Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

Etiquetes



El Blog de la BC

Aquest any s’acompleix el 150è aniversari de la publicació de l’obra Poemas, de Lo Gayter del Llobregat, pseudònim de Joaquim Rubió i Ors (Barcelona, 1818-1899). Aquest esdeveniment posa de relleu l’ingrés de l’Arxiu Literari de la família Rubió a la Biblioteca de Catalunya que arriba, de forma progressiva, per cessió de la família.

Acte de recepció del fons Rubió celebrat el 9 de desembre de 2014

Acte de recepció del fons Rubió celebrat el 9 de desembre de 2014

La primera entrada, efectuada el 2014, conté la documentació corresponent al “Diccionari d’autors catalans” provinent de l’arxiu de Jordi Rubió i Balaguer, que abraça cronològicament des de 1400 fins a 1980, amb un predomini dels anys 1880-1975.

El  2015 ingressà el fons de l’arxiu corresponent a Joaquim Rubió i Ors. Les dues properes trameses previstes incorporaran l’arxiu de Antoni Rubió i Lluch i la documentació restant de Jordi Rubió i Balaguer. La biblioteca familiar acompanya cada tramesa en conjunts d’aproximadament  5000 volums. L’aportació, en diverses etapes, facilita el tractament i la catalogació, en aquest moment ja consten al catàleg gairebé 4000 registres.

El llegat de la família Rubió incrementa extraordinàriament el patrimoni de la Biblioteca de Catalunya i posa a l’abast dels ciutadans nova documentació que de ben segur anirà obrint noves línies d’investigació.

Rubió i Ors, precursor de la Renaixença

Fotografia de Rubió i Ors realitzada pels cartells del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, 1986. BC, XXIII Pedragosa BC5

Fotografia de Rubió i Ors realitzada pels cartells del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, 1986. BC, XXIII Pedragosa BC5

Rubió i Ors marcà una fita en la cultura catalana, el 1841, amb la publicació de l’obra Poesias. Fill de l’impressor i llibreter Josep Rubió, fou un precursor de la Renaixença.

La publicació d’un primer poema, sota el pseudònim “Lo Gayter del Llobregat”, en català, al Diari de Barcelona el 1838, tingué una rellevància extraordinària. A aquests poemes en seguiren d’altres, i el 1841 es publicaren de forma conjunta, amb el títol Poesias, i precedits d’un pròleg que es considera el manifest de la Renaixença, i del qual aquest any amb motiu del 150è aniversari, la Biblioteca de Catalunya se’n fa ressò.

Primera edició de Poesias. BC,  8-VI-33/1

Primera edició de Poesias. BC, 8-VI-33/1

 

Rubió i Ors fou contemporani d’altres impulsors i protagonistes de la recuperació literària del català com Bonaventura Carles Aribau, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer, Marià Aguiló, Tomàs Aguiló, Antoni de Bofarull, Víctor Balaguer o el poeta Jacint Verdaguer, que li dedicà un gran reconeixement en el Recort necrológich publicat el 1902.

Necrològica escrita per Jacint Verdaguer i publicada per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 1902. BC, Verd. 12/VI-2/18

Necrològica escrita per Jacint Verdaguer i publicada per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 1902. BC, Verd. 12/VI-2/18

La producció poètica catalana de Joaquim Rubió i Ors, romàntica i d’inspiració medieval, buscava captivar els lectors i despertar-los l’interès vers la pàtria, la literatura i la llengua catalanes. El seu estil fou imitat per molts seguidors, essent un dels primers Antoni de Bofarull.

La formació de Rubió i Ors es desenvolupà a les escoles de la Junta de Comerç i a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Dret (1842) i en Lletres (1846). Fou catedràtic de Filologia espanyola a la Universidad de Valladolid (1847-1858) i posteriorment fou professor d’Història universal a la Universitat de Barcelona (1858-1899) on exercí també els càrrecs de vicerector i de rector, aquest darrer durant un període de temps molt breu degut a la seva defunció.

La seva producció literària, una gran part escrita en castellà, és força variada i s’hi troba assaig de crítica literària i històrica, poesia, teatre, i fins i tot teologia. Fou guanyador dels Jocs Florals en diverses ocasions, proclamat mestre en gai saber i president dels Jocs Florals des de 1890. També presidí la Reial Acadèmia de Bones Lletres entre 1878-1889.

Rubió i Ors és el primer d’una nissaga d’intel·lectuals de la cultura catalana, el seu fill Antoni Rubió i Lluch fou el primer president de l’Institut d’Estudis Catalans, i el seu nét Jordi Rubió i Balaguer fou director de la Biblioteca de Catalunya, de l’Escola de Bibliotecàries i de la Xarxa de Biblioteques Populars. Cadascun d’ells aportà un llegat intel·lectual extraordinari al nostre país.

 

Núria Altarriba
Directora de la Unitat Bibliogràfica 

 

Narcisa Freixas i Cruells (Sabadell, 1859 - Barcelona,1926), abans de dedicar-se plenament i professionalment a la música, havia tantejat la pintura i l’escultura amb mestres com Modest Urgell i Torquat Tasso respectivament i, per tant, era sensible a la inspiració artística i estètica. Finalment, però, es va dedicar a la composició i la pedagogia musical després d’haver estudiat piano i solfeig amb Joan Pujol. L’any 1900 va publicar un llibret amb composicions catalanes de caire popular.

1. Narcisa Freixas, c. 1926.

Narcisa Freixas, ca. 1926

 

Cançons d’infants. Primera sèrie, 1905

El 1905, Narcisa Freixas va guanyar el concurs ofert per l’Orfeó Català per a premiar les millors cançons infantils i amb les obres presentades va editar el llibre Cançons d’infants on va posar música a poemes de Rafel Nogueras Oller, Francesc Sitjà Pineda, Dolors Monserdà, F. Tomàs Estruch; i a lletres populars. Narcisa Freixas va voler que per a llurs composicions es fes una edició ben curosa que esdevingués una peça artística en si mateixa. I per a allò va comptar amb els dibuixos i la sensibilitat exquisida del pintor i dibuixant Pere Torné Esquius (Sant Martí de Provençals, 1879 – Flavacourt, 1936), que ja havia demostrat la seva capacitat per a traduir el món infantil o, si més no, un món infantil idealitzat.

2. Cançons d’infants (primera sèrie), “El pomeró”. Il. Pere Torné Esquius (1905)

Cançons d'infants (primera sèrie). El pomeró. Il. Pere Torné Esquius, 1905

El llibre va tenir una gran acollida tant per part de crítics musicals com d’entesos en les arts del llibre. Per la seva banda, l’escriptora i musicòloga Carme Karr va escriure una extensa ressenya a la revista Joventut del qual destacà els dos poemes de Sitjà, Pobre mestre i El pomeró, i el talent de la compositora en la majoria de les composicions. Tot i això,  en va criticar nombroses qüestions, com algunes variants en les més properes a la música popular alemanya o francesa que no pas a la catalana; i una qüestió fonamental quant a la pedagogia infantil: reivindicava “l’esperit de la música regional, rich de tants dessemblants y variants vayents dintre la mateixa eterna poesia de la cançó popular catalana.”[1]

Lluís M. Folch i Torres va escriure una ressenya a la Revista Ibérica de Exlibris, en què destacava el fet d’acoblar-se de manera tan delicada els tres principals elements de bellesa: la literatura, la música i la pintura. I quant a l’edició va afegir:

"En Torné Esquius [...] ha posat tot son amor en les il·lustracions. Oh la netedat y l’ordre de la cambra del mestre vellet y bo! Oh la bonesa de cor de l’home que ha arribat a ses velleses entremitj d’infants! Còm se sent en la sala y arcoba que il·lustra la cançó del pobre mestre!”[2]

Quan Folch i Torres parla de la netedat i l’ordre de la cambra del mestre vell, del que està parlant és justament d’una de les maneres de fer d’en Torné Esquius més singulars i que cal destacar: la claredat gràfica de les seves composicions i esquemes temàtics que es basen en la línia clara però sinuosa, és pur i espontani amb la pretesa senzillesa de l’atmosfera que vol aconseguir en els seus dibuixos i il·lustracions.

És coneguda la carta que Joan Maragall, que pocs anys després col·laborarà amb el dibuixant fent-li el pròleg presentació del seu llibre més reconegut Els dolços indrets de Catalunya (1910), i li comentava el següent: "..tinch á casa les cançons de noys de la Senyora Freixas il·lustrades per vostè com segurament ningú més podia ferho perquè l’esperit musical y l’esperit gràfich forman allí una unitat artística fortíssima, inseparable".[3]

 

Cançons d’infants. Segona sèrie, 1909

3.1. Cançons d’infants (segona sèrie), Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1909

Cançons d'infants (segona sèrie). Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1909

El 1909 va publicar la segona sèrie de Cançons infantils que va ser premiada al Jocs Florals de Girona. Freixas va comptar de nou amb Francesc Sitjà i Rafel Nogueras i Oller per a musicar les seves composicions líriques, i pel pròleg va comptar amb la ploma de Dolors Monserdà. Torné Esquius tornà a repetir com a il·lustrador amb dibuixos que reflectien el món infantil amb la seva dolça mirada i escenografies que parlaven de la senzillesa, amb una edició de gran qualitat gràfica semblant a la primera.

 

Piano infantil, petites recreacions per infants, 1918

Des de llavors, noves edicions dels dos llibres se succeïren tant en la seva versió catalana com espanyola, i el 1918 sortí un nou llibre amb el tàndem Freixas-Torné Esquius: Piano infantil, petites recreacions per infants. Aquest cop amb vuit poemes de Francesc Sitjà i publicat per l’Editorial Muntañola. En aquest cas, van comptar amb un pròleg de Santiago Rusiñol.

4. Piano infantil (segona sèrie), Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1918

Piano infantil (primera sèrie). Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1918

Les il·lustracions de Torné Esquius segueixen el mateix estil poètic lineal, amb un traç de llapis segur i sense ombres que reflectien un estat d’ànim idíl·lic, un estil defensat pels noucentistes.

Aquest llibre va ser l’últim publicat del tàndem Freixas – Torné, tot i que ni molt menys les seves col·laboracions s’havien aturat. Entre 1918 i la fi de 1926, en morir Narcisa Freixas, havien fet alguns llibres més que restaren inèdits fins al 1928 quan van sortir publicats dins d’una edició d’homenatge titulada Obres de Narcisa Freixas dirigida pel seu fill, Josep M. Petit i Freixas.

En aquest llibre sortiren la tercera i quarta sèrie de Cançons d’infants prologades per Amadeu Vives i Ignasi Iglesias respectivament, amb textos de Francesc Sitjà i musicats per Freixas.

5. Cançons d’infants (tercera sèrie), Portada. Il. Pere Torné Esquius, 1928

Cançons d'infants (tercera sèrie). Portada. Il. Pere Torné Esquius, 1928

   

7. Cançons d’infants (quarta sèrie), Portada. Il. Pere Torné Esquius, 1928

Cançons d'infants (quarta sèrie). Portada. Il. Pere Torné Esquius, 1928

 

Així mateix, Piano infantil. Llibre de nines (segona sèrie), amb un preciós pròleg de l’escriptora Víctor Català on reivindicà el paper de la dona creadora; i Llibre de les danses en el qual Torné Esquius surt del món infantil per recrear-se en un món més cavalleresc, d’harmonies medievals i de fantasies plateresques, tot tenint en compte els temes dels poemes d’en Sitjà.

8. Llibre de les danses, Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1928

Llibre de les danses. Coberta. Il. Pere Torné Esquius, 1928

 

Aitor Quiney
Servei d’Emmagatzemament, Preservació i Conservació

 

[1] Karr, Carme, “Narcisa Freixas. Cançons d’infants, premiades en la Festa de la Música Catalana de 1905.-Il·lustracions de Torné Esquius”, Joventut, Any VII, Núm.331, Barcelona, 14 de juny, 1906, p.376-377.

[2] Folch i Torres, LL.M., “Cançons d’infants”, Revista Ibérica de Exlibris, Año VI, Núm.2, Barcelona, 1906, p.37-39.

[3] Carta de Joan Maragall a Pere Torné Esquius, 25 de gener de 1906. Arxiu Joan Maragall.