Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30 31        

Etiquetes



El Blog de la BC

En un any que es commemora la figura de Ramon Llull és oportú dedicar l’atenció a figures relacionades amb el gran mestre medieval, per bé que el personatge triat —Nicolau Eimeric— fou un detractor furibund de les tesis del lul·lisme.

Nascut a Girona entre 1316 i 1320, ingressà a l’orde dels dominics, i el 1356, després d’haver completat els seus estudis a Tolosa de Llenguadoc i París, amb el títol de doctor en teologia, fou nomenat pel papa Innocenci VI inquisidor general de la Corona d’Aragó. Eimeric es caracteritza pel seu zel desfermat perseguint heretges, entre els quals inclou els seguidors de Ramon Llull, cosa que provocarà l’hostilitat del rei Pere, el Cerimoniós, també per la intromissió del dominic en casos de jurisdicció reial, i pel seu caràcter agressiu, tossut i inflexible, reconegut pels historiadors[1].

Les fortes disputes entre l’inquisidor i el rei s’agreujaren progressivament. El 1360 fou suspès del seu càrrec per intervenció reial, tot i que el recuperaria el 1365. Deu anys després fou desterrat del regne, i Eimeric es va refugiar a la cort pontifícia d’Avinyó, ben rebut pel papa. El 1381 tornà a Catalunya, i dos anys més tard, a causa d’una nova topada, Pere, el Cerimoniós, ordenà que fos negat al Ter, pena que no s’acomplí per intercessió de la reina Sibil·la de Fortià.

Mort el sobirà (1387), el successor Joan I va començar el regnat afavorint l’inquisidor i acceptant la condemna del lul·lisme, però més endavant canvia completament de parer, fruit de la duresa del dominic gironí en la persecució de grups lul·listes, que suscita l’oposició decidida de les ciutats de València i Barcelona. Eimeric va haver de viure altre cop a Avinyó, a l’empara del pontífex. Tornà a Catalunya, difunt Joan I, el 1396, però ara ja, sense les antigues atribucions, reclòs al convent dominic de Girona, on morí el 1399.

A banda de la seva activitat inquisitorial, va escriure diversos tractats, entre els que destaca el Directorium inquisitorium, un complet manual teòric i pràctic per als inquisidors, vigent fins a la fi d’aquesta institució. En la producció d’Eimeric tenen importància els textos antilul·listes, com ara el Tractatus contra doctrina Raymundi Lulii, i el Dialogus contra lullistas[2].

Directorium inquisitorium. Barcelona: J. Luschner: D. de Deça, 1503 (Biblioteca de Catalunya, TOP: 5-VI-27)

Directorium inquisitorium. Barcelona: J. Luschner: D. de Deça, 1503 (Biblioteca de Catalunya, TOP: 5-VI-27)

Diversos estudiosos han explicat l’oposició ferotge d’Eimeric a les doctrines de Ramon Llull, per criteris allunyats de l’ortodòxia doctrinal. Segons Manuel de Montoliu[3], l’animadversió del dominic deriva de l’antagonisme durant aquells segles entre els dos ordes mendicants més destacats. Les picabaralles intel·lectuals entre franciscans i dominics eren freqüents, i Llull s’adscriu als primers perquè era terciari franciscà. Així doncs, era l’enemic a batre per part de l’inquisidor dominic.

D’altra banda, Josep Amengual Batle, autor de Ramon Llull, sanctus martyr mallorquí, la reivindicació de Benet XIV, proposa una altra explicació: “En el fons, el problema d’Eimeric amb Llull va més enllà de les qüestions de doctrina. No podia tolerar que un home laic, que no era frare ni prevere, que no havia estudiat a la universitat, pogués donar lliçons de teologia a ningú i pogués ser una figura important dins la institució eclesiàstica.”[4]

Sigui pels motius que sigui, la persecució d’Eimeric fou acarnissada i enganyosa. Segons l’estudi de Josep Perarnau, els articles de l’obra lul·liana condemnats per Eimeric són reelaboracions de l’inquisidor, que “mai no són textuals i més d’una vegada són contràries a les indicacions explícites de Llull[5]”. Durant centúries, l’activitat tergiversadora d’Eimeric va projectar una ombra de sospita de la figura del prohom mallorquí. Afortunadament, aquesta malfiança ha quedat enrere i fins i tot el seu procés de canonització, diversos cops aturat al llarg dels segles, sembla que avança decididament en l’actualitat.

Eduard Botanch Albó
Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya

 

 1. Brugada i Gutiérrez-Ravé, Josep. Nicolau Eimeric (1320-1399) i la polèmica inquisitorial. Barcelona: Rafael Dalmau, 1998, p. 39-42  

 2. Eimeric, Nicolau. Diàleg contra els lul·listes. Traducció de Jaume de Puig. Barcelona: Quadens Crema, 2002

 3. Montoliu, Manuel de. Ramon Llull i Arnau de Vilanova. Barcelona: Alpha, 1958, p.110-111

 4. Pons, Pere Antoni. “Els boicots de la Inquisició a Ramon Llull”, Ara Balears. Palma de Mallorca, 1 nov. 2014. http://www.arabalears.cat/cultura/boicots-Inquisicio-Ramon-Llull_0_1240676126.html

 5. Perarnau i Espelt, Josep. De Ramon Llull a Nicolau Eimeric : els fragments de l’Ars amativa de Llull en còpia autògrafa de l’inquisidor Eimeric integrats en les cent tesis antilul·lianes del seu Directorium Inquisitorum. Barcelona : Ciutat de Mallorca, 1997, p.  127

Si en un concurs ens demanessis «per vint-i-cinc pessetes, noms de setmanaris de successos», molts de nosaltres començaríem dient «El caso». Aquest famosíssim setmanari, publicat a Madrid i Almeria entre maig de 1952 i setembre de 1997, es va caracteritzar per descriure amb tot luxe de detall —i a vegades amb un to una mica escabrós— els episodis més tràgics de la postguerra espanyola.

Segons el DIEC, la paraula «succés» —ho trobem a altres llengües— pot tenir també l’accepció de «resultat bo, feliç, d’alguna cosa», fruit de la seva etimologia.

Fa un temps, però, en aquest mateix espai, us vam parlar dels desastres naturals, un bon testimoni d’altra mena de successos, gens «exitosos». Avui farem un repàs a altres tipus de «casos», també de resultats sinistres i funestos i que sovint semblen fregar l’humor negre.

Si busquem al catàleg de la Biblioteca de Catalunya, descobrim que, malauradament, de terribles successos n’hi ha hagut sempre. A la col·lecció de romanços i Fullets Bonsoms hi trobem bons exemples que mostren la morbositat d’algun cas: Verdadera relacion y curioso romance, que declara la vida y atrocidades de una valiente muger llamada Fenix la qual dió cruel muerte al mismo que matò su amante, y despues se hizo capitan de vandoleros : Dase cuenta del dichoso fin que tuvo: con lo demás que verá el curioso. Sucedio este presente año, Terrible pas sotseit devès las dêu de la nit el dia 10 de mars de 1896 en el carré de Jaume II (Bastaixos) ahou per jelosia s'homo fé trossos es cap de sa seua dona, emb una massa, de cuyas resultas morí á sas pocas horas á l'hospital, sense havé pogut parlá : 1a part o Primera parte en que se da cuenta y declara una prision , que ha hecho la Santa Inquisicion en la corte de Madrid, de tres hombres y dos mugeres por aver dado muerte à doce personas hallandose unas en sal ... como se descubrió por un cavallero maltès, que querian executar lo mismo con èl ...

Ro_1709

Ro 1709

Així mateix hi ha publicacions que, amb més o menys regularitat, es dediquen a descriure exclusivament aquests tipus de fets. La Cherinola: en lengua catalana significa: raunió de lladres ó rufians, Los sucesos de Barcelona o El Duende: semanario cosmopolita de sucesos emocionantes, narraciones interesantes, curiosidades y aventuras plasmen aquestes alteracions de la vida quotidiana, que moltes vegades semblen tretes de moderns reality shows.

 

Sucesos_de Barcelona

Los Sucesos de Barcelona, año I, núm. 1, 29 de agost de 1923

Si bé els grans avenços tècnics encara no han arribat i, per tant, els transoceànics accidents aeris no s’han produït, la majoria de terribles esdeveniments no disten gaire dels que encapçalen els actuals telenotícies: accidents de tren, robatoris, assassinats, violacions, tràfic de dones, narcotràfic... La constatació que els fets extraordinaris i els seus actors no són gaire diferents dels d’avui en dia ens fan pensar que la condició humana és eterna.

Una curiositat, en canvi, és l’abast geogràfic d’aquestes publicacions. A Los sucesos mundiales podem verificar que aquest món de finals del XIX i començaments del segle passat no era tan globalitzat com l’actual. Les més importants agències ja estan creades (France-Presse, Reuters), però costa trobar notícies d’àmbit internacional

Sucesos_mundiales_1

Los Sucesos mundiales, año I, núm. 2   

Sucesos_mundiales_2

Los Sucesos mundiales, año I, núm. 1

 

 

Una altra font important són el diaris generals com La Publicidad, La Veu de Catalunya, El Correo catalán o el Diario de Barcelona, que també recullen les tragèdies del moment.

publicitat1 copia

    

          La Publicidad, 1 d’octubre de 1896 

veu2

La Veu de Catalunya, 1 de juliol de 1912

Hem d’esperar uns anys per trobar un apartat dedicat només als successos en les publicacions diàries, encara que, com acabem de veure, des de ben antic se’n publiquen. El nostre desig fóra veure desaparèixer aquesta secció de la premsa per manca de contingut.

 

Marta Riera

SAIOD