Al Dr. Badia, in memoriam

Ara fa tres mesos, el 16 de novembre de 2014, ens deixava Antoni M. Badia i Margarit. Els habituals de les velles naus gòtiques del carrer del Carme recordaran fàcilment la seva figura estilitzada avançant pels passadissos, una mica de gairell però sempre elegant, amb americana, corbata  i una sempiterna cartera de cuir lluent, i la seva testa de senador romà, de mirada viva i sempre intel·ligent. La seva mort, que meresqué declaracions de personatges de tot l’àmbit cultural i polític, va ser també una pèrdua sentida per molts de nosaltres.

La relació del Dr. Badia –i la seva dona, Maria Cardús- amb la Biblioteca va ser estreta i duradora. En una carta d’un llunyà maig de 1973 Rosalia Guilleumas, directora de la Biblioteca i bona amiga de la parella, els demana si poden “precisar per quina època preveuen l’eventual trasllat de la seva biblioteca privada a la de Catalunya”, a fi de preveure les obres. La voluntat de la parella de donar llibres i papers a la nostra institució era ferma, però la tramitació portaria molt de temps. El primer oferiment formal del fons no arribaria fins a dos anys més tard. El 6 de setembre de 1975 el Dr. Badia adreçava una llarga carta a la sra. Guilleumas, en la qual, entre altres coses, indicava:

“L’objectiu de la lletra present és de reiterar-li per escrit el contingut de la conversa que tinguérem la meva muller i jo amb vostè, fa uns dies. Es tracta de fer, des d’ara mateix, donació a la Biblioteca de Catalunya de les següents col·leccions:

 I.     a) Una biblioteca especialitzada en lingüística, filologia i gramàtica de les llengües romàniques, sobretot de català i de castellà.

        b) Una sèrie de revistes (en nombre superior a vint), moltes d’elles completes, de la mateixa especialitat.

        c) Un conjunt de bastants milers de fullets (i extrets o separates), també sobretot de lingüística i filologia romànica.

(Totes tres col·leccions contenen molts exemplars únics a Barcelona – o que, si més no, hi són rars, singularment a biblioteques públiques -. Cal destacar-ne, per la seva raresa, la col·lecció d’extrets o separates).

II.     a), b), c). Una col·lecció complementària (composta també de llibres, revistes i fullets) de cultura general [...], col·lecció que serà incrementada un dia amb d’altres fons, que ara, de moment, no cediríem.

III.    Un arxiu documental compost dels elements següents:

        a) Papers i documents referents a associacions, activitats, iniciatives i projectes, etc. de la vida cultural catalana.

        b) Correspondència amb persones importants de la romanística internacional i de la vida cultural catalana.

        c) Originals manuscrits dels meus treballs; guions de discursos i conferències; fitxes de les meves publicacions i d’altres activitats universitàries i culturals”.

A la seva missiva, els Badia Cardús indicaven la seva intenció de continuar donant a la Biblioteca de Catalunya les obres de caire especialitzat que anessin rebent al llarg dels anys, alhora que demanaven algunes condicions: que, en vida seva, la col·lecció no fos fragmentada i es conservés en un espai únic, obert als donants i als investigadors. 

A principis de 1976 la directora responia acceptant el generós oferiment; el trasllat comença a materialitzar-se al llarg d’aquell mateix any, i la biblioteca filològica s’instal·là en l’altell situat al final de la sala de llevant. L’acceptació formal de la institució de tutela, la Diputació, es féu però esperar encara un quant temps: la instància formal fou presentada el juny de 1982. La Diputació, en un ofici de 16 de febrer de 1983, confirmava l’acceptació del donatiu i expressava l’agraïment de la corporació. Havien passat deu anys des de l’inici de les converses. Com deia Rosalia Guilleumas en una carta en què agraïa la paciència dels donants, “finis coronat opus”.

La biblioteca filològica Badia-Cardús

Els llibres havien començat a arribar durant el 1976, i les remeses continuarien arribant, de manera regular, fins al 1986; s’instal·laren en l’altell que hi havia al final de la Sala de Llevant (antigament Sala d’Humanitats). Els lliuraments anaven acompanyats de llistes curosament  preparades per qui havia estat la bibliotecària particular del Dr. Badia, Montserrat Mussons. Un dels volums del llibre de registre general de la Biblioteca es reservà per a la col·lecció Badia, i es catalogaren els llibres que no ho havien estat prèviament. Les obres s’identificaren doblement, amb un exlibris que figura a tots els volums i amb una signatura topogràfica començant per “Bad”, que identifica tota la col·lecció.

Des del seu inici, la biblioteca filològica fou oberta al públic investigador, tot i que amb una possibilitat de préstec limitada. Omplia així un buit important: moltes de les obres que la conformaven, especialitzades en llengua catalana i en lingüística i filologia romàniques, adquirides expressament o ofertes al seu propietari, eren úniques a Barcelona, ja que les circumstàncies del postfranquisme havien limitat molt l’adquisició d’aquest tipus de literatura científica.

A més de Montserrat Mussons, almenys dues altres bibliotecàries foren destinades a la biblioteca: Marta Algueró en els anys 80 i, sobretot, Montserrat Prat, responsable durant molt de temps de la biblioteca del Seminari de Romàniques de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona i, per tant, excel·lent coneixedora del material, que vetllà pel seu acondiciament físic, inicià la catalogació en línia del material i contribuí a la seva minuciosa indexació per matèries fins a mitjans 2007, en que la gestió dels impresos passà a la  Secció de Col·leccions generals.

Amb el temps, la col·lecció es va anar traslladant: de l’altell d’humanitats passà en els noranta a la Sala Torres Amat –reanomenada, en l’argot de la Biblioteca, sala Badia-, i d’allí, en els anys 2000, al magatzem general. Però la biblioteca filològica continuà sent –i ho ha estat fins a la mort del seu fundador– una biblioteca viva. Mes rere mes, el Dr. Badia continuà incrementant el seu fons amb totes les obres –llibres fullets, separates i tesis doctorals– que comprava o que rebia d’institucions científiques i de col·legues investigadors, sovint amb sentides dedicatòries. La utilitat de la biblioteca –que a hores d’ara compta amb més d’11.000 entrades, i encara n’hi ha per integrar!– ha estat un fet acomplert, i un goig per al seu donador; com deia el Dr. Badia en una nota a la direcció,

“I a mi em plau qui-sap-lo de veure, mentre estic treballant a la nostra sala, que sovint vénen a buscar un llibre que algú ha demanat a la sala de lectura. La funció social que somiàvem la meva muller i jo és una realitat”

L’arxiu personal d’Antoni M. Badia i Margarit

Els papers del Dr. Badia, que havien estat repartits entre el seu despatx a la Universitat i el seu domicili, ingressaren a la Biblioteca cap a l’any 2005. Es tractava d’un volum ingent de material, majoritàriament carpetes temàtiques però també manuscrits i mecanoscrits solts, cartes, documents i objectes personals, circulars, retalls de premsa... que, un cop instal·lats, ocupen, de moment, més de 500 capses d’arxiu.  

En un primer moment se’n va ocupar Montserrat Prat,  que va començar-ne l’ordenació a partir d’un esquema preestablert (A. General, B. Personal i Acadèmic, C. Congressos, F. Material de treball, I. Curriculum, L. Recull de Premsa). En jubilar-se, a mitjan 2007, la gestió de l’arxiu va passar a la Secció de Manuscrits, i l’esquema es modificà lleugerament per adaptar-lo a les pautes de la Secció. Joan Falcó va començar a treballar en la seva sistematització, iniciant per la sèrie de correspondència, i per la de congressos; a partir del 2010 s’hi incorporà Josep Martínez, que tot continuant el treball ja iniciat, emprendria el tractament i la descripció sistemàtica dels manuscrits autògrafs.

El Dr. Badia es va implicar de valent en l’ordenació de l’arxiu, ajudant sobretot en Joan i en Josep en la identificació d’alguns documents i fent suggeriments sobre alguns blocs. Les  visites van anar minvant els darrers temps, però fins a avançats els noranta anys va continuar venint setmanalment des de la Vall d’Hebron a la Biblioteca per aclarir dubtes i ajudar en l’organització dels seus papers, ajudes absolutament precioses que la saviesa i bonhomia del Dr. Badia van convertir, a més, en font perpètua d’ensenyaments.

Com en el cas de la biblioteca, l’arxiu ha estat també una entitat viva, que s’ha anat incrementant al llarg dels anys amb nous lliuraments –els darrers arribats molt recentment, amb motiu de la seva mort–. La magnitud ingent de la documentació i la seva complexitat fan que el fons estigui encara en procés d’ordenació i descripció; en l’actualitat, les sèries principals serien:

-          Documentació personal i familiar, que inclou entre altres materials sobre l’Institut Escola i la Mútua escolar Blanquerna, on estudiaren el Dr. Badia i Maria Cardús

-          Correspondència, més de vuitanta capses que inclouen cartes bescanviades amb tots els grans noms de la filologia romànica de la segona meitat del segle XX, i amb universitaris i investigadors de tot caire, així com correspondència familiar, en particular durant la guerra civil.

-          Autògrafs i material de treball de tota la seva obra publicada, articles inèdits, conferències i cursos, des de la seva tesina i tesi doctoral a les enquestes sobre la llengua dels barcelonins o als treballs sobre l’aragonès, la gramàtica, la sociolingüística, la lingüística diacrònica...

-          Activitat acadèmica i institucional, amb materials relacionats sobretot amb la seva activitat a la Universitat de Barcelona –de la que va ser rector durant vuit anys, entre 1978 i 1986–, amb l’Institut d’Estudis Catalans o amb societats científiques internacionals

-          Documentació sobre congressos, des de 1948 fins a l’any anterior a la seva mort, més de 50 capses entre les quals destacarien les dedicades a la ininterrompuda sèrie de congressos de lingüística romànica (entre ells tota l’organització del de Barcelona, el 1953), de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes o del II Congrés internacional de llengua catalana de 1986.

El fons dóna una visió extraordinària de la personalitat i trajectòria acadèmica d’Antoni M. Badia, però també del panorama científic i universitari català, i de les seves relacions amb els seus homòlegs internacionals, durant pràcticament seixanta anys. L'honestedat científica i intel·lectual del Dr. Badia li causaren de vegades algunes friccions, particularment en l’època de rector –la seva renuència a les titularitzacions més per raons personals que científiques, tan freqüents a les nostres institucions, li causà molts maldecaps–, però constitueix un exemple a seguir. Els que estudiàrem i treballàrem en aquells temps a la Universitat el recordarem sempre arribant a la Universitat de Barcelona no en cotxe oficial, sinó amb el seu sis-cents...

El seu llegat material  a la biblioteca ha estat importantíssim, i la seva saviesa i el seu tracte afable seran difícils d’oblidar.

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits

Els papers de la Societat Pírica ingressen a la Biblioteca de Catalunya la primavera del 2011 com a part integrant del conjunt documental Alòs-Moner, donat pels germans Alòs-Moner i Vila.

Aquesta entitat fou una acadèmia i societat aristocràtica catalana que, tal i com s’esmenta en el seu Reglament de 1847, es feia anomenar “Lluentíssima Societat Pírico-billardesco-gastronómico-gimnàstico-gaseosa” i neix amb l’objectiu de: “… promoure lo divertiment y recreo dels socios…” (Ms. 9387/1). Els papers de la Societat  permeten fer un seguiment de la seva activitat des dels seus inicis el 1843 fins a  la dècada dels cinquanta, període durant el qual funcionà amb més o menys intensitat, i són una aportació no només curiosa, sinó particularment important per a la història de la literatura catalana del segle XIX.

Des de mitjans del segle XIX, eren habituals les tertúlies i reunions privades, algunes reduïdes a un cercle de familiars i amistats, i d’altres amb caràcter semipúblic, com ara la Reunió familiar del mestre de cases Josep Cuyàs (1865-1877). Aquestes reunions s’organitzaven al voltant d’un grup de gent escollida que sovint feien representacions teatrals, bé sessions de teatre d’ombres (és el cas de la Societat Senzilla de Nevas al carrer Canuda, 1869), o bé de teatre humorístic amb els membres de la societat o tertúlia com a actors (com és el cas de la Pírica). Moltes d’aquestes entitats utilitzaven revistes com a mitjà d’expressió, difusió o reclam per fer publicitat de les seves actuacions.

La Pírica estava formada per membres de diverses famílies de la petita noblesa catalana, algunes emparentades entre si, i integrades per eclesiàstics, nobles, militars o juristes; entre aquestes trobem les famílies Dou, Alòs, Magarola, Ferran, Sentmenat, Ponsich, Delàs i Senillosa. La BC conserva documentació d’alguns dels seus membres:  Ferran de Sagarra i els Magarola, el fons dels quals conté documentació patrimonial i correspondència de la família i la seva vinculació i emparentament amb els Sentmenat, i ben evidentment els Dou i els Alòs.

El fons de la Societat Pírica és una gran troballa que destaca, d’entrada, per les peculiaritats i formes estrictes del seu funcionament i pel seu codi tancat. També sorprèn pel context que els envolta, per les figures que en formen part, per la seva prolixitat, així com per l’escenografia. L’entramat de noms de les colles, de càrrecs –com el de Mestre, per exemple –, i la denominació dels mesos de l’any imitant la cronologia instituïda per la Revolució Francesca (Ms.9390/1): Nevat (gener), Febrós (febrer), Bufador (març), Mullat (abril), etc, fan que la lectura i estudi dels documents, fins que hom no s’habitua a les denominacions i a situar-se i identificar-ne els protagonistes, sigui més lenta. Fins i tot tenien un “Mestre higiènic” que actuava com a metge, i van crear una ordre de cavalleria anomenada de La Concòrdia que queda establerta als estatuts (Ms. 9387/1).

Tota la documentació generada està escrita en català, i se’n poden diferenciar tres grans blocs:

I) Documentació de gestió i vida interna de la societat: relacions entre els seus membres, queixes, propostes, activitats lúdiques, decrets i correspondència…

 Documentació de constitució

Documentació comptable, notarial i jurídica

Activitat de la Societat

II) Literatura de marcat caràcter humoristico-satíric:

L’obra de creació és molt diversa;  inclou deu títols de  revistes satíriques inèdites (cal destacar “La Gateta” amb il·lustracions satirico-còmiques), i fins a vint-i-sis obres de teatre (per exemple, “Los lluents mirats de perfil” de Francesc de Dou i “Amors i asañas del Gran Arlequí”, de Ferran de Sagarra i de Llinàs). 

Una peça que ressalta és un àlbum romàntic amb poemes, retrats, dibuixos i pintures en el qual podem trobar la representació gràfica dels múltiples actes que celebraven:

A més d’aquest àlbum poètic, hi ha un gran nombre de poemes solts:  l’”Himne per la inauguració del Teatro Pirich”, “La Pyrica: poema historich en cants” dedicat al president de la Societat, Mestre Bolitx [Joaquim de Dou], (Ms. 9394/2), i altres. Hi ha també apunts per a una petita història de la Societat que emmarca i dóna context a la resta de documentació.

III) Accessoris: objectes, vestimenta i insígnies com l’arlequí, bandes, anells i medalles que utilitzaven en les seves sessions privades, així com també pintures i dibuixos per a servir de  decorats. 

Un article d’Albert Rossich publicat recentment fa una aproximació més exhaustiva al conjunt material: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/revistes/l_avenc/391/Focus/Els-papers-de-la-Societat-Pirica-una-troballa-il-luminadora .

El fons de la Societat Pírica, així com altra documentació donada per la família Alòs-Moner , es troba disponible a través del catàleg de la Biblioteca de Catalunya, i es pot consultar a la sala de Reserva:

------

Bibliografia

Lluís Bonada, “Surt a la llum l’exuberant producció literària de la Pírica, societat aristòcrata barcelonina del XIX” dins El Temps, 55 (25 juny 2013).

Josep A. Martín, El teatre de titelles a Catalunya: aproximació i diccionari històric.Barcelona: Publicació de l’Abadia de Montserrat, 1998 (Biblioteca de Serra d’Or; 197), p. 155-156

La Pírica o Societat Pirico-Billardesco-Gastronomico-Gimnastico-Gaseosa; selecció, textos i maquetació de Néstor Bogajo. Barcelona, autoedició,  3 d’octubre de 2013.

Albert Rossich, “Els papers de la Societat Pírica: una troballa il·luminadora” dins L’Avenç, 391 (juny 2013).

Anna Nicolau
Secció de Manuscrits 

Enguany fa 700 anys del naixement de Giovanni Boccaccio (1313-1375). La seva obra mestra, Decameron (o llibre de les deu jornades) es va traduir al català a Sant Cugat del Vallès l’any 1429, i el manuscrit Ms. 1716 es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Fou escrit sobre paper, per dues mans, en lletra gòtica rodona. Hi ha caplletres filigranades en vermell i blau, alternativament, menys a la part que correspon a la segona mà, on han quedat en blanc els espais que els eren destinats. Té una enquadernació renaixentista, en pell marró amb motius geomètrics d’estil mudèjar.

Abans d’arribar a la BC va passar per força mans i biblioteques rellevants. Va ingressar a principis del segle XX provinent de la col·lecció Bonsoms. Al seu darrer propietari, Isidre Bonsoms, sembla que li arribà a través dels hereus de la biblioteca de Miquel Victorià Amer, que al seu torn l'hauria adquirit a un diplomàtic del consolat francès. Segons Massó i Torrents, havia pertangut a la família Sánchez Muñoz. El mateix Massó i Carles Riba afirmen que possiblement va pertànyer a la biblioteca del papa Benet XIII.

L’obra original comprèn cent contes, organitzats en deu jornades, explicats per set noies i tres nois que fugen de la pesta a Florència i es refugien als afores de la ciutat. Cadascú explica un conte cada dia, sobre un tema pactat: la sort, les penes d’amor, l’enginy, la virtut... Aquest és el pretext per oferir-nos una àmplia i rigorosa documentació sobre la societat i els costums d’una època. És una gran summa, una comèdia de la vida humana, amb les seves grandeses i les seves vileses, presentada a través de situacions que van del sublim al còmic.

I qui va traduir al català aquesta obra d’art de la literatura medieval? Al colofó del manuscrit català només se’ns indica que fou acabat el dimarts 5 d’abril de 1429 al monestir de Sant Cugat del Vallès. La crítica textual ens diu que es perceben dues mans: dos copistes però un sol traductor. Lola Badia subratlla que la traducció, tot i no ser del tot correcta, té una gran musicalitat: “la prosa llisca amb una perfecta sonoritat catalana.” I per a Massó i Torrents “el veritable encís d’aquesta traducció està en la seva fluència i en la seva facilitat. No s’hi sent el més petit esforç, l’estil és sempre senzill, la llengua és sempre bona, la frase ben catalana, el període arrodonit.”

Ara bé, més que una traducció, es tracta d’una interpretació i adaptació, tant pel que fa a detalls externs com interns del text. N’és un bon exemple la substitució de les balades italianes que tancaven cada jornada per cançons catalanes corrents a l’època.  

La primera descripció formal i de contingut la trobem a la tesi doctoral de la hispanista americana, Caroline Brown Bourland, l’any 1905. Al 1910, apareix la primera edició i transcripció del manuscrit, de la mà de Jaume Massó i Torrents, editada per la Hispanic Society of America i impresa a Barcelona a la tipografia l’Avenç. La segona edició, amb un pròleg de Carles Riba, va sortir el 1926 a la col·lecció Els nostres clàssics.

El manuscrit original s’ha pogut veure en comptades exposicions a Catalunya. La darrera vegada que ha sortit de la BC va ser per ser mostrat a la Fira del Llibre de Frankfurt l’any 2007 “La cultura catalana: singular i universal”.

El Decameró era a la llista dels Index librorum prohibitorum. Però la seva lectura, tal com assegurava Ramon Miquel i Planas, “en un exemplar de paper de fil de la edició catalana, ben bé val el perill d’una estada més o menys llarga al purgatori.”

Lourdes Martin
Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

Durant l’estiu de 1909 Ramon Miquel i Planas (Barcelona, 1874-1950), com a director de la casa Viuda de J. Miquel y Rius, va rebre l’encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans de realitzar l’enquadernació del reconegut manuscrit català Cançoner Gil. A les actes de l’Institut del 3 de maig de 1909 en referència a aquest tema consta per escrit el següent:
“Enquadernació “Cançoner Gil”. El Sr. Massó proposa la enquadernació, ab fondos de l’Institut, del Cançoner de Saragoça que alguns particulars estan a punt de regalar a la Excma. Diputació, per a la biblioteca de l’Institut, ja que aquest llibre te unes vulgars tapes en pergamí. S’acorda que la dita enquadernació es faci a la casa H. Miralles, baix l’inspecció dels Srs. Massó y Pijoan”.

Al marge d’ignorar els motius de la decisió final de Massó i Torrents d’encarregar-la a la casa Miquel-Rius i no pas al taller Miralles, Ramon Miquel i Planas va acceptar el compromís, en aquells moments d’un alt significat patriòtic i polític. Preocupat per complir amb aquest important encàrrec, Miquel i Planas i el seu assessor Eudald Canivell (Barcelona, 1858-1928) trobaren en Joaquim Figuerola (Barcelona 1878-1946) la persona idònia per poder assolir la solució justa, és a dir, determinar el tipus de decoració, fer el projecte i gravar els ferros convenients per a la seva execució. En aquells moments, Figuerola s’estava perfeccionant en la decoració tant exterior com interior del llibre, després d’haver treballat durant dotze anys com a gravador sobre metall de les matrius per  estampar tapes d’enquadernacions industrials en el taller de Francesc Jorba (1850- ), i havia estat, a més, aprenent al taller de l’enquadernador Eduard Domènech i Montaner (Barcelona, 1854-La Garriga, 1918).

El 1905, Figuerola havia fet un viatge d'estudis a través d'Espanya per  ampliar coneixements sobre enquadernacions antigues. Va recórrer les biblioteques més importants de Madrid, València, Toledo, etc., fent calcs de les enquadernacions bàsicament mudèjars, però també d'altres estils (1). Per al Cançoner Gil, manuscrit català del segle XIII, va realitzar una enquadernació d'estil mudèjar, no basada, com sempre s’ha dit, en el Missale Toletanum de la Biblioteca Nacional, del qual sí que recollí referències dels seus ferros, sinó en una altra enquadernació de gust mudèjar: l’Opúscula de Sèneca imprès a Nàpols el 1475, de la Biblioteca Universitària de Saragossa. El daurador Rafael Ventura va traspassar els ferros a la pell de l’enquadernació amb un gofrat superb. L’invent havia donat bons resultats, i l’enquadernació del Cançoner Gil es va erigir com a símbol catalanista de les necessitats d’aquells temps d’adaptar els estils antics, romànic, gòtic i hispano àrab (mudèjar) amb una execució impecable i unes solucions adients.

Ramon Miquel i Planas escrigué el tractat la “Restauració de l'Art Hispano-àrab en la decoració exterior dels llibres”, publicat a la seva revista Bibliofília el 1911, revista a la que estaven subscrits la majoria dels bibliòfils de la península, on explicà tots els detalls d’aquesta enquadernació, a més de reproduir-la. De seguida va rebre una graciosa carta (2) de part del bibliòfil i lingüista Lluís Faraudo de Saint Germain (Barcelona, 1867-1957), a propòsit d’aquesta enquadernació, de la qual en transcric un fragment:

“Saragossa, 26 de setembre de 1911.

Sr. D. R. Miquel y Planas
Estimadíssim amic: no sabria mai remerciar-vos prou de vostra graciosa ofrena del II. Fascicle de “Bibliofilia”, que·m féu l’efecte d’una rosada en mig l’eixuta absencia d’impressions consemblants que pateix ma insadollable curiositat de bibliotaf d’ençà ma eixida de Barcelona. Encare més vos he a regraciar de les gentileses que m’endrecen pertocant la meva pobra edició de les “Flors o Autoritats” de Seneca: sou verament un gra massa indulgent.

Lo que voldria que sentissiu son els comentaris que·s fan aquí d’alt entorn de la magnificent relligadura del Cançoner que fou de Don Pau Gil i Gil, l’excèntric bibliotaf (3), que mal son grat el conservà gelosament per a ulterior goig de la gent catalana.  Abans de tot se meravellen de que una peça de tal importancia pogués haver estat mai escrita i no en castellano; i després segueixen lamentacions planyent-se que l’esmentat Sr. Gil no l’hagués deixada a l’Universitat per fer parella ab el Cançoner famós dit de Turmo, o al menys a la Biblioteca Nacional de Madrid. Una joia així en manos catalanistas la jutgen perillosa, perquè pot donar razones aparentes de nuestra pretendida superioridad. Ja ho veieu si filen prim. Emperò quan davant la làmina de “Bibliofilia” i ab unes explicacions ampliatories del mérit tecnic i artistic de la rica relligadura, se donen compte de la realitat de l’obra vostra, i sobre tot que els hi faig remarcar l’infamant encuadernacion que deshonra el Cançoner de Turmo, es alheshores que·l despit esclata en paraules agres, dites, això sí, ab aquella rialleta groga: “Hombre!, no hay para tanto! – Si viera usted en Madrid la biblioteca de D. Fulano! Aquellas son encuadernaciones! –No dudo que valga mucho lo de vos; pero vaya! Creo que el amor propio les ciega demasiado...” Y mil cosetes d’aquest estil que si no n’estessem ja convençuts, fora la millor prova de l’èxit de nostra actuació cultural. Y encare de retop quines floretes per l’Institut d’Estudis Catalanistas (segons ells) que está llamado a desaparecer, (tranquiliseu-vos) cuando renazca el buen sentido tradicional en los catalanes. (!!!) Aitals bestieses provocades per la vostra benefactora “Bibliofilia” constitueixen per a mi un bany d’aiga de roses del qual vos en soc agrahit deutor. E Deus que us dó vida per faher tant belles obres!”

Per a l’entrada “Encuadernación” de l’enciclopèdia Espasa, Eudald Canivell reproduí l’enquadernació del Cançoner Gil, com a mostra d’enquadernació moderna  retrospectiva.

Aitor Quiney
Servei d'Emmagatzemament, Preservació i Conservació

Notes:

(1) Molts anys després, mort en Joaquim Figuerola, la seva filla Maria Figuerola, regalà a Emili Brugalla una carpeta amb uns quants calcs del seu pare, entre els quals es troba el de l’Opuscula de Séneca, de 1475.

(2) La carta forma part del Fons Ramon Miquel i Planas de la Biblioteca de Catalunya.

(3) Bibliotaf, paraula sueca documentada a principis del segle XX que designa aquella persona que guarda els seus llibres per si mateix i no els presta als amics. Més informació.

“La ciencia pedagògica reclama que s’instruheixi als noys en la llengua que coneixen”.
Patronat de la Ensenyansa catalana: llista general d'associats

El 20 d’octubre del 1912 se celebrà a Tarragona la darrera assemblea d’Unió Catalanista, on es prengué la decisió de refundar l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

L’Associació fou una entitat privada, fundada el 22 de desembre de 1898 per Francesc Flos i Calcat, en el marc de la Unió Catalanista. El seu objectiu era fomentar l’ensenyament en català i el desenvolupament de l’escola catalana. Entre 1899 i 1912, tot i que va anar funcionant, tenia pocs socis i el seu creixement era molt lent. No fou fins al 1912 que hom decidí donar-li un nou impuls.

Des de finals del segle XIX havien anat sorgint iniciatives i projectes per constituir escoles adaptades a les necessitats del país, tant pel que fa a la llengua com per les matèries que s’hi impartien. Una d’aquestes iniciatives fou el Patronat de la Ensenyansa Catalana, fundat el 1887, precursor de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Entre 1897 i 1914 el Patronat va recollir un bon nombre de signatures que demanaven l’ensenyament en català. L’àlbum de signatures, il·lustrat pel cal·lígraf Flos fou lliurat el 26 de maig de 1914 a Prat de la Riba, per a ser arxivat a l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les signatures destaquen personalitats catalanes de tots els àmbits, com Rubió i Ors, Jacint Verdaguer, Marià Aguiló, Narcís Oller, Antoni Bulbena, Francesc Carreras Candi, Bonaventura Bassegoda, Lluís Millet, Lluís Domènech i Muntaner, etc.

Entre les tasques que desenvolupà l’Associació al llarg de la seva història destaquen la concessió de beques, les subvencions a iniciatives a favor de la llengua catalana, l’organització de colònies escolars, la creació de concursos escolars de llengua catalana, de geografia i història de Catalunya; la creació de biblioteques escolars, etc. Potser la seva obra més rellevant va ser l’edició de llibres escolars catalans i la millora del material docent. Entre les seves publicacions destaquen: Geografia elemental de Catalunya, de Pere Blasi, Història de Catalunya: primeres lectures, de Ferran Soldevila; Introducció a la gramàtica, d’Alexandre Galí; Lliçons d’aritmètica de Concepció Vandellòs; Lliçons de gramàtica d’Alexandre Galí; Sil·labari català de Pau Romeva, Cartipàs català: mètode d’escriptura vertical, també de Pau Romeva amb dibuixos de Josep Obiols, etc.

La Biblioteca conserva entre els seus fons, a més de les diferents edicions dels llibres de text i altres publicacions de l’Associació, un seguit de documents que permeten seguir la seva història i evolució.

Entre els documents destacaríem, pel que tenen de peces úniques, els dibuixos originals que Josep Obiols va fer per a l’obra Lectures d’infants, de Maria Assumpció Pascual, en ploma i tinta xinesa; i l’àlbum de signatures descrit més amunt. Ambdues peces van ser donades a la Biblioteca per l’Institut d’Estudis Catalans.

Marga Losantos
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

El 27 de setembre de 1862 moria a Barcelona Bonaventura Carles Aribau, un home polifacètic. De formació essencialment tècnica, i molt interessat pels avenços científics, treballà per a diferents entitats privades abans de dedicar-se a l’administració pública de l’estat, on adquirí fama de competència i d’honestedat. Al llarg de la seva vida, Aribau alternà els diferents càrrecs professionals amb una abundosa activitat periodística i literària: i és precisament per aquesta faceta que el recordem encara avui.

Aribau havia conreat des de jove la poesia, majoritàriament de circumstàncies i en castellà. A finals de 1832, mentre treballava a Madrid com a secretari del banquer i empresari Gaspar de Remisa, se li demanà que participés en un recull poètic que s’havia d’oferir al seu patró el dia de Reis; el seu poema havia de ser escrit en català. Aribau compongué una peça d’un romanticisme abrandat, plena d’enyor per la terra nadiua i per la seva llengua -que volia enllaçar amb la dels antics trobadors-, i que començava “Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau...”. Havia nascut La pàtria.

Aribau envià el poema a un bon company, l’arquitecte i dramaturg Francesc Renart i Arús, més entès que ell en “lletres” catalanes, per tal que hi fes les esmenes que considerés necessàries. Li demanava igualment que el fes estampar pel seu comú amic Antoni Bergnes de las Casas, ja que la seva intenció, sens dubte, era oferir el poema bellament imprès, en un d’aquells magnífics fulls orlats característics de la impremta vuitcentista. No s’ha conservat cap còpia d’aquesta impressió, però sí l’original manuscrit amb les esmenes de Renart, juntament amb la carta en què Aribau remetia l’obra al seu col·lega. L’autògraf ingressà a la Biblioteca per donatiu de la família Conill-Montobbio, que el 1923 lliurava a la Biblioteca de Catalunya el fons dels seus avantpassats, els Renart. Alguns anys més tard hi entrarien un conjunt de cartes adreçades a Ignasi Santponts sobre un projecte de traducció de Walter Scott, i en els anys setanta la correspondència amb un altre dels seus amics i valedors, Fèlix Torres Amat.

La primera edició coneguda de La Pàtria fou la del periòdic El Vapor del 24 d’agost de 1833, i la segona la de Fèlix Torres Amat a les seves Memorias el 1836; a partir d’aquí el poema fou reprès en diverses ocasions al llarg del segle XIX, amb un èxit sempre creixent. El poema –que Rubió i Ors cità el 1839 com a “Oda a la pàtria”, nom amb què va ser conegut habitualment–ha estat considerat per molts, des d’aleshores, com l’iniciador de la Renaixença literària catalana. Poc es pensava Aribau, quan el va escriure, la glòria que li duria aquell breu encàrrec...

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits

Actualment, l’estat de conservació de les Homilies d’Organyà és òptim, malgrat la seva feblesa i la seva fragilitat.

Els vuit folis de pergamí estan protegits per una enquadernació també de pergamí molt senzilla, de començaments del segle XX, i aquesta per una solapa de paper neutre. Es guarda dins d’una capsa de cartró de preservació amb unes obertures que permeten l’entrada d’aire per mantenir hidratat el suport. Aquesta capsa està desada dins dels compactes del dipòsit de Reserva i la seva consulta està restringida del tot. Les condicions ambientals són de 22ºC de temperatura i del 50% d’humitat relativa de manera constant.

Aquesta situació actual de preservació no té res a veure amb el que possiblement va patir aquest primer document en llengua catalana al llarg dels temps. El seu viatge - des de la seva creació a la col·legiata de Santa Maria d’Organyà a finals del segle XII o inicis del XIII, fins arribar a Barcelona a començaments del segle XX- i l’anàlisi del suport pergamí i de la tinta - com a elements que condicionen l’estat de conservació - ens permetran entendre algunes de les màcules que pateix el document.

1.- Els llocs d’estada

Si analitzem els llocs d’estada deduïm unes condicions ambientals determinades:

- L’entorn natural dels Pirineus: fred i neu a l’hivern, calor i sequera a l’estiu. Aquests canvis devien afectar l’estabilitat del pergamí provocant rigidesa i fragmentació per ressecament a l’estiu, i taques d’humitat amb esvaïment de l’escriptura i arrugues o plecs a l’hivern. La col·locació en lleixes de fusta als arxius o a la biblioteca de la col·legiata, o a la rectoria, devia produir el desgast del suport per fregament i petits esquinços. Probablement, la presència d’insectes i ratolins va causar taques i brutícia. I l’ús, possiblement quotidià, devia provocar taques de greix, fragmentació i mutilacions.

- Un cop feta la descoberta i la recuperació, el pergamí passà a Barcelona, al Museu del Parc de la Ciutadella (1907), situat en un jardí d’una ciutat vora mar amb hiverns temperats i estius calorosos, amb la presència constant de la humitat. Aquest canvi brusc de les condicions ambientals potser va tornar a afectar l’estabilitat del pergamí, produint menys rigidesa i més flexibilitat,  l’aparició d’arrugues o plecs, el reforçament de les taques d’humitat i l’esvaïment de l’escriptura, fins que es va adaptar a les noves condicions ambientals. Possiblement és quan se li fa la primera restauració important i l’enquadernació actual.

- L’any 1913 les Homilies arriben a la Biblioteca de Catalunya (ubicada al Palau de la Generalitat fins al 1940) on no van tenir unes condicions excepcionals de conservació. Quan la BC es trasllada a l’antic Hospital de la Santa Creu al carrer del Carme, el seu emmagatzematge i la seva conservació a partir d’aleshores van ser molt curosos. El seu estat actual és estable dins de la seva fragilitat.

2.- El suport

El suport pergamí també ha afectat l’estat de conservació. Així, quan els estudiosos ens descriuen el document com a:

"quadern de pergamí de tres fulles doblades per meitat o sis folis, mes un bifoli extern del “quadernet” actuals folis 1 i 8. Finalment 8 folis = quadernet format per quatre bifolis de pergamí gruixut i ordinari. Sense relligadura per ser un còdex d’us."

Hem d’entendre que el pergamí gruixut -de poca qualitat- ha estat el que li ha permès perdurar al llarg dels segles. L’ús d’un pergamí gruixut podria tenir diverses explicacions: d’una banda el còdex havia de ser resistent per a una manipulació continuada, de l’altra, la dificultat d’accedir a productes de més qualitat, o simplement les condicions pecuniàries de la zona.  

Sigui el que sigui, aquest pergamí gruixut fragmentat i mutilat ha resistit el pas del temps i totes les inclemències possibles fins arribar a nosaltres. El més probable és que si hagués estat un pergamí més prim i/o de més qualitat no hauria arribat al segle XX, ni s’hauria descobert.

Dels vuit folis, el núm. 1 era i és el més malmès: està mutilat, fet que ha impedit la transcripció de l’escriptura i només s’ha pogut transcriure mitja plana del revers. A més, té unes ratlles verticals antigues, però possiblement posteriors a la seva creació, que encara dificulten més la lectura.

El pergamí té altres agressions: unes de naturals del mateix pergamí i la seva elaboració, com és el forat del foli 8; i d’altres, fruit de la manipulació, com són les pautes fetes amb punxó amb senyals palpables del ratllat per fer-ne l’escriptura posterior en tots els folis.

3.- Escriptura:
Les Homilies estan escrites en tinta negra i les caplletres i les majúscules apareixen en tinta vermella. Aquestes tintes, especialment la vermella, s’han esvaït per la humitat, bàsicament a la part superior del foli fins arribar a fer desaparèixer les lletres. En canvi, la tinta no ha afectat el pergamí.

A part de l’escriptura inicial, als marges d’alguns folis hi ha anotacions o signes en tinta, possiblement posteriors, que tampoc han alterat el pergamí. També es detecta una possible primera paginació en tinta, que els estudiosos atribueixen a Miret i Sans, a l’angle superior de cada foli i a aquesta paginació cal afegir la feta en llapis, més moderna, a l’angle dret del recto de cada foli.

Un cop analitzats els tres factors que podien i poden alterar l’estat de conservació de les Homilies d’Organyà, és pot dir que si es mantenen les condicions actuals d’emmagatzematge, si la manipulació es la més curosa possible, i si la consulta de l’original continua restringida del tot, el primer document en llengua catalana té garantida l’eternitat terrenal.

Elvira Permanyer i Sert
Servei d'Emmagatzemament, Preservació i Conservació

De la mateixa manera que en el segle XVI es va concedir a l’Hospital de la Santa Creu un privilegi de monopoli de la representació de comèdies, Ferran VII d'Espanya va concedir el 1827 a la Casa de Caritat de Barcelona la facultat de construir una plaça de toros que proporcionés recursos als asilats. No es va poder edificar fins a l’any 1834, al barri de la Barceloneta. Aquesta plaça de toros, anomenada “el Torin”, era construïda en bona part amb fusta i tenia capacitat per a 12.000 persones. El juliol de l’any 1835, a causa de la mansuetud dels toros, va ser l’escenari d’un gran aldarull popular que va acabar amb una crema de convents i l’assassinat de deu frares, per la qual cosa la plaça va ser clausurada durant 15 anys. Com deia la cançó popular:

«El día de Sant Jaume
 de l´any trenta-cinc
va haver-hi bullanga
dintre del Torin.
Van sortir sis toros
que van ser dolents.
Això va ser causa
de cremar els convents»

El Torin de la Barceloneta, un cop reobert, va funcionar fins a l’any 1923 i fou finalment enderrocat el 1946.

A partir de l'any 1900 es van iniciar els treballs de construcció d’una nova plaça a la Gran Via, vora la Plaça d’Espanya, amb plànols de Font i Carreras, que seria anomenada “Les Arenes” i que fou inaugurada el 29 de juny del mateix any.  Es va construir seguint l' estil mudèjar, amb un diàmetre de 52 m. i amb una cabuda per a 16.000 persones. S’hi van celebrar curses de braus fins a l’any 1977. Recentment s’ha convertit en un centre comercial.

L’any 1913 els empresaris de "Les Arenes" van decidir edificar una altra plaça, en uns terrenys de la mateixa Gran Via, vora el carrer de Marina. Allà es va aixecar la que seria denominada “Plaça del Sport”, capaç per a 11.000 persones i d’una sola planta, que es va inaugurar el 1914. Posteriorment, ampliant la “Plaça del Sport”, es va construir la que seria anomenada “Monumental”, amb plànols de Domènec Sugranyes i Gras. Tenia 50 metres de diàmetre i va ser inaugurada el 27 de febrer de 1916 amb els millors matadors del moment: Gómez Ortega Gallito, Francisco Posada i Julián Sainz Saleri II, i bous de Benjumea.

A l’Arxiu de la Biblioteca de Catalunya es conserven els documents administratius de les tres places de toros de Barcelona, entre els anys 1916 i 1919, amb una col·lecció de cartells originals i els detalls de les curses de braus, “novillades” i altres espectacles que s’hi feien. Consta de 263 lligalls i una carpeta amb 225 cartells.  

Diuen que les tres places de Barcelona van atreure els toreros més famosos. Alguns, però, hi van deixar la vida, com Rafael Navarro, “Navarrito” que moriria a l’Hospital de la Santa Creu d’una cornada que va rebre el 25 de maig de 1919 a Les Arenes. O Ezequiel Garcia Briones, picador que va morir a la plaça del Torín el juny de 1919.

A més de curses de braus, també s’hi feien altres espectacles còmics, científics o esportius. En el segle XIX, el Torin fou escenari de diversos enlairament de globus aerostàtics, alguns dels quals acabaren en tragèdia. A la plaça Monumental es va celebrar el famós combat de boxa que va enfrontar el poeta boxejador Arthur Cravan i el campió mundial, Jack Johnson, el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, de 1916. El premi era de 50.000 pessetes, una quantitat excepcional a l’època (vegeu il·lustració). Cravan va quedar K.O. al sisè assalt. I diuen que va arribar tan lluny perquè Johnson, clarament superior, havia cobrat un extra per fer durar el matx. 

Reis Fontanals
Arxiu Biblioteca de Catalunya

Ara fa tot just un mes, el dia de sant Jordi, sortia a la llum pública un nou catàleg en línia de manuscrits, Manuscrits catalans de l'edat moderna –conegut també per la seva sigla, MCEM-.

Promogut i hostatjat per l’Institut d’Estudis Catalans, MCEM és la posada en línia d’un projecte d’investigació centrat en la descripció de manuscrits de l’època moderna, des de l’aparició de la impremta en terres catalanes, el 1474, i fins al segle XVIII.  Iniciat el 1995 sota la direcció d’Eulàlia Duran, els resultats d’aquest projecte van ser publicats entre 1998 i 2006 en forma de sis volums amb el títol Repertori de Manuscrits Catalans; aquest nom reprenia el d’un projecte anterior, dirigit per Pere Bohigas, i centrat sobretot en els manuscrits medievals. La publicació estava dividida en dues sèries, una centrada en el Renaixement (1474-1620) i una altra en el període barroc (1620-1714), unides en el catàleg en línia actual.

MCEM recull manuscrits relacionats amb diferents àmbits de la història de la cultura catalana   -literatura, història, dret, ciències, filosofia, teologia...-  escrits a Catalunya o per autors catalans en qualsevol de les llengües utilitzades a la Catalunya moderna, tot i que majoritàriament estiguin escrits en català, castellà i llatí. Les notícies ofereixen una descripció física i de contingut molt completa, notes sobre la història del volum i abundosa bibliografia, a banda, ben evidentment,  de les dades essencials per identificar el manuscrit –ciutat, biblioteca o arxiu on es conserva i signatura topogràfica-.

Per elaborar-la els seus col·laboradors, coordinats per Maria Toldrà, han recorregut i recorren les biblioteques de tot Catalunya. La Biblioteca de Catalunya s’hi veu particularment ben representada: de les gairebé 1600 notícies presents actualment dins el catàleg, una quarta part corresponen a la nostra institució. Esperem que aquest projecte, interessantíssim, pugui ser ampliat i incorporar aviat materials conservats en biblioteques d’altres àmbits geogràfics.

Anna Gudayol
Secció de Manuscrits

Jurat del I premi Sant Jordi,13 de desembre de 1960 a Barcelona, Hotel Colón. Unitat gràfica Fons Gaziel 6/10. [Foto Postius]
Drets, d'esquerra a dreta: Joan Petit i Montserrat, Joan Fuster, Josep Pla i Joan Pons i Marquès.
Asseguts: Jordi Rubió i Balaguer, Agustí Calvet "Gaziel" i Ernest Martínez Ferrando

El  fons de l’escriptor i periodista Agustí Calvet i Pascual, “Gaziel” (Sant Feliu de Guíxols, 1887- Barcelona, 1964), donació de la seva filla, Lluïsa Calvet i Bernard, és consultable (inventari).

Consta de 300 articles periodístics (Ms. 9213-9219), 8 conferències i notes diverses (Ms. 9220-9221 i Ms. 9227-9229). A més hi ha articles i textos d’altri referents a Gaziel o simplement conservats per ell (Ms. 9230-9231) i les cartes rebudes de 159 corresponsals (Ms. 9232). La resta del fons consisteix en els documents legals (Ms. 9205-9209) i  activitats desenvolupades per Gaziel, entre les quals destaca l’intent d’editar el diari La Hora (Ms. 9209), els textos dedicats a Sant Feliu de Guíxols (Ms. 9222-9224) i dues traduccions al català de poemes de Paul Valery, El cementiri marí,  traduït conjuntament amb Miquel Forteza i Pinya (Ms. 9225), i Esboç d’un serpent (Ms. 9226). Destaquen, per inèdits fins ara, la traducció de l’ Ébauche d’un serpent, prohibida per la censura (Ms. 9226/4), diferents informes sobre la premsa espanyola (Ms. 9209), correspondència (Ms. 9232) i fotografies (Unitat gràfica, fons Gaziel).

L’article “Una monografia inèdita de Gaziel sobre la premsa espanyola: context, comentari i edició” de Manuel Llanas, publicat a Anàlisi: Quaderns de comunicació i cultura, Nº 19, 1996, págs. 11-54, comenta el Ms. 9209/1, núm. 3, La prensa diaria española del 1942.

Anna Nicolau
Josep Casals
Secció de Manuscrits