Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

Etiquetes



El Blog de la BC

Si us passegeu pel recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu i us fixeu en els seus murs, descobrireu tota mena de dibuixos, escuts i inscripcions, alguns de factura ben moderna.

Però avui us volem descriure les inscripcions que es troben a les naus gòtiques, les que podeu llegir als murs de la Biblioteca de Catalunya. Totes són del segle XVII i en català. Unes, amb caràcters gòtics i acompanyades de petites escultures; les altres, amb caràcters llatins.

Només entrar, a la llinda de la porta d’accés a les sales de lectura, hi ha una inscripció que testimonia el greu incendi que l’hospital va patir el 1638 i que el va destruir en bona part:

“Se posà foc en aquests quarto y en el espai de 4 hores se crema tot sens poder profitar cosa y acudint les almoines dels benefactors ab llarguesa fou lo mateix any reedificat”.

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

A la Sala de Ponent n’hi trobem dues més. La primera —amb una bonica escultura amb dos àngels que sostenen un escut— diu “Guardarroba y estubas. 1638”. Al diccionari Alcover-Moll, la paraula “estuba” presenta aquestes dues accepcions que il·lustren segurament el primigeni sentit de la llegenda: cambra on es prenen banys calents; habitació molt calenta o abrigada.

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

La segona té un Calvari esculpit i el següent text en caràcters llatins, que commemora la construcció d’una dependència hospitalària:

 “Se·s feta la present ystàntia esent pro[ho]ms Ioseph Pedrol, nota[r]i de Barc[celona] y Pe[re] Rius Ortolà y Ber[tran] Ortolà y Bernat Camarada, pagès y ca[…] Pere Armanyà, clavari, H[ierònim] Droguer.– 1635”.

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

Si continuem el recorregut, gairebé al final de la Sala de Llevant localitzem l’escut dels franciscans amb aquest epígraf, que indicaria l’entrada a una de les infermeries que acollien els confrares d’aquest orde:

“Aposento dels germans de la tercera orde de penitentia del nostre para St. Fch. 1670”. 

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

Per acabar us en volem mostrar una, en caràcters gòtics i amb una imatge policromada de Jesucrist, que, en principi, només la podreu admirar els dies de portes obertes o de visites concertades, ja que és a la llinda de la porta del Museu del Llibre Frederic Marès. I diu així: “Hospes eram et collegistis me”, o sigui, “Vaig ser hoste i em vas acollir”, que era una obra de misericòrdia corporal (Mateu 25: 35) i que vindria a ser el lema dels hospitals.

Inscripció. Foto: Biblioteca de Catalunya. Unitat de Digitalització

Foto: Biblioteca de Catalunya. Ricard Marco

 

Actualment, l’edifici gòtic, com bé sabreu, no acull un hospital, sinó una biblioteca i no tindria exactament aquest lema, però si hi entreu, sereu sempre benvinguts.

 

Marta Riera
SAIOD

 

BIBLIOGRAFIA

Felio A. Vilarrubias. Notícia histórico-arquitectónica de los edificios del antiguo Hospital de la Santa Cruz y Casa de Convalecencia de San Pablo de la ciudad de Barcelona: 1401-1928. Barcelona: Diputación Provincial de Barcelona, Biblioteca Central, 1969.

Antonio Conejo da Pena. Assistència i hospitalitat a l’edat mitjana. L’arquitectura dels hospitals catalans: del gòtic al primer renaixement [en línia]. Barcelona: UB. Departament d’Història de l’Art, 2002. < http://hdl.handle.net/10803/2006 > [Consulta: 8 de novembre de 2013].

Josep Danon. “El Hospital general de Santa Cruz de Barcelona: año 1401”. Manuel Usandizaga. Tesi doctoral fotocopiada, Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina, 1967.

El 2 de maig de 1508 es feia l’inventari de béns de Jaume Rodrigues, un prevere que havia mort feia poc a l’Hospital de la Santa Creu. Entre les escasses pertinences que deixava hi havia peces de roba i estris, inclosa una espasa amb beina, que avui potser ens costaria relacionar amb la condició eclesiàstica del difunt. Res especialment luxós, com ja era habitual entre els qui morien a l’Hospital, sovint gent de pocs recursos, de pas per la ciutat o arruïnada –com aquell Bartomeu Masons, notari públic de Barcelona, que un any abans hi havia acabat a causa de la seva pobresa.

Biblioteca de Catalunya, AH 1012, f. CXXIv

Biblioteca de Catalunya, AH 1012, f. CXXIv

En morir, però, el prevere Rodrigues deixava altres béns més interessants: una col·lecció de llibres, constituïda per cinc volums en quart de poc valor, dels quals l’inventari no dóna cap dada, i cinc impresos que es descriuen breument. Hi trobem tres títols de temàtica espiritual, eclesiàstica i litúrgica: Passió de Jesucrist; Manipulus curatorum (un manual per a sacerdots de Guido de Monte Rocherii); un breviari del bisbat de València amb enquadernació de pell lleonada i gafets d’argent que va ser adquirit, segons una nota al marge, per un membre de la casa de l’infant Enric d’Aragó. Els altres dos títols pertanyen a l’esfera de la literatura d’entreteniment: Tirant lo Blanc i “un libre de forma de full de stampa anomanat dels actes fet(s) per Garino, príncep de Taranto”.

Pel que fa al Tirant imprès, abans de 1508 havien aparegut les edicions incunables de València (1490) i Barcelona (1497). La història de “Garino” s’explicava a Il Guerrin meschino, un llibre de cavalleries de principis del XV, escrit per Andrea da Barberino (1369/70-1431/33) i força difós a Itàlia, on es va copiar i imprimir diverses vegades abans que s’acabés el segle; l’edició prínceps és de 1473. El 1512 se’n publicava a Sevilla la versió castellana d’Alonso Hernández Alemán. Uns anys abans, el 1503, l’impressor Joan Rosembach, llavors actiu a Perpinyà, es comprometia a lliurar “LX Garinos” al llibreter barceloní Joan Trinxer, però la identificació amb l’obra de Barberino no és clara; es podria tractar d’un text gramatical de Guarino de Verona o, fins i tot, d’una història de fra Joan Garí.

Com a contribució a la nòmina de primers lectors del Tirant imprès, l’inventari de Rodrigues té un valor afegit: el prevere llegia la novel·la amb una obra que els últims anys s’ha recuperat com a possible font de Joanot Martorell. A banda d’algun episodi puntual (aparició de la Sibil·la), la relació més directa amb Il Guerrin meschino l’estableix la presència d’un turc anomenat Tirante a l’obra de Barberino, detectada per J. J. Chiner Gimeno; el nom de pila ‘Tirant’ segurament en prové, més que més perquè el turc mor a Andrinòpolis, la mateixa ciutat on Tirant emmalalteix i on anys enrere havia mort Roger de Flor, un dels possibles models del personatge de Martorell. I és que Il Guerrin té certes característiques que individualitzen el Tirant –i el Curial- respecte d’altres llibres de cavalleria, com ara una certa voluntat de versemblança, manifestada en el realisme geogràfic i l’atenció a les necessitats materials immediates; els seus herois respectius, per cert, moren al llit. La possibilitat que Martorell conegués Il Guerrin, potser a Nàpols, un dels centres de difusió de l’obra, és alta. A l’inventari de béns de Martí Joan de Gualba, a qui Martorell havia empenyorat el manuscrit del Tirant i possiblement altres llibres seus com a garantia de préstecs, hi havia un “Anderino mezquino” que s’ha identificat amb l’obra.

L’inventari de Rodrigues val com a mostra de les notícies sobre llibres i biblioteques que ofereix l’arxiu de l’Hospital de la Santa Creu. En aquest sentit, la sèrie documental més interessant són els llibres d’inventaris, encants i díxits, conservada de forma irregular. Els volums estan repartits entre les dues institucions on es custodia el fons (l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Biblioteca de Catalunya), reunit virtualment en un inventari únic en curs. La informació que proporcionen aquells llibres es pot contrastar –encara que no és el cas del que m’ocupa–  amb les dades d’ingrés i mort dels llibres d’entrades i òbits corresponents. També és útil consultar els inventaris ingressats a través d’herències a favor de l’Hospital, un veritable arxiu d’arxius. A tall d’exemple, recordem les notícies dels inventaris del mercader Pere Girgós o Gircós (1399) i el canonge Joan Font de Borrell (1490-1491). Encara, és per aquesta via que hi devia entrar, probablement entre els papers de l’historiador Francesc Calça i els seus parents, un inventari dels béns que Martí el Jove, rei de Sicília, tenia al Castell de Càller en morir el 1409, amb variants respecte de l’exemplar ja conegut de la BC, ms. 178.

 

Maria Toldrà
Arxiu de la Biblioteca de Catalunya

En els grans moviments literaris i culturals, si s’observen o s’estudien de prop, s’hi descobreixen, a part de les grans figures, noms que el pas dels anys ha relegat a un segon o tercer pla. Autors que han estat com petites peces que han ajudat a impulsar una gran maquinària.

A Catalunya, la Renaixença va donar grans noms a la literatura, com ara Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer o Àngel Guimerà, que van suposar un punt d’inflexió en l’evolució i la història de les lletres catalanes. Però en va donar altres que ajudaren a crear aquest entramat d’autors, d’associacions culturals i de revistes que revitalitzaren la cultura. Un d’ells va ser Francesc Ubach i Vinyeta, del qual la Biblioteca de Catalunya en rebé el fons l’any 2005.

Ubach i Vinyeta va néixer a Tiana el 5 de novembre de 1843 i va morir el 17 de gener de 1913 a Barcelona, ara fa cent anys. Poeta, dramaturg, activista a favor de la causa catalanista i assagista ocasional, fou l’escriptor més premiat de la història dels Jocs Florals. De formació autodidacta i comptable de professió, la vocació literària el va fer entrar en contacte amb els cercles culturals més importants del moment. El 1868 guanyà l’englantina d’or, i a partir d’aquell moment començà una carrera literària que el portaria a triomfar en els certàmens poètics de tot el territori català, i a estrenar moltes de les seves obres dramàtiques en els millors teatres de Barcelona. La premsa de l’època, La Ilustració Catalana, la Renaixensa, La Llumanera, entre altres, es feien ressò dels seus èxits i del seu activisme com a membre de societats catalanistes com La Misteriosa, L’eixam ortogràfic, La Jove Catalunya o Lo Rat Penat. La creació de textos teatrals el portà a escriure un assaig sobre l’escriptura i la història del teatre català: Teatre català. Apuntacions històricas-críticas desde’ls seus orígens fins al present estat, una interessant reflexió sobre l’evolució del teatre que, a tall d’anècdota, Salvador Espriu n’hi recomanà la lectura a Ricard Salvat en una carta el 10 de novembre de 1969[i]: “A un especialista com vostè no cal que li recordi els estudis de l'Yxart, d'en Valldeperes, de l'Ubach i Vinyeta, d'en Melcior Font, d'en Bernat i Duran, d'en Cureti, d'en Fuster, d'en Poblet, d'en Fàbregas sobre el teatre català, ni els arxius teatrals Sedó i companyia.”

La Ilustració Catalana del 15 d’abril de 1882

La tan guardonada poesia, que va publicar en cinc reculls poètics: Celísties (1866), Primerenques (1873), Expansions (1879), Vidre volador (1887) i Lo romancer català. Històric, tradicional i de costums (1877,1894 i 1914), és un clar exponent de poesia patriòtica i romàntica, una poètica que posteriorment el Noucentisme rebutjaria plenament. Entre les nombroses obres de teatre que va escriure, destaquen Los hereus (1868), Rialles i ploralles (1873), La mà freda (1878), Joan Blancas (1880), La cua del xueta (1881), i Almodis (1882), estrenades als teatres Romea, al Liceu i al Teatro del Bon Retiro.

El seu fons personal és una mostra de la rellevància que tingué en l’època: la correspondència inclou noms d’importants personalitats i entitats, els quaderns de reculls de premsa que ell mateix es va fer també demostren la celebritat de què gaudí en els anys de plenitud literària, així com els nombrosos manuscrits de discursos per actes dels Jocs Florals, trobades amb les societats de les quals formà part, o nomenaments com el de la Reial Acadèmia de Bones Lletres; i la gran quantitat de manuscrits de la seva obra literària reflecteixen la intensa productivitat.

Ubach i Vinyeta va morir el 17 de gener de 1913. Al cap de dos dies de la seva mort La Vanguardia en donava la notícia: “Ha fallecido el popular poeta. Porque el señor Ubach y Vinyeta, con su producción fecunda había alcanzado que su nombre se propagara. Constante concurrente a los Juegos Florales que se celebran en Cataluña, fueron innúmeros Ios premios que obtuvo. Desde el 3 de mayo de 1874 era maestro en Gay Saber. Hace ocho años presidió el Consistorio de los Juegos Florales de Barcelona. También ocupó la presidencia de la Academia de Buenas Letras y del Centro Excursionista de Cataluña. Escribió tres obras para el teatro: «Honra, patria y amor, «Almodis» y «Joan Blancas». Desde hace una temporada vivía apartado de las luchas literarias, que tanto le complacieron. Porque sorprendía en otros tiempos acudir á un certamen literario, a unos Juegos Florales, y no oír proclamar su nombre. Había ganado, cuatro premios ordinarios, trece extraordinarios y diecinueve accésits. La noticia de su muerte, acaecida anteayer, produjo gran sentimiento. Porque Ubach y Vinyeta contaba con simpatías generales, no sólo por su labor poética especialmente consagrada a cantar los hechos de la historia catalana, sino, además, por su carácter afable, por la bondad de su corazón”[ii].

Morí en ple Noucentisme i, per tant, destinat a ser desterrat en la completa ignorància. Al cap d’un segle hi continua i potser caldria recuperar-lo, ni que sigui pel reconeixement que gràcies a escriptors com ell en van sortir d’altres que triomfaren en el seu temps i encara ara, o per la simpatia popular que tenia. Cent anys després Francesc Ubach i Vinyeta és un desconegut, un triomfant del seu temps i un oblidat de la posteritat.

 

Mercè Comas
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

[i] Salvat, Ricard, “Salvador Espriu” en: Assaig de Teatre, núm. 2-3 (juliol 1995), p. 120.

[ii]La Vanguardia, 19 de gener de 1813, p. 5.

Aquest dissabte 9 de novembre es compleixen 150 anys del naixement de Jaume Massó i Torrents  (Barcelona, 1863-1943), que fou arxiver-bibliotecari de l’Institut d’Estudis Catalans entre els anys 1907 i 1914, a més d’un gran erudit, fundador de diverses empreses editorials i promotor de la normalització de la llengua catalana. L’any 1891 va publicar des de la Tipografia L’Avenç l’obra de Pompeu Fabra: Ensayo de gramática de catalán moderno, que fou fonamental per establir les bases de la gramàtica. El mateix any pronunciava una conferència sobre la campanya de reforma lingüística  “Com és que l’Avenç s’ha llençat a la reforma lingüística?” al Centre Excursionista de Catalunya on defensava una posició de defensa de la regulació de la lingüística catalana:  

Quinas condicions ha de tenir la nostra llengua?
Ser lo més catalana possible.
Poder servir pel major número de catalans que no vulguin deixar de ser-ho.
Ha de poder servir per totas las manifestacions intel·lectuals escritas de la nacionalitat.
S'ha d'acostar tot lo possible a la llengua parlada a fi de tenir en aquesta una base sòlida y viva.
No ha d'oblidar qu'es una llengua novo-llatina y per lo tant germana de las altras fillas del llatí.
 de seguir las bonas tradicions de l'antiga llengua catalana escrita que siguin compatibles am la manera de ser moderna de la llengua.
 de tenir un sistema fonètic, morfològic y ortogràfic lo més perfecte possible per a facilitar el seu coneixement y la seva adopció.
Totas aquestas condicions creyem qu'ha de tenir el català literari. A què las tingui dirigeix els seus esforços el grupo de L'Avenç”

Massó va fer una tasca molt important de recuperació de fons antics i d’estudis bibliogràfics com demostra la seva extensa producció d’articles i treballs sobre peces antigues i singulars de la cultura catalana. 

Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch i Josep Pijoan, tres fundadors de l’Institut d'Estudis Catalans. [Arxiu BC]

Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch i Josep Pijoan, tres fundadors de l’Institut d'Estudis Catalans. [Arxiu BC]

De totes les seves tasques destacarem especialment la que va dur a terme durant el seu càrrec d’arxiver-bibliotecari de l’Institut d’Estudis Catalans. Fou responsable en gran part de la formació de la col·lecció inicial de la Biblioteca de Catalunya com l’adquisició de la biblioteca del bibliòfil Marià Aguiló i Fuster, de la qual n’existeix un Tresor específic sobre la col·lecció escrit per Reis Fontanals. Massó va signar l’informe de proposta de compra conjuntament amb Miquel dels Sants Oliver el 27 de setembre de 1907. En aquest informe, a més de la relació de peces més singulars, elogia la tasca del bibliòfil: “La colecció per ell reunida a força de viatjes y sacrificis, representa l’ascendència natural de tot quant se proposa avuy l’Honorable Diputació de Barcelona al dotar i fundar l’Institut d’Estudis Catalans. Fou l’esforç personal que precedeix a l’esclat de les aspiracions colectives, y ve ungida pel prestigi de les anticipacions genials que posen els fonaments de les grans obres, havent donat material y creasió  a la imponderable tentativa de la Biblioteca Catalana.”

L’acta de compliment de l’acord definitiu d’aquesta compra es firmà el dia 11 de setembre de 1908 al Palau de la Diputació de Barcelona.

Massó descriu a les seves memòries de 1913 el que va representar per ell fer la recepció dels  4.186 llibres de la Biblioteca Aguiló:

La biblioteca ideal.

Recort: Era l dia 23 de juliol de 1908 que va entrar la Biblioteca Aguiló al nostra local. L’Institut d’Estudis Catalans no posseía sino tres cossos de llibreria per instalar-la en la sala que més tard, per la seva encertada decoració, hem anomenat blava  [...] les dependències estaven en obres [...] pels operaris que entraven y sortien a tot’hora, se podía ben dir que la llibreria que acabava d’entrar y que formava el primer nucli important de la futura Biblioteca de Catalunya, estava a la bona-de-Déu. A mi ‘m donaven assalt tota mena de temors y dubtes que van traduir-se, aquell dia que havíem entrat a la vora de cinc mil llibres, en quedar-me entre ells fins a les dotze de la nit [...] durant aquelles llargues hores de nit y matinada passades allí, va vagar-me pensar sobre lo que podia arribar a esser la biblioteca nacional de la nostra terra [...] y per augurar-li en molt poc temps una creixença veritablement extraordinaria.”

Sala Blava o Sala Bonsoms, al Palau de la Generalitat, on es va col·locar la Biblioteca Cervantina donada per Isidre Bonsoms el 1915. [Biblioteca de Catalunya]

Sala Blava, al Palau de la Generalitat, on es va instal·lar inicialment la Biblioteca Aguiló. Després s'hi va col·locar la Biblioteca Cervantina donada per Isidre Bonsoms el 1915. [Biblioteca de Catalunya]

Jaume Massó i Torrents va participar molt activament en la gestació inicial del que havia de ser una biblioteca de referència. El seu moment més àlgid fou el dia de la sessió inaugural de la Biblioteca de Catalunya el 28 de maig de 1914;  transcrivim un fragment del discurs en memòria de la seva tasca:

Els Estatuts de la Biblioteca de Catalunya són dels més liberals que hi ha.

S'hi innoven dugues millores desconegudes en cap altra biblioteca pública espanyola: el préstec i l'accés del públic als prestatges. Es cert que vénen refrenades per unes disposicions transitòries del Reglament; mes tot vindrà: lo principal és que la llibertat existeixi, i entre el personal i el públic s'anirà fent l'aprenentatge de la llibertat. Això com s'ha dit a major llibertat, major respecte al llibre

A partir de 1913 la seva tasca fou la d’inspector de la Biblioteca de Catalunya, ja que Jordi Rubió i Balaguer havia assumit la direcció de la Biblioteca. Fou també professor a l’Escola de Bibliotecàries -principalment de literatura catalana- entre els anys 1917 i 1939 i cap del Departament d’Estampes i Mapes de la Biblioteca de Catalunya des de 1934 fins al 1943. Jaume Massó va publicà nombroses obres i narracions.

La Biblioteca de Catalunya conserva el seu fons i la seva correspondència.

Per commemorar els 150 anys del seu naixement hem actualitzat algunes dades del seu registre a la Viquipèdia.

L’Institut d’Estudis Catalans treu a la llum aquests dies l’obra Jaume Massó i Torrents i la modernitat, 1863-1943. De ‘L’Avenç’ a l’Institut d’Estudis Catalans, escrita per Albert Balcells. Un document que ben segur que contribuirà a fer més coneguda l’obra de Massó i Torrents.

Núria Altarriba
Unitat Bibliogràfica