El pi d’Estrac era un gran pi que a l’inici del segle XX es trobava situat entre els municipis de Caldes d’Estrac i de Sant Vicenç de Montalt, i que en l’actualitat es creu que ja no existeix. Joan Maragall va estiuejar a Caldes diversos anys i al migdia, quan la família descansava, anava a seure «...a l’ombra d’un gran pi a veure tremolar la calitja del migdia...», segons escriu a Enric de Fuentes en una carta de 14 de juliol de 1907. També era el lloc on solia conversar amb el seu amic i escriptor Salvador Albert.

Maragall va immortalitzar el pi en un poema que va escriure cap al setembre de 1910, després de fer-hi diverses excursions amb la família. El dia 21, concretament, en una carta al seu amic, fixa una primera versió del poema, que publicaria el 1911 dins el llibre Seqüències com a quart poema de la sèrie «Seguit de les vistes al mar».

La seva filla gran Helena en va fer un magnífic gravat al boix, que el poeta va enviar a Josep Pijoan juntament amb el poema. Escriu Maragall: «La noya tragué la fotografia: jo vaig calcar els perfils y vaig interpretar la massa de l’abre: llavors ella ho estragé sobre el boix, y ab el buril intrepretá la riera y les mates, y ab cera reinterpretá la copa. Prenguin la bona voluntat».

I per acabar, la versió final del poema, en l’edició de l’especialista Glòria Casals (2010):

El pi d’Estrac

Aquest és aquell pi com una catedral
que vora de la mar s’està secularment
bevent l’aire i la llum amb copa colossal
que mai travessa el sol, ni la pot moure el vent.

Immòbil beu els aires amb una remor igual
a aquella que en la platja ressona eternalment,
i llença una gran ombra en l’hora migdial
posant fredor i tenebra al cor del dia ardent.

Jo, a l’hora de la sesta, m’hi solc aixoplugar
de la mortal carícia del sol roent d’estiu,
i veig arran de terra la calda tremolar
entorn; i a sobre sento milers d’aucells; i enllà
la mar, que brilla i riu.

Esther Vilar
Arxiu Joan Maragall 

Bibliografia

Buch, Antoni, Manuel Llanas, Joan Puig i Bartomeu Roig. «Joan Maragall i el pi d’Estrac», 3 viles, núm. 147 i 148.

Maragall, Joan. Poesia. Edició crítica, a cura de Glòria Casals. Barcelona: La Magrana, 1998.

Maragall, Joan. Poesia completa. Edició de Glòria Casals i Lluís Quintana. Barcelona: Edicions 62, 2010.

Si hi ha una publicació que podem assegurar que s’edita a totes les poblacions de Catalunya, aquesta és, sense dubte, el programa de les festes locals. No només es tracta de la festa major de cada localitat; també hi ha festes populars i tradicionals com Sant Joan, Sant Jordi o Carnestoltes, així com les heretades d’un passat lligat al calendari agrícola, com les festes del segar i del batre o les de la verema. Cada població de Catalunya té una tradició festiva que els seus habitants mantenen amb la celebració de les dates més significatives de l’any.

Els programes de festes locals, majors, etc., solen tenir un format de fullet. Tenen més o menys quantitat de pàgines en funció de la quantitat d’informació que inclouen. El més habitual és que la publicació inclogui el programa de les festes, la imatge del cartell i una quantitat important de publicitat de empreses i comerços de la població i de poblacions properes. La inclusió de la publicitat permet el finançament de la publicació del programa, així com constatar que els sectors empresarial i comercial recolzen les activitats lúdiques i culturals que envolten la celebració de les festes.

Algun municipis inclouen als programes de les seves festes articles de divulgació o d’investigació. En realitat, només ho fa una minoria. Però aquells que ho fan proporcionen una informació detallada i documentada d’aspectes d’història local que serà difícil de trobar en altres tipus de publicacions. Els articles d’interès local publicats dins els programes de festes tenen continguts molt variats, tant per temàtica com per nivell d’aprofundiment en el tema. Inclouen, per exemple, informacions sobre la història de les institucions, confraries, associacions, comunitats religioses, entitats, clubs esportius, etc., que han deixat empremta o encara actuen en l’àmbit municipal.

Són interessants les descripcions d’edificis, jaciments arqueològics i elements arquitectònics del terme municipal (creus de terme, escuts, blasons, etc.), tant existents com desapareguts. La localització i descripció de finques, masies, etc., que no han perdurat, proporciona explicació dels noms populars de parts del poble que encara s’identifiquen amb el nom de l’antic posseïdor i que tots al poble coneixen com “Can ...”, malgrat el cognom hagi desaparegut fa generacions.

En altres casos, es troben articles sobre aspectes i objectes de culte, imatges, advocacions marianes, etc., específics de la zona, i molt significatius per conèixer i entendre aspectes quotidians que diferencien una població d’altra.

També es poden trobar descripcions de personatges del poble o de visitants il·lustres al llarg del temps.

Tot això sol anar acompanyat de reproduccions de fotografies, il·lustracions, gravats o de  documents antics relacionats amb la localitat, el que proporciona un fons gràfic de valor inqüestionable.

La participació del poble en esdeveniments històrics (bàsicament bèl·lics: guerra de secessió, guerra del francès, guerres carlines, guerra civil,...), també és un element habitual en aquest tipus d’articles. Recordar com va afectar la vida dels veïns una situació que anà més enllà dels límits municipals, com va formar part el municipi d’un moment històric, és una dada interessant per definir la identitat de cada poble.   

En general, els articles d’història local inclosos als programes de les festes, volen descriure aspectes de la vida quotidiana al llarg del temps. Es mencionen i descriuen oficis desapareguts i activitats relacionades amb l’agricultura, transports i comerç anteriors a la industrialització, inclosa l’evolució de la festa (programes de festes del passat, reproducció de cartells i fotografies de l’època)

La Biblioteca de Catalunya conserva un important fons de programes de festes locals. S’ha creat un recull organitzat per la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, procedent de Dipòsit Legal i de diferents donatius. Actualment estan disponibles uns 2000 documents mitjançant el catàleg. Aquest recull està ordenat per anys i, dins de cada any, per comarques i municipis. El podeu trobar en aquest enllaç.

El recull de programes de festes majors, tradicionals i populars es tracta d’una eina poc coneguda, però d’interès per a la recerca i per a les persones que vulguin conèixer una mica més dels pobles, viles i ciutats del nostre país.

Maite Cuende
Montse Raya
Unitat Gràfica. Secció de Material Menor 

Al s. XV, l’aparició de la impremta a Europa va propiciar que els escrits arribessin de manera ràpida i assequible a un major nombre de persones. Aquest fet coincideix amb el naixement i divulgació del protestantisme i és utilitzat com a instrument de difusió dels nous corrents religiosos, científics i socials.

Per això, tant l’Església com les monarquies van veure en la impremta un motiu de perill i van imposar mètodes de control sobre la producció impresa: la censura.

Segons el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana la paraula “censura” deriva de “censere”, que significa “fer una estimació, avaluar”. A l’antiga Roma, els censors s’encarregaven de fer el cens o registre dels ciutadans. Per extensió també eren una mena de fiscalitzadors dels costums dels ciutadans i dels funcionaris públics.

Els processos d’autorització per imprimir llibres no van ser uniformes, sinó que van variar en funció de la legislació vigent a cada jurisdicció.

Per part de l’Església Catòlica, a finals del s. XV apareixen els primers indicis de censura amb la finalitat de controlar els llibres heterodoxos. Durant els s. XVI i XVII s’estableix legalment la funció fiscalitzadora de l’Església sobre els impresos i s’implanta l’obligatorietat de les llicències eclesiàstiques prèvies a la publicació d’un text. Els  Índexs de llibres prohibits van ser un segon filtre de l’Església per controlar els llibres que ja estaven en circulació. La seva finalitat era facilitar-ne la identificació i la retirada o expurgació, quan eren considerats contraris a la doctrina catòlica. A Castella, aquesta tasca la dugué a terme la Inquisició.

Durant el s. XVI, amb el creixement exponencial de la producció impresa, la censura de l’Ésglésia esdevé insuficient i apareixen nous sistemes de control derivats del poder polític.

El Regne de Castella ben aviat va desenvolupar un aparell legislatiu molt ampli en aquesta matèria. Les aprovacions i les llicències d’impressió garantien l’adequació dels textos a la moral catòlica, mentre que els privilegis reials i les taxes eren mesures de control del mercat. Els privilegis establien monopolis sobre l’edició de les obres i les taxes fixaven el preu de venda. L’obligatorietat de fer constar el nom de l’autor, així com les dades del peu d’impremta foren altres elements que s’imposaren per prevenir les edicions falses, i en els quals podem trobar-hi potser els precedents de la voluntat de protegir els drets d’autor.

A Catalunya, la legislació específica en la matèria va ser pràcticament inexistent. El 1573 el virrei va establir la censura prèvia, competència que requeia sobre la Reial Audiència, amb un control previ de l’Església. Al s. XVIII, amb el Decret de Nova Planta, s’imposaren les normes de l’administració borbònica.

Amb tot, a mitjans s. XVIII l’incompliment generalitzat de la legislació va motivar una polèmica llei (Llei Curiel), amb la finalitat d’ordenar i actualitzar el sector, i fer complir les penes als transgressors, les quals anaven des d’una sanció pecuniària a la pena de mort, passant per la crema pública de llibres, la pèrdua total dels béns o el desterrament perpetu. Tot seguit es reprodueix un passatge d’aquesta llei:

“Que en el principio de cada libro, que assi se imprimiere, o reimprimiere, se ponga la licencia, tassa, y privilegio (si le huviere) y el nombre del autor, y del impressor, y lugar donde se imprimio, o reimprimio, con fecha y data verdadera del tiempo de la impression, sin mudarla, ni anticiparla, ni suponer nombres, ni hacer otros fraudes, ni usar de trazas, y cautelas contra lo contenido en este capitulo [...]”¹

Per demostrar que els llibres complien tots els requisits legals, primer s’imprimia el cos de l’obra, que havia de ser absolutament fidel a l’original prèviament presentat als òrgans competents. Un cop comprovat i certificat, s’imprimia la portada i la resta de preliminars, on hi figuraven les aprovacions, les llicències, la taxa i el privilegi –si es donava el cas-. Aquest fet va originar uns preliminars molt extensos, tret distintiu de l’estructura dels llibres dels s. XVI-XVIII.

L’opinió d’impressors i llibreters envers la Llei Curiel es va fer sentir ràpidament perquè aquestes mesures augmentaven inútilment el cost de la impressió i el preu dels llibres, i van proposar que en els documents hi figurés tan sols una nota d’haver-se imprès amb els permisos indispensables.

Finalment, a la segona meitat del s. XVIII el parer dels editors fou acceptat i desapareix la transcripció íntegra dels permisos en els llibres; a partir d’aquest moment només hi figurarà una breu menció que han estat aprovats.

“Imprimatur”, “imprimase”, “aprobatur”, “nihil obstant”, “Con licencia”, “Ab llicencia”, “Ab privilegi”, “Con privilegio real”, etc. són expressions que trobem a les portades, als preliminars o a la fi dels llibres per indicar que el text havia passat el control de les autoritats eclesiàstiques i civils per a ser publicat.

Per als catalogadors d’impresos antics, els preliminars dels llibres són un recurs valuós que ajuden a solucionar problemes d’identificació d’edicions i faciliten la tasca de descripció bibliogràfica, sobretot per a la seva datació.

 1. Reyes Gómez, Fermín de los. El libro en España y América : legislación y censura  (siglos XV-XVIII). Madrid : Arco Libros, 2000, p. 961

Bibliografia

García Pérez, Sandra. Imprenta y censura en España desde el reinado de los Reyes Católicos a las Cortes de Cádiz: un acercamiento a la legislación. En: “Boletín de la ANABAD”, nº 2, 1998, p. 197-204

Marsá, María. La imprenta en los siglos de oro (1520-1700). Madrid : Ediciones del Laberinto, 2001

Moll, Jaime. Implantación de la legislación castellana del libro en los reinos de la Corona de Aragón. En: “De la imprenta al lector : estudios sobre el libro español de los siglos XVI al XVIII”.  Madrid : Arco Libros, 1995, p. 89-94

Reyes Gómez, Fermín de los. El libro en España y América : legislación y censura  (siglos XV-XVIII). Madrid : Arco Libros, 2000

Reyes Gómez, Fermín de los. Los preliminares en la identificación del libro antiguo. En: “Comercio y tasación del libro antiguo : análisis, identificación y descripción”. Zaragoza : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2003, p. 201-255

Reyes Gómez, Fermín de los. El valor de los paratextos. En: “Precio y valor del libro antiguo”. Zaragoza : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2004, p. 133-168

Núria Fullà
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya 

Ja es pot consultar a la Memòria Digital de Catalunya (MDC) el manuscrit Ms. 461, de El llibre de les dones d'Eiximenis, que es troba a la Biblioteca de Catalunya. Es tracta d'una dels pocs exemplars complets del segle XV que es conserven, descrits al Catàleg dels manuscrits de les obres de Francesc Eiximenis, OFM, conservats en biblioteques públiques, per Jaume de Puig i altres.