorals a Internet.

El segon és com a font d’informació per als mitjans de comunicació: un diari va preparar per a les últimes eleccions municipals una anàlisi sobre l’ús de xarxes socials i blocs per part dels candidats. A partir dels recursos dipositats a l’Arxiu Web de Catalunya es va realitzar un reportatge sobre la presència virtual dels partits polítics a la xarxa que va incloure, per exemple, els nombrosos abandonaments dels blocs dels candidats, un cop finalitzada la campanya.

El tercer és per a la reutilització de continguts. En les últimes eleccions al Parlament, un dels candidats a la presidència de la Generalitat va contactar amb el PADICAT per accedir a la seva pròpia biografia, publicada amb fotografies familiars digitalitzades en l’anterior contesa electoral, de 2006. Com ocorre sovint, l’empresa que va dissenyar i crear la web del candidat quatre anys enrera no conserva aquests continguts, pensats amb finalitat efímera, i l’equip de campanya necessitava recuperar aquests textos i imatges per agilitzar els processos, reutilitzar-ne algunes parts i, en definitiva, reduir costos.

L’Arxiu Web de Catalunya, com altres serveis similars creats a diverses biblioteques nacionals, forma part de l’International Internet Preservation Consortium, i vetlla perquè ara i en el futur les pàgines web antigues siguin accessibles, i el patrimoni digital de Catalunya sigui preservat.

 

Ciro Llueca
PADICAT (Patrimoni Digital de Catalunya)

Actualment, l’estat de conservació de les Homilies d’Organyà és òptim, malgrat la seva feblesa i la seva fragilitat.

Els vuit folis de pergamí estan protegits per una enquadernació també de pergamí molt senzilla, de començaments del segle XX, i aquesta per una solapa de paper neutre. Es guarda dins d’una capsa de cartró de preservació amb unes obertures que permeten l’entrada d’aire per mantenir hidratat el suport. Aquesta capsa està desada dins dels compactes del dipòsit de Reserva i la seva consulta està restringida del tot. Les condicions ambientals són de 22ºC de temperatura i del 50% d’humitat relativa de manera constant.

Aquesta situació actual de preservació no té res a veure amb el que possiblement va patir aquest primer document en llengua catalana al llarg dels temps. El seu viatge - des de la seva creació a la col·legiata de Santa Maria d’Organyà a finals del segle XII o inicis del XIII, fins arribar a Barcelona a començaments del segle XX- i l’anàlisi del suport pergamí i de la tinta - com a elements que condicionen l’estat de conservació - ens permetran entendre algunes de les màcules que pateix el document.

1.- Els llocs d’estada

Si analitzem els llocs d’estada deduïm unes condicions ambientals determinades:

- L’entorn natural dels Pirineus: fred i neu a l’hivern, calor i sequera a l’estiu. Aquests canvis devien afectar l’estabilitat del pergamí provocant rigidesa i fragmentació per ressecament a l’estiu, i taques d’humitat amb esvaïment de l’escriptura i arrugues o plecs a l’hivern. La col·locació en lleixes de fusta als arxius o a la biblioteca de la col·legiata, o a la rectoria, devia produir el desgast del suport per fregament i petits esquinços. Probablement, la presència d’insectes i ratolins va causar taques i brutícia. I l’ús, possiblement quotidià, devia provocar taques de greix, fragmentació i mutilacions.

- Un cop feta la descoberta i la recuperació, el pergamí passà a Barcelona, al Museu del Parc de la Ciutadella (1907), situat en un jardí d’una ciutat vora mar amb hiverns temperats i estius calorosos, amb la presència constant de la humitat. Aquest canvi brusc de les condicions ambientals potser va tornar a afectar l’estabilitat del pergamí, produint menys rigidesa i més flexibilitat,  l’aparició d’arrugues o plecs, el reforçament de les taques d’humitat i l’esvaïment de l’escriptura, fins que es va adaptar a les noves condicions ambientals. Possiblement és quan se li fa la primera restauració important i l’enquadernació actual.

- L’any 1913 les Homilies arriben a la Biblioteca de Catalunya (ubicada al Palau de la Generalitat fins al 1940) on no van tenir unes condicions excepcionals de conservació. Quan la BC es trasllada a l’antic Hospital de la Santa Creu al carrer del Carme, el seu emmagatzematge i la seva conservació a partir d’aleshores van ser molt curosos. El seu estat actual és estable dins de la seva fragilitat.

2.- El suport

El suport pergamí també ha afectat l’estat de conservació. Així, quan els estudiosos ens descriuen el document com a:

"quadern de pergamí de tres fulles doblades per meitat o sis folis, mes un bifoli extern del “quadernet” actuals folis 1 i 8. Finalment 8 folis = quadernet format per quatre bifolis de pergamí gruixut i ordinari. Sense relligadura per ser un còdex d’us."

Hem d’entendre que el pergamí gruixut -de poca qualitat- ha estat el que li ha permès perdurar al llarg dels segles. L’ús d’un pergamí gruixut podria tenir diverses explicacions: d’una banda el còdex havia de ser resistent per a una manipulació continuada, de l’altra, la dificultat d’accedir a productes de més qualitat, o simplement les condicions pecuniàries de la zona.  

Sigui el que sigui, aquest pergamí gruixut fragmentat i mutilat ha resistit el pas del temps i totes les inclemències possibles fins arribar a nosaltres. El més probable és que si hagués estat un pergamí més prim i/o de més qualitat no hauria arribat al segle XX, ni s’hauria descobert.

Dels vuit folis, el núm. 1 era i és el més malmès: està mutilat, fet que ha impedit la transcripció de l’escriptura i només s’ha pogut transcriure mitja plana del revers. A més, té unes ratlles verticals antigues, però possiblement posteriors a la seva creació, que encara dificulten més la lectura.

El pergamí té altres agressions: unes de naturals del mateix pergamí i la seva elaboració, com és el forat del foli 8; i d’altres, fruit de la manipulació, com són les pautes fetes amb punxó amb senyals palpables del ratllat per fer-ne l’escriptura posterior en tots els folis.

3.- Escriptura:
Les Homilies estan escrites en tinta negra i les caplletres i les majúscules apareixen en tinta vermella. Aquestes tintes, especialment la vermella, s’han esvaït per la humitat, bàsicament a la part superior del foli fins arribar a fer desaparèixer les lletres. En canvi, la tinta no ha afectat el pergamí.

A part de l’escriptura inicial, als marges d’alguns folis hi ha anotacions o signes en tinta, possiblement posteriors, que tampoc han alterat el pergamí. També es detecta una possible primera paginació en tinta, que els estudiosos atribueixen a Miret i Sans, a l’angle superior de cada foli i a aquesta paginació cal afegir la feta en llapis, més moderna, a l’angle dret del recto de cada foli.

Un cop analitzats els tres factors que podien i poden alterar l’estat de conservació de les Homilies d’Organyà, és pot dir que si es mantenen les condicions actuals d’emmagatzematge, si la manipulació es la més curosa possible, i si la consulta de l’original continua restringida del tot, el primer document en llengua catalana té garantida l’eternitat terrenal.

 

Elvira Permanyer i Sert
Servei d'Emmagatzemament, Preservació i Conservació

De la mateixa manera que en el segle XVI es va concedir a l’Hospital de la Santa Creu un privilegi de monopoli de la representació de comèdies, Ferran VII d'Espanya va concedir el 1827 a la Casa de Caritat de Barcelona la facultat de construir una plaça de toros que proporcionés recursos als asilats. No es va poder edificar fins a l’any 1834, al barri de la Barceloneta. Aquesta plaça de toros, anomenada “el Torin”, era construïda en bona part amb fusta i tenia capacitat per a 12.000 persones. El juliol de l’any 1835, a causa de la mansuetud dels toros, va ser l’escenari d’un gran aldarull popular que va acabar amb una crema de convents i l’assassinat de deu frares, per la qual cosa la plaça va ser clausurada durant 15 anys. Com deia la cançó popular:

«El día de Sant Jaume
 de l´any trenta-cinc
va haver-hi bullanga
dintre del Torin.
Van sortir sis toros
que van ser dolents.
Això va ser causa
de cremar els convents»

El Torin de la Barceloneta, un cop reobert, va funcionar fins a l’any 1923 i fou finalment enderrocat el 1946.

A partir de l'any 1900 es van iniciar els treballs de construcció d’una nova plaça a la Gran Via, vora la Plaça d’Espanya, amb plànols de Font i Carreras, que seria anomenada “Les Arenes” i que fou inaugurada el 29 de juny del mateix any.  Es va construir seguint l' estil mudèjar, amb un diàmetre de 52 m. i amb una cabuda per a 16.000 persones. S’hi van celebrar curses de braus fins a l’any 1977. Recentment s’ha convertit en un centre comercial.

L’any 1913 els empresaris de "Les Arenes" van decidir edificar una altra plaça, en uns terrenys de la mateixa Gran Via, vora el carrer de Marina. Allà es va aixecar la que seria denominada “Plaça del Sport”, capaç per a 11.000 persones i d’una sola planta, que es va inaugurar el 1914. Posteriorment, ampliant la “Plaça del Sport”, es va construir la que seria anomenada “Monumental”, amb plànols de Domènec Sugranyes i Gras. Tenia 50 metres de diàmetre i va ser inaugurada el 27 de febrer de 1916 amb els millors matadors del moment: Gómez Ortega Gallito, Francisco Posada i Julián Sainz Saleri II, i bous de Benjumea.

A l’Arxiu de la Biblioteca de Catalunya es conserven els documents administratius de les tres places de toros de Barcelona, entre els anys 1916 i 1919, amb una col·lecció de cartells originals i els detalls de les curses de braus, “novillades” i altres espectacles que s’hi feien. Consta de 263 lligalls i una carpeta amb 225 cartells.  

Diuen que les tres places de Barcelona van atreure els toreros més famosos. Alguns, però, hi van deixar la vida, com Rafael Navarro, “Navarrito” que moriria a l’Hospital de la Santa Creu d’una cornada que va rebre el 25 de maig de 1919 a Les Arenes. O Ezequiel Garcia Briones, picador que va morir a la plaça del Torín el juny de 1919.

A més de curses de braus, també s’hi feien altres espectacles còmics, científics o esportius. En el segle XIX, el Torin fou escenari de diversos enlairament de globus aerostàtics, alguns dels quals acabaren en tragèdia. A la plaça Monumental es va celebrar el famós combat de boxa que va enfrontar el poeta boxejador Arthur Cravan i el campió mundial, Jack Johnson, el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, de 1916. El premi era de 50.000 pessetes, una quantitat excepcional a l’època (vegeu il·lustració). Cravan va quedar K.O. al sisè assalt. I diuen que va arribar tan lluny perquè Johnson, clarament superior, havia cobrat un extra per fer durar el matx. 

 

Plaza de Toros de Barcelona

Cartell que anuncia el combat de boxa entre Jack Johnson i Arthur Cravan

 

Reis Fontanals
Arxiu Biblioteca de Catalunya

“Si anessis tan lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí”

Fragment del poema “La rosa als llavis” de Joan Salvat-Papasseit que Eduard Toldrà va musicar en forma de sèrie de sis cançons per a veu i orquestra i que va dedicar a la soprano Conxita Badia. “La rosa als llavis” va ser reconeguda amb el Premi Isaac Albéniz de l’any 1935, concedit per la Generalitat de Catalunya i valorat amb un import de 5.000 pessetes.

 

“La Rosa als llavis”. M 6996/4

“La Rosa als llavis”. M 6996/4

Els versos de J. Salvat-Papasseit i d’altres escriptors coetanis catalans van inspirar moltes de les cançons que Eduard Toldrà va compondre en el transcurs de la seva trajectòria.  Conegut com el creador del lied català, no és estrany, doncs, que la poesia fos la font d’inspiració de les seves melodies: “Cançó de l’oblit” i “L’ombra del lledoner” (Tomàs Garcés), “Cançó incerta” (Josep Carner), “Vinyes verdes vora el mar” (Josep M. de Sagarra), “Anacreòntica” (Clementina Arderiu) i un llarg etcètera.

A banda de cançons originals i harmonitzacions de cançons populars catalanes i espanyoles, el seu catàleg d’obres inclou altres gèneres com música d’escena, música simfònica, música de cambra i música per a cobla. Fou compositor, violinista i també un gran director d’orquestra: va dirigir conegudes orquestres internacionals i durant 18 anys, des de la seva fundació l’any 1944 fins al 1962, va ser el director titular de l’Orquestra Municipal de Barcelona (l’actual Orquestra Simfònica  de Barcelona i Nacional de Catalunya).

[Quadern de dibuix de Joaquim Renart realitzat entre el 7 de febrer i el 3 de juliol de 1927]. 096 (Ren) Ren 8º

[Quadern de dibuix de Joaquim Renart realitzat entre el 7 de febrer i el 3 de juliol de 1927]. 096 (Ren) Ren 8º

L’endemà de la seva mort, l’1 de juny de 1962, Xavier Montsalvatge el recordava en un article publicat a La Vanguardia: “Eduardo Toldrá, ejemplo de inspirada tenacidad”.

Enguany se celebra el 50è aniversari de la seva mort i ho volem commemorar tot recordant el llegat artístic que Eduard Toldrà ha deixat a l’escena musical catalana, en bona part localitzat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i a la Biblioteca de Catalunya. L’any 2005 la BC va adquirir part del Fons Eduard Toldrà a la seva filla, Narcisa Toldrà i Sobrepera, que s’ha anat completant amb diversos lliuraments, per compra o donació, en el transcurs dels darrers set anys.

La primera tramesa va incloure bona part de la correspondència, i més tard, entre l’any 2009 i el 2010, arribaren programes de mà, fotografies, partitures, alguns exercicis d’oposició per entrar a formar part de la plantilla de l’Orquestra Municipal de Barcelona... Entre tots aquests materials destaquem el dietari inèdit que Toldrà va escriure entre els 14 i 16 anys, intitulat “Impresións incoherents de la meva vida frivola a Barcelona (Total res!)”.

Informació addicional

Documentació relacionada amb Eduard Toldrà a altres fons de la BC:

Correspondència i altres manuscrits:Col·lecció d’Autògrafs Borràs, Fons J. Barberà i Humbert, Fons Manuel BlancafortFons Josep Carner, Fons Joan Llongueras, Fons Frederic Mompou, Fons Antoni Planàs,  Fons Amadeu Vives 

Fotografies:  Fons Manuel Blancafort, Fons Frederic Mompou, Fons Antoni Planàs, Fons Anna Ricci, Fons Manuel Valls

 

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents