Menú superior





Estàs a: Inici / El Blog de la BC


Right menu

Dl Dt Dc Dj Dv Ds Dg
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30    

Etiquetes



El Blog de la BC

Enguany commemorem els 100 anys de la mort d’Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona (1907-1917) i primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914). Advocat, periodista i polític, home de poques paraules però tenaç i infatigable com el descriuen aquells que el van conèixer. Va fundar l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’any 1907 i va impulsar la creació de la Biblioteca de Catalunya.

Des de la presidència de la Mancomunitat va dur a terme una ingent labor en matèria de comunicacions, ampliant la xarxa de carreteres i camins, telèfons i telègrafs. En l’àmbit de l’ensenyament, va crear el Consell d’Investigació Pedagògica i les escoles elementals de Treball, d’Art Dramàtic i de Bibliotecàries, entre moltes altres institucions pròpies d’un sistema educatiu especialitzat. Tota aquesta tasca, impossible de sintetitzar en poques paraules, va ser compilada per la Mancomunitat en els dos volums de L’Obra realitzada, que es va publicar entre els anys 1919 i 1923.

Cinquanta anys després de la seva mort, el 1967, la Diputación Provincial va voler retre el seu particular homenatge a Enric Prat de la Riba. En paraules de J.M. Muller i d’Abadal, president de la Diputació de Barcelona entre els anys 1967 i 1973, "[Enric Prat de la Riba] abogó siempre por lo que estamos ahora consiguiendo: un Estado fuerte, creador y dinámico, bajo el cual puedan sentirse libres y en paz todos los españoles”.[1]

Dit i fet. El 19 de juny de 1967, el Servicio de Prensa de la Diputació va fer pública la commemoració de l’efemèride anunciant “la celebración de diversos actos en preparación. Entre ellos destacarán una exposición referida a la obra y personalidad del presidente Prat de la Riba, la acuñación de una medalla y la edición de varias publicaciones”[2]

Portada del Diario de Barcelona, 2 d'agost de 1967

El dia 1 d’agost de 1967, coincidint amb la data de la seva mort, van començar els actes d’homenatge. A les 10 del matí es va celebrar una missa a la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat amb la presència del president de la Diputació, de la filla d’Enric Prat de la Riba, Montserrat Prat de Herrando, del secretari de l’Orfeó Català, Miquel Saperas, i del secretari de l’IEC, Ramon Aramon, entre molts altres. A les 19h es van reprendre els actes amb la inauguració de l’”Exposición bibliográfica Prat de la Riba” i amb la celebració d’una sessió acadèmica a l’antiga Sala dels Tapissos, actual Sala Prat de la Riba de l’IEC, amb els parlaments de Guillermo Díaz-Plaja, aleshores director de l’INLE i membre de la Real Academia Española, i de J.M. Muller d’Abadal.

San Jorge

J.M. Muller i d’Abadal i altres membres de la Diputació visitant l’exposició. San Jorge, 1967, núms. 67-68, p. 115

L’exposició “constaba de numerosas vitrinas, en las que se expusieron documentos de la época de la creación de la Biblioteca de Cataluña, de otras instituciones de la Diputación y de la Mancomunidad, obras del ilustre hombre público, biografías del mismo [...]”[3]  

A banda dels llibres que pertanyien a la Biblioteca, la mostra va comptar amb les aportacions del llibreter Joan Marca, que va prestar 21 documents, entre ells La Nacionalitat catalana (1906), Per la llengua catalana (La Revista, 1918) i el Missatge dels catalans a S.M. Jordi I, rei dels Helens (1897), i de la vídua, Josepa Dachs, amb el préstec de set manuscrits originals de discursos, articles i manifestos de Prat de la Riba, entre els quals hi havia les Notes del discurs per la inauguració de la Biblioteca de Catalunya. També hi va col·laborar el Museu Arqueològic, que va prestar 10 medalles de la BC i del Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, creada el 1915 per Enric Prat de la Riba.[4]

Préstec de peces

Relació de les peces prestades per la família Prat de la Riba. Top.: Arx. Adm. c. 72/3

L’exposició va ser de curta durada, tan és així que la revista Destino se’n va fer ressò en un article publicat el 12 d’agost: “Una exposición que bate todas las marcas [...]. Todas la marcas de corta duración, naturalmente, porque no ha pasado del día de la inauguración”.[5]

En efecte, la mostra es va inaugurar el dia 1 d’agost i el dia següent, per manca de personal, es va tancar al públic. El 19 del mateix mes, Destino publicava la carta d’un jove estudiant que s’havia adreçat a la Biblioteca el dia 2 amb la intenció de visitar l’exposició. Per sorpresa seva, el cartell de l’exposició ja havia estat retirat i, com ell mateix deia: “me dijeron que ya estaba cerrada (eran las doce del mediodía), y que no la abrirían más. Insisití diciendo que los periódicos decían que duraba del 1 al 5 de agosto, entonces me contestaron que no la podían abrir. Un señor que estaba también allí dijo que la habían cerrado por falta de público”. [6]

La resposta de Felip Mateu Llopis, director de la BC, tot alegant manca d’ordenances en plena època de vacances, no es va fer esperar:

Carta director

Carta de F. Mateu Llopis a la redacció de Destino, 31 d’agost de 1967. Top.: Arx. Adm. c. 32/17

L’Anuario de la Biblioteca Central y de las populares y especiales de l’any 1968, però, no va fer cap tipus de referència a l’exposició, celebrada a la mateixa Biblioteca, dins les seccions Conferencias, Exposiciones i Actos varios año 1967.[7]

Sigui quin sigui el motiu pel qual l’exposició va tancar al públic abans del previst, podem afirmar que Enric Prat de la Riba va ser una figura de consens fins i tot l’any 1967. Diferents punts de vista, enfocaments tergiversats o no, tots ells lloen la seva obra:

Un movimiento cultural [en relació a la fundació de l’IEC], fruto de la Renaixença pero fuertemente impulsado por un hombre tenaz y activo, inteligente y honrado como don Enrique Prat de la Riba. (Tele/expres, 21 juny 1967)

[Prat] Gobernó con sabiduría, pero antes y paralelamente supo despertar en el pueblo catalán el sentido de su propia personalidad [...] con la mesura de un hombre que conjuga admirablemente sus ideas y convicciones políticas con el auténtico sentido de la realidad circundate. (La Vanguardia Española, 1 agost 1967, p. 19)

Comprender el gran espíritu de generosidad que alentaba en el fondo de su alma y que le inducía a intentar el enderezamiento de España [...] tomando como base los ejemplos que le ofrecía la historia y el carácter de Cataluña”. (Diario de Barcelona, 2 agost 1967, p. 19)

 

Iris Torregrossa
Servei d'Accés i Obtenció de Documents

 

1 MULLER I D’ABADAL, JOSEP M. Diputación Provincial de Barcelona : discurso pronunciado por su presidente, José M.ª de Muller y Abadal en el homenaje tributado en memoria de Enrique Prat de la Riba con motivo del cincuentenario de su muerte : Barcelona, 1º de agosto de 1967. p. 14

2  Tele/expres, 19 juny 1967, p. 3

3  Biblioteconomía : boletín de la Escuela de Bibliotecarias de Barcelona. Barcelona, 1967, núms. 65-66

4  Biblioteca de Catalunya. Arxiu administratiu c. 32/17, c. 72/3

5  Destino, 12 agost 1967, p. 12 

6  Destino, 19 agost 1967, p. 3

7  Anuario de la Biblioteca Central y de las populares y especiales. 1966-1967. Barcelona, 1968. p. 12-14

Com molts de vosaltres ja sabeu, des del mes de febrer de 2017, la Biblioteca de Catalunya ofereix l’opció, a tots aquells que consultin el seu catàleg, d’adquirir en línia reproduccions d’alta qualitat d’alguns documents del seu fons.

Els requisits que han de complir aquests documents per poder-los trobar digitalitzats en alta qualitat és que siguin de domini públic i estiguin lliures de drets d’autor. Les digitalitzacions es conserven en el COFRE (Conservem per al Futur Recursos Electrònics), el repositori de preservació digital de la BC.

El COFRE és un sistema de preservació digital que va néixer per donar resposta a la necessitat de conservar tant els documents digitals producte de la digitalització d'originals analògics, com els documents digitals per ells mateixos, a Internet o en altres suports del fons de la biblioteca.

Per tant, el sistema aplica una sèrie de rutines de preservació amb l'objectiu de garantir la pervivència dels objectes emmagatzemats, i assegurar la seva accessibilitat i interpretació al llarg del temps.  

En introduir un document a COFRE es marca la disponibilitat d’accés públic o no, i es posa la data de mort de l’autor, i la data de publicació del document en els casos que correspongui. D’aquesta manera, es pot controlar en quin moment un document pot passar a ser de domini públic.

Al mòdul de compra de reproduccions en alta qualitat s’hi accedeix des del catàleg en línia i, per tant, ni tan sols és necessari que qui vulgui adquirir aquestes reproduccions sigui usuari de la BC.

COFRE_1

Accés al mòdul de compra d’imatges en alta qualitat.

L’únic que es requereix, i només el primer cop que s’accedeix a aquest mòdul, és donar-se d’alta omplint un formulari.

COFRE_2

 

Les imatges que s’hi poden trobar corresponen a documents digitalitzats, i a mesura que se’n vagin digitalitzant més en domini públic, es podran adquirir mitjançant aquest mateix sistema.

Abans de fer l’adquisició i realitzar la compra, l’usuari pot previsualitzar o reproduir part del document, per tal de verificar que es tracta del que vol adquirir. 

COFRE_3

Visualització de totes les imatges que conformen el document.

En el cas de les imatges, se’n genera una en format JPEG de baixa qualitat; i en el cas dels documents sonors i audiovisuals, es generen fragments de mp3 o mpeg4 per escoltar o visionar una part del document. Actualment es poden obtenir còpies en alta qualitat d’un total de 4.382 monografies, 1.446 documents que inclourien reculls de documents gràfics (fotografies, etiquetes publicitàries, àlbums, etc.), fons personals, correspondència, partitures (com el Fons Enric Granados) o monografies en volums, i 168 publicacions periòdiques que suposen l’accés a 13.000 documents des d’aquest mòdul.

COFRE_4b

Ampliació d’una de les imatges per facilitar-ne la identificació.

Aquestes reproduccions d’alta qualitat es poden utilitzar per a investigació o per a ús públic, comercial o no. Modalitat que s’ha d’indicar quan es realitza la compra.

COFRE_6

Opcions per a especificar la finalitat d’ús de les reproduccions.

Moltes d’aquestes digitalitzacions, són fruit de projectes de digitalització de fons de la mateixa Biblioteca de Catalunya, però n’hi comencen a haver, cada vegada més, de nascuts digitals. Per a aquests casos, que previsiblement en el futur seran encara més freqüents, s’ha previst que, aquells que hagin entrat a formar part del fons de la BC per mitjà del Dipòsit Legal, es puguin carregar al COFRE i dels que siguin de domini públic, se’n puguin demanar les reproduccions en alta qualitat a través del catàleg.

Per aquells documents que tenen accés restringit o que tenen els drets vigents, es preveu en el futur el desenvolupament d’un mòdul de visualització que només es podrà consultar a les instal·lacions de la BC.

Això vol dir que en aquests casos únicament es permetria veure els documents, però no reproduir-los, ni en paper ni en còpia digital. És a dir, aquests documents, tot i ser en format digital, rebrien el mateix tractament, a l’hora de consultar-los, que un document físic del fons de la biblioteca amb els drets vigents. 

Gràfic

 

Amb aquest sistema, doncs, es facilita l’accés a imatges d’alta qualitat, contribuint així a donar més visibilitat als fons de la BC. 

 

Karibel Pérez
Àrea de Tecnologia de la Informació

Maria Sadurní
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

Carlos Barral (Barcelona, 1928-1989) va ser una personalitat destacada de la vida cultural i literària catalana –en especial barcelonina– de la segona meitat del segle passat.  Notable poeta, inserit per la crítica dins l’anomenada «Escola de Barcelona» al costat d’Alfonso Costafreda, Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo, Gabriel Ferrater o Josep Maria Castellet –tots ells a la vegada membres de la Generació del 50–, és autor, entre altres, de Las aguas reiteradas (1952), Metropolitano (1957), Diecinueve figuras de mi historia civil (1961), Figuración y fuga (1966), Usuras y figuraciones (1979), Lecciones de cosas: veinte poemas para el nieto Malcolm (1986).

A nivell popular, però, és probablement més coneguda la seva obra en prosa, tant per les sovintejades col·laboracions periodístiques com per la redacció d’uns llibres de notable difusió, il·lustrats pel fotògraf Xavier Miserachs, com són Catalunya des del mar i Catalunya a vol d’ocell. Sense oblidar, per descomptat, la important obra memorialística constituïda per Años de penitencia (1975), testimoni de la dura postguerra en què va créixer (1939-1950); Años sin excusa (1978), on s’endinsa en els inicis de la seva activitat editorial, etapa que culmina a Cuando las horas veloces (1991); el conjunt de les memòries s’ha publicat posteriorment en un únic volum, la darrera edició editada per Lumen l’any 2015 a cura d’Andreu Jaume. Barral també va escriure narració (Penúltimos castigos) i va ser traductor i prologuista d’obres d’autors amics (Benet, Duras, Marsé, Vargas Llosa...).

Memorias

Darrera edició de les Memorias de Carlos Barral (2015). Top.: 2017-8-338

Havent-se llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, l’any 1950, tot seguit entrà a l’editorial familiar Seix Barral, al costat de Víctor Peix i Joan Petit. Allà Barral es convertiria en el dinamitzador de l’empresa, tot especialitzant el seu catàleg en l’edició en castellà de la millor literatura europea (Duras, Eliot, Frisch, Pavese, Svevo, Woolf), al costat d’autors aleshores emergents (Cabrera Infante, Donoso, Vargas Llosa) i, naturalment, dels poetes i crítics de la seva generació (els ja esmentats Castellet, Goytisolo, Ferrater...). La col·lecció Biblioteca breve amb el premi que hi estava vinculat, i els premis Formentor i Internacional –empresa en què involucrà altres grans editorials europees com Einaudi, Gallimard i Rowohlt– consolidaren el prestigi de Carlos Barral com un dels grans editors de la seva època. Acabada la seva etapa a Seix Barral (1950-1970), reinicià la seva carrera en solitari amb Barral Editores (1970-1979).

Amb un ampli ventall de relacions personals –entre d’altres, dins de la gauche divine barcelonina–, la seva activitat pública també inclogué el pas per la política, exercint com a senador pel Partit dels Socialistes de Catalunya entre 1982 i 1989. L’any 1983 va ser distingit per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi.

Barceloní i prototipus de la vida urbana, dins la seva trajectòria, però, hi juga un paper destacat Calafell. Lloc d’estiueig familiar, Carlos Barral se’l féu completament seu, amplià la casa heretada amb l’adquisició de la del costat i, tot mantenint la seva estructura i aparença de botiga de pescadors, la convertí en un punt de repòs i, sobretot, de contacte de les seves moltes amistats que hi feren estada. La relació amb la població pescadora local i la seva afició pel mar també constitueixen un referent de la personalitat de Barral, juntament amb el Capitán Argüello, pseudònim utilitzat pel seu pare i amb el qual ell batejà les barques amb què navegà pel litoral mediterrani.

Uns anys després de morir Barral, la seva vídua, Yvonne Hortet, vengué la casa de Calafell a l’ajuntament per preservar el llegat del seu marit. És l’actual Casa Museu Barral. L’ajuntament també adquirí la biblioteca i la documentació personals de Carlos Barral, que, per garantir-ne la conservació i consulta foren dipositades a la Biblioteca de Catalunya l’any 2003 i cedides en comodat a la mateixa institució el desembre del 2014. Després que el fons ja fos accessible als estudiosos a través d’un inventari, fruit del darrer conveni, a més de la realització de l’exposició Carlos Barral, poeta-editor-memorialista, s’ha completat el procés de catalogació de tot el fons bibliogràfic, que ja es troba disponible en el catàleg de la Biblioteca.

Aquest fons és format per 1.250 llibres, dels quals gairebé tres quartes parts són de poesia. Així, al costat de la pròpia obra barraliana hi ha representats la major part dels autors de la Generació dels 50: no només poetes de l’«Escola de Barcelona» (Enrique Badosa, Jaime Gil de Biedma, Josep Maria Castellet, Jaime Ferrán, Joan Ferraté, José Agustín Goytisolo, Joaquín Marco...), sinó també l’andalús José Manuel Caballero Bonald, el madrileny Jesús López-Pacheco, el castellà Ángel Crespo, l’asturià Carlos Bousoño o el gallec José Ángel Valente.

Barral-Biedma_2

Dedicatòria autògrafa de Jaime Gil de Biedma

De les generacions anteriors a la de Barral sobresurten en el seu fons les obres de Vicente Aleixandre i de Jorge Guillén, de la Generació del 27; les del valencià Juan Gil-Albert, nexe entre aquests i la Generació del 36, o les de Gabriel Celaya i de Juan-Eduardo Cirlot, immediats predecessors dels del 50.

Barral-Aleixandre_2

Dedicatòria autògrafa de Vicente Aleixandre (1956)

Les relacions amb poetes més joves que Barral es concreten en la presència de llibres d’alguns dels que J.M. Castellet va designar amb el nom de «novísimos»: Guillermo Carnero, Félix de Azúa, Pere Gimferrer, Ana María Moix.

La dedicació a la poesia i, sobretot, a la seva tasca editorial, van portar Carlos Barral a establir lligams amb gran nombre d’escriptors estrangers, sobretot llatinoamericans. En aquest vessant, en el fons bibliogràfic dipositat a la Biblioteca de Catalunya hi ha una bona representació de les poesies mexicana (José Emilio Pacheco, Octavio Paz), argentina (Marcos Antonio Barnatán, Roberto Juarroz), cubana (Roberto Fernández Retamar, Miguel Barnet), xilena (Pablo Neruda), colombiana (Álvaro Mutis), peruana (César Calvo), nicaragüenca (Pablo Antonio Cuadra), veneçolana (Juan Liscano), entre altres.

Barral_Neruda_2

Dedicatòria autògrafa de Pablo Neruda (1972)

La poesia en llengua catalana hi és representada, sobretot, per l’obra de J.V. Foix, Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater. De la francesa, autors ja clàssics com Stephane Mallarmé i Guillaume Apollinaire. En llengua alemanya, Gottfried Benn i Rainer Maria Rilke. I de la italiana, Sergio Solmi, Cesare Pavese i Salvatore Quasimodo.

Val a dir també que un gran nombre dels exemplars del fons Barral contenen dedicatòries autògrafes dels respectius autors, fet que n’enriqueix el seu valor i ajuda a entendre els lligams i les connexions personals i professionals que van marcar la vida de Carlos Barral.

 

Jaume Clarà

Secció de Col·leccions Generals

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Aquest any la Jornada de Portes Obertes s’esqueia en diumenge. Ens feia una mica de por, perquè l’altre diumenge que vam obrir, el 2006, va venir tanta gent que gairebé vam morir d’èxit, i no vam poder fer les visites guiades que hi havia programades.

Tal com estava previst, el dia es va llevar perfecte, tot augurava una bona jornada. El personal voluntari va anar arribant ben aviat per organitzar-ho tot: muntar les mostres de documents que feia dies preparàvem, marcar el circuit, controlar que tot estigués a lloc per poder obrir a les 10 en punt.

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

A les 10 tot estava preparat. Al peu de l’escala de la Biblioteca ja s’havia format una petita cua, amb els més matiners, que volien gaudir de la visita sense aglomeracions. Els visitants podien escollir entre fer una visita guiada, de 50 minuts, o fer el recorregut per lliure, amb l’ajuda d’un fulletó informatiu. 

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Enguany, en ser diumenge, no van venir els grups escolars que acostumen a omplir les sales des de bon matí. En canvi, ben aviat van començar a arribar famílies amb nens que ja portaven els seus llibres de Sant Jordi, parelles, grups d’amics; un públic diferent del que veiem els dies de cada dia. 

A la sala d’exposicions, al peu de l’escala, es podia visitar l’exposició “Humorístiques: revistes il·lustrades, satíriques, polítiques, eclèctiques, càustiques, xafarderes, festives, de bon geni i millor humor, gastant ínfules de literàries des de 1841 fins al 1939.

Un cop a dalt els visitants podien veure l’exposició de petit format “Manuel Blancafort: família, amistat i paisatge”, que les seccions de Música i de la Unitat Gràfica de la Biblioteca havien preparat per commemorar el 30 aniversari de la mort d’aquest compositor.

Com és habitual, al llarg del recorregut es trobaven diferents mostres de fons que han entrat darrerament, com els gravats de Carme Glòria Canals. La secció de música, que enguany celebra els 100 anys, va preparar una selecció de documents de compositors que també celebren una efemèride aquest any. També es podia veure una selecció d’obres de la biblioteca personal d’Enric Prat de la Riba, per commemorar el centenari de la seva mort i la mostra d’obres de bibliòfil i facsímils, que cada any incorpora alguna novetat.

A la Sala de Lectura General els infants i no tant infants podien gaudir dels llibres il·lustrats, alguns per il·lustradores de les que la Biblioteca conserva el fons. També s’exposaven les darreres novetats en publicacions periòdiques.

La Unitat de Sonors i Audiovisuals també va participar a la Jornada, amb una selecció de documents que volia mostrar diverses maneres de “veure” el so gràficament, com poden ser els rotlles de pianola, els espectogrames o els sonogrames.

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

A la Sala Cervantina s’havia preparat, a banda de diferents obres cervantines, una selecció d’edicions i traduccions de Los trabajos de Persiles i Segismunda, per commemorar els 400 anys de la primera edició.

Al final de recorregut arribava el moment de descansar escoltant petits concerts de pianola. 

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

També es podia comprar publicacions o productes de la biblioteca i signar en el llibre de visites. Aquests són alguns dels comentaris que ens van deixar, que ens produeixen una gran satisfacció:

“Segon any gaudint d’aquest lloc emblemàtic de la ciutat. Per molts més Sant Jordis!!! Gràcies per obrir les vostres portes!"

“Un plaer, una meravella, un tresor, un món. Gràcies”

 “Cada any és un plaer. Feliç Diada!”

“La millor forma de celebrar la Diada de Sant Jordi. Desde Guadalajara, amb carinyo”

“Un Sant Jordi especial, gaudint d’unes visites fantàstiques. Un plaer de visita”

“Bella manifestazione di identità culturale”

“Impresionante escenario de conocimiento y cultura. Un día fantástico. Gràcies per compartir-lo”

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Aquest any teníem una novetat, que ja s’està convertint en habitual als esdeveniments públics: un photocall, molt ben acompanyat per una rosa i un drac, elaborats per les artistes de la biblioteca.

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Abans de marxar, molta gent –especialment les famílies amb nens—passaven per la caseta-estudi de la il·lustradora Roser Capdevila, que la va donar a la biblioteca, decorant-la tal com la tenia a casa seva. 

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Oriol Miralles. Biblioteca de Catalunya

Al llarg del matí, van passar per la biblioteca 1.978 persones. Més de 400 persones van escollir fer la visita guiada i la resta van fer el recorregut seguint la guia informativa. Aquest any, com que era diumenge, la jornada es va acabar a les 3 del migdia. A diferència del 2006 es van poder fer totes les visites programades, tot i la gran afluència de públic.

Com a colofó, us convidem a fer una ullada a l'Storify que recull el que s'ha dit a les xarxes socials sobre la Jornada de Portes Obertes. 

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Fotografia: Biblioteca de Catalunya

Marga Losantos
 Servei d'Accés i Obtenció de Documents 

 

 

Fa unes setmanes us vam oferir una mostra de llibres plurilingües a l’Espai 0 de la Biblioteca de Catalunya amb el propòsit de fer evident la diversitat lingüística existent a les nostres col·leccions.

Expo_Espai_0

Expo_Espai0_2

Segur que molts de vosaltres ja sospitàveu que al fons de la BC s’hi podien trobar llibres en alemany, anglès, castellà, francès, italià, portuguès, és a dir, en les grans llengües europees. Però que la BC també tingués documents en armeni, bambara o tagal potser va ser tota una sorpresa.

És cert que, si consultem el catàleg en línia, l’opció de “cerca avançada” només et permet fer cerques per vint-i-set llengües. En canvi, des del mòdul de catalogació —la consulta es pot derivar al Servei d’Informació Bibliogràfica— l’etiqueta de llengua recull cent vuitanta-dues llengües diferents: nacionals, majoritàries, minoritzades, mortes, construïdes, en perill d’extinció, amb diferents alfabets...

Catàleg2

Però, per què aquests documents són a la Biblioteca Nacional de Catalunya?

Una part important perquè formen part de la bibliografia catalana. Cal recordar que fins fa més o menys cinc anys l’impressor era el responsable de constituir el dipòsit legal. Moltes editorials de fora de Catalunya imprimien els seus documents aquí i això explicaria l’entrada de documents en afrikaans, bretó, finès, ioruba o neerlandès. Des que al segle XVI es van instal·lar a la nostra ciutat els primers impressors alemanys, la impremta a Catalunya va adquirir una gran rellevància.

Ara que la responsabilitat la té l’editor ingressen així mateix llibres en llengües com el mapudungu, el maia o el romaní. Són edicions fetes per la Casa Amèrica de Catalunya, per la Secretaria d’Acció Ciutadana de la Generalitat de Catalunya o en col·laboració amb Linguapax i Unescocat, per posar algun exemple. En aquest grup també hauríem d’incloure la guia en neerlandès del Monestir de Montserrat, publicat per l’Abadia.

Igualment la BC, amb la missió de recollir la producció bibliogràfica catalana i la relacionada amb l'àmbit lingüístic català, ha intentat reunir obres d’autors catalans publicades arreu del món. I gràcies a això podem consultar la traducció a l’albanès de Jo confesso de Jaume Cabré o la versió letona de La pell freda.

Una altra arribada important d’aquest tipus de documents són els donatius, com el que ens acaben de fer avui: la traducció a l’hongarès de dues obres de Jesús Moncada i Mercè Rodoreda que ens ha lliurat el seu traductor.

Portada_hongares

De la mateixa manera, n’hi ha que provenen de personalitats —seria el cas de la Biblioteca del President Pujol o el Fons de l’Agència Literària Carme Balcells— que, en el desenvolupament de les seves tasques professionals, han adquirit i donat a la biblioteca obres en asturià, xinès, eslovac o gal·lès. O els dels músics Josep Font Palmarola i Joaquim Pena, amb partitures en coreà i polonès.

Algunes col·leccions especials de la BC —com la Bergnes de las Casas o la Cervantina— moltes vegades són també responsables d’enriquir el fons multilingüe amb Quixots en japonès o en txec o cal·ligrafies àrabs i hebrees.

Don Quijote de la Mancha. V Praze: Nákladem, 1866-1868

Don Quijote de la Mancha. V Praze: Nákladem, 1866-1868

Quixot_jap

Don Kihote. Tokyo: Iwanami Shounen Bunko, 2004

Segons la UNESCO, de les prop de sis mil llengües que es parlen al món, més de la meitat estan en perill d'extinció. Ara que ha fet vint anys que a Barcelona es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, val la pena recordar que la BC vetlla per la conservació i la difusió del patrimoni, en aquest cas, lingüístic.

 

Marta Riera
Servei d’Accés i Obtenció de Documents

Des del naixement de l’escriptura, la combinació de lletres i de paraules ha donat molt de joc. A banda de la funció principal de transmetre missatges de manera clara i precisa, lletres i mots han adoptat altres usos, alguns amb un clar sentit lúdic o visual, com ara els anagrames i els monogrames. De vegades s’han confòs aquests dos termes. Mentre els anagrames consisteixen en la nova combinació de les lletres d’un terme per crear-ne un altre —Salvador Dalí, Avida Dollars—, els monogrames són dibuixos formats per la disposició peculiar de dos o més lletres d’un nom.

 

Monograma Carlemany

Figura 1. Monograma de l'emperador Carlemany

El monograma té una llarga història. Se’n coneixen exemples ja a l’antiguitat. D’aquest temps, en l’àmbit cristià, és el crismó, signe format per la juxtaposició de les dues primeres lletres del nom de Crist en grec (XPIΣTOΣ). De tota manera, l’ús dels monogrames es difon més durant l’edat mitjana. Un monograma medieval significatiu és l’emprat per Carlemany. Presenta el nom del sobirà en llatí, Karolus, amb les quatre consonants —K, R, L, S— disposades en forma de creu. Al centre hi ha un rombe que inclou un rombe més petit a la part superior,  amb els quals es dibuixen les vocals del nom de l’emperador: la lletra A (formada pel petit rombe i pel dos costats del rombe gran), O (pel rombre gran sencer) i U (pels dos costats inferiors del rombe gran). Seguint el seu exemple, altres reis i papes van utilitzar representacions singulars del seus noms respectius en documents oficials a manera de signatura, recurs ben útil per ser reconeguts en una Europa majoritàriament analfabeta.

Amb la invenció de la impremta, els tipògrafs apliquen la tradició medieval del monograma per identificar els llibres que produeixen. Així doncs, impressors de països diferents els utilitzen com a marques distintives. Com a mostra, Simone da Lovere (actiu 1489-1520), Wygand Koeln (actiu 1520-1548), Benoît Rigaud (m. 1597) i Joaquín Ibarra (actiu 1754-1785), que treballen a Venècia, Ginebra, Lió i Madrid, respectivament. Aquesta pràctica  es difon també a Catalunya, com ho certifiquen les marques tipogràfiques de Joan Rosembach (m. 1530), Pere Montpezat (actiu 1532-1560?), Josep Moyà (actiu 1670-1693?)... 

Monogrames de S. da Lovere, W. Koeln i B. Rigaud

Figura 2. Marques amb monogrames de S. da Lovere, W. Koeln i B. Rigaud

Monograma de J. Ibarra

Figura 3. Marca amb monograma de J. Ibarra (Top.: TusRes 149-8º)

Monogrames de J. Rosembach  P. Montpezat i J. Moyà

Figura 4. Marques amb monogrames de J. Rosembach (Top.: 10-VI-7), P. Montpezat (Top.: Mar 42-12º) i J. Moyà (Top.: 15-I-104/14)

Un dels monogrames  que reclama una certa explicació és el distintiu de Rosembach. Com molts altres dels segles XV i XVI, el monograma consta de lletres unides a una creu. En aquest cas la creu es combina amb una H que té en la part inferior una R. En realitat, el dibuix comprèn una altra lletra, la I, oculta en el pal vertical de la creu, i que correspondria al nom propi de l’impressor en llatí, Iohannes[1]. Lògicament, la R es relaciona amb el seu cognom... I què hi fa la H? Alguns monogrames coetanis inclouen la inicial del lloc de procedència del tipògraf. Tal com ell esmenta en diversos colofons dels seus llibres, era nascut a Heidelberg.

D’igual manera que els impressors, uns altres professionals relacionats amb el món del llibre imprès, com els gravadors signen amb monogrames les seves creacions. Un dels monogrames més famosos és el de l’artista Albrecht Dürer, que consta d’una A que inclou en la part inferior una D.

Aquest recurs gràfic apareix en els impresos amb altres finalitats. Durant els últims segles medievals l’antic crismó fou substituït per les lletres IHS. Aquest monograma referit a Jesucrist prové de l’abreviació del nom de Jesús en grec (ΙΗΣΟΥΣ), fent servir les tres primeres lletres[2]. Posteriorment se substituiria la sigma grega per la essa, la lletra llatina equivalent. En canvi, l’eta grega (H) no es reemplaça mai per la E perquè el seu traç coincideix amb el de la hac, encara que el so sigui ben diferent. El monograma IHS apareix en relativa freqüència en llibres religiosos impresos dels segles XVI al XVIII, tant per designar la divinitat com, en altres casos, assenyalar que l’autor era jesuïta, ja que els seus membres havien adoptat aquest monograma com a emblema del seu orde religiós. D’altra banda, la devoció de la Mare de Déu, amb una iconografia molt rica, també es concreta amb un monograma constituït per dues lletres del nom de Maria entrellaçades.

Monogrames de Jesucrist i de la Mare de Déu

Figura 5. Monogrames de Jesucrist (Top.: Tor 56-4º) i de la Mare de Déu (Top.: 15-I-41)

La vigència dels monogrames arriba fins als  temps actuals i el seu camp no es limita al món del llibre. Només cal veure el  Dictionnaire encyclopédique des marques & monogrammes, de Ris-Paquot[3]. És un recull de monogrames i altres elements distintius de professionals, d’arquitectes i ceramistes fins a orfebres i pintors, fet el segle XIX, que aplega més de dotze mil entrades. Entre els col·lectius relacionats amb el llibre antic s’ha de fer esment també dels bibliòfils. Un cas present a la Biblioteca de Catalunya és el monograma d’Àngel Aguiló, que senyala els llibres de la seva col·lecció amb les dues inicials del seu nom, una inserida dins l’altra. 

Monograma d’Àngel Aguiló

Figura 6. Segell amb monograma d’Àngel Aguiló (Top.: 10-II-18)

 

Eduard Botanch

Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya

 

[1] VINDEL, Francisco. Escudos y marcas tipográficas de los impresores en España durante el siglo XV: 1485-1500. Madrid: Francisco Vindel, 1935, p. 32

[2] URECH, Édouard. Dizionario dei simboli cristiani. Roma: Arkeios, 1995, p. 110-111

[3] RIS-PAQUOT, Oscar Edmond. Dictionnaire encyclopédique des marques & monogrammes, chiffres, lettres initiales, signes figuratifs, etc., etc. Paris: Librairie Renouard, Henri Laurens, 1893. Versió en línia: https://archive.org/details/dictionnaireency02risp. [Consulta: 14-3-2017]

El passat mes de febrer es va presentar a L’Arxiu Històric de la Ciutat, a Barcelona, el llibre Mapes i control del territori a Barcelona. Vuit estudis amb motiu de les Terceres Jornades d’Història de la Cartografia de Barcelona, celebrades l’octubre de 2015.

És important la realització anual d’aquestes jornades i la publicació dels diferents estudis i presentacions; així com seguir donant llum i continuar estudiant i divulgant l’evolució de la representació del territori i de l’urbanisme de la ciutat de Barcelona.

Aquesta publicació abraça un arc cronològic ampli, des de l’Alta Edat Mitjana fins l’actualitat, és un conjunt d’aportacions que ajuden a avançar en el coneixement de les diferents representacions que s’han fet del territori de Barcelona.

A la cartoteca de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya es conserven dos dels plànols que ajuden a conèixer l’evolució del territori barceloní i concretament de l’antic municipi de Sarrià. Es tracta del Plano general descriptivo de San Vicente de Sarriá (Top. XV A 257) i el Plano General de San Vicente de Sarriá (Top. XV M 187), de Francesc Mariné, de 1886 i que en aquest llibre Jesús Burgueño els dedica un ampli estudi.

A finals del segle XIX en els mapes de Barcelona hi veiem la ciutat vella i l’Eixample i tota una sèrie de pobles disseminats pel pla. Aquests petits municipis eren els de Sants, les Corts, Sarrià, Sant Gervasi, Gràcia, Horta, Sant Andreu i Sant Martí i que entre 1897 i 1921 queden agregats a la ciutat de Barcelona que finalment quedarà conformada amb 10 municipis.

Concretament Sarrià fou l’última annexió municipal a Barcelona, el 1921, amb Josep Puig i Cadafalch com a president de la Mancomunitat. I així es culminarà el vell projecte (iniciat el 1859) d’urbanitzar tot el pla de Barcelona seguint uns criteris urbanístics unificats.

Francesc Mariné i Martorell (1845-1902) a més de ser arquitecte municipal de Sarrià també ho va ser de Cornellà i de l’Hospitalet de Llobregat. A Sarrià s’ocupà del pla d’alineacions i projectà l’edifici del nou ajuntament (1896). Algunes notes biogràfiques afirmen que també va ser arquitecte municipal de Granollers i Puigcerdà. Com a arquitecte, el seu estil auster i solemne, allunyat del romanticisme modernista, arriba a la màxima expressió en l’edifici dels Escolapis de Sarrià (1891-93).

Malgrat la pèrdua del plànol general original de Mariné, existeixen altres còpies o mapes que se’n deriven:

Sarrià. Plano general. Escala 1:2.000; dimensions 188 x 107 cm., conservat a l’Arxiu de Districte de Sarrià-Sant Gervasi.

Els que tenim a la Biblioteca de Catalunya són versions d’aquest. Plano general descriptivo de San Vicente de Sarriá amb una mena de subtítol dins un segell: “Plano general de nuevas alineaciones trazado por el arquitecto D. Francisco Mariné”. Impremta F. Altés, de Sarrià, dimensions 68 x 50,5 cm. El mapa topogràfic és una reducció fotogràfica monocroma (sèpia) de l’original, sense escala gràfica, i amb els noms de carrers i rieres superposats en vermell.

XV A 257

Plano general descriptivo de San Vicente de Sarriá (Top.: XV A 257)

 

L’altre exemplar conservat a la biblioteca, Plano General de San Vicente de Sarriá, es podria tractar d’una prova d’impremta del mapa anterior, però en tinta vermella i sense la superposició de toponímia. Dimensions 41 x 39 cm. Escala aproximada 1:5.400.

XV M 187

Plano General de San Vicente de Sarriá (Top.: XV M 187)

Mariné no tan sols va ser l’autor del plànol en les seves diferents versions sinó l’encarregat de la seva aplicació en qualitat d’arquitecte municipal, encara que molts dels carrers i places projectats van ser descartats per motius diversos.

 

Concepció Isern

Unitat Gràfica

 

Els contes d’avui en dia difereixen notablement dels que vam tenir en la nostra infantesa. Destaquen per la seva originalitat, tant en l’enfocament temàtic, com en la seva presentació i disseny.

La Biblioteca de Catalunya, com a dipositària del que s’edita al nostre país, a nivell tant analògic com en altres suports, conserva en els seus fons un ventall molt ampli de totes les tipologies documentals modernes destinades al públic infantil.

En aquest apunt del blog farem un esbós a nivell també il·lustratiu del que avui es publica i que la Biblioteca de Catalunya incorpora a través del Dipòsit Legal.

S’acostuma a considerar literatura infantil dels 0 al 13 anys, aproximadament. Entre aquestes edats les biblioteques solen dividir els continguts i la tipologia d’obres en franges d’edat que solen anar dels 0 als 3 anys destinades al públic pre-lector, dels 4 als 6 anys per al públic que comença a llegir, seguint dels 7 als 10 anys i dels 11 als 13 anys.

Llibres infantils

 

Per als bebès, per exemple, trobem llibres sonors, llibres de roba o els llibres de bany. Segueixen les primeres edats fins als 6 anys amb llibres de poc (o gens) text on les il·lustracions cobren molta importància, de continguts senzills, de coneixements i narrativa especialitzada, clàssics i adaptacions i creacions pròpies, amb lletra de pal i lletra lligada, llibres-joc i llibres-joguina, abecedaris, vocabularis, o, per exemple d’altres que ensenyen a comptar. Als 7 anys, llibres destinats a infants que ja saben llegir, en què el text comença a tenir importància, històries més llargues i complexes de narrativa tant clàssica com especialitzada, i llibres de coneixements que es van adaptant segons avança l’edat. Fins als 11-14 anys, que és quan cobren importància les petites novel·les que expliquen històries de temes diversos (por, aventura, misteri, etc.).

                                                          

Llibres juvenils

 

Aquest món és tan variat que permet reunir la producció en diferents tipologies, tant de contingut com físiques.

Així, en l’apartat del contingut podem veure que d’una banda es continuen editant els «clàssics»: La caputxeta vermella, La bella dorment… i que, per altra banda, també s’editen versions i adaptacions infantils de títols existents de la literatura per a adults, així com creacions pròpies de narrativa infantil.

Cal destacar també l’existència de la narrativa especialitzada. Són obres que s’utilitzen per formar o educar en temes concrets. Com en totes les èpoques, aquí val la pena assenyalar l’adequació d’una part d’aquesta temàtica a les necessitats emergents de la societat per cobrir matèries com: les desigualtats, la diversitat, la pau, la igualtat de gènere, l’homosexualitat, l’ecologia, les malalties i un llarg etcètera. En totes les llengües, però principalment en català i castellà.

Dins la tipologia del contingut, un altre gran bloc l’ocupen els llibres deconeixements destinats directament a finalitats didàctiques, a l’ensenyament de coneixements amb una gran varietat de metodologies didàctiques que exploten a la vegada, igual que ho fa la narrativa, una infinitat de maneres i de tipus de presentacions físiques que detallem més endavant. Destaquen continguts com: els colors, els nombres, les lletres amb abecedaris, la lectura, les tradicions, la cuina, els animals, vocabularis per aprendre a llegir, endevinalles, la natura, l’art i els artistes, la història, etc. Altres temes amb ressò són: els valors, les emocions, la família, els hàbits, la religió, la higiene i la temàtica social anteriorment esmentada en la narrativa especialitzada.

                                                          

Llibres forma

 

Dins la tipologia física, caldria diferenciar els diferents gèneres i tipus de presentacions.

Com a gèneres trobem: els llibres-joc, els llibres sonors, els llibres-joguina, els llibres tridimensionals, els llibres de bany, els llibres amb trencaclosques, els llibres amb peces de fusta, els llibres interactius… i moltes altres tipologies el tractament de les quals s’està adaptant i classificant. N’hi ha que tenen les següents presentacions: amb il·lustracions mòbils, amb ninots de peluix, en capsa, en bossa de plàstic, en fulls de cartó, encunyats (el llibre té forma de l’animal o l’objecte del text), amb llapis per acolorir, impresos en tinta fluorescent (per poder visualitzar a les fosques), acompanyats d’enganxines, per jugar a titelles, amb elements magnètics per enganxar, llibres de roba, llibres d’estirar la llengüeta i aixecar la solapa, llibres amb pestanya, amb activitats, llibres de buscar i trobar, amb lletra lligada, amb lletra de pal.

Val a dir que les tipologies de contingut es barregen amb les físiques, de manera que podem trobar un llibre de narrativa sobre un tema, amb propostes d’activitats, amb lletra lligada i encunyat alhora i amb fulls de cartó.

 

Fotografies: Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles

 

Mariàngels Granados

Secció de Col·leccions Generals

Molt probablement, si es preguntés “qui és Felip Pedrell?”, es faria el silenci -i no precisament el musical- en més casos dels que correspondria.

Felip Pedrell i Sabaté, nascut a Tortosa el 1841 i mort a Barcelona el 1922, ha esdevingut una figura fonamental en la musicologia històrica. Aquest musicòleg, compositor, pedagog i crític musical impulsà estudis i treballs científics d’alt nivell en l’àmbit de la musicologia ibèrica, aportant-hi gran ressò internacional. Tingué com a objectiu recuperar els compositors clàssics, tant catalans com espanyols, així com la música folklòrica i tradicional del territori per tal de mantenir la identitat musical.

Fou mestre de mestres. Alguns dels seus deixebles més rellevants foren compositors com Isaac Albéniz, Enric Granados, Manuel de Falla, Joaquín Turina, Cristòfor Taltabull, Robert Gerhard... o musicòlegs com Higini Anglès.

Però, a més, Pedrell tenia un pla, un projecte que explicà al músic Vicent Ripollés Pérez (1867-1943) en una carta amb data del 23 de novembre de 1917[1]:

 “Al fin he tomado sobre mí la tarea de ilustrarlos[2] sobre lo que ahí apunto. Crear en el Instituto Catalán una Biblioteca musical seria de la cual sería yo el institutor: 1º, la  Biblioteca Carreras por mi catalogada a expensas de la Diputación (dos sendos tomos editados con gran lujo), 2º, mi legado, obras musicales, literarias, libros, cartulario,  3º  consignación de una subvención anual para compra de obras que robustezcan el fondo, [4º] e invitación a autores y editores para que dipositen obras de su fondo y 5º  publicación de las obras de todos los autores que ya he descubierto. Se empezaría por los madrigales de Brudieu y seguirían las ensaladas de Flecha: se indagaría si hay  otras  obras, pero religiosas, como las de Flecha que se buscarían en Praga, y Viena: esto para satisfacer el catalanismo: pero se buscarían otras restauraciones póstumas  como el Códice de la Colombina que gracias a V. poseemos y entrarían en turno. Este es el plan. Yo no me movería de mi casa. Tendría un suplente que estaría al frente  de la Bib.  para servir lo que podría pedirse por gentes no músicas, porque los músicos no asisten a bibliotecas. El plan lo hemos combinado el actual bibliotecario del  Instituto, que baila  de satisfacción y contento pensando ya en la Biblioteca tanto que ha tomado medidas para colocar en una gran sala de la Generalidad mi legado de  obras y libros.”

Fragment carta V. Ripollés

Fragment de la carta de Felip Pedrell a Vicent Ripollés Pérez, Barcelona, 23 de novembre de 1917. Top. M 964/49

 

Ho tenia molt clar, i ho diu amb la franquesa que acostuma acompanyar tots els seus escrits, ja siguin de caràcter públic ja siguin més personals. En qualsevol cas, les seves paraules s’han de llegir i interpretar sense perdre el context històric i social.

Després de rebre l’encàrrec de catalogar la col·lecció musical de Joan Carreras Dagas i comprovar el seu gran valor patrimonial, veié la necessitat d’oferir el seu fons personal i la seva biblioteca. D’aquesta manera, ambdós fons -el de Carreras Dagas i el de Pedrell- passarien a conformar el nucli bibliogràfic que serviria de fonament de la futura Secció de Música.

El llegat Pedrell ingressà a la Biblioteca de Catalunya en dos lliuraments: el primer va ser a començaments de l’any 1918, en vida del musicòleg, després de proposar la seva voluntat d’oferir-lo en donació a l’Institut d’Estudis Catalans el 1917. El segon, va ser el 1922, després del seu decés. El seu deixeble, i aleshores bibliotecari de la Secció de Música, Higini Anglès, fou el receptor d’ambdues trameses.

Anglès catalogà i publicà[3] el primer lliurament del fons Felip Pedrell amb motiu del vuitantè aniversari del seu natalici, mantenint l’organització dels manuscrits segons la classificació d’origen[4]. El fet de descriure el material d’aquesta manera ha comportat una sèrie de problemes que s’han hagut d’arranjar posteriorment.   

En els darrers anys, la Secció de Música ha intensificat el treball sobre l’obra de Pedrell per tal de restituir-la i donar-li més visibilitat. S’han completat descripcions, especialment en el cas de la correspondència, i dotat d’eines catalogràfiques més completes que les anteriors; s’han normalitzat els accessos al fons mitjançant la recatalogació al catàleg general de la Biblioteca; i s’han digitalitzat les seves composicions musicals. Aquestes tasques han permès localitzar més documents i agrupar-ne d’altres que es trobaven dispersos.

El 2015, amb els ulls posats sobre Pedrell, primer amb motiu del 175è aniversari del seu naixement (2016) i després arran del centenari de la creació de la Secció de Música de la qual Pedrell en fou l’impulsor (2017), vam començar una sèrie d’actuacions al voltant del seu fons personal:

-l’inici de l’ampliació de la descripció i catalogació de la documentació del fons personal
-l’inici de la catalogació en línia dels manuscrits descrits al catàleg editat per Anglès
-la sol·licitud d’una subvenció al Ministerio de Educación, Cultura y Deporte (Ayudas al patrimonio bibliográfico para la creación y transformación de recursos digitales y su difusión y preservación mediante repositorios) per a la digitalització dels manuscrits musicals de Pedrell
-l’inici d’una col·lecció de publicacions electròniques, “Els nostres músics”, arran d’una proposta del músic Joan Casas, amb un primer volum dedicat a Pedrell. Cada volum estarà dedicat a un dels grans mestres catalans de la música [5]

Marcha procesión

Fragment de la partitura de Marcha de la procesión: n. 2 de Felip Pedrell. Top. M 820/4

 

Durant el 2016, les actuacions van continuar el seu procés:

-l’adjudicació definitiva de la subvenció del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, i l’inici de la digitalització[6]

-la presentació de la comunicació “La Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya: de seu d’estudis musicològics a centre de referència musical” [7] per Pol Cruells i M. Rosa Montalt a les 14es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació que tingueren lloc els dies 3-4 de març de 2016 a l’Ateneu Barcelonès    

-la finalització de la catalogació de les obres musicals de Pedrell[8]

-la finalització de la descripció i catalogació de la documentació[9]  

-la recuperació de documents que provenien del fons personal però que restaven pendents d’identificar, ja fos perquè es trobaven descrits sumàriament o es localitzaven entre altre material pendent de processar 

-la recuperació de matrius d’El Comte Arnau i de la Gramàtica musical

-la reorganització de les particel·les d’Els Pirineus, entre altres

-el condicionament de part del fons, amb la substitució de carpetes amb betes per contenidors homologats, així com la preservació dels manuscrits en camises de paper neutre

-l’adquisició a la Casa Gonnelli de Florència, en la subhasta del 8 d’abril de 2016, d’un conjunt documents -entre cartes i targetes postals, a més d’una fotografia- de Pedrell i Giovanni Tebaldini[10]

Enguany estem descrivint i catalogant documents i fons relacionats amb Pedrell -el Fons Joan Gisbert, que fou el seu marmessor- i amb la Secció de Música -el Fons Higini Anglès, eternament en procés i que s’intentarà acabar en el termini d’un any.

Aquest 2017, tancarem els actes de celebració del centenari de la Secció de Música amb una exposició: Música i estudi: 100 anys de la Secció de Música de la BC, en què es repassarà la feina feta durant aquests anys i es dedicarà una atenció especial a les aportacions de Felip Pedrell, Higini Anglès i Robert Gerhard.

Retrat F.Pedrell

Dibuix de Felip Pedrell. Txesco, 2016

Pedrell ens ha sorprès amb alguna darrera troballa arran de la revisió dels seus papers, però el que no ha canviat és el nostre respecte pel seu treball ingent i la seva dedicació plena a la música. La fidelitat demostrada a idees tan aparentment senzilles com “... aspiremos las esencias de aquella forma ideal puramente humana, que no pertenece exclusivamente á nacionalidad alguna, pero aspirémoslas sentados á la vera de nuestros jardines meridionales...[11], i la seva voluntat de divulgació i mestratge, amb quantitat d’obres, publicacions periòdiques, articles i conferències, ens empenyen a recuperar-lo, tot i que Pedrell sempre està, i hi estarà, present.

 

M. Rosa Montalt

Secció de Música 

 

[1] Signatura: BC, M 964/49

[2] Anteriorment, en la mateixa carta, parla de diputats i senadors

[3] Higini Anglès. Catàleg dels manuscrits musicals de la col·lecció Pedrell. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1920 [1921 segons el colofó]

[4] Segons el pròleg del catàleg: “Per fer el següent catàleg havem tingut bona cura de conservar les coses tal com es trobaven en mans del mestre. Havem donat un número a cada manuscrit, quan el manuscrit se’ns presentava així en l’ordenació del donador, prescindint si ell contenia una o diverses composicions de diferents autors”.

[5] En premsa

[6]< http://boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2015-13834

[7]<http://www.cobdc.net/14JCID/wp-content/uploads/comunicacions/seccio-musica-bib-catalunya.pdf>

[8]<http://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Pedrell-Felip> <http://cataleg.bnc.cat/search~S9*cat/?searchtype=a&searcharg=fons+felip+pedrell&searchscope=9&sortdropdown=-&SORT=A&extended=0&SUBMIT=Cerca&searchlimits=&searchorigarg=apedrell%2C+felip>

[9] <http://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Pedrell-Felip>

[10] <http://cataleg.bnc.cat/record=b2634599~S13*cat>

[11] Felip Pedrell. Discursos leidos ante la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando en la recepción pública del Sr. D. Felipe Pedrell el dia 17 de febrero de 1895 [i.e. 10 de marzo de 1895]. Barcelona: Tipografía Víctor Berdós Feliu, 1895. Pàg. 39

La missió de la Biblioteca, i un dels compromisos del Contracte Programa 2013-2016, és proporcionar serveis de qualitat ajustats a les necessitats dels usuaris actuals i potencials.

Biblioteca_Catalunya

La Biblioteca de Catalunya, com a institució pública, ha de treballar segons els criteris de qualitat, eficàcia i eficiència, i retre comptes al ciutadà de la seva actuació i de la gestió dels recursos públics que utilitza en benefici del conjunt de ciutadans, tal com estableixen el Reial Decret 951/2005, de 29 de juliol, pel qual s'estableix el marc general per a la millora de la qualitat en l'Administració General de l'Estat i l’article 30 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006).

El Decret del 2005 establia un seguit de programes per millorar la qualitat dels serveis: anàlisi de la demanda i avaluació de la satisfacció dels usuaris dels serveis, cartes de serveis, queixes i suggeriments, avaluació de la qualitat de les organitzacions.

El Servei d’Accés i Obtenció de Documents, com a responsable dels serveis als usuaris presencials i virtuals, fa més de deu anys que segueix aquests programes, i cada any duu a terme l’avaluació de les necessitats i grau de satisfacció dels usuaris i l’anàlisi de l’acompliment dels compromisos de la carta de serveis. 

Anàlisi de la demanda i avaluació de la satisfacció dels usuaris dels serveis

Cada any es passa una enquesta a un conjunt d’usuaris presencials, triats aleatòriament, per detectar les seves necessitats i expectatives en relació als aspectes essencials del servei, i mesurar la seva percepció sobre l’organització i els serveis que aquesta presta. Tot i que la mostra és petita, ens permet tenir una visió general.

En primer lloc se’ls pregunten algunes dades bàsiques, que ens proporcionen la següent informació:

- hi ha gairebé la mateixa proporció de dones i d’homes

- la mitjana d’edat són quaranta-tres anys

- la major part dels usuaris vénen de Barcelona ciutat

- la matèria de recerca principal és la història, seguida per la llengua i literatura. Les ciències socials estan gairebé al mateix nivell, mentre que les arts i les ciències queden molt per sota.

Entre els diferents usos que poden fer de la biblioteca, un 92% dels enquestats utilitzen algun dels tres primers, almenys. El 8% restant utilitzen només el servei de préstec o l’espai de treball.

 

Informació bibliogràfica

Consulta documents BC

Préstec

Reproduccions

Xarxa wifi

Cables de seguretat

Espai de treball

Sala d'estudiI

Ordinadors d'Internet

 

Pel que fa a la valoració dels serveis de la biblioteca, el resultat és:

 

Instal·lacions i equipaments

8,10

Tracte

9,25

Serveis

8,75

Col·lecció

8,25

 

Un altre aspecte sobre el que es pregunta és quines són les seccions de la web de la BC que més es consulten. Els catàlegs són de lluny l’apartat més consultat, seguit en segon lloc pels Fons i Col·leccions i, molt més enllà, els Serveis i Fons digitalitzats.

Pel que fa a la subscripció i consulta de les xarxes socials, el resultat entre els usuaris presencials és molt baix. Pràcticament ningú hi està subscrit, tot i que pensen que potser en algun moment ho podrien fer.

Per últim, se’ls demana que facin una valoració global dels serveis, col·lecció i atenció a la BC i el resultat és un 9 sobre 10, el mateix que l’any anterior.

Les enquestes permeten fer observacions i suggeriments. Un 29% dels comentaris estan relacionats amb les instal·lacions i equipaments (temperatura, il·luminació, entorn, etc.), mentre que un 16,4% fa referència als serveis, especialment al préstec i les reproduccions.

Compliment dels compromisos de la carta de serveis

La carta de serveis és el document mitjançant el qual la Biblioteca informa els ciutadans i els usuaris dels seus serveis, els seus drets i deures envers la institució i els seus compromisos de qualitat en la prestació dels dits serveis.

Gestió de la petició i lliurament dels documents dels dipòsits

Gestió de la petició i lliurament dels documents dels dipòsits

   

Reproducció de documents amb escàner zenital

Reproducció de documents amb escàner zenital

 

Es pot trobar impresa, a les sales de lectura de la Biblioteca, i també és accessible a la web.

http://www.bnc.cat/Serveis/Carta-de-serveis

Anualment es realitza un control del grau de compliment dels compromisos declarats a la carta de serveis, mitjançant els indicadors establerts i l’anàlisi del seu incompliment.

Els resultats d'aquest control del grau de compliment es publiquen a l’apartat de Qualitat i Estratègia de la web de la BC.

http://www.bnc.cat/Coneix-nos/Qualitat-i-estrategia/Avaluacio-Carta-de-Serveis

El seguiment d’aquesta avaluació els darrers cinc anys ens mostra una millora lenta, però constant.

 

2012

2013

2014

2015

2016

Mitjana de grau d’execució

95%

95,3%

96,3%

95,6%

96.4%

 

Es treballa sobre nou indicadors, relacionats amb els terminis dels serveis que s’ofereixen (informació bibliogràfica, petició i lliurament de documents, reproducció de documents, préstec) i el temps de resposta a les queixes i suggeriments.

Dels nou indicadors analitzats, enguany sis s’han complert al 100%, mentre que els altres tres estan entre el 81 i 95%. 

Aquest és només un resum dels resultats del 2016. L’avaluació total es podrà consultar en breu en l’apartat de qualitat i estratègia de la web de la biblioteca.

Des del Servei d’Accés i Obtenció de Documents seguirem treballant per millorar el grau de satisfacció dels nostres usuaris i arribar a complir els compromisos de la carta de serveis al 100%.

 

Marga Losantos
 Servei d’Accés i Obtenció de Documents