Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30            

Etiquetes



El Blog de la BC

Aquest any 2015 se celebren diversos aniversaris de personalitats del món de la música a Catalunya —alguns de vius, d’altres que ja ens han deixat— com els compositors Enric Morera, Antoni Massana, Antoni Planàs, Josep Soler i Jordi Cervelló.

La Biblioteca de Catalunya conserva els seus fons personals i està treballant per posar-los a l’abast dels lectors, en el cas que encara no ho estiguin. Us oferim una breu descripció d’aquests fons.

ENRIC MORERA I VIURA (Barcelona, 1865 - 1942)

Compositor, director i pedagog
150è aniversari del naixement

Enric Morera és dels músics més representatius del modernisme musical català. Va residir en diversos indrets —l’Argentina, Bèlgica, Barcelona—  on contactà amb importants mestres com ara F. Pedrell, I. Albéniz. C.G. Vidiella o E. Cioffi, que influïren en la seva obra. Si bé se’l recorda especialment per les seves sardanes —La Santa Espina, Les fulles seques, L’Empordà...—, la seva obra és molt variada: compongué música escènica  –entre d’altra  l’òpera La fada amb llibret de Jaume Massó i Torrents—,  música coral, simfònica i de cambra, així com també una Missa de rèquiem. L’any 1895 fundà la Societat Coral Catalunya Nova i el 1901, el Teatre Líric Català. Cal destacar igualment la seva tasca com a pedagog tant per la formació de compositors significatius com per l’elaboració diverses obres de teoria musical. Ocupà la càtedra de l’Escola Municipal de Música de Barcelona (1895),  de la qual va ser també sotsdirector.

Documentació: majoritàriament, el fons Enric Morera inclou l’obra musical, amb més de cinquanta obres teatrals, entre elles sis òperes, al voltant d’unes vint obres per a orquestra, més de cinquanta sardanes, prop de cent cinquanta cançons corals i per a veu i piano, altres obres pròpies i harmonitzacions, un tractat d’harmonia i un de contrapunt.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari.

Consulta: sala general i sala de reserva.

Procedència: va ser dipositat al Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya (CDM) l’any 1988 i, posteriorment, ingressà a la Biblioteca de Catalunya el 2005, juntament amb la resta de fons del CDM.

La Biblioteca de Catalunya celebra l’efemèride amb diverses exposicions: dedicà al mestre Morera tres vitrines de l’exposició que tingué lloc a l’Espai Zero el passat gener amb motiu de “Barcelona, capital de la sardana 2014” http://www.bnc.cat/Visita-ns/Exposicions/Sardanes-Amunt; ha col·laborat en l’exposició de Sitges “Morera i el seu món” (juliol-octubre 2015) i està prevista per a l’any vinent (març-abril 2016) una exposició a l’Espai Zero de la BC.

ENRIC MORERA I VIURA

Enric Morera. Top: Col. Ramon Borràs Capsa M 17

 

ANTONI MASSANA I BERTRAN (Camprodon, 1890-Raïmat, 1966)

Compositor i organista.
125è aniversari de naixement

Massana estudià música a Barcelona amb importants mestres com ara Enric Granados, Felip Pedrell i Cristòfor Taltabull, entre d’altres. L’any 1911 ingressà a la Companyia de Jesús i el 1922 fou ordenat sacerdot. També es llicencià en música gregoriana i sacra a Roma. Fou mestre de capella i organista a l’església del Sagrat Cor dels Jesuïtes, a Barcelona i professor del Conservatori Superior del Liceu. De 1949 a 1953 fou destinat a Amèrica. Se’l considera un autor romàntic amb clares influències post-wagnerianes, com la de R. Strauss, encara que també va saber incorporar en la seva música harmonies de l’escola impressionista francesa. Col·laborà amb la Revista Musical Catalana. La seva obra és molt extensa i variada; en podem destacar l’òpera Canigó, l’oratori, La creació i l’obra simfònica,  Elegia a Debussy, entre d’altres. Escriví a més, peces per a piano, motets, cantates per a violí i orgue i lieder.  

Documentació: partitures manuscrites i impreses, biografies i entrevistes.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i catàleg imprès, elaborat per Joana Crespí.

Consulta: sala general i sala de reserva.

Procedència: dipòsit fet pels jesuïtes l’any 1967.

Antoni Massana i Bertran

Antoni Massana. Reproducció facilitada per M.Teresa Garrigosa.

 

ANTONI PLANÀS MARCA (Reus, 1890-Barcelona, 1980)

Compositor i violoncel·lista
125è aniversari de naixement

Fill de Miquel Planàs i Mora,  compositor i mestre de capella, de qui rebé el primer mestratge. Formà part del Quartet Renaixement, fundat i dirigit per Eduard Toldrà el 1912. També fou membre orquestra del Liceu i de l’Orquestra de cambra "Enric Casals". En l’àmbit de la composició conreà diversos gèneres: música per a orquestra i per a instruments de corda i també les obres per a cobla. De més de 200 títols, uns 53 corresponen a sardanes. Moltes de les obres per a cor d’homes i per a veus mixtes van ser premiades (per l’Orfeó Català, l’Orfeó Gracienc, la Fundació Patxot…). Dins el gènere de la música escènica destaca La Sibil·la Casandra : auto navideño del siglo XVI,  Gil Vicente, estrenada a la Plaça del Rei de Barcelona (1941) o La dama de Tremp, glosa per a orquestra, premiada al Centre Català de Nova York el 1952.

Documentació: el fons conté partitures manuscrites i impreses; publicacions periòdiques; fotografies; retalls de premsa; programes de mà; mètodes; correspondència,  enregistraments sonors, i documentació personal i laboral.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari.

Consulta: sala general i sala de reserva

Procedència: donació dels fills a la Biblioteca de Catalunya l’any 2009

ANTONI PLANÀS MARCA

Antoni Planàs. Top.: M 7037/81

 

JOSEP SOLER I SARDÀ (Vilafranca del Penedès, 1935)

Compositor, assagista
80è aniversari naixement

Considerat un dels autors vius més importants de la música contemporània a l’Estat, entre la seva obra ingent es compten 16 òperes, 7 simfonies, nombrosos concerts, oratoris, lieder i sonates.  Soler inicia els estudis amb Rosa Lara; posteriorment, a París estudia amb René Leibowitz, alhora que inicia les classes amb Cristòfor Taltabull fins a la mort d’aquest el 1964. Tots ells, així com els compositors capdavanters de la Segona Escola de Viena: Shoenberg i Berg, han influït en el seu estil intimista i reflexiu. També destaca per la seva tasca com a pedagog i és autor de nombrosos assaigs i de llibres  sobre diversos aspectes de la música. Membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi des de 1982, actualment és director honorífic del Conservatori Professional de Música de Badalona. Ha rebut nombrosos premis i ha completat la  seva activitat compositiva amb el conreu literari d’obres de caire filosòfic.

Documentació: partitures manuscrites i impreses pròpies i d'altres autors; quaderns; correspondència; monografies; programes de mà; enregistraments sonors i publicacions periòdiques.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari.

Consulta: sala general i sala de reserva

Procedència: donatiu de l’autor.

Al mes d’octubre d’aquest any la Biblioteca de Catalunya li ha dedicat una exposició a l’Espai Zero: Microcosmos Josep Soler.

JOSEP SOLER I SARDÀ

Josep Soler. Foto: Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles.

 

JORDI CERVELLÓ I GARRIGA (Barcelona, 1935)

Compositor i pedagog
80è aniversari

Jordi Cervelló estudià violí amb Joan Massià i composició amb Josep M. Roma. Va ampliar els estudis musicals a Milà, Siena i Salzburg. A causa d’un accident automobilístic abandonà la carrera de violinista el 1960 per dedicar-se a la composició i la pedagogia. Des d’una estètica independent, ha cercat un equilibri entre la tradició històrica i la sensibilitat musical contemporània. La seva obra abasta una àmplia gamma de gèneres: orquestra simfònica; orquestra de corda; música de càmera; per a cor; música a solo. Ha exercit de professor al Conservatori de Badalona del 1982 al 1996, és autor del tractat Principis fonamentals sobre la tècnica general del violí, i també ha exercit de crític musical. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi  i l'any 2010 el Premi Nacional de Música. 

Documentació: documentació personal, familiar i patrimonial; documentació professional; enregistraments sonors; escrits; col·laboracions periodístiques; retalls de premsa; programes de mà; publicacions periòdiques; diplomes i distincions; fotografies i cartells; fullets, correspondència i partitures manuscrites.

Accés a catàlegs i inventaris: catàleg en línia i inventari

Consulta: sala general i sala de reserva

Procedència: donatiu del compositor (2008)

Al novembre-desembre de 2014 la Biblioteca de Catalunya va organitzar una exposició  en homenatge a Jordi Cervelló: Jordi Cervelló : ànima i música

Blog de Jordi Cervelló: https://jordicervellogarriga.wordpress.com/

 

Cervelló_Rosa_def

Jordi Cervelló. Top.: Biblioteca de Catalunya. Fons Jordi Cervelló.

Victòria Casals

PRESENTACIÓ

Amb motiu del quart centenari de la publicació de la segona part del Quixot, la professora Isabel Maria Roger Miralles, de l’IES Mercè Rodoreda de L’Hospitalet de Llobregat ens proposa aquest apunt, amb l’objectiu d’observar com ha estat presentada la ciutat de Barcelona a les edicions il·lustrades del Quixot

 

LA CIUTAT COMTAL I  DON QUIXOT

Cervantes no va identificar en la seva obra cap espai emblemàtic de la ciutat llevat de la muntanya de Montjuïc, que adverteix de la presència d’un vaixell estranger (II, 63), i de la platja que s’ha de suposar prop de l’actual Barceloneta. Don Quixot s’enfronta en aquesta ciutat amb el seu veí, creient que és el cavaller de la Blanca Lluna, enfrontament que el retornarà definitivament al seu llogaret del qual s’ignora el nom. Tampoc se sap del cert com va embogir per decidir –a banda de voler imitar els cavallers de les seves lectures- fer tres sortides tan poc oportunes per a un home de gairebé cinquanta anys. A més, quan disposava d’uns veïns amb els quals feia petar la xerrada sobre el que més li agradava: la lectura. Fa pensar que l’acció estava entre les preferències vitals del protagonista.

L’il•lustrador de l’edició de Jolis (1755) presenta l’enfrontament en un marc força atapeït d’imatges de la ciutat però cap identificable

L’il·lustrador de l’edició de Jolis (1755) presenta l’enfrontament en un marc força atapeït d’imatges de la ciutat però cap identificable

L’edició de Joan Jolis (1755) mostra, en les seves petites il·lustracions, l’enfrontament entre els dos cavallers que realment són dos cavallers de ficció. El primer, don Quixot, ha decidit viure a l’aire lliure com si fos un cavaller. El segon és el seu veí i batxiller Sansón Carrasco que ja ha topat amb ell abans sota un altre nom: ‘El caballero de los Espejos o del Bosque’ (II, 14-15) però que ha estat derrotat per don Quixot. Aquesta acció augmentarà la seva autoestima com a cavaller, encara que es mostri sorprès per la semblança amb el seu veí. Els dos cavallers disfressats tenen funcions diferents: don Quixot vol ajudar els més febles i desvalguts i el seu veí retornar-lo per guarir la seva salut mental, i així morir en el seu llit on ho fan els cavallers. D’aquesta manera ho advertí Pedro Pérez, el capellà del seu poble, que passava en El Tirant lo blanc (I, 6). Ser un cavaller és un somni difícil, a començaments del segle XVII, però més ho és fer-se’n passar per un altre per guarir don Quixot. Així doncs, els seus objectius topen frontalment: un per idealista, l’altre per massa pragmàtic.

Tres visions semblants del mateix episodi: Vanderbank (1738), Carnicero (1780) i l’il•lustrador de l’edició de Tomàs Gorchs (1859)

Tres visions semblants del mateix episodi: Vanderbank (1738), Carnicero (1780) i l’il•lustrador de l’edició de Tomàs Gorchs (1859)

 

Les il·lustracions de l’enfrontament entre els dos cavallers són molt semblants des de l’edició de Vanderbank (1738) fins a la de Tomàs Gorchs (1859). Tampoc Antonio Carnicero (1780) hi afegeix massa novetats. Les imatges pretenen mostrar diferents vistes de la ciutat: una torre amb el mar al fons i, en alguna un o dos vaixells, uns cavallers que presencien l’enfrontament quan el protagonista ja jeu mig estabornit a terra. Això sí, al seu costat, inseparable, el seu escuder sembla demanar clemència, en la darrera il·lustració. En les tres il·lustracions, hi ha la blanca lluna en l’escut del cavaller que s’enfronta a don Quixot. La representació, en tres actituds diferents de la derrota, sempre se centra en els dos cavallers. És la imatge més reproduïda pels il·lustradors. Una edició única amb les il·lustracions del Quixot, realitzades per Lluís Pellicer (1880), presenta l’esdeveniment en plena acció en la qual un noi distret fuig per evitar ser envestit pels dos cavallers. Tampoc defuig aquesta escena de l’enfrontament Salvador Dalí, el qual amb el seu mestratge per plasmar imatges li dóna la sensació de desolació marcada amb una gran creu negra que gairebé n’ocupa tota la composició en l’edició de Joseph Foret (1957). Els tons pàl·lids que ha donat Dalí als dos cavallers no permeten la seva reproducció.

imatge_5

L’enfrontament segons Pellicer

imatge_6

Dalí mostra l’ànim del protagonista

 

LA REBUDA A LA CIUTAT

Barcelona és imaginada de forma diferent per Gustave Doré (1863), il·lustrador que a més residí a la Ciutat Comtal. És coneguda la seva reproducció de l’entrada i rebuda a la ciutat amb el rerefons de les torres de la basílica de Santa Maria del Mar. Aquest edifici és proper al Portal de Mar que travessen els dos personatges per entrar a  Barcelona. La imatge mostra una rebuda multitudinària pròpia d’un heroi, ara força conegut gràcies a la publicació de la Primera part de les seves aventures. Cervantes no deixa que el seu cavaller s’embadaleixi amb l’èxit. Un parell de nois entremaliats lliguen un grapat d’argelagues entre les cues de l’ase i el cavall i els provoca una caiguda. Doré, també, mostra a don Quixot guaitant la ciutat des d’un balcó d’un carrer principal. Podria ser el carrer Ample que en aquell moment era el més semblant a l’actual Passeig de Gràcia. Fins ara els balcons que havien aparegut eren els d’orient que amb l’aurora portaven la llum d’un nou dia (I,2 i II, 61).

imatge_7

 

EL COMIAT DE LA CIUTAT

Doré dibuixa un comiat que mostra absoluta desolació. L’heroi i el fidel escuder estan enmig d’una platja immensa que ocupa, gairebé, la part esquerra de la il·lustració sota un horitzó més alt del que caldria esperar per la seva proximitat. Sembla remarcar la incapacitat anímica vers els mar, que dies enrere havien admirat. En el cas de l’il·lustrador Ricardo Marín, en l’edició de Rodríguez Marín (1916), mostra en primer pla els dos personatges però el mar té una representació diferent. A més sembla que don Quixot mormola aquell: ¡Aquí fue Troya! […] ¡Aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse! (II, 66, 1054)1 que suposen el final de la seva vida de cavaller. Un feix de núvols, en les dues composicions, revelen l’ànim abatut del protagonista. Don Quixot s’acomiada entristit de l’única ciutat que l’ha homenatjat, però ell correspondrà amb un elogi famós: ‘en sitio y en belleza, única’ (II, 72, 1091), quan ja està molt allunyat de la ciutat i gairebé a la fi de la seva destinació.

imatge_8

Entristit s’acomiada de la ciutat, segons Ricardo Marín; esmaperdut el mostra Doré.

Entristit s’acomiada de la ciutat, segons Ricardo Marín; esmaperdut el mostra Doré

 

L’ÚNICA AVENTURA DE DEBÒ

Hi ha menys referències il·lustrades de la seva aventura en unes galeres (II, 63) on don Quixot viu la primera aventura real quan pateix l’atac d’un vaixell turc a la costa catalana, i que ha despertat força polèmica entre la crítica perquè l’heroi roman al marge dels fets. Malgrat tot, cal recordar que don Quixot no havia coincidit amb l’actitud dels poderosos que es creuen en el seu camí. Tampoc anava a ser massa diferent quan cerqués de primera mà l’experiència que després donarà a conèixer un altre polèmic episodi: el dels moriscos, i un altre veí de Sanxo Panza: Ricote i la seva filla Ana Félix. Ambdues imatges mostren el mateix episodi amb la diferència que Vanderbank recull el moment en el qual Ana Félix és identificada com a filla de Ricote.

imatge_10

Ricardo Marín recull una imatge més general

imatge_11

Vanderbank detalla la identificació d’Ana Félix

 

ROQUE GUINART: L’ÚNIC PERSONATGE HISTÒRIC

Hi ha poques referències il·lustrades de l’únic personatge històric que  apareix a les pàgines del Quixot, Roque Guinart (Perot Rocaguinarda) per qui el nostre heroi mostra una extremada simpatia: ‘no le faltara qué mirar y admirar en el modo de su vida’ (II, 61, 1018). Precisament el que manca als personatges poderosos és viure activament les seves vides. No li resta esveltesa, gentilesa i gallardia a la presentació del famós bandoler que ens ofereixen els fins gravats de Vanderbank (1738) en una de les edicions més acurades del Quixot del segle XVIII que va engrescar a la Real Academia a realitzar l’edició de 1780. 

imatge_12

Una imatge idealitzada per Vanderbank de Roque Guinart

 

DE LA NOVEL·LA PICARESCA A LA PASTORIL

El tractament de l’espai narratiu té relació amb la novel·la picaresca per haver desenvolupat els fets que don Quixot viu en aquest episodi barceloní, en un espai urbà més propi d’aquest gènere. En diverses ocasions pateix crítiques o és motiu de broma, com per exemple el rètol que li col·loquen a les espatlles durant la seva passejada per Barcelona, la vetllada a casa d’Antonio Moreno o els consells que li dóna un castellà. Tot plegat, no varia massa dels diferents ardits que Lázaro de Tormes viu amb els seus amos. Després de la derrota com a cavaller hi ha un petit intent de fugida al món pastoril o a la idíl·lica Arcàdia. També abans d’arribar a la Ciutat Comtal, don Quixot es topa amb una colla de joves que volen viure en una fingida Arcàdia. Un gran il·lustrador del Quixot com és Salvador Dalí (1957) ha sabut copsar el moment en el qual don Quixot amb una gla a la seva mà evoca aquella edat daurada. Una imatge amb la qual el nostre geni desplega tota mena de detalls d’aquella època en què: ‘Todo era paz, todo amistad, todo concordia’ (I, 11).

imatge_13

L’Arcàdia idealitzada en el discurs de l’Edat Daurada segons Dalí

DON QUIXOT, ICONA UNIVERSAL

Entre les edicions del segle XX és notable l’edició commemorativa del XXVè aniversari del Círculo de Lectores (1987) il·lustrada per Antonio Saura. En aquestes imatges  s’hi reflecteix més l’estat anímic o la relació entre els personatges que la ciutat. La il·lustració de Manolo Valdés, en la coberta de l’edició de Francisco Rico (2012), del Quixot transmet com s’ha difòs la imatge de l’heroi; reduïda a un genet, un cavall i una llança. Tot plegat mostra que no solament s’ha transformat en universal el Quixot sinó també la imatge de l’heroi.

imatge_14

imatge_15

 

DON QUIXOT I LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Gairebé no hi ha detalls de la seva estada a la famosa impremta: ‘Sucedió, pues, que yendo por una calle alzó los ojos don Quijote y vio escrito sobre una puerta, con letras muy grandes ‘Aquí se imprimen libros(I, 62, 1030). Actualment s’identifica amb la impremta que hi havia al carrer del Call sota la direcció de Sebastián de Cormellas que, com Cervantes, era originari d’Alcalà de Henares. Segurament el seu fill l’any 1638 va col·laborar en la restauració, després d’un incendi, de l’Hospital de la Santa Creu on -transformat en biblioteca- s’ubicaria una de les col·leccions més prestigioses i famoses de l’obra cervantina.

 

Isabel Maria Roger Miralles
Institut Mercè Rodoreda de L’Hospitalet de Llob.

 

NOTES

 

1Totes les citacions del Quixot estan extretes de l’edició de Francisco Rico. Entre parèntesis figura en números romans la Primera o Segona part, en aràbics el capítol i, quan la citació és textual, la pàgina. Aquesta edició presenta l’obra en un únic volum com volgué la primera edició de Barcelona en 1617.

 

 

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

El Quixot. Un heroi de paper, els papers d’un heroi. Barcelona: Biblioteca  de Catalunya, 2005.
Cervantes Saavedra, Miguel de. Vida y hechos del ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha. En Londres: por J. y R. Tonson, 1738.
Cervantes Saavedra, Miguel de. Vida y hechos del ingenioso cavallero D. Quixote de la Mancha. Barcelona: por Juan Jolis..., [1755].
Cervantes Saavedra, Miguel de. El Ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha. Nueva edición corregida por la Real Academia Española. En Madrid: por don Joaquin Ibarra, 1780.
Cervantes Saavedra, Miguel de. El Ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Barcelona: Impr. de Tomás Gorchs, 1859.
Cervantes Saavedra, Miguel de. L'Ingénieux hidalgo Don Quichotte de la Manche. Paris: Libr. de L. Hachette et Cie, 1863.
Cervantes Saavedra, Miguel de. El Ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Barcelona: Montaner y Simon, 1880-1883.
Cervantes Saavedra, Miguel de. El Ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Ed. crítica anotada por Francisco Rodríguez Marín. Madrid: Impr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1916-1917.
Cervantes Saavedra, Miguel de. Don Quichotte de la Manche : [pages choisies]. Paris: Joseph Foret, [1957].
Cervantes Saavedra, Miguel de. Don Quijote de la Mancha. Barcelona: Círculo de Lectores, 1987.
Cervantes Saavedra, Miguel de. Don Quijote de la Mancha. Ed. crítica anotada por Francisco Rico. Madrid: Santillana, 2012.
Lucía Megías, Jose Manuel. ‘Les mil cares d’un llibre il·lustrat’ en La Imatge del Quixot en el Món. Barcelona: Lunwerg, 2004.
Rico, Francisco. Tiempos del ‘Quijote’. Barcelona: El Acantilado, 2012.
Riquer, Martí de. Para leer a Cervantes. Barcelona: El Acantilado, 2003.