Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30            

Etiquetes



El Blog de la BC

D’uns anys ençà, des de qualsevol lloc amb accés a Internet, el Servei de Petició de Documents permet demanar amb antelació els documents que es volen consultar i així, quan els investigadors arriben a la BC, ja tenen el material preparat.

Però aquest àgil i còmode sistema no sempre ha existit. Ara que la Biblioteca ha complert 100 anys, hem volgut fer un repàs de com els usuaris han demanat aquestes obres que no són de lliure accés. En biblioteques molt grans i amb fons patrimonials —com ara la nostra—, és inevitable que una part important del fons sigui als dipòsits. I evidentment, el sistema de comunicació entre sales i dipòsits sempre ha estat motiu de preocupació, per tal que el servei de lliurament de documents sigui el més dinàmic possible.

Malgrat que el 1914 la Biblioteca de Catalunya es va inaugurar amb la innovadora “biblioteca de mà” que permetia consultar lliurement unes 7.000 obres, la resta de documents eren al dipòsit i s’havien de sol·licitar mitjançant una butlleta de comanda. En el vers de la papereta hi havia les regles d’utilització del servei, on ja llegim la possibilitat de demanar el material amb antelació, per no haver d’esperar; això sí, l’operació havia de fer-se “in situ”. 

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Butlleta de petició 1907-1914

Amb el pas dels anys, s’observa que el sistema de petició de documents continua essent el mateix, amb la consignació d’una butlleta. El que sí que va variant una mica és l’estètica i la llengua.

Butlleta de petició dècada 1940

Butlleta de petició dècada 1940

Butlleta de petició dècada 1950

Butlleta de petició dècada 1950

Butlleta de petició dècada 1980

Butlleta de petició dècada 1980

L’altre tema important era com arribaven aquestes paperetes al dipòsit, fet que ja havia preocupat Rubió el 1934 quan s’adequava l’antic edifici de l’Hospital, doncs ja preveia la possibilitat de comunicació mecànica entre sales i dipòsits. Als anys seixanta Mateu també demanava la instal·lació de “mecanismos neumáticos que facilitan el transporte de libros desde los depósitos a la nueva Sala” (Arxiu BC 777/3) o, com a mínim, un sistema per al transport de les butlletes de petició.

Van haver de passar molts anys fins que, al 1971, es va instal·lar la primera part de l’Air-tub, que era un sistema hidràulic per transportar les butlletes d’un lloc a l’altre. Els documents, però, continuaven arribant manualment.

No va ser fins l’any 2000 que l’antic somni de Rubió i Mateu es va fer finalment realitat i es va aconseguir automatitzar la connexió entre sala i dipòsit. Es va inaugurar un sistema de vies electrificades per on circulen 10 vagonetes que fan un recorregut d’anada i tornada de 200 metres en uns sis o set minuts i que permet enviar els documents a les sales i distribuir-los de retorn entres les diverses plantes del dipòsit.

Transportador de llibres

Transportador de llibres

És conegut pel nom de Paternoster, perquè diuen que la seva forma recorda la d’un rosari. El que sí que és ben veritat és que el personal de sala i de dipòsits li tenim un respecte reverencial i, quan s’espatlla, molts comencem a resar.

 

Marta Riera
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

Després de la fi de l’Imperi romà d’Occident al segle V, el llatí va sobreviure als seus primers parlants gràcies al prestigi cultural. L’Església catòlica va mantenir el seu ús amb la qual cosa es convertí en la llengua de cultura de l’Europa occidental, i més enllà, també entre aquelles terres germàniques, escandinaves i eslaves que van ser evangelitzades per Roma. 

Un podria creure que el llatí perdria el seu domini amb el sorgiment de les llengües vernacles, però el procés fou molt més lent perquè el llatí gaudia d’un avantatge respecte als altres idiomes: era la llengua comuna de relació entre parlants que no compartien la llengua vernacla, l’anglès del món occidental dels nostres dies. No és estrany, doncs, que durant l’edat moderna el llatí fos un dels idiomes en què es van publicar més llibres.  

En les portades de les publicacions, els tipògrafs feien servir també el llatí. En els peus d’impremta, a l’hora de triar la forma llatina de cada ciutat, usaven el topònim d’època romana. Així, Ilerdae (Lleida), Dertusae (Tortosa), Caesaraugustae (Saragossa), Compluti (Alcalá de Henares), Neapoli (Nàpols), Lugduni (Lió), Lutetiae Parisiorum (París), Londini (Londres), Vindobonae (Vienna), etc.

(Biblioteca de Catalunya, top.: Res. 495-12  i  top.: 4-II-13)

(Biblioteca de Catalunya, Top.: Res. 495-12 i Top.: 4-II-13)

Ara bé, aquesta opció no era sempre possible. Les ciutats que havien sorgit durant l’època medieval o bé s’havien fundat en zones que mai no havien format part de l’imperi romà, eren designades amb formes llatines inventades, relacionades amb el seu nom actual o amb els pobles antics que hi havien viscut. Leipzig és anomenada Lipsiae; Amsterdam és Amstelodami i, a Catalunya, Cervera, Cervariae Lacetanorum (al·ludint al poble ibèric dels Lacetans, tot i que aquesta ciutat no va néixer fins al segle XI). La ciutat de Madrid rebia una doble denominació. El topònim més corrent és Matriti, però alguns llatinistes espanyols en crearen un altre de més solemne, Mantuae Carpetanorum (Màntua dels Carpetans), com si ja hagués existit en època preromana com a seu del poble celta que ocupava el centre peninsular.

Una eina útil per saber a quina ciutat correspon un topònim llatí és: Orbis Latinus. Berlin : Richard Carl Schmidt & Co, 1861, obra del bibliotecari J.G.Th..Graesse. La Biblioteca de Catalunya compta amb la segona edició de 1909. És accessible també la tercera edició (1971) via digital: http://www.bayerische-landesbibliothek-online.de/orbis-latinus

Un altre recurs digital orientat específicament al llibre antic és: Latin places names found in the imprints of books printed before 1801 and their vernacular equivalents in AACR2. http://rbms.info/committees/bibliographic_standards/latin/index.html

A voltes els noms no són el que semblen. El nom de Coloniae Allobrogum no designa la ciutat alemanya de Colònia (que és Coloniae Agrippinae) sinó Ginebra; i Cosmopoli no és un nom real, sinó el topònim que van usar algunes edicions clandestines fetes en ciutats com Londres, Frankfurt o Rotterdam. Ah!, i si en un llibre del segle XVIII trobeu al peu d’impremta el lloc Monaco, no és que els avantpassats d’aquest principat minúscul es dediquessin a la tipografia; en realitat el nom correspon a la ciutat de Munic. 

Biblioteca de Catalunya, top.: MitRes. 69-4º)

Biblioteca de Catalunya, Top.: MitRes. 69-4º)

 

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya