Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31    

Etiquetes



El Blog de la BC

Els corpus documentals són una obra de referència cabdal per als estudis històrics. Si resseguim les lleixes on estan col·locats els llibres d’història a la sala general de la Biblioteca de Catalunya, hi trobem tota una sèrie d’aquests repertoris, disposats geogràficament.

La Monumenta Germaniae Historica —esmentat com MGH en bibliografies i llistats de fonts—, que recull les fonts per a l’estudi de la història d’Alemanya des del final de l’Imperi romà fins a 1500; els vint-i-quatre volums del Recueil des historiens des Gaules et de la France, conegut també com a Rerum gallicarum et francicarum scriptores o el Rerum Italicarum Scriptores —amb l’acrònim RIS—, pel que fa a Itàlia.

En el cas hispànic, podem localitzar els Textos Medievales i el Memorial Histórico Español, publicat per la Real Academia de Historia.

Acabaríem el recorregut a les contrades catalanes amb la Colección de Documentos Inéditos de la Corona de Aragón i les Fonts Històriques Valencianes.

Avui encetem una sèrie d’apunts sobre aquest tipus d’obres i la volem inaugurar amb el RIS, ja que fa poc que hem reenquadernat i recatalogat la nostra col·lecció de lliure accés. Els primers fascicles d’aquesta magna obra consten registrats el maig de 1914, pocs dies abans que la Biblioteca de Catalunya obrís al públic. 

Fitxa

El Rerum Italicarum Scriptores conté documents i fonts per a la història d’Itàlia des del segle VI fins al XV. Va ser ideada per Ludovico Antonio Muratori (1672-1750), que de 1723 a 1751 va compendiar, seguint la idea inicial del seu amic Apostolo Zeno, aquests documents. Al fullet intons Relazione sul XVIIIe Premio Bressa conferito alla nuova edizione dei "Rerum italicarum scriptores" llegim “...Muratori, nel sec. XVIII, fece il miracolo di dare da solo all’Italia il fondamento primo della sua storia...”.

La primera sèrie tenia vint-i-cinc toms en vint-i-vuit volums i va ser impulsada per la Società Palatina de Milà. Tan aviat com es va difondre la notícia de la seva confecció, van començar a arribar d’arreu d’Itàlia moltes més notícies sobre fonts locals.

L’any 1900 es va iniciar una nova edició impulsada per Giosuè Carducci i Vittorio Fiorini i continuada per l’Istituto Storico Italiano per il Medio Evo fins al 1975. Consta de trenta-quatre toms distribuïts en diversos volums i segueix i continua la numeració de la sèrie muratoriana. A la sala de lectura general de la BC hi ha l’única col·lecció completa consultable a biblioteques de Catalunya. 

0011

Aquesta segona edició va anar acompanyada de la publicació d’un butlletí Archivio muratoriano: studi e ricerche in servigio della nuova edizione dei "Rerum italicarum scriptores" di L. A. Muratori, on es donava notícia del desenvolupament de la publicació. 

A partir de 1999 l’Istituto Storico Italiano per il Medioevo (ISIME) di Roma va fer una tercera sèrie amb deu volums més que malauradament la BC no té.

Ara que ha fet cent anys que els primers fascicles d’aquesta obra van arribar a la Biblioteca i van formar part d’aquella primera “biblioteca de mà”, hem pensat que era un bon moment per saber més de les coses dels escriptors italians.

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Ara fa sis mesos, i un any, respectivament, que ens van deixar dues figures rellevants de la nostra cultura: Albert Manent, crític literari, biògraf i memorialista, i Max Cahner, editor, polític i erudit.

Mirant amb deteniment les prestatgeries de lliure accés de les Sales de lectura de la Biblioteca de Catalunya, podrem observar-hi publicacions que han esdevingut obres de qualitat reconeguda. Des de Serra d’Or i la Revista de Catalunya fins a la Gran Enciclopèdia Catalana, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i l’Onomasticon Cataloniae, passant per les col·leccions de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or, Biblioteca Abat Oliba) o de Curial Edicions catalanes (Epistolaris de la Catalunya contemporània). Totes aquestes, i algunes conjuntament, són responsabilitat de Max Cahner i Albert Manent. En els Dipòsits de la BC constatem que, en tant que biblioteca patrimonial, conservem també la resta de les seves obres, a més dels nombrosos pròlegs, articles i altres contribucions, distribuïts en diversos volums [i]. Són, doncs, imprescindibles, ja sigui com a editors, o com a autors, en qualsevol biblioteca, i encara ho són més a la Biblioteca de Catalunya, tal com es reflecteix al seu catàleg:

Albert Manent

Max Cahner

Si el patrimoni escrit català és deutor de les seves magnífiques aportacions, el patrimoni audiovisual ens permet apropar-nos als personatges, gràcies a l’oportunitat d’escoltar-los (en el cas d’ambdós) i també de veure’l (en el cas de Manent). Max Cahner explica el seu projecte  com a conseller de Cultura, al programa “Impactes” de Ràdio Barcelona, el 30 de desembre de 1980. L’entrevista, enregistrada en una bobina oberta, forma part del fons de Ràdio Barcelona (RB-BO 47/CSFon-CD 513). 

Per escoltar-ne el fragment, cliqueu aquí

 

L’any 2010 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va editar, dins la col·lecció “Veus literàries”,  un DVD  on Albert Manent comentava la seva vocació de poeta i la seva tasca com a crític literari, a més de la seva aportació en la recuperació de la memòria col·lectiva (DVD 1598).Per veure'n un fragment, cliqueu aquí.

Ambdós documents han estat processats a la Unitat de Sonors i Audiovisuals.  

Cahner i Manent es coneixien i mantenien una profunda amistat, a més d’haver col·laborat  en les mateixes empreses, com tots dos han explicat[ii]. D’aquesta vinculació se n’ha parlat a bastament i es continua tractant en diversos mitjans i homenatges, però la BC voldria fer la seva aportació, no només com a intel·lectuals catalans, sinó des del punt de vista de la seva relació amb la nostra institució:

Tant Albert Manent com Max Cahner van ser usuaris de la Biblioteca, ja des de la seva època d’estudiants. A l’Arxiu històric de la BC podem trobar els seus primers carnets de lector:   

 

cahner_manent

 

A la Biblioteca de Catalunya, dins el Fons Badia-Cardús, es conserven còpies mecanografiades de les seves tesines de llicenciatura en Filologia Catalana[iii]. Aquestes reflecteixen, ja als anys setanta, alguns dels temes que més van interessar-los: els epistolaris catalans (Max Cahner), i la literatura de l’exili (Albert Manent). Així mateix, també dins el Fons Badia-Cardús, hi ha un exemplar mecanografiat de la tesi de doctorat de Max Cahner.

Com a investigador, Max Cahner  va utilitzar el Servei d’Accés i Obtenció de Documents en diverses ocasions, entre el 1997 i el 2010 . A tall d’exemple, podem constatar que al volum segon, p. 101, de la seva obra Literatura de la revolució i la contrarevolució : 1789-1849  (SL 849.9.09"17/18"Cah), editada el 2002, apareix la nota 262 a peu de pàgina. Aquesta pot contrastar-se amb la seva petició, el març del 1999, del document original, el manuscrit 862 de la BC:

 

petició manuscrit 862

p. 101 de Literatura de la revolució...

 

Com a donants, podem destacar diverses de les aportacions d’Albert Manent al fons de la BC. Per exemple, la documentació relativa a congressos del PEN Club recollida pel seu pare, el poeta Marià Manent, i ordenada per la Secció de Manuscrits: Ms. 8928.

També es conserva a la Unitat Gràfica el seu ex-libris, dissenyat per Enric C. Ricart, Ex. Lib. Col. Bib. Ricart.

 

ex-libris Albert Manent

 

Sense oblidar que l’Hemeroteca ha completat la seva col·lecció de revistes de l’època de resistència cultural al franquisme, gràcies al donatiu de Manent, tal com es manifesta en aquesta carta d’agraïment  emesa pel Servei d’Adquisicions:

 

carta agraïment donatiu1

 

Pel que fa a Max Cahner, tot i que va fer donació de la seva biblioteca i el seu arxiu personal a la Fundació Pere Coromines (actualment dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya), la Secció de Manuscrits es va fer càrrec l’any 2006, de la documentació administrativa i els estocs editorials de la seva editorial Curial.

Com a gestors polítics, la BC conserva molt pocs documents (protocolaris o administratius) vinculats als càrrecs que cadascun va ocupar al Departament de Cultura, sempre en relació amb personatges que han estat donants de la BC: invitacions, comunicats, etc. Podem, però, destacar la fotografia de Max Cahner, aleshores conseller, amb Jordi Pujol, president de la Generalitat, Frederic Mompou i Carme Bravo durant el lliurament de la Medalla d’Or al músic (17 d’octubre de 1980), conservada dins del Fons Frederic Mompou a la Secció de Música (M 4989/10, 127).

 

fotografia Cahner  conseller cultura

 

Finalment, en aquesta darrera faceta de gestió política, també podem recordar que van posar les bases perquè es fes efectiu el traspàs[iv] de la llavors  anomenada Biblioteca Central, des de la Diputació de Barcelona a la Generalitat de Catalunya. El procés va incloure la creació d’un Consorci, i fou posteriorment que va passar a ser un ens autònom dins l’organigrama cultural de la Generalitat. Amb tot, és just reconèixer que ja la primera Llei de Biblioteques (3/1981, de 22 d'abril) sorgida d’aquell Departament de Cultura, tractava en el Títol 1, Capítol 1, Article 7 del paper de la Biblioteca de Catalunya dins el sistema bibliotecari català:

“La Biblioteca de Catalunya, com a biblioteca nacional, és el primer centre bibliogràfic de Catalunya i té la missió específica de recollir i de conservar tota la producció impresa, sonora i visual, que s'hi ha produït i s'hi produeix, per la qual cosa és la col·lectora del dipòsit legal. També acull i conserva la producció impresa, sonora i visual, en català o que fa referència als Països Catalans produïda fora de Catalunya.”

Com a intel·lectuals amb obra pròpia i com a impulsors de revistes i editorials (i, en menor grau, des de responsabilitats polítiques assumides per un breu període), Max Cahner i Albert Manent  figuren per mèrits propis en un lloc destacat dins dels fons i la història de la Biblioteca de Catalunya.

 

Eulàlia Barbosa Baladas
Unitat de Sonors i Audiovisuals 

(amb la col·laboració de: Francisco Bellido, Ignasi Benet, Ana Camino, Montserrat Giravent, Moisès Lanau, Montse Molina, Àlex Narbona, Marga Ruiz i Vanessa Torres)

 

[i] Ferrer i Costa, Josep: “Bibliografia de Max Cahner” dins Servir Catalunya: homenatge als 70 anys de Max Cahner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 371), p. 251-270.

Manent i Tomàs, Jordi : “Bibliografia d’Albert Manent” dins Records d’ahir i d’avui: homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 265), p. 143-237

[ii] Cahner, Max: “Albert Manent, amic i mestre” dins Records d’ahir i d’avui: homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 265), p. 38-46 

Manent, Albert: “Cahner creà del no-res el Departament de Cultura” dins Servir Catalunya: homenatge als 70 anys de Max Cahner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 371), p. 103-111

[iii] Max Cahner ho recorda així: “[...] Albert Manent, amb qui vàrem acordar d’aprofitar aquell moment de replantejament de moltes de les coses que entre tots havíem fet, per retornar a la universitat a cursar els estudis de lletres, que, al marge de la seva llicenciatura en dret i la meva en ciències, semblava que podia oferir-nos el bagatge més adequat a la funció que volíem continuar fent al nostre país. Ens llicenciàrem en filologia catalana el 1974”, Albert Manent, amic i mestre dins Records d’ahir i avui: homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or ; 265), p. 43

[iv] Manent, Albert : Crònica política del Departament de Cultura.  Acontravent, 2010 (Abans d’ara ; 10), p. 118