Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
          1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30

Etiquetes



El Blog de la BC

El 27 de setembre de 1862 moria a Barcelona Bonaventura Carles Aribau, un home polifacètic. De formació essencialment tècnica, i molt interessat pels avenços científics, treballà per a diferents entitats privades abans de dedicar-se a l’administració pública de l’estat, on adquirí fama de competència i d’honestedat. Al llarg de la seva vida, Aribau alternà els diferents càrrecs professionals amb una abundosa activitat periodística i literària: i és precisament per aquesta faceta que el recordem encara avui.

Aribau havia conreat des de jove la poesia, majoritàriament de circumstàncies i en castellà. A finals de 1832, mentre treballava a Madrid com a secretari del banquer i empresari Gaspar de Remisa, se li demanà que participés en un recull poètic que s’havia d’oferir al seu patró el dia de Reis; el seu poema havia de ser escrit en català. Aribau compongué una peça d’un romanticisme abrandat, plena d’enyor per la terra nadiua i per la seva llengua -que volia enllaçar amb la dels antics trobadors-, i que començava “Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau...”. Havia nascut La pàtria.

Ms. 923. Aribau, Bonaventura Carles. Oda a la pàtria

Ms. 923. Bonaventura Carles Aribau. Oda a la pàtria

 

Ms. 923. Aribau, Bonaventura Carles. Oda a la pàtria

Ms. 923. Bonaventura Carles Aribau. Oda a la pàtria

 

Aribau envià el poema a un bon company, l’arquitecte i dramaturg Francesc Renart i Arús, més entès que ell en “lletres” catalanes, per tal que hi fes les esmenes que considerés necessàries. Li demanava igualment que el fes estampar pel seu comú amic Antoni Bergnes de las Casas, ja que la seva intenció, sens dubte, era oferir el poema bellament imprès, en un d’aquells magnífics fulls orlats característics de la impremta vuitcentista. No s’ha conservat cap còpia d’aquesta impressió, però sí l’original manuscrit amb les esmenes de Renart, juntament amb la carta en què Aribau remetia l’obra al seu col·lega. L’autògraf ingressà a la Biblioteca per donatiu de la família Conill-Montobbio, que el 1923 lliurava a la Biblioteca de Catalunya el fons dels seus avantpassats, els Renart. Alguns anys més tard hi entrarien un conjunt de cartes adreçades a Ignasi Santponts sobre un projecte de traducció de Walter Scott, i en els anys setanta la correspondència amb un altre dels seus amics i valedors, Fèlix Torres Amat.

Ms. 923. Cartes de Bonaventura Carles Aribau a Francesc Renart Arús, Madrid, 10 de novembre de 1832-Barcelona, 3 de juliol de 1833

Cartes de Bonaventura Carles Aribau a Francesc Renart Arús (Madrid, 10 de novembre de 1832-Barcelona, 3 de juliol de 1833)

La primera edició coneguda de La Pàtria fou la del periòdic El Vapor del 24 d’agost de 1833, i la segona la de Fèlix Torres Amat a les seves Memorias el 1836; a partir d’aquí el poema fou reprès en diverses ocasions al llarg del segle XIX, amb un èxit sempre creixent. El poema –que Rubió i Ors cità el 1839 com a “Oda a la pàtria”, nom amb què va ser conegut habitualment–ha estat considerat per molts, des d’aleshores, com l’iniciador de la Renaixença literària catalana. Poc es pensava Aribau, quan el va escriure, la glòria que li duria aquell breu encàrrec...

El Vapor (24 agost 1833)

El Vapor (24 d’agost de 1833)

 

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits

La pianola que es pot sentir els dimarts i els dijous a les 9 del matí a la Sala de Llevant de la Biblioteca es va adquirir l’any 2009, juntament amb un lot de 74 rotlles de pianola que pertanyien a la família Arnús-Sert. Els seus origens són ben aristocràtics: segons ens explica la Maria del Mar Arnús de Urruela, la va adquirir la germana del seu avi, Isabel de Urruela, marquesa de Retes. La família Arnús sempre ha estat molt aficionada a la música. El rebesavi de la nostra informadora, Evarist Arnús, va crear el Teatre Líric de l’Eixample (1881-1900).

Es tracta d’un model Apollo Player Piano construït per la Melville Clark Co., de Chicago, l’any 1913. Aquesta empresa va ser la primera a comercialitzar pianoles per a rotlles de 88 notes, el nombre de tecles que té un piano. Fins aleshores només es fabricaven per a rotlles de 65. Va ser magníficament restaurada l’any 2010 pel taller Parts Piano del Poble Sec de Barcelona.

La pianola

La pianola. Foto: Biblioteca de Catalunya. 2012. Cebrià Vicente

No podem assignar l’invent de la pianola a una persona concreta, però va ser Edwin Scott Votey (Detroit) qui va posar en comú diversos mecanismes preexistents per construir la primera pianola el 1895. La companyia que les va comercialitzar va ser la Aeolian Company nordamericana, el 1898, arribant a Europa amb el nou segle. Fins que el disc de pedra, la ràdio, la invenció de l’altaveu i la crisi de l’any 29 van començar a arraconar-les es calcula que es van vendre al voltant de dos milions i mig de pianoles a tot el món.

La pianola funciona gràcies a un ingeniós mecanisme pneumàtic. De fet, és un piano al qual se li ha incorporat un automatisme. Simplificant, podem dir que una manxa succiona aire a través dels forats de la barra per davant de la qual passa el rotlle de paper foradat. La manxa s’acciona amb uns pedals o amb motor elèctric. Quan la fem anar, el rotlle es va desenrotllant per davant de la barra: quan els forats del paper coincideixen amb els de la barra, l’aire succionat per la manxa pot passar a través de cadascun dels tubs que connecten cada forat amb el mateix nombre de petites manxes, aquestes accionen les palanques que premen les tecles com si algú les toqués. La disposició dels forats al rotlle és el que fa que soni una melodia amb el seu acompanyament o altra.

El mecanisme de la pianola

El Mecanisme de la pianola. Foto: Biblioteca de Catalunya. 2012. Cebrià Vicente

La majoria de rotlles porten indicacions per poder donar expressió a la peça musical mitjançant uns comandaments i l’acció dels pedals.

Els rotlles contenen peces de diversos tipus de música: clàssica, ballables (valsos, sardanes, tangos, fox-trots, etc.), couplets, fragments d’òperes, sarsueles, etc. Destaquen els anomenats “rotlles d’artista”, impressionats per pianistes i compositors. Del nostre àmbit destaquem: Enric Granados, Alexandre Vilalta, Frank Marshall, Paquita Madriguera o Manuel Blancafort. Com a reconeguts pianistes internacionals de principis del segle XX: Wanda Landowska, Wilhelm Backhaus, Artur Schnabel, Arthur Friedheim, Vladimir Cernikoff, Eugen d’Albert, Cyril Scott, Max Pauer, Francis Planté, Xaver Scharwenka, Ferruccio Busoni o Hugo Reinhold, entre d’altres.

Des del maig de 2011 fem sonar un rotlle a les 9 del matí amb una triple finalitat: comprovar l’estat físic dels 1.700 rotlles que tenim catalogats, enregistrar el so i donar la benvinguda als nostres usuaris més matiners. Un rotlle pot durar de 2 a 3 minuts, els més curts, fins a 10 o 12 minuts els més llargs. Durant aquest primer any hem fet sonar 210 rotlles i n’hem enregistrat 184. Durant la jornada de portes obertes que fa la Biblioteca per Sant Jordi, la fem funcionar diversos cops al dia.

A partir de demà i fins a primers d'octubre estan programats diversos concerts de pianola:  concert de música contemporània per a pianola, organitzat per l’artista alemanya Svanje Busshoff, i un cicle de tres concerts de rotlles d’artista seleccionats i comentats per la pianista i musicòloga mexicana Lourdes Rebollo.

Amb la restauració i posada en marxa d’aquesta pianola en un organisme públic, esperem contribuir a la recuperació d’un patrimoni que, fins ara, havia quedat adormit a casa nostra, alhora que representa un agraïment a tantes persones que, amb les seves donacions de rotlles, han fet possible aquesta contribució.

Ramon Sunyer
Unitat de Sonors i Audiovisuals

Més informació

Bon Company. 1931

Joaquim Pla Cargol. Bon Company. 1931

En un moment en què els dispositius mòbils fan qüestionar la utilitat dels llibres de text tradicionals i ara que els hem de tornar a fer servir, hem volgut repassar els que s’han publicat a Catalunya i que es troben en el fons de la Biblioteca. Com que la llista és llarga, començarem pels que es van fer per als més petits.

Aquesta tipologia de llibres no acostumen a conservar-se a les biblioteques i això dóna a la col·lecció de la BC un caràcter únic i molt especial. Una de les nostres col·leccions més singulars és la Verrié. Està especialitzada en pedagogia i llibre infantil en català i té exemplars que daten del s. XVIII. Molts dels llibres que us presentarem a continuació pertanyen a aquesta col·lecció.

L’any 1749 Baldiri Reixac publica Instruccions per la ensenyansa de minyons que es pot considerar el primer tractat català dels nous sistemes pedagògics de Port Royal. En aquest llibre es predica l’ensenyament en la llengua materna i no en llatí, com s’havia fet fins al moment, un debat encara ben actual.

Ja en el segle posterior, el 1800 surt a la llum Arte de retórica para uso de las escuelas: regulada por la que escribió el P. Calisto de la Resurreccion del Señor ... Al pròleg s’explica la necessitat d’una retòrica per als nens, doncs la majoria o eren en llatí o no estaven adaptades al llenguatge infantil i, per tant, l’aprenentatge era molt difícil.

A Lo primer llibre dels noys (1898), Flos i Calcat presenta un mètode d’ensenyament pedagògic de la gramàtica catalana, a més d’unes idees regeneradores sobre l’educació: s’ha d’ensenyar jugant, deixant molt enrere el precepte de “la lletra amb sang entra”. És molt curiós llegir gairebé al final del llibre la “pràctica de lectura corrent”, una mena de doctrina sobre el que han de fer els bons nois i que la societat actual no trobaria gaire a prop del joc: “Los noys deuhen ser bons minyons. Han de fer tot lo que’ls pares y mestres los hi manen... No tinguis peresa perque la peresa es la mare de la pobresa... Los noys bruts fan fàstich á tothom”.

Altres abecedaris catalans, de començaments del segle XX, són el Silabari català de Pompeu Fabra (1904) i les Beceroles catalanes (1907) d’Agustí Rius i Borrell.

L’any 1931 s’editen aquestes dues obres: l’ Enciclopèdia escolar catalana: curs elemental i mig, de Josep Dalmau Carles, on trobem una descripció de Catalunya ben particular: “Característiques de Catalunya: La característica més essencial de Catalunya és la de tenir un idioma propi i haver estat el cap de la confederació catalano-aragonesa”. I Bon company: primer llibre, de Joaquim Pla Cargol, la portada del qual il·lustra aquest apunt i que no sembla presagiar els tristos esdeveniments que van haver de viure els escolars de l’època.

Hem volgut acabar aquest ràpid repàs amb una obra que, si bé no es va publicar a Catalunya, sí que es va convertir en el llibre de text per excel·lència dels alumnes catalans: Antonio Álvarez Pérez, Enciclopedia: intuitiva, sintética, práctica (1965). A l’apartat de “Formación familiar y social” ―entre parèntesi “niñas”!― la lliçó "6ª" es dedica a les lecturas: “...el libro es el mejor amigo que podemos tener: no molesta, no exige gastos, no se enfada y sólo pide un estante donde estar colocado”. Som afortunats, oi?

A partir dels anys noranta, la Biblioteca de Catalunya conserva els llibres de text en capses organitzades alfabèticament pel nom de la firma editorial i la llengua dels documents i, en segon terme, per tipologia documental (Top. TXT). Cada un d’aquests grups té una ajuda de cerca on es descriu el contingut. Si voleu saber com ha evolucionat l’ensenyament dels minyons, us recomanem de capbussar-vos en qualsevol d’aquestes caixes. Bona rentrée!

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

L’estiu s’acaba i de ben segur que molts de nosaltres ens hem acostat un dia o altre a la platja per gaudir d’un bon bany de mar. Aquest costum no ha estat gens estrany a les ribes mediterrànies, i ens podríem remuntar segles enllà, però parlarem de temps més propers.

A la Barcelona de finals del segle XVIII es va reprendre el costum de banyar-se al mar, després de gairebé dos segles de tancament de les cases de bany. Homes joves i no tan joves s’acostaven a les platges de la ciutat per banyar-se, nus i habitualment en grup. Eren treballadors de comerços, tallers o fàbriques d’indianes, pescadors, mariners i veïns dels barris costaners. El bany era, de manera natural, masculí. No va ser fins a les acaballes del segle que un edicte municipal va autoritzar-lo a les dones, a les quals només se’ls permetia rentar-se peus i cames. Alguns bans i edictes dels segles XIX i començaments del XX conservats a la Col·lecció de Fullets històrico-polítics Bonsoms de la BC ens acosten a la vida de les platges de la ciutat. Vegem-ne alguns:

En un edicte municipal de 28 de juliol de 1820 veiem com es regulen els horaris i els llocs de bany amb un to contundent, i especialment restrictiu amb les banyistes femenines: “zelándose  empero, que no penetren las mugeres en aquellas inmediaciones, con el objeto de que no se ofenda el público decoro”. Qüestions de seguretat preocupaven també les autoritats públiques de la ciutat.  Arran d’alguns ofegaments a la platja de la Mar Vella, en un edicte de 26 de juny de 1821 s’hi deia: “el Escelentísimo Ayuntamiento y los Alcaldes constitucionales ordenan y mandan que de hoy en adelante persona alguna, de cualquier edad, sexô [sic] y condicion que sea, se desnude, nade, ni lave en todo el distrito que discurre desde la derruida torre de las Pulgas hasta la lengua de la dicha playa” i s’insistia, altre cop, en qüestions de pudicícia sent, un altre cop, més durs amb les dones: “y á las mugeres esclusivamente se les señala el lugar entre las peñas del baluarte del Rey que existe al salir de la puerta de Santa Madrona, despues empero de anochecido“. 

F.Bon-18560_0001r

F.Bon. 18560

   

F.Bon-17781_0001r

F.Bon. 17781

Avançant el segle XIX, un ban de 21 de juny de 1866 regula en onze articles l’ús i l’accés a les platges, tant per a les persones com per als animals. Continua la preocupació per la nuesa:  els homes s’han de banyar “llevando calzoncillos” i les dones “guardando el decoro debido”. També s’estableix vigilància a la zona de bany femenina per evitar l’accés de cap home “cualquiera que sea su edad” i es prohibeix que “las personas curiosas ú ociosas se detengan en los puntos designados ni en las inmediaciones”. Tanmateix “se permitirá bañar las caballerías en las inmediaciones de la playa”.

F.Bon-19087_0001r copia

F.Bon. 19087

I corrent el temps, un ban de 1928 regula l’ús i accés als establiments de banys, des de qüestions de salubritat “no podrá entrarse en los establecimientos conduciendo perros u otra clase de animales”, passant per la seguretat dels usuaris “los bañistas que no sepan nadar deberán forzosamente utilizar flotadores”, obligant els establiments a “tener siempre disponibles embarcaciones y salvavidas”.  S’observaven qüestions de convivència,  quedant  “terminantemente prohibido el dedicarse a juegos o ejercicios que puedan causar molestia a los concurrentes o que sean peligrosos para los que los efectúen”, i de decòrum,  prohibint “bañarse sin traje completo de baño, que deberá llevarse constantemente abrochado”  i  que “so pretexto de tomar baños de sol, permanezcan en la playa juntos hombres y mujeres, aunque sea en el departamento de familias, que no lleven traje de baño en las condiciones anteriormente señaladas”. 

F.Bon-18138_0001r

F.Bon. 18138

 

Marta Navarro Nogueras
Reserva Impresa i Col·leccions Especials

Més informació:

Villar, Paco. Banys de mar: quan la platja de Barcelona encara no era platja. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, DL 2011

Qui era el Rafel Casanovas que va ingressar l’11 de setembre de 1714 a  l’Hospital de la Santa Creu, on va morir pocs dies després?

La Biblioteca de Catalunya conserva bona part dels llibres d’entrada de malalts de l’Hospital de la Santa Creu, que ens proporcionen una informació molt valuosa per a la història. Al Llibre d’entrada de paisans de 1714-1716 (AH. 145, f. 184r), el dia 11 de setembre de 1714 trobem la següent entrada: “"Rafel Casanovas, casat amb Esperança, fill de Rafel, i nascut a Vilafranca del Pendés”

Qui  era aquest Rafel Casanovas? És possible que fos Rafael Casanova, el  conseller en cap de la ciutat de Barcelona, màxima autoritat política i  militar de la ciutat durant el setge de 1714?

La història ens explica que Rafael Casanova va ser ferit  l’11 de setembre, durant un  dur contraatac defensant la ciutat de Barcelona. Els primers estudiosos  que el van investigar i van redactar la seva biografia -- Josep Rafael  Carreras i Bulbena l'any 1912  i Josep M. Casassas l'any 1931-- així ho  van suposar.

El 1912 Carreras i Bulbena va publicar la primera biografia que es coneix sobre Rafael Casanova, on explica:

“se’l  traslladà al Colegi de la Mercé, hon li fou curada la ferida,  romanguent allí segur en cas d’assalt, complertament abscondit i lliure  de les tropes assetjants. Per evitar la persecució se’l feu passar per  mort, i així consta en lo llibre d’entrades del Hospital General de  Santa Creu, data d 11 de setembre”.

A la següent,  el 1931, Josep M. Casassas diu:

“Tement  els seus amics i familiars que l’enemic .... prendria revenja....feren  passar-lo per mort, i així és que com a tal consta en el llibre  d’entrades de l’Hospital de la Santa Creu, amb data 11 de setembre de  1714”.

Ja l’any 1996 tornem a trobar repetida la idea, amb alguna variació, a Rafel Casanova, de Ramon Tarter i Fonts:

“Ara  bé, la por de probables represàlies --no oblidem que Casanova era,  juntament amb Villarroel, la màxima autoritat de Barcelona-- féu que, per  tal de protegir-lo fins a poder traslladar-lo en un lloc més segur, fos  inscrit per un metge amic en el registre de defuncions de l’Hospital de  la Santa Creu.

Ara bé, fins a quin punt era certa, aquesta  informació? No deixa de ser curiós que si la voluntat dels amics i  familiars era fer-lo passar per mort, donessin unes dades errònies sobre  el conseller, ja que aquest no es deia Rafel Casanovas, sinó Rafael  Casanova, ni havia nascut a Vilafranca ni es va casar amb una tal  Esperança. No és més fàcil pensar que va ser una casualitat, i que en  aquells dies, que van entrar tants ferits a l’Hospital, va entrar una  altra persona amb un nom molt similar al seu?

Sigui com sigui,  l’anècdota ha quedat per a la posteritat, i si és errònia, és una errada  que ja té cent anys d’història, fet que li dóna una certa entitat.

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Enigma Casanova

L’arxiu sonor que Ràdio Barcelona va cedir en dipòsit a la Biblioteca de Catalunya el 1993 estava format per dues seccions: l'Arxiu sonor i la discoteca. En un apunt anterior es va descriure l’Archimag. Ara parlem de la Discoteca, que a partir de la seva incorporació a la Biblioteca es comença a catalogar al catàleg general.

 

La Discoteca

La col·lecció de discos provinents del fons de Ràdio Barcelona està formada per uns 92.000 enregistraments: 12.000 en discos de 78 rpm i 80.000 en suport vinil. La col·lecció abraça una diversitat de gèneres molt àmplia (música clàssica, jazz, sarsueles, pop-rock, música folklòrica i tradicional, bandes sonores de pel·lícules i musicals, etc.). El fons es va anar bastint primordialment amb les donacions que feien les cases discogràfiques per tal de ser radiades amb finalitats promocionals, tot i que també es feien algunes adquisicions puntuals.

Mostra variada Ràdio Barcelona

Diversos estils i gèneres musicals de la col·lecció de Ràdio Barcelona

També hi trobem una col·lecció de 2.000 discos d’importació de música electrònica. El seu estat de conservació és força acceptable tot i que, degut a l'ús intensiu que se'n feia, podem trobar sovint el “fregit” característic dels discos de pedra o vinil.

Música_electrònica

Mostra de discos de música electrònica procedents de Ràdio Barcelona

A tall d'anècdota podem esmentar que el pas de la censura va deixar ben marcada la seva empremta en aquest fons. No és infreqüent trobar indicacions manuscrites a les cobertes dels discos amb missatges com ara “no radiable” o “no autorizado” que indicaven que aquella composició no era apta per a la seva difusió, sovint pel seu contingut polític o perquè suposadament atemptaven contra la moral de l'època. També es poden trobar discos als quals se'ls ha adherit un tros de cinta adhesiva per sobre dels solcs de vinil per impedir-ne la reproducció.

  

No radiables RB_petita

Imatge de fitxes de contingut censurat

D'aquest fons, tots els discos antics o “de pedra”, i els vinils de la col·lecció de música electrònica ja s'han incorporat al catàleg de la BC. Està pendent de catalogar la resta del fons en vinil. Tot i això, per poder localitzar un disc o una composició determinada podem recórrer als fitxers manuals. Els responsables de la discoteca de Ràdio Barcelona van anar creant uns catàlegs alfabètics molt complets, en fitxes mecanografiades, dividits per artistes, títols de peces musicals o temàtics. Aquests fitxers formen part de la cessió feta a la Generalitat i es troben actualment a les dependències del carrer Hospital.

 

FitxerManual_RB

Imatge del fitxer manual

 

Moisès Lanau i Aniés
Servei d’Accés i Obtenció de Documents