Els papers de la Societat Pírica ingressen a la Biblioteca de Catalunya la primavera del 2011 com a part integrant del conjunt documental Alòs-Moner, donat pels germans Alòs-Moner i Vila.

Aquesta entitat fou una acadèmia i societat aristocràtica catalana que, tal i com s’esmenta en el seu Reglament de 1847, es feia anomenar “Lluentíssima Societat Pírico-billardesco-gastronómico-gimnàstico-gaseosa” i neix amb l’objectiu de: “… promoure lo divertiment y recreo dels socios…” (Ms. 9387/1). Els papers de la Societat  permeten fer un seguiment de la seva activitat des dels seus inicis el 1843 fins a  la dècada dels cinquanta, període durant el qual funcionà amb més o menys intensitat, i són una aportació no només curiosa, sinó particularment important per a la història de la literatura catalana del segle XIX.

Des de mitjans del segle XIX, eren habituals les tertúlies i reunions privades, algunes reduïdes a un cercle de familiars i amistats, i d’altres amb caràcter semipúblic, com ara la Reunió familiar del mestre de cases Josep Cuyàs (1865-1877). Aquestes reunions s’organitzaven al voltant d’un grup de gent escollida que sovint feien representacions teatrals, bé sessions de teatre d’ombres (és el cas de la Societat Senzilla de Nevas al carrer Canuda, 1869), o bé de teatre humorístic amb els membres de la societat o tertúlia com a actors (com és el cas de la Pírica). Moltes d’aquestes entitats utilitzaven revistes com a mitjà d’expressió, difusió o reclam per fer publicitat de les seves actuacions.

La Pírica estava formada per membres de diverses famílies de la petita noblesa catalana, algunes emparentades entre si, i integrades per eclesiàstics, nobles, militars o juristes; entre aquestes trobem les famílies Dou, Alòs, Magarola, Ferran, Sentmenat, Ponsich, Delàs i Senillosa. La BC conserva documentació d’alguns dels seus membres:  Ferran de Sagarra i els Magarola, el fons dels quals conté documentació patrimonial i correspondència de la família i la seva vinculació i emparentament amb els Sentmenat, i ben evidentment els Dou i els Alòs.

El fons de la Societat Pírica és una gran troballa que destaca, d’entrada, per les peculiaritats i formes estrictes del seu funcionament i pel seu codi tancat. També sorprèn pel context que els envolta, per les figures que en formen part, per la seva prolixitat, així com per l’escenografia. L’entramat de noms de les colles, de càrrecs –com el de Mestre, per exemple –, i la denominació dels mesos de l’any imitant la cronologia instituïda per la Revolució Francesca (Ms.9390/1): Nevat (gener), Febrós (febrer), Bufador (març), Mullat (abril), etc, fan que la lectura i estudi dels documents, fins que hom no s’habitua a les denominacions i a situar-se i identificar-ne els protagonistes, sigui més lenta. Fins i tot tenien un “Mestre higiènic” que actuava com a metge, i van crear una ordre de cavalleria anomenada de La Concòrdia que queda establerta als estatuts (Ms. 9387/1).

Tota la documentació generada està escrita en català, i se’n poden diferenciar tres grans blocs:

I) Documentació de gestió i vida interna de la societat: relacions entre els seus membres, queixes, propostes, activitats lúdiques, decrets i correspondència…

 Documentació de constitució

Documentació comptable, notarial i jurídica

Activitat de la Societat

II) Literatura de marcat caràcter humoristico-satíric:

L’obra de creació és molt diversa;  inclou deu títols de  revistes satíriques inèdites (cal destacar “La Gateta” amb il·lustracions satirico-còmiques), i fins a vint-i-sis obres de teatre (per exemple, “Los lluents mirats de perfil” de Francesc de Dou i “Amors i asañas del Gran Arlequí”, de Ferran de Sagarra i de Llinàs). 

Una peça que ressalta és un àlbum romàntic amb poemes, retrats, dibuixos i pintures en el qual podem trobar la representació gràfica dels múltiples actes que celebraven:

A més d’aquest àlbum poètic, hi ha un gran nombre de poemes solts:  l’”Himne per la inauguració del Teatro Pirich”, “La Pyrica: poema historich en cants” dedicat al president de la Societat, Mestre Bolitx [Joaquim de Dou], (Ms. 9394/2), i altres. Hi ha també apunts per a una petita història de la Societat que emmarca i dóna context a la resta de documentació.

III) Accessoris: objectes, vestimenta i insígnies com l’arlequí, bandes, anells i medalles que utilitzaven en les seves sessions privades, així com també pintures i dibuixos per a servir de  decorats. 

Un article d’Albert Rossich publicat recentment fa una aproximació més exhaustiva al conjunt material: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/revistes/l_avenc/391/Focus/Els-papers-de-la-Societat-Pirica-una-troballa-il-luminadora .

El fons de la Societat Pírica, així com altra documentació donada per la família Alòs-Moner , es troba disponible a través del catàleg de la Biblioteca de Catalunya, i es pot consultar a la sala de Reserva:

------

Bibliografia

Lluís Bonada, “Surt a la llum l’exuberant producció literària de la Pírica, societat aristòcrata barcelonina del XIX” dins El Temps, 55 (25 juny 2013).

Josep A. Martín, El teatre de titelles a Catalunya: aproximació i diccionari històric.Barcelona: Publicació de l’Abadia de Montserrat, 1998 (Biblioteca de Serra d’Or; 197), p. 155-156

La Pírica o Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa; selecció, textos i maquetació de Néstor Bogajo. Barcelona, autoedició,  3 d’octubre de 2013.

Albert Rossich, “Els papers de la Societat Pírica: una troballa il·luminadora” dins L’Avenç, 391 (juny 2013).

Anna Nicolau
Secció de Manuscrits 

Enguany fa 700 anys del naixement de Giovanni Boccaccio (1313-1375). La seva obra mestra, Decameron (o llibre de les deu jornades) es va traduir al català a Sant Cugat del Vallès l’any 1429, i el manuscrit Ms. 1716 es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Fou escrit sobre paper, per dues mans, en lletra gòtica rodona. Hi ha caplletres filigranades en vermell i blau, alternativament, menys a la part que correspon a la segona mà, on han quedat en blanc els espais que els eren destinats. Té una enquadernació renaixentista, en pell marró amb motius geomètrics d’estil mudèjar.

Abans d’arribar a la BC va passar per força mans i biblioteques rellevants. Va ingressar a principis del segle XX provinent de la col·lecció Bonsoms. Al seu darrer propietari, Isidre Bonsoms, sembla que li arribà a través dels hereus de la biblioteca de Miquel Victorià Amer, que al seu torn l'hauria adquirit a un diplomàtic del consolat francès. Segons Massó i Torrents, havia pertangut a la família Sánchez Muñoz. El mateix Massó i Carles Riba afirmen que possiblement va pertànyer a la biblioteca del papa Benet XIII.

L’obra original comprèn cent contes, organitzats en deu jornades, explicats per set noies i tres nois que fugen de la pesta a Florència i es refugien als afores de la ciutat. Cadascú explica un conte cada dia, sobre un tema pactat: la sort, les penes d’amor, l’enginy, la virtut... Aquest és el pretext per oferir-nos una àmplia i rigorosa documentació sobre la societat i els costums d’una època. És una gran summa, una comèdia de la vida humana, amb les seves grandeses i les seves vileses, presentada a través de situacions que van del sublim al còmic.

I qui va traduir al català aquesta obra d’art de la literatura medieval? Al colofó del manuscrit català només se’ns indica que fou acabat el dimarts 5 d’abril de 1429 al monestir de Sant Cugat del Vallès. La crítica textual ens diu que es perceben dues mans: dos copistes però un sol traductor. Lola Badia subratlla que la traducció, tot i no ser del tot correcta, té una gran musicalitat: “la prosa llisca amb una perfecta sonoritat catalana.” I per a Massó i Torrents “el veritable encís d’aquesta traducció està en la seva fluència i en la seva facilitat. No s’hi sent el més petit esforç, l’estil és sempre senzill, la llengua és sempre bona, la frase ben catalana, el període arrodonit.”

Ara bé, més que una traducció, es tracta d’una interpretació i adaptació, tant pel que fa a detalls externs com interns del text. N’és un bon exemple la substitució de les balades italianes que tancaven cada jornada per cançons catalanes corrents a l’època.  

La primera descripció formal i de contingut la trobem a la tesi doctoral de la hispanista americana, Caroline Brown Bourland, l’any 1905. Al 1910, apareix la primera edició i transcripció del manuscrit, de la mà de Jaume Massó i Torrents, editada per la Hispanic Society of America i impresa a Barcelona a la tipografia l’Avenç. La segona edició, amb un pròleg de Carles Riba, va sortir el 1926 a la col·lecció Els nostres clàssics.

El manuscrit original s’ha pogut veure en comptades exposicions a Catalunya. La darrera vegada que ha sortit de la BC va ser per ser mostrat a la Fira del Llibre de Frankfurt l’any 2007 “La cultura catalana: singular i universal”.

El Decameró era a la llista dels Index librorum prohibitorum. Però la seva lectura, tal com assegurava Ramon Miquel i Planas, “en un exemplar de paper de fil de la edició catalana, ben bé val el perill d’una estada més o menys llarga al purgatori.”

Lourdes Martin
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

“La ciencia pedagògica reclama que s’instruheixi als noys en la llengua que coneixen”.
Patronat de la Ensenyansa catalana: llista general d'associats

El 20 d’octubre del 1912 se celebrà a Tarragona la darrera assemblea d’Unió Catalanista, on es prengué la decisió de refundar l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

L’Associació fou una entitat privada, fundada el 22 de desembre de 1898 per Francesc Flos i Calcat, en el marc de la Unió Catalanista. El seu objectiu era fomentar l’ensenyament en català i el desenvolupament de l’escola catalana. Entre 1899 i 1912, tot i que va anar funcionant, tenia pocs socis i el seu creixement era molt lent. No fou fins al 1912 que hom decidí donar-li un nou impuls.

Des de finals del segle XIX havien anat sorgint iniciatives i projectes per constituir escoles adaptades a les necessitats del país, tant pel que fa a la llengua com per les matèries que s’hi impartien. Una d’aquestes iniciatives fou el Patronat de la Ensenyansa Catalana, fundat el 1887, precursor de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Entre 1897 i 1914 el Patronat va recollir un bon nombre de signatures que demanaven l’ensenyament en català. L’àlbum de signatures, il·lustrat pel cal·lígraf Flos fou lliurat el 26 de maig de 1914 a Prat de la Riba, per a ser arxivat a l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les signatures destaquen personalitats catalanes de tots els àmbits, com Rubió i Ors, Jacint Verdaguer, Marià Aguiló, Narcís Oller, Antoni Bulbena, Francesc Carreras Candi, Bonaventura Bassegoda, Lluís Millet, Lluís Domènech i Muntaner, etc.

Entre les tasques que desenvolupà l’Associació al llarg de la seva història destaquen la concessió de beques, les subvencions a iniciatives a favor de la llengua catalana, l’organització de colònies escolars, la creació de concursos escolars de llengua catalana, de geografia i història de Catalunya; la creació de biblioteques escolars, etc. Potser la seva obra més rellevant va ser l’edició de llibres escolars catalans i la millora del material docent. Entre les seves publicacions destaquen: Geografia elemental de Catalunya, de Pere Blasi, Història de Catalunya: primeres lectures, de Ferran Soldevila; Introducció a la gramàtica, d’Alexandre Galí; Lliçons d’aritmètica de Concepció Vandellòs; Lliçons de gramàtica d’Alexandre Galí; Sil·labari català de Pau Romeva, Cartipàs català: mètode d’escriptura vertical, també de Pau Romeva amb dibuixos de Josep Obiols, etc.

La Biblioteca conserva entre els seus fons, a més de les diferents edicions dels llibres de text i altres publicacions de l’Associació, un seguit de documents que permeten seguir la seva història i evolució.

Entre els documents destacaríem, pel que tenen de peces úniques, els dibuixos originals que Josep Obiols va fer per a l’obra Lectures d’infants, de Maria Assumpció Pascual, en ploma i tinta xinesa; i l’àlbum de signatures descrit més amunt. Ambdues peces van ser donades a la Biblioteca per l’Institut d’Estudis Catalans.

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

El 27 de setembre de 1862 moria a Barcelona Bonaventura Carles Aribau, un home polifacètic. De formació essencialment tècnica, i molt interessat pels avenços científics, treballà per a diferents entitats privades abans de dedicar-se a l’administració pública de l’estat, on adquirí fama de competència i d’honestedat. Al llarg de la seva vida, Aribau alternà els diferents càrrecs professionals amb una abundosa activitat periodística i literària: i és precisament per aquesta faceta que el recordem encara avui.

Aribau havia conreat des de jove la poesia, majoritàriament de circumstàncies i en castellà. A finals de 1832, mentre treballava a Madrid com a secretari del banquer i empresari Gaspar de Remisa, se li demanà que participés en un recull poètic que s’havia d’oferir al seu patró el dia de Reis; el seu poema havia de ser escrit en català. Aribau compongué una peça d’un romanticisme abrandat, plena d’enyor per la terra nadiua i per la seva llengua -que volia enllaçar amb la dels antics trobadors-, i que començava “Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau...”. Havia nascut La pàtria.

Aribau envià el poema a un bon company, l’arquitecte i dramaturg Francesc Renart i Arús, més entès que ell en “lletres” catalanes, per tal que hi fes les esmenes que considerés necessàries. Li demanava igualment que el fes estampar pel seu comú amic Antoni Bergnes de las Casas, ja que la seva intenció, sens dubte, era oferir el poema bellament imprès, en un d’aquells magnífics fulls orlats característics de la impremta vuitcentista. No s’ha conservat cap còpia d’aquesta impressió, però sí l’original manuscrit amb les esmenes de Renart, juntament amb la carta en què Aribau remetia l’obra al seu col·lega. L’autògraf ingressà a la Biblioteca per donatiu de la família Conill-Montobbio, que el 1923 lliurava a la Biblioteca de Catalunya el fons dels seus avantpassats, els Renart. Alguns anys més tard hi entrarien un conjunt de cartes adreçades a Ignasi Santponts sobre un projecte de traducció de Walter Scott, i en els anys setanta la correspondència amb un altre dels seus amics i valedors, Fèlix Torres Amat.

La primera edició coneguda de La Pàtria fou la del periòdic El Vapor del 24 d’agost de 1833, i la segona la de Fèlix Torres Amat a les seves Memorias el 1836; a partir d’aquí el poema fou reprès en diverses ocasions al llarg del segle XIX, amb un èxit sempre creixent. El poema –que Rubió i Ors cità el 1839 com a “Oda a la pàtria”, nom amb què va ser conegut habitualment–ha estat considerat per molts, des d’aleshores, com l’iniciador de la Renaixença literària catalana. Poc es pensava Aribau, quan el va escriure, la glòria que li duria aquell breu encàrrec...

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits

Actualment, l’estat de conservació de les Homilies d’Organyà és òptim, malgrat la seva feblesa i la seva fragilitat.

Els vuit folis de pergamí estan protegits per una enquadernació també de pergamí molt senzilla, de començaments del segle XX, i aquesta per una solapa de paper neutre. Es guarda dins d’una capsa de cartró de preservació amb unes obertures que permeten l’entrada d’aire per mantenir hidratat el suport. Aquesta capsa està desada dins dels compactes del dipòsit de Reserva i la seva consulta està restringida del tot. Les condicions ambientals són de 22ºC de temperatura i del 50% d’humitat relativa de manera constant.

Aquesta situació actual de preservació no té res a veure amb el que possiblement va patir aquest primer document en llengua catalana al llarg dels temps. El seu viatge - des de la seva creació a la col·legiata de Santa Maria d’Organyà a finals del segle XII o inicis del XIII, fins arribar a Barcelona a començaments del segle XX- i l’anàlisi del suport pergamí i de la tinta - com a elements que condicionen l’estat de conservació - ens permetran entendre algunes de les màcules que pateix el document.

1.- Els llocs d’estada

Si analitzem els llocs d’estada deduïm unes condicions ambientals determinades:

- L’entorn natural dels Pirineus: fred i neu a l’hivern, calor i sequera a l’estiu. Aquests canvis devien afectar l’estabilitat del pergamí provocant rigidesa i fragmentació per ressecament a l’estiu, i taques d’humitat amb esvaïment de l’escriptura i arrugues o plecs a l’hivern. La col·locació en lleixes de fusta als arxius o a la biblioteca de la col·legiata, o a la rectoria, devia produir el desgast del suport per fregament i petits esquinços. Probablement, la presència d’insectes i ratolins va causar taques i brutícia. I l’ús, possiblement quotidià, devia provocar taques de greix, fragmentació i mutilacions.

- Un cop feta la descoberta i la recuperació, el pergamí passà a Barcelona, al Museu del Parc de la Ciutadella (1907), situat en un jardí d’una ciutat vora mar amb hiverns temperats i estius calorosos, amb la presència constant de la humitat. Aquest canvi brusc de les condicions ambientals potser va tornar a afectar l’estabilitat del pergamí, produint menys rigidesa i més flexibilitat,  l’aparició d’arrugues o plecs, el reforçament de les taques d’humitat i l’esvaïment de l’escriptura, fins que es va adaptar a les noves condicions ambientals. Possiblement és quan se li fa la primera restauració important i l’enquadernació actual.

- L’any 1913 les Homilies arriben a la Biblioteca de Catalunya (ubicada al Palau de la Generalitat fins al 1940) on no van tenir unes condicions excepcionals de conservació. Quan la BC es trasllada a l’antic Hospital de la Santa Creu al carrer del Carme, el seu emmagatzematge i la seva conservació a partir d’aleshores van ser molt curosos. El seu estat actual és estable dins de la seva fragilitat.

2.- El suport

El suport pergamí també ha afectat l’estat de conservació. Així, quan els estudiosos ens descriuen el document com a:

"quadern de pergamí de tres fulles doblades per meitat o sis folis, mes un bifoli extern del “quadernet” actuals folis 1 i 8. Finalment 8 folis = quadernet format per quatre bifolis de pergamí gruixut i ordinari. Sense relligadura per ser un còdex d’us."

Hem d’entendre que el pergamí gruixut -de poca qualitat- ha estat el que li ha permès perdurar al llarg dels segles. L’ús d’un pergamí gruixut podria tenir diverses explicacions: d’una banda el còdex havia de ser resistent per a una manipulació continuada, de l’altra, la dificultat d’accedir a productes de més qualitat, o simplement les condicions pecuniàries de la zona.  

Sigui el que sigui, aquest pergamí gruixut fragmentat i mutilat ha resistit el pas del temps i totes les inclemències possibles fins arribar a nosaltres. El més probable és que si hagués estat un pergamí més prim i/o de més qualitat no hauria arribat al segle XX, ni s’hauria descobert.

Dels vuit folis, el núm. 1 era i és el més malmès: està mutilat, fet que ha impedit la transcripció de l’escriptura i només s’ha pogut transcriure mitja plana del revers. A més, té unes ratlles verticals antigues, però possiblement posteriors a la seva creació, que encara dificulten més la lectura.

El pergamí té altres agressions: unes de naturals del mateix pergamí i la seva elaboració, com és el forat del foli 8; i d’altres, fruit de la manipulació, com són les pautes fetes amb punxó amb senyals palpables del ratllat per fer-ne l’escriptura posterior en tots els folis.

3.- Escriptura:
Les Homilies estan escrites en tinta negra i les caplletres i les majúscules apareixen en tinta vermella. Aquestes tintes, especialment la vermella, s’han esvaït per la humitat, bàsicament a la part superior del foli fins arribar a fer desaparèixer les lletres. En canvi, la tinta no ha afectat el pergamí.

A part de l’escriptura inicial, als marges d’alguns folis hi ha anotacions o signes en tinta, possiblement posteriors, que tampoc han alterat el pergamí. També es detecta una possible primera paginació en tinta, que els estudiosos atribueixen a Miret i Sans, a l’angle superior de cada foli i a aquesta paginació cal afegir la feta en llapis, més moderna, a l’angle dret del recto de cada foli.

Un cop analitzats els tres factors que podien i poden alterar l’estat de conservació de les Homilies d’Organyà, és pot dir que si es mantenen les condicions actuals d’emmagatzematge, si la manipulació es la més curosa possible, i si la consulta de l’original continua restringida del tot, el primer document en llengua catalana té garantida l’eternitat terrenal.

Elvira Permanyer i Sert
Servei d'Emmagatzemament, Preservació i Conservació

De la mateixa manera que en el segle XVI es va concedir a l’Hospital de la Santa Creu un privilegi de monopoli de la representació de comèdies, Ferran VII d'Espanya va concedir el 1827 a la Casa de Caritat de Barcelona la facultat de construir una plaça de toros que proporcionés recursos als asilats. No es va poder edificar fins a l’any 1834, al barri de la Barceloneta. Aquesta plaça de toros, anomenada “el Torin”, era construïda en bona part amb fusta i tenia capacitat per a 12.000 persones. El juliol de l’any 1835, a causa de la mansuetud dels toros, va ser l’escenari d’un gran aldarull popular que va acabar amb una crema de convents i l’assassinat de deu frares, per la qual cosa la plaça va ser clausurada durant 15 anys. Com deia la cançó popular:

«El día de Sant Jaume
 de l´any trenta-cinc
va haver-hi bullanga
dintre del Torin.
Van sortir sis toros
que van ser dolents.
Això va ser causa
de cremar els convents»

El Torin de la Barceloneta, un cop reobert, va funcionar fins a l’any 1923 i fou finalment enderrocat el 1946.

A partir de l'any 1900 es van iniciar els treballs de construcció d’una nova plaça a la Gran Via, vora la Plaça d’Espanya, amb plànols de Font i Carreras, que seria anomenada “Les Arenes” i que fou inaugurada el 29 de juny del mateix any.  Es va construir seguint l' estil mudèjar, amb un diàmetre de 52 m. i amb una cabuda per a 16.000 persones. S’hi van celebrar curses de braus fins a l’any 1977. Recentment s’ha convertit en un centre comercial.

L’any 1913 els empresaris de "Les Arenes" van decidir edificar una altra plaça, en uns terrenys de la mateixa Gran Via, vora el carrer de Marina. Allà es va aixecar la que seria denominada “Plaça del Sport”, capaç per a 11.000 persones i d’una sola planta, que es va inaugurar el 1914. Posteriorment, ampliant la “Plaça del Sport”, es va construir la que seria anomenada “Monumental”, amb plànols de Domènec Sugranyes i Gras. Tenia 50 metres de diàmetre i va ser inaugurada el 27 de febrer de 1916 amb els millors matadors del moment: Gómez Ortega Gallito, Francisco Posada i Julián Sainz Saleri II, i bous de Benjumea.

A l’Arxiu de la Biblioteca de Catalunya es conserven els documents administratius de les tres places de toros de Barcelona, entre els anys 1916 i 1919, amb una col·lecció de cartells originals i els detalls de les curses de braus, “novillades” i altres espectacles que s’hi feien. Consta de 263 lligalls i una carpeta amb 225 cartells.  

Diuen que les tres places de Barcelona van atreure els toreros més famosos. Alguns, però, hi van deixar la vida, com Rafael Navarro, “Navarrito” que moriria a l’Hospital de la Santa Creu d’una cornada que va rebre el 25 de maig de 1919 a Les Arenes. O Ezequiel Garcia Briones, picador que va morir a la plaça del Torín el juny de 1919.

A més de curses de braus, també s’hi feien altres espectacles còmics, científics o esportius. En el segle XIX, el Torin fou escenari de diversos enlairament de globus aerostàtics, alguns dels quals acabaren en tragèdia. A la plaça Monumental es va celebrar el famós combat de boxa que va enfrontar el poeta boxejador Arthur Cravan i el campió mundial, Jack Johnson, el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, de 1916. El premi era de 50.000 pessetes, una quantitat excepcional a l’època (vegeu il·lustració). Cravan va quedar K.O. al sisè assalt. I diuen que va arribar tan lluny perquè Johnson, clarament superior, havia cobrat un extra per fer durar el matx. 

Reis Fontanals
Arxiu Biblioteca de Catalunya

Ara fa tot just un mes, el dia de sant Jordi, sortia a la llum pública un nou catàleg en línia de manuscrits, Manuscrits catalans de l'edat moderna –conegut també per la seva sigla, MCEM-.

Promogut i hostatjat per l’Institut d’Estudis Catalans, MCEM és la posada en línia d’un projecte d’investigació centrat en la descripció de manuscrits de l’època moderna, des de l’aparició de la impremta en terres catalanes, el 1474, i fins al segle XVIII.  Iniciat el 1995 sota la direcció d’Eulàlia Duran, els resultats d’aquest projecte van ser publicats entre 1998 i 2006 en forma de sis volums amb el títol Repertori de Manuscrits Catalans; aquest nom reprenia el d’un projecte anterior, dirigit per Pere Bohigas, i centrat sobretot en els manuscrits medievals. La publicació estava dividida en dues sèries, una centrada en el Renaixement (1474-1620) i una altra en el període barroc (1620-1714), unides en el catàleg en línia actual.

MCEM recull manuscrits relacionats amb diferents àmbits de la història de la cultura catalana   -literatura, història, dret, ciències, filosofia, teologia...-  escrits a Catalunya o per autors catalans en qualsevol de les llengües utilitzades a la Catalunya moderna, tot i que majoritàriament estiguin escrits en català, castellà i llatí. Les notícies ofereixen una descripció física i de contingut molt completa, notes sobre la història del volum i abundosa bibliografia, a banda, ben evidentment,  de les dades essencials per identificar el manuscrit –ciutat, biblioteca o arxiu on es conserva i signatura topogràfica-.

Per elaborar-la els seus col·laboradors, coordinats per Maria Toldrà, han recorregut i recorren les biblioteques de tot Catalunya. La Biblioteca de Catalunya s’hi veu particularment ben representada: de les gairebé 1600 notícies presents actualment dins el catàleg, una quarta part corresponen a la nostra institució. Esperem que aquest projecte, interessantíssim, pugui ser ampliat i incorporar aviat materials conservats en biblioteques d’altres àmbits geogràfics.

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits

Jurat del I premi Sant Jordi,13 de desembre de 1960 a Barcelona, Hotel Colón. Unitat gràfica Fons Gaziel 6/10. [Foto Postius]
Drets, d'esquerra a dreta: Joan Petit i Montserrat, Joan Fuster, Josep Pla i Joan Pons i Marquès.
Asseguts: Jordi Rubió i Balaguer, Agustí Calvet "Gaziel" i Ernest Martínez Ferrando

El  fons de l’escriptor i periodista Agustí Calvet i Pascual, “Gaziel” (Sant Feliu de Guíxols, 1887- Barcelona, 1964), donació de la seva filla, Lluïsa Calvet i Bernard, és consultable (inventari).

Consta de 300 articles periodístics (Ms. 9213-9219), 8 conferències i notes diverses (Ms. 9220-9221 i Ms. 9227-9229). A més hi ha articles i textos d’altri referents a Gaziel o simplement conservats per ell (Ms. 9230-9231) i les cartes rebudes de 159 corresponsals (Ms. 9232). La resta del fons consisteix en els documents legals (Ms. 9205-9209) i  activitats desenvolupades per Gaziel, entre les quals destaca l’intent d’editar el diari La Hora (Ms. 9209), els textos dedicats a Sant Feliu de Guíxols (Ms. 9222-9224) i dues traduccions al català de poemes de Paul Valery, El cementiri marí,  traduït conjuntament amb Miquel Forteza i Pinya (Ms. 9225), i Esboç d’un serpent (Ms. 9226). Destaquen, per inèdits fins ara, la traducció de l’ Ébauche d’un serpent, prohibida per la censura (Ms. 9226/4), diferents informes sobre la premsa espanyola (Ms. 9209), correspondència (Ms. 9232) i fotografies (Unitat gràfica, fons Gaziel).

L’article “Una monografia inèdita de Gaziel sobre la premsa espanyola: context, comentari i edició” de Manuel Llanas, publicat a Anàlisi: Quaderns de comunicació i cultura, Nº 19, 1996, págs. 11-54, comenta el Ms. 9209/1, núm. 3, La prensa diaria española del 1942.

Anna Nicolau
Josep Casals
Secció de Manuscrits

El 1916 l'Institut d'Estudis Catalans adquirí la Biblioteca Dalmases, propietat de Pau Ignasi de Dalmases i Ros (Barcelona, 1670-1718), erudit i diplomàtic. Dins d'aquest fons, que incloïa més de dos-cents manuscrits, es trobava l'actual Ms. 473, una miscel·lània de textos religiosos que s'incorporà als fons de la Secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya.

Entre els folis 9 a 98 d'aquest manuscrit es conserva una còpia del Llibre de les revelacions de Sta. Angela de Fulgino datada el 1489. Aquest còdex és la traducció al català de la biografia d'Àngela de Foligno, realitzada per Joan Genover i Pere Benejam, dos frares de Sant Jeroni de la Murtra. Benejam, prior del monestir, arribà a ésser conseller dels Reis Catòlics.

El còdex recull les experiències viscudes per Àngela, una mística visionaria del segle XIII, que s'emmarquen dins els moviments penitencials. Aquestes noves formes de religiositat tingueren com escenari els centres urbans i els seus protagonistes principals foren persones laiques, en especial les dones, que es trobaven en molts casos sota la direcció d'un mestre d'ànimes o confessor. Aquesta espiritualitat es desenvolupà fora dels claustres i del control de l'Església. Això generà un enfrontament místico-teològic amb la jerarquia eclesiàstica que desembocà en la marginació dels corrents místics, alguns dels quals foren considerats i perseguits com a herètics.

La protagonista del Llibre nasquè el 1248 a Foligno, una ciutat situada a la regió italiana de l'Úmbria. Tot i pertànyer a una família acomodada, fou una dona sense formació. Casada i mare de diversos fills, veié com el seu món es transformava en morir el seu marit, els nens i la mare. Aquest capgirament la portà a replantejar-se l'existència. Es desprengué dels béns materials i inicià una vocació religiosa, com a terciària franciscana, marcada per la penitència voluntària. Volia trobar Déu mitjançant la pobresa i el dolor. Els models a seguir eren Jesucrist i sant Francesc d'Assís. Aquesta experiència fou recollida en llengua llatina per fra Arnaldo, el seu confessor, i abasta  des de 1292, any de la conversió d'Àngela, fins el 1296, moment en el qual, segons diu, gaudí d'un coneixement perfecte de la divinitat. El seu camí ascètic estigué marcat pel simbolisme i la devoció per imitar Crist, així com per les visions, les revelacions i les instruccions rebudes de la divinitat. La por a l'engany per part del dimoni fou, com en d'altres casos similars, una constant en la seva cerca de la salvació. Morta el 1309, la seva empremta quedà recollida en l'obra Vita Christi, de Francesc Eiximenis, qui la definí com «una sancta dona de Ytàlia». A dia d'avui però no ha estat beatificada.

Cal destacar el missatge del Llibre, que està construït a través d'un llenguatge afectiu i de connotacions amoroses que humanitza Déu. Àngela narra la seva relació amb Jesucrist, el seu espòs, de qui «tant me delitave en aquella sua bellesa que no curave guardar altra creatura» (f. 23v). Al llarg del relat la creu és un dels símbols principals i la representació de Crist Jutge deixa lloc a aquella de Crist Rei, algú que a més de premiar o castigar és capaç de perdonar.

La ràpida difusió de còpies d'aquesta autobiografia espiritual a la península italiana i la resta d'Europa evidencien la importància de l'experiència d'Àngela i també la manera de fer del moviment franciscà. Aquest orde considerava essencials els textos religiosos per a la formació de les persones laiques. I per aquesta raó fomentava la transmissió d'obres d'autors afins, en traduir-les del llatí a llengües vulgars. La intenció era posar-les a l'abast d'un públic lector més ampli.

La còpia del Llibre del Ms. 473, un text català medieval inèdit, presenta variacions respecte a altres versions. Destaca, per exemple, que la narració de la conversió i de les revelacions està en primera persona. El text conservat a la BC està compost d'un pròleg i cinquanta-cinc capítols. Inclou, a més, una taula de continguts i un colofó amb la datació i els noms dels traductors abans esmentats. El pas del temps va fer necessària la seva restauració l'any 2005. El document no només resulta interesant sinó també cal·ligràficament bell, com es pot veure a les il·lustracions.

Montse Molina
Secció de Música

Sant Valentí va ser un prevere romà que va morir màrtir a la seva ciutat l’any 281 en temps de Claudi II. Se sap que les seves suposades relíquies van ser traslladades al monestir de Sant Benet de Bages vers el 951 pel noble Sal·la, veguer comtal i fundador d’aquesta abadia benedictina. El cos hi va ser venerat fins al 1835, moment en el qual les restes foren dutes a Navarcles, on encara es conserven. El seu culte es va estendre no només pel Bages, sinó arreu de Catalunya.

Amb la festivitat d’aquest sant es relaciona la festa dels enamorats, que se celebra el 14 de febrer, i que en els darrers anys s’intenta reintroduir amb força al nostre país. Hi ha una llegenda que explica que sant Valentí és patró dels enamorats perquè la seva diada coincideix amb el moment de l’any en què les aus comencen a aparellar-se. En tot cas, tenim constància que ja se celebrava, si més no, a partir del segle XV a Anglaterra i a Escòcia, on es feia coincidir amb l’inici de la primavera. També disposem de testimonis que va festejar-se a França, a Suïssa, als Estats Units i a d'altres llocs des de mitjan segle XVIII, malgrat l’oposició dels eclesiàstics, que titllaven aquesta celebració de pagana.

L’ànim pel lucre l’ha estesa arreu en l’actualitat. A Catalunya el dia dels enamorats se celebra el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, tot i que un esment a la festa de Sant Valentí en un poema del Cançoner Vega-Aguiló del segle XV podria interpretar-se com una referència a la seva condició de patró dels enamorats. En qualsevol cas, aquesta poesia ha permès a Martí de Riquer assegurar que la diada de Sant Valentí no és un invent nord-americà, sinó que podria tractar-se d’una antiga tradició catalana, tal i com suggereix en l’article “La canción de San Valentín del poeta Pardo” publicat l’any 1955 a la Revista de filología española. De fet, és una cançó amorosa, atribuïda al poeta Pardo que dedica a una dama anomenada només amb el senhal o pseudònim de Fflums de coffort (vers 41). El poeta hi afirma que “el temps exigeix” que canti, ja que és “l’alegre dia del noble sant Valentí”, festa en la qual “els ocellets manifesten gran alegria pels prats i pels boscatges pel lleial amor que els donen els joiosos cors, de dos en dos, sense que ni un de sol no se’n retracti”.

La transcripció feta per Martí de Riquer dels versos on es parla de la festa de Sant Valentí:

Leyaltatz vol e bon dreig me comanda,
amors me punch e desirs ma flagelha,
temps ho requer e raysos m’o cosselha
que’s en chantan vostra lausor expanda
en cest gay jorn del proz sant Valenti,
que bos spers me dits que no’m retraya
de vos amar e servir de cor fi,
car ab merce fara garir ma playa.

Ens trobem, doncs, possiblement, davant d’una de les més antigues manifestacions de la festa dels enamorats, que va fer famosa Shakespeare amb la cançó del Saint Valentine’s day que canta Ofèlia en el Hamlet (acte IV, escena 5), i que es conserva en el Ms. 7 de la nostra biblioteca nacional.

Tània Alaix i Gimbert
Col·leccions Generals