Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30          

Etiquetes



El Blog de la BC

Els inicis de l’arxiu els hem d’anar a trobar el 1912 quan, mort Maragall, la seva vídua Clara Noble i les filles grans inicien la recuperació i ordenació de tot el llegat documental del poeta a la casa familiar de Sant Gervasi. L’objectiu és l’edició de les primeres obres completes, que es van publicar a l’editorial Gustau Gili entre el 1912 i el 1913.

 

clara_noble_1939

Retrat de Clara Noble el 1939

 

Aquesta tasca s’amplia els anys següents amb la recuperació de l’epistolari, i entre el 1929 i el 1955 es van publicant els XXV volums de l’anomenada Edició dels Fills a la Sala Parés Llibreria.

En aquests anys el llegat va creixent i canviant de lloc: d’una capsa es trasllada a una prestatgeria, i amb els anys es va ubicant en altres mobles i en diverses estances de la casa, tenint sempre cura que no es perdi ni es malmeti. Se sap, per exemple, que acabada la Guerra Civil un grup d’oficials franquistes es va instal·lar a la casa uns dies, durant els quals Clara va dormir amb el llit protegint l’armari on es guardaven tots els manuscrits, que havia estat construït especialment amb aquest objectiu.

Va ser Joan Anton Maragall Noble (1902-1993), sisè fill del poeta, qui va impulsar la transformació de l’arxiu familiar privat en un arxiu de patrimoni públic a l’abast del món investigador “per tal de destinar-ho a Arxiu-Museu on s’estudiï l’obra d’en Joan Maragall i la cultura catalana de la seva època”, segons es diu en l’acta notarial. El 14 de juny del 1983, ell i Jordi Maragall, el fill petit, en representació de tots els germans, signen el conveni, que es formalitza l’any següent DOG 13 abril 1984, per la cessió de l’arxiu a la Generalitat, tal com havia disposat la seva mare Clara en el testament l’1 d’abril del 1944.

El conveni establia que la planta baixa del número 79 del  carrer Alfons XII de Barcelona, amb tot el llegat documental, mobiliari, objectes i quadres, hauria de passar a ser públic a partir de la mort de les filles que encara hi vivien: Helena, Clara i Anna. El traspàs efectiu es produí finalment el 10 de gener de 1991, i el 26 d’abril de 1993, després de vuitanta anys com arxiu familiar, s’obria al públic l’Arxiu Joan Maragall com a secció de reserva de la Biblioteca de Catalunya.

I ja en fa vint!

 

inauguracio_arxiu

Inauguració de l’Arxiu el 26 d’abril del 1993. D’esquerra a dreta: Eduard Carbonell, Pasqual Maragall, Jordi Pujol, J.A. Maragall, Joan Guitart, Manuel Jorba i Jordi Maragall

 

Diverses bibliotecàries se n’han fet càrrec al llarg dels anys: Blanca Reyes, Maria Rosa Torras, Dolors Vives, Rosa M. Olivella i Dolça Tormo. I no oblidem Paquita Güell, amiga de la família, que va ajudar l’Helena Maragall i en Joan Anton en els moments inicials, i Francesca Argimon Maragall, néta del poeta, que hi ha col·laborat fins fa ben poc. A totes elles cal agrair la seva dedicació i professionalitat, gràcies a les quals l’Arxiu s’encamina a la maduresa amb pas segur.

 

vestibul_arxiu

Vestíbul de l'Arxiu Maragall

 

De la redacció de fitxes manuals es va passar a la catalogació automatitzada, i d’aquí a la digitalització dels fons i a la consulta web, en un camí imparable de difusió i internacionalització. Ara nous reptes truquen a la nostra porta i hi respondrem com sempre, amb la il·lusió i el compromís que l’obra i la biografia de Joan Maragall es recullin, es conservin i es difonguin  arreu.

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall

Enguany fa 100 anys de naixement de Salvador Espriu i la Biblioteca de Catalunya ha rebut en dipòsit una important col·lecció de dibuixos realitzada per Carme Solé Vendrell, entre els quals cal destacar els que va fer per a la narració d’Espriu:Tereseta que baixava les escales. Es tracta d’un conte breu de cinc pàgines de text, estructurat en cinc capítols, encara que podem considerar el darrer més aviat com un epíleg. I redactat, aparentment com una rondalla tradicional de fòrmula fixa.

El tema se centra en la vida de la Teresa, que de fet hauria pogut donar per una llarga novel·la, però per voluntat del propi autor és molt breu, només conté l’essencial; segons ell mateix havia manifestat, volia escriure una novel·la que acabés en un paper de fumar i que acabés amb les paraules: “Tereseta-que-baixava-les-escales”.

Cada capítol correspon a una edat de la protagonista: infantesa, joventut, maduresa, vellesa i mort. Són narrats en primera persona i en present, a manera de monòleg, per una antiga companya de jocs de la Teresa. En el segon capítol el monòleg el fan uns nois, i el darrer el fa la néta de la narradora, perquè tant aquesta com la protagonista ja són mortes.

En tots els capítols, les escales hi són ben presents i acaben amb la protagonista baixant-les. En fer-ho, el temps corre fins al final, en què ja no pot baixar les escales, sinó que la baixen.

Ja en el primer capítol Espriu ens diu exactament que les escales són les de l’església de Santa Maria: “Has d’aclucar els ulls i t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant a Santa Maria”.

 

Solé Vendrell, Carme

Església de Santa Maria d'Arenys

 

En el segon capítol torna a remarcar que són les escales de l’església: “Ja s’atansen, mira com baixa les escales de l’església, ni freguen els graons”. 

En el tercer capítol, deixa entendre que és un lloc públic, però no l’especifica: “No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d’esma”.

En el quart capítol, insisteix que són les escales de l’església: “La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa’t ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama”.

En el darrer capítol, la Teresa ja no pot baixar les escales, la baixen en un fèretre. Espriu ens diu que són unes escales estretes; se sobreentén que són les de casa seva: “Quietud ja la baixen. Ha de pesar i aquestes escales són estretes, que no rellisquin (...) vejam si l’esberlaran daltabaix de les escales”.

En una entrevista a la revista Lletraferit Espriu ens diu: “Les escales a més de la simbologia segons la qual la vida és una baixada, tenen una connotació real: el fèretre ha de ser baixat per les escales perquè Teresa viu més amunt d’elles, en una casa d’un carrer que domina les escales”.

Carme Solé, en canvi, des del primer moment dibuixa unes escales estretes, que semblen les d’una casa particular, les de la Teresa.

L’artista explica la seva visió: “La meva idea sí que és la d'intimitat, la d'una persona de costums regulars, per això passa sempre pel mateix costat de l'escala. No són les escales de casa. De petita, hi passa jugant per tenir a prop el mar que la uneix i l'unirà a tantes coses. La darrere imatge de l'escala sense ella, l'absència; per a mi, també l'absència de l'amic que va ser Espriu per mi”.

 

Escala buida

Carme Solé Vendrell. Escala buida

 

En resum, podríem dir que Espriu passa d’una escala ampla i pública, en vida de la Teresa, a una escala estreta i privada, amb la Teresa morta. Carme Solé, en canvi, des del començament interpreta unes escales estretes i públiques.

Un altre aspecte que Espriu comenta en l’entrevista esmentada és la similitud que fa de la vida i les hores del dia: “A la vida sempre es va baixant: de la joventut a la vellesa i la mort. És com el dia. En aquesta narració, les nenes juguen a ple dia; després, uns joves parlen a ple dia més avançat; més tard, els mariners parlen cap a les dues o les tres de la tarda; la vella parla al capvespre i la néta parla a qualsevol hora del dia, però Teresa ja l’estan baixant per les escales”.

Els fons dels dibuixos de Carme Solé són blaus i no permeten diferenciar la intensitat de la llum. És un blau que tant podria ser el cel, com el mar o una paret pintada, ja que són plans amb pocs matisos. Insinuen el lloc, Arenys, a prop del mar, que, com diu l’artista, la unirà a tantes coses.

 

Tereseta jugant

Carme Solé Vendrell. Tereseta jugant

 

De fet, malgrat que Espriu és molt concret en l’entrevista, en la narració no deixa gaire clar el moment del dia en què es produeixen les diverses escenes.

En el primer capítol fins i tot pot semblar que sigui la tarda: “Com perdem el temps! Es farà fosc, amarraran les barques i no haurem començat a jugar”.

En el segon capítol tant podria ser al matí com al migdia: “Ja te'n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l'enramada, seran les reines”.

 

Joventut

Carme Solé Vendrell. Joventut.

 

El capítol tercer no especifica el moment del dia i el quart, tampoc, encara que rememora els jocs de petita al capvespre: “Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials, amb l'esgarrifança d'una aventura prohibida“.

També són interessants els estats d’ànim i naturalment l’aspecte de la protagonista; a la infantesa, sociable però tossuda, jugant amb una colla de criatures a la plaça: “No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego”.

A la joventut, bella, admirada i alegre: “Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m'hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d'ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora”.

A la maduresa: “Com ha canviat, ella que era tan alegre! (...) Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú”.

 

Maduresa

Carme Solé Vendrell. Maduresa

 

I a la vellesa: “La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l'imaginava com dintre un núvol, sense límits”.

En el darrer capítol Espriu ens diu que de vegades les persones no són el que semblen i que la Teresa, té una vida privada a part de la pública: “Saps el que em va contar la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta, el retrat d'un jove alt i fort”.

En els dibuixos de Carme Solé, queda clarament palès l’estat d’ànim; en algun dels dibuixos, la protagonista presenta un aspecte molt introspectiu, semblant a les pintures de Hopper.

 

Vellesa

Carme Solé Vendrell. Vellesa

Quant a l’aparença física, Espriu no la descriu en cap moment, la interpretació de l’artista, doncs, és lliure.

 

Roser Pintó Fàbregas
Unitat Gràfica

Un gran avenç del segle XIX en el camp del llibre i l’edició va ser la possibilitat d’aconseguir còpies molt precises, quasi perfectes, de documents antics i valuosos, anomenats facsímils. Aquestes còpies permetrien preservar els originals i alhora evitar la pèrdua de documents en cas de desastres (incendis, inundacions…), i robatoris.

Gràcies a l’edició de facsímils podem tenir accés a documents que es troben fora del nostre abast geogràfic, que estan malmesos o que són de difícil accés, com ara manuscrits, incunables mapes, segells, gravats i altres documents antics. Així, obres que fins fa poc només eren a l’abast dels bibliòfils i investigadors, ara són fàcilment accessibles a un ampli sector de públic: la primera edició del Quixot, les Quatre Grans Cròniques, obres de Ramon Llull, les Homílies d’Organyà, etc., 

Homílies_Facsímil_Millennium_petita

Homílies d’Organyà. Barcelona : Millennium Liber, DL 2010. Facsímil del Ms. 289, de la Biblioteca de Catalunya. Top.: R 091Homilies d’Organyà

 

La paraula facsímil prové de l'expressió llatina fac simile -l'imperatiu de ‘facĕre’ (fer), i ‘simĭle’ (semblant)- i vol dir “Fes semblant”. Des de l’edat mitjana ja hi va haver força intents de crear rèpliques de documents antics o valuosos, però aquestes, fetes a mà pels copistes, eren escasses i costoses. Posteriorment, amb la impremta, se seguí experimentant, però no és fins a mitjan segle XIX que s’aconsegueix l’obtenció de còpies exactes d’aquests gràcies a l’aplicació de les noves tècniques fotogràfiques.

Segons estudis de diversos investigadors, el primer facsímil editat a l’Estat espanyol va ser l’obra de Lope de Vega, El bastardo  Mudarra (1864).

BastardoMudarra

Vega, Lope de. El Bastado Mudarra. Madrid : Sociedad Foto-Cincografica, 1864. Top: Res 199-4º 1864

 

En l’elaboració d’aquest primer facsímil participà el barceloní, Francesc López Fabra, que en va preparar els originals foto-litogràfics. López Fabra fou qui va introduir a l’Estat les primeres tècniques d’impressió fotogràfica: la fototipografia i l'heliografia. Gràcies a ell, disposem de la primera edició facsímil del Quixot, elaborada a Barcelona entre 1871-1873. 

Cervantes. Quijote, Facsímil

Cervantes Saavedra, Miguel de, 1547-1616. Don Quijote de la Mancha : la primera edición reproducida, después de 266 años. Barcelona : Francisco López Fabra, [1871]. TOP: Cerv. 32-II-1-2 (Primera edició facsímil impresa a Catalunya)

 

A Catalunya trobem des de principis del segle XX diverses entitats que promouen l’edició de facsímils, com per exemple la Societat Catalana de Bibliòfils, l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, etc. També  existeixen, a començament del segle XX, diverses editorials que, a part de les edicions corrents, es van dedicar a l’elaboració de facsímils: Heinrich y Cia.;  Serra i Russell; la Casa de Caritat  i Joan B. Batlle, que s’especialitzà en l’edició de goigs. Cap a meitats de segle destaquen Les Belles Edicions, Joan Sallent, i Torrell de Reus i la Impremta Parellada, dedicades a la reproducció de goigs. Ja a les darreries del segle XX trobem la Librería de Diego Gómez Flores, Gustavo Gili i l’editorial Alta Fulla, entre d’altres. Fora de Catalunya, podem destacar la Hispanic Society of America que es dedicà a elaborar facsímils d’obres espanyoles des de principis del segle XX. Actualment, a Catalunya, destaquen com a editorials especialitzades en l’elaboració de facsímils: Lunwerg  (1984-); Moleiro (1991-); Millennium Liber (2003-) , i Bibliogemma (2003-).

Mapes Enrollats 3_petita2

Mapamundi catalán estense. [Barcelona : Moleiro, 1996]. Facsímil del ms. C.G.A.1 de la Biblioteca Estense de Mòdena TOP: Mapes enrotllats 3

L’elaboració d’un facsímil requereix hores de treball, de proves i una cerca acurada dels materials adients. Sovint és una producció semiartesanal: alguns documents es cusen i s’enquadernen a mà com en l’original o bé s’envien a enquadernar a empreses especialitzades. Cal trobar el paper idoni i, a vegades, es fabrica expressament per a aconseguir una còpia exacta. Un altre requisit important és encertar amb el matís del color de l’original. Abans de donar-lo per bo, cal fer moltes proves i sovint s’ha de llençar molt paper de proves errònies. També cal tenir el vist-i-plau de la biblioteca o institució que disposi de l’original, consultar-lo in situ…  Tot això i el fet que es tracti d’obres de tiratge limitat fa que siguin documents de preu elevat, que solen adquirir bibliòfils, especialistes, biblioteques, museus, etc.

Hem d’agrair doncs l’existència d’aquesta nova tècnica que permet acostar-se a l’obra original que d’altra manera seria impossible i que també ajuda a protegir el llegat cultural propi alhora que el dóna a conèixer fora de les nostres fronteres.

Victòria Casals
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

 

Referències bibliogràfiques:

-Grota, Marcelo. "Historia menuda del primer facsimile español : el Bastardo Mudarra, de Lope de Vega". En: Revista de Libreria Antiquària, núm. 7 (abril 1984), p. 5-9.
-Torres Santo Domingo, Marta. "El primer facsímil del Quijote : la aventura editorial de Francisco López Fabra (1871-1879)". En: El Quijote en las bibliotecas universitarias españolas. [Ciudad Real] : Empresa Pública Don Quijote de la Mancha 2005 [etc.], DL 2005. p. 73-93

L’activitat dels bibliotecaris més coneguda per part dels usuaris és la relacionada amb els serveis que es desenvolupen a les sales de lectura. Cal dir que hi ha altres tasques menys visibles però igualment essencials per garantir els serveis, una d'elles és la catalogació a la qual dediquem aquest apunt. La Biblioteca de Catalunya rep cada any al voltant de 100.000 unitats físiques de diferent tipologia: llibres antics i moderns, revistes, enregistraments sonors, mapes, dibuixos, manuscrits,  partitures, etc. i sense la catalogació prèvia no es podria accedir als documents.

La catalogació és bàsica per garantir l’accés als documents, és dir, poder-los trobar. És un treball tècnic que consisteix en introduir les dades principals del document al catàleg per tal d’identificar-lo i fer-lo recuperable utilitzant programaris especialitzats en gestió de biblioteques. Aquesta tasca es fa seguint unes pautes i normes internacionals establertes per assegurar l’accés i l’intercanvi d’informació a nivell mundial. Per garantir la qualitat del catàleg existeix el Servei de Normalització Bibliogràfica que adapta la normativa catalogràfica i supervisa el catàleg.

 

- El procés tècnic dels documents

Un cop ingressen els documents  a la biblioteca, s'inicia el procés de segellat per identificar la propietat dels documents i s'adjudica un codi de barres a cadascun a efectes d’identificació. Tot seguit comencen els tràmits de catalogació i finalment quan arriben al dipòsit se'ls assigna un topogràfic que permetrà localitzar-los a la prestatgeria.

La catalogació pròpiament comprèn tres fases:

- Descripció bibliogràfica per tal de reconèixer cada document
- Assignació de punts d’accés per facilitar la seva recuperació
- Indexació i Classificació per facilitar la seva recuperació a nivell de contingut

 

- La Descripció

Consisteix en crear el registre bibliogràfic recollint les dades descriptives del document: el títol, o títols del document, mencions de responsabilitat, peu d’impremta, característiques físiques (nombre de pàgines, cm, il·lustracions, tipus d’il·lustracions (taules, gràfics, làmines, retrats, mapes plegats), la col·lecció. Aquestes dades permeten al lector saber com és el document, si és il·lustrat, quines dimensions té, a quina col·lecció pertany o de quina editorial procedeix...

Aquestes dades es codifiquen d’acord amb el codi internacional MARC 21 de dades llegibles per màquina, que tenen un format de sortida més simplificat, de manera que l’usuari comprengui la informació.  Aquest format de sortida es basa en la ISBD (International Standard Bibliographic Description) i de fet és semblant a la coneguda “fitxa de biblioteca”).

- L'Assignació de punts d’accés

L’assignació de punts d’accés facilita la recuperació dels registres. Els punts d’accés freqüents són: l’autor o autors, entitats, títols, col·leccions... Les normes que se segueixen a la majoria de països són les Regles Angloamericanes de Catalogació o Angloamerican Cataloguing Rules (AACR2). Aquestes normes són molt extenses, perquè contemplen totes les formes i casuístiques que un o diferents autors i/o entitats poden presentar en un document. Estableixen com triar la forma del nom d’una persona, per exemple, aquest nom pot ser el nom real de la persona, un pseudònim, un títol nobiliari, un diminutiu, unes inicials o qualsevol altra apel·lació. En tots els casos es tracta d’optar pel nom pel qual la persona és coneguda normalment en el seu context.  

També hi ha especificacions quan s’ha d’optar per  triar entre formes diferents del mateix nom o formes per diferenciar noms idèntics, per exemple, afegint-hi les dates de naixement i/o mort o optant per formes més completes, amb els segons cognoms:

Maragall Mira, Pasqual, 1941-  vegeu: Maragall, Pasqual, 1941-

Aquesta tasca en molts casos requereix investigar sobre els autors o entitats.

- La Indexació i Classificació

Indexar significa informar del contingut del llibre, és dir del tema o temes que tracta a través d’uns termes. Aquesta acció es fa seguint una llista de paraules normalitzades o matèries. Aquesta llista és la LEMAC: Llista d’Encapçcalaments de Materia en Català, una adaptació de la LCSH  (Library of Congress Subject Headings)

Per exemple: Si un llibre parla d’Edificis, un bibliotecari podria dir i escriure que parla de “Construccions”, un altre d’ ”Estructures” i un altre de “Cases”… Si cada bibliotecari ho fes a la seva manera seria caòtic perquè llavors els llibres o documents que parlen sobre un mateix tema, es trobarien dispersos i repartits sota diferents termes. En aquest sentit la funció de la llista de matèries assegura un control de l’ús terminològic establint un control previ de termes acceptats i no acceptats. Aquesta llista es va actualitzant constantment i dins de la llista els termes tenen especificacions i relacions.

Finalment queda la funció de Classificar seguint la CDU (Classificació Decimal Universal), classificar vol dir que a cada document se li assigna un número que representa un dels camps del coneixement. La classificació decimal universal és un sistema de classificació numèric que agrupa i estructura jeràrquicament els coneixements a través de números.  Aquest sistema permet recuperar tots els documents d’una matèria sense necessitat del coneixement lingüístic. La classificació decimal s’utilitza a moltes biblioteques per ordenar els llibres d’accés al públic de manera temàtica. Tradicionalment la CDU identifica força la labor dels bibliotecaris, i tot i que actualment la tecnologia ofereix noves estratègies de cerca i recuperació de la informació, el seu ús continua considerant-se vàlid.

La qualitat de la catalogació garanteix la identificació dels fons, evita la seva dispersió intel·lectual, facilita la recuperació de la informació i afavoreix els projectes de col·laboració. Mantenir la unitat dels punts d’accés i la exactitud dels registres és una tasca bàsica per construir catàlegs col·lectius i d’accés mundial.

 

Diagrama

Procés tècnic dels documents

 

Mariàngels Granados Colillas
Col·leccions Generals